Com saben els meus amics i familiars, soc un entusiasta del camí de Santiago. Aquest estiu he acabat el meu segon camí. I parlant a casa de la meva afició a caminar, en Gerard, el meu fill de 18 anys, em deia que a ell això de caminar, res, que no, però que, si un cas, li agradaria fer el camí de Santiago en bicicleta.
Ostres! Dit i fet. Li agafo la paraula al moment. Penso “no sigui que es tiri enrere!!”. Quina joia poder fer una bona travessa en bicicleta, i fer-la, a més, amb el Gerard!!
Res, que amb la col·laboració i l'ànim de l'Elvira, ens posem en marxa.
Lo primer de tot, l'hem de fer aquest mes de Juliol (quina calor...), perquè necessitem 9-10 dies, i només els podem trobar a l'estiu. En segon lloc, decidim que faríem la VIA DE LA PLATA, començant a Sevilla i acabant, en aquesta primera fase, a Càceres. Tercer tema, anem amb les nostres bicis, o les lloguem? Resposta: en aquest primer viatge, les lloguem a veure què; si ens agrada, si ens fascina (algú pot dubtar-ho?), si ens torna bojos pedalar per aquests mons de Déu, si voldrem repetir, potser posarem a punt les nostres..
Ja només ens queda treure els bitllets.
En quatre dies ho resolem tot, així que el dia 21 de Juliol....
21- Juliol 2010
Només arribar a Sevilla, començarem a entendre què vol dir la calor d'Andalusia. L'aire del carrer, es com el que surt de l'assecador del cabell. Vaja calor!
Després de baixar de l'autobús que ens porta al centre de la ciutat, ens anem a conèixer els seus principals monuments.
Sobre les 18,00 hores ens porten les bicicletes i en aquell mateix moment les muntem (hem de posar els pedals, girar el manillar i col·locar les alforges). Després, un tomb per Sevilla, per prendre contacte amb les bicis.
22 Juliol 2010, SEVILLA – CASTILBLANCO DE LOS ARROYOS. 40 quilòmetres.
Sortim ven aviat. Els del bar del costat de l'hostal es mostren desconfiats, com podem fer una ruta en bicicleta tant llarga amb aquesta calor? Només s'ho creuen, quan ens veuen marxar, a les 08,00 del mati. Deien que estàvem bojos. Potser si, una mica, però..... aquesta bogeria, m'agrada!
Després de pedalar per la vora de polígons industrials i travessar la tira de cruïlles de carreteres, arribem a Santiponce i fem algunes fotografies a les restes romanes de Itàlica.
Primera parada per reposar forces, a Guillena. Donuts i acuarius. També canviem l'aigua dels bidons per aigua fresca. El sol escalfa molt aviat l'aigua i es torna dolenta.
Comença a fer molta calor. A setze quilòmetres de Castilblanco tenim la bona sort de trobar-nos amb un reg automàtic, d'un camp d'oliveres, del que s'ha desprès un sortidor i l'aigua surt com en una dutxa, freda, boníssima. Bona estona dutxant-nos al mig del camp.
Més enllà de les tanques de filferro, un grup de toros s'està tranquil·lament sota l'ombra dels arbres. Ells, els animals, a l'ombra, nosaltres, els humans, en bicicleta a ple sol, suant, amb sed, cansats. Qui dius que son els animals?.
Quan només falten 500 metres per arribar a Castilblanco, no podem més i ens aturem a descansar al banc d'una parada d'autobús. Aquells darrers metres s'estan convertint en un autèntic infern. I aleshores, un altre cop la bona sort. Entro a una urbanització que està davant la parada i a la primera casa que trobo, demano aigua als propietaris. Foren uns àngels. Ens van donar dos litres d'aigua amb glaçons, que ens van saber a glòria. Aigua freda a quarts de dues de la tarda!!
Gràcies a aquella aigua salva vides, vam arribar aviat a la nostre destinació Dutxa, bugada i descans d'aquest primer dia de ruta.
