VOLTA
PER EL LLOBREGAT, PLATGES DE EL PRAT I RIERA ST. CLIMENT
Avui,
amb el grup de la UME-GAVÀ, hem fet una sortida plana. La idea
principal al fer-la era pensant amb la que farem a finals de mes, per
les vies verdes de Tarragona, com a entrenament i també per
conèixer-nos tots una mica, però clar, l'hem obert a tothom que ha
volgut venir. Aquesta
secció BTT està agafant empenta, perquè veig que se'ns apunta
força gent.
Ens
hem trobat tots a les 09,00 del mati a la porta del local, a Gavà.
La primera sorpresa ha sigut veure que s'havia apuntat un ex company de cadena, juntament amb un amic. Sobre les 09,10, ens hem posat en
marxa. He fet estrictament la ruta que vaig fer i gravar l'altre dia,
perquè ja em pensava que a l'hora de posar-nos en marxa, hi hauria
diversitat d'opinions, de si anem per aquí o per allà, com realment
ha passat. Així que seguint la ruta prevista, hem sortit de la UME
per la carretera, en direcció Viladecans i ens hem desviat per
agafar el carrer del centre comercial Vilamarina, pensant en anar per
llocs poc transitats per cotxes. Aquest carrer ens ha portat, al cap
d'uns 8 qms, fins a l'entrada al riu a St. Boi. El tros fins a l'entrada al riu es fa un pèl pesat, però penso que ha valgut la pena, perquè d'aquesta manera, hem pedalat força estona per la marge del riu, i en canvi, si haguéssim entrat més endavant, lògicament el temps al riu hagués sigut menor.
El
dia començava força gris, amb uns núvols que amenaçaven pluja en
qualsevol moment, però per sort, ens hem lliurat i fins i tot,
després, al acabar la ruta, ha sortit el sol.
Un
cop dins el camí de terra del riu, ja tot és anar tirant avall, en
direcció al mar, mantenint el Llobregat a la nostra esquerra.
A
l'alçada de la fàbrica Nissan, ens hem desviat, entrant a El Prat,
per anar a agafar aquell camí que ens porta fins el Parc Fluvial del
Llobregat. Seguint la ruta que vaig fer la setmana anterior, hem anat pedalant primer fins el Mirador
de Cal Tet i després, passant per l'antiga caserna dels Carrabiners,
ens hem acostat al Mirador del Semàfor. Uns espais del Delta,
fantàstic.
Després
hem anat a passar per darrera l'aeroport, per arribar a les platges
de El Prat. I com l'altre vegada, un cop s'ha acabat l'asfalt, ens ha
tocat arrossegar les bicicletes per la sorra, primer per travessar un
petit pont i seguir caminant fins a la Riera de Sant Climent. Aquest
tros, realment es emprenyador, perquè la bicicleta i les botes,
s'enfonsen a la sorra i costa molt avançar. Això si, molt millor que l'any passat, quan vam venir amb el Gerard i encara no hi havia pont... (vam travessar la riera caminant per l'aigua, gelada, en mes de Febrer).
En
aquest lloc, després de descansar una mica, ja hem enfilat riera de St. Climent amunt, per arribar fins l'aparcament dels taxis de l'aeroport i
finalment, seguint les indicacions del grup, arribar a Gavà per uns
camins rurals molt bonics.
En
total, hem fet 39,00 qms, tot esperant ja la sortida de les vies
verdes de Tarragona.
I
en total, porto:
amb
aquestes rodes amb aquesta bici amb aquests pinyons amb aquesta
cadena
VOLTA
ALS PORTS DE TORTOSA – BESEIT EN BICICLETA DE MUNTANYA
Les
Cases d’Alcanar, 31 de Març – 1 d’Abril 2012
Portava
uns quants dies preparant una ruta que vaig descobrir, fascinant;
la travessa de la Franja de Ponent, des de Les Cases d’Alcanar,
fins a Benasc, als peus mateix de l’Aneto. Quasi quatre-cents quilòmetres
de camins solitaris, paisatges verges i uns quants pobles deshabitats. Vaig veure un vídeo d’en Sergi Fernàndez que em
va captivar, i que em va donar la primera idea, ja que la ruta la
començava al Delta de l’Ebre, es a dir, al costat de l'apartament de Les Cases D'Alcanar. A
partir d’aquí, vaig seguir una web que vaig trobar a Internet, que
es diu www.bttpirineus,
on també explica amb detall aquesta ruta, d’on, a més, vaig poder
baixar-me els tracs, i finalment, em vaig comprar un llibre, titulat
Per la Franja en BTT, d’en Josep Insa, que va acabar de
captivar-me. Sobretot, em cridava molt l’atenció la primera part,
o la part inicial d’aquesta sortida, que és travessar els Ports de
Tortosa, un dels parcs naturals de Catalunya més verges i solitaris.
