MONTSERRAT EN BTT desembre 2012

23-12-12 A MONTSERRAT EN BICI X CELEBRAR EL NADAL

23-12-12

GAVÀ-MONTSERRAT 

 

com havíem anunciat, avui hem fet una nova sortida a Montserrat, en aquest cas a celebrar el Nadal. Es allò que fem de cop i volta, que dius, què podem fer de diferent?.

I lo millor del cas, ha sigut que en aquesta sortida, llarga, difícil i dura, ha sigut una de les vegades que més gent s'ha apuntat, perquè clar, quan anem per el Llobregat sí que s'apunten molts, però en aquestes tant llargues, mai havíem sigut tants. En el primer cop que vam organitzar aquesta sortida, vam anar-hi quatre, i en la segona, el passat mes de Desembre, tres. I avui, d'entrada estàvem apuntats 12-13, encara que finalment només hem sortit 11.

Davant la UME hem quedat a les 08,00, perquè al anar tant lluny i ser hivern, tenia certa por que se'ns fes tard per qualsevol motiu, i ens fes arribar a Montserrat ven entrada la tarda, quan es fa fos i la temperatura cau en picat.

Dels companys de la UME ens hem apuntat el Cèsar, la Consol, la Susanna, el Miquel i jo, i també han vingut uns amics nous, com el Gustavo, la Rosa, l'Ester, el Sergi, la Montse. Un gran equip que hem portat a terme la nostra il·lusió d'anar justament avui a Montserrat.

Hem sortit de Gavà sobre les 08,15 i abans, he trucat a la Montse, que ens esperava a St Boi, avisant-la que aniríem una mica tard. També allà ens trobaríem amb el Miquel, i es que ells s'han estimat més quedar a St Boi, per poder arribar-hi en cotxe i així tenir-lo a ma quan tornéssim a la tarda, estalviant-se el retorn a Gavà, de ben segur fosc.

Sobre les 09,15 ja ens hem posat en marxa definitivament, encara que la Montse, aviat a vist que potser aquesta sortida era massa dura per ella, i s'ha estimat més abandonar ven aviat.

El dia, esplèndid, ens ha fet un bon sol, encara que lògicament, a aquelles primeres hores, feia bastant fred.

El Gustavo ha vingut amb una gorra del PAPA NOEL, deixant constància que estem a les portes mateix del Nadal!! 

 

Hem agafat el mateix camí que quan vam venir des de Martorell, es a dir, per la marge esquerra del riu. Per accedir-hi, quan ens incorporem a St Boi, primer ho fem baixant uns metres per l'altre banda, fins que passada la carretera de Cornellà a St Boi, podem travessar el riu per un petit pas, cosa que s'agraeix, perquè al menys al meu entendre, es més maca aquesta llera que l'altre. A més, per l'altre banda, just abans d'arribar a Martorell i al Pont del Diable, s'ha de passar per la carretera després d'una bona empinada. En canvi, per aquí, quan arribem a Martorell ja estem al costat mateix del Pont.

Aquí, al Pont del Diable, hem esmorzat i descansat, potser massa estona. Jo havia previst aturar-nos 10-15 minuts, sempre tenint present que encara ens quedava molt camí per arribar a Montserrat, i no sabem si podem tenir qualsevol problema que ens retardi la marxa. Hem estat 35 minuts. Però val.

Seguidament hem continuat en la mateixa direcció, ara el camí es més verge, no preparat com el d'abans del Pont del Diable, però també te el seus encants, com tot una sèrie de canyissars que son l'aixopluc de moltes famílies d'ànecs. M'agrada molt passar per aquí en la Sant Climent-Montserrat caminant, que fem al Setembre, perquè de nit els sents piular per tot arreu.

Quan falten uns 4 quilometres per arribar a Olesa de Montserrat, ens incorporem a la carretera i ja no la deixem fins el poble. Aquí, en un forn, m'he comprat una ampolla d'aigua i de seguida hem continuat, ara per la carretera que va d'Olesa a Monistrol, on, als dos quilòmetres, ens desviem a la dreta, per un camí que indica La Puda.

La Puda o La Puda de Montserrat, és un antic balneari situat al marge esquerre del riu Llobregat, tot just passat el Congost del Cairat. Es troba al terme municipal d'Esparreguera i des del 18 de març de 1868 pertany a la parròquia de Santa Maria d'Olesa de Montserrat.

Es diu que a rel d'un terratrèmol hi brollen aigües sulfuroses des del segle XVIII. La primera referència històrica, però, data del 1718 quant el doctor Salvador feu la primera anàlisi química de les aigües. Aquestes aigües, de naturalesa sulfurosa-sòdica, brollen a una temperatura de 32ºC i es calcula el seu cabal actual en uns 4 l/s que s'aboquen directament al riu Llobregat.

Les riuades del riu Llobregat de 1842 i 1843 inundaren i arrasaren els edificis. L'alçada tant summament baixa a què brolla l'aigua mineral (al nivell del riu) va impedir que els edificis es poguessin construir a gaire més altura cosa que va provocar la seva destrucció amb la riuada. Aquest fet també ha afectat als edificis actuals ja que en diverses ocasions han sofert les envestides del riu.

El balneari es va anar ampliant en el darrer quart del segle XIX. El seu moment d'esplendor va ser a finals del segle XIX i principis del XX, quan es posà de moda entre la burgesia barcelonina, que s'instal·lava a l'hotel Gori d'Olesa de Montserrat, amb el qual l'unia un servei permanent de diligències. Es va tancar el 1958 destrossat per una crescuda del riu i actualment és en estat ruïnós.

Nosaltres aquí, el que fem es pujar seguint el camí, que s'enfila bastant en pocs metres, de manera que aviat estem a una alçada considerable en respecte al riu i la carretera. Quan estàs allà dalt, penses que és una pena haver de baixar tot allò, per tornar-ho a pujar per l'altre banda!!!

Un cop tornem a estar al nivell del riu, pedalem per un camí preciós, molt a la vora de l'aigua, ple de tolls i branques d'arbre, que li donen un aspecte bastant selvàtic, amb branques que passen a banda i banda. En un dels tolls que hem passat, m'he ficat al mig mateix de l'aigua, empastifant d'allò més la bici. Sort que a casa la netejo a fons cada vegada!!.

