VIA DE LA PLATA. SEVILLA-MÈRIDA. ABRIL 2014

16 al 21 ABRIL 2014
VIA DE LA PLATA EN BICICLETA
Primer tram, SEVILLA-MÈRIDA

El passat mes de Setembre 2013, va ser quan vam publicar, dins els esdeveniments de la BTTUME, la proposta de fer un tram de la VIA DE LA PLATA, concretament, SEVILLA - CÀCERES, durant la setmana santa del 2014.

Per portar-lo a terme, ens calia posar fil a l'agulla en diversos temes; La primera possibilitat que vam pensar era sortir de Gavà el dissabte anterior, dia 11, i tornar el dilluns de Pasqua, dia 21. Onze dies, on vèiem que tindríem d'entrada dos problemes, un, l'excessiu cost de la sortida (10 nits d'hotel) i dos, que alguns dels possibles companys interessats en participar, treballen i potser no tindrien la possibilitat de fer festa la primera part de la setmana, dies laborables lògicament.

Així que de seguida, vam rebaixar les nostres expectatives; sortiríem dimecres dia 16 i mantindríem el 21 com a data de tornada. D'aquesta manera, rebaixem el cost i donem la possibilitat a que vingui qui vulgui, que per la gent, els dies laborables no siguin un obstacle. Això si, ja no acabaríem a CÀCERES, sinó a MÈRIDA.

També vam veure, que si la cosa se'ns animava de gent, aleshores el problema vindria també en com traslladem les bicis a SEVILLA i les tornem de MÈRIDA. Si ens decidim per l'autocar de ALSA, ens permeten portar les bicis, però només dues per autocar, segons expliquen a la seva pàgina web. El servei és bo, perquè només cal embolicar-les una mica i ja està. L'any passat, vaig utilitzar aquest servei en el tram que vaig fer de LEÓN a SANTIAGO, i em va anar força be. Ara, només dues per autocar ens seria impossible per aconseguir una expedició més o menys gran. 

Al dia només surten dos autocars (4 bicis), i possiblement un parell de nosaltres podria avançar el viatge al dia anterior (4 bicis més). Es a dir, potser ens posaríem en 8 participants, lo que a veure, no estava gens malament, però també sap greu dir no a més amics que volguessin venir.

I aleshores va aparèixer en Miquel Palet. En Miquel és de TERRASSA i normalment organitza expedicions en furgoneta, acompanyant a grups que volen fer alguna sortida llunyana, que requereix maletes, diversos dies, etc. L'any 2013, per exemple, va acompanyar a un grup d'amics de TERRASSA, en la seva expedició al camí de Sant Jaume, que van fer, curiosament també, LEÓN – SANTIAGO.

I em va proposar fer el mateix; llogar una furgoneta que portaria les bicis més els equipatges fins a SEVILLA, i que després ens acompanyaria durant tots els dies, fent-nos suport per qualsevol cosa que podés passar. 

Em va semblar genial; ens resolia el problema del transport de les bicis i ens afegia un servei fantàstic, com era fer-nos de suport, el que ens permetia portar prou equipatge i a més, la seguretat de tenir-lo al costat si ens passés qualsevol cosa. A més, també s'encarregava de reservar-nos els hotels. Només calia que li diguéssim quin tipus d'habitació volíem, si individual, o doble, etc, i ell ho reservava.

A partir de quan vam publicar l'esdeveniment al Facebook, els nostres companys es van anar apuntant. Lo primer que vam dir era que només podríem acceptar a 16 ciclistes (15 més en Miquel), perquè aquest era el número de participants que van fer a l'estiu, i la furgoneta anava plena del tot. Però la gent va seguir interessant-se i volien venir, així que finalment vam tancar les inscripcions en 21 participants, llogant la furgoneta més gran possible.

A partir del mes de Novembre, ja vam anar traient-nos els bitllets d'avió d'anada (a SEVILLA) i tornada (des de MADRID, on arribaríem en tren des de MÉRIDA).

I així van anar passant les setmanes i els mesos. Vam preveure un dia de trobar-nos tots, per conèixer-nos, ja que un grup era majoritàriament de TERRASSA, un altre de GAVÀ i un altre de diversos llocs, però finalment aquesta trobada no la vam poder fer, per motius d'agenda.

Finalment va arribar el dia.

Concretament, divendres onze d'abril, vaig recollir les bicis del taller del Rafa, que el te a TERRASSA, i les vaig portar directament a casa del Carles Corbera, un dels participants i lloc on tots portaríem les bicis i els equipatges, per després carregar-ho a la furgoneta.

