03-02-2013 VOLTA A COLLCEROLA

03-02-2013

VOLTA A COLLCEROLA

He de reconèixer que aquesta sortida em produïa algun recel, per la seva extensió i un desnivell positiu bastant alt. També, perquè m'he acostumat, i també, he acostumat a la gent, que moltes vegades vaig sol a fer la ruta prevista, per veure dificultat, comprovar camins, o llargària total de la pedalada.  Però no sempre puc fer-ho. Per altre banda,  ens hem proposat mantenir una imatge de secció betetera, dins la UME, que doni sortida a totes les aspiracions dels nostres socis i acompanyants. Igual anem a donar una volta per el riu Llobregat, que anem a Montserrat o, com ara, ens atrevim amb una sortida que jo catalogaria, sense cap mena de dubte, com de les més exigents que hem fet. Després, la vam retallar una mica, perquè, realment, ja havíem arribat al límit de les nostres possibilitats.

A les 08,00 del mati ens hem trobat, davant la ume, la Ònia, la Rosa, el Cèsar i jo. A aquelles hores, normal per altre banda pel l'època de l'any en la que estem, feia bastant fred.

De seguida ens vam posar en marxa, i ens vam dirigir cap a St Boi, on en primer lloc, ens vam trobar amb la resta d'amics que han vingut amb nosaltres en aquesta sortida; la Carme, la Cinta, el Quim, el Juanmi i l'Alfons.

Així que tots plegats, després d'algun cafè i visita als serveis, sobre les 08,45 vam iniciar la nostra ruta. Des de l'estació, vam anar a buscar els camins que pugen Llobregat amunt, per la seva marge esquerrana.

Tot i el fred, el dia era assolellat, per lo que la pedalada es feia agradable, sobretot en aquells primers quilòmetres a la vora del riu.

L'endemà de tornar de Girona, vaig portar el meu GPS a la botiga on el vaig comprar, perquè l'enviessin a la fàbrica, perquè miressin a veure què li passava, ja que durant la sortida de la IV ETAPA, se'm va aturar diverses vegades. Me'l van tornar a temps, però sense poder actualitzar-lo al 100%, de manera que pel que a mi respectava, encara que el portava, no podia seguir-lo amb plena seguretat, per lo que vaig demanar a l'Alfons i al Cèsar que ells també es baixessin el trac i guiessin al grup.

Això ens va portar alguna petita despistada a lo llarg del dia, encara que sense importància!

Vam entrar al parc per els voltants de St Feliu de Llobregat, on vam començar a patir les primeres rampes. Clar, fins aleshores, anàvem pel riu, planet i facilon!!. A partir d'aquí, les xarrades i les rialles, van començar a donar pas als silencis, a rebaixar plats, a pujar pinyons, tot i que, tot hi ha que dir-ho, comparat amb el que ens vindria uns quilòmetres més endavant, allò era poc més que anar de baixada.

Quan portàvem uns 20 qms de marxa, ens vam aturar a descansar i esmorzar, en un petit replà que vam trobar, tot just al costat d'un restaurant que es diu Masia Can Ribes, en plena pujada cap a Santa Creu d'Olorda. Quan passàvem pel costat dels restaurants per aquí instal·lats, quina olor a calçots notàvem!!!

Al cap d'un 30 minuts, vam continuar la marxa, pedalant justament per el lloc potser més exigent, una “escalada” constant i difícil, que ens obligava a anar avançant de manera molt lenta i feixuga.

Aquesta escalada, ens va portar al costat mateix d'un altre restaurant, on un ciclista estava esperant a que els seus companys d'esmorzada tornessin al camí. Ens va dir que aquella pujada que acabàvem de fer, era la més difícil de tot el trajecte.

Després d'uns quilòmetres de camins, en pujades i baixades, vam anar a parar molt a la vora del restaurant Masia Can Portell, situat en una petita urbanització, en plena carretera de Vallvidrera a Molins. Aquí, després de travessar-la, vam agafar una trialera espectacular, de llarga i d'enrevessada. Mentre baixava, pensava en quin moment el meu excessiu seny previsor, em faria aturar i seguir caminant, però mentre pensava i pensava, vaig arribar al final, on m'esperaven els primers companys que m'havien passat al principi, i on vam esperar a la resta de l'equip.

