22-03-14, PIRINEXUS II. GIRONA-FLAÇÀ

22-03-14

PIRINEXUS II GIRONA-FLAÇÀ

Com deia en la primera crònica de la Pirinexus, aquesta travessa circular s'ha preparat recentment, i te com a objectiu fer una volta sencera entre les comarques del nord de Catalunya, El Ripollès, El Pla de l'Estany, El Gironès i el Baix i Alta Empordà, això a Catalunya, i la zona de la Catalunya Nord, més enllà dels Pirineus, ja en territori francès.

Fa uns mesos, vam fer la que vam bategar com la Pirinexus I, quan vam fer el tram Ripoll-Olot-Girona, i ara tocava fer-ne la II, la que sortint de Girona ens portaria a Flaçà, fent una bona volta per la Costa Brava.

En quant al transport, aquesta vegada ens vam decidir pel tren, perquè encara que segons les inscripcions podríem ser molts, les notícies meteorològiques eren dubtoses en quan a l'estabilitat del temps, el que vol dir que les possibilitats d'anulacions eren força possibles, com efectivament va ser, tot i que en total, vam anar 22 .

La Imma, el Ricardo, el Gerard i jo, vam quedar que aniríem fins a Flaçà a deixar els cotxes, i anar en tren a Girona, amb les bicis, a esperar als companys que venien de Barcelona. La idea d'anar amb el cotxe, era bona també perquè com que les previsions eren que plouria, aniria be tenir roba seca al cotxe, cosa que així va ser i lo be que em va anar.!

Sobre les 09,30, després de les presentacions, les visites al servei i alguns cafès que també van caure, ens vam posar en marxa. Per davant teníem 100 qms aprox.

La sortida de Girona, i de fet de totes les grans ciutats, sempre és complicada. Tenim un trac i l'anem seguint, però aquesta vegada, el trac ens suposava de fet un petit problema; estava gravat en sentit invers, és a dir, Flaçà-Girona, el que ens proporcionava algun problema. Per exemple, ens obligava a circular per carrers en contra direcció, ja que era direcció correcta en l'altre sentit, i no en el nostre. Però val, a banda d'això, ens va anar força be, tot i que al vell mig de la sortida, vaig haver de substituir les piles.

El primer tram que vam fer era Girona - St Feliu de Guíxols, seguint la via verda Carrilet II, un tros d'uns 40 qms, fàcils de fer. L'únic, i és normal per la quantitat de gent que anàvem, les aturades sovintegen massa, quan no és per una cosa, és per una altre, però val, també és normal i en tot cas, és una cosa que s'ha de tenir en compte a l'hora de fer previsions d'horaris.

Aquesta ruta, quasi en un 90%, la vam fer el Cèsar i jo feia unes setmanes, justament per veure el camí en vistes a aquesta sortida, però com dic, no tota ha sigut igual.

Després de St Felíu, quan vam entrar al passeig marítim de Platja d'Aro, vam seguir la línia de la platja fins el final, al contrari que l'altre vegada que, en un moment donat, ens va portar per la carretera.

Lo bo d'aquest nou tram de platja va ser que vam agafar un petit tros del camí de ronda, el qual només te un adjectiu; espectacular. Amb les nostres bicis, el vam anar seguint, sempre arran la platja, i fins i tot en segons quin moment del traçat, vam haver de caminar, perquè ens vam trobar amb escales, però això va tenir un premi, i és les excel·lents vistes que gaudíem, de la costa. Preciós.

Un cop passat aquest tros, a la mateixa platja, ens vam aturar una estona a reposar forces i descansar una mica. En aquell moment portàvem uns 40 qms i encara ens faltaven uns 30 per St Felíu de Boada, on teníem previst dinar.

Aquí vam menjar una mica i fer algunes entrevistes pel vídeo, una novetat que li dona un altre aire a la peli. 

