19 i  20 de Setembre 2015

BARDENAS REALES

Quan vam fer aquesta sortida fa uns mesos, molts companys es van quedar sense poder venir per diferents raons, temes familiars, laborals i inclòs de dificultat, ja que la volta prevista feia 84 qms.

Així que vam quedar que la repetiríem i aquesta vegada més curta, perquè podessin venir totes les persones interessades que més o menys tenen algun entrenament en bicicleta, com és la majoria.

Així que res, dit i fet, ens vam posar en marxa.

Aquesta vegada no vam reservar a l’alberg, perquè venia gent que s’estimava més, si podia ser, dormir en un hotel i lògicament, si una cosa la podem fer, doncs la fem. Així que vaig trucar a l’hotel on vaig dormir el dia que vaig anar sol a fer la prèvia, situat a Arguedas. El lloc era perfecte, perquè estava molt a la vora del començament de la sortida, i a més, es menja força be. Però no va poder ser, perquè quan vaig trucar, tot i ser abans del mes d’Agost, estava ple per un grup francès. Ells mateixos em van donar el nom d’un hotel a Tudela on podríem anar, l’hotel Santa Maria, i així va ser, vam fer la reserva en aquest hotel. Estava be perquè ens permetia tenir lloc on guardar les bicis i a més, aparcament pels cotxes.

Tot i que no vam fer massa publicitat de l‘esdeveniment, al final vam ser 18 persones, distribuïdes en uns quants cotxes, que vam apuntar-nos en aquesta pedalada. Com en la sortida a Àger, vam anar sortint al llarg del dia. En el meu cotxe vam anar el Guillem i la Gemma. Només portava la bici del Guillem i la meva, perquè en el meu porta-bicis ja no m’hi cap una altre, i la de la Gemma la portava el Juanmi, qui havia sortit alguns dies abans per anar a visitar els seus pares. De fet vam fer una mica de jocs malabars per poder anar tots, però ho vam aconseguir.

Vam quedar tots tres a la estació de Gavà a les 13,00 i després de muntar be i assegurar el porta-bicis, ens vam posar en marxa.

La primera part de la ruta, la vam fer per autovia, fins a Lleida, per tal d’estalviar autopista. A l’alçada de Tàrrega en vam aturar una mica a descansar a una estació de servei i va ser bo perquè com que ens comunicàvem pel washapp, la Mila i el Jordi van localitzar-nos i ens van passar, fent-nos una foto.

Sobre les 18,00 vam arribar a l’hotel, on ja estaven tots excepte el Cèsar i la Susanna, que van arribar poc després. Vam deixar les bicis al lloc preparat i el cotxe al pàrquing, i vam anar ja a les nostres habitacions. De seguida ens vam tornar a trobar, aquesta vegada tots. Em va agradar molt trobar-me amb en Lluis Civit, marit de la nostra companya Mercè i a qui havia visitat moltes vegades quan era venedor de teixits. Ell te una empresa de confecció (d’alta qualitat), i el visitava contínuament. Quines casualitats te la vida, eh!!

Després de fer una xerradeta i prendre una cervesa al bar de l’hotel, vam marxar a donar una volta per Tudela, que a més, estava en festes, el que vol dir també que els carrers i els bars del poble estaven plens de gent. També hi havia un mercat medieval, per on vam passejar i on la Gemma va comprar dolços per l’endemà.

Finalment, el Juan i el Manel van localitzar una mena de tasca on vam entrar i vam sopar. La nostra primera idea era anar menjant tapes, però el Cèsar i jo vam veure que la  cosa no funcionava massa be, així que vam promoure demanar un segon plat després d’un parell de tapes, i la cosa va millorar. Nosaltres vam menjar entrecots. El sopar va anar molt be i em va agradar molt quan després de la carn, vam demanar uns plats de tomàquets de la zona, amanits amb oli i sal, molt bons.

La eufòria era tanta, que quan vam tornar a passar per la Plaza de los Fueros, com la plaça Major a Catalunya, ens vam pujar a una mena de glorieta i vam cantar “el meu avi”, una havanera molt catalana. Sort que a Tudela, per allò de navarresos i mig bascos, ningú ens va dir res. Segurament, aquest mateix fet a Madrid, en aquests moments en que som a les portes d’unes eleccions independentistes a Catalunya, podria ser contraproduent. Be, segurament és que a Madrid no ho haguéssim fet....

20 de Setembre

M’he despertat durant la nit i he notat de seguida que m’havia refredat. Em feia mal el coll i em preocupava que durant la pedalada em costés seguir el ritme.

Ens vam aixecar a l’hora prevista. A les 07,30 vam començar a esmorzar, un bon esmorzar de bufet, complert, que ens va donar força des del primer moment. També vam recollir el pic-nic que havíem preparat, consistent en un entrepà, dues peces de fruita i una llauna de refresc.

Després vam agafar els cotxes, vam carregar les bicis, i ens vam posar en marxa, en direcció a l’alberg, on teníem previst començar la ruta. El dia era perfecte en l’àmbit meteorològic. Cap núvol i temperatura baixa d’entrada, el que va fer que la gent sortíssim una mica abrigats en els primers moments de pedalada. Vam començar a les 09,15, molt a la vora de les 09,00, que era l’hora que havia previst per posar-nos en marxa.

Els primers quilòmetres ja sabem; un tobogan, amunt i avall, per camins pedregosos i difícils, que ens feia contínuament posar el peu al terra. No era qüestió de jugar-nos una trompada, així que seny sobre la bici.

Aviat ens vam plantar sobre la pista asfaltada que porta al inici concret del circuït previst de pedalada, una volta al perímetre de la zona militar convertida en pràctiques de tir. A diferència del dia que vaig venir sol, cap soldat ens ha sortit a dir-nos res, ja que avui no hi hauria pràctiques, així que no calia avisar-nos.

