18/20 MAIG 13, TRAVESSA DELS PORTS DE TORTOSA

18 al 20-5-13 TRAVESSA DELS PORTS DE TORTOSA. PUJADA AL CARO

dia 18

Dins dels actes del 50è aniversari de la UME, en que al menys per parelles pujàvem a un cim de Catalunya, el Cèsar i jo vam decidir el passat mes d'Octubre que per aquesta celebració, pujaríem al cim del CARO.

Però donat que la zona dels PORTS DE TORTOSA és fantàstica, i veient que tindríem 3 dies, gràcies a que el dilluns dia 20 era festa a Barcelona, vam planificar que faríem una ruta dels Ports complerta, entrant des d'Ulldecona, pujant per Fredes, conquerint el cim del Caro i baixant cap a Horta de St Joan. Només aquesta última part, anar a Horta, no la vam fer, per les dificultats del temps que disposaríem fer fer-ho i també, per les poques conviccions que vam veure a la gent coneixedora de la zona, com és el guarda del refugi de La Font Ferrera, o el cambrer del restaurant Els Ports. No sembla que el camí sigui massa factible per fer-l'ho en bici, així que de moment vam desistir d'anar-hi i ho farem un altre dia que podem sortir a primera hora des de el refugi del Caro. Vam tornar directament des del cim del Caro a Tortosa, i l'endemà una volta pel Delta de l'Ebre.

Però lo millor serà començar pel principi;

lo primer de tot, agrair al Simon que volgués venir amb nosaltres. Aquesta sortida no estava planificada als nostres esdeveniments de la secció BTT de la UME, perquè era un acte commemoratiu del 50è aniversari de la entitat, es demanava fer-lo per parelles, i en Cèsar i jo ja teníem planificat fer-la, però a última hora, el Simon ens va demanar per venir i naturalment no el vam deixar enrere.

Sobre les 09,00 del mati ens vam anar trobant, primer en Cèsar i jo al tren (jo agafant-lo a Gavà i ell a Castelldefels) i a Vilanova ens vam trobar amb en Simon, a la cafeteria de l'estació.

No n'estàvem massa segurs del temps que ens faria; feia dies que plovia i havia refrescat bastant. De fet, aquesta primavera és la més plujosa dels últims anys i les temperatures tampoc acompanyen.

A quarts d'una del migdia vam arribar a Ulldecona i ja sense més dilacions, ens vam posar en marxa, en direcció a La Sènia. Arribant a aquesta població, ens va caure un bon xàfec que ens va obligar a abrigar-nos. Fins i tot vam aixoplugar-nos una mica sota d'un balcó, esperant que passés aquell maleït núvol. Era curiós veure, mentre pedalàvem, les cortines d'aigua que ens anaven envoltant per tot arreu.

Sort que en realitat vam patir poques pluges, perquè després de La Sènia, poca cosa més ens va caure. Això si, envoltats de trons i llamps.

Quan vam arribar al pantà d'Ulldecona, vam decidir menjar alguna cosa, perquè encara ens quedava una bona quilometrada, tota de forta pujada, fins Fredes, així que valia la pena permetre'ns aquesta aturada tècnica, per omplir el dipòsit. A més, a aquelles hores, ensumàvem una oloreta de carn a la brasa que feia que se'ns despertés de cop, l'ànsia de menjar/devorar alguna cosa. No se, jo crec que els restaurants deuen tenir ben amagat un arsenal d'ampolles amb diversos aromes, tots ells culinaris, que van deixar anant a mida que s'acosta personal, perquè de fet, les ganes de menjar i quan més aviat millor, et venen de cop, com per art de màgia. Vas pedalant tranquil·lament, i de cop t'entra una gana....

Vam devorar truites de patates, xistorres, croquetes, canelons.... tot va caure en un tres i no res.

De fet, sort que vam menjar, perquè després ens quedava una pedalada forta en desnivell, que si l'agafes sense reserves, et pot passar factura en qualsevol moment en forma de “pàjara” que t'impedeix continuar. Aquest tros el vaig fer fa pocs mesos i sabia de la importància de menjar en aquell moment.

Després de dinar, vam començar el tram fins a Fredes, pedalant primer seguint la carretera, i després agafant una pista asfaltada, cada cop més estreta, que es va enfilant fins passar els 1200 metres. De camí, i des de lluny, vam poder veure el convent de Benifassà, convent de clausura que només et permeten una visita els dijous.

Tot i anar escoltant continus trons, ens vam lliurar de la pluja, de fet des de la Sènia que no en vam patir.

Passades les cinc de la tarda, vam arribar a Fredes, on vam prendre un cafè al bar del poble, per escalfar-nos una mica, ja que allà dalt començava a fer fred.

