18/20 MAIG 13, TRAVESSA DELS PORTS DE TORTOSA

18 al 20-5-13 TRAVESSA DELS PORTS DE TORTOSA. PUJADA AL CARO

dia 18

Dins dels actes del 50è aniversari de la UME, en que al menys per parelles pujàvem a un cim de Catalunya, el Cèsar i jo vam decidir el passat mes d'Octubre que per aquesta celebració, pujaríem al cim del CARO.

Però donat que la zona dels PORTS DE TORTOSA és fantàstica, i veient que tindríem 3 dies, gràcies a que el dilluns dia 20 era festa a Barcelona, vam planificar que faríem una ruta dels Ports complerta, entrant des d'Ulldecona, pujant per Fredes, conquerint el cim del Caro i baixant cap a Horta de St Joan. Només aquesta última part, anar a Horta, no la vam fer, per les dificultats del temps que disposaríem fer fer-ho i també, per les poques conviccions que vam veure a la gent coneixedora de la zona, com és el guarda del refugi de La Font Ferrera, o el cambrer del restaurant Els Ports. No sembla que el camí sigui massa factible per fer-l'ho en bici, així que de moment vam desistir d'anar-hi i ho farem un altre dia que podem sortir a primera hora des de el refugi del Caro. Vam tornar directament des del cim del Caro a Tortosa, i l'endemà una volta pel Delta de l'Ebre.

Però lo millor serà començar pel principi;

lo primer de tot, agrair al Simon que volgués venir amb nosaltres. Aquesta sortida no estava planificada als nostres esdeveniments de la secció BTT de la UME, perquè era un acte commemoratiu del 50è aniversari de la entitat, es demanava fer-lo per parelles, i en Cèsar i jo ja teníem planificat fer-la, però a última hora, el Simon ens va demanar per venir i naturalment no el vam deixar enrere.

Sobre les 09,00 del mati ens vam anar trobant, primer en Cèsar i jo al tren (jo agafant-lo a Gavà i ell a Castelldefels) i a Vilanova ens vam trobar amb en Simon, a la cafeteria de l'estació.

No n'estàvem massa segurs del temps que ens faria; feia dies que plovia i havia refrescat bastant. De fet, aquesta primavera és la més plujosa dels últims anys i les temperatures tampoc acompanyen.

A quarts d'una del migdia vam arribar a Ulldecona i ja sense més dilacions, ens vam posar en marxa, en direcció a La Sènia. Arribant a aquesta població, ens va caure un bon xàfec que ens va obligar a abrigar-nos. Fins i tot vam aixoplugar-nos una mica sota d'un balcó, esperant que passés aquell maleït núvol. Era curiós veure, mentre pedalàvem, les cortines d'aigua que ens anaven envoltant per tot arreu.

Sort que en realitat vam patir poques pluges, perquè després de La Sènia, poca cosa més ens va caure. Això si, envoltats de trons i llamps.

Quan vam arribar al pantà d'Ulldecona, vam decidir menjar alguna cosa, perquè encara ens quedava una bona quilometrada, tota de forta pujada, fins Fredes, així que valia la pena permetre'ns aquesta aturada tècnica, per omplir el dipòsit. A més, a aquelles hores, ensumàvem una oloreta de carn a la brasa que feia que se'ns despertés de cop, l'ànsia de menjar/devorar alguna cosa. No se, jo crec que els restaurants deuen tenir ben amagat un arsenal d'ampolles amb diversos aromes, tots ells culinaris, que van deixar anant a mida que s'acosta personal, perquè de fet, les ganes de menjar i quan més aviat millor, et venen de cop, com per art de màgia. Vas pedalant tranquil·lament, i de cop t'entra una gana....

Vam devorar truites de patates, xistorres, croquetes, canelons.... tot va caure en un tres i no res.

De fet, sort que vam menjar, perquè després ens quedava una pedalada forta en desnivell, que si l'agafes sense reserves, et pot passar factura en qualsevol moment en forma de “pàjara” que t'impedeix continuar. Aquest tros el vaig fer fa pocs mesos i sabia de la importància de menjar en aquell moment.