No vam fer el mateix trac que vam fer tots quan vam venir el mes de Març passat. Aleshores quan portàvem uns quilòmetres de circuït, ens vam desviar en direcció a les denominades Bardenas Negras, una extensió que entra en territori aragonès, però que allarga la sortida en trenta quilòmetres més. No podíem arriscar-nos a exposar a algunes de les persones que ens acompanyaven a fer tota la ruta i que després no podessin arribar a assolir la totalitat de la travessa.

Al  cap i a la fi, com he dit al principi, vam fer aquesta sortida pensant en les persones que no van poder venir amb nosaltres a fer la ruta de Març, justament perquè era massa forta per a elles.

La temperatura seguia sent molt bona, fresca fins a mig mati, tot i el sol, però bufava un vent del nord fresc, això si, amb molta menys força que en la anterior visita.

En un moment donat vam passar pel costat d’on hi havia molts cotxes i camions aparcats, alguns d’ells de cavalls. Vaig preguntar a un vigilant què era tot aquell muntatge, i em va dir que estaven a punt per gravar algunes seqüències de la pel·lícula Joc de Trons, que justament s’havia rodat també feia pocs dies a la ciutat de Girona.

Després vam arribar a una mena de ranxo o corral, com li diuen aquí, i vam descansar alguns minuts. El ritme que portàvem era bo, no massa ràpid, que tampoc calia, però feia falta aturar-nos i relaxar una mica les cames. Anàvem molt be de temps.

Poc després de posar-nos en marxa, vam arribar al monument més típic del Parc i símbol, com és el denominat CASTILDETIERRA. És un “cabeçó” en forma de con, el qual es va degradant a causa dels elements atmosfèrics, pluja principalment, i van caient les restes pel seu voltant. Està previst que finalment acabi caient en la seva totalitat, i més perquè dalt de tot d’aquest mini turonet hi ha unes pedres molt grans que per la força de la gravetat van empenyent el sol cap a baix, un sol argilós molt fàcilment inestable per la força de l’aigua.

Aquí ens vam fer algunes fotografies, i la sort era que estàvem tots, no com al mes de Març passat, que el grup, de 28 persones, es  va allargar tant que hi vam arribar en petits grupets.

Després ja només quedaven uns quilòmetres fins arribar a les oficines del parc, on vam seure al terra, buscant ja la ombreta dels arbres, per menjar-nos els nostres entrepans. A més, aquí vam poder treure begudes fredes de la nevera!!

Un cop dinats i amb força renovada, vam continuar la nostra ruta. Quedaven pocs quilòmetres. Els primers encara eren més o menys plans, seguint primer la carretera asfaltada i després un camí que surt a la dreta després d’un petit pont de ferro. Aquest camí poc a poc va pujant, primer de manera molt suau, però després es va enfilant, cada vegada amb més desnivell, fins que a dos quilòmetres de l’ermita, es converteix en una autèntica paret, que costa molt de escalar. Aquí, cada any celebren una prova ciclista la gent de Arguedas, i els espectadors escollen aquest lloc per veure com passen els ciclistes, per animar-los durant la pujada.

Hem anat arribant sobre les 18,00, tots amb una gran felicitat per la gesta aconseguida i sobretot, per haver pogut arribar a l’objectiu previst, sense haver de tallar camí per enlloc.

Han sigut uns moments d’alegria i felicitació. Hem pres una cervesa al bar de l’alberg i tot seguit ja hem procedit a muntar les bicis al cotxe, tasca força emprenyadora, sobretot en el meu cotxe. Aquests porta bicis que tinc, no estan indicats per bicicletes de 29 i costa una mica posar-les. De fet, de la meva bici he tret la roda del davant, per poder posar seguidament la del Guillem.

11-12-13 de Setembre 2015

TRAVESSA PORTS DE TORTOSA I ESTRETS D’ARNES

Aquesta sortida tenia dues possibilitats de participació. El dia 11 i el dia 12. D’entrada, el Cèsar, la Carme, el Josep, el Juan Arnaldos i el Joan Alsina sortien l’11 i jo el 12, ja que volia participar en els actes de la Diada. Malauradament, la Carme i el Josep no van poder venir i tampoc el Juan, per una caiguda.

Així que el dia 11 el Cèsar i el Joan es van posar en marxa.

Van agafar el tren en direcció Tortosa, un tren, per cert, molt ple de gent que aprofitava el pont per desplaçar-se i també per la molta gent que anava a Port Aventura. Des de Tortosa van agafar direcció a Els Ports, però de seguida es van desviar a l’esquerra per un camí de terra, que segueix un canal no utilitzat, per anar per Mas de Barberans, on van dinar i fins arribar al càmping Molí de l’Abad, molt a la vora del pantà d’Ulldecona, on van passar la nit en un bungalou.

El dia 12, mentre ells pujaven pel barranc de La Fou, deixant el pantà enrere i prenien direcció El Caro, jo feia el mateix per una altre banda. Vaig agafar el cotxe i me’n vaig anar fins a Tortosa, on el vaig deixar aparcat al costat mateix de la estació de tren. Seguidament i després de muntar-ho tot a la bici, que per cert, pesava molt, pel pes de l’alforja, vaig posar-me en marxa en direcció al cim de Els Ports de Tortosa, on em trobaria amb ells.

Seguint la tradició, quan vaig passar per Roquetes vaig fer-li una fotografia a la façana de l’església i vaig comprovar la hora, quan eren les 10,30 del matí.