De seguida vam continuar, pujant a partir d'ara pel camí de terra, un camí que tot i mantenir la pujada, es feia bastant be. Mentre pujàvem, ens van passar alguns cotxes que anaven al refugi i que després ens saludarien.

A partir del Coll de Tombadors, vam descansar gaudint d'un bon tram de baixada, que ens portaria cap a el Mas del Ric de Fredes, on podíem haver agafat un camí que sortia a la dreta i que ens portaria de manera més directe cap el refugi, però vam preferir seguir el trac, perquè ignoràvem la dificultat d'aquesta drecera, i anant amb alforges carregades, no era qüestió de provar. Millor seguir el camí que marcava el GPS i que també havia fet per setmana santa.

Així que seguint aquest camí i un altre cop amb fortes pujades, vam arribar al Coll de la Creu, on hi ha una bifurcació; cap a l'esquerra, el camí et porta cap a Beseit, i cap a la dreta, direcció al refugi. Aquí també vam fer algunes fotografies i ja seguidament vam enfilar el tram final, cap el refugi, on vam arribar sobre les 19,00 h. El tram Coll de la Creu - Refugi F Ferrera, és de forta baixada.

En aquests refugis, es sopa molt aviat i de fet, la gent ens estava esperant per sopar tots junts. En poca estona vam dutxar-nos (la fitxa d'aigua calenta només dura 5 minuts), i ens vam incorporar a la taula, compartida aquesta vegada per 36 persones més, de manera que el refugi estava ple.

Per sopar ens van donar amanida, macarrons i pollastre, tot molt bo.

Després vam anar a caminar una estona pels voltants del refugi. Fins i tot vam intentar pujar a un petit turó, per fer algunes trucades, però pujant ens va començar a ploure, de manera que vam girar cua i tornar al refugi.

A nosaltres ens va tocar dormir a l'altell. Podem dir que vam tenir sort, perquè en Gabriel, que és el guarda del refugi, ens va donar aquell espai, que son cinc places, per nosaltres tres. La dificultat estava en pujar i baixar, però val, ens en vam sortir.

Dia 19

he dormit a estones, perquè davant nostre teníem un expert roncador que ens ha donat un concert especial, i a mi el pas d'una minúscula mosca ja em desperta, així que he passat la nit del lloro.

No se quina hora era que estàvem parlant el Simon i jo, i algú ens ha fet callar, amb raó, clar, però tampoc he vist que fes callar al roncador!!

hi ha gent que es posa taps a les orelles i diuen que els va molt be, però a mi no. Fent el camí St Jaume ja em passa això. Potser lo millor per mi és posar-me els auriculars i escoltar música, però tampoc puc fer-ho, perquè la bateria del mòbil se'm acaba de seguida si escolto música.

Sobre les 07,00 ens hem anat aixecant. Primer un, després altres; primer poc a poc i sense fer soroll, però després ja no importava res. S'obren els llums, es pleguen sacs, es posen coses dins de bosses de plàstic que fan soroll. Es a dir, que ja no pots dormir més i també t'aixeques, com la resta.

L'esmorzar ha estat be, dins la senzillesa que significa un refugi de muntanya. Cafè amb llet, magdalenes, pa amb mantega i melmelada, etc. Be, senzillesa en quan a productes, no a preu, perquè aquest esmorzar val 6 euros. Hi ha hotels de tres estrelles que per aquest preu, et posen un bufet lliure i esculls el que vols. En fi.

A les 09,00 h hem començat la marxa d'aquest segon dia. Ara tocava 100% camí de terra, amb alguns tobogans que tot i no fer-nos posar el peu al terra, sí ens obligaven a avançar molt lentament, abusant clarament del plat petit i pinyó gran. Aixo si, hem passat per llocs fantàstics, quins paisatges!.

En un moment donat, hem abandonat el trac i hem seguit la pista, perquè els cartells així ens ho proposaven. Sempre em passa que quan abandono el trac que vaig seguint, m'agafa aquell dubte, però aquí estava clarament definit el camí a seguir pels cartells que anàvem trobant. A més, i per assegurar-nos del tot, hem preguntat a uns motoristes si anàvem be i ens han dit que si.

En un moment de la travessa, el Cèsar ha punxat la roda del darrera.

Sobre les 13,00 hem arribat a la zona del Caro. I aleshores hem pensat en una solució de cara a la pujada definitiva al cim. Hem entrat al restaurant Els Ports, i a banda de prendre'ns una cerveseta, hem demanat permís per deixar allà les alforges. Aquesta ha sigut una decisió molt encertada, perquè al Cèsar i a mi, ens ha permès pujar molt més buits de pes. I ho hem notat la tira!! clar, tots aquells quilòmetres amb les alforges plenes a vessar, quan les hem deixat i hem començat a pujar, semblava que la bici no pesés res.

