SORTIDES EN BTT

28-08-15 PUIGCERDÀ-ST QUIRZE DE BASORA

De fet, la meva idea era fer Puigcerdà-Vic, seguint un trac que portava molts dies estudiant, que fa Puigcerdà-Barcelona.

El que no tenia massa clar era el com i quan. M’explico; per arribar a Puigcerdà, tenim el tren, perfecte per arribar al inici de la ruta, però el problema era que fins i tot el primer, arriba molt tard a la capital de la Cerdanya. Concretament, els dies laborables, com el d’ahir, te prevista l’arribada a les 09,35. Si pensem en el cap de setmana, se’n va a les 10,30.

Posats a buscar solucions, vaig pensar en diverses possibilitats; anar en cotxe fins a Puigcerdà ven d’hora, fer la travessa i després tornar en tren, des d’on sigui, a recollir-lo. Però aquesta solució em suposaven alguns dubtes. El cost de la sortida es multiplicava, ja que hauria de comptar el preu de fer en cotxe l’anada i tornada a Puigcerdà més el del tren d’anar a recollir-lo. També em feia por el simple fet d’anar a deixar-lo tant lluny. I si em passa alguna cosa? Si el deixo a Puigcerdà, cada vegada sóc més lluny d’ell, en canvi, si el deixo a Vic, cada vegada sóc més a la vora...

També havia pensat en fer la travessa en dos dies, en aquest cas fins i tot amb la possibilitat de fer la ruta sencera Puigcerdà-casa, opció que també te un cost elevat. Però era factible; vas en el primer tren fins a Puigcerdà i et poses en marxa, i ven entrada la tarda, busques un hotelet per passar la nit i continuar l’endemà. Però a part del cost, i la roba de recanvi? Si passo la nit fora, m’hauria de canviar de roba per sopar al menys, no? Una mica complicat, eh! No es pot anar tant carregat per fer una ruta així. Ja el camelback segons com pesa lo seu, ara posa-li encara que sigui el mínim imprescindible per passar una nit fora. De fet, es que no hi cap res.

I aleshores vaig decidir-me; cotxe fins a Vic, deixar-lo aparcat allà, i tren fins a Puigcerdà.

No obstant, arribant a Vic la ment m’insistia en que anés fins a Puigcerdà. Em deia que si anava en cotxe arribaria a les 08,30 i amb el tren a les 09,33.(al final van ser les 10,15).

Però no, vaig entrar a Vic i el vaig aparcar a la vora de la estació. I encara vaig tenir temps de comprar-me un entrepà i una coca cola per menjar-me’l durant el camí.

I amb això dels horaris, que rars son els de renfe; segons l’horari que havia vist a Internet, el tren de BCN-PUIGC arribava a Vic a les 07,43 i efectivament, va arribar a aquesta hora, però en realitat el tren que va arribar no era el previst. Aquest feia BCN-RIPOLL, el que vol dir que a Ripoll em vaig esperar a l’andana uns quants minuts, que arribés el de Puigcerdà. Total, que vam arribar a les 10,15. Ja us podeu imaginar, que me’n vaig recordar del pla d’anar a Puigcerdà en cotxe. Hagués arribat quasi dues hores abans...

El primer que vaig fer, lògicament, és donar una volta a la ciutat, passar per l’estany i els principals carrers, abans de posar-me ja directament en camí a complir amb el meu somni de fer aquesta travessa.

La sortida de Puigcerdà fa el mateix camí del tren però lògicament a la inversa. A Queixans tinc el primer dubte. Els cartells em diuen que a l’esquerra vas en direcció la Collada de Toses i Ripoll, i recte Barcelona pel túnel del Cadí. Dubto perquè no conec la zona i no se si ja estic a les portes del túnel o no. Però val, al final el que faig és seguir el trac que porto, i tiro endavant. Després, ven pensat, recordo que la ruta no em porta per la Collada de Toses, jo no vaig en direcció Ripoll. I a més, vaig be, perquè vaig seguint el trac en tot moment.

De moment la ruta és plana. Trobo un cartell que em diu La Molina 6 qms i penso que s’ha acabat la bona vida, i que començaré a pujar. I si, però tampoc és res de l’altre mon. Vaig pujant de manera molt suau, amb alguna petita rampa que passo sense cap problema.  A la meva esquerra tinc les vies del tren que m’ha portat fins a Puigcerdà. No se, però aquestes coses, saber que tens escapatòries, em dona seguretat. Clar que això dura el que dura. Aviat girem fort a la dreta i començo a pujar, i deixo el tren cada vegada més baix.

