19-10-14 MONTBLANC-SANT CLIMENT

19-10-14 MONTBLANC-SANT CLIMENT DE LLOBREGAT

Amb un bon refredat que em va impedir assistir a la sortida d’ahir per Collserola, avui m’he llençat a la aventura, a participar en aquesta travessa fantàstica, que ens ha portat en onze hores, des de Montblanc fins a St Climent.

Que curiós és això d’organitzar sortides i esperar la participació de la gent. La última vegada que vam fer Montblanc-Vilanova, érem 41 participants, mentre que avui, tant sols érem en Cèsar, Xavier i jo.

No obstant, he de dir que per la llargada de la sortida i per la ruta seguida, hagués sigut un suplici impossible de seguir per molts dels nostres amics que van venir en aquella sortida. Avui han sigut 120 qms en pràcticament 90% camins i corriols, molts pedregosos i difícils de seguir, mentre que en la nostra coneguda Montblanc-Vilanova,  el quilometratge va ser d’uns 80 qms, amb l’abús de la carretera, en la part final de la sortida

Eren les 07,22 quan el tren va arribar a l’estació de Gavà, provinent de Barcelona. Vaig pujar al mateix vagó en el que viatjava en Xavier Carbonell, el company que va venir a pedalar amb nosaltres la setmana anterior als Ports de Tortosa, mentre que a la següent estació, Castelldefels, va pujar el Cèsar.

Així que vam ser nosaltres tres els participants en aquesta sortida. L’Aureli estava apuntat, però finalment no va poder venir, perquè estava compromès amb muntar els llums de l’escenari del Casal del poble. També hi havia una altre persona apuntada, però aquesta no va venir, sense avisar, com malauradament passa sovint. Be, malauradament per ells, clar, que es perden unes bones sortides...

I el primer ensurt dins el tren.

Quan vaig treure’m el bitllet a la màquina automàtica de l’estació, el Gavà-Montblanc, vaig veure que em sortia un bitllet estrany, mig negre mig gris, totalment diferent als taronges que sempre surten, però no li vaig donar massa importància, com tampoc li vaig donar al fet que les portes no s’obrissin quan posava el bitllet a la ranura per validar-lo. Com que passa sovint que aquestes portes no funcionin per mil motius, al veure que no se’m obria simplement vaig fer un gest a la taquillera perquè la obrís des del seu lloc, per poder passar amb la bicicleta. Aquest gest, com dic, és normal i ella la va obrir sense fer cap mena de comprovació.

Però quan va venir el revisor, em va dir que aquell bitllet no era vàlid. En principi em pensava que estava fent broma, però no, va trucar a Gavà i es va informar. Diu que aquest bitllet algú l’havia deixat allà i que quan vaig comprar el meu, va quedar a la màquina i per sort algú el va portar a la taquillera. Finalment, em van dir que no me’l cobrarien i que pagués el nou, al mateix revisor.

En fi, coses rares....

A les 09,06 el tren va arribar a Montblanc, i abans de començar vam entrar al bar de la estació. El porta una xinesa des de fa temps, la recordo d’altres vegades. Vam prendre uns cafès, el Xavi va demanar un entrepà i jo vaig comprar aigua fresca, per portar-la al kamelbac.

El Xavier, el Cèsar i jo, a punt de començar.

Sobre les 09,30 ens vam posar en marxa, seguint el trac que portàvem de l’Aureli. Tot i que la ruta, en un principi, era la mateixa que seguíem nosaltres en la Montblanc-Vilanova, només passar el pont romà, ells van una mica més enllà, però recuperen el camí nostre molt aviat, a l’alçada del convent i del cementiri.

A partir d’aquí, 100% el nostre.

Agafem en direcció sud, com si anéssim a Prenafeta i a la Serra de Miramar, sempre el més a la vora possible de l’autopista, direcció Tarragona. Aquest tram te fortes pujades i algunes baixades tècniques que requereixen posar-hi tots els sentits, ja que està ple de trencalls i moltes pedres.