Abans de la pujada, a una bancada que hem trobat hem fet la inscripció corresponent al banderí que portàvem de la UME. Hem anotat els noms, la data i hem signat els tres, conforme arribàvem al cim que havíem proposat.

Seguidament ja si, hem començat la pujada al cim del Caro. Son 3,8 qms i 500 metres de desnivell. La pujada per tant ha sigut dura, però com sempre, poc a poc hem anat pujant cap a la nostra destinació.

L'arribada dalt, ha sigut molt emotiva. Una senyora que estava per allà, s'ha ofert a fer-nos unes quantes fotografies, i ens hem aprofitat, perquè ens n'ha fet moltes, lluint orgullosos la nostra bandereta blava de la Ume.

La baixada fins el restaurant ha sigut ràpida, tot i controlar en tot moment la velocitat, perquè amb aquells desnivells, les bicis s'acceleren soles.

Per dinar, han caigut uns quants canelons, unes mandonguilles amb sèpia i una pota de confit d'ànec, tot boníssim. A banda de la segura qualitat que tenien aquelles viandes, es que també la gana ja feia estona que es feia notar.

Després ha continuat la baixada, fent una primera paradeta al mirador que està just als 1000 metres d'alçada, i des d'on es pot veure la carretera en ziga-zaga que agafaríem després per baixar cap a Tortosa.

La segona, la vam fer davant el mini turonet on està el monument a la cabra, la fauna més representativa dels Ports, encara que en aquesta sortida no l'hem vist en cap moment.

Aquest vespre, jo me'n vaig anar a dormir a Les Cases d'Alcanar, mentre el Simon i el Cèsar es van quedar a un hotel a Tortosa.

Dia 20

vaig anar a esperar als meus companys a Amposta i des d'allà ens vam anar a fer una volta pel Delta, passant per la casa de fusta i Poblenou del Delta.

Be, una volta que van significar aproximadament uns 70 qms!!

Per dinar, vam anar al restaurant El Faro, de Les Cases, on ens van donar un menú típic d'aquella zona, boníssim. I al acabar, ens vam desplaçar fins a Vinaròs, on a les 18,55 vam agafar el nostre tren. Aquest viatge es fa molt llarg, perquè a banda que aquest tren s'atura a totes les estacions, quan arriba a l'Aldea, tira enrere, cap a Tortosa, tornant després a l'Aldea. Però val, es fa be.

En total, en aquesta sortida he fet 180 qms

11-05-13 VII ETAPA CAMÍ CATALÀ ST JAUME, MANRESA-MONTSERRAT

11-05-13

VII ETAPA CAMÍ CATALÀ ST JAUME EN BTT

MANRESA-MONTSERRAT

justament avui, els companys caminadors de la UME fan la tradicional sortida Gavà-Montserrat, en la que he participat diverses vegades.

L'any passat, quan ja teníem en marxa la nostra secció ciclista, vam fer igualment aquesta travessa, en el nostre cas en bici, això si, seguint una ruta diferent per la dificultat dels camins per on passen ells, i vam coincidir tots a Montserrat, on vam poder fer una gran celebració, amb coca i cava, quan ens vam trobar tots al costat del cremallera.

Vam poder tornar tots junts al mateix autocar, ja que com que de btt només vàrem ser quatre, les nostres bicis van caber perfectament a la panxa d'aquell bus.

Però vam tenir un problema, i és que anant en bici, vam arribar massa aviat, sobre les 16,00 ja estàvem allà i clar, encara que ja és Maig, a Montserrat quan se'n va el sol comença a refrescar, i aquells més de tres hores d'espera ens van fer passar fred.

Això, i que enguany estem fent el Camí Sant Jaume en bici, i que ens tocava fer la etapa Manresa-Montserrat, la vam fer coincidir en el dia, però sense pensar en tornar junts, primer pel fred, però també perquè aquest any ja érem una pila (9) i es feia complicat consensuar tothom a esperar tant de temps.

Així que res, vam muntar aquesta sortida sense tenir res més en compte que la nostra etapa i les nostres pròpies especificacions, sense res més.

Potser el proper any, sí muntarem la sortida a Montserrat en bici, no tant pel camí que fan ells, perquè hi ha una part intermitja de la ruta a peu on les bicis no poden passar, però sí per una altre que ens permeti dinar amb ells a St Esteve Sesrovires i tornar després amb l'autocar.

O sigui que ara, centrem-nos amb la nostra sortida, que no ha estat gens malament!!

Vam gaudir d'aquesta gran sortida la Carme, la Lola, el Juanmi, l'Alfons, el Martin, el Josep, el Jorge, el Simon, i jo, o sigui que una expedició de nou no està gens malament, tractant-se d'una pujada a Montserrat.