Després de dinar, vam començar el tram fins a Fredes, pedalant primer seguint la carretera, i després agafant una pista asfaltada, cada cop més estreta, que es va enfilant fins passar els 1200 metres. De camí, i des de lluny, vam poder veure el convent de Benifassà, convent de clausura que només et permeten una visita els dijous.

Tot i anar escoltant continus trons, ens vam lliurar de la pluja, de fet des de la Sènia que no en vam patir.

Passades les cinc de la tarda, vam arribar a Fredes, on vam prendre un cafè al bar del poble, per escalfar-nos una mica, ja que allà dalt començava a fer fred.

De seguida vam continuar, pujant a partir d'ara pel camí de terra, un camí que tot i mantenir la pujada, es feia bastant be. Mentre pujàvem, ens van passar alguns cotxes que anaven al refugi i que després ens saludarien.

A partir del Coll de Tombadors, vam descansar gaudint d'un bon tram de baixada, que ens portaria cap a el Mas del Ric de Fredes, on podíem haver agafat un camí que sortia a la dreta i que ens portaria de manera més directe cap el refugi, però vam preferir seguir el trac, perquè ignoràvem la dificultat d'aquesta drecera, i anant amb alforges carregades, no era qüestió de provar. Millor seguir el camí que marcava el GPS i que també havia fet per setmana santa.

Així que seguint aquest camí i un altre cop amb fortes pujades, vam arribar al Coll de la Creu, on hi ha una bifurcació; cap a l'esquerra, el camí et porta cap a Beseit, i cap a la dreta, direcció al refugi. Aquí també vam fer algunes fotografies i ja seguidament vam enfilar el tram final, cap el refugi, on vam arribar sobre les 19,00 h. El tram Coll de la Creu - Refugi F Ferrera, és de forta baixada.

En aquests refugis, es sopa molt aviat i de fet, la gent ens estava esperant per sopar tots junts. En poca estona vam dutxar-nos (la fitxa d'aigua calenta només dura 5 minuts), i ens vam incorporar a la taula, compartida aquesta vegada per 36 persones més, de manera que el refugi estava ple.

Per sopar ens van donar amanida, macarrons i pollastre, tot molt bo.

Després vam anar a caminar una estona pels voltants del refugi. Fins i tot vam intentar pujar a un petit turó, per fer algunes trucades, però pujant ens va començar a ploure, de manera que vam girar cua i tornar al refugi.

A nosaltres ens va tocar dormir a l'altell. Podem dir que vam tenir sort, perquè en Gabriel, que és el guarda del refugi, ens va donar aquell espai, que son cinc places, per nosaltres tres. La dificultat estava en pujar i baixar, però val, ens en vam sortir.

Dia 19

he dormit a estones, perquè davant nostre teníem un expert roncador que ens ha donat un concert especial, i a mi el pas d'una minúscula mosca ja em desperta, així que he passat la nit del lloro.

No se quina hora era que estàvem parlant el Simon i jo, i algú ens ha fet callar, amb raó, clar, però tampoc he vist que fes callar al roncador!!

hi ha gent que es posa taps a les orelles i diuen que els va molt be, però a mi no. Fent el camí St Jaume ja em passa això. Potser lo millor per mi és posar-me els auriculars i escoltar música, però tampoc puc fer-ho, perquè la bateria del mòbil se'm acaba de seguida si escolto música.

Sobre les 07,00 ens hem anat aixecant. Primer un, després altres; primer poc a poc i sense fer soroll, però després ja no importava res. S'obren els llums, es pleguen sacs, es posen coses dins de bosses de plàstic que fan soroll. Es a dir, que ja no pots dormir més i també t'aixeques, com la resta.

L'esmorzar ha estat be, dins la senzillesa que significa un refugi de muntanya. Cafè amb llet, magdalenes, pa amb mantega i melmelada, etc. Be, senzillesa en quan a productes, no a preu, perquè aquest esmorzar val 6 euros. Hi ha hotels de tres estrelles que per aquest preu, et posen un bufet lliure i esculls el que vols. En fi.