A Monistrol hem travessat el Llobregat i ja tot seguit em enfilat la pujada al Monestir.

Aquesta vegada m'ha costat molt, sobretot perquè aviat m'han agafat rampes a les cames i als peus, cosa que no entenc, perquè estic fent molta bici, surto cada setmana i no em va passar ni pujant al Mont Caro. Però ja des de les rampes de La Puda, m'he sentit malament.

Tot i així, poc a poc, pas a pas i pedalada a pedalada, juntament amb el Miquel, hem anat avançant, fins que a les 15,15 aprox, hem arribat, els últims, al Monestir.

Tot i que era aviat, a aquella hora ja feia bastant fresca, perquè el sol ja havia desaparegut de l'esplanada on estàvem. Allà, abans que uns marxessin i d'altres anéssim a dinar, ens hem fet les fotografies de rigor, que deixessin constància de la nostra arribada.

Després que uns companys marxessin, la Susanna, el Miquel, el Cèsar i jo hem anat a dinar, mentre el Gustavo i la Rosa anaven a visitar el Santuari.

Per dinar, com es preceptiu en aquesta sortida,m'he menjat una bona botifarra amb mongetes, encara que, tot hi ha que dir-ho, està més bona la del DSU.

Mentre acabàvem de dinar, ha vingut el David, el pare de la Ònia i ens ha portat el cava que teníem previst prendre per celebrar el Nadal (i per altres coses....), així que hem tingut una gran alegria de veure'l allà, primer per ell, i després perquè hem pogut fer realitat allò que dèiem a l'anunciat de la sortida, “anem a Montserrat en bici i celebrarem el Nadal amb una copa de cava”.

Després, també s'han afegit a la festa el Gustavo i la Rosa i tots hem pogut fer aquesta celebració nadalenca.

Finalment, i com estava previst, hem tornat a Gavà agafant primer el cremallera i després els ferrocarrils catalans, que ens han portat fins Sant Boi.

Aquí, seguint per les zones industrials, per evitar el màxim possible els cotxes, hem anat fins a Gavà, on tenia aparcat el cotxe.

En resum, una gran sortida, on hem fet 66 qms.

16-12-12 VOLTA PER LES MUNTANYES DE ST CLIMENT EN BTT

16-12-12 VOLTA PER LES MUNTANYES DE SANT CLIMENT

sense pensar-ho massa, hem organitzat un altre sortida dins la UME.

Aquesta vegada, hem participat el Manel, el Ramon, el Cèsar, l'Alan i jo. L'Alan es un noi de Gavà i és la primera vegada que ve amb nosaltres.

El Manel ha vingut perquè a VADEBICI li van denegar la participació, al·legant que ja eren molts i que havia enviat el correu d'inscripció massa tard. Tampoc entenc massa això. Jo no ho faria, i menys venint amb el Toni, o sigui, deixes venir a un i al seu amic no.

Però en fi, la vida es així. La qüestió es que vam decidir donar la volta a les muntanyes de St Climent, una sortida curta en quilòmetres, però dura, perquè son molts els petits turonets que anem pujant.

El dia ha sigut esplèndid, amb sol i bona temperatura.

Sobre les 09,00 vam començar la pedalada, i des de la UME ens vam dirigir a Can Bori, la primera pujada del dia. Aquí, ja vaig veure que el Manel s'anava quedant, li costava molt i es que no està tant entrenat com nosaltres i realment no està en condicions de seguir-nos. Mentre el Cèsar, el Ramon i l'Alan van anar tirant, jo em vaig quedar amb el Manel, acompanyant-lo i tractant d'animar-lo. Ell en alguns trams anava caminant i jo, o caminava amb ell, o anava muntat a la bici, però al seu pas.

Dalt a can Bori, vam decidir fer la ruta prevista, així que vam baixar fins a la riera, i davant de Can Riera vam agafar el camí que puja cap el cementiri, “dur de collons”, amb una rampa bestial, que lògicament, ens va fer posar el peu al terra a uns quants.

El pitjor moment va venir després, quan un cop vam arribar al cementiri, vam agafar el camí del Roser. Aquí sí que el Manel no va poder més. Ho va intentar, però ja portava estona avisant-nos que no podria seguir pujant, i efectivament, al poc de començar la pujada, ho va deixar i amb bon criteri, va decidir donar la volta i anar-se'n pels camins de la platja. 

 aquí acabem de fer una SENYORA RAMPA!!!

 

No oblidem que anar en bicicleta, ens ha de suposar passar-ho be, encara que assimilem que hi ha moments durs, però una cosa es això i l'altre estar patint tota l'estona.

Quan el Manel va marxar, vaig continuar sol, perquè els companys havien anat seguint, fins que ens vam trobar en una esplanada, molt després de la ermita del Roser. Llàstima, perquè m'hagués agradat ensenyar-lis. I es nota que estem a les portes del Nadal; ens ha passat un grup de ciclistes, amb gorres i diverses vestimentes nadalenques!!.

 tampoc sembla que fem massa esport amb aquesta foto, eh!!

després de carenar i donar tota la volta, hem arribat a les antenes, on hi ha una petita capella de St Martí de Porres, on ens hem menjat els entrepans. Seguidament, hem anat a visitar la torre de guaita, on hem pogut fer altres fotos del gran paisatge que es veia des d'allà dalt. Al Ramon cada vegada li agradava més aquest paisatge i aquesta ruta.

Per continuar el nostre camí, ho hem fet donant una petita volta. Hi ha la possibilitat de seguir endavant a partir de la torre, però és seguint un camí d'una baixada bestial, on el més segur és que acabéssim pel terra. Aquí, sobretot, el problema son les gran pedres i forts desnivells, que podrien causar danys importants en cas de caiguda. així que hem fet el camí alternatiu, que és tornar enrere uns metres i agafar un altre camí que surt a la dreta, que et deixa justament sota mateix de la torre, però amb la baixada estalviada.