Tots vam sortir de Gavà, excepte la Carme, el Juanmi i l'Alfons, amb qui ens vam trobar a Manresa directament, per millor combinació per ells des de Terrassa.

Lògicament, no podem començar una sortideta d'aquestes característiques, sense passar abans per un bon bar on prendre'ns els nostres cafès i poder fer també una visita a les seves instal·lacions més privades.

Per accedir al trac que ens portaria directament a Montserrat, l'anterior dijous m'havia desplaçat a Manresa en cotxe a localitzar-lo, per trobar-lo fàcilment dissabte, i anar amb seguretat amb el grup, ja que no surt des de l'estació, sinó que ve seguint una direcció que no passa pel centre de Manresa. Concretament, passa a tres quilòmetres allunyat a l'esquerra de la ciutat.

Lo primer de tot ha sigut dirigir-nos cap a El Pont de Vilomara, poblet situat al sud-est de Manresa i on, poc abans d'arribar, ens creuem amb el trac.

Un cop trobat, ja és qüestió d'anar-lo seguint, tot i que en algun moment diferia dels cartells blaus que indiquen oficialment el camí. Aquestes diferències son normals, perquè qui penja el trac que anem seguint, te uns criteris, que poden diferir del camí “oficial”; potser coneix una drecera, o vol passar per alguna font, etc, de manera que moltes vegades vas seguint el trac del wikiloc i et trobes que dona una volta que tu no faries.

El que està clar és que el trac/ruta arriba allà on vols anar, i si no coneixes el camí, el que s'ha de fer és seguir-lo.

També ha passat avui que tot i seguir el trac, el Juanmi i la Carme coneixien un camí alternatiu, que ells ja havien fet feia unes setmanes i que per tant, hem seguit les seves propostes. I efectivament, poc després hem tornat a coincidir amb el trac.

El paisatge, meravellós. Com gaudim aquestes setmanes dels colors del camp a la primavera!! uns colors verds, marrons, grocs, intensos i brillants, que ens donaven ganes de baixar de les bicis i ficar-nos dins d'aquells camps. Les fotos que hem fet gaudint com nens d'aquell espectacle!.

A Castellgalí hem fet algunes fotografies al mig de la carretera, perquè teníem unes vistes esplèndides de les muntanyes de Montserrat allà al fons.

El nostre camí ens ha portat després quasi a les portes de St Cristòfol, petit poblet-urbanització, per on vam passar-hi amb el Gerard el dia que vam fer Castellbell – Montserrat. Com han canviat les coses i la tecnologia!!! en aquella sortida, ens vam guiar retallant mapes de la guia michelin i anant seguint-los. Res de GPS!!

Aquí hem agafat un camí que sortia a la dreta, i ja tot ha sigut qüestió d'anar-lo seguint, sempre en pujada sostinguda, però que en cap moment ens ha obligat a posar el peu al terra.

En aquest moment, el grup s'ha estirat i hem anat fent ruta, cada un al seu ritme i al seu pas, fins a reagrupar-nos un altre cop, poc abans d'atacar la pujada final, que en un bon tram de pujades ens ha portat fins les portes de l'ermita de Santa Cecília. Una mica abans, hem descansat en un lloc de somni, tot verd, bancs, gespa i un esplèndid paisatge de les muntanyes de Montserrat i del Monestir de St Benet.

Aquest espai, semblava realment tret d'alguna pàgina d'aquells comptes infantils dels anys 60, un lloc de somni, ple de flors, bancs, papallones, etc etc.... jo crec que algun capítol de Heidi el van filmar aquí!!

després del descans corresponent i de les mil fotos que vam fer tots plegats, vam fer la visita a l'ermita de Sta Cecília, una autèntica meravella romànica.

I finalment, el tros sempre somiat quan ens anem a Montserrat, que és l'arribada al recinte del monestir. Pedalar per davant les típiques paradetes de mató de Montserrat i mil queviures més, entrar a la zona dels restaurants i del cremallera i, finalment, l'arribada a la plaça del monestir... Això no te preu, només ho vivim els qui gaudim plenament amb aquestes activitats, aconseguir arribar, sigui a Montserrat o sigui a un altre lloc, és el compliment de l'objectiu proposat, és l'arribada!!!

La Carme, fantàstica, s'ha anat corrents a segellar la seva credencial, cosa que jo no he pogut fer perquè me l'havia oblidat a casa. I mira que porto ja uns quants segells!!!

Després, i abans d'anar a dinar, ens hem pres la sempre esperada i molt valorada cerveseta de rigor, el premi que ens atorguem sempre al finalitzar la nostra activitat. Què bona, Simon!!!