La furgoneta la llogaria en Miquel, i ell, el Carles i la seva esposa Teresa, van sortir el dia 14 després de dinar, amb prou temps per arribar be a SEVILLA pel dia de la nostra arribada.

També el 14 van iniciar el viatge l'Anna i l'Enric, els últims companys en incorporar-se a la expedició, aquests en l'autocar de Alsa, única manera de participar en aquesta súper aventura, ja que ara si, la furgoneta anava plena fins dalt i ja no cabia res més.

I finalment, el 16 vam sortir la resta de  l'expedició en direcció SEVILLA. El viatge el vam fer en avió. El vam agafar a les 07,50 del mati, i a les 09,25 ja estàvem a Sevilla.

PRIMERA ETAPA, SEVILLA-CASTILBLANCO DE LOS ARROYOS , 40 qms

L'avió va sortir amb retard de BARCELONA, perquè l'aeroport de SEVILLA va estar tancat una bona estona, a causa de la boira, però això si, com que no portàvem equipatges facturats, de seguida vam anar a agafar l'autobús que ens portaria al centre de la ciutat.

Aquí ja vam comprovar què significava anar un grup de 20; uns vam agafar el primer autocar, i la resta el següent, ja que no hi cabíem tots, jejeje

Ens va deixar a l'estació d'autobusos, i allà ens esperava el Miquel amb la furgoneta. 

Va ser allà mateix on ens vam canviar de roba. Uns simplement ens vam treure roba de sobre i vam deixar al descobert la roba de ciclista, mentre que altres van aprofitar la caixa de la furgo, per canviar-se. També allà, al bar de l'estació, vaig comprar les primeres de moltes ampolles d'aigua que vaig comprar en tot aquest viatge.

Un cop vestits, ens vam posar en marxa, en direcció a la Catedral, quilòmetre zero de la Via de la Plata – Camí de Sant Jaume, on segellaríem les nostres credencials. Aquí vam estar recordant el Gerard i jo, quan vam començar el nostre camí, a l'estiu del 2010.

Com aleshores, molta cua a la Catedral per entrar a visitar-la. Sort que per segellar les credencials ens permeten passar al davant, i així ho vam fer, segellar per primer cop la nostra credencial.

Després, ens vam fer la primera fotografia de tot el grup, a les portes mateix del temple.

Ara si, després d'aquesta primera foto, ens vam posar en marxa.

La sortida de SEVILLA, com sempre passa en les grans ciutats, molt complicada.

Abans de sortir, també ens vam aturar a una botiga de queviures, a comprar aigua i alguna cosa per anar picant pel camí. Vaig comprar unes “torrijes”, amarades de vi, postre molt típic sevillà per Setmana Santa, segons em van explicar.

De seguida vam traspassar el riu Guadalquivir i aviat vam passar per un poble-dormitori, que es diu CAMAS, molt a la vora de la ciutat. D'aquí vam passar de llarg sense aturar-nos. Vam fer el mateix a SANTIPONCE, un poble que valdria la pena visitar, per les seves runes romanes, però no podíem, perquè ens posávem en marxa molt tard i ens quedava molt de camí encara.

Vam continuar fins a GUILLENA, on vam tenir la sort de poder agafar taula per tots al local de la Peña Bética de GUILLENA. Vam dinar força be. Estàvem en una gran taula, i el Martin, el Gerard, el Josep i jo formàvem un quadrat de quatre, els quals vam demanar una ració diferent cada un de nosaltres, per compartir. 

A la sortida, vaig tenir un “petit” canvi d'impressions amb el cambrer, sobre CATALUNYA i Espanya. Ja podeu imaginar de què va anar la conversa.

A partir d'ara, que a més, passaven de les quatre de la tarde, va venir la part més dura del dia. Fins a GUILLENA, la pedalada havia sigut plàcida, en un camí pla i fàcil on tots anàvem força be. Però a partir d'aquest poble, vindrien uns 20 qms de pujada constant, una part important de la qual, ho era per un camí molt trencat i pedregós, que va dificultar molt l'avanç en general. Els cracs, com el Josep, el Gerard o el Martin, van anar tirant força be, però a la resta ens va costar d'allò més.
A mig camí, vam passar pel lloc on hi ha una font, on vam poder omplir de nou els bidons. Vaig aprofitar el moment per donar-me un bon bany d'aigua freda pel cap, per refrescar-me.

I sobretot a mi, ja que em vaig començar a trobar malament. Tenia esgarrifànçes  i molta sed. La gent va veure que feia mala cara i és que no se el que em va passar. Segons alguns dels companys, havia tingut un tall de digestió, no ho se. Lo curiós és que dues vegades que arribo a CASTILBLANCO en bici, i les dues patint!!!