 Vista de St Ramon, des de la torre de güaita.

Des d'aquí hem continuat fins a Les Creus de Querol, on després de meditar-ho una mica, ens hem decidit a continuar cap a St Ramon, perquè eren quarts d'una, i per tant, teníem temps de sobres de seguir. A més, el camí que ve a continuació, és molt bonic, sobretot, clar, a la primavera, quan els cirerers estan florint. També ajuda a guarnir aquest tram i fer-lo encara més atractiu, el fet que forma part de l'anella Verda de St Boi, i l'han delimitat amb tanques fetes de troncs, molt rústics.

En poc temps ens hem plantat al pont de fusta que han construït fa poc, que travessa la carretera St Climent – St Boi, i que segueix formant part de l'anella verda, i l'hem travessat, per enfilar l'últim tram de pujada, una empinada pujada que ens porta a St Ramon. Es tant bèstia, que pràcticament en la seva totalitat l'hem feta caminant i en prou feines podíem arrossegar les bicis cap a munt. Aquí, el més preparat de tots ha sigut l'Alan, que s'ha atrevit a pedalar en alguns trams, però nosaltres, empènyer, que ve pujada!!

Hem escollit aquest camí, per mantenir “carretera zero” en tota la sortida d'avui, en que des del principi que hem sortit de Gavà, ja no hem tocat carretera en cap moment. 

Per pujar a St Ramon en bici, hi ha un camí millor, però per agafar-lo, hem d'anar fins a St Boi, el que volia dir, agafar la carretera fins aquella població, d'on surt el camí esmentat. 

 i la foto de l'arribada a Sant Ramon, cèsar, jordi, ramon i alan.

 

Finalment, hem arribat dalt de St Ramon, expressant una gran alegria, perquè en un moment donat, sobretot quan hem arribat a Les Creus, hem estat ben a punt d'acabar allà la sortida. Sort de l'empeny del Cèsar i de l'Alan, que hem continuat i ara, a St Ramon, hem pogut celebrar amb alegria la nostra arribada, i dic alegria, perquè realment, la sortida d'avui ha sigut forta, fent més de 800 metres de desnivell positiu.

Després del descans oportú, la foto pertinent i l'acuarius reparador, hem enfilat ja la darrera part de la sortida d'avui. Hem agafat el camí que baixa fins a Viladecans, el que ens deixa al darrera del camp de beisbol, on ja ens hem separat, tornant jo cap a St Climent i continuant ells cap a Gavà i Castelldefels.

En total avui hem fet 30 qms

LA PUEBLA DE HÍJAR-TORTOSA. versió sencera. Desembre 2012.wmv

6 al 8-12-12 LA PUEBLA DE HÍJAR-TORTOSA

6, 7 i 8-12-12

LA PUEBLA DE HIJAR – TORTOSA

aquesta és una sortida que tenia prevista des de feia temps. Dins les activitats ciclistes a la UME, el passat mes de Maig vam fer les vies verdes de Tarragona, conegudes amb els noms de Via Verda de la Terra Alta i Via Verda del Baix Ebre. Vam fer una sortida de dos dies, una nit, fent Tortosa – Horta de Sant Joan – Tortosa. Però teníem l'objectiu de fer la sortida sencera, es a dir, des del principi mateix d'on va néixer el tren, es a dir, des de La Puebla de Híjar.

La història d'aquest tren és la següent; l'any 1863 es va projectar unir La Puebla de Híjar amb Sant Carles de la Ràpita, començant les obres l'any 1891. El primer tram, des de La Puebla fins a Alcanyís, d'uns 35 qms, s'inaugura l'any 1895. La guerra civil espanyola va accelerar l'avançament de les obres, ja que durant la guerra, el tren va fer un gran favor a les tropes franquistes. I gràcies a la col·laboració desinteressada de milers de presoners republicans, l'any 1942 el tren va arribar a Tortosa. Dins la projecció cap a Sant Carles, es va arribar fins i tot a l'esplanació del terreny, però un petit enfonsament del túnel que hi ha entre Pinell de Brai i Prat de Compte, va accelerar el tancament definitiu del trajecte.

Així que com sempre, dit i fet, em poso en marxa, preparo tracs, miro rutes, horaris de trens, hotels, etc.
Com ja he dit altres vegades, sento repetir-me, no se què m'agrada més, si l'activitat en si, o preparar-la.

L'únic que no vaig fer en comparació en altres sortides llargues, fou portar la bici a fer una repassada. Podríem dir que em vaig “confiar”, ja que estic sortint molt sovint, sense problemes.

Però coses de la vida. Arriba el moment de començar la ruta.

La nit anterior ho deixem tot preparat, la bici dins el cotxe per anar a primera hora a l'estació de Viladecans i les alforges fetes (i plenes, com sempre).

A les 06,00 del mati sona el despertador i em vesteixo amb el meu equipament ciclista; al cap i a la fi, el pla era agafar el tren que surt de l'estació de França a les 08,47 i que em deixa a les 12,58 a La Puebla de Híjar, i a partir d'aquí, pedalada d'uns 40 qms fins a Alcanyís, on tenia previst dormir.

Però, sorpresa!! Arribem a l'estació de Viladecans i em trobo amb la roda davantera molt fluixa, o sigui que punxada a la vista. Aleshores allà, a quarts de set del mati, decideixo que així no puc anar-me'n, perquè possiblement hi haurà punxada, i vaig amb rodes que no porten càmera, així que no es soluciona només inflant-la. He d'anar a la botiga a que m'ho mirin. Així que canvi de plans, torna a desmuntar la roda per ficar la bici al cotxe i torna cap a casa, esperant l'hora que obrin el Decathlon, on la vaig comprar i on normalment la porto per revisions rutinàries, perquè em pensava que el problema seria només, la manca de líquid a les rodes.

A les 10,00 en punt ja em tens a les portes del Decathlon, i naturalment, soc el primer en entrar. Vaig al taller i els explico el problema i res, agafen la bici i es posen a treballar. Tots pensàvem que simplement incorporant el líquid es solucionava el problema, però no. Al poc de posar-se amb la bici, em ve el mecànic i em diu que no, que li posa líquid però que no serveix de res, i em proposa una alternativa, que no es nova per mi. Es tracta de posar una càmera, al menys així solucionem temporalment el problema i ja està, després, quan torni, ja la repassarem a fons.