Després vam allunyar-nos una mica de la costa, fins arribar a St Antoni de Calonge, on vam tornar a pedalar pel costat de l'aigua, més concretament pel passeig marítim. Vam prendre precaucions d'anar poc a poc, ja que al passeig hi havia força gent, passejant. Ja imagino que a l'estiu, seria molt complicat fer una travessa així. Potser la faríem igual, però molt més poc a poc, o fins i tot, caminant.

Abans d'arribar a St Antoni de Calonge, a l'alçada del càmping Cala Gogó, vam trucar al restaurant per confirmar que ens estàvem acostant. Va ser curiós com el del restaurant, al preguntar-li quan podríem trigar, ens va dir 45 minuts, quan en realitat vam trigar més de dues hores. I això que sabia que anàvem en bici!!

Però en fi, nosaltres anàvem avançant, que encara faltava molt. Vam passar també per Palamós i a partir d'aquí, ja vam deixar definitivament la platja, per entrar al camp. Entre camins i carreteres, vam arribar a una altre via verda, la del TREN PETIT, també passada quan vam anar el Cèsar i jo. Aquesta és una via verda petita, que ens acosta a Palafrugell, sense entrar-hi. 

Ja feia estona que anàvem aturant-nos de tant en tant, per descansar i reposar forces, amb begudes, caramels o fruita, perquè se'ns estava fent molt llarg.

Després de Palafrugell, i passant per camins de tota mena, plans i en pujada, llisos o amb moltes pedres, i quan el meu gps em marcava que portàvem 68 qms, vam arribar a un altre camí, ara asfaltat, on hi havia una casa i una senyora, i al fons es veia un poble. Se'm va caure la moral al terra quan li vaig preguntar a la senyora si aquell poble era St Feliu, on anàvem a dinar, i em va dir, noooo!!!!! ui!!! encara falta passar Torrent i Pals!! tal i com ens ho va explicar, i a més, ens ho va dir, encara ens faltaven més de 10 qms per St Feliu, informació que jo no podia creure, segons les meves dades, clar que podia estar equivocat, ja que segons les meves previsions, hauríem d'arribar al poble on dinaríem quan portéssim 70 qms, i clar, amb la informació d'aquella dona, ens aniríem als 78. La gent es va desanimar, clar, teníem gana i estàvem cansats. Jo, a més, preocupat, perquè no volia donar una imatge de no tenir controlada la situació.

Però per sort, aquella senyora havia exagerat força. Aviat vam passar per Torrent i de seguida vam veure allà al fons Pals, però cap a la dreta, sense arribar-hi, per tant, St Feliu no podia estar massa lluny. Finalment, vam arribar quan el meu GPS marcava 72 qms. No eren els 70 previstos (havia fet la previsió a ull), però tampoc els 78 que signficaríen si la senyora hagués tingut la raó.

Ens vam posar a dinar passades les 16,00 h, tots amb molta gana. Ens vam donar de temps una hora i vaig parlar amb el cambrer perquè es donés tota la pressa possible, perquè encara ens faltava molt i se'ns podria fer fosc.

A tots els va agradar molt el poble, típic d'aquesta zona del Baix Empordà, ple de cases de pedra, també la possibilitat de guardar les bicis dins el local, i sobretot, la qualitat del menjar, molt bo, en relació qualitat-preu.

Dels 22, 17 vam demanar menú i la resta begudes, perquè portaven el menjar de casa.

Justament el moment d'entrar a dinar, va començar a ploure, i també va aturar-se la pluja mentre érem dins al restaurant.

Allà, vam decidir que a partir d'aquell moment, seguiríem per la carretera. El motiu era que sortiríem sobre les 17,15 i teníem un tren a les 19,10 i l'altre a les 20,30. Si perdíem el de les 19,10, voldria dir que estaríem pedalant pels camins, sense llums, ja que molts no la portaven, així que mira, millor carretera, que son secundàries uns quants quilòmetres, amb poc trànsit, i que en canvi, ens permetia avançar.