A les 09,00 h hem començat la marxa d'aquest segon dia. Ara tocava 100% camí de terra, amb alguns tobogans que tot i no fer-nos posar el peu al terra, sí ens obligaven a avançar molt lentament, abusant clarament del plat petit i pinyó gran. Aixo si, hem passat per llocs fantàstics, quins paisatges!.

En un moment donat, hem abandonat el trac i hem seguit la pista, perquè els cartells així ens ho proposaven. Sempre em passa que quan abandono el trac que vaig seguint, m'agafa aquell dubte, però aquí estava clarament definit el camí a seguir pels cartells que anàvem trobant. A més, i per assegurar-nos del tot, hem preguntat a uns motoristes si anàvem be i ens han dit que si.

En un moment de la travessa, el Cèsar ha punxat la roda del darrera.

Sobre les 13,00 hem arribat a la zona del Caro. I aleshores hem pensat en una solució de cara a la pujada definitiva al cim. Hem entrat al restaurant Els Ports, i a banda de prendre'ns una cerveseta, hem demanat permís per deixar allà les alforges. Aquesta ha sigut una decisió molt encertada, perquè al Cèsar i a mi, ens ha permès pujar molt més buits de pes. I ho hem notat la tira!! clar, tots aquells quilòmetres amb les alforges plenes a vessar, quan les hem deixat i hem començat a pujar, semblava que la bici no pesés res.

Abans de la pujada, a una bancada que hem trobat hem fet la inscripció corresponent al banderí que portàvem de la UME. Hem anotat els noms, la data i hem signat els tres, conforme arribàvem al cim que havíem proposat.

Seguidament ja si, hem començat la pujada al cim del Caro. Son 3,8 qms i 500 metres de desnivell. La pujada per tant ha sigut dura, però com sempre, poc a poc hem anat pujant cap a la nostra destinació.

L'arribada dalt, ha sigut molt emotiva. Una senyora que estava per allà, s'ha ofert a fer-nos unes quantes fotografies, i ens hem aprofitat, perquè ens n'ha fet moltes, lluint orgullosos la nostra bandereta blava de la Ume.

La baixada fins el restaurant ha sigut ràpida, tot i controlar en tot moment la velocitat, perquè amb aquells desnivells, les bicis s'acceleren soles.

Per dinar, han caigut uns quants canelons, unes mandonguilles amb sèpia i una pota de confit d'ànec, tot boníssim. A banda de la segura qualitat que tenien aquelles viandes, es que també la gana ja feia estona que es feia notar.

Després ha continuat la baixada, fent una primera paradeta al mirador que està just als 1000 metres d'alçada, i des d'on es pot veure la carretera en ziga-zaga que agafaríem després per baixar cap a Tortosa.

La segona, la vam fer davant el mini turonet on està el monument a la cabra, la fauna més representativa dels Ports, encara que en aquesta sortida no l'hem vist en cap moment.

Aquest vespre, jo me'n vaig anar a dormir a Les Cases d'Alcanar, mentre el Simon i el Cèsar es van quedar a un hotel a Tortosa.

Dia 20

vaig anar a esperar als meus companys a Amposta i des d'allà ens vam anar a fer una volta pel Delta, passant per la casa de fusta i Poblenou del Delta.

Be, una volta que van significar aproximadament uns 70 qms!!

Per dinar, vam anar al restaurant El Faro, de Les Cases, on ens van donar un menú típic d'aquella zona, boníssim. I al acabar, ens vam desplaçar fins a Vinaròs, on a les 18,55 vam agafar el nostre tren. Aquest viatge es fa molt llarg, perquè a banda que aquest tren s'atura a totes les estacions, quan arriba a l'Aldea, tira enrere, cap a Tortosa, tornant després a l'Aldea. Però val, es fa be.

En total, en aquesta sortida he fet 180 qms