22
i 23-06-13
FLAMA
DEL CANIGÓ
aquest
cap de setmana tocava fer una cosa molt important; anar a custodiar
la Flama del Canigó, des de St Joan de les Abadesses, fins a Gavà.
Uns 160 qms que a més, cap de nosaltres havia fet mai.
Un
tema que em tenia preocupat era com seria i com funcionaria l'equip
de suport. Els meus temors estaven en com ens ho podríem muntar, si
patíem alguna averia, o caiguda, o simplement, si la gent començava
a cansar-se, amb la necessitat de baixar de la bicicleta.
Havíem
tingut el compromís d'un company de venir amb la seva furgoneta, on
ens deia que podria portar, en cas de necessitat, 4 bicis i quatre
persones, però a última hora va fer marxa enrere.
La
“intendència”, de totes maneres, la teníem assegurada, perquè
en Marc i la Marta, de l'equip de Foc de la UME, ens havien dit que
vindrien amb una petita furgoneta, amb un remolc on podríem portar
3-4 bicis, a més, un company que es diu Juanmi, m'havia dit que
vindria el mateix dia amb el seu cotxe, en plan sorpresa, on podria
portar-ne tres més, i finalment, vaig decidir que jo portaria el
meu, on podria portar-ne fins a dos més. Així que per aquesta
banda, podria respirar tranquil.
Fins
i tot havia mirat una segona possibilitat en cas de necessitat o
urgència; agafar el rodalies, ja que el tren ens acompanyaria durant
molts quilòmetres durant el nostre trajecte. Només tindríem uns 40
qms sense tren, però val, ja ens anava be per si algú no podia
continuar i no tinguéssim cotxes, podria tornar en tren.
El
tema fonamental era que a les 19,00 h havíem d'estar a St Boi, sigui
com sigui, en bici, en cotxe o en tren, i aquest objectiu ficat entre
cella i cella, era el que tenia gravat dins meu en tot moment.
Ara,
un parell de dies després d'acabar aquesta sortida, ja tinc una
primera conclusió en quant a l'equip de suport, i és que no cal
tant transport, només amb la furgoneta de la Marta n'hi ha prou.
Tots anem tirant prou be, i segurament més d'un/una, s'ha quedat amb
les ganes de pedalar més estona, però val, no tothom podíem
mantenir el ritme i la exigència necessàries per arribar a temps.
Una cosa és anar en bici, i una altre molt diferent és mantenir una
cadència alta, amb un desenvolupament de plats-pinyons alt, durant
tantes hores, per mantenir una alta velocitat de manera constant.
Això també ho hem de tenir en compte el proper any. Segons com,
proposarem que alguna gent que vulgui venir, ho faci si està d'acord
només en acompanyar-nos dins el o els cotxes, com a suport, però
sabent que potser no pedalaran fins arribar, per exemple, a Sant Boi.
I
seguint en el tema del suport en cotxes, anotar que a última hora,
ja mentre anava conduint cap a St Joan, vaig decidir que m'acostaria
a l'alberg a deixar les coses, però que portaria el cotxe a Vic, per
tenir-lo allà i així no tenir que demanar a ningú que es fes
càrrec del cotxe a la mateixa sortida de St Joan. Seria el principi,
i tothom tindria il·lusió en començar pedalant.
Superat
aquest tràmit, anem a la sortida en si.
Des
de fa molts anys, un grup de gent del poble de Sant Climent en
aquesta data puja fins el cim del Canigó, a buscar la Flama, per
encendre la foguera, una tradició catalana d'aire marcadament
independentista.
Aquest
equip està format per gent que hi puja caminant, és a dir, pugen al
Canigó, encenen la Flama i després la transporten a Gavà en cotxe,
i d'altres que fan el trajecte de tornada en bici.
Paral·lelament,
des de fa uns anys, a Gavà també hi anem, en la versió caminant,
formant part de l'expedició de Sant Climent.
Però
ara, al muntar la secció BTT a la UME, en Marc em va proposar si
volíem participar en aquesta expedició, en el nostre cas en bici,
com fan a Sant Climent.
Vaig
dir que si de seguida, encara que no tenia massa idea de com ho
muntaria. Jo tenia clar que no podríem fer 250 qms, amb més de 3000
metres de desnivell positiu. Però sí venir de més a la vora.