Ficar-me de cap a passar dels 0 metres, als 1250, sobre del nivell
del mar, justament el primer dia de ruta.
Així
que vaig preparar-ho tot, sobretot l’estat de la bici, canviant les
rodes i fent una bona revisió, per tal de portar a terme aquesta
ruta, durant els dies de la setmana santa. Potser soc una mica
tikis-mikis, però sempre procuro tenir la bici en perfecte estat,
perquè no soc un manetes i en prou feines se canviar la roda del
davant, i amb molta més dificultat, la del darrera.
Havia
previst també que la ruta em duraria entre 6 i 7 dies.
El
dia abans de la sortida, vaig preparar-me les alforges, i aquí és
on em vaig equivocar, l’excés de pes, fet que em va obligar a
canviar de plans, i conformar-me en fer una volta que he anomenant La
Volta als Ports de Tortosa - Beseit. Aquest excés de pes, m’obligava
contínuament, en els trams amb més desnivell, a empènyer la
bicicleta a les pujades i a controlar-la molt be a les baixades,
perquè la inèrcia del pes (dues alforges i una motxilla, plenes),
marcaven la direcció. Sobretot eren perilloses les baixades.
Però
val, aquí lo important es que he fet una “volta” molt dura (al
menys per mi) i que tot i el patiment de la pujada al Refugi de la
Font Ferrera, he gaudit plenament, immers al bell mig de l’exuberant
bosc dels Ports, absolutament solitari i dur, escoltant contínuament
els cants dels ocells i la meravella de la jornada, quan vaig
trobar-me al mateix camí que anava seguint, després d’una corba a
l’esquerra, la presència d’una cabra muntesa imponent, gran, amb
aquelles impressionants banyes, que estava allà, mirant-me com
m’acostava, fins que, lògicament, se’n va anar ràpidament.
En
fi, les coses van anar així;
El
divendres, dia 30-03, vam marxar cap a l’apartament de Les Cases
d’Alcanar, justament, el punt d’on començava la ruta. El viatge,
be, però sempre que portem la bicicleta penjada al cotxe, tenim
aquella por al cos, que qualsevol mosso d’esquadra que es fixi amb
nosaltres, ens aturi i ens posi una multa, com va passar-nos fa quasi
tres anys, perquè la bicicleta no deixa veure la matrícula. En
portem una fixada a la bici, però clar, amb la velocitat i el vent,
sempre acaba movent-se, dificultant que es vegi correctament.
Al
vespre, a Les Cases, vam anar a sopar al Mareny, per celebrar
l’aniversari del Gerard, que justament demà, quan començo la
ruta, fa 20 anys!!
El
despertador sona a les 07,00 h, i a les 07,50 h ja estic al passeig
marítim de Les Cases, fent-me la gravació en vídeo habitual de les
grans sortides. Una salutació matinal, com a començament de la
ruta.
Per
portar a terme aquesta sortida, com deia abans, m’he baixat els
tracs d’una web betetista, i a més, el llibre d’en Josep Insa.
Els tracs em donen molta seguretat, perquè m’indiquen clarament el
camí que he de seguir i tinc clar que, si hagués d’escollir,
sempre escolliria les indicacions del gps.
D’entrada,
els primers quilòmetres em son molt familiars, perquè pedalejo per
els mateixos camins que faig quan estem de vacances a Les Cases. Me’n
vaig per el passeig marítim, passo per davant del càmping, sempre
amb el mar a la meva esquerra, fins que arribo al riu Sènia, riu que
separa Catalunya del País Valencià. Sobre les 08,30 passo per
davant de l’església de Sant Miquel, d’Alcanar, on al bar
Moreno, de la plaça del poble, un bar antiquíssim, que ja estava
obert fa 25 anys, estava ja bastant freqüentat d’avis i gent
diversa.