Dic que si, em posen la càmera i en compro una de nova per si un cas... Tenia pressa, perquè ja havia perdut el tren de les 08,47 i no volia perdre el de les 15,47.

Estic súper emprenyat amb aquestes rodes, perquè son una font de problemes, no se les vegades que he anat a que mirin les llantes i les rodes, perquè aquest és un problema bastant sovint.

I tornem a començar; a les 14,00 torno a l'estació de Viladecans, munto la roda, preparo les alforges i cap allà, a agafar el rodalies de les 14,36 que em porta fins a l'estació de França. 

 L'estació de França.

 

Aquí compro el bitllet de tren en destinació La Puebla de Híjar, deu ni do, 23 euros per viatjar en un tren regional de l'any de la Maria Castanya. Això si, al menys aquests trens permeten viatjar en bici i poder fer aquestes rutes!! ja a l'estiu el Gerard i jo vam poder anar fins a Madrid amb un tren similar. A ,més, aquests trens realment estan poc preparats per anar en bici, i menys quan vas amb alforges, perquè per accedir-hi, has de pujar tres o quatre esglaons, en una entrada força estreta. En fi...

Deixo la bici al vagó corresponent i les alforges al meu costat, al vagó de viatgers, donant-li un cop d'ull de tant en tant, a la bici, la qual he lligat amb la seva cadena.

M'agrada més anar fins a l'estació de França a agafar els trens, primer perquè sempre m'ha agradat aquesta estació. Segurament, recordant els meus temps de minyó escolta. Però també per trobar be el vagó de les bicis i no patir la possible angoixa que podria tenir d'esperar al tren a l'estació de Sants, per exemple, quan només tens un parell de minuts per muntar-hi, i has d'anar de bòlid buscant el vagó, amb la bici i amb la gentada, en una andana estreta, etc.

El viatge no obstant, es fa llarg. Son 4,30 hores de traca-traca, i a més, al ser hivern, el sol marxa a quarts de sis de la tarda, així que aviat vas sense poder veure el paisatge, més avorrit que una musaranya.

Amb dotze minuts de retard, arribem a La Puebla. Lo primer de tot, fa un fred que pela. M'he d'abrigar be, la jaqueta ciclista, el paravent, la bufanda que em tapa gairebé tota la cara i només deixa al descobert els ulls , els guants. Son quarts de nou de la nit i per accedir a l'hotel, he de fer un bon tram de carretera sense il·luminació, sort de les lots que porto de casa. Em poso una al cap, el que m'obliga a viatjar sense el casc posat i dues al manillar. Només son 20 minuts, i m'agrada la sensació de soledat, fred i foscor que assoleixo al fer aquest trajecte. No em passen cotxes i no tinc cap sensació de perill.

L'hotel escollit és un d'aquests típics de carretera; davant d'una benzinera, vell, atrotinat. M'atend la filla i no veu clar què ha de fer amb la meva bici. Se'n va a preguntar-li al pare i aquest m'acompanya fins el magatzem, on puc deixar-la. Agafo tots els trastos i me'n vaig cap a l'habitació. Pregunto per el sopar, i em diuen que a partir de les 21,00. Son les 20,30, així que tinc temps d'obrir les alforges i començar a treure coses. Per molt que intenti col·locar l'equipatge de manera ordenada perquè em sigui fàcil després trobar les coses, res de res. He de treure-ho tot cada vegada.

L'habitació és molt senzilla, també molt petita, però no fa fred i te tele, així que no m'avorriré.

A les 21,00 en punt baixo a sopar. Al menjador només som dos clients en tota l'estona. Un home que parla normalment amb la noia, per tant, deu ser client habitual, i jo. Hi ha un menú únic, que a més, està molt bo; una sopa de fideus de primer i un plat de salsitxes de segon. De salsitxes me'n posen 6, més patates fregides, me'n deixo una, ho sento. De postre em menjo un iogurt i després un tallat descafeïnat.

Després, de nou a l'habitació, a mirar una estona la tv i a dormir, que demà ens toca una bona pedalada.

07-12-12

no cal aixecar-me massa aviat, perquè el bar no l'obren fins les 09,00, així que calma i mandra, que al llit s'està molt be.

A l'hora indicada, baixo a prendre'm un tallat i un dònut, pago, molt barato i me'n vaig. Al carrer fa molt de fred, suposo que com ahir a l'arribada, 2 graus positius. Son les 09,30 quan em poso en marxa.

 Tros de màquina a l'estació de La Puebla de Híjar

Sort que fa sol, però ja de camí de retorn cap a l'estació, que és per on comença la ruta, noto un fred espatarrant a les cames. Demà, sobre d'aquest pantaló tècnic ciclista, em posaré el curt, perquè al menys em tapi una mica mes.

Al  fons, Samper de Calanda

A les 10,25 passo per un poble que es diu Samper de Calanda, on faig algunes fotografies, on, al poc de reiniciar la marxa, merda!, la roda que vaig canviar ahir, punxada. Sort que estava en un lloc a cobert del vent i em poso a solucionar el problema. Primer intento inflar-la, però no funciona, l'he de canviar. Sort que vaig comprar una càmera, perquè sinó, ara què faig? Desmunto les alforges i enfilo la bici en una mena de replà, on treballo millor. Em trec els guants i el paravent, i em poso a canviar la càmera. Lo dolent, es que no porto cap “calçador”, i se'm fa molt difícil treure el neumàtic, però mira, amb l'ajuda de la clau multi usos, aconsegueixo treure'l de la llanta, per una banda, i seguidament, la càmera.