Un cop arribats al poble, uns quants es van quedar a l'hotel que porta el nom de la vila, on ens havíem quedat el Gerard i jo l'any 2010, mentre que la resta vam anar a una casa rural. Aquest tram, des de l'hotel, fins a la casa, curtet, no vaig ser capaç de fer-lo pedalant, i em vaig pujar a la furgoneta. Aquelles hores van ser de preocupació, perquè no sabia què em passava i si seria capaç de continuar l'endemà. Tenia ganes de treure, però si ho intentava, no podia.

A la casa ens van posar en una mateixa habitació els quatre que havíem dinat també plegats, es a dir, el Martin, el Josep, el Gerard i jo. Era una habitació amb dos llits individuals i un de matrimoni, així que el Gerard i jo lògicament vam agafar aquest últim.

Aquí el problema el teníem en que a aquella casa hi havia pocs banys per tanta gent (14-15), de manera que vaig decidir dutxar-me després de sopar, sense les presses de saber que hi hauria gent esperant que acabés.

Quan els companys van estar llestos, ens vam anar a sopar a un bar de la carretera, situat davant mateix de la benzinera.

Jo no tenia gens de gana. Molta sed, si. De fet, mentre em preparaven el sopar (una amanida i una taronja), em vaig prendre dues clares, i ara si, va servir per netejar-me l'estomac. No entraré en detalls, però va ser a partir d'aquell moment, en que em vaig anar trobant cada vegada millor.

Ens vam endur el sopar a la casa, per poder seure davant la tele i veure el partir del FCB, on, seguint la tònica de la temporada, vam perdre, aquesta vegada contra el RM, la final de la copa del rei. Clar que perdre la final de copa d'un país estranger, tampoc te massa importància. En fi, no sempre es pot guanyar.

A la mitja part, és quan em vaig anar a dutxar, com dic, molt tranquil, perquè tothom estava veient el futbol.

SEGONA ETAPA, CASTILBLANCO DE LOS ARROYOS – EL REAL DE LA JARA, 45 qms

Vam quedar per esmorzar al mateix bar on vam sopar la nit anterior. El dia, magnífic, sol i poca calor, a aquelles hores, clar. I el meu malestar, havia desaparegut miraculosament!!

Les maletes les vam acumular totes al menjador i més tard en Miquel passaria a recollir-les, com hem anat fent al llarg del dia.

Per esmorzar, ens vam estrenar ja aquell primer dia amb bon pernil de la terra, amb pa torrat i sucat amb bon oli, lògicament també de la zona.

Com faríem la resta dels dies, els equipatges els deixaríem a l'establiment de torn, i el Miquel aniria a recollir-los un cop nosaltres ja hauríem marxat. Lògicament, ell s'aixecaria més tard, no li calia fer el mateix horari que nosaltres.

Poc a poc doncs, tots anàvem acabant d'esmorzar, i ens vam posar en marxa, a quarts de deu.

Aproximadament els deu primers quilòmetres, els hem de fer per carretera. És un tram amb diverses ondulacions i la primera “atracció” que trobem és la finca YERBABUENA, famosa pels seus famosos propietaris. A hores d'ara, el seu principal amo, està a la presó, per un accident de trànsit.

A partir d'aquell quilometratge, entrem a una finca particular, Los Berrocales I i II, maquíssima, plena de pins, eucaliptus i alzines, que en poca estona ens porta a la primera pujada important del dia. L'ascens a EL CERRO DEL CALVARIO, una pujadeta molt emprenyadora, on hem d'arrossegar les bicis i que certament, els últims metres son molt complicats de pujar, veient-nos obligats a anar descansant, justament en cada ombra per la que passàvem.

Un cop dalt, el paisatge és sensacional. Estem dalt d'un turonet, en un mirador, i veiem una gran vista sobre les muntanyes i boscos que hem anat deixant enrere. 

Aquí ens vam fer algunes-moltes fotografies.

Poc després, i un cop refets de l'esforç, vam iniciar la baixada, també complicada, perquè tenia un desnivell important, en un camí pedregós i bastant trencat, cap a ALMADEN DE LA PLATA, on ens vam prendre unes cervesetes i una mica de pica-pica. Estàvem en aquell moment en que per dinar és massa aviat, però que tens que menjar alguna cosa, perquè encara falta bastant per acabar i a partir d'aquest poble i fins el final d'etapa, no tenim més possibilitats de reposar  energia.