Després de passar per darrera de l’aparcament de la benzinera de l’autopista, la creuem en el tercer pont que trobem, després de fortes rampes de pujada. Ja a l’altre banda de l’autopista, fem un tros pla i la resta de forta baixada, per un camí ample i fàcil, en direcció a Cabra del Camp.

A Cabra, tenim una altre diferència respecte al “nostre” trac. Mentre que nosaltres seguim per la carretera que a més ens permet agafar bona velocitat per acostar-nos a El Pla de Santa Maria, el trac de l’Aureli ens endinsa pel mig de la riera a la mateixa sortida de Cabra. Mentre nosaltres anem per sota, entre mig d’un camí divertit i molt més bonic, encara que en moments també de certa dificultat, la carretera és allà amunt. Clar, quan hem fet la nostra sortida, en aquest tros hem avançat força, perquè la carretera, que a més és de baixada, ens permet avançar ràpid, mentre que el camí és molt més lent, lògicament.

No obstant, aquest camí s’acaba aviat i sortim a la carretera, per continuar de seguida per més camí, ara potser més lleig, però que segueix evitant al màxim l’asfalt.

Amb en Xavier, sortint de El Pla.

Amb ell arribem a El Pla de Santa Maria i aquí tornem a agafar el nostre, ara seguint uns quants quilòmetres per pistes, pistes primer asfaltades, després no, i després si, travessant un altre cop l’autopista,  fins trobar la carretera general, a l’alçada d’Aiguamúrcia, on ens fiquem de nou al bosc, seguint un estret corriol que ens ha de portar a travessar tres vegades el riu Gaià. El problema és que en aquesta ocasió, tots els ponts estan trencats, de manera que no tenim més remei que passar el riu caminant i mullant-te els peus, lògicament.

Intentant passar el riu sense caure'm dins!

Quan  vam passar-hi la última vegada, els ponts estaven força malmesos i ja es veia que, o els reparaven, o s’acabarien trencant, com així ha sigut.

A Vila-rodona, el poble que segueix als ponts, omplim d’aigua els bidons i comprem queviures a una botiga. Jo compro fruita. Mentre, el Xavier aprofita per assecar-se els peus i el Cèsar es menja l’entrepà.

Descans i avituallament a Vilarodona.

Seguim i fem una volta innecessària pel poble, ja que el trac ens porta cap avall, per immediatament recuperar el mateix carrer pel que veníem, i sortim del poble. Ara encara seguirem una bona estona el camí conegut. Passem pel costat d’aquella casa que te un cotxe a la teulada, travessem la carretera c51 a tocar de Vilardida i ens fiquem en un camp de raïm, pel que pugem una bona estona.

Passem de llarg una urbanització que es diu l’Alzineta i seguim per camí, fins a Rodonyà i Masllorenç.

Aquí, en lloc de seguir pel camí que coneixem, força dur i molt pedregós, ara anem seguint una pista asfaltada durant uns quilòmetres, que ens permet avançar una mica i recuperar temps, que anem una mica justos.

A continuació seguim, per un camí preciós i travessem un altre poblet petit, Masabornés.

El crac Cèsar guiant la expedició.

Seguidament agafem un altre bonic tram, també molt pedregós i en forta pendent de baixada, que ens deixa a la carretera i al punt on nosaltres seguim carretera avall fins arribar al restaurant on dinem. Avui en canvi, la carretera només l’hem agafat per travessar-la, i continuar també per camí, fins que hem arribat al circuit de proves automobilístic, el qual hem seguit durant tot el seu perímetre exterior a través d’una pista primer sense asfaltar i després asfaltada, també durant uns quilòmetres, que ens ha permès recuperar una mica de temps.

Poc després de sortir del circuit, hem arribat a un poble que es diu Santa Oliva, on hem dinat uns entrepans en una mena de xiringuito que hem trobat. És un espai que a partir d’ara només estarà obert els caps de setmana, però que els mesos d’estiu resta obert cada dia. Te una carpa al costat i a l’estiu, cada cap de setmana fan música.