Després ja vaig iniciar la pujada, que poc després de deixar aquest poble, comença a enfilar-se. La veritat, però, és que aquesta bicicleta de btt, la Orbea, te un grup molt bo, que em permet pujar millor fins i tot que amb la de carretera. I dius, ostres, doncs hauria de ser a l’inrevés, no? Que per carretera pugés millor amb la prima que amb la btt, però no, la de carretera te dos plats,  i encara que porta 11 pinyons, em costa més de fer pujades fortes amb aquesta que amb la de btt, que te tres plats, encara que només 10 pinyons.

Vaig anar pujant sense pressa, sense nervis, sabent en tot moment que no calia esforçar-se, perquè el Cèsar i el Joan vindrien tard, i vaig pensar en anar dosificant l’esforç de pujada, que passa dels 25 als 1100 mts en els primers 15 qms, més la posterior pujada al cim del Caro.

A les 12,10 vaig arribar a la Font del Cargol, a uns 700 mts d’alçada, on vaig descansar i fer algunes fotografies. També vaig aprofitar per carregar aigua pel següent tram, les conegudes corbes de ferradura, que van pujant fent ziga-zagues fins arribar al Mirador del Portell, on et permet gaudir d’una vista fantàstica de tot el que hem deixat enrere, des de la mateixa Tortosa, la plana que s’acosta als Ports, la carretera de corbes múltiples, etc.

Arribat aquí, i just en aquell moment se’m trenquen les olleres de sol que em vaig fer fa pocs mesos. Es va trencar la muntura, pel que ja a partir d’aquell moment no vaig poder utilitzar-les.

A aquest mirador vaig arribar a les 13,05, menys d’una hora des de la font. Vaig continuar endavant, i poc després vaig passar pel costat de la desviació que puja al Caro, però clar, no la vaig fer, perquè amb els companys hi pujaríem a la tarda.

Vaig arribar al refugi Nou del Caro a les 13,15 i vaig deixar les coses sobre la meva llitera. D’aquesta manera alleugeria pes, i me’n vaig anar a buscar als companys seguint el trac que portava. Ells també el seguien, així que en algun moment ens trobaríem.

Poc després de posar-me en marxa, molt més lleuger sense l’alforja, va començar a ploure una mica. Primer no li vaig fer massa cas, però després em vaig aturar a posar-me l’impermeable.

Just quan me’l posava, va passar un ciclista i li vaig preguntar si n’havia vist a dos pujant i em va dir que si, però que venien molt enrere. Em va agradar perquè volia dir que ells també seguien el mateix camí, i es que tenia algun dubte, perquè en algun punt del camí que seguien ells, hi ha una desviació que sembla que talla camí i clar, sempre hi ha la possibilitat que s’apartessin del trac i volguessin tallar camí.

Finalment em vaig aturar en un lloc del camí on hi ha una gran balma a ma esquerra, que fa d’aixopluc, ja que continuava plovent, i vaig pensar aleshores que els esperaria allà.

Poc després d’instal·lar-me, vaig escoltar com s’acostaven ciclistes i vaig pensar que ja arribaven, però no, eren dos nois que venien en bici, però no eren ells. Aleshores em vaig començar a preocupar, perquè clar, quan aquell ciclista em va dir que si, que n’havia vist a dos, em pensava sense dubtar-ho que es tractava del Cèsar i del Joan, però clar, ara passaven aquests. I si es referia a ells?

Però no, pocs minuts més tard, van arribar. I estaven exhaustos de cansament i de set. Se’ls havia acabat l’aigua i jo vaig representar per a ells una mena d’àngel salvador, quan els hi vaig poder donar aigua i a més, freda!!!

Es van alegrar molt de veure’m, perquè clar, allò volia dir que ja no estàvem massa lluny del refugi.

Durant la tornada ens va ploure i fins i tot ens preguntàvem si seguiríem endavant en direcció al Cim del Caro, o no.

Per sort, quan vam arribar al refugi va deixar de ploure i després de reposar begudes i descansar una mica, ens vam posar en marxa. Allà hi havia una parella de ciclistes que consideraven que potser ens trobaríem massa fred. Però nosaltres estàvem decidits, sobretot també per la plena decisió del Cèsar, que, d’alguna manera, va tirar de nosaltres en aquell moment de dubte.

Ja portàvem la roba mullada, així que be, una mica més tampoc passaria res. Ells es van refrescar i jo, com que tenia gana, abans de marxar em vaig prendre un tallat i un parell de pastes.

Ens vam posar en marxa i aviat vam arribar a la desviació que ens portaria al cim. Allà hi ha un cartell que posa Cim del Caro, 3,8 qms, el que sempre em dóna confiança, perquè sempre penso, mira, si finalment no puc pujar en bici, caminant només és una hora. En aquests moments difícils i on girar cua és una possibilitat més que probable, sempre busco motivacions per continuar. Per exemple, si se que la pujada son 3,8 qms, quan porto una estona, encara que siguin pocs minuts pujant, ja penso o em dic a mi mateix que ja no son 3,8 qms, que son menys. I així vaig avançant.

Però no, anava fort i quan vaig agafar la carretereta aquesta, ja vaig notar que la pujaria sencera. Vaig posar el plat petit i vaig pujar els pinyons quasi fins l’últim, deixant-me sempre el més gran de tots a la reserva, per si un cas, i vaig anar tirant. En un primer moment anàvem junts el Joan i jo, però en un moment donat va baixar un cotxe i en aquell moment em vaig posar davant, per deixar-lo passar, i ja no vaig aturar-me per res. Avançava molt poc a poc, entre una boira que impossibilitava veure res davant mateix, la pluja que a estones queia amb força i lògicament el fred, ja que la boira em calava per dins la roba, fins deixar-me ben xop.