Aquest tros que vam iniciar a ALMADEN i que ens portaria a EL REAL DE LA JARA, està indicat a la guia com segurament la millor devesa andalusa, i certament que te molta raó. És un tros preciós, abunden els animals, cavalls, porcs senglars, ovelles, vaques, porcs ibèrics, en uns espais plens de bassals d'aigua i herba mitjana per tot arreu, sempre amb alzines robustes, i algunes gegants, que donen una ombra perfecta, que convida a seure, descansar i potser, fins i tot, dormir. 

Si el dia anterior vaig punxar jo, avui seria el Josep qui punxaria dues vegades en pocs metres. A ell li va passar pràcticament ja sortint d'aquest magnífic espai, que per altre banda, ens guardava una sorpresa que no esperàvem, quan ens vam trobar amb uns quilòmetres de forta pujada, que ens van obligar a dosificar esforços, el que en un altre idioma significa que vam descansar diverses vegades.

En un principi, el tram entre ALMADEN i EL REAL, es feia seguint tota l'estona per carretera, perquè el propietari per un passava el camí, un dia que es va aixecar amb el peu torçat, va decidir prohibir el pas dels caminants i dels ciclistes per la seva propietat. Per això, la guia dona com a camí més segur, la carretera, però també indica una via alternativa, que s'enfila per la muntanya, que és la que vam seguir, ja que l'any 2007 el propietari d'aquesta finca va permetre el pas per ella de tots els pelegrins. Per això la guia enganya una mica, perquè tot i que en una pàgina ens indica les dues possibilitats, en la del perfil inclou només la via de la carretera, fent que els perfils surtin molt més suaus del que en realitat son.

A EL REAL DE LA JARA, ens vam allotjar al mateix hostal que vam anar el Gerard i jo l'any 2010, l'hostal La Encina. Aquí vam tenir temps de dutxar-nos i després, fent un passeig, anar fins a la plaça de l'església a reservar taula per sopar, i tot seguit fer una visita al castell, que és espectacular i que està dalt del turó. Es tracta d'un castell molt gran, que te totalment renovada la muralla exterior, i que tot l'interior està arranjat per concerts i espectacles a l'aire lliure.

Vam escollir aquell restaurant, perquè estava situat molt estratègicament al costat de l'església d'on sortiria la processó del poble. Ens agradava la possibilitat de poder veure una processó andalusa, en el seu entorn. Aquí la gent, generalment es molt creient i tots sabem de la importància que representen les processons en aquesta terra.

Per sopar, em vaig demanar ensaladilla russa i calamars a la romana.

Després ja, donant un altre passeig, vam tornar cap a l'hostal, gaudint d'una magnífica vista del cel estrellat, sense contaminació, permetent-nos veure un cel molt estrellat i fantàstic.

TERCERA ETAPA. EL REAL DE LA JARA – FUENTE DE CANTOS, 42 qms

Tot i les reserves dels cambrers de l'hostal, que no volien obrir aviat perquè aquella nit estaven de festa (la de setmana santa), al final van accedir a obrir el bar a les 08,30 i nosaltres, que estàvem disposats a anar a un altre lloc, vam decidir quedar-nos.

Be, tots no. Agraïm que el cambrer ens obrís el bar, però estava ell sol, el que voldria dir que amb sort, començant a esmorzar a les 08,30, podríem acabar més enllà de les 09,30, de manera que alguns companys van decidir, amb bon criteri, anar a esmorzar a un altre lloc. Això no va agradar a alguns dels nostres companys, que creien que ja que ens obria, estàvem obligats a quedar-nos tots, cosa que no comparteixo, ja que efectivament va obrir, però també va cobrar, no ens va regalar res.

Be, en qualsevol cas, quan vam acabar els que estàvem allà, ens vam posar en marxa i encara vam tenir la sort que els companys que se'n havien anat a esmorzar a l'altre bar, encara estaven per allà. 

De seguida, el Gerard, el Josep i el Martin, van marxar al seu rotllo. Son forts i amb ganes de donar-li canya, i van fer be. Ja estàvem uns quants per acompanyar a tot el grup.

Només sortir de EL REAL, vam entrar a EXTREMADURA. Justament després de passar un gual, a l'altre banda canviàvem de comunitat. En aquest lloc de frontera, hi ha un castell preciós, una mica fet caldo, però que aguanta be les seves principals estructures, que el diu castell de Torres. A partir d'aquí, i per camí de terra ample, s'inicia un tram de 12 qms, que permeten una pedalada ràpida. Vaig sortir embalat, avisant als companys que ens trobaríem en una ermita situada al final d'aquest camí. En aquest lloc, em vaig trobar a un ciclista que feia el tram ZAFRA – SEVILLA, en sentit invers. Anava seguint la VIA DE LA PLATA, i m'explicava de les dificultats que tenia al fer el camí a l'inrevés, ja que les senyals estan posades només en un sentit, en direcció a SANTIAGO i no en els dos.