Agafo la nova, l'inflo una mica, la introdueixo per el forat de la llanta per on passa la vàlvula i començo a col·locar de nou el neumàtic. Em costa una mica i de fet, em passa el mateix que ens va passar diumenge passat amb el company Gustavo, que la càmera va quedar una mica pessigada per el neumàtic i no s'inflava. Vaig utilitzar dues bombones i res. Sort que, com diumenge, vaig anar donant-li copets a la roda, amb la intenció que la càmera es posés be sola, fins que finalment, i per sort, perquè ja em veia allà aturat per els segles dels segles, es va posar be, i es va inflar, utilitzant la manxa. Abans de col·locar la càmera nova, vaig pensar que potser, al DECATHLON, per les presses de que marxava aquell mateix dia, no haguessin comprovat si hi havia alguna punxa, i ho vaig estar comprovant, però sense cap resultat. Em va sobtar que una càmera nova, es punxi-desinfli en 24 hores, la veritat. Potser no era nova?

Vaig estar-hi a la vora de 30 minuts, però l'esforç va valer la pena, perquè vaig poder prosseguir la marxa. De fet, en algun moment pensava en què hauria de fer si no l'hagués pogut reparar, potser tornar en taxi a La Puebla? No se...

La qüestió és que la roda va quedar inflada, així que vaig continuar el meu camí. Torna a posar les alforges, el casc, els guants, a no, els guants no podia posar-me'ls, perquè de les ampolles d'aigua, havia vessat una i un guant estava totalment xop. Res, doncs sense guants, que tampoc fa tant fred, coi!!!

Amb la por al cos, perquè ja no portava cap altre càmera, vaig seguir el meu camí cap a Alcanyís. No m'atrevia ni a provar a veure si la roda continuava be, o per el contrari, es desinflava.

Poc abans d'arribar a Alcanyís, vaig trucar a l'hotel on tenia previst passar la nit, a Valljunquera, per preguntar-lis si en aquell poble hi havia botiga de bicis, i al dir-me que no, aleshores vaig decidir entrar a Alcanyís i buscar-ne una, perquè em calia, primer, comprar més càmeres, per si un cas, i també, que em miressin la roda, a veure què.

A les 13,03 sortia de la botiga. Vaig comprar 2 càmeres i uns estris per manipular la roda. Aquell home, de la botiga UNION-BIKE, em va dir que podia continuar amb seguretat, que tot estava be, que si havia arribat des de Samper volia dir que no tenia cap punxa al neumàtic i només em va inflar més la roda, ja que lògicament, amb la manxa manual petita, no aconsegueixes el mateix resultat de pressió que amb la manxa gran. Per si un cas, no vaig voler emprar més bombones, per guardar-les per un altre moment més delicat.

I poc després de sortir d'Alcanyís, una nova sorpresa. Anava amb el paravent posat i començava a tenir calor, així que vaig pensar en treure-me'l i guardar-lo a les alforges, i va ser quan vaig trobar a faltar el mòbil. Mira-ho tot i res, no estava en lloc. No m'havia passat cap ciclista ni cap persona caminant en sentit contrari, només un cotxe (perquè en aquella zona, poden passar), i ràpidament vaig desfer el camí, intentant trobar-lo. Realment em pensava que el trobaria, però res. Va ser arribant a Alcanyís, que vaig creuar-me amb una dona, que venia cap a mi, i li vaig preguntar si l'havia trobat, i em va dir que no. Inclòs va fer la prova de trucar al meu número, amb el seu mòbil, a veure si sonava, però res. Al contrari, em va dir que a la trucada ja sortia un missatge de ORANGE, entenent ella que allò volia dir que ja li havien tret el meu xip i havien col·locat un altre.

Aquella dona, romana, de Romania, de seguida em va autoritzar a trucar a casa, amb el seu mòbil, perquè l'Elvira m'anul·lés el meu número, clar, perquè qui sigui que se'l hagi trobat, no l'utilitzi a costa meu.

Passats uns dies, he pogut comprovar que al menys, no el van utilitzar per res.

Després, quan vaig marxar, vaig pensar que el mòbil només podia estar en dos llocs; o el cotxe que em va passar, que potser l'hagués vist al terra, o aquella mateixa dona, perquè ningú més l'havia pogut veure. La possibilitat de la dona no la tinc gaire clara, perquè em va deixar trucar amb el seu mòbil, es a dir, amb un mòbil amb xip, així que no l'havia tret per posar-lo al meu.

En fi, lo important ara era que a casa ja ho savien, que estava anul·lat el meu número i que ningú podria utilitzar-lo. Així que seguim, no cal perdre massa temps lamentant-nos de les coses que puguin passar-nos, hem de seguir avançant.!!

Que insegur vas sense mòbil per la vida!!

Quan passem per un poble que es diu Valdealgorfa, deixem per una estona la via verda i hem de seguir per una carretera, perquè el túnel següent està en molt mal estat, i han decidit tancar-lo, obligant-nos a fer aquesta volta. Es una pena, perquè justament aquest túnel és el més llarg de tot el trajecte, amb més de 2 qms i és conegut amb el nom de Túnel del Equinocci, perquè uns dies determinants dels mesos de Març i Setembre, el sol apareix per l'horitzó dins el túnel i es veu des de l'altre banda, el que fa tot un espectacle. Sembla com si dins el túnel, es produís una gran bola de foc.

Aquest tros es costerut. Ja porto molts quilòmetres i ara toquen pujades. Es poca estona, però més que res, lo dolent és la distància recorreguda, que ja em paralitza les cames. Avanço i descanso, menjo una mica de llonganissa i de xocolata, bec aigua, però sobretot, descanso. Fins i tot, vaig caminar una estona, per descansar les cames. Lo dolent es que en situacions així, no tinc prou paciència per descansar mitja hora, o tres quarts, que potser seria lo més convenient. Res, un minut, o dos màxim, i ja estic de nou pedalant.

Sobre les 16,30, finalment, vaig arribar a l'hotel, a Valljunquera. Només arribar, l'amo em va dir que l'Elvira ja m'havia trucat un parell de vegades, i es que en el seu afany de buscar el mòbil, va trucar als números que havia trucat recentment. 

 Església de Valljunquera

 

L'habitació, maquíssima, consta de una sala amb mobles de sofàs i televisió, el bany i l'habitació, com un petit apartament, i tot nou i net. De seguida em vaig trobar molt a gust en aquest lloc.