Aquest grupet és fantàstic; avui hem fet ruta amb la Lola, gran companya que sempre està pendent del grup i disposada a estirar-nos a tots una mica, forta en l'avanç i en les dificultats, disposada sempre a ajudar; la Carme, simpatiquíssima i sempre amb un somriure a la cara; el Simon, el Martin, el Juanmi, l'Alfons, grans companys i perfectes per sortir amb ells amb la bici, sempre animats i amb ganes de traslladar-te bona harmonia i bon humor. També la gran predisposició de nous companys, com el Jorge i el Josep. I d'altres, naturalment, que avui no han pogut venir però que formen part del nostre equip, com la Ana, la Imma, el Toni, el Cèsar, la Susanna, la Ònia... no en puc dir més, perquè aleshores segur que me'n oblidaria d'alguns....

abans d'anar a dinar, hem acomiadat a la Carme, ja que tenia el cotxe a l'aparcament i així podia tornar ràpidament cap a casa (gràcies Carme, sabem que avui ha sigut un doble esforç per tu), i després ja, sense més preàmbuls, hem agafat la carretera i cap avall, que fa baixada. En poca estona ens hem plantat a Monistrol, i aquí, cap el restaurant on ja ens estaven guardant taula. Ens va be aquest restaurant, perquè tenen un magatzem on podem guardar les bicis, mentre nosaltres ens atipem amb les seves carns i els seus menús de 14 euros!!

per cinc minuts hem perdut un tren, però ho hem pogut compensar anant a prendre un cafè amb gel a un bar d'allà el costat, per fer temps fins el següent i xerrar una estona. I planificant properes sortides, el desert?, Menorca?.

El tren i el cremallera estan connectats en horari, de manera que cinc minuts abans de l'arribada del tren sembla que no hagi ningú a l'estació, però justament abans, arriba el cremallera, d'on baixen tots els que tornem cap a Barcelona.

Finalment, a St Boi només hem baixat la Lola i jo, ja que la resta han continuat camí cap a Barcelona. Nosaltres hem seguit la carretera fins a l'alçada de Viladecans, on m'he desviat cap a St Climent i la Lola ha continuat cap a Gavà.

Com s'anomena el títol d'aquesta sortida, avui hem fet la VII ETAPA, del nostre camí català de st Jaume en bici. Hem arribat a la meitad del nostre camí a Catalunya. Hem gaudit moltíssim de totes les etapes, cada una d'elles diferent a l'altre, però les hem fet totes amb molta alegria i sempre ens ha quedat aquell regust de satisfacció íntima, que dura un parell de dies. A mi, però també a altres companys/es, acabar una etapa és sinònim d'una plena felicitat, hem aconseguit allò que ens havíem proposat, i a més, gaudint molt i passant-nos-ho molt be. És una sensació que només pot sentir qui de veritat guadeix sortint amb gent, formant part d'un equip. El ciclisme te molt de individualitat, jo mateix, ja fa uns quants anys que vaig en bici, però o anava amb el Gerard, o anava sol, perquè sempre em feia por entrar en algun club, pensant, com li passsa a moolta gent, que "tiraran molt", "els faré anar malament", de manera que mai t'acabes de decidir.

Però quan comparteixes aquestes experiències, quan formes part d'un equip, et sents millor, et sents important de ser un més. I com que la il·lusió és general a tots els participants, quan acabem una ruta i anem en tren cap a casa, i també els dies posteriors, ens queda dins nostres una felicitat especial, uns instants que ens agrada compartir i recordar. Només cal donar una ullada al facebook, i veure com ens agrada a tots, només arribar a casa, conectar-nos i felicitar-nos, recordar experiències, passar-nos fotografies...

Moltes gràcies a tots/es, de veritat, amb vosaltres em sento molt feliç!!  

Una gran sortida i una companyia esplèndida!!

tot i que la etapa d'avui només han sigut 26 qms, en total n'he fet 58, pels desplaçaments a Gavà, St Boi, tornada del Monestir i St Boi a St. Climent.

05 MAIG 2013 PLANOLES-PUIGCERDÀ en btt

05-05-13

PLANOLES-PUIGCERDÀ

Avui teníem planificada repetir la etapa que no vam acabar fa unes setmanes, la Ribes de Freser-Puigcerdà, però muntats ja al tren, i per assegurar-nos d'acabar-la a temps (per agafar encara que sigui l'últim tren de tornada), hem decidit finalment començar-la a Planoles, el que volia dir que passàvem de llarg l'estació de Ribes, i seguíem en tren fins Planoles.

Hem participat en aquesta exigent sortida, el Simon, el Cèsar, l'Alfons, el Martin i jo.

Un dels problemes que se'ns presentava en aquesta sortida, i que ha tirat enrere algunes persones, era justament l'hora d'agafar el tren. Havíem decidit que agafaríem el de les 07,00 del mati, el primer, però això ens suposava a tots un esforç important a l'hora de matinar i desplaçar-nos fins a l'estació de Sants. Per exemple, el Cèsar s'ha quedat a dormir a BCN a casa dels seus pares, i jo m'he desplaçat fins a Sants en cotxe, aparcant-lo a la vora de l'estació.

