26-06-2012

Avui  he anat a investigar la manera de fer la tercera etapa del camí català de St. Jaume que estem fent a la UME-GAVÀ, i dic investigar, perquè al haver finalitzat a Vilajuïga a la primera etapa, sé que començaríem a aquest poble, però veig complicat veure fins on, perquè després de Figueres, el tren es desvia força cap a la dreta, mentre que el camí, diguem-ne que “original”, segueix més o menys recte cap el sud, de manera que la següent estació de tren se'n va molt avall, i no es pla de preparar una etapa de 70 qms.

Així que em vaig posar a investigar al wikiloc quines rutes alternatives podria trobar. I vaig trobar-ne una força interessant, i que em pot servir per les dues properes etapes. El títol es: Figueres – Girona, prou interessant com per esbrinar-la. Vaig decidir que el seguiria, fent en aquesta etapa el tram Figueres-Camallera, encara que finalment, m'he quedat una estació abans.

El tren ha sortit de l'estació de Sants a les 07,16. Per tant, això m'ha obligat a agafar el rodalies de les 06,29 de Viladecans. De fet, lo ideal era agafar el tren de les 06,16, sobretot per arribar abans i no replegar les hores centrals de sol del mati, però això representava aixecar-me a les 04,00, massa per mi. I tampoc crec que agradi molt a la gent fer-la agafar el tren a aquestes hores. Així que com és preceptiu, he fet el que farem quan anem tots.

El que passa és que en lloc d'anar a Vilajuïga, que és on vam acabar l'altre dia, m'he volgut estalviar el tros fins a Figueres, que no te res d'especial i em faria perdre al menys una hora de temps, i he baixat a Figueres directament. Després, seguint aquesta ruta, he fet 40 qms, o sigui que ho parlaré amb la Ònia i possiblement quan vinguem, farem el mateix estalvi. 

 

Abans de començar la ruta, m'he volgut donar un tomb per el centre de Figueres i passejar per la zona del Teatre-Museu Dalí, ple de turistes ja a aquella hora.

La ruta agafa en direcció Oest, com si anéssim cap a Roses i Empuriabrava, seguint una petita carretereta que passa primer per un centre comercial i que després arriba a un poble que es diu Vilatenim. Aquí agafa un agradable camí de terra, que va per la marga dreta d'un barranc, on s'agraeix considerablement l'ombra dels seus arbres.

Per aquí anem tirant, fins arribar a Vilanova de la Muga, un poble al que no entrem, però que ens permet travessar el riu Muga per el seu pont. Tornem a circular per camins agradables i cada vegada més, ja que ens anem acostant als Aiguamolls de l'Empordà. Abans, però, el camí ens porta a la mateixa vora del riu, a un lloc esplèndid per fer una petita aturada i perquè no, un bon bany qui vulgui. 

 

Després, travessem el riu a través d'una passarel·la de fusta, tot molt rústic, fins que entrem als Aiguamolls de l'Empordà, un lloc ideal també per descansar una estona a la ombra dels seus grandíssims arbres.

Seguidament, cada vegada amb més calor, he continuat la marxa, i m'ha passat una cosa molt curiosa, i és que el gps m'ha portat literalment per el mig d'un camp. Sort que estava segat i sense perill de rebre crits per part de cap pagès, però que si venim per aquí, miraré el mapa per passar per un altre lloc. 

  És el que passa amb les rutes penjades al wikiloc, que s'ha de vigilar, perquè encara que qui la pengi, digui que l'ha fet en btt, mai podem estar-ne totalment segurs. Per exemple, avui, en aquest tros, com en un altre que després explicaré, no se perquè està gravat per aquí, si durant un bon tros no hi ha cap camí.

Ara estem pedalant molt a la vora de St. Pere Pescador. Després del tros sense camí, he arribat a un poble molt petit que es diu Vilamacolum, on m'he pres dos acuarius al bar del poble i m'he comprat una ampolla d'aigua molt freda, per substituir la que portava als bidons, ja calenta. 

 

Ja refrescat, he continuat amb la ruta, sota un sol de justícia. I és quan m'he trobat amb la segona sorpresa. El gps m'ha portat fins un punt en que havia de travessar un riu, però no he vist cap pont, ni passarel·la, ni res per on podés passar. A més, el riu es veia consistent, res d'una riera sense importància.No se si el que l'ha gravat, l'ha traspassat carregant la bici a l'esquena, perquè realment no hi havia cap manera de fer-ho. 