Lògicament, lo primer trucar a l'Elvira i explicar-li el que m'havia passat. A més, a partir d'ara i fins la tornada, hauríem d'entendre'ns d'un altre manera, més “a la distància”. Després de dutxar-me vaig descansar una mica, allà mateix, al sofà amb la tele posada, fins al vespre, hora en que vaig baixar a sopar. Si la nit anterior, a aquell hotel de carretera érem 2 sopant, avui érem 10, amb molt bon menjar. Per sopar vaig menjar un plat de Foie amb torrades i bacallà a la Matarranya. Molt bo.

I no em direu que no es casualitat, que un home que estava sopant a la taula del costat, quant va veure l'amo de l'hotel, li va entregar un mòbil, concretament un i4, que s'havia trobat entre el sofà!!! ja me'l podien haver donat a mi, coi!!!

Vaig dormir de conya en aquell llit gran, amb la calefacció posada als 24 graus!!!

08-12-12

també sense pressa, em vaig aixecar, per baixar a esmorzar a les 09,00. ja vaig baixar amb els trastos. Això si, no em vaig atrevir a comprovar l'estat de la roda, ni la nit anterior, ni abans d'esmorzar....

l'esmorzar consistir en un petit bufet lliure, típic dels hotels, molt bo tot.

Després de pagar-ho tot, molt més car que l'hotel de La Puebla, encara que ni punt de comparació entre l'un i l'altre, vaig sortir i vaig preparar la bici. El meu cor va descansar quan vaig comprovar que les rodes estaven be.

Al carrer vaig equipar la bici, amb les alforges, mentre parlava amb un home que estava escombrant. I al igual que amb l'amo de l'hotel, vaig estar parlant en català tranquil·lament. A aquell poble, el català es lo més normal del mon. També, tots els que sopaven ahir, parlaven català.

Seguint el GPS, de seguida vaig seguir per el mateix camí que havia fet el dia anterior, per arribar a l'hotel des de la via verda. El dia era esplèndid, amb un bon sol, encara que el vent era una mica emprenyador.

El meu destí d'avui era dormir a BOT, en un hotel situat a la mateixa via verda, però a mida que avançava, em deia a mi mateix que potser no, potser passaré de llarg, perquè segurament arribaria massa aviat.

Poc després d'iniciar la sortida, he travessat el Viaducte del Matarranya, de 275 metres de llargària i una alçada notable. Es tot un espectacle passar-hi, perquè tens al treu abast una vista extraordinària del riu i dels camps de vinyes de més endavant, encara que aviat vaig pensar en un possible perill que podríem trobar-nos en aquests ponts i viaductes; l'alçada de les baranes, la trobo massa baixa. És correcte per la gent que hi passa caminant, perquè arriba una mica més amunt de la cintura, però anant-hi en bici és molt diferent, perquè estàs molt més amunt i qualsevol entropessada amb altres ciclistes, o en qualsevol despistada, podria fer caure a un ciclista baranes avall. He notat la mateixa sensació quan he travessat el viaducte del riu Algars. Així que mentre escrivia aquestes notes, també he escrit a l'associació VIES VERDES, per exposar-lis el tema.

En aquestes primeres hores de pedalada, m'he trobat amb un element emprenyador, i ha sigut el fort vent, que de vegades venia de costat i que em movia el meu desplaçament. Sobretot, es nota molt justament quan travesses els viaductes, perquè clar, estàs molt més desprotegit i el vent t'agafa de ple.

Ha sigut a partir de l'antiga estació d'Arnes, que he començat a veure gent, perquè des d'ahir al mati, quan vaig començar, no m'havia trobat en cap ciclista.

I sobretot, es nota molt quan passes l'estació d'Horta de Sant Joan, on ara si, el trànsit ciclista és força important. És a partir d'aquí, quan venim amb el Gerard els estius a donar aquesta volta.

Com preveia, he passat massa aviat per BOT, concretament eren les 12,00 del mati, i clar, no podia quedar-me. Físicament segurament m'hagués convingut quedar-me i descansar de tanta pedalada, perquè sincerament, he acabat el dia esgotat, amb 90 qms, però també he pensat, justament el mateix que em va passar a la sortida que vaig fer durant la setmana santa, que és una pena quedar-me aquí, tant aviat, quedant-me tant poc per arribar a la meva destinació, que es Tortosa. Mira, si estigués plovent a gots i barrals, doncs segurament m'hagués quedat, sobretot perquè tenia feta la reserva, però amb el dia que feia, assolellat, encara que ventós, valia la pena seguir i estalviar-me la pasta que significa sopar-dormir-esmorzar.

Així que res, seguim via verda avall, en direcció a Tortosa. No he explicat encara que per fer aquesta sortida, travessem la tira de túnels, alguns d'ells força llargs. Alguns estan il·luminats, però la majoria amb una llum totalment insuficient, i d'altres que simplement, no en tenen. O sigui que el primer que hem de tenir en compte es la necessitat de portar lots i no valen els frontals típics de senderisme, perquè la llum que fan està be anant-hi caminant, perquè vas poc a poc i controles be el trajecte, però en canvi, no van be per anar en bici, perquè la velocitat, encara que sigui lenta, et desborda, i ja m'ha passat alguna vegada que de cop i volta, he de frenar perquè sinó, m'estamparia contra la pared. Per tant, és molt important anar ben equipats en llums. A la sortida del mes de Maig, la Elisabet Aliaga portava una llum fantàstica, que agafava tot el túnel i es veia de conya. El que passa que aquestes llums son cares i es una pena compar-les, quan tinc vàries de les altres. Així que el que he fet ha sigut agafar les meves i portar-les a la ma, perquè clar, tampoc puc utilitzar el frontal, perquè al casc porto la càmera GO PRO, i al manillar, amb la bossa davant, és impossible instal·lar llums. És tot un equilibri conduir, manipular la lot amb la ma, filmar, i mantenir l'equilibri!!