23 Juliol 2010, CASTILBLANCO – EL REAL DE LA JARA, 46 quilòmetres.
Es el que te viatjar, que sempre aprens coses noves. El propietari de l'hostal ens va donar la millor idea que ens serviria per tots els dies; al vespre posem dues ampolles d'aigua al congelador. D'aquesta manera, l'endemà sortim amb aigua freda als bidons i aigua congelada a les alforges, de manera que quan aquesta es vagi descongelant, anirem bevent i posant-ne de nova, que s'anirà refrescant amb el gel que vagi quedant. El gel, ens durava pràcticament fins a la nostre destinació, o sigui que fent-lo cada dia, ens vam assegurar de tenir aigua freda durant tota la ruta.
En la primera part de la ruta d'avui, quasi arribant a Almadén de la Plata, ens espera una sorpresa bestial. La pujada al “cerro del Calvario”. El nom ho diu tot. Quasi teníem que arrossegar cada bici entre els dos, de lo empinat que estava. Això si, dalt del “cerro del Calvario”, una vista magnífica.
Lògicament la venjança va venir a l'hora d'esmorzar. A Almadén vam menjar-nos un entrepà de pernil d'aglà, boníssim.
Gràcies a aquest suculent menjar, vam recuperar les forces suficients com per dirigir-nos cap a la nostra destinació, El Real de la Jara, un poble petit, bonic, amb dos castells preciosos; el primer, te'l trobes només d'entrar al poble, dalt d'un turó, presidint la població. Aquest castell fou ocupat per els Cavallers de la Ordre de Santiago, a partir del segle XIII. L'altre, es el castell de Torres, sortint del poble, a la frontera entre Andalusia i Extremadura.
Per trobar-li la part positiva de la molta calor que feia, dir que la bugada s'assecava de seguida. Com sempre em passa, portàvem massa roba, perquè rentant la samarreta i el culot cada dia, el teníem net per l'endemà. Però en fi, sempre es igual, no n'aprendré mai.
24 Juliol 2010, EL REAL DE LA JARA – FUENTE DE CANTOS, 42 quilòmetres.
Amb la lliçó apresa, i l'aigua congelada a les alforges, seguim la nostra Via de la Plata. Els primers 12 quilòmetres de la ruta d'avui, es per un camí de terra preciós, ample, fàcil. Ens aturem a contemplar bons ramats d'ovelles, de vaques, de bous. Fem fotografies, fem bromes, ens trobem de conya, cada dia, millor.
A partir d'aquests 12 qms, hem de continuar per carretera, més emprenyador, més avorrit.
A Monesterio esmorzem un altre entrepà de bon pernil. Que bo, llàstima que no saben què es el bon pa amb tomàquet. Estic per muntar un bar al mig de la plaça de qualsevol d'aquests pobles; ells posen el pernil, i jo el pa amb tomàquet.
Seguim. A més, ara ve baixada, i els 21 quilòmetres fins a Fuente de Cantos, el fem en un tres i no res. En aquest tros, trobem una escena que segur el mateix Fèlix Rodríguez de la Fuente hagués volgut filmar. Al vell mig del camp, una vaca morta, grossa, inflada, amb les potes rígides, i a uns quants metres de distància, uns voltors que s'he la miren, esperant el millor moment de començar el seu festí.
A Fuente Cantos ens expliquen que a l'església del poble, a les 19,00, es celebra un casament, amb 350 convidats. El Gerard i jo ens hi acostem, a veure la pinta dels convidats, barrejant-nos amb ells. Nosaltres, amb samarretes arrugades (rentem, però no planxem), pantaló curt que comença a estar atrotinat, vambes plenes de fang. Elles, amb vestits de seda, blondes franceses, pedreries. Ells, vestits d'Emidio Tucci, (el corte inglés), amb corbates que no lliguen i amb els cabells plens de brillantina i un excés de gomina. Sempre penso igual, els agrada aquesta pinta de gansters americans, amb aquests cabells?. En fi..
abans de la retirada, volem visitar el museu del pintor Zurbarán, però no podem, està tancat perquè els responsables estan al casament. (això ens ho diu un guàrdia del poble).
Per cert, i per acabar amb Fuente de Cantos, a la plaça del poble, encara hi ha, ven gran, un escut d'Espanya de la època franquista, amb el jou franquista, les àligues, les fletxes, uiiii, quina por. Anem, anem.
25 Juliol 2010, FUENTE DE CANTOS – MERIDA, 90 quilòmetres.
Tot i la forta calor que fa durant el dia, sempre els primers quilòmetres els fem ven aviat, gaudint, fins i tot, d'una bona estona d'una fresca deliciosa.