 

En fi, aleshores he seguit per la carretera, i anava be, perquè segons veia al gps, el camí seguia paral·lel al meu, això si, a l'altre banda del riu. 

 

I ja de seguida he arribat a un poble que es diu St. Miquel de Fluvià i al veure que tenia estació de tren, aquí que m'he quedat.

Algunes conclusions;

1/ amb aquesta calor, no podem pensar en fer sortides massa més llargues. 35-40 qms com a tope, això si no hi ha pujades importants.

2/ val la pena matinar i s'ha de portar molta aigua.

3/ no podem posar-nos a seguir una ruta, al menys anant molta gent, sense haver conegut abans el camí. Els dos exemples d'avui en son una mostra. Si vaig sol val, per això vinc, per esbrinar.

Per tant, si quan vinguem comencem a Figueres, fer el final a St. Miquel és una bona decisió. Si comencem a Vilajuïga, ens ho hem de pensar, perquè seran 12 qms més, això si, plans.

Avui n'he fet 41, així que porto:

aquestes rodes              aquesta bici             aquesta cadena              aquests pinyons

645,00 qms                 6598,00 qms              388,00 qms                     645,00 qms

17-06-12

I  ETAPA CAMÍ CATALÀ DE ST. JAUME.

Llançà – Vilajuïga

També dins la secció BTT-UME, hem organitzat aquesta sortida que tenia ganes de repetir, ja que realment em va agradar molt l'any passat quan vaig anar-hi a fer-la, i ja imaginava que agradaria a la gent que portés.

També l'hem pensat, juntament amb la Ònia, perquè es bo organitzar sortides en etapes, que la gent l'agafi des del començament i, d'aquesta manera, es veuen “obligats” a anar seguint, per no perdre's cap. I també, perquè hi ha molta gent que li crida fer el Camí de Sant Jaume, i ves a saber, avui comencem a Llançà i farem 30 qms fins a Vilajuïga, però, on estarà el final? I si ens anem animant, i anem seguint, Camí de St. Jaume amunt? Potser ens trobem a Santiago de Compostela dins d'un temps!!.

Al final hem sigut una penya de 16, comptant també amb la darrera incorporació, una dona que es diu Ester, que jo no savia que venia.

En concret, hem començat l'etapa d'avui: la Ònia, el David, la Consol, el Toni, el Cèsar, la Elisabet, la seva amiga, el Jordi Padreny, la Sònia, el José, el Paco, la Carme, el Gerard, el Fran i jo mateix, com a grup previst, i després, suposo que a Sants o a El Clot, l'esmentada Ester, després perduda.

Va ser poc després de començar la pedalada, sortint de l'estació del tren de Llançà, quan anava davant, guiant el grup, que em van cridar per demanar-me que ens aturéssim a esperar-la, que s'havia anat a la benzinera a inflar les rodes. Ens vam esperar en un lloc no massa segur, a la mateixa carretera, mentre el Josep es va oferir a anar-la a buscar perquè s'incorporés al grup, però als pocs minuts va tornar dient que no havia trobat a ningú. Així que, lògicament, la seguretat i el dret del grup va prevaler en mi al decidir, immediatament, que prosseguíem la sortida, sense ella. Un no pot anar-se'n per la cara a inflar, o al que sigui, sense avisar, mentre 15 persones estem esperant en un revol de la carretera, sense saber ven be el què.

Aquest número elevat de participants, tot un orgull per la Ònia i per mi, es deu principalment perquè es van incorporar 4-5 ciclistes provinents de l'equip de VADEBICI, liderats per el Jordi. Son els que vaig acompanyar a la travessa de Cardedeu – Vilassar, convidat per en Toni. Al tornar, vaig invitar al Jordi a participar, i ell, al seu temps, ha portat uns quants amics, cosa que em sembla molt be, lògicament. En aquest mon excursionista, encara que en el nostre cas sigui amb les bicis, tothom és benvingut, com jo mateix em vaig sentir al grup VADEBICI, com també és norma general a la UME, mentre respectem, lògicament, les normes del grup organitzador. Només vaig haver de fer un suggeriment un pèl expeditiu, quan, estant a l'estació a punt de sortir, uns quants, provinents principalment d'aquest grup, es va entaular al bar de l'estació, que vaig haver d'anar a recordar-lis que només disposàvem de deu minuts, que ja havien passat i que ens posàvem en marxa ja. Prèviament, a través del facebook, vaig avisar que qui volgués esmorzar, ho fes al tren, que no tindríem temps d'entaular-nos. Aquesta decisió ferma, no era com a conseqüència de demostrar lideratge, sinó que obeïa a la necessitat de començar la ruta el més aviat possible, perquè sabia, perquè coneixia la ruta, que després de El Port de la Selva, ens esperava una pujada dura i llarga, i que l'encararíem a partir de les 12,00 h, per tant, amb tot el sol i calor a l'esquena, i no era pla retardar-ho encara més.

També em va suposar una gran alegria trobar-me amb en David, el pare de la Ònia, una gran persona amb qui em trobo molt a gust i amb qui m'agradaria coincidir més. Llàstima que potser no s'esperava la dificultat d'aquesta sortida, i abans d'encarar la pujada al Monestir, va decidir tornar enrere, el que vaig sentir profundament, però que clar, si no es veu en forces de pujar, entenc perfectament que finalment torni, perquè aquí venim a gaudir d'una bona sortida on finalment diguem que ens ho hem passat d'allò més be, i no a patir exageradament.

Així que després de decidir continuar la travessa, després de la desaparició de l'Ester, de seguida vam anar a trobar el famós (famós per esmentar-lo tants cops als meus escrits), Camí de Ronda. Famós també, i sobretot, per la seva bellesa captivadora, que em te fascinat. Fins i tot m'agradaria fer-la caminant, amb l'Elvira.

Aquest camí de ronda el vam agafar baixant unes quantes escales, el que significa que ja veus a tothom penjant-se les bicis a l'esquena, o arrossegant-les pels esglaons i per la sorra una estona. Tot i aquesta primera dificultat, aviat vam encarar-lo definitivament, pedalant per el costat mateix de la costa, travessant unes cales espectaculars i passant per el costat del far de El Port, ja a les portes mateix de la pujada al Monestir.

Fou en aquella cruïlla, on en David va decidir no pujar i tornar cap a Llançà.

Ara ens esperaven 8 qms de fort desnivell, ja que en aquesta distància vam passar dels 0 metres, als 520, o el que és el mateix, una pujada al 7%, i eren les 11,45 del mati. La hora, correcte, encara que enfilant el migdia. Vaig anar pujant tranquil·lament i sort vaig tenir que l'aigua que havia congelat a casa el dia anterior, encara estava fresqueta, sense gel, però que tot i així, em va anar d'allò més ve per encarar aquests quilòmetres de pujada. Això si, és una pujada espectacular, on et falten ulls i et manca espai al cervell, per poder admirar i processar al mateix temps tanta bellesa, el contrast entre aquestes muntanyes i la costa brava.

Quan vaig arribar dalt, a la Font dels Monjos, d'on brolla un aigua fresquíssima, on vaig aprofitar per remullar-me be el cap, uns quants ja feia llarga estona que esperaven, com és preceptiu, com la Ònia, en Fran, etc. Vaig arribar més o menys sobre la meitat del grup i fins i tot encara vaig tenir forces de fer un tros enrere, per anar a buscar als companys més endarrerits, juntament amb la Ònia i d'altres companys, que vam agafar aigua fresca per portar-la als companys que potser pujaven sense aigua.

Sobre les 14,45 h, després d'un merescut descans i de segellar algunes credencials, i després també de parlar amb el Centre Cívic de Vilajuïga, on teníem previst dinar, vam iniciar la baixada, per la carretera, fins aquest poble. Donada la hora, vam passar de llarg la visita, molt recomanable, de l'ermita de Sta. Elena, però es feia tard, i com es lògic, dins el cap tenia com a finalitat principal el tren de les 16,19 h, així que sense aturar-nos vam encarar la baixada, relaxada, esplèndida, perquè la carretera no és massa perillosa, en el sentit que portava molt poc trànsit, i ens va permetre anar tirant directament cap el poble, agafant, en algun moment velocitats que superaven els 50 qms/hora.

Quan vam arribar a Vilajuïga, la Elisabet va tenir la excel·lent idea de demanar-li a l'Eric, un nano del poble de no més de 12 anys, que estava per allà amb la seva bici, si ens podria acompanyar fins a l'estació del tren, per d'aquesta manera, saber prèviament on estava situada i que després, no tinguéssim que anar preguntant als veïns mig perduts.

Tal i com havíem quedat amb en Carles, del centre cívic, la taula ja estava preparada quan vàrem arribar. Uns quants van anar fins a la piscina municipal, com estava previst que podríem fer, però uns altres no, vam estimar-nos més quedar-nos i prendre, de seguida, una bona “clara” que ens refresqués de tanta calor i de tant de sol.

A l'hora prevista, tothom va estar a punt per dirigir-nos cap a l'estació i vam agafar puntualment el tren de tornada. Possiblement, si aquesta sortida te una pega, és el desplaçament, que es fa llarg (més de dues hores), encara que això segurament és el que va permetre a la Ònia, al Fran i d'altres, a dormir una estoneta als seus seients.

Quan el tren va arribar a l'estació del Passeig de Gràcia, vam baixar, per esperar a la mateixa andana el rodalies que ens portaria a Gavà (i a Sitges a la Elisabet i la seva amiga), evitant el fatigós trasllat que ens hagués suposat l'estació de Sants, de baixar del tren, pujar les escales fins la planta de dalt, anar a trobar l'accés a l'andana del nostre rodalies i tornar a baixar.

Ara, a esperar la següent etapa. La teníem prevista per el proper 15-07, però finalment la deixarem per setembre, perquè el 15 anem a buscar al Gerard a Montblanc.

En total, hem fet 30 qms i porto:

aquestes rodes           aquesta bici             aquesta cadena            aquests pinyons

604,00 qms              6557,00 qms              347,00 qms                   604,00 qms

10-06-2012

VOLTA PER LES MUNTANYES DE ST. CLIMENT

Avui hem fet un altre sortida amb la ume-gavà. Ens hem trobat la Ònia, el Francesc i jo, per fer una sortida que ens portaria fins els voltants de St. Climent. La llàstima és que potser l'hauríem d'haver fet un mes enrere, perquè aleshores haguéssim gaudit dels cirerers florits. Realment és un espectacle quan els veus a centenars, tots amb aquelles flors blanques. Però en fi, tenim una agenda tant plena, que no ens dona temps de fer-ho tot.

El primer que vam fer, des de Gavà, és pujar cap a Can Bori. No hi havia pujat mai en bici, quan he passat per aquí, ha sigut quan la botiga Base, de Viladecans, organitza la caminada – cursa a la Llum de la Lluna, que també hi passem, però en aquest cas, caminant. En bici és bastant exigent, com en realitat ho ha sigut tota la ruta.

Després d'arribar a Can Bori i de baixar fins la riera, hem pujat per el camí del cementiri, també complicat, i a més, molt trencat, de manera que finalment m'ha fet posar el peu al terra.

I seguidament, des del cementiri, hem pujat per el camí que ens porta, en primer lloc, a l'ermita del Roser. Es a dir que aquest començament de la ruta d'avui, ha sigut força exigent. Segons he pogut veure després al wikiloc, hem pujat durant 5 qms, al 14% de desnivell, el que explica la seva duresa.

La Ònia i el Francesc (26 anys avui), al costat de l'ermita del Roser.

Després d'un petit descans, hem continuat la nostra pedalada, ara ja amb més calma i sense aquells primers desnivells, tot i que hi ha hagut una mena de traca final, quan donàvem la volta cap a la dreta, enfilant la tornada.

Hem passat per les antenes i la torre de vigilància, per acabar a les Creus de Querol, on hem donat per acabada la sortida d'avui, ja que davant nostre teníem la baixada cap a St. Climent, temptació que no hem pogut ressitir. A més, al passar tant a la vora de casa, hem celebrat l'aniversari de'n Francesc, prenent-nos una cerveseta amb l'Elvira, a casa.