Això si, vam agafar la tempesta del dia. Tot el dia la vam estar esquivant, però a la tarda no, vam tenir una pluja molt forta, amb moments de calamarsa, que ens va deixar ben mullats. Jo portava l'impermeable, però res, no se si era l'impermeable o la suor, la qüestió es que vaig quedar xop del tot. Per això he dit al principi, que sort que havia vingut amb el cotxe i que podria canviar-me al arribar a Flaçà.

Els últims quilòmetres van ser els mes durs, perquè no volíem perdre el tren. Em vaig aturar a una gasolinera, quan faltaven 3 qms per Flaçà, a esperar la gent, i a animar-los que seguissin sense aturar-se, que els quedava poc per arribar i tindrien possibilitats d'agafar el tren, com finalment així va ser. 

Al final, la Imma, el Ricardo, el Gerard i jo, els vam poder anar a acomiadar a l'estació, mentre nosaltres agafaríem els nostres cotxes.

I val, només em queda agrair al Gerard, que va agafar la meva motxilla després d'una aturada, ja que me l'havia deixat al terra!!! Moltes gràcies, company.

En total hem fet 95 qms, 

09-03-14, MONTBLANC-VILANOVA

09-03-14 MONTBLANC-VILANOVA
Com estava previst, avui una bona colla, concretament 40 ciclistes, hem fet una gran travessa, Montblanc - Vilanova, de 80 quilòmetres.
En aquesta ocasió, també hem fet ús de l'autocar. Anava veient que la gent s'anava apuntant, de manera que quan vam arribar a 22-23, ja vam decidir que aniríem en autocar. Érem massa gent per fer aquest desplaçament en tren, com inicialment estava previst. El tren que ens hauria de deixar a Montblanc, és molt curt, i tantes bicis es molt possible que el revisor ens fes baixar i ens trenqués la sortida.
A més, teníem un preu establert per 30 persones que tothom va acceptar, però amb l'avantatge que si passàvem, ens estalviaríem uns diners, com així va ser, ja que finalment, com he dit abans, vam ser 40 persones.
I com les altres vegades, uns quants van anar a muntar a l'autocar a la seva base, mentre que la resta, ens hi vam afegir a Gavà, que és d'on sortíem oficialment.
A Barcelona, agraïm l'ajut prestat pel Josep i per l'Emili, que son els companys que es van fer càrrec de la logística del transport.
A Montblanc vam arribar a les 09,00 aproximadament i després d'una curteta visita al bar, vam iniciar la sortida.

Oi que sembla mentida que tots cabéssim dins d'aquell autobús??

La primera part d'aquesta ruta, és segurament la més dura. Sortint de Montblanc, el camí em porta en direcció Prenafeta, al cim de la Serra de Miramar, que no pugem, però que anem pedalant cap allà. Així que pujades, algunes d'elles fortes, que ens fan entrar en calor ràpidament.
L'any passat, aquest tros va ser molt divertit, perquè el dia anterior havia nevat força i teníem una bona capa de neu sota les nostres rodes. Enguany no, avui el dia era esplèndid, amb un bon sol i que aviat la calor ens va fer anar traient samarretes i altres robes d'abric.
Aquesta part de més esforç, va acabar en el moment en que vam arribar a l'alçada de Cabra del Camp, un poble situat a l'altre banda de l'autopista. A partir d'aquí, on podríem dir que començava la segona part de la ruta,  ens vam relaxar i guanyar alguns minuts, perquè fins a St Maria vam anar per la carretera i a més, en baixada. 
Els camins i les pistes asfaltades ens van portar fins a l'alçada d'Aiguamúrcia, un poblet, molt a la vora de Santes Creus, on vam gaudir d'una gran aventura, en la que denominaríem tercera part, quan vam travessar diverses vegades el riu Gaià, per mitjà d'alguns ponts de fusta que, malauradament, enguany estaven força fets malbé. Si l'ajuntament que correspongui, penso que Vila-rodona, no fa res i no els repara, pot haver-hi algun accident important, perquè alguns estan trencats i travessar el riu és molt dificultós. L'alçada no es massa alta, però clar, una mala caiguda pot ser molt negativa per la nostra salud.