Quan vaig arribar al cartell que indica el cim i els metres de l’alçada, de 1447 mts, em vaig amagar una mica dins el bosc, intentant cobrir-me una mica del fred, esperant als meus companys, els quals van arribar seguidament. Després ens vam anar fins el Mirador i allà ens vam fer un parell de fotografies, quasi sense temps a gaudir d’aquell entorn, pel fred que teníem.

I ara venia potser la part més dura en quan al fred, perquè ens disposàvem a baixar. Sort que per les dificultats de la carretera, molt trencada, pel terra mullat, etc, la nostra velocitat era molt lenta, així que el fred no ens va atacar de manera bestial.

De seguida vam arribar al refugi i ràpidament ens vam disposar a dutxar-nos. Per sort nostre hi havia poca gent, així que ens vam poder repartir entre totes les dutxes del refugi, de manera que tots tres ens vam donar ràpidament una dutxa calenta que ens fes entrar en calor.

L’habitació del refugi, massa petita per la quantitat de gent que pretenen que hi dormi. Consta d’una llitera amb un sol llit a tot lo ample i llarg de l’habitació, excepte uns centímetres per banda, de manera que hi caben dormint tres persones a baix i tres a dalt. Els llits prou amples, realment, però amb un mínim espai exterior, que feia molt difícil moure’s per l’habitació. La feina de buscar coses de les alforges, era molt difícil.

L’edifici és bastant nou i acollidor, però ja dic, un pèl estret en els espais d’habitacions. Clar que si el comparem amb el refugi de la Font Ferrera, també als Ports, aquest és millor, amb millors serveis.

Abans de sopar vam estar xerrant una estona amb un grup de valencians que feien senderisme.

El sopar van fer el mateix menú de quan vam venir la primera vegada, exactament el mateix que també fan a l’altre refugi, amanida, macarrons i pollastre al forn. Això si, molt bo. Clar que és normal, si cada dia fan el mateix, amb la pràctica han de millorar moltíssim!!! També el vi era força bo.

A la taula ens vam estar una bona estona xerrant, preparant noves sortides, pensant en somnis més o menys possibles, com la participació a una sortida pel Marroc, que dirigeix el Joan. Ja m’agradaria participar-hi, realment, però clar, son 8 dies i val una pasta...

Però val, somiar és gratis.

Ens vam anar a dormir aviat, sobre les onze de la nit. Realment tots estàvem cansats i després d’una sortida així, no et queden ganes ni de veure la televisió. De fet, em vaig assabentar que el Barça havia guanyat al At. Madrid, perquè ho va dir el Joan, però jo ni me’n recordava que jugava.

Diumenge 23 es va aixecar en un dia assolellat i un pel fresc a mati. Ens va despertar la cafetera. Es d’aquests modernes de càpsules, però tremendament sorolloses. Potser fins i tot han escollit aquest model justament per això, perquè vagin despertant al personal.

Sobre les 08,00 ja estàvem esmorzant. Llesques de pa torrat, amb mantega i melmelades, un parell de pastes industrials, un suc de taronja de tetrabic i un cafè amb llet. Em va semblar poc pel que havíem de fer, sobretot perquè un cop fora, ja no trobaríem cap altre bar fins arribar a Horta de Sant Joan, en una travessa de sis hores.

Sobre les 08,45 vam sortir, abrigats amb la jaqueta de màniga llarga. En el meu cas, i també el Cèsar, ens vam posar la de l’equipament ciclista de Catalunya, mentre que el Joan en portava un altre.

Els primers metres seguim la carretera de baixada, fins que hem de fer un gir de 180 graus a la dreta, que ens va portant per dins la urbanització El Masclar, seguint el camí asfaltat, fins que al final del tot entrem ja al camí de terra. Ara diguem que estant més o menys en aquesta banda de la carena dels Ports, la banda del refugi, i ens disposem a passar a l’altre carena, la que dóna a la plana de Horta i els pobles del seu costat, com Arnes, Beseit , etc. Per tant, baixem i pugem, sense massa desnivell, això si, més baixada que pujada.

El camí ens porta de nou dalt de la carena, i ens permet gaudir per primera vegada d’unes vistes de l’interior dels Ports, realment espectaculars. Tenim allà dalt el Cim del Caro, amb les seves antenes, però al seu voltant tot de muntanyes, d’aspecte dur, molt rocós, diferent als Pirineus, on veus prats o boscos de pins negres. Aquí la imatge és més aviat verge, molt dura, moltes grans zones rocoses.

Aquests tobogans ens porten de nou a una zona neta d’arbres, on pasten un munt de bous. Hi ha uns quants cartells que t’avisen que vagis en compte, i realment un ens va donar un bon ensurt, perquè ens el vam trobar molt a la vora nostre.

Aquí, el Joan es va avançar per un camí que després va haver de rectificar tornant enrere, perquè el trac ens porta pràcticament camp a través pel mig del bosc, però després, mirant la ruta, veiem clarament com el camí que havia iniciat el Joan era correcte i ens hagués portat al mateix camí, i millor, perquè el que vam agafar ens va obligar a caminar massa estona i el que va iniciar ell es veu ample i fàcil d’anar en bici. Però val, quan vas seguint un trac en una zona que no coneixes, no pots aventurar-te a fer canvis encara que et sembli que aquell camí nou és bo.

Tota aquesta volta ens va portar a un altre cim, des d’on tenim una vista fantàstica de tota la zona d’Horta de Sant Joan, una plana molt gran, i veient molts pobles petits escampats en tot lo ample d’aquesta zona. També gaudim amb e paisatge rocós de les Roques de’n Benet, un dels símbols rocosos dels Ports. Després de les fotos de rigor, el camí torna a ser molt difícil, impossible de pedalar durant una bona estona, perquè baixa pràcticament camp a través,  millor dit, bosc a través, seguint un estretíssim corriol per on la bici i el ciclista no hi caben al mateix temps. Em vaig endur molts cops a les cames per culpa dels pedals i vam haver de baixar amb molt de compte, perquè el camí relliscava molt.

Després de una hora de baixada caminant, al final vam arribar al inici del camí de terra, el qual ja no deixaríem fins arribar a Tortosa. Aquell camí per una banda ens va portar a la zona d’acampada de La Franqueta, on la UME va fer la sortida social l’any passat i poc després, ens va portar fins als Estrets d’Arnes. Un lloc fantàstic, que segueix el riu del Barranc de la Vall d’Uixó, on la gent encara es prenia un bany i que a l’estiu segur que està molt concorregut.

Poc després vam passar pel monument als bombers morts en l’incendi d’Horta de fan uns anys, i seguidament vam arribar a aquest poble, quan eren les 14,00 hores aprox. Ens el vam trobar que celebraven la festa major, amb tots els bars de la plaça plens de gent. A més, quan vam trobar una taula i vam demanar entrepans, ens van dir que no en feien, així que vam marxar. Al final, ens vam quedar a dinar a l’hotel Miralles, on feien un bon menú i a més, podíem guardar les bicis al seu magatzem.

De l’hotel vam marxar a les 16,00 i ja no ens vam aturar per res, excepte cinc minuts a la estació de Benifallet, fins arribar a Tortosa, al cap de dues hores i quart, en una baixada rapidíssima. Teníem certa pressa perquè ells dos havien d’agafar el tren i volíem arribar amb prou temps.

En definitiva, una gran sortida, una altre, pels Ports de Tortosa. 140 qms i més de 2500 metres de desnivell positiu que ens ha deixat amb un fort dolor a les cames.

28-08-15 PUIGCERDÀ-ST QUIRZE DE BASORA

De fet, la meva idea era fer Puigcerdà-Vic, seguint un trac que portava molts dies estudiant, que fa Puigcerdà-Barcelona.

El que no tenia massa clar era el com i quan. M’explico; per arribar a Puigcerdà, tenim el tren, perfecte per arribar al inici de la ruta, però el problema era que fins i tot el primer, arriba molt tard a la capital de la Cerdanya. Concretament, els dies laborables, com el d’ahir, te prevista l’arribada a les 09,35. Si pensem en el cap de setmana, se’n va a les 10,30.

Posats a buscar solucions, vaig pensar en diverses possibilitats; anar en cotxe fins a Puigcerdà ven d’hora, fer la travessa i després tornar en tren, des d’on sigui, a recollir-lo. Però aquesta solució em suposaven alguns dubtes. El cost de la sortida es multiplicava, ja que hauria de comptar el preu de fer en cotxe l’anada i tornada a Puigcerdà més el del tren d’anar a recollir-lo. També em feia por el simple fet d’anar a deixar-lo tant lluny. I si em passa alguna cosa? Si el deixo a Puigcerdà, cada vegada sóc més lluny d’ell, en canvi, si el deixo a Vic, cada vegada sóc més a la vora...

També havia pensat en fer la travessa en dos dies, en aquest cas fins i tot amb la possibilitat de fer la ruta sencera Puigcerdà-casa, opció que també te un cost elevat. Però era factible; vas en el primer tren fins a Puigcerdà i et poses en marxa, i ven entrada la tarda, busques un hotelet per passar la nit i continuar l’endemà. Però a part del cost, i la roba de recanvi? Si passo la nit fora, m’hauria de canviar de roba per sopar al menys, no? Una mica complicat, eh! No es pot anar tant carregat per fer una ruta així. Ja el camelback segons com pesa lo seu, ara posa-li encara que sigui el mínim imprescindible per passar una nit fora. De fet, es que no hi cap res.

I aleshores vaig decidir-me; cotxe fins a Vic, deixar-lo aparcat allà, i tren fins a Puigcerdà.

No obstant, arribant a Vic la ment m’insistia en que anés fins a Puigcerdà. Em deia que si anava en cotxe arribaria a les 08,30 i amb el tren a les 09,33.(al final van ser les 10,15).

Però no, vaig entrar a Vic i el vaig aparcar a la vora de la estació. I encara vaig tenir temps de comprar-me un entrepà i una coca cola per menjar-me’l durant el camí.

I amb això dels horaris, que rars son els de renfe; segons l’horari que havia vist a Internet, el tren de BCN-PUIGC arribava a Vic a les 07,43 i efectivament, va arribar a aquesta hora, però en realitat el tren que va arribar no era el previst. Aquest feia BCN-RIPOLL, el que vol dir que a Ripoll em vaig esperar a l’andana uns quants minuts, que arribés el de Puigcerdà. Total, que vam arribar a les 10,15. Ja us podeu imaginar, que me’n vaig recordar del pla d’anar a Puigcerdà en cotxe. Hagués arribat quasi dues hores abans...

El primer que vaig fer, lògicament, és donar una volta a la ciutat, passar per l’estany i els principals carrers, abans de posar-me ja directament en camí a complir amb el meu somni de fer aquesta travessa.

La sortida de Puigcerdà fa el mateix camí del tren però lògicament a la inversa. A Queixans tinc el primer dubte. Els cartells em diuen que a l’esquerra vas en direcció la Collada de Toses i Ripoll, i recte Barcelona pel túnel del Cadí. Dubto perquè no conec la zona i no se si ja estic a les portes del túnel o no. Però val, al final el que faig és seguir el trac que porto, i tiro endavant. Després, ven pensat, recordo que la ruta no em porta per la Collada de Toses, jo no vaig en direcció Ripoll. I a més, vaig be, perquè vaig seguint el trac en tot moment.