Mentre, van anar arribant la resta del grup. Ens vam reagrupar i vam continuar, a partir d'ara seguint la carretera, fins a un poble que es diu MONESTERIO, una mica capital del pernil ibèric per excel·lència.

Lògicament, donada la fama, ens vam aturar a una cafeteria, a prendre una ració de bon pernil, i que realment, ho era. Aquell plat ens va costar 8 euros, però ja dic, boníssim.

Després de MONESTERIO, els roures i les alzines que ens havien acompanyat fins aquest poble, poc a poc van anar desapareixent, i cada vegada pedalaríem per espais més oberts. El que sí es manté es el continuo obrir i tancar reixats, més coneguts a la zona com a “cancelas”.

Ens en vam fer un fart i més que en farem en propers trams, fins més enllà de BEJAR.

Aquest tros fins a FUENTE DE CANTOS no te massa més a explicar. Potser la travessa d'un petit bassal, que a l'estiu baixa molt més sec i que igualment que aleshores, també ara et donen ganes de donar-te un petit bany.

Al poble de la nostra destinació vam arribar sobre les 14,00 hores. Ja feia estona que el Gerard, el Josep i el Martin havien arribat, i fins i tot s'havien dutxat.

Aquí ens allotjàvem a l'hostal Extremadura, situat a la mateixa carretera general, davant mateix del quarter de la Guàrdia Civil.

Vam entrar les bicis pel mig del bar, i allò va ser un espectacle divertit, sobretot pels clients del bar, clar, no es veu tots els dies que mentre estàs prenent uns vinets, entra un grup de 20 ciclistes.

Abans de dutxar-me, el Gerard i jo vam baixar a dinar, així ja teníem tota la tarda per descansar, després de l'habitual bugada, lògicament, com sempre hem fet en les nostres sortides.

Sobre les 19,00 vam quedar per trobar-nos tots i anar a fer una volta pel poble, també amb la idea de veure la processó del poble.

Mentre esperàvem que tots arribessin, escoltàvem a uns grup flamencs que cantaven en un entarimat situat a un racó del bar, tot molt autèntic de la zona. Era una música andalusa, amb un toc de rumba, que m'agradava escoltar.

En aquest hostal és on va haver-hi el que jo diria únic problema seriós del grup. De fet, quan anem tants, és lògic patir retards per diferents motius, o cues a l'hora de demanar els menjars, o pagar, o potser alguna queixa vetllada sobre l'habitació que li ha tocat a no se qui, i a mi no, etc. Però aquí en definitiva, el que va passar és que el Sisku, per un problema del local, no de les reserves del Miquel, es va veure obligat a compartir habitació amb dues dones, en una triple. No passa res, ja que quan anem a albergs, també dormim tots a la mateixa habitació, però aquí havia gent que dormia en habitacions individuals, i penso sincerament que alguna de les senyores que dormia sola, aquella nit es podia haver ofert a compartir la habitació triple amb les altres dues senyores i deixar al Sisku sol a la individual. Però en fi, per alguna cosa son individuals, no?

Quan vam estar tots, ens vam anar a fer el previst, és a dir, fer una volta pel poble i acostar-nos a l'església. Vam poder entrar i veure en primera persona com es prepara una processó dins l'església, amb els portants (costaleros), els familiars, les autoritats, aquests i els anteriors vestits de gala, els primers amb força proteccions per les espatlles per evitar lesions del pes dels pas. N'hi havia un, que no va sortir aquell vespre, que el porten 50 portants i que cada un d'ells aguanta 50 quilos. Això si, es van tornant, clar.

I una altre vegada vam tenir sort per sopar, perquè vam trobar un bar davant mateix del lloc on ens vam situar per veure-la passar, i només acabar-la ens vam poder seure per sopar. Abans, la Imma va fer de cambrera i va anar anotant els plats que vam escollir, tot això al mig del carrer, de manera, quan vam seure a la taula, una part de la feina estava feta.

Finalment, vam tornar xino-xano al hotel, on abans de pujar a dormir, encara ens vam prendre una copeta seguts tranquil·lament a les taules del carrer, mentre els cantaors encara ens obsequiaven amb les seves cançons flamenques.