Aquí, el Cèsar i el Toni, en el primer pont i el més complicat, es van posar al principi, per aguantar la passarel·la, que no es mogués tant, perquè la gent podés travessar-lo sense perill, ja que en movia molt i clar, portant les bicis a sobre, és una tasca perillosa.
Mentre, jo estava dins el riu, sense haver-me tret les botes ni res, per anar travessant algunes bicis per l'aigua, de companys que no s'atrevien a fer-ho per la passarel·la, i acompanyant també a altres, que van travessar-la caminant.

Aquest va ser un moment llarg, que potser ens va portar més de trenta minuts, i ens va endarrerir força els horaris previstos.
Quan vam arribar a Vila-rodona, ens vam estar una estona, carregant aigua i fent petar la xerrada, potser en el millor moment, després de l'aventura passada pel riu. Aquí vam tornar a fer unes entrevistes, una novetat recent en els vídeos, que li dona un nou estil.
A partir d'aquí, una quarta part. Molt de camp, algunes pujades fortes, i cada vegada més calor. Van venir uns quilòmetres durs per tot plegat. 
Quan vam arribar a Masllorenç, vaig trucar al restaurant de la carretera c51 que vaig visitar l'altre dia, per avisar-los que anàvem 40, i així tinguessin la taula preparada. Encara ens faltaven uns quilòmetres que es van fer eterns. Vam passar per Masarbonés, un poble molt petit que, per cert, l'altre dia vaig entrar amb el cotxe i em va costar la tira poder sortir dels seus estrets carrers!! El motiu de la visita era veure si havia algun bar o restaurant, però res.
A partir d'aquest poble, un trajecte dur i difícil. Vam combinar pujades i baixades fortes, en un terreny amb molta pedra, el que va dificultar molt el ritme. També, el fet d'anar tants, ens enlentia la marxa, lògicament. I més en aquest tros, en que la Cristina va caure i li va obligar a extremar les precaucions a partir d'aquell moment. Es normal, quan es cau la por s'incrementa.

Sobre les 16,00 vam arribar al restaurant El Castell, situat en plena carretera c51 i a uns 6 qms de El Vendrell. Aquí teníem la gran taula preparada i la gent va poder menjar els seus entrepans o el menú de la casa. Jo vaig demanar entrepà de truita la francesa. 
Aquest dinar va durar una hora i poc, la gent va saber enllestir-lo aviat, perquè encara ens faltaven 30 qms per la nostra destinació.
Aleshores, entre tots vam decidir que aniríem fins a Vilanova, però seguint el passeig marítim, i el principal motiu era que si ens posàvem al camí, que era la ruta prevista, el més probable era que se'ns fes de nit abans d'arribar, amb el conseqüent perill que això hagués comportat, així que després de la foto de rigor de després de dinar, ens vam posar en marxa.
Això si, després de reparar una punxada que va patir la Carme.
Sobre l'entrada a El Vendrell, uns quants companys van decidir acabar aquí, i se'n van anar fins a St Vicenç de Calders, a agafar el rodalies. Alguns eren de Terrassa i clar, encara tenien força camí per endavant.
La resta vam continuar, com dic, sempre avall fins trobar la platja, i els passeigs marítims, i van anar passant pobles; Comarruga, Calafell, Cunit, sempre pel costat del mar i gaudint d'un paisatge preciós, ja que a mida que pedalàvem, l'ombra del nostre cos projectada pel poc sol que quedava, cada vegada s'anava fent més i més llarga, fins que finalment, va desaparèixer. 
També, en diverses ocasions, era divertit comprovar la cara de sorpresa de les persones quan ens veien, perquè clar, és poc habitual un grup de 40 ciclistes. Alguns fins i tot ens van confondre amb si participàvem en  alguna cursa i ens aplaudien al nostre pas.
La Luciana i el Miguel, veïns de Vilanova, ens van anar guiant per camins asfaltats sense trànsit, fins a la nostra destinació final, com era l'estació de RENFE de Vilanova, on vam arribar a quarts de vuit i ja fosc, fent exactament els mateixos quilòmetres que si haguéssim anar per la muntanya, el que vol dir exactament, que si haguéssim escollit l'altre camí, haguérem arribat encara molt més tard, el que vol dir, fosc del tot.
A Vilanova ens vam situar entre dos trens i en diferents vagons, de manera que vam passar força desapercebuts. 
En total avui hem fet 80 qms.