De moment la ruta és plana. Trobo un cartell que em diu La Molina 6 qms i penso que s’ha acabat la bona vida, i que començaré a pujar. I si, però tampoc és res de l’altre mon. Vaig pujant de manera molt suau, amb alguna petita rampa que passo sense cap problema.  A la meva esquerra tinc les vies del tren que m’ha portat fins a Puigcerdà. No se, però aquestes coses, saber que tens escapatòries, em dona seguretat. Clar que això dura el que dura. Aviat girem fort a la dreta i començo a pujar, i deixo el tren cada vegada més baix.

Arribo a La Molina, un parell de fotos, una d’un ós que sembla tret d’un parc infantil i segueixo. Una cosa és La Molina poble i l’altre l’entramat de cases, apartaments, hotels i instal·lacions de remuntadors. Després de La Molina poble, la cosa ja s’enfila més. Ara sí que estem escalant!!

Deixem la carretera que em portaria a Toses, una altre diferent a la anterior, i gir brusc a la dreta, en direcció al Coll de la Creueta. El cartell m’indica que falten 7 qms, i que els dos primers pugen al 2%. No se perquè em sembla que és més del 2%, però be, el paisatge ja és de somni, estem sobre els 1800 mts i tot son prats, vaques i cavalls. Sort que porto la go pro i puc anar gravant sense parar, gaudint molt d’aquell espai tant obert, sense arbres, un prat al cent per cent, amb desenes de cavalls i vaques pastant per allà on vulguin. Allò és molt gran, no se’l acabaran el menjar. Així estan de grans i fortes aquestes bèsties... Ara be, com s’ho fan a l’hivern, quan tot allò és ple de neu?

Després em trobo un altre cartell que segueix donant-me informació de desnivell. Ara em diu que falten dos quilòmetres per arribar al cim de la Creueta, i que seran al 4%. Torno a dubtar de la veracitat d’aquesta informació. Però m’és igual, perquè estic al·lucinant, gaudint cada metro que avanço. Corono i toca la baixada, llarga baixada. Penso en quan un dia la Carme va proposar anar a fer la Creueta. Es extremadament dura de fer-la en aquest sentit en que estic baixant. Les rampes son molt llargues i son molts quilòmetres!! Clar que ella i la gent de Terrassa amb la que surt, estan molt preparats, però no se si jo ho hagués pogut fer, sincerament.

Baixant, m’atura un noi holandès que em demana si tinc aigua. Li dono la mitja ampolla de coca cola que encara em queda i li omplo el bidó amb aigua freda, del camelback. Com es pot fer aquesta pujada (ell fa Castellar de N’huc – La Molina) sense proveir-se de suficient aigua?

L’espectacle continua. Ara em torno a aturar a fer fotos, perquè veig, allà a baix Castellar de N’huc i al fons, el Pedraforca. Realment és al·lucinant.!!

En la baixada, passo de llarg Castellar, perquè el trac no hi entra expressament, però aleshores em preocupa que porto poca aigua. Sort que estic baixant i ràpidament em planto davant d’un restaurant, l’Hostal les Fonts, on decideixo quedar-me a dinar. Son poc més de les 13,30 h. No sóc molt favorable a dinar quan encara falta molta ruta, i menys entaular-me. Però em calia anar al servei i clar, aquestes coses les has de tenir en compte quan vas sol i portes bici. Al menys aquest restaurant tenia lloc on guardar-la i ja m’hi vaig quedar. Això si, vaig dinar poquet, amb unes costelletes de xai boníssimes.

Abans de marxar, compro una ampolla d’aigua freda i la poso quasi sencera al camelback, i la poca que em queda, al bidó. Son les 15,00 h i fa un sol asfixiant. Sort que al menys de moment, la carretera segueix baixant, i així serà els pròxims quilòmetres, fins arribar a La Poble de Lillet.

Aquí el trac em porta en direcció Campdevànol, també sense entrar a La Pobla. Vaig tirant, i al poc em ve una desviació a ma dreta, que indica Sant Jaume de Frontanyà. Son 9 qms, però em van resultar molt difícils de fer. No tenia forces a les cames i vaig caminar una estona, necessitava caminar per relaxar els músculs. Si em muntava a la bici i em venia pujada, simplement em quedava clavat al terra. Aquesta era una carretera molt estreta i divertida, amb un paisatge preciós. També, ple de vaques que anaven amunt i avall, mirant-me quan passava molt a la vora d’elles, però sense immutar-se.

Jo crec que aquesta mena de “pájara” em va venir per una suma de factors; la molta calor que feia, el no conèixer el camí, l’entorn, no poder calcular el temps que em faltava o quants quilòmetres faltaven, la solitud d’aquell espai, sense cases, sense trobar-me ningú, etc.

A partir de St Jaume la moral va tornar a venir. La carretera era més ample, ja no em trobava davant d’aquell tobogan anterior, on no hi havia lloc pel descans. Ara anava en direcció Borredà, a 9 qms, amb més baixades, així que aviat vaig tornar a agafar moral. Si portava 59 qms volia dir que me’n faltaven uns 40 més o menys.

A Borredà vaig entrar al poble a veure si trobava un bar o una font, però no ho vaig trobar, al menys per on vaig anar, així que res, buscaria una casa a demanar aigua, perquè ja tenia poques existències. Vaig trobar de seguida una casa on l’amo estava segut a la ombra, sota d’una morera gegant i li vaig demanar aigua. Ell no es va aixecar, però de seguida va sortir una noia de dins la casa, estrangera, per interessar-se en la meva visita. Em va explicar que no em podia donar aigua fresca, perquè aquell senyor al que cuidava, no li calia aigua fresca, així que no en tenien. Primer em va oferir un got, però vaig aprofitar la gentilesa per demanar-li que m’omplis un bidó.