Arribo a La Molina, un parell de fotos, una d’un ós que sembla tret d’un parc infantil i segueixo. Una cosa és La Molina poble i l’altre l’entramat de cases, apartaments, hotels i instal·lacions de remuntadors. Després de La Molina poble, la cosa ja s’enfila més. Ara sí que estem escalant!!

Deixem la carretera que em portaria a Toses, una altre diferent a la anterior, i gir brusc a la dreta, en direcció al Coll de la Creueta. El cartell m’indica que falten 7 qms, i que els dos primers pugen al 2%. No se perquè em sembla que és més del 2%, però be, el paisatge ja és de somni, estem sobre els 1800 mts i tot son prats, vaques i cavalls. Sort que porto la go pro i puc anar gravant sense parar, gaudint molt d’aquell espai tant obert, sense arbres, un prat al cent per cent, amb desenes de cavalls i vaques pastant per allà on vulguin. Allò és molt gran, no se’l acabaran el menjar. Així estan de grans i fortes aquestes bèsties... Ara be, com s’ho fan a l’hivern, quan tot allò és ple de neu?

Després em trobo un altre cartell que segueix donant-me informació de desnivell. Ara em diu que falten dos quilòmetres per arribar al cim de la Creueta, i que seran al 4%. Torno a dubtar de la veracitat d’aquesta informació. Però m’és igual, perquè estic al·lucinant, gaudint cada metro que avanço. Corono i toca la baixada, llarga baixada. Penso en quan un dia la Carme va proposar anar a fer la Creueta. Es extremadament dura de fer-la en aquest sentit en que estic baixant. Les rampes son molt llargues i son molts quilòmetres!! Clar que ella i la gent de Terrassa amb la que surt, estan molt preparats, però no se si jo ho hagués pogut fer, sincerament.

Baixant, m’atura un noi holandès que em demana si tinc aigua. Li dono la mitja ampolla de coca cola que encara em queda i li omplo el bidó amb aigua freda, del camelback. Com es pot fer aquesta pujada (ell fa Castellar de N’huc – La Molina) sense proveir-se de suficient aigua?

L’espectacle continua. Ara em torno a aturar a fer fotos, perquè veig, allà a baix Castellar de N’huc i al fons, el Pedraforca. Realment és al·lucinant.!!

En la baixada, passo de llarg Castellar, perquè el trac no hi entra expressament, però aleshores em preocupa que porto poca aigua. Sort que estic baixant i ràpidament em planto davant d’un restaurant, l’Hostal les Fonts, on decideixo quedar-me a dinar. Son poc més de les 13,30 h. No sóc molt favorable a dinar quan encara falta molta ruta, i menys entaular-me. Però em calia anar al servei i clar, aquestes coses les has de tenir en compte quan vas sol i portes bici. Al menys aquest restaurant tenia lloc on guardar-la i ja m’hi vaig quedar. Això si, vaig dinar poquet, amb unes costelletes de xai boníssimes.

Abans de marxar, compro una ampolla d’aigua freda i la poso quasi sencera al camelback, i la poca que em queda, al bidó. Son les 15,00 h i fa un sol asfixiant. Sort que al menys de moment, la carretera segueix baixant, i així serà els pròxims quilòmetres, fins arribar a La Poble de Lillet.

Aquí el trac em porta en direcció Campdevànol, també sense entrar a La Pobla. Vaig tirant, i al poc em ve una desviació a ma dreta, que indica Sant Jaume de Frontanyà. Son 9 qms, però em van resultar molt difícils de fer. No tenia forces a les cames i vaig caminar una estona, necessitava caminar per relaxar els músculs. Si em muntava a la bici i em venia pujada, simplement em quedava clavat al terra. Aquesta era una carretera molt estreta i divertida, amb un paisatge preciós. També, ple de vaques que anaven amunt i avall, mirant-me quan passava molt a la vora d’elles, però sense immutar-se.

Jo crec que aquesta mena de “pájara” em va venir per una suma de factors; la molta calor que feia, el no conèixer el camí, l’entorn, no poder calcular el temps que em faltava o quants quilòmetres faltaven, la solitud d’aquell espai, sense cases, sense trobar-me ningú, etc.

A partir de St Jaume la moral va tornar a venir. La carretera era més ample, ja no em trobava davant d’aquell tobogan anterior, on no hi havia lloc pel descans. Ara anava en direcció Borredà, a 9 qms, amb més baixades, així que aviat vaig tornar a agafar moral. Si portava 59 qms volia dir que me’n faltaven uns 40 més o menys.