08-03-14

VOLTA EN BICI PEL DELTA DEL LLOBREGAT I PLATGES “ per estirar les cames”

Demà el nostre grup de bicicleta tenim una sortida espectacular, farem Montblanc-Vilanova, i avui, per entonar-nos una mica, hem preparat una sortideta que hem bategat així, “per estirar les cames”.

A les portes de la UME, ens hem trobat Miguel, Miguel, Lola, Judith, Alain, Cristina, Manel, Josep, Rubén i jo, o sigui, 10 amics ciclistes per fer aquesta volteta, que no per coneguda, menys fantàstica.

Ens hem anat trobant a partir de les 08,30 i de seguida ens hem posat en marxa, circulant tranquil·lament per la carretera, en direcció Sant Boi, on hem entrat al riu. A proposta d'en Manel, hem pujat una mica amunt, en direcció nord, fins trobar la nova passarel·la que travessa el riu, per baixar per l'altre banda, fins que a l'alçada del camp de l'Espanyol hem tornat al marge dret, per on sempre pedalem quan fem aquesta ruta.

Un cop dins el parc, ens ha passat el mateix de l'altre vegada; l'accés a les instal·lacions del parc on hi ha taules, estava tancat. Eren les 09,45 i l'obrien a les 10,00, així que hem decidit continuar, i anar fins el mirador de la Bunyola, on ens hem menjat els nostres entrepans.

Aquí, i en general en tota la sortida, part del grup no coneixien aquests racons i els han agradat molt.

Després de menjar-nos els entrepans, hem continuat, primer passant pel l'antic quarter dels Carrabiners, que eren l'antiga guàrdia que vigilava les costes. Més endavant, hem arribat fins el mirador del Semàfor, dit així perquè era des d'on es donava pas als vaixells que entraven i sortien de Barcelona. Tant aquest edifici com el quarter dels carrabiners, tenen només els esquelets de les parets, ni rastre dels sostres. Per accedir al mirador del Semàfor, com que està dins d'una zona protegida, només es pot fer a través d'una passarel·la de fusta.

Seguidament, i pujant per l'altre banda, hem anat a conèixer la zona exterior de l'aeroport, on es pot veure, asseguts tranquil·lament, la panxa dels avions quan aterren. Be, quan aterren per aquesta banda de l'aeroport, clar, perquè és segons com bufa el vent. En aquesta sortida, per exemple, no n'hem vist cap aterrant, ho feien per l'altre banda.

Al final del passeig per on anem pedalant, que és en la zona de les platges de El prat, hem fet el de sempre, anar caminant per la platja, en direcció a la Riera de Sant Climent, ja que no hem pogut pedalar per la sorra, a la vora de l'aigua, a diferència d'una altre vegada en que sí ho vam poder fer.

Aquest és doncs el tros més emprenyador, perquè caminar per la sorra, arrossegant la bici, és bastant fatigós, perquè son quasi dos quilòmetres, però val, s'ha de fer si volem fer la volta sencera.

Quan hem arribat a la riera, ja hem enfilat cap amunt, passant per l'estany de La Vidala, fins arribar al seu mirador.