Després,
em vaig ficar per aquells camins de l’estiu, en direcció nord, per
travessar la carretera n 340, la via del tren i l’autopista AP7.
Sempre amunt, deixant a la meva dreta, sobre un petit turonet, el
castell d’ Ulldecona, i la mateixa població al seu costat.
A
partir d’aquí, per mi ja tot és paisatge nou. En aquests moments, és quan deixo la carretera o les pistes asfaltades, i em fico en un
camí de terra, que primer m’agrada, però després m’emprenya,
perquè es un camí ple de pedres, difícils d’esquivar i més,
anant carregat amb les alforges i la motxilla.
Sobre
el qm 20, a l’alçada de St. Rafel, decideixo no seguir les
indicacions del llibre, que en uns quilòmetres em portaria a
Rossell, perquè veig que es una quilometrada (12-14 qms), del tot
innecessària. No se el perquè, en Josep Insa, inclou en el
seu llibre aquesta desviació. Els tracs tampoc hi passen.
Al
qm 25, entro a un poble que es diu Cases del Riu, al costat mateix
del riu Sènia, que he de travessar, per accedir al poble. Aquí es
on em trobo amb la primera pujada seriosa, un tros que va des del
pont que travessa riu fins al poble.
A
l’altre banda, tornem a estar a Catalunya, i entrem ràpidament a
La Sènia, al qm 26 i les 10,30 del mati. Un poble molt important per les seves fàbriques i
botigues dedicades a la fabricació i venda de mobles. Be, ara, amb la crisi i la caiguda del sector inmobiliari, també passen la seva forta crisi. Aquí, m’he
aturat a una placeta, segut còmodament a uns bancs, i m’he menjat
l’entrepà que portava de casa. Tot seguit, i abans d’abandonar
el poble, m’he comprat dues ampolles grans d’aigua i una llauna
d’acuarius, perquè com ja tenia previst, a partir d’aquí, sense
comptar un complex hoteler al costat mateix del pantà d’
Ulldecona, ja no trobaria aigua, fins arribar al refugi.
A
partir de La Sènia, comença un altre ruta, fins el pantà. La
carretera s’estreta i es fa més costeruda. Justament abans del
complex hoteler del pantà, de nom El Molí de l’Abad II, m’han
passat uns ciclistes, que portaven bicicletes de carretera, que m’han
enviat uns agraïts crits d’ànims, que m’han donat una petita empenta psìquica.
El
pantà estava bastant vuit, es nota molt la manca de pluges
d’aquest hivern, a veure si en aquesta primavera, plou i millora.
Es un pantà que recull les aigües del riu Sènia, i les porta a
Ulldecona.
En
aquest punt, estem al qm 36,5. Aquí tenim dues possibilitats per
continuar amunt. El llibre proposa les dues, i el trac es decanta per
el camí de terra. L’un consisteix en seguir la carretera amunt,
sempre pujant, per arribar primer a un poble que es diu Fredes, i
segueix amunt, fins a trobar la desviació a la dreta, d’accés al
refugi i l’altre, el del trac, que puja per el camí de terra que
segueix a l’esquerra del pantà. Tot i saber que aquest camí de
terra era més llarg que l’altre, m’he decidit a seguir-lo,
perquè intentant interpretar els gràfics del llibre, em semblava
que, al menys fins el refugi, les cotes serien inferiors a si vingués
per la banda de Fredes. Després, parlant amb gent, m’han explicat
que no, que hagués sigut més fàcil pujar per Fredes. Però val,
quan m’ho han dit, ja estava fet, així que....
Només
sortir de la carretera de Fredes, agafo doncs aquest camí de terra,
que ja no abandonaria fins pràcticament Beseit. Els primers
quilòmetres son fàcils i divertits, tot i anar pujant de manera
contínua. Al poc, veig el pantà a la meva dreta, però des de una
alçada considerable. He guanyat desnivell en poca estona. Aviat,
passem per un conjunt d’edificacions, que es diu Els Mangraners,
que es, de fet, els darrers llocs habitats de la zona.