Allà ens hem trobat quasi tots i després de prendre'ns el corresponent cafè, hem agafat el tren previst. A l'estació de Torre Baró, ha pujat l'Alfons.

Durant el trajecte en tren, primer el Cèsar i després l'Alfons, m'han ajudat a reparar la bicicleta. Resulta que s'havien perdut dos cargols dels quatre que subjecten els plats, i els altres dos estaven bastant fluixos. Per això he tingut aquests problemes amb la cadena, perquè els plats, al no estar a la seva distància l'un de l'altre, provocaven que la cadena, al canviar, s'encallés entre plat i plat, i em causés tants problemes. Des que hem fet aquesta reparació, en el dia d'avui la bicicleta no m'ha tingut cap problema. Dilluns la portaré al taller i em sentiran!!.

Lo pitjor d'aquesta sortida és l'excessiva tardança en arribar fins a l'estació de Planoles. Han sigut més de dues hores de tren, ja que sortint a les 07,00, hem arribat a les 09,25. i lògicament, pitjor ha sigut la tornada, quan hem estat tres hores!! anar a Madrid amb el tren d'alta velocitat, son 2,50 hores!!.

en fi.

A Planoles hem preguntat a un veí pel millor camí, i ens ha guiat per una carretereta que ens ha fet fer una volta innecessària, per la longitud i per l'alçada, perquè després hem vist que no ens calia haver fet aquell camí. En fi, son coses que poden passar quan preguntes.

Aquell senyor, ens ha fet anar seguint una carretera molt estreta, quasi fins un poble que es diu Nevà. Uns centenars de metres abans, hem agafat una petita desviació a la dreta, que ens ha portat fins a Fornells de la Muntanya, on volíem anar a comprar queviures per dinar, ja que a partir d'aquí, no trobaríem cap bar ni cap botiga fins a Puigcerdà.

Si no hagués sigut necessari passar per Fornells, ens haguéssim estalviat alguns quilòmetres i alguns metres de desnivell positiu, perquè haguéssim seguit el tram del gr11-8 que passa per Planès, però clar, l'avituallament era imprescindible. L'error va ser anar a comprar a Fornells i no a Planoles mateix, encara que aquestes coses sempre es veuen després.

Després de l'avituallament, consistent en comprar-nos uns entrepans i de fer un tallat, hem reiniciat la marxa, aquesta vegada en direcció a Dòrria.

En aquest poble és on la primera vegada que vam intentar fer aquesta sortida, vam girar cua, perquè eren les 15,00 h passades, teníem poca teca i a més, temíem no arribar a temps a agafar el tren de tornada. Avui, en canvi, quan entràvem a Dòrria eren les 12,00 aprox, més de tres hores més aviat que l'altre vegada.

Aquí hem carregat d'aigua les cantimplores, perquè sabíem que ja fins a Puigcerdà no trobaríem cap bar ni cap font.

A partir d'aquí comença la travessa “pura i dura”. El camí s'enfila de debò, això si, res a veure amb aquell camí tortuós que vam agafar la primera vegada, entre Planoles i Dòrria. Al menys aquest, dur de desnivell, però ample i ciclable al 100%. aquí era qüestió d'anar fent, poc a poc, amb algun descans, i també alguns moments d'empènyer la bici, perquè el cansament començava a notar-se cada vegada més.

Ara estàvem seguint el mític gr11, el que travessa els Pirineus, gran part per la banda francesa.

Sobre els 2000 metres d'alçada, hem arribat al Coll de la Creu de Maians, un lloc espectacular, un prat verd, potser un pèl difícil de pedalar perquè és un terra molt tou, on les rodes s'enfonsen una mica. Però preciós!!

a partir d'aquí hem agafat una mica de baixada, per un camí on encara hi havia força neu acumulada, fins que hem arribat a un lloc assolellat, perquè teníem una mica de fred, i ens hem posat a dinar.

Després de dinar, hem tingut un altre cop un bon tram de pujades, fins que sobre les 15,00 hem arribat a un altre zona pelada d'arbres, un “desert”, com l'ha nomenat l'avi de Planoles. Un desert potser si, però quin desert! Amb unes vistes excepcionals de les muntanyes de la Cerdanya en tota la seva plenitud. Una mena de “balcó” que ens ha sorprès de tanta bellesa, amb un dia que si be en algun moment amenaçava possibilitat de pluja, era radiant en aquell moment. Aquell espectacle ens ha fet oblidar ràpidament l'enorme esforç que ens ha suposat arribar fins aquí, i que al final, tots hem dit que ha valgut la pena l'intent. No se si tornaré algun dia a veure un paisatge com aquell.