I ja finalment, sobre les 13,00 hem arribat a Gavà, on hem fet una cerveseta!!

Avui he fet 39 qms amb la bici de BTT.

02-03-14 TERRASSA-BARCELONA

02-03-14 TERRASSA-BARCELONA

En aquella reunió que vam fer a la seu de la UME, vam formar uns equips de treball; la Carme i el Juanmi, s'encarregaven d'organitzar sortides per a tothom, i el Martin i el Cèsar, les més agosarades. 

I seguint aquest guió, ahir vam fer la Terrassa-Barcelona, una travessa preciosa, on va quedar demostrat, en primer lloc, el gran poder de seducció, ai!, perdó, de convocatòria de la Carme, que en un tres i no res, va muntar una sortida de 40 (quaranta) persones.

Uns quants, els menys, però deu ni dó, vam venir de Barcelona, i rodalies, mentre que la majoria, eren de Terrassa. A les 09,00 ja estàvem a punt de sortir, i ho vam fer tot seguit, sempre després d'algunes fotografies i presentacions diverses.

Una d'elles, de fotografies, ens la vam fer onze dels participants d'avui, que som també expedicionaris de la propera sortida que farem per Setmana Santa, per la VIA DE LA PLATA. Curiós, que dels 20 que anirem, 11 estiguem avui fent aquesta ruta.

I mira que és mala sort, però la primera punxada durant la ruta, la va tenir un servidor, com molt servilment es diu. I va ser poc després de començar. Vam passar per un lloc on hi havia vidres al terra i mira, em va tocar a mi. També la Mila va punxar poc després, i malauradament per ella va significar plegar, perquè no va poder resoldre el problema perquè li faltava algun element.

La sortida va ser molt maca. Ens van portar, en primer lloc, a travessar uns boscos preciosos, amb molta ombra, que deu ser la delícia dels ciclistes a l'estiu.

Després vam baixar pel bosc de Can Deu. La Carme ens va avisar que en aquell moment, començàvem una baixada molt pronunciada, en la que teníem que posar tots els sentits i efectivament, va ser de complicada, sobretot els primers metres. A més, pedalàvem per una zona molt humida i vam travessar moltes petites rieretes que travessaven de banda a banda el camí, omplint-nos de fang les bicis i nosaltres mateixos.

Durant bona part del camí, vam travessar diverses vegades el riu Ripoll, sempre a través d'unes passarel·les, que li donaven un aire més divertit i emocionant a la travessa.

A l'alçada de Montcada, uns quilòmetres abans, ens vam aturar en un lloc habilitat per menjar, amb una font i unes taules, però no ens vam estar massa estona. Això si, suficient com per incorporar una novetat al vídeo que fem de cada sortida, com és una petita entrevista a alguns companys. En aquesta “estrena”, li va tocar el torn a la Imma, al Emili i a la Lola Salinas. Això li dona un aspecte de més participació als companys.

També aquí, uns amics van aprofitar per acomiadar-se i marxar, perquè tenien uns compromisos familiars. 

Ara ja només quedaven els últims quilòmetres. A Montcada vam entrar definitivament al riu Besòs, ja pedalant per la seva marge esquerra. A proposta del Sisku, vam baixar a la llera, per continuar pedalant per allà, ja que el passeig habilitat, estava massa ple de gent.

Poc després ja  vam arribar a la platja de St Adrià de Besòs. Em vaig fixar amb la barca verda que ens vam fer la foto amb el Pere i l'Enric, i amb lo molt desgastada que estava ara la pintura!!

Aquí ja ens vam acomiadar. Uns quants vam tornar a casa i altres es van quedar a menjar-se una paella i una fideuà.

En total vam fer 37 qms

23-02-14 VOLTA ST LLORENÇ DE MUNT EN BICI CARRETERA

23-02-14 BICICLETA DE CARRETERA

VOLTA A SANT LLORENÇ DEL MUNT I L'OBAC

Avui he participat en una altre de les “delikatessen” preparades pel Rafa Moreno (MORENO 112).