En total avui hem fet 21 qms,

per tant, porto:

aquestes rodes          aquesta bic             aquesta cadena                aquests pinyons

574 qm                      6527 qm                     317 qms                          574 qms

03-06-2012

LA RUTA DEL BUDA. CARDEDEU – VILASSAR DE MAR.

Uf!!! la meva agenda bicicletera no te un moment de descans. Avui he aprofitat que a la UME ens hem donat descans, (la Ònia ens ha deixat tirats pel terra, qual burilla de caliquenyo, perquè s'ha anat a Bèlgica, que ara no recordo qui te allà...), així que he aprofitat la convidada d'un amic (per això estan, per fer-te costat quan els socis et deixen de banda), per anar a fer una ruta amb els amics de VADEBICI, un grup d'amants de la bici, que s'ho munten de conya.

En Toni (que és l'amic salvador esportiu del dia) i jo hem quedat a l'estació de Gavà a les 07,10, per agafar el rodalies que ens portaria a l'estació de Sants, on hem agafat un altre tren que ens ha deixat a l'estació de Cardedeu.

En el trajecte cap aquesta estació, ja es veia al tren un munt de gent amb les seves bicis, tots amb la mateixa destinació.

Allà, a l'andana mateix, ens esperava en Jordi, que és un dels organitzadors de Vadebici, i ens ha donat la benvinguda, explicant-nos la ruta d'avui, i posant suficient èmfasi en la duresa de la sortida, i ens ho deia allà, a l'estació, per donar temps a la gent a no sortir d'aquelles instal·lacions, donar mitja volta i agafar el tren de tornada, si no ens vèiem en cor de continuar. A mi se'm a fet un nus, la veritat, però clar, qualsevol gira cua davant de tanta gent.

No, si les coses clares des d'un començament, val, val... Ja et portarem al Castell de Milany, ja, Jordi..

Be, un cop digerida la duresa i crueltat de la sortida, per afrontar-la en les millors condicions possibles, el que s'ha de fer és fer-la amb la panxa plena, així que abans de sortir de Cardedeu, ens hem anat a esmorzar a la cafeteria de la Plaça, (es diu així).

I també, ja a punt per començar a pedalar, ens hem fet la fotografia del grup a les portes mateix de l'església del poble. En Jordi, l'organitzador i fotògraf, qual pervers director cinematogràfic, pensant-se que potser entre nosaltres es trobava la Cantalapiedra, per centrar la foto, ens anava dient “correu-vos, correu-vos”, a les portes mateix de l'església. Una mica de decència, no? En tot cas, sort que a mi no m'ha calgut, perquè estava centrat del tot.

Al sortir de Cardedeu ens ha començat a ploure una mica, cosa que hem agraït, perquè ja comença a fer calor i aquestes sortides a ple sol, es fan encara més dures.

Poc després de començar, hem arribat a l'ermita de St. Esteve del Coll, on hem fet la primera aturada una mica llarga, per descansar de l'esforç de la pujada.

Seguidament hem anat carenant una estona, fins que hem pujat de nou, fins arribar al Coll de Parpers, passant per l'àrea de pic nic de Nostra. Sra. Dels Àngels. A partir d'aquí hem anat seguint el GR92, i ha sigut quan dos companys, entre d'ells en Toni, s'han perdut i no els hem recuperat fins Orrius.

En aquest poble hem dinat a un restaurant que és una mena de club privat, només per socis. Tenen pistes de tennis i piscina. I ha sigut aquí on ens hem trobat de nou amb els companys perduts.

A partir d'aquí i de passar per una llarga pujada d'entrada, de seguida comencem la baixada que en una hora aprox, ens ha portat fins a Vilassar. La Elisabet Aliaga, que també venia, en Toni i jo, hem decidit tornar com estava previst, agafant el rodalies. Els altres, s'han estimat més anar seguint per la carretera, en direcció Barcelona, ja que tenien prou temps de sobres.I no pensis, que raó tenen, perquè això de l'hora de tornar a casa, és com quan disposes d'un pressupost concret per a una funció determinada; si no vols que te'l retallin, acaba-te'l.

I fins aquí una nova sortida, de 41qms, comptant també l'anada i tornada a l'estació de Gavà. La ruta en si, ha sigut de 30 qms.

En total, porto:

aquestes rodes aquesta bici aquests pinyons aquesta cadena

553 qms 6506 qms 296 qms 553 qms