El
camí segueix pujant, seguint el tot moment la llera del barranc de
La Fou, situat a la meva esquerra, fins que arriba a la casa dels forestals, on hi ha un lloc
d’esbarjo. Aquí he descansat una mica, i m’he entretingut
llegint i interpretant un mapa de la zona. A partir d’aquest
moment, ja estava notant molta calor, així que m’he tret la braga
del coll, la jaqueta d’hivern (no deixa de ser un polar amb
publicitat del Banesto), i els guants gruixuts. Aquella calor, amb
aquella roba, m’agobiava d’allò més.
A
partir d’aquí, entrem en un altre dimensió de la ruta d’avui.
El camí, de cop i volta, s’encimenta durant uns metres, amb lo
qual ja pots interpretar el seu significat; les rampes s’incrementen,
els desnivell pugen de dificultat i les necessitats de descans i
d’arrossegar la bici, s’incrementen notablement. Aquí es
on he començat a notar l’excés de pes de les alforges. En alguns
moments, l’avanç ha sigut molt lent i dificultós, em relliscava
la bici i em relliscaven les bambes. Sort que a La Sènia, m’he
proveït d’aigua suficient per anar tirant amunt, perquè tenia set
contínuament, tot i que l’aigua, en el pas de les hores, s’anava
escalfant i m’entrava cada vegada pitjor. També, i cada vegada
més, tenia rampes a la cama esquerra.
En
un moment donat, m’he recordat de la darrera vegada que vaig pujar
caminant a Montserrat, quan la calor, la set i l’enorme cansament,
van fer estralls en el meu cos, em vaig trobar tant malament, que en
un moment donat, pensava en buscar un lloc per passar la nit i deixar
de caminar. En aquella ocasió, el fet de vomitar és el que em
permeté seguir amunt. Això aquí no m’ha passat, però que en un
moment donat, vaig recordar-me d’aquell dia, si, clarament.
Poc
després del qm 52, després de creuar el barranc del Retaule, m’he
trobat a un ciclista que venia en sentit contrari. Ens hem aturat i
hem xerrat una bona estona. Ell estava fent una ruta que es diu
Pedals dels Ports. Es curiós que aquest noi, de nom Xavi, coneix
també a en Sergi Fernández, expert ciclista que ha fet la
ruta Delta de l’Ebre – Benasc, a qui un dia, per mitjà d’un
anunci, li va comprar una tenda de campanya. Aquesta xerrada,
moralment m’ha anat de conya. M’ha servit de teràpia poder
parlar amb algú, perquè tantes hores sol, cansat, amb molta set, ja
començava a fer estralls en la meva moral. En Xavi, ha sigut el
primer en dir-me que per anar al refugi, hagués sigut millor seguir
la carretera de Fredes, però val, ara ja no valia la pena
lamentar-se. M’ha dit que només em faltaven pocs quilòmetres, amb
algunes fortes pujades, fins arribar a la carena, on ja la cosa
millorava considerablement.
Al
qm 59,2, efectivament després de fortes pujades, (més), arribo al
Mas de les Vallcaneres, a 1080 mts, on ja notava que m’acostava a
la carena, amb grans planures i força vent. Finalment, he arribat al
cim del dia d’avui, la carena, a 1240 mts, es a dir, he passat dels
0 mts de la platja de Les Cases, als esmentats 1240. Abans d’arribar
al Refugi, he hagut de traspassar una reixa, posada per evitar el pas
de vehicles de motor. Com que la bici no cabia per l’estret pas
pensat per els caminadors, he hagut de desmuntar les alforges,
passar-les per sobre la reixa, també en respecte la bici i tornar a
muntar-ho tot a l’altre banda. Ha sigut en aquest moment, on he
tingut la sort de trobar-me de cara, amb una cabra muntesa
espectacular. Estava aturada al vell mig del camí, com esperant a
veure qui s’acostava als seus dominis. S’ha estat quieta una
estona, donant-me temps, fins i tot, de fer-li una bona fotografia.
De
seguida he vist el cartell llargament anhelat: Refugi a 2,3 qms, i a
més, en baixada. En aquesta cruïlla del cartell, els tracs
desapareixen, perquè els amics del btt Pirineus, d'on m'he descarregat els tracs, passen de llarg el
refugi, i segueixen cap a Beseit, però jo he anat tranquil, perquè
el camí estava molt ben marcat.
Sobre
les 18,20 he arribat al refugi Font Ferrera, al vell mig dels Ports i als 65 qms després de sortir de casa.
Dit d’un altre manera, 10,30 hores després de sortir de casa.
Es
un refugi auster, com es normal. En total érem quatre clients, tres
senderistes i jo. Ells també, com abans ho ha fet en Xavi, m’han
dit que lo millor hagués sigut venir per Fredes, perquè fins aquest
poble s’arriba per carretera, però també hem de considerar que
hagués passat per el Coll de Tombadors, de 1270 mts, es a dir, més
amunt de per on he vingut. I lo més important, m'hagués perdut veure la cabra!!
Lo
primer de tot, lògicament, ha sigut prendre’m dues llaunes
d’acuarius, perquè venia sec del tot. Després, una relaxant,
encara que petita, dutxa. I dic petita, perquè si volia aigua
calenta, caldria fer ús d’una fitxa, que te’n dona només durant
cinc minuts.
El
refugi consta de la part de baix, amb la cuina on en Gabriel, el
guarda des de fa 22 anys, prepara el menjar, un gran saló
menjador – estada, amb una bona estufa de llenya, que reparteix
calor també als dormitoris i unes dependències amb la cuina per els
excursionistes, dues dutxes i un lavabo. A la porxada de l’entrada,
hi ha un lloc per posar les botes i les motxilles.
Pujant
per una escala de cargol, al pis de dalt, estant les lliteres. Te una
capacitat per 40 persones. En Gabriel no deixa pujar a les lliteres
fins a partir de les 20,00 h.
Com
era de preveure, en aquest refugi no hi ha cobertura per els mòbils,
per lo que l’he demanat al Gabriel, permís per trucar a l’Elvira
i informar-la que havia arribat be.
Per
sopar, ens han donat una amanida, espagueti i carn, amb un iogurt de
postres.
Sobre
les 22,00, sopats i amb tot recollit, ens hem anat a les lliteres. Jo
estava realment cansat, tant que fins i tot ja al llit i disposat a
dormir, la meva pressió continuava sent molt alta, i això que ja
feia hores que havia arribat. Però em notava... tac, tac; tac,
tac;....
Possiblement
per el cansament, la qüestió es que he dormit molt malament i no
per culpa dels roncs de ningú. Sobre les 07,00 en Gabriel ha encès
els llums i ha fet soroll, tot preparant l’estufa de llenya i els
estris dels esmorzars. Així que poc a poc, ens hem anat aixecant
tots, i sobre quarts de vuit, ja estàvem esmorzant al voltant de la
taula. Per esmorzar, teníem cafè amb llet, sucs de fruita i
torrades amb mantega i melmelades.
Dos
dels meus companys, estaven fent una ruta caminant per els ports i
l’altre estava esperant a un grup, que també seguirien els GR de
Els Ports.
He
sigut el primer en marxar. Sobre les 08,00 m’he muntat a la bici i
he començat la segona jornada. He girat cua per el mateix camí en
que vaig venir ahir, fins a trobar una desviació a l’esquerra, que
indicava Fredes i Beseit. Al poc, he tornat a necessitar empènyer la
bici una estona. Poc després, en una cruïlla que em venia per la
dreta, he reprès el trac que venia seguint des d’ahir. Es curiós,
però veure el trac al gps, em dona tota la confiança.
Als
pocs quilòmetres, he arribat al Coll de la Creu, a 1249 mts, la cota
més alta d’aquesta sortida, i ja des d’aquí, he seguit el camí
que m’indicava la direcció de Beseit. I ara si, excepte un moment
de pujades, tot ha sigut una molt bona baixada, fins quasi arribar a
Beseit. Durant la baixada, he tingut un petit problema amb el gps,
perquè s’ha aturat i no em responia. He tingut que treure i posar
la pila, i així si, ha tornat a funcionar.
Aquesta
baixada cap a Beseit es tant forta, que penso encara ha de ser pitjor
anar al refugi des d’aquest poble, que des de l’altre banda. Per
si un cas, no ho intentaré.
Mentre
estava esmorzant un boníssim entrepà de tonyina amb anxoves a un
bar de Beseit, he decidit que quan em trobés amb la via verda de la
Val de Zafán, l’agafaria per tornar cap a Les Cases, deixant
l’aventura de Benasc per un altre moment. Han sigut diverses les
causes d’aquest canvi de ruta; el cansament causat per el pes
excessiu de les alforges, que cada vegada em costava més superar
petits desnivells, la possibilitat de trobar-me amb fortes pluges a
meitats de setmana, el dolor que anava notant, cada vegada més
al entrecuix, i sobretot, que no em semblava just que l’Elvira i el
Gerard s’estiguessin a l’apartament, mentre jo anava gaudint de
la meva setmana santa particular.
Així
que des del mateix bar de Beseit, he trucat a un hotel de Bot,
pensant que avui podria acabar en aquell poble i demà arribaria a
Les Cases.
Després
del bon entrepà, amb un bon cigaló de rom, he continuat el meu
camí, en direcció Arnes. Sempre seguint el gps. Primer he pedalat
per una pista asfaltada i poc després, per un camí de terra, que en
uns 13 qms, m’ha portat a Arnes. Des d’aquí, en un tres i no
res, m’he plantat al principi de la via verda, justament allà on
anem a l'estiu, quan fem aquesta ruta.
He
tingut un petit problema travessant els túnels i es que no portava
lot i alguns no tenien il·luminació, quan un matrimoni amb ganes de
gresca, que venien caminant per la seva esquerra, m’han cridat
l’atenció perquè no portava cap llum. Els he dit que el que
haurien de fer, es caminar per la seva dreta, i s’han quedat
renegant d’allò més.
Quan
he arribat a l’estació de Bot, he decidit que no, que seguiria
fins a Tortosa, perquè realment em sabia greu quedar-me a dormir
tant a la vora de casa, quan l’Elvira podria recollir-me a Tortosa
en una estona. Així que segut en un banc de l’estació, he trucat
a l’hotel per avisar que no hi aniria i a l’Elvira, per avisar-la
d’aquesta decisió.
La
ferida al entrecuix cada vegada em feia més mal. Tenia que pedalar
pràcticament alçat, sense seure. Potser el no haver-me posat
vaselina, juntament amb tanta roba (tres pantalons), ha sigut la
causa d’aquest mal.
A
l’estació de Benifallet m’he comprat altres dues ampolles
d’acuarius. Aquest possiblement serà el lloc on dinarem el dia 29,
tornant de Horta de Sant Joan, a la sortida que farem a la UME en
bicicleta, però potser també podríem dinar pujant, el dia 28,
perquè està a 1,45 h de Tortosa, i passarem per aquí sobre les
13,45-14,00 h. Ja veurem.
Molt
cansat i amb molt dolor, aturant-me moltes vegades per descansar, he
arribat a l’estació de Tortosa, on als pocs minuts m’he trobat
amb l’Elvira, per tornar ja cap a Les Cases.
I
fins aquí, aquesta Volta per els Ports de Tortosa – Beseit,
visitant Tortosa i visitant Beseit.
En total,
porto:
amb
aquestes rodes amb aquesta bici amb aquests pinyons amb
aquesta cadena
150,00
qms 6103,00 qms 2362,00 qms 150,00 qms
Així
que pugui, tornaré a fer aquesta ruta, espero que en aquesta ocasió
sigui sencera. Però el que tinc clar es que per arribar al refugi,
ho faré seguint la carretera cap a Fredes. Per tant, ara anoto els
temps, per veure després la diferència entre un trajecte i l'altre.
Sortida
Les Cases, 07,50 del mati, qms 00
La
Sènia, 10,30 del mati, qms 26,00 (9,75 qms x hora, des de Les Cases)
Pantà
Ulldecona, 11,36 del mati, qms 36,50 (9,54 qms x hora, des de La Sènia i 9,69 qms x hora, des de Les Cases)
Refugi, 18,20
de la tarda, qms 63,59 (6,06 qms x hora, des de Les Cases)
es
a dir, comptant els descans, 10,30 hores des de Les Cases fins el
Refugi.
