19 i 20 de Setembre 2015
BARDENAS
REALES
Quan
vam fer aquesta sortida fa uns mesos, molts companys es van quedar sense poder
venir per diferents raons, temes familiars, laborals i inclòs de dificultat, ja
que la volta prevista feia 84 qms.
Així
que vam quedar que la repetiríem i aquesta vegada més curta, perquè podessin
venir totes les persones interessades que més o menys tenen algun entrenament
en bicicleta, com és la majoria.
Així
que res, dit i fet, ens vam posar en marxa.
Aquesta
vegada no vam reservar a l’alberg, perquè venia gent que s’estimava més, si
podia ser, dormir en un hotel i lògicament, si una cosa la podem fer, doncs la
fem. Així que vaig trucar a l’hotel on vaig dormir el dia que vaig anar sol a
fer la prèvia, situat a Arguedas. El lloc era perfecte, perquè estava molt a la
vora del començament de la sortida, i a més, es menja força be. Però no va
poder ser, perquè quan vaig trucar, tot i ser abans del mes d’Agost, estava ple
per un grup francès. Ells mateixos em van donar el nom d’un hotel a Tudela on
podríem anar, l’hotel Santa Maria, i així va ser, vam fer la reserva en aquest
hotel. Estava be perquè ens permetia tenir lloc on guardar les bicis i a més,
aparcament pels cotxes.
Tot i
que no vam fer massa publicitat de l‘esdeveniment, al final vam ser 18
persones, distribuïdes en uns quants cotxes, que vam apuntar-nos en aquesta
pedalada. Com en la sortida a Àger, vam anar sortint al llarg del dia. En el
meu cotxe vam anar el Guillem i la Gemma. Només portava la bici del Guillem i
la meva, perquè en el meu porta-bicis ja no m’hi cap una altre, i la de la
Gemma la portava el Juanmi, qui havia sortit alguns dies abans per anar a
visitar els seus pares. De fet vam fer una mica de jocs malabars per poder anar
tots, però ho vam aconseguir.
Vam
quedar tots tres a la estació de Gavà a les 13,00 i després de muntar be i
assegurar el porta-bicis, ens vam posar en marxa.
La
primera part de la ruta, la vam fer per autovia, fins a Lleida, per tal
d’estalviar autopista. A l’alçada de Tàrrega en vam aturar una mica a descansar
a una estació de servei i va ser bo perquè com que ens comunicàvem pel washapp,
la Mila i el Jordi van localitzar-nos i ens van passar, fent-nos una foto.
Sobre
les 18,00 vam arribar a l’hotel, on ja estaven tots excepte el Cèsar i la
Susanna, que van arribar poc després. Vam deixar les bicis al lloc preparat i
el cotxe al pàrquing, i vam anar ja a les nostres habitacions. De seguida ens
vam tornar a trobar, aquesta vegada tots. Em va agradar molt trobar-me amb en
Lluis Civit, marit de la nostra companya Mercè i a qui havia visitat moltes
vegades quan era venedor de teixits. Ell te una empresa de confecció (d’alta
qualitat), i el visitava contínuament. Quines casualitats te la vida, eh!!
Després
de fer una xerradeta i prendre una cervesa al bar de l’hotel, vam marxar a
donar una volta per Tudela, que a més, estava en festes, el que vol dir també
que els carrers i els bars del poble estaven plens de gent. També hi havia un
mercat medieval, per on vam passejar i on la Gemma va comprar dolços per
l’endemà.
Finalment,
el Juan i el Manel van localitzar una mena de tasca on vam entrar i vam sopar.
La nostra primera idea era anar menjant tapes, però el Cèsar i jo vam veure que
la cosa no funcionava massa be, així que
vam promoure demanar un segon plat després d’un parell de tapes, i la cosa va
millorar. Nosaltres vam menjar entrecots. El sopar va anar molt be i em va
agradar molt quan després de la carn, vam demanar uns plats de tomàquets de la
zona, amanits amb oli i sal, molt bons.
La
eufòria era tanta, que quan vam tornar a passar per la Plaza de los Fueros, com
la plaça Major a Catalunya, ens vam pujar a una mena de glorieta i vam cantar
“el meu avi”, una havanera molt catalana. Sort que a Tudela, per allò de
navarresos i mig bascos, ningú ens va dir res. Segurament, aquest mateix fet a
Madrid, en aquests moments en que som a les portes d’unes eleccions
independentistes a Catalunya, podria ser contraproduent. Be, segurament és que
a Madrid no ho haguéssim fet....
20 de
Setembre
M’he
despertat durant la nit i he notat de seguida que m’havia refredat. Em feia mal
el coll i em preocupava que durant la pedalada em costés seguir el ritme.
Ens
vam aixecar a l’hora prevista. A les 07,30 vam començar a esmorzar, un bon
esmorzar de bufet, complert, que ens va donar força des del primer moment.
També vam recollir el pic-nic que havíem preparat, consistent en un entrepà,
dues peces de fruita i una llauna de refresc.