Segur que si agafo sol aquest camí, baixo de la bici i segueixo caminant, però és el que te anar en grup, que et vas animant i t'envalentones potser més del compte.

Aquesta trialera, ens portà a altres camins preciosos, estrets i fàcils, pedalant per entre mig del bosc, ple de vegetació. Quina sort tenim, tant a la vora de casa, de gaudir d'aquests espais!!.

La culminació a tanta bellesa, fou l'arribada a una riera, entre mig d'un espai preciós. Quasi tots la vam travessar donant una petita volta, però la valenta de la Ònia, es va llençar i va passar pel mig en un tres i no res!. Potser el pas tranquil d'un parell de cavalls moments abans, va acabar de donar-li la última empenta.

Després de la riera vam continuar, combinant pujades i baixades, pedalant per un camí que es coneix com a Passeig de Papiol, fins que finalment, al cap d'un parell d'hores més, vam arribar a la urbanització Montserrat, de La Floresta, on, desviant-nos una mica del trac que seguíem, vam trobar un restaurant davant mateix de l'estació dels ffcc, i vam aprofitar per descansar i dinar, ja que la gana començava a aparèixer. Jo em vaig menjar un entrepà de salsitxes, molt bo.

Aquí, alguns companys van donar per acabada la seva travessa, ja que venien de Terrassa i aprofitaven l'estació per tornar a casa.

A partir d'aquí, la Rosa, la Ònia, el Juanmi, el Cèsar i jo, vam continuar. He de confessar que per alguns moments, vaig estar temptat a plegar jo també, però als meus companys els feia molta il·lusió arribar al Tibidabo, així que en una decisió encertada, vaig desistir de plegar i vaig continuar.

Els embolics amb els gps van continuar, potser ara més acusats, ja que un dels que havia marxat, l'Alfons, també portava el seu i era potser el més fiable, ja que per en Cèsar era la primera vegada i jo no el tenia prou calibrat. Però val, també ens en vam sortir!!

Vam seguir per on ens van indicar alguns veïns, per el carrer Pere Planes, fins una plaça, i d'altres carrers. Tants carrers i places, tanta urbanització, ens va fer perdre un parell de vegades. Fins i tot vam donar una volta sencera, baixant per un camí i pujant per una trialera súper trencada i estreta, per on només i cabia, o la bici o nosaltres, però no els dos en parella!!! aquesta trialera, finalment ens va portar cap a un camí que, ara si, ens portà directament a la civilització.

Val, això de la civilització és un dir, perquè vam anar a parar a una hípica, on, d'entrada, una amazona un pel pijeta, no ens deixava passar per els seus dominis. Sort que finalment, amb bones paraules, ens va permetre seguir i sortir fins la carretera.

Hem de dir també que, en cap cas, vam travessar cap camí amb senyal de prohibició, o sigui que no se si podria obligar-nos a girar cua!.

Aquí ens trobàvem als afores de Valldoreix i les indicacions de la amazona ens van portar directament a la carretera coneguda com l'Arrabassada. Si seguíem el trac, es tractava de travessar-la i seguir pedalant per boscos, per continuar en direcció més cap a l'oest, però ja se'ns feia tard, estàvem cansats i a més, teníem fred, així que aprofitant aquesta carretera, vam seguir-la cap amunt, fins dalt de tot, on coincideix amb el Tibidabo, objectiu bàsic de la sortida d'avui.

Es a dir, que vam retallar una mica de la ruta original, però que deu ni do el que vam fer!!. Al Tibidabo, ens vam fer unes fotos de rigor i vam celebrar la nostra arribada com una vertadera conquesta, perquè la volta que acabàvem de fer era una passada de maca i llarga

Per tornar, vam seguir en direcció Vallvidrera i vam baixar per la carretera de Sarrià, fins travessar Barcelona i anar a l'estació de Sants a agafar el rodalies.

En total, avui hem fet 63 qms,