A les 09,00 del mati ens hem trobat a l'estació de Terrassa Centre, un total de 18 ciclistes, disposats a gaudir d'un matí fent una volta espectacular pel parc de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.

Poc després de començar la sortida, ja hem agafat la carretera B-122, que puja cap a Rellinars, a través de la qual hem fet els primers  quilòmetres, fent un primer ascens de 400 mts en 10 qms, el que ja ens ha posat en antecedents del que seria la sortida d'avui.

Just en el punt del qm 10, hem passat pel costat de la Casa Nova de l'Obac, arribant seguidament a Rellinars.

Per sort meva, el Sisku s'ha quedat acompanyant-me durant aquesta primera part de la ruta, que després de pujar aquesta elevació, ha continuat amb una bona baixada, ara gaudint, amb prudència, d'una baixada molt bona, seguint tot un munt de corbes a dreta i esquerra.

Sobre el qm 22, hem arribat abaix, a Castellbell i El Vilar, pedalant a partir d'aquell moment, d'uns quilòmetres pel costat de la carretera c55, amb molt més trànsit del que teníem fins aquell moment, fins arribar a St Vicenç de Castellet, on hem agafat la BV-1229, que ens portaria a El Pont de Vilomara. Aquí, ens hem desviat només passar el poble per la crta BV-1224, que en bona pujada ens ha portat fins a Rocafort. 

Ara circulava per uns pobles que no coneixia, molt bonics, amb les seves cases de pedra. A Rocafort els que portàvem l'equipament del Rafa ens hem fet una foto, a la plaça de l'Església.

Al centre de la foto, el Rafa, amb part del seu equip d'avui;

A partir d'aquí, seguint una mena de pista asfaltada, han vingut uns quilòmetres de forta baixada, que fins i tot em feien mal les mans d'anar frenant contínuament, fins que de cop i volta, i en tot cas avisats pel Rafa, hem topat amb una forta pujada, que en calma, ens ha portat a un altre dels bonics pobles pels que hem passat avui, Mura. Per Mura passàvem quan ens faltaven 25 qms fins a Terrassa.

Aquí el grup s'ha quedat uns minuts, descansant i menjant alguna cosa. Però el Jordi Marcet, el Cèsar i jo, hem seguit la nostra marxa. En el meu cas, després de menjar-me un altre plàtan. He volgut marxar, perquè així no trenco el ritme i m'estimo més anar fent, encara que més lent que els demés, com és lògic. Si m'hagués estat amb ells fins que han decidit marxar, crec que hauria tingut més dificultat després en seguir-los i és allò de veure com la gent se'n va, que em posa nerviós i és pitjor. D'aquesta manera, avançant-me a ells, se que m'atraparan, però més endavant, potser en la baixada, o quasi.

En tot cas, nosaltres hem seguit, fins a trobar la crta BV-1221, agafant-la a la nostra dreta, en direcció al Coll d'Estenalles. Han sigut molts quilòmetres de constant pujada, alguns de forta pujada, que m'ha obligat a dosificar molt l'esforç de la pedalada, posant el plat petit i el pinyó gran, per anar fent. El grup, que lògicament ens han atrapat, s'ha aturat al Coll, però jo he repetit el no aturar-me. Ja era baixada i no m'he volgut aturar per res. Ara tocava fer els últims 15 qms baixant, de vegades en forta pendent, que m'ha permès anar fent força be, fins pràcticament Terrassa, on m'he esperat a que arribés part del grup, més que res perquè tampoc sabia el camí cap el centre.

Al final, el Ricard i jo hem tornat, ell cap a Barcelona i jo a Sant Climent, mentre alguns dels companys s'han quedat a dinar.

Avui ha sigut un d'aquells dies que et fan mal les cames durant unes hores. Han sigut 70 qms, amb 1400 mts de desnivell positiu.