Després
vam agafar els cotxes, vam carregar les bicis, i ens vam posar en marxa, en
direcció a l’alberg, on teníem previst començar la ruta. El dia era perfecte en
l’àmbit meteorològic. Cap núvol i temperatura baixa d’entrada, el que va fer
que la gent sortíssim una mica abrigats en els primers moments de pedalada. Vam
començar a les 09,15, molt a la vora de les 09,00, que era l’hora que havia
previst per posar-nos en marxa.
Els
primers quilòmetres ja sabem; un tobogan, amunt i avall, per camins pedregosos
i difícils, que ens feia contínuament posar el peu al terra. No era qüestió de
jugar-nos una trompada, així que seny sobre la bici.
Aviat
ens vam plantar sobre la pista asfaltada que porta al inici concret del circuït
previst de pedalada, una volta al perímetre de la zona militar convertida en
pràctiques de tir. A diferència del dia que vaig venir sol, cap soldat ens ha
sortit a dir-nos res, ja que avui no hi hauria pràctiques, així que no calia
avisar-nos.
No vam
fer el mateix trac que vam fer tots quan vam venir el mes de Març passat.
Aleshores quan portàvem uns quilòmetres de circuït, ens vam desviar en direcció
a les denominades Bardenas Negras, una extensió que entra en territori
aragonès, però que allarga la sortida en trenta quilòmetres més. No podíem
arriscar-nos a exposar a algunes de les persones que ens acompanyaven a fer
tota la ruta i que després no podessin arribar a assolir la totalitat de la
travessa.
Al cap i a la fi, com he dit al principi, vam
fer aquesta sortida pensant en les persones que no van poder venir amb
nosaltres a fer la ruta de Març, justament perquè era massa forta per a elles.
La
temperatura seguia sent molt bona, fresca fins a mig mati, tot i el sol, però
bufava un vent del nord fresc, això si, amb molta menys força que en la
anterior visita.
En un
moment donat vam passar pel costat d’on hi havia molts cotxes i camions
aparcats, alguns d’ells de cavalls. Vaig preguntar a un vigilant què era tot
aquell muntatge, i em va dir que estaven a punt per gravar algunes seqüències
de la pel·lícula Joc de Trons, que justament s’havia rodat també feia pocs dies
a la ciutat de Girona.
Després
vam arribar a una mena de ranxo o corral, com li diuen aquí, i vam descansar
alguns minuts. El ritme que portàvem era bo, no massa ràpid, que tampoc calia,
però feia falta aturar-nos i relaxar una mica les cames. Anàvem molt be de
temps.
Poc
després de posar-nos en marxa, vam arribar al monument més típic del Parc i
símbol, com és el denominat CASTILDETIERRA. És un “cabeçó” en forma de con, el
qual es va degradant a causa dels elements atmosfèrics, pluja principalment, i
van caient les restes pel seu voltant. Està previst que finalment acabi caient
en la seva totalitat, i més perquè dalt de tot d’aquest mini turonet hi ha unes
pedres molt grans que per la força de la gravetat van empenyent el sol cap a
baix, un sol argilós molt fàcilment inestable per la força de l’aigua.
Aquí
ens vam fer algunes fotografies, i la sort era que estàvem tots, no com al mes
de Març passat, que el grup, de 28 persones, es
va allargar tant que hi vam arribar en petits grupets.
Després
ja només quedaven uns quilòmetres fins arribar a les oficines del parc, on vam
seure al terra, buscant ja la ombreta dels arbres, per menjar-nos els nostres
entrepans. A més, aquí vam poder treure begudes fredes de la nevera!!
Un cop
dinats i amb força renovada, vam continuar la nostra ruta. Quedaven pocs
quilòmetres. Els primers encara eren més o menys plans, seguint primer la
carretera asfaltada i després un camí que surt a la dreta després d’un petit
pont de ferro. Aquest camí poc a poc va pujant, primer de manera molt suau,
però després es va enfilant, cada vegada amb més desnivell, fins que a dos
quilòmetres de l’ermita, es converteix en una autèntica paret, que costa molt
de escalar. Aquí, cada any celebren una prova ciclista la gent de Arguedas, i
els espectadors escollen aquest lloc per veure com passen els ciclistes, per
animar-los durant la pujada.
Hem
anat arribant sobre les 18,00, tots amb una gran felicitat per la gesta
aconseguida i sobretot, per haver pogut arribar a l’objectiu previst, sense
haver de tallar camí per enlloc.
Han
sigut uns moments d’alegria i felicitació. Hem pres una cervesa al bar de l’alberg
i tot seguit ja hem procedit a muntar les bicis al cotxe, tasca força
emprenyadora, sobretot en el meu cotxe. Aquests porta bicis que tinc, no estan
indicats per bicicletes de 29 i costa una mica posar-les. De fet, de la meva
bici he tret la roda del davant, per poder posar seguidament la del Guillem.