Uns quilòmetres més endavant i passem per l’Arboç. Quan vaig fer Prades-Sant Climent amb l’Aureli, a partir d’aquest poble em vaig estimar més seguir sol, per la carretera, perquè em veia incapaç de seguir el ritme d’aquells cracs. Vaig anar per la N 340 fins a Avinyonet i a partir d’aquí, la carretera fins a Gavà, així que avui, amb els meus companys més “terrenals” hem seguit el tram fil per randa, fent en tot moment el traçat original (excepte a partir de Begues, perquè es feia de nit).

Hem agafat un camí que ens ha portat pel Corral de’n Rafeques, i que en un moment donat ens ha permès veure, allà al fons, el castell de Castellet, el que ens ha donat certa moral al comprovar per on anàvem. Vèiem també que Vilafranca del Penedès estava allà al costat, però no hi hem entrat.

Quan semblava que anàvem directes a la civilització personalitzada amb Vilafranca o Sta Margarida i els Monjos, el camí s’ha tornat a amagar i ens ha pujat un altre cop, sempre fent tobogans, fins arribar al Castell de Penyafort.

I curiós també quan al mateix temps que passem per una cimentera que podreix les aigües d’un petit riu, ens trobem amb un cartell que ens dóna la benvinguda al Parc del Foix. Estem en els seus límits, però el Foix és un parc preciós, que inclou el pantà i Castellet, i és una pena que una part d’ell estigui tant ficat en aquesta merda de cimentera que fa que passar pel costat del riu fos necessari posar-se una màscara que ens protegeixi de les males olors.

Tot i el cansament, la moral seguia intacta, és més, jo crec que a mida que arribàvem a pobles coneguts, per on hem passat en bici en les nostres sortides habituals, ens fa veure la meta més pròxima, i això ens anima. Per exemple, quan hem arribat a St Pere Molanta, molt conegut pel Cèsar i per mi quan fem alguna sortida en bici de carretera per aquesta zona, ens ha donat moral a dojo.

També ens ha suposat un descans i una bona injecció de moral quan hem arribat a un poble que es diu l’Arborçar de Dalt. Estaven celebrant una mena de festa de la verema, i tots els veïns estaven plegats a la zona esportiva del poble. El tema era que el costum d’aquest poble és que en aquestes festes, venen uns números per un sorteig que consisteix en que, qui guanyi, el premi es el seu pes en ampolles de vi. Just en el moment en que hem arribat, estaven fent el pes i col·locant caixes de vi a l’altre banda de la balança del premiat. Molta festa i molt xivarri. Aquí ens hi hem estat una estona, primer per veure’ns un refresc, però després també intentant reparar una petita averia en la bicicleta d’un nen.

L'Arborçar, poble mil·lenari.

Ja eren quarts de set de la tarda i començava a refrescar. Estava clar que quan marxés el sol, s’acabaria la calor excessiva que hem tingut al llarg del dia.

Després un altre cop el bosc i més camins. Hem entrat a les muntanyes del Garraf i als pocs quilòmetres hem passat per la urbanització Can Mitjans, ja ven entrat al parc, a pocs quilòmetres de la carretera que uneix Avinyonet amb Gavà. A partir d’aquí, de seguida hem arribat a Olesa de Bonesvalls i ja no hem volgut agafar més camins, perquè s’anava fent de nit i només jo portava llums, així que a partir d’aquest moment, ja hem seguit carretera amunt, primer fins a Begues i després fins a Gavà. Ja pràcticament era de nit, i el Cèsar i jo hem baixat junts per tenir llum, mentre que el Xavier havia marxat uns minuts abans. A Gavà, el Cèsar s’ha anat cap a Castelldefels i jo cap a St Climent.

En resum, una sortida molt llarga i dura, amb forts desnivells, però que també m’ha servit per comprovar que quan més cansat estàs, de vegades més respon el cos. Saps que has d’arribar sigui com sigui, així que no hi ha excuses que valguin, s’ha d’arribar.

He de portar la bici a fer una repassada, perquè els frens tornen a fer molt soroll.