QUARTA ETAPA. FUENTE DE CANTOS – VILLAFRANCA BARROS, 46 qms

Tot i que en un principi vam quedar d'esmorzar a les 08,30, uns quants ens vam anticipar i vam baixar molt més aviat, per tal de no col·lapsar el bar. En aquests temps de crisi, a tot arreu estem trobant-nos amb un sol cambrer, i els temps de servei de 20 persones s'allarguen molt, de manera que val la pena esglaonar-nos en el temps.

En aquesta quarta etapa, el Gerard i jo ja portàvem una ampolla d'aigua quasi congelada, el que ens permetia anar fent camí amb aigua fresca al camelback. La nostra estratègia ha sigut anar comprant poca aigua, sempre freda, però constant al llarg dels pobles, per mantenir-la freda durant la ruta.

Ara, el grup ja s'anava estirant més. Els de davant, els cracs de sempre, perquè només començar ja desapareixien, i la resta, estirant el grup d'allò més. De tant en tant, ens aturàvem per tal d'agrupar-nos i que no es perdés ningú, ja que tot i que està força ben senyalitzada, sempre pot haver-hi algun moment de despiste, com efectivament ha passat, quan hem hagut d'anar a buscar a algú que s'havia passat de llarg alguna desviació.

Aquesta primera part de la ruta, passa en un 100% per camins de terra, sense trepitjar en cap moment carretera. 

Em va agradar molt la visita que vam fer al poble de PUEBLA DE SANCHO PEREZ, quan un vilatà ens va convèncer que visitéssim l'ermita, l'alberg i la plaça de bous, tot en un mateix lloc. Aquesta visita ens va retardar els nostres temps i augmentar una mica el quilometratge, però va valer molt la pena. Vam visitar l'ermita de Nrta Sra de Belén, molt maca i sobretot, molt neta (es nota la feina del l'ermità que se'n cuida), que te al seu costat també l'alberg del poble i està adossada a una plaça de bous, de forma bastant irregular, no rodona, i que segons diuen, és la més antiga d'Espanya, ja que segons la guia, data del segle XVI. 

Abans de marxar, vaig comprar fruita per tenir-ne a l'abast en aquesta i la següent etapes. 

Es divertit i curiós veure com la gent ens mira, quan entrem a algun poble tanta gent muntada en bicicletes!!!

El pas per ZAFRA, un altre petit embolic amb les senyals. Nosaltres anàvem seguint també el trac del GPS, però clar, de vegades el que està gravant la ruta, buscar algun bar, o ves a saber què, de manera que vas seguint les indicacions i t'estranyes quan veus que es dirigeix en direcció contraria a les senyals, per exemple. I això també va passar aquí. Mentre que la direcció correcte era seguir una gran avinguda amunt, el trac ens portava per dins d'un polígon industrial, que potser fins i tot tallava una mica de camí, però ho vam trobar una mica enrevessat i al menys en aquesta ocasió, vam seguir millor les senyals.

A la sortida de ZAFRA vam fer front una bona pujada que ens va obligar a dosificar i anar fent sense presses. Això si, un cop vam arribar dalt, al costat d'unes antenes, vam gaudir molt d'una gran baixada, per terra encimentat, en direcció a LOS SANTOS DE MAIMONA.

En aquest poble vam voler visitar l'església, però el que passa, que el capellà ens ho va impedir, dient que l'estaven netejant. Quina mena de capellà es aquest, que impedeix als pelegrins visitar un temple? Li vaig dir a la senyora que molt amablement ens va impedir l'accés per ordre del capellà, que li digués que quan arribem a Santiago, no ens recordarem d'ell davant del sant. Au!

Així que sense la visita al temple, ens vam posar en marxa tot seguit. Ara ens venien 15 qms de camí, pràcticament tot de bona baixada, que ens va permetre deixar-nos anar una mica, controlant els frens. Vaig avançar-me, perquè el camí no oferia cap possibilitat de pèrdua, ja que estàvem entre mig de dos reixats, a banda i banda del camí.

En aquest tram, vaig poder comprovar la poca cobertura que tenen els walquis que portem, ja que aviat deixem d'estar connectats, quan estem lluny un de l'altre. Ens caldria uns més potents, perquè en una ruta així, on la gent ens allarguem molt entre el primer i l'últim, hem de poder estar segurs que estem connectats si ens cal, per qualsevol cosa que ens podés passar. En aquest cas, els mòbils no valen, perquè entre mig del bosc o de les muntanyes, moltes vegades no tenim cobertura.

Abans d'arribar a VILLAFRANCA DE LOS BARROS, vam traspassar un parell de vegades les vies del tren i per l'entrada definitiva al poble, vam fer els últims dos quilòmetres per la carretera, en lloc d'anar pel camí de terra, per avançar una mica, que ja teníem gana i eren quasi les tres de la tarda.