A Borredà vaig entrar al poble a veure si trobava un bar o una font, però no ho vaig trobar, al menys per on vaig anar, així que res, buscaria una casa a demanar aigua, perquè ja tenia poques existències. Vaig trobar de seguida una casa on l’amo estava segut a la ombra, sota d’una morera gegant i li vaig demanar aigua. Ell no es va aixecar, però de seguida va sortir una noia de dins la casa, estrangera, per interessar-se en la meva visita. Em va explicar que no em podia donar aigua fresca, perquè aquell senyor al que cuidava, no li calia aigua fresca, així que no en tenien. Primer em va oferir un got, però vaig aprofitar la gentilesa per demanar-li que m’omplis un bidó.

En aquell moment vaig veure un cartell que anunciava St Quirze de Basora, 30 qms,  en la mateixa direcció que portava i em vaig dir que si arriba un moment en que vegi que anar a St Quirze era més a la vora que anar a Vic, escolliria la primera opció, i agafaria el tren per anar fins a Vic a recollir el meu cotxe.

El que he de dir també és la importància de portar el camelback i de portar-lo ple d’aigua congelada de casa. Em dura molt i de tant en tant el vaig carregant amb aigua nova, de manera que tinc aigua fresca durant tot el dia. Ahir, per exemple, a les 18,30, quan vaig arribar a St Quirze, encara tenia gel i per tant, l’aigua estava fresca, tot i que l’anava omplint amb aigua que portava als bidons, de temperatura ambient, el que vol dir força calenta.

A l’alçada de l’hostal Cobert de Puigcercós, un lloc amb un càmping al costat i on els nens es banyaven a la riera de Merles, vaig deixar el trac, el qual es desviava cap a la dreta, seguint la riera, i que em portaria a Vic passant per Prats de Lluçanès, fent molta volta, i vaig seguir aquesta carretera, ja que segons havia vist en un cartell a Borredà, em quedaven molt pocs quilòmetres per arribar a Alpens, camí de St Quirze.

De fet, aquesta desviació no la vaig veure, imagino que es tracta d’una pista asfaltada, però no se. De cop veig que s’allunya el trac...

A Alpens, on per cert, hi ha una escultura d’una cobla i una rotllana de gent ballant sardanes feta de ferro forjat, vaig preguntar a unes senyores i em van dir que em quedaven 15 qms per St Quirze i 30 per Vic, així que ja estava decidit on acabaria. A més, veia uns núvols cada vegada més gruixuts. Hi havia que donar-se pressa, no fos cas que acabés plovent.

Encara dins d’Alpens, vaig trucar a l’Elvira perquè em mirés els horaris dels trens. Eren les 18,04 i em va dir que a les 18,39 en passava un per St Quirze, i ja l’altre a les 19,23. Estava a 16 qms i no em creia que arribaria a temps, però mira, la carretera estava be i a més hi havia molta baixada, així que vaig fer un últim esforç donant-ho tot i em vaig plantar a la estació a les 18,34, cinc minuts abans que passés el tren. Després va arribar amb 10 minuts de retard, com és normal en renfe, o sigui que el vaig poder agafar. El tram St Quirze/Vic el vaig fer gratis, perquè en aquesta estació no tenen gent venent bitllets i el revisor no va passar en els 15 minuts que dura el trajecte. Tampoc a Vic vaig tenir problemes per sortir de la estació, o sigui que viatge gratis.!

Després ja només quedava anar a posar la bici al cotxe i marxar cap a casa.

Durant el retorn vaig pensar molt en la sortida d’avui. Venia molt cansat, amb dolor a les cames que segur demà haurà desaparegut. Satisfet d’haver fet aquesta sortida. Pensant però en com és possible que algú la pugui fer fins a Barcelona i en un dia!!! Buf!!!

Potser la repetirem amb l’equip i aleshores haurem de pensar en la manera de sortir de Puigcerdà molt d’hora, molt d’hora....

En definitiva, una sortida fantàstica, un gran paisatge i val la pena repetir-la amb el grup, perquè els agradarà. Però hem de mirar això de la hora de sortida. O dormim a Puigcerdà, amb lo qual t’obliga a portar alguna roba, o anem a primera hora a deixar el cotxe allà, per poder posar-nos en marxa màxim a les 08,00 del matí. Avui, amb un parell d’hores més, segurament hagués arribat fins a Vic.