Vaig
decidir que faríem el trajecte des de Sant Joan de les Abadesses,
justament on l'equip de BTT de St. Climent esmorza. Nosaltres
marxaríem el dia anterior, dissabte 22-06 i dormiríem a l'alberg
Ruta del Ferro, de St Joan, per poder començar la pedalada el més
aviat possible. I a partir que ells arribessin, ens afegiríem a la
seva comitiva, tots cap els nostres pobles, ells a St Climent i
nosaltres cap a Gavà.
Però
madurant, com sempre s'han de fer les coses, vaig anar perfilant la
nostra aportació. Si ens esperem a St Joan i venim amb ells,
segurament ens serà impossible seguir el seu ritme, ja que son molt
més experts que nosaltres, lo qual ens perjudicarà a tots, així
que lo millor serà sortir molt abans. Ells tenien previst esmorzar
de 09,30 a 10,00. Nosaltres sortiríem a les 07,30, per tant, anirem
avançant mentre ells s'acosten a nosaltres. Venir sols, significava
menys pressió per nosaltres. Es important, perquè els nervis i les
presses son mals acompanyants als ciclistes.
Així
que anem als fets.
22-06-13
Sobre
les 09,45 h em trobo a l'estació de tren de Gavà amb el Ricardo, el
marit de la Imma, perquè em porta els equipatges de diversos
companys, ja que al portar el meu cotxe, els estalvio carregar amb
ells a l'anada fins a l'alberg.
Seguidament,
ja vaig a Castelldefels a recollir al Cèsar, i ja sense més
parades, ens anem tranquil·lament cap a St Joan de les Abadesses, a
uns 160 qms de distància. És durant el camí, que decideixo
arribar-me a l'alberg a deixar les coses, i tot seguit acostar-me a
Vic, a aparcar el cotxe vora l'estació de tren. La meva idea era que
el Cèsar es quedaria a l'alberg, esperant als companys que
arribarien sobre les 13,00h, però malauradament es va deixar el casc
a casa, de manera que va decidir venir amb mi fins a Vic amb la
intenció de comprar-se'n un de nou.
Sobre
les 12,00 vam arribar a l'alberg i vam marxar de seguida, sobretot
perquè les botigues tanquen entre 13,00 i 14,00 i si arribéssim
tard per comprar el casc, ens hauríem d'esperar fins les 17,00, lo
qual ens trencaria les previsions de les activitats de la tarda.
Vam
tenir sort, perquè va poder comprar-lo a una botiga de Ripoll, així
que ja no teníem pressa, simplement ens anàvem a Vic a aparcar el
cotxe.
De
seguida vam trobar un bon lloc, al costat de l'estació de Renfe, que
és per on passaríem l'endemà amb les bicis, segons havia pogut
veure al trac de la ruta.
A
continuació, ja passades les 13,00 h, vam anar a l'estació a veure
els horaris dels trens. Era l'hora del dinar i ja teníem gana, però
si per casualitat sortís un tren immediatament cap a Ripoll,
l'haguéssim agafat i ens donava temps de trucar als companys i que
ens esperessin a Ripoll per dinar tots junts, però no, ens faltava
encara una hora llarga pel pròxim tren, així que vam decidir
quedar-nos a dinar a Vic. Vaig trucar a l'Alfons per avisar-lo, que
no podríem arribar més aviat, i que dinessin ells per la seva
banda.
Sobre
les 17,00 h vam arribar a l'alberg, i vam començar a anar trobar-nos
amb els companys; l'Alfons, la Imma, la Carme, el Simon, havien
arribat feia un parell d'hores en tren. Ràpidament vam anar a deixar
les coses a la nostra habitació, i tot seguit ens vam anar a fer una
mica de turisme per la zona. Els vaig portar a creuar un pont penjant
sobre el riu Ter molt divertit, encara que també un pel perillós.
Després vam entrar a St Joan i vam visitar el Monestir, una església
en runes i la Font de la Puda, on realment fa certa pudor, degut a
les sals minerals que surten allà.
Sobre
les 19,00 vam tornar a l'alberg per fer les inscripcions, mentre ja
havien arribat la Marta i la Anna amb la seva furgoneta.
A
les 20,30 vam anar a sopar al mateix alberg, un sopar digne i força
bo. I quan ja anàvem acabant, van arribar la Ònia i el Fran, de
manera que a partir d'aquell moment ja estàvem tots!!
Abans
d'anar a dormir, vam donar una volta per les instal·lacions de
l'antiga estació, i al bar vam tenir la sort de poder quedar amb la
mestressa, que l'endemà ens donaria l'esmorzar a les 07,00 en punt,
cosa impossible de fer a l'alberg, ja que l'obren a les 08,30h. Li
vam encarregar un parell de llesques de pa amb tomàquet i una truita
a la francesa.
23-06-13
Hem
passat una nit de conya. Estàvem en una habitació de 9 persones,
dormint 10, així que un va dormir al terra, sobre d'un matalàs,
clar!!
Sobre
les 06,00 ha passat allò que passa als albergs del camí St Jaume;
primer s'aixeca un, amb silenci, intentant no fer soroll, però poc a
poc ens anem movent, veiem que ja estem desperts, segurament hi te
molt a veure els nervis previs a la sortida, que a aquella hora ja
estem desperts, encara que ens havíem donat 15 minuts més. Però no
podem aguantar, així que ens aixequem la resta i comencem a
vestir-nos i a guardar les nostres coses a les bosses.
A
la recepció ens trobem una mare amb la seva filla petitona, que no
pot dormir, així que la dona s'estima més anar-se'n allà, asseguda
als sofàs. La nena, al veure el nostre tràfec amunt i avall, amb
les bicis, les nostres vestimentes de colors, les bosses, es distreu
força i la mare crec que íntimament ens agraeix que la distreim una
estona.
Els
entrepans, boníssims, i que puntuals!! a les 07,00 estava la taula
parada i tot preparat, així que de moment el nostre horari s'estava
complint, sortíem a les 07,30 en punt, tal i com havíem previst.
De
camí a Ripoll, baixant per la via verda, ens trobem de cara al
Juanmi, ja que ha vingut a primera hora a donar-nos una sorpresa.
Baixem ràpid, a un ritme impressionant, el qual intentarem mantenir
la resta del dia. Segon objectiu bàsic i innegociable: arribar a St
Boi màxim a les 19,00h.
Continuem
la marxa, ara travessant un munt de túnels i pedalant per l'autovia.
Aquí, quan la van fer, van utilitzar l'antiga carretera nacional, de
manera que per fer Ripoll-Vic, o agafes l'autovia o dones una volta
impressionant, per tant, està permès circular-hi en bici un bon
trajecte, una mica més enllà de St Quirze.
A
Vic fem algun canvi, algun relleu, i seguim. La Anna agafa el meu
cotxe, el Juanmi el seu i la Marta la furgo, i seguim. Ara estem més
tranquils, tenim assistència assegurada per la resta del dia.
Seguim,
i ho fem mantenint el ritme, intentant anar ràpid, no ens entretenim
fent fotos ni descansant. Sabem que portem cotxes, així que si ens
cansem podem pujar-hi, permetent a la resta seguir fort.
Això
si, durant el dia vaig parlant amb l'Aureli. Ell i els seus companys
de St Climent, venen des de El Canigó. Fins i tot, dos venen en bici
fent tota la ruta, uns autèntics cracs i al mateix temps, uns grans
companys. Els tenim enrere i sabem que cada vegada més a la vora,
perquè baixen llençats. Quedem que els esperem a St Feliu de
Codines.
Poc
abans d'arribar-hi, el nostre company Cèsar pateix una averia en la
seva bici que li impedeix continuar. Una pena, perquè anava be i
tenia forces suficients per seguir i arribar fins el final. Però no
podem fer res. La furgoneta del Marc i de la Marta el recull i pot
seguir motoritzat la caravana.
Arribem
a St Feliu i ara si, ens esperem en un bar que vagin arribant els
companys de Sant Climent. No els hem guanyat. Venen de 100
quilòmetres més enrere que nosaltres!! Aquí si, m'he empassat una
súper clara ven freda i he comprat una ampolla d'aigua pel camelbak.
Gran invent aquesta motxilla per l'aigua. Es manté fresca durant més
temps que a l'ampolla normal i vas bevent a petits sorbets, sense
haver de parar la marxa.
Quan
som tots ja formem una gran caravana i de seguida continuem, ara cap
a Caldes de Montbui, a dinar. Fa baixada, així que anem a bona
velocitat i maca la imatge de tot el grup sencer, amb senyeres, amb
els nostres equipaments de la federació catalana de ciclisme.
Al
càmping El Pasqualet, fem la primera entrega de la Flama, al poble
de Caldes. Dinen amb nosaltres una parella, ja entradets en anys, que
no se qui son, potser l'alcalde i la seva dona, perquè ella ve molt
mudada i estan tota l'estona molt seriosos.
A
l'acabat, continuem la nostra ruta. Al meu entendre, hem estat massa
temps aturats, més d'hora i mitja.
Travessar
Caldes és tot un espectacle. Baixem tot el poble en contra direcció,
esquivant als cotxes que venen de cara, muntant-nos sobre les aceres,
les dues, i a estones gaudint de la bici pedalant a tota màquina
sobre una pavimentació de llombardes, que em recordava una de les
etapes d'una cursa ciclista francesa. Com rebota aquí la bici!!!
A
partir d'aquí, els amics de St Climent, juntament amb els nostres
cracs Ònia i Fran, literalment se'n van. Uns quants no els podem
seguir.
A
Sentmenat, a més, jo passo per un carrer en contra direcció, però
a la Carme, la Imma, l'Alfons i al Juanmi, els atura la policia local
i no els deixa seguir-me.
Fins
a Sabadell, vaig completament sol. No se on son els de davant, ni els
de darrere. No m'he equivocat, perquè porto el gps, però on son?
A
Sabadell truco als companys de cotxe, estan a Roques Blanques, ja a
Castellbisbal. Jo no se on son els altres, però per sort em truquen
als 10 minuts, estan arribant. Els espero. Val, no se quan arribarem,
però arribarem!
Aquí
es queda l'Alfons, està molt a la vora de Terrassa i te que marxar
per compromisos familiars. Seguim els altres.
Després
de Sabadell ens toca pujar un turonet que ens fa tornar a suar de
debò, estem camí de Rubí. Ja el coneixia, és emprenyador, però
curt.
Dalt
de tot, ja esta!! tota la resta ja és baixada.
Poc
després arribem a l'aparcament on estan els nostres companys
esperant-nos amb els cotxes. Els de St Climent han marxat fa 15
minuts. Seguim? Clar que si!! no importa que quan arribem fins i tot
s'hagi apagat la foguera!. Nosaltres quatre seguim, que no ens queda
res.
I
la millor decisió. A partir d'aquí no seguim el trac. Anem
directament a St Boi. Son les 18,00h, hem quedat que l'hora màxima
d'arribar a St Boi és a les 19,00h. Arribarem a temps, segur, però
abans hem de travessar el Llobregat per on sigui, i pedalar cap a
baix, en direcció mar.
Trobem
una cruïlla. A l'esquerra, Molins, a la dreta, St Andreu de la
Barca. Escollim aquesta segona opció. D'entrada emprenya, perquè
estem pedalant Llobregat amunt, però després trobem de seguida el
pont groc que ens permet passar a l'altre banda. Podríem haver
escollit Molins i travessar el pont de Quatre Camins. Potser
haguéssim fet algun quilòmetre menys, però.....segueix llegint...
Després
de passar a l'altre banda, seguim pedalant fort, no ens aturem, no
ens fa mal res, el cansament no pot amb nosaltres. A Sant Andreu son
les 18,25h, queda poc, però hem d'arribar!!.
Travessem
la cruïlla de Quatre Camins, entrem a St Vicenç dels Horts i veig a
la carretera un cotxe amb una estelada. Aprofito que el semàfor és
vermell i m'acosto: “escolti, vostè ve del Canigó”? Si, em
respon. I li pregunto, “sap on son els de Sant Climent”? I em
respon, acaben ara mateix de donar la Flama a l'ajuntament de St
Vicenç
I
sorpresa!! de cop i volta, per la nostra dreta apareixen, amb la Ònia
i el Fran, que justament en aquell moment acabàvem els actes del
lliurament de la Flama i es disposaven a tornar a la ruta.
Quina
alegria trobar-los!!! premi al nostre esforç i a la nostra
constància de seguir sense aturar-nos!!
l'explicació,
senzilla; ells, a Roques Blanques, van estar una bona estona
esperant-nos, mentre que nosaltres només ens hi vam estar un minut,
de manera que allà ja vam recuperar uns quants minuts. Segon, ells
van dedicar uns minuts al lliurament de la Flama a St Vicenç, mentre
que nosaltres estàvem pedalant al màxim de les nostres
possibilitats, així que entre una cosa i l'altre, finalment als vam
atrapar.
Segurament
si haguéssim passat pel pont de Molins, al fer menys quilòmetres,
haguéssim passat de llarg, coincidint amb ells a St Boi, però clar,
molt millor trobar-los a St Vicenç i poder fer la resta del camí
junts.
L'entrada
a St Boi, a les 19,10h, trista, ningú pel carrer, quatre gats a
l'ajuntament, dos gats a la plaça de l'església. On estava la
gent?? Ei, que us portem la Flama des de el cim del Canigó!!
Això
si, bona coca! I això si, complint un altre horari!!
A
partir d'aquí, la Marta va fer el camí portant la torxa, corrents.
D'entrada, van començar la portabilitat corrents la Marta i un noi
de St Climent, mentre que els ciclistes els seguíem darrera.
Poc
a poc, camí de Viladecans, es van anar ajuntant més corredors, fins
aconseguir una bona colla de gent corrents, mantenint-nos sempre, els
ciclistes darrera d'ells.
A
Viladecans, la rebuda va ser molt emocionant, amb molta gent a la
plaça de l'ajuntament. També aquí va caure una mica de coca.
No
vam anar a St Climent, on l'ambient és molt especial. Aquí si que
mig poble està a la plaça esperant la Flama, però no estava
previst passar-hi. Proposaré que el proper any els acompanyem. És
una mica més, però després de 160 qms, què importen 10 més? I si
acompanyem la Flama a Caldes, a St Vicenç, a St Boi, a Viladecans,
perquè no a St Climent? Després podem baixar per Can Bori i en pocs
minuts ens plantem a Gavà.
Finalment
vam arribar a Gavà. Una rebuda fantàstica. Molta gent de la UME
esperant-nos i aplaudint-nos. Va ser molt emocionant, i no se'm van
sortir les llàgrimes de pur miracle.
Molta
gent portaven les samarretes de la Flama. Nosaltres les teníem als
cotxes, i no vam pensar en posar-nos-les. A més, portàvem la de la
federació catalana, molt més maca i que a més, és la que vam
compartir amb els companys de St Climent.
No
em vaig quedar a la revetlla. Jo crec que la excitació del que
estava fent, de la emoció que sentia cada vegada més, amagava
l'esforç i el cansament que portava. Però va ser, arribar a Gavà i
venir-me al damunt un “bajón”. La feina ja estava feta, i la
emoció controlada.
I
no puc acabar sense recordar als meus companys d'avui; la Marta i el
Marc, que formen l'equip de Foc de la UME, agrair la seva dedicació
en el nostre suport, recordant que la Marta, venint amb nosaltres, es
perdia l'ascensió al Cim del Canigó; a l'equip de Sant Climent, amb
l'Aureli, amb qui hem tingut algunes reunions preparatòries i que
ens ha estat recolzant i animant constantment durant la travessa; i
als meus companys de bicicleta, la Imma, la Ònia, la Carme, la Anna,
el Cèsar, l'Alfons, el Fran, el Simon, que han sabut comprometre's
en aquesta sortida, que han patit el gran esforç físic que calia,
que han aguantat amb gran entusiasme la seva duresa, que han gaudit
al màxim i a qui la emoció de l'arribada els ha acabat de convèncer
de tornar-hi el proper any; i també, als nostres companys de UME, la
gran rebuda que ens han preparat a Gavà.
Gràcies
a tots/es, sou collonuts i l'any que ve us torno a esperar!!.
Després
dels discursos de benvinguda i recordatori de què és i què
significa La Flama, me'n vaig anar cap a casa a dormir, pràcticament
sense sopar.
En
total he fet 163 qms