Aquí ens esperava un bonic hotel de tres estrelles, a preu de dues, molt còmode. Abans de dutxar-me, el Gerard i jo, i també altres companys, vam baixar a dinar al mateix restaurant de l'hotel, i tot seguit, lo habitual en aquestes sortides, bugada, dutxa i descans.

Sobre les 20,00 vam anar a fer una volta pel poble, que per cert, a diferència d'altres, no te res d'especial en visitar. Vam anar a l'alberg a segellar i després a reservar taula per sopar.

Com cada dia, moments abans de posar-nos a dormir, ens toca refer la maleta, intentar que la roba que portem no s'arrugui massa, i com sempre, lamentar l'excés d'equipatge que portem, quan comprovem que de tota la roba, més del 50% no la farem servir en tot el viatge. Però be, aquesta és una assignatura pendent per la meva organització de viatges d'aquesta mena. Sort que aquesta vegada, la furgoneta era l'encarregada de transportar-la amunt i avall.

CINQUENA ETAPA. VILLAFRANCA DE LOS BARROS-MÈRIDA, 40 qms

El dia obre amb pluja. Fins avui ens havíem salvat, però el mati neix plujós. També ens agrada, estem entusiasmats perquè avui arribem a MERIDA. Be, contents i no, perquè se'ns acaba una aventura meravellosa, que ens ha permès conèixer uns llocs molt especials i molt bonics, però clar, és el que toca.

La pluja ens complica una mica la pedalada, perquè anem per camins de terra, que amb el contacte amb l'aigua, es converteix en fang i se'ns posa per tot arreu als elements principals de les bicicletes. Els canvis i els frens es compliquen una mica.

Sort que al cap d'uns quilòmetres, surt el sol, de manera que el terra s'asseca i podem anar desprenent fang de les bicis, a mida que avancem. En tot cas, ja tenim decidit que quan arribem a MERIDA, abans de guardar les bicis, les portarem a rentar a alguna benzinera. No és el més adient, perquè l'aigua a pressió no és bona per segons quins llocs de la bici,  però sí convenient, per rentar-les i també, molt important, que no embrutin la furgoneta.

La primera part de la ruta d'avui, tota de lleugera baixada, ens porta a TORREMEJIA. Aquí ens agrupem de nou, i ens dirigim cap a l'alberg, a segellar. El trobem tancat, però algú avisa a l'hospitaler i ve de seguida amb el segell, per tal que podem complir amb el tràmit de segellar les credencials.

En aquest lloc, portat potser per la eufòria de la pròxima arribada a la nostra destinació, faig algunes entrevistes per la meva peli, i una d'elles a una de les veïnes que estaven a la porta de casa seva, veient l'espectacle que formàvem amb les nostres bicis i vestimentes de coloraines. Doña Isabel em va atendre molt amablement, i des d'aquí vull donar-li les gràcies.

Des de TORREMEJIA, continua la baixada, ara ja definitivament cap a MERIDA. És un petit tram de 16 qms que no ens ofereix cap problema, excepte, potser, la travessa d'un petit barranc, molt a la vora de la carretera, que obliga a baixar de la bici i fer-la a peu, per tal de salvar un bon bassal d'aigua situat estratègicament al vell mig del camí.

Alguns, en aquest tram vam recular, i el vam fer per la carretera. Trampa, trampa, hehehe

Just abans d'arribar a MERIDA, se'm va tancar el GPS. Sort vaig tenir que em passés aquí, i no més enrere, perquè ja no se'm va tornar a obrir. I si algunes coses son imprescindibles en una sortida com aquesta, son el WALKI TALKI, i el GPS. 

A casa vaig descobrir que el que s'havia espatllat era la targeta micro SB. Menys mal!!

Abans d'entrar a la ciutat, ens vam aturar al principi del Pont Romà (800 metres de llarg, i 2000 anys d'història), perquè era el lloc idoni per fer-nos les fotografies finals de trajecte. Vam esperar a que arribés el Miquel, perquè estiguéssim tots i immortalitzar el moment de la nostra arribada.

Un cop feta la sessió fotogràfica, ens vam anar “cagant llets”, cap a la benzinera del costat del DECATHLON, on ens havien dit que trobaríem les mànigues de rentat, per deixar les bicis com noves.

Després, vam enfilar de nou l'entrada a la ciutat, aquesta vegada fent una entrada triomfal pel seu pont romà, fins a dirigir-nos a l'hostal, on vam deixar les bicis al garatge i prendre possessió de les nostres habitacions.