A partir d'aquí, la emoció ens ha envaït, perquè ja notàvem que estàvem a la vora de la nostra destinació; ara ja tot era baixada, una baixada pronunciada que ens feia estar amatents en tots els sentits, però que es deixava fer be. Aquells últims quilòmetres baixant, ens han omplert d'alegria, perquè per fi vèiem que Puigcerdà estava allà a la vora, i no només arribaríem a temps d'agafar l'últim tren, sinó que també el penúltim.

Hem passat com una fletxa l'últim poble abans de Puigcerdà, Age, el qual ens ha fet despertar un altre cop els sentits culinaris, perquè oloràvem carn a la brasa per tot arreu!!.

l'arribada a Puigcerdà l'hem celebrat amb un gran entusiasme. Primer de tot, no obstant, hem anat a l'estació del tren a veure els horaris. Efectivament, la meva memòria estava desperta, i comprovàvem que el proper tren era el de les 17,11, i ara eren les 15,45, així que lo primer de tot ha sigut anar a prendre una cerveseta de celebració per la conquesta aconseguida. Cervesa i fotografies de rigor, clar!!

Després, mentre els companys buscaven un lloc on menjar alguna cosa, m'he anat a fer una visita a l'estany, el qual recordava de la meva època de nen, quan per casa circulava una fotografia d'un ànec blanc feta en aquest estany.

Fetes les corresponents fotografies i film, m'he incorporat al grup en el dinar a base de tapes, que ens han deixat encara més satisfets del dia d'avui.

A les 17,11 agafàvem el tren i a quarts de nou del vespre arribava a casa.

Avui he fet 36 qms, i porto:

04-05-13. VOLTA PEL DELTA i LES PLATGES DE EL PRAT

04-05-13

VOLTA PEL DELTA I LES PLATGES DE EL PRAT

Uns quants amics hem quedat aquest mati per donar aquesta volta pel Delta, que ja coneixem per haver-la fet varies vegades, però que sempre ens agrada i sorprèn per la seva bellesa.

Havíem quedat per sortir a les 09,00, però com que el Quim m'havia dit que vindria una estona abans per esmorzar, jo també he matinat per fer-ho amb ell. Portava entrepà de casa, però al bar de sota la UME m'he demanat una llesca de pa amb tomàquet i pernil, per allò de començar be el dia.

De la gent apuntada, han faltat tres persones sense avisar, cosa que no m'ha agradat, i avui mateix he fet un escrit, via facebook, de la UME, per recriminar-los una mica, dient que qui s'apunti, si després no venen, al menys que avisin, que no costa res i evita que els demés els estiguem esperant uns minuts.

També ha vingut un moment la Imma, perquè tenia que entregar-li la samarreta.

Sobre les 09,15 ens hem posat en marxa. Érem el Quim, el Toni, el Dani i jo.

I com sempre, ens hem dirigit seguint la carretera, cap a St Boi, per entrar al Llobregat, per la seva marge dreta. Hem anat tirant avall, fins que arribem a la Nissan, on entrem a El Prat. Aquí, pedalem uns metres pels carrers de la ciutat, fins que arribem als camins rurals que ens entren als camps agrícoles i després a la zona del DELTA.

Poca estona més tard, arribem al Mirador de La Bunyola, on hem fet l'esmorzar (el segon per mi). Aquí tots coneixíem el lloc, excepte el Quim, que ha quedat meravellat d'aquest entorn.

Després d'un merescut descans, hem continuat, ara seguint també el camí de terra, fins passar per l'antic quarter dels Carrabiners, d'on només queden les parets, igual que el Mirador del Semàfor. Aquest està situat al mig d'uns aiguamolls i per accedir-hi, caminant, no en bici, perquè està prohibit, s'ha de fer-ho seguint una passarel·la de fusta, que en el seu tram final te forma de vuit, com l'excalextric.

Un altre lloc desconegut pel Quim, i també li ha agradat molt.

Seguidament, per l'altre banda del canal, hem anat fins al darrere de l'aeroport, pedalant per un excel·lent carril bici, que en poc temps ens ha portat fins la platja de El Prat. Molt poca gent encara, però aviat estarà plena de gom a gom. De moment, avui els pescadors i nosaltres hem tret profit de tant poca gent, perquè per fer aquest darrer tram, el de travessar la platja fins a l'altre banda, buscant el camí de la riera de St Climent, avui ho hem fet pedalant per la sorra, molt a la vora de l'aigua, de manera que al estar la sorra tant mullada, estava una mica més compactada i podíem pedalar-hi sobre sense cap problema. Només algun lloc especial, com algun sot, o si trobàvem un grup de pedres, ens feia posar el peu al terra, però poc. Ha sigut molt bo, perquè a més, hem avançat molt i no és tant cansat com quan camines tota l'estona.