En aquell moment vaig veure un cartell que anunciava St Quirze de Basora, 30 qms,  en la mateixa direcció que portava i em vaig dir que si arriba un moment en que vegi que anar a St Quirze era més a la vora que anar a Vic, escolliria la primera opció, i agafaria el tren per anar fins a Vic a recollir el meu cotxe.

El que he de dir també és la importància de portar el camelback i de portar-lo ple d’aigua congelada de casa. Em dura molt i de tant en tant el vaig carregant amb aigua nova, de manera que tinc aigua fresca durant tot el dia. Ahir, per exemple, a les 18,30, quan vaig arribar a St Quirze, encara tenia gel i per tant, l’aigua estava fresca, tot i que l’anava omplint amb aigua que portava als bidons, de temperatura ambient, el que vol dir força calenta.

A l’alçada de l’hostal Cobert de Puigcercós, un lloc amb un càmping al costat i on els nens es banyaven a la riera de Merles, vaig deixar el trac, el qual es desviava cap a la dreta, seguint la riera, i que em portaria a Vic passant per Prats de Lluçanès, fent molta volta, i vaig seguir aquesta carretera, ja que segons havia vist en un cartell a Borredà, em quedaven molt pocs quilòmetres per arribar a Alpens, camí de St Quirze.

De fet, aquesta desviació no la vaig veure, imagino que es tracta d’una pista asfaltada, però no se. De cop veig que s’allunya el trac...

A Alpens, on per cert, hi ha una escultura d’una cobla i una rotllana de gent ballant sardanes feta de ferro forjat, vaig preguntar a unes senyores i em van dir que em quedaven 15 qms per St Quirze i 30 per Vic, així que ja estava decidit on acabaria. A més, veia uns núvols cada vegada més gruixuts. Hi havia que donar-se pressa, no fos cas que acabés plovent.

Encara dins d’Alpens, vaig trucar a l’Elvira perquè em mirés els horaris dels trens. Eren les 18,04 i em va dir que a les 18,39 en passava un per St Quirze, i ja l’altre a les 19,23. Estava a 16 qms i no em creia que arribaria a temps, però mira, la carretera estava be i a més hi havia molta baixada, així que vaig fer un últim esforç donant-ho tot i em vaig plantar a la estació a les 18,34, cinc minuts abans que passés el tren. Després va arribar amb 10 minuts de retard, com és normal en renfe, o sigui que el vaig poder agafar. El tram St Quirze/Vic el vaig fer gratis, perquè en aquesta estació no tenen gent venent bitllets i el revisor no va passar en els 15 minuts que dura el trajecte. Tampoc a Vic vaig tenir problemes per sortir de la estació, o sigui que viatge gratis.!

Després ja només quedava anar a posar la bici al cotxe i marxar cap a casa.

Durant el retorn vaig pensar molt en la sortida d’avui. Venia molt cansat, amb dolor a les cames que segur demà haurà desaparegut. Satisfet d’haver fet aquesta sortida. Pensant però en com és possible que algú la pugui fer fins a Barcelona i en un dia!!! Buf!!!

Potser la repetirem amb l’equip i aleshores haurem de pensar en la manera de sortir de Puigcerdà molt d’hora, molt d’hora....

En definitiva, una sortida fantàstica, un gran paisatge i val la pena repetir-la amb el grup, perquè els agradarà. Però hem de mirar això de la hora de sortida. O dormim a Puigcerdà, amb lo qual t’obliga a portar alguna roba, o anem a primera hora a deixar el cotxe allà, per poder posar-nos en marxa màxim a les 08,00 del matí. Avui, amb un parell d’hores més, segurament hagués arribat fins a Vic.

21-08-15, LES CASES-FREDES-LES CASES

Aquesta sortida ja s’ha convertit en un clàssic, la pujada fins a Fredes des de Les Cases. I com en el cas del Caro, també vaig congelar la bossa d’aigua del camelback, per assegurar-me tenir aigua freda durant tota la sortida.

Les estadístiques principals son:

Les Cases – La Sènia, 1,30 h i 30 qms

La Sènia – Fredes, 1 h 55 minuts, i 25 qms

Sortida de Fredes a les 12,38, arribada a La Sènia a les 13,35 i a Les Cases a les 14,55 h.

16-08-15 LES CASES-CIM DEL CARO-LES CASES

La pujada al cim del Caro en bici, 1447 mts sobre el nivell del mar, als Ports de Tortosa, ja l’he fet varies vegades, però mai encara l’havia intentat des de Les Cases d’Alcanar. Tenia ganes de fer-la, però em costava arrencar, perquè significava aixecar-me molt d’hora i enfrontar-me a un repte nou i difícil, com és l’anada i tornada al Caro.

Però clar, després de tants anys fent sortides al mes d’Agost des de Les Cases, em resulta una mica avorrit fer les mateixes sortides de sempre, com la volta a la Serra de Godall, o la visita al Delta. Així que aquest repte del Caro des de casa em fascinava.

Però no trobava el moment oportú. Fins que...

Vaig pensar, i si vas al Caro amb aigua del mar i el bateges?

I aleshores si, em vaig motivar prou com per fer-ho. El dia abans vaig congelar l’aigua dins la bossa del camelback, per estar segur que tindria prou aigua per la pujada i tornada.

Em vaig aixecar abans de les 07,00 del mati. I allò que t’agafa mandra, i penses, ostres!! Tot preparat i al final no hi vas??? I res, dir-me això i llevar-me d’un salt del llit.

Ho tenia tot preparat, la roba, la  badana, els guants. Em vaig fer un tallat i em vaig menjar una ensaïmada, i em vaig preparar un entrepà per menjar-me’l pel camí. Vaig buscar una ampolla petita d’aigua i a les 07,30 estava a la platja, davant de casa, omplint-la d’aigua del mar per batejar el cim del Caro.