 Santuari de la Fontcalda

després he passat pel costat del Santuari de la Fontcalda, però no he baixat a visitar-lo, perquè ja ho vaig fer al Maig i ara el que tenia era pressa, per demanar-li a l'Elvira que avisés a l'hotel de BOT que no hi aniria i a ella mateixa, per comunicar-li que la meva intenció era agafar el tren de tornada avui mateix.

Però la sorpresa, i majúscula, ha vingut després, quan he arribat al túnel que porta des de Prat de Compte al Pinell de Brai. Degut a uns moviments de terres, fa cosa d'un mes i mig el van tancar, i no hi ha pas alternatiu. Ja arribant, uns ciclistes que venien en sentit contrari, m'han dit alguna cosa que no he entès, i clar, segurament m'estarien avisant. Així que seguidament, i després de comprovar que no hi havia cap mena de pas, he girat cua, sense saber exactament on anar. De tornada, m'he trobat a una parella de ciclistes que, tot i avisar-los, han volgut continuar cap el túnel. A l'estació de Prat de Compte, després de passar La Fontcalda, no sabia ven be què fer, i quasi estava decidit a seguir fins a Bot, (al cap i a la fi seguia tenint la reserva), i veure d'es d'allà què podria fer l'endemà, però ha sigut aleshores quan he preguntat a un noi que acabava d'arribar amb una furgoneta, si podria seguir el meu camí agafant una carretera que sortia d'allà mateix, i m'ha dit que si, però fent 20 qms més, alguns dels quals de forta pujada fins el poble, però mira quina sort i casualitat, que aquell noi era de l'empresa ESGAMBI, que fan trasllats de gent i bicis amunt i avall, i m'ha dit que estava esperant a 7 persones per portar-los fins a l'estació del Pinell de Brai, i que si volia, podia anar amb ells, el que l'he dit que si, lògicament. Es una pena perquè seguir per la via verda son 4-5 qms fins a Pinell i en canvi, fent aquesta volta, els 20 comentats, però no hi havia alternativa. I sort que he pogut anar amb ell, perquè si m'hagués decidit a anar-hi pel meu compte, hagués arribat rebentat del tot. Per altre banda, i és el que més em preocupa ara, és com podem organitzar-nos quan vinguem tot el grupet. Potser haurem de trucar a Esgambi i demanar-lis que ens facin el trasllat!!. en fi, això ja ho veurem quan toqui.

Així que m'ha deixat a l'estació de Pinell de Brai, he continuat bastant ràpid en direcció a l'estació de Benifallet, per dinar i per avisar a casa del canvi de plans. Què imprescindible s'ha convertit el telèfon mòbil!!. com deia abans, anar sense mòbil és anar despullat.

 Antiga estació de Benifallet.

He dinat de conya, primer uns cigrons boníssim i de segon, mandonguilles amb patates, tot molt bo.

Potser lo pitjor de la sortida han sigut els últims 22 qms, que van des de Benifallet fins a Tortosa, se'm fan molt pesats. Ja em va passar el Maig quan vaig venir amb la gent de la UME, i m'ha passat avui. Clar que fins a Benifallet ja portava 68 qms i me'n quedaven 22, o sigui que una quilometrada!!

de fet, ja portava uns quants quilòmetres buscant la millor posició al selló, perquè el cul començava a protestar!!

Per això dic, comentant-lo amb els companys del grupet ciclista, que quan vinguem a fer-la, la farem en tres dies i dues nits, perquè tal i com l'he fet jo, fent 80 i 90 qms, és massa.

El moment més esperat es l'arribada al Riu Ebre, espectacular, perquè te'l trobes tot just després de sortir d'un enèsim túnel, majestuós, a la teva esquerra. Sempre que passo per aquí, m'agrada aturar-me uns minuts i gaudir-lo plenament.

Mentre m'acostava a l'estació de Tortosa, m'anava fixant en les cabines telefòniques,per tenir-les localitzades, perquè clar, un cop sabés l'hora de sortida del tren havia de trucar a l'Elvira perquè em vingués a buscar a Gavà i ves a saber, igual a l'estació no hi havia cabina, o estava espatllada, com sol passar. Però no, per sort, al bar de l'estació de Tortosa tenien una telèfon públic que, atenció, funcionava!, així que la vaig trucar per avisar-la de l'hora que sortiria de Tortosa.

 Estació de Tortosa.

Eren quarts de cinc de la tarda, i el meu tren sortia a quarts de sis, així que després de comprar-me un acuarius, me'n vaig anar al tren, que ja estava a l'andana, vaig posar la bici dins el compartiment especial per bicis, i em vaig canviar de roba, perquè anava totalment suat. Ara si, ja estava tranquil, assegut al meu lloc i esperant que el tren es posés en marxa, puntual a les 17,26 de la tarda.

Aquell tren no tenia parada a Gavà. Vaig haver de baixar a St. Vicenç de Calders i fer transbord, per agafar un de rodalies que em deixés a Gavà on ja m'estava esperant l'Elvira.

En resum, el trajecte, preciós. He pedalat per les tres vies verdes que conformen la totalitat d'aquest trajecte; la del VAL DE ZAFÁN (a Terol), TERRA ALTA i BAIX EBRE (Tarragona). Una primera part més nua, més feréstec, i una segona on els paisatges mediterranis son els protagonistes, com les oliveres, els ametllers i el raïm. Pocs pobles, poques cases, pràcticament cap masia ni cases soltes. Es un paisatge molt deshabitat. I a partir d'Alcanyís, la gent parla en català i es pixen de riure si els parles de l'aragonès oriental, invent de la inculta presidenta de la comunitat d'Aragó.

Com a dada estadística, comentar que la totalitat d'aquestes tres vies verdes tenen 7 viaductes, que travessen, principalment els rius Matarranya, Algars i Canaletes, i 43 túnels, justament el més llarg de tots tancat per perill de despreniments (el túnel de l'Equinocci, a Valdealgorfa, amb més de 2 qm de llargada).

