SORTIDES EN BTT

26-05-2012

CASTELL DE MILANY

Avui  hem fet la sortida de la UME al Castell de Milany.

Per arribar fins a St. Quirze de Besora, hem anat amb un Land Rover de'n Fernan, gaudint d'un viatge d'aproximació al punt de sortida, viatjant amb aquest “tanc”, ideal per fer rutes de 4x4. De seguida m'he vist fent la ruta en bicicleta per el desert del Sàhara, amb aquest vehicle fent de suport. Ves a saber, igual un dia.....

Hem començat la ruta a les 10,30 aprox, després d'anar a inflar les rodes a la benzinera. Érem la Ònia, en Francesc, en Fernan i jo. Altres dos companys, que venien de Begues, han anat directament fins a Vallfogona, per començar la ruta des d'allà. Teníem previst trobar-nos tots al Castell per dinar, però se'ls ha fet molt complicada la pujada, i s'han estimat més tornar enrere. Cosa que comprenc perfectament, després de la meva experiència...

Fa dues setmanes vaig venir jo solet a fer aquesta ruta, per comprovar que les dades del gps eren correctes, veure el camí, etc. Sempre pensant en que quan portes a més gent amb tu, és millor assegurar-se que tot està be i no hi ha perill de perdre'ns, per exemple.

Sempre, quan em baixo alguna ruta en gps, penso en si qui l'haurà penjat, l'haurà fet realment en bicicleta, o caminant, etc, lo qual complicaria molt la ruta.

Em va costar molt, com ja explico al relat d'aquella primera història sobre aquesta ruta al castell.. Però no me'n recordava que em costés tant. Suposo que és com sempre; de vegades pateixes una eternitat en aconseguir un objectiu, un destí, però com sempre passa, un cop ets dalt, un cop has arribat, te'n oblides dels moments difícils, del patiment, del jurament de que no tornaràs mai més i gaudeixes del moment, quantes vegades m'ha passat, que després d'una travessa caminant molt dura i llarga, com pot ser, per exemple, les caminades fins a Montserrat, que mentre caminava, em repetia una i mil vegades, que no hi tornaria, que estic boig, que què coi estic fotent aquí, etc. Però que un cop arribats a destí, em sento feliç i positiu, i ja no em sembla tant dur, ni tant difícil, ni tant sacrificat, ni tant prohibit de repetir.

I és el que m'ha passat avui. De seguida m'he enfonsat. El problema, el vaig captar de seguida, estava amb el meu afany de no fer perdre temps als meus companys, que no estiguessin massa pendents de mi. De no ser una càrrega per ells, perquè entenc que quan et trenquen el ritme massa sovint, es ressent la teva pròpia marxa.

Va arribar un moment, en que pensava que no podria seguir. La pressa i l'angoixa, en varen fer trobar malament, fins el punt que segons com, la panxa podria fer-me passar una mala estona i patia calfreds contínuament. Un dels companys, en Fernan, em deia que em tragués el casc i les olleres, que potser m'estarien atabalant, però al contrari, ja dic, els calfreds quasi em demanaven roba d'abric. En Fernan i també en Francesc, em va ajudar, tornant contínuament cap a on em trobava i també empenyent-me en els pitjors moments, i també la Ònia, quan m'esperava a algun lloc per pedalar una estona amb mi. “Chapeaux” als meus companys d'avui.

I quan més estava decidit a tornar enrere i treure'ls el pes d'anar-me arrossegant, que insistiren en mantenir el grup complert, aleshores els vaig dir que val, seguim, però que si un cas, em deixessin anar més sol, per tal de permetre'ls que ells anessin tirant al seu ritme, i que si un cas, ja m'anirien esperant als moments de dubtes.

Així ho vam fer, i així vaig seguir. En el meu favor, poc sincerament, però val, alguna cosa positiva sí que va haver-hi, he de dir que vaig arrossegar la bici bastant poc; vaig descansar, vaig veure molta aigua i vaig anar tirant, a diferència de l'altre vegada, que vaig caminar bastant.

Això de l'aigua també és important. De seguida se'm asseca la boca, de seguida m'entre molta sed, i quan bec, quan l'aigua està calenta, no m'entra, és un cercle viciós.

A l'estiu, quan fem la Via de la Plata amb el Gerard, vam solucionar aquest tema, portant ampolles d'aigua congelada, una cada un de nosaltres, i també aigua freda a l'altre bidó, de manera que al principi, bevem de l'aigua fresca, i després, anem barrejant aigua normal amb la congelada, i d'aquesta manera, sempre tenim aigua freda. Però aquí no puc fer això. Prou carregat vaig, que a sobre hagués de portar aigua congelada.