Ja se que és una tonteria, però repeteixo, em calia una motivació extra, i aquesta em servia.

Vaig calcular malament l’acció d’agafar l’aigua, i em vaig mullar els peus en el procés d’omplir l’ampolla, per tant, també jo aquell mati em vaig batejar amb l’aigua del mar.

Tot seguit em vaig posar en marxa. Els primers quilòmetres molt coneguts per mi. Carretera nacional 340 amunt. Era diumenge, així que el trànsit de camions seria menor que en un dia laborable i retallava una mica de camí si hagués anat per Sant Carles. Segurament, en canvi, si hagués escollit direcció Ulldecona, possiblement m’hauria estalviat algun quilòmetre més, però val.

A Amposta hi ha una gran rotonda i de seguida es veu el cartell que indica direcció Tortosa. La meva destinació era Roquetes, a uns tres qms de Tortosa, com he fet altres vegades, quan he deixat allà el cotxe per pujar al Caro.

A les 09,30 del mati passava per davant de l’església de Roquetes, on malauradament en aquell moment estaven celebrant un enterrament.

Ara ja estava camí dels Ports. Quan surts d’aquest poble, de seguida et trobes a aquella serralada davant teu. Lògicament, els ulls de seguida se’n van a trobar les antenes, i penses que és allà on vas. I et preguntes si seràs capaç de fer-ho, perquè ho veus molt amunt!!!!

La pujada al Caro te això, un acostament pla, fins que aviat et trobes amb un cartell que t’indica “cim del Caro, 13 qms”. Això no és veritat. En realitat, des d’aquell punt, els 13 qms coincideixen amb el Mirador del Portell, situat a 1050 mts. Després, encara et falten cinc més, fins arribar al cim.

Mentre vas pedalant, amb la muntanya davant, penses amb el que t’espera. Veus allà dalt les ratlles que indiquen per on passa la carretera, com pugen en forma de ziga-zaga, i tornes a pensar en lo difícil que està la pujada.

La velocitat de la bici baixa de cop, una vegada comences a pujar. Em falten pinyons!! A més, i hauré de portar-la a revisar, quan poso el pinyó més gran, la cadena frega i fa un soroll estrany.

M’aturo algunes vegades a descansar. He comprovat que si paro encara que sigui un minut, aleshores arrenco molt millor de com venia. A més, també puc aixecar-me de la bici pedalar amb més potència, el que em permet avançar millor.

Entre aturades, glops d’aigua i fotografies, arribo sobre les onze a la Font del Cargol, situada a uns 700 metres d’alçada, on decideixo menjar-me l’entrepà. Ja feia estona que tenia gana i havia previst esmorzar aquí. A la font, hi ha una família fent-se fotos i quan se’n van, arriba un ciclista de la zona. Em diu que fa la pujada i baixada. Només descansa un moment i segueix.

Després de l’esmorzar i de repetir algunes fotos, segueixo el meu camí. Ara ja entro a la zona de les ziga-zagues, ara a la dreta, ara a l’esquerra. La carretera puja en intensitat de desnivell i avanço molt lentament.

A les 12,00 h arribo al mirador, situat a 1050 mts d’alçada. Es un lloc ideal per fer fotografies de tota la zona per on hem pujat. Com que em rondava pel cap girar cua i no pujar al Caro, agafo la bici i avanço, com si no volgués saber res del mon, i segueixo endavant, lluitant contra el meu interior, aquell personatge dolent que volia que em retirés. No!! Segueixo!!

Poc després d’iniciar la marxa, arribo al cartell definitiu, el que m’indica que el Cim del Caro m’espera després dels pròxims 3,8 qms.

Ara si que no hi ha res que m’impedeixi pujar. Estic a tocar del cel, o del cim, com vulguis.

Aquesta carretera comença molt trencada i faig els primers metres caminant, per tal d’esquivar millor els sots, però després s’arregla i puc seguir muntat en la bici. Corbes molt tancades a dreta i esquerra, fins que en un moment donat començo a veure les antenes. Tant lluny que les veia quan encara estava al principi de la ruta, i mira, ja les tinc a tocar.

Llàstima que aquesta vegada no m’han vingut a rebre les cabres, com van venir la última vegada que vaig pujar, amb els companys.

El millor moment de tots és quan arribes a les portes del cim i et trobes amb el cartell que anuncia CIM DEL CARO, 1447 mts. Aquí ens hem fet fotos tots els que hi hem pujat, perquè és la culminació d’un esforç titànic.

Seguidament m’he anat fins un mirador i allà, mirant primer en direcció Les Cases d’Alcanar, situada darrera del Montsià, i després donant una volta de 360 graus, he vessat l’aigua que portava del mar i he batejat el Caro, tal i com ho havia previst.

Les estadístiques de pujada i baixada, han sigut:

Les Cases-Roquetes, 01,45 h ........Roquetes - Les Cases, 02,10 h

Roquetes-Cim del Caro, 03,30 h.....Cim del Caro-Roquetes, 54 min.

Els 3,8 qms primers de baixada, tenen tanta pendent, que realment m’acaben fent mal les mans, de recolzar-me fort al manillar i donar-li contínuament als frens.

Després la baixada fins a Roquetes ha sigut molt ràpida i en total, m’he plantat en aquest poble en menys d’una hora.

El tros més emprenyador ha sigut el de tornada a Les Cases, pel cansament, la calor i sobretot, el vent de cara que he tingut tota l’estona de la N340. Poc després de l’Ampolla, m’he aturat en una benzinera a menjar-me un entrepà i descansar una mica, i poc després he reiniciat la marxa. Sobre les 16,00 arribava a casa.