I molt important, per fer-lo sencer, millor tres dies i dues nits, que dos dies i una nit, perquè en aquest segon cas, es fa molt pesat, ja que en total, he fet 166 qms. Son alguns menys, perquè per exemple, quan he perdut el mòbil a la vora d'Alcanyís i he girat cua per buscar-lo, potser he fet 8-9 qms, o l'anada i tornada de l'estació de La Puebla a l'hotel, uns altres 6 o el desplaçament al poble de Valljunquera, uns altres 7-8, sumen o la marxa enrere després de trobar-me el túnel de Prat de Compte, uns altres 5-6, tot això son qms fets de més, però sempre hem de tenir en compte que hi hauran desplaçaments no previstos, etc.

En total, doncs, he fet 166 qms

L'ATALAIA DE VILANOVA Dcbre 2012

02-12-12 L'ATALAIA DE VILANOVA

02-12-12

L'ATALAIA DE VILANOVA

avui, un grup entusiasta de la bicicleta, hem fet un altre sortida. En aquest cas, hem seguit a la Luciana, una companya que coneixem de la gent de VADEBICI, que l'ha estat organitzant durant aquesta setmana.

M'he aixecat ben aviat, perquè havia quedat amb el Toni, el Cèsar i el Ramon que ens trobaríem en el tren que passa per Castelldefels a les 08,37 del mati, per arribar a les 09,00 a Vilanova, hora i lloc on havíem quedat amb la Luciana.

El matí ha sigut esplèndid, amb un sol espatarrant, però això si, ha fet molt de fred, sobretot, a primera hora.

Sobre les 09,15 hem començat la pedalada, partint de l'estació de Vilanova. Érem onze ciclistes, Luciana, Sònia, Gustavo, Toni, Cèsar, Jordi, Ramon, Rosa, Elisabet, Consol i Muntanyans. Es molt curiós i molta casualitat, que he conegut precisament al Gustavo, un noi argentí, del qual he vist molts vídeos que penja al YOUTUBE, de les sortides que fa ell. Me'n va parlar justament la Elisabet, quan a l'Abril vam fer la sortida a Horta de Sant Joan, parlant dels vídeos que podem veure a aquest canal, que li vaig explicar que aquella sortia que fèiem, l'havia vist en un vídeo penjat per ell.

Després de recollir a la Sònia a l'aparcament de l'hospital, hem iniciat la travessa, pedalant en primer lloc per camins plans. Un cop passades les autopistes, i enfilant una mica de bosc, hem arribat fins a una esplanada on hi ha un arbre totalment calcinat, només en queda el tronc, situat davant d'una masia, al Camí antic del Mas de l'Artís. Aquí ens hem fet algunes fotografies i descansat una mica.

Seguidament, hem tornat uns metres per el mateix camí, fins a desviar-nos per un altre que surt a la dreta, conegut com Camí de Torrelletes. A partir d'aquí, és una pena el fet de trobar-nos el bosc totalment calcinat, víctima d'un incendi que ho va arrasar tot. És un espectacle lamentable, veure com els arbres estan tots completament cremats. Sort que com la natura és viva, el sotabosc està començant a brotar, però clar, hauran de passar 30 anys per tornar-lo a veure amb tota la seva esplendor.

Abans d'arribar a la carena, pugem per una pista amb molt desnivell, on a uns quants ens costa la tira avançar, però que finalment ho aconseguim. La Luciana ja ens avisa, prenem aigua, que ara be lo bo!!.

Dalt, tornem a fer fotos i admirar la gran vista que es veu de tota la zona litoral, des de Cunit fins a Vilanova.

 El Toni, amb la Sònia i la Luciana.

 

A partir d'aquí, seguim la carena, pedalant per tobogans, alguns d'ells, de baixada, espectaculars, que posen la bici a una velocitat de vertigen. No vaig poder veure a quina velocitat anava, perquè al tornar, no vaig recordar tancar el GPS i va gravar una estona dins el tren, per tant, la velocitat que marcava era errònia.

 Aqui estem tots els nois, el Toni, el Cèsar, el Gustavo, el Ramon i jo.

 

Ben aviat, vam arribar a la nostra destinació, a l'atalaia. La nostra guia d'avui, la Luciana, ens proposa per una propera vegada, fer una ruta molt més complerta o exigent, que compren els tres cims dels voltants de Vilanova, com son el Montgròs, el cim de l'Àliga, i aquesta Atalaia. Del cim de l'Àliga recordo que en una ruta que vaig fer l'any passat, em vaig caure a la baixada, perquè el pis està ple de pedres.

Aquí hem esmorzat i també hem comprovat com és un destí freqüent entre els ciclistes, perquè mentre estàvem nosaltres, n'han arribat uns quants més.

Després, ens toca la baixada, la qual fem pràcticament fins Vilanova, per una estreta i molt desnivellada pista encimentada, que ens permetria també agafar elevades velocitats. Sort que el nostre seny, ens frena i ens fa avançar amb prudència, perquè el desnivell és important.

A Vilanova acomiadem a la companya Sònia, que torna cap a Terrassa, i ens anem cap a Sitges, seguint, en un primer tram, el gr92, també conegut com a Camí dels Colls, el camí que passa a ran de mar, entre aquest i les vies del tren. Es aquí on el company Gustavo punxa la roda. Ens ha costat una mica inflar-la, perquè la càmera s'havia quedat pinçada i no li entrava l'aire. Sort que, un altre vegada, el Cèsar ho ha solucionat ràpidament.

Avançant per aquest camí, em creia que seguiríem per aquí fins a Sitges, però més o menys a mig camí, ens hem desviat per la urbanització Blaumar, unes cases, al menys des de fora, espectaculars, on hem pogut avançar molt, perquè hem agafat una pista ampla, encara que hem d'estar amatents, perquè està fet de pedretes soltes, molt proclius a fer-nos relliscar. Abans d'entrar a Sitges, hem passat per l'hotel DOLCE SITGES, un hotel de super luxe!!

ben aviat hem arribat al passeig marítim de Sitges, on ja hem decidit donar per acabada la sortida. La Luciana, que viu a Vilanova, ha tingut la gentilesa d'acompanyar-nos fins a l'estació, on la Consol, el Toni, el Ramon, i jo, hem tornat cap a Castelldefels i Gavà. El Cèsar ha marxat cap a Canyelles.

En total, avui he fet uns 31 qms.