Anem tirant, travessant reixats, entrant i sortint de propietats, finques enormes, amb tanques de filferro a banda i banda, contemplant més bèsties, més toros, més porcs. Fins a Zafra, quasi tot recte. Seguim, i ens aturem a esmorzar a un poble que es diu Los Santos de Maimona.
Canviem l'aigua dels bidons, sempre l'hem de portar freda, l'invent de l'aigua congelada segueix funcionant.
Entrem a Almendralejo, passem per el costat de la plaça de toros. Ens aturem a refrescar-nos i seguim. Ens trobem be, així que anem tirant cap a Torremegia. Potser ens hi quedarem, però...
a Torremegia busquem un lloc per dinar i al acabar, decidim seguir. Continuem trobant-nos be, o sigui que seguim fins a Mérida. Hem fet 90 quilòmetres, la vegada que n'hem fet més de sempre, mai havíem fet tants quilòmetres. Que bons que som!!
A Mérida, després de la corresponent bugada, sortim, a partir de les 19,00, a conèixer alguns dels monuments romans que guarden en aquesta vila. Travessem el pont romà de 2000 anys. Passegem per la Alcazaba, visitem el teatre i el temple de Diana. Que bons arquitectes eren aquests romans!. Una meravella.
26 Juliol 2010, MÉRIDA – ALDEA DEL CANO, 55 quilòmetres.
Després del que hem vist a Mérida, el llistó en quan a monuments, està molt alt. Només ens sorprendrà Càceres, però ja hi arribarem.
Al poc de sortir de Mérida, passem per l'embassament de Proserpina, també una obra romana. Feien arribar l'aigua des d'aquest embassament fins a Mérida, a 7 quilòmetres, a través d'un aqüeducte.
Per bons camins de terra arribem a Aljucen, on esmorzem en un petit bar, reposem aigua i seguim. Estem cansats de la quilometrada d'ahir, per lo que, a partir d'aquí, seguim per la carretera, molt a la vora del camí original, però que ens permet avançar amb més facilitat.
No obstant, la carretera també puja, i fort. Deixem enrere Badajoz i entrem a la província de Càceres. Tenim molta calor i estem molt cansats, però seguim, no ens podem permetre estar pedalant més tard de les 13,00, la calor seria insuportable.
Al final de la pujada, trobem un bar de carretera que ens torna a salvar. Ens bevem un acuarius d'un litre cada un i reposem l'aigua dels bidons.
Ara toca bona baixada, espectacular, ens vam divertir d'allò més, i més en aquesta carretera, que tot i ser una nacional, porta poc trànsit, perquè la gent va per l'autovia (gratis, clar).
Arribem a Aldea del Cano a les 13,00. una refrescant dutxa i la bugada, abans de dinar. A la tarda, una bona migdiada que ens permet recuperar forces.
27 Juliol 2010, ALDEA DEL CANO – CÀCERES, 24 quilòmetres.
Últim dia de ruta. Pocs quilòmetres, per lo que hem sortir sobre les 09,00. hem segellat al restaurant, perquè l'ajuntament estava tancat. Lo curiós ha sigut que el segell del bar era el de l'ajuntament. Ja veus, ja ni es molesten a posar el segell. Què fan tot el dia els funcionaris dels ajuntaments?
A mitja ruta, passem per l'aeròdrom de Càceres, pel mig d'una pista de terra on aterren avionetes. I jo em pregunto, què passa si s'acosta una avioneta que vol aterrar, i un ciclista, o un caminant està per la pista?
A Valdesalor ens incorporem a la carretera, perquè ja només falten 12 quilòmetres i tenim ganes d'arribar a Càceres. Després d'assolir el port de les Camelles, ja tot es baixada, fins l'entrada mateix de la ciutat. Entrem a la Caixa i ens diem: “estem com en l'ambaixada de Catalunya”.
Tenim sort, perquè els de SEUR venen de seguida a endur-se les bicis. Nosaltres traspassem totes les coses a les motxilles, i a partir d'aquell moment, ens transformem en un parell de motxillers. Trobem el nostre hostal, ens dutxem, rentem la roba i descans. Després, visita a una de les ciutats més monumentals que he vist.
I fins aquí la nostra aventura. Esperem seguir ben aviat. Fins la propera.
Jordi Vilajuan Gimeno
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada