SORTIDES EN BTT

19 i  20 de Setembre 2015

BARDENAS REALES

Quan vam fer aquesta sortida fa uns mesos, molts companys es van quedar sense poder venir per diferents raons, temes familiars, laborals i inclòs de dificultat, ja que la volta prevista feia 84 qms.

Així que vam quedar que la repetiríem i aquesta vegada més curta, perquè podessin venir totes les persones interessades que més o menys tenen algun entrenament en bicicleta, com és la majoria.

Així que res, dit i fet, ens vam posar en marxa.

Aquesta vegada no vam reservar a l’alberg, perquè venia gent que s’estimava més, si podia ser, dormir en un hotel i lògicament, si una cosa la podem fer, doncs la fem. Així que vaig trucar a l’hotel on vaig dormir el dia que vaig anar sol a fer la prèvia, situat a Arguedas. El lloc era perfecte, perquè estava molt a la vora del començament de la sortida, i a més, es menja força be. Però no va poder ser, perquè quan vaig trucar, tot i ser abans del mes d’Agost, estava ple per un grup francès. Ells mateixos em van donar el nom d’un hotel a Tudela on podríem anar, l’hotel Santa Maria, i així va ser, vam fer la reserva en aquest hotel. Estava be perquè ens permetia tenir lloc on guardar les bicis i a més, aparcament pels cotxes.

Tot i que no vam fer massa publicitat de l‘esdeveniment, al final vam ser 18 persones, distribuïdes en uns quants cotxes, que vam apuntar-nos en aquesta pedalada. Com en la sortida a Àger, vam anar sortint al llarg del dia. En el meu cotxe vam anar el Guillem i la Gemma. Només portava la bici del Guillem i la meva, perquè en el meu porta-bicis ja no m’hi cap una altre, i la de la Gemma la portava el Juanmi, qui havia sortit alguns dies abans per anar a visitar els seus pares. De fet vam fer una mica de jocs malabars per poder anar tots, però ho vam aconseguir.

Vam quedar tots tres a la estació de Gavà a les 13,00 i després de muntar be i assegurar el porta-bicis, ens vam posar en marxa.

La primera part de la ruta, la vam fer per autovia, fins a Lleida, per tal d’estalviar autopista. A l’alçada de Tàrrega en vam aturar una mica a descansar a una estació de servei i va ser bo perquè com que ens comunicàvem pel washapp, la Mila i el Jordi van localitzar-nos i ens van passar, fent-nos una foto.

Sobre les 18,00 vam arribar a l’hotel, on ja estaven tots excepte el Cèsar i la Susanna, que van arribar poc després. Vam deixar les bicis al lloc preparat i el cotxe al pàrquing, i vam anar ja a les nostres habitacions. De seguida ens vam tornar a trobar, aquesta vegada tots. Em va agradar molt trobar-me amb en Lluis Civit, marit de la nostra companya Mercè i a qui havia visitat moltes vegades quan era venedor de teixits. Ell te una empresa de confecció (d’alta qualitat), i el visitava contínuament. Quines casualitats te la vida, eh!!

Després de fer una xerradeta i prendre una cervesa al bar de l’hotel, vam marxar a donar una volta per Tudela, que a més, estava en festes, el que vol dir també que els carrers i els bars del poble estaven plens de gent. També hi havia un mercat medieval, per on vam passejar i on la Gemma va comprar dolços per l’endemà.

Finalment, el Juan i el Manel van localitzar una mena de tasca on vam entrar i vam sopar. La nostra primera idea era anar menjant tapes, però el Cèsar i jo vam veure que la  cosa no funcionava massa be, així que vam promoure demanar un segon plat després d’un parell de tapes, i la cosa va millorar. Nosaltres vam menjar entrecots. El sopar va anar molt be i em va agradar molt quan després de la carn, vam demanar uns plats de tomàquets de la zona, amanits amb oli i sal, molt bons.

La eufòria era tanta, que quan vam tornar a passar per la Plaza de los Fueros, com la plaça Major a Catalunya, ens vam pujar a una mena de glorieta i vam cantar “el meu avi”, una havanera molt catalana. Sort que a Tudela, per allò de navarresos i mig bascos, ningú ens va dir res. Segurament, aquest mateix fet a Madrid, en aquests moments en que som a les portes d’unes eleccions independentistes a Catalunya, podria ser contraproduent. Be, segurament és que a Madrid no ho haguéssim fet....

20 de Setembre

M’he despertat durant la nit i he notat de seguida que m’havia refredat. Em feia mal el coll i em preocupava que durant la pedalada em costés seguir el ritme.

Ens vam aixecar a l’hora prevista. A les 07,30 vam començar a esmorzar, un bon esmorzar de bufet, complert, que ens va donar força des del primer moment. També vam recollir el pic-nic que havíem preparat, consistent en un entrepà, dues peces de fruita i una llauna de refresc.