Aquest és un altre tema, el pes que porto. Mai se dir “això no cal”, de manera que sempre porto més coses del normal; roba per canviar-me quan acabi, l'impermeable per si plou, entrepans, fruita, xocolates, caramels, alguna llauna, aigua, etc. A la propera sortida que farem amb el Gerard, a la Via de la Plata, a veure si som capaços d'organitzar-nos millor i portem, només quatre coses vitals. En fi... Si es que després, també, sempre passa, no utilitzo més de la meitat de les coses que porto.

Sort que, com l'altre setmana, poc abans de començar la última fase de la conquesta del Castell, vam passar per la Font de Milany i vam carregar aigua, d'un raig prou generós d'aigua molt freda. A ple estiu, quines ganes de ficar-me dins d'aquell safareig, ple d'aigua gelada!!

Finalment, vam encarar el darrer tros, els últims 5(?jeje) quilòmetres. És la pujada final. De fet el Castell està molt a la vora, i segurament, per corriols es pot pujar més directament, però la pista aquesta dona molta volta. Segons el gràfic, realment sembla que s'allunyi definitivament del castell, però realment el que fa es donar una bona volta, per aconseguir un desnivell més assequible.

Com l'altre vegada, hem passat per “les fangueres de Milany”, un lloc que com el seu propi nom indica, està ple de trossos amb fang, un fang espès i profund, que fa que els peus s'enfonsin fins més amunt dels turmells. Això i el terreny relliscós que significa el fang, ens va fer caure i relliscar contínuament. Jo mateix, a banda d'una caiguda al principi de les fangueres,  vaig tenir un moment en que semblava que em queia directe a una piscina fangosa i plena d'aigua que, per sort, vaig poder evitar al darrer moment, això si, gràcies a un enorme esforç muscular de les cames, que em provocà seguidament, força dolor muscular i rampes contínues, que m'impedien seguir. Aquell fou un moment complicat, perquè realment patia dolors musculars difícils de aturar.

Sort que seguidament vam arribar a la nostra destinació, el famós Castell de Milany, just al moment en que començava a tronar amb força, escoltant fortes tamborinades, com diria en Nèstor. Allà, als peus del Castell, (de les runes del castell), vam descansar i vam menjar-nos fruites, perquè de l'esforç se'm havia passat la gana. Era com una mena de contrasentit; notava que tenia gana, però també que no m'entrava res, només la fruita. Això si, l'ajut dels meus companys provocà que triguéssim cinc hores en pujar, quan l'altre dia, vaig estar-ne 5,30 h.

Després de descansar i que els meus companys anessin a fer-li una visita al castell, vam iniciar el camí de retorn, passant com setmana anterior, per el camí que baixa camp a través. És un camí preciós, tot envoltat d'herbes i flors, però alhora perillós, perquè aquelles herbes et feien relliscar contínuament. Ells, uns valents de campionat, van anar baixant muntats en les seves bicis, però jo no, que ja tinc una edat, que m'he de cuidar, i se segur que si ho intento, me'n vaig al terra a la primera pedalada. I mira el que li va passar al rei per fer el burro!!

La baixada fou divertida i relaxada. En Fernan ens va fer un recital, primer de salts, impressionants, i després de muntar al cavallet amb la seva bici. Per baixar, també vam guanyar temps, perquè vam estar-hi dues hores, en lloc de les 2,30 de l'altre dia. Lògicament, tot i aquesta millora, ells sols, sense mi, hagueren trigat, potser, 3 h de pujada i 1,30 de baixada.

Quan vam arribar a l'estació del tren, vaig decidir que tornaria a casa aquella mateixa tarda. El dia anterior havia parlat amb en Nèstor, per preguntar-li si hauria lloc per mi, si em quedava a dormir, perquè no volia fer la travessa, tenint al cap una hora determinada de retorn a casa. El tema era, si arribo a temps a agafar el tren, millor, perquè així, encara que per una banda el cor em demanava quedar-me i gaudir del segur excel·lent ambient al refugi i d'aquells grans companys de ruta, el cap em deia que no, millor marxar aquell vespre, encara que tenia per davant unes quantes hores fins arribar a casa, però al menys evitava matinar l'endemà, per tornar amb els primers trens. Llàstima de la coincidència d'aquesta sortida, amb el dinar familiar, però s'ha de saber estar a totes.

I només una cosa final, amb companys així, com els que he tingut avui, es pot anar a tot arreu.

Això si, el viatge de tornada no em va costar res, perquè l'estació de St. Quirze no te venda de tiquets de tren i no ha passat el revisor. Quan he arribat a Sants, al sortir per la porta l'he explicat al vigilant la situació i m'ha dit que val, que vagi a treure el bitllet. Si home, si. Ja!.

Fins la propera!!!

en total avui hem fet 50 qms, tenint en compte l'anada i tornada des de casa, però la ruta, des de l'estació de St. Quirze, son 40 qms.