Al arribar al mirador de la riera de St Climent, hem netejat la cadena tirant-li aigua de les nostres cantimplores. Hem llençat aigua bona, però valia la pena fer-ho, perquè pràcticament havíem acabat la ruta i en canvi era molt convenient netejar la cadena de sorra.

Seguidament hem anat tirant amunt, seguint aquest camí, i aturant-nos un moment als aguaits de la maresma de les Filipines, on hem pogut veure allà mateix una família de tortugues bastant grans. Abans d'arribar un altre cop a la civilització, hem passat pel Mirador de La Vidala, donant l'últim cop d'ull a aquesta zona.

A partir d'aquí, hem passat per darrera de l'aparcament dels taxis de l'aeroport, i ja fins Gavà, on volíem netejar les bicis a la benzinera. No ho hem pogut fer, de tanta gent que volia rentar-se el cotxe.

I com ja passa massa sovint, continuo tenint problemes amb la bicicleta. I els mateixos de sempre!!

El total hem fet 36 qms

21-04-13, EL LLOBREGAT d'anada i tornada

21-04-13 

EL LLOBREGAT d'anada i tornada.

Amb aquest títol ens posàvem avui en marxa molts amics de la bici. Aquesta sortida ha tingut bastant ressò (jeje). Per exemple, de St Climent hem anat 5 persones, cosa inaudita, ja que una companya, la Maria Àngels, ha vingut i ha portat 4 companys ella sola.

A Gavà ens hem trobat altres companys, també coneguts i no coneguts. A l'hora prevista, ens hem anat cap a St Boi, on a l'estació dels ferrocarrils també ens hem trobat més gent. En total, 23, quasi la meitat nous, lo qual em produeix dos sentiments contradictoris; per una banda, m'agrada, perquè vol dir que la gent cada vegada ens va coneixent més i confia amb nosaltres, però per una altre, tanta gent, amb tants que no coneixes, és un problema a l'hora d'organitzar-nos. Per exemple, arriba un moment en que no se on és la gent, si hi ha algú davant, si falta algú per arribar. Tot per no perdre'n cap, clar. Però val, lo important és que si ens acompanyen, és que confien amb nosaltres, lo qual és un orgull.

Després de trobar-nos tots, hem iniciat la marxa, entrant a la llera del Llobregat i anar pujant per la seva banda dreta, la mateixa que seguim amb la gent de St Climent quan fem la marxa a peu a Montserrat. A partir d'aquest moment, i com és previsible, el grup s'ha anat estirant i de tant en tant ens anàvem esperant, per agrupar-nos.

El Manel proposava que en un moment donat de la marxa, travesséssim el riu per sobre d'un pont blau, per fer l'última part per l'altre banda, però m'he estimat més seguir rigurosament el programa previst, que era “pujar per una banda i baixar per l'altre”, de manera que hem continuat pel mateix marge. La última part, és la més dura, perquè remunta un bon tros, fins a donar a la carretera, però son pocs metres i d'aquesta manera, ens permet arribar a Martorell i el Pont del Diable directament, per poder, després d'esmorzar, travessar el pont i tornar per l'altre costat.

A Martorell hem trobat la terrassa d'un hotel, i allà ens hem segut a esmorzar, alguns l'entrepà que portaven de casa, i altres fins i tot s'han demanat callos!!

La travessa era fàcil i ja teníem planejat que l'esmorzar ens portaria una hora llarga. No és aquest normalment el nostre pla, seure a esmorzar llarga estona, però avui era diferent, perquè la sortida era fàcil i ho teníem planificat així.

Abans de continuar ja per l'altre banda, ens hem fet una foto de record al pont del Diable. Valia la pena fer-la, sent la colla que érem!!

Tornant, aviat m'he posat al costat del Dani, perquè està poc entrenat i ja començava a cansar-se, així que m'he quedat amb ell a fer-li costat i ajudant-lo en el seu camí.

Als aiguamolls de Molins ens hem esperat per agrupar-nos, però aquí ja no estàvem tots, els de St Climent han anat tirant.

A Sant Boi hem travessat el riu per un pas que hi ha, bastant fet malbé pel temporal de pluges d'aquests dies, però l'hem pogut travessar a empentes i rodolons!!.

En aquest lloc, alguns companys han donat per acabada la sortida. Altres hem continuat, seguint el suggeriment de la Imma, que ens proposava arribar a l'estació de Gavà seguint pel parc agrari de Gavà, en lloc d'agafar la carretera.

No obstant, com que ja era tard, a Viladecans hem buscat un bon lloc per fer una cerveseta i donar per acabada la ruta.

En total hem fet uns 73 qms,