Aquí si, abans d'anar a dinar ens vam dutxar. A l'entrada a MERIDA, a l'altre banda del pont, ens vam trobar amb un noi que es diu Marc, de l'Hospitalet de Llobregat, que viu aquí i que pel que sembla, la seva família te un restaurant i ell reparteix publicitat del seu establiment pels turistes que arriben. Es va dirigir a nosaltres en català, ja que ens va veure els equipaments de la federació catalana de ciclisme.

Vam tenir alguns moments de dubtes, però finalment vam anar al lloc aconsellat per ell, i realment vam dinar molt be i a millor preu. Tant, que fins i tot al vespre vam tornar-hi, per sopar i al mateix temps, veure el partir del FCB contra l'At Bilbao. En aquesta ocasió, vam guanyar.

Després de dinar, ens vam anar a fer una volta per la ciutat i visitar els seus principals monuments. Vam passar pel temple de Diana, vam anar cap a la zona del teatre i amfiteatre romans, però no vam entrar, perquè l'entrada valia 12 euros, així que ens vam decidir per fer una volta amb el tren turístic, que per 4 euros ens va portar per tots els monuments, com el viaducte, el pont romà, l'alcassaba, etc.

Tornant a l'hostal, vam decidir que aquella mateixa tarda posaríem les bicis a la furgoneta, per tal de deixar-la carregada i no obligar al Miquel a matinar per fer-ho. I sort que ho vam fer així, perquè l'endemà, quan hagués sigut el moment de carregar-les, estava plovent força.

Així que, també sota la pluja, uns quants vam anar-les carregant, feina que ens va portar potser mitja hora, perquè clar, era allò de posar-les be, que ocupessin el menys espai possible, perquè també hauríem de posar després les maletes, etc. fer això l'endemà, sota una pluja forta i tenint que agafar el tren, potser ens hagués complicat més del compte la tornada.

Sobre les 20,30 vam quedar per sopar i com deia abans, vam anar al mateix lloc del migdia. La mestressa ens va tractar molt be, i realment vam sopar de conya i a un preu baratíssim. Al final, amb bona propina i tot, ens va sortir per cinc euros per persona, ja dic, molt ben atesos. 

Abans de pujar a les habitacions, uns quants vam anar a prendre una copeta, una mica com a comiat de la sortida.

SISÈ DIA. MÈRIDA-MADRID-BARCELONA

Com deia, el dia s'aixecava plovent, i de vegades amb força, així que vaig proposar que demanéssim uns taxis que ens portessin a l'estació. Estava bastant a la vora de l'hostal, però 15 minuts caminant no ens el treia ningú i sota la pluja hagués sigut molt emprenyador. El taxi, finalment, ens va costar aproximadament un euro per persona.

Vam anar aviat a l'estació, per tal d'esmorzar al bar, ja que el viatge en tren fins a MADRID durava quasi cinc hores.

En aquesta tornada, l'únic problema el vam tenir quan el Sisku no va poder comprar el seu bitllet, i es va haver d'esperar al tren de les 15,00 h, el que també el va fer tornar en tren a Barcelona. 

A MADRID, on plovia també bastant, l'Enric i l'Anna se'n van anar directament cap a l'estació dels autobusos, ja que el seu autocar cap a Barcelona sortia a les 16,00. Mentre tant, quasi la totalitat del grup es va baixar a Atocha, mentre que el Gerard i jo vam seguir fins al final del trajecte, a Chamartin, amb la intenció d'anar a fer-li una visita a l'estadi del RM, on el Gerard es va fer algunes fotografies.

Ja no ens vam trobar més amb el grup, fins a l'aeroport. Després de la visita al camp del RM, vam agafar el metro, ben xops, i vam anar fins al centre, a la estació de Sol, per passejar i dinar pels voltants de la Pl Mayor, on vam dinar i on ens vam prendre un cafè amb llet, fent nostre la famosa frase de l'alcaldessa de MADRID, de quan va presentar la candidatura a les olimpíades de l'any 2020, quan en la seva exposició va deixar anar:  “relaxing cup of café con leche in la plaza mayor”, jejeje.,

Després de dinar, vam visitar una mica la ciutat, ja que havia deixat de ploure. Vam anar baixant fins l'edifici del congres dels diputats, vam pujar pel paseo del prado, la font de Neptuno, la Cibeles, la porta d'Alcalà, etc, fins que vam arribar a Atocha, on vam agafar el metro en direcció a l'aeroport, on sobre les 18,00 ens vam trobar de nou amb els nostres companys.

A les 19,25 en punt vam agafar el nostre avió i a les 20,35 vam arribar a BARCELONA,.

Continuarà......