Després vam agafar els cotxes, vam carregar les bicis, i ens vam posar en marxa, en direcció a l’alberg, on teníem previst començar la ruta. El dia era perfecte en l’àmbit meteorològic. Cap núvol i temperatura baixa d’entrada, el que va fer que la gent sortíssim una mica abrigats en els primers moments de pedalada. Vam començar a les 09,15, molt a la vora de les 09,00, que era l’hora que havia previst per posar-nos en marxa.

Els primers quilòmetres ja sabem; un tobogan, amunt i avall, per camins pedregosos i difícils, que ens feia contínuament posar el peu al terra. No era qüestió de jugar-nos una trompada, així que seny sobre la bici.

Aviat ens vam plantar sobre la pista asfaltada que porta al inici concret del circuït previst de pedalada, una volta al perímetre de la zona militar convertida en pràctiques de tir. A diferència del dia que vaig venir sol, cap soldat ens ha sortit a dir-nos res, ja que avui no hi hauria pràctiques, així que no calia avisar-nos.

No vam fer el mateix trac que vam fer tots quan vam venir el mes de Març passat. Aleshores quan portàvem uns quilòmetres de circuït, ens vam desviar en direcció a les denominades Bardenas Negras, una extensió que entra en territori aragonès, però que allarga la sortida en trenta quilòmetres més. No podíem arriscar-nos a exposar a algunes de les persones que ens acompanyaven a fer tota la ruta i que després no podessin arribar a assolir la totalitat de la travessa.

Al  cap i a la fi, com he dit al principi, vam fer aquesta sortida pensant en les persones que no van poder venir amb nosaltres a fer la ruta de Març, justament perquè era massa forta per a elles.

La temperatura seguia sent molt bona, fresca fins a mig mati, tot i el sol, però bufava un vent del nord fresc, això si, amb molta menys força que en la anterior visita.

En un moment donat vam passar pel costat d’on hi havia molts cotxes i camions aparcats, alguns d’ells de cavalls. Vaig preguntar a un vigilant què era tot aquell muntatge, i em va dir que estaven a punt per gravar algunes seqüències de la pel·lícula Joc de Trons, que justament s’havia rodat també feia pocs dies a la ciutat de Girona.

Després vam arribar a una mena de ranxo o corral, com li diuen aquí, i vam descansar alguns minuts. El ritme que portàvem era bo, no massa ràpid, que tampoc calia, però feia falta aturar-nos i relaxar una mica les cames. Anàvem molt be de temps.

Poc després de posar-nos en marxa, vam arribar al monument més típic del Parc i símbol, com és el denominat CASTILDETIERRA. És un “cabeçó” en forma de con, el qual es va degradant a causa dels elements atmosfèrics, pluja principalment, i van caient les restes pel seu voltant. Està previst que finalment acabi caient en la seva totalitat, i més perquè dalt de tot d’aquest mini turonet hi ha unes pedres molt grans que per la força de la gravetat van empenyent el sol cap a baix, un sol argilós molt fàcilment inestable per la força de l’aigua.

Aquí ens vam fer algunes fotografies, i la sort era que estàvem tots, no com al mes de Març passat, que el grup, de 28 persones, es  va allargar tant que hi vam arribar en petits grupets.

Després ja només quedaven uns quilòmetres fins arribar a les oficines del parc, on vam seure al terra, buscant ja la ombreta dels arbres, per menjar-nos els nostres entrepans. A més, aquí vam poder treure begudes fredes de la nevera!!

Un cop dinats i amb força renovada, vam continuar la nostra ruta. Quedaven pocs quilòmetres. Els primers encara eren més o menys plans, seguint primer la carretera asfaltada i després un camí que surt a la dreta després d’un petit pont de ferro. Aquest camí poc a poc va pujant, primer de manera molt suau, però després es va enfilant, cada vegada amb més desnivell, fins que a dos quilòmetres de l’ermita, es converteix en una autèntica paret, que costa molt de escalar. Aquí, cada any celebren una prova ciclista la gent de Arguedas, i els espectadors escollen aquest lloc per veure com passen els ciclistes, per animar-los durant la pujada.

Hem anat arribant sobre les 18,00, tots amb una gran felicitat per la gesta aconseguida i sobretot, per haver pogut arribar a l’objectiu previst, sense haver de tallar camí per enlloc.

Han sigut uns moments d’alegria i felicitació. Hem pres una cervesa al bar de l’alberg i tot seguit ja hem procedit a muntar les bicis al cotxe, tasca força emprenyadora, sobretot en el meu cotxe. Aquests porta bicis que tinc, no estan indicats per bicicletes de 29 i costa una mica posar-les. De fet, de la meva bici he tret la roda del davant, per poder posar seguidament la del Guillem.