09-03-14, MONTBLANC-VILANOVA

09-03-14 MONTBLANC-VILANOVA
Com estava previst, avui una bona colla, concretament 40 ciclistes, hem fet una gran travessa, Montblanc - Vilanova, de 80 quilòmetres.
En aquesta ocasió, també hem fet ús de l'autocar. Anava veient que la gent s'anava apuntant, de manera que quan vam arribar a 22-23, ja vam decidir que aniríem en autocar. Érem massa gent per fer aquest desplaçament en tren, com inicialment estava previst. El tren que ens hauria de deixar a Montblanc, és molt curt, i tantes bicis es molt possible que el revisor ens fes baixar i ens trenqués la sortida.
A més, teníem un preu establert per 30 persones que tothom va acceptar, però amb l'avantatge que si passàvem, ens estalviaríem uns diners, com així va ser, ja que finalment, com he dit abans, vam ser 40 persones.
I com les altres vegades, uns quants van anar a muntar a l'autocar a la seva base, mentre que la resta, ens hi vam afegir a Gavà, que és d'on sortíem oficialment.
A Barcelona, agraïm l'ajut prestat pel Josep i per l'Emili, que son els companys que es van fer càrrec de la logística del transport.
A Montblanc vam arribar a les 09,00 aproximadament i després d'una curteta visita al bar, vam iniciar la sortida.

Oi que sembla mentida que tots cabéssim dins d'aquell autobús??

La primera part d'aquesta ruta, és segurament la més dura. Sortint de Montblanc, el camí em porta en direcció Prenafeta, al cim de la Serra de Miramar, que no pugem, però que anem pedalant cap allà. Així que pujades, algunes d'elles fortes, que ens fan entrar en calor ràpidament.
L'any passat, aquest tros va ser molt divertit, perquè el dia anterior havia nevat força i teníem una bona capa de neu sota les nostres rodes. Enguany no, avui el dia era esplèndid, amb un bon sol i que aviat la calor ens va fer anar traient samarretes i altres robes d'abric.
Aquesta part de més esforç, va acabar en el moment en que vam arribar a l'alçada de Cabra del Camp, un poble situat a l'altre banda de l'autopista. A partir d'aquí, on podríem dir que començava la segona part de la ruta,  ens vam relaxar i guanyar alguns minuts, perquè fins a St Maria vam anar per la carretera i a més, en baixada. 
Els camins i les pistes asfaltades ens van portar fins a l'alçada d'Aiguamúrcia, un poblet, molt a la vora de Santes Creus, on vam gaudir d'una gran aventura, en la que denominaríem tercera part, quan vam travessar diverses vegades el riu Gaià, per mitjà d'alguns ponts de fusta que, malauradament, enguany estaven força fets malbé. Si l'ajuntament que correspongui, penso que Vila-rodona, no fa res i no els repara, pot haver-hi algun accident important, perquè alguns estan trencats i travessar el riu és molt dificultós. L'alçada no es massa alta, però clar, una mala caiguda pot ser molt negativa per la nostra salud.

Aquí, el Cèsar i el Toni, en el primer pont i el més complicat, es van posar al principi, per aguantar la passarel·la, que no es mogués tant, perquè la gent podés travessar-lo sense perill, ja que en movia molt i clar, portant les bicis a sobre, és una tasca perillosa.
Mentre, jo estava dins el riu, sense haver-me tret les botes ni res, per anar travessant algunes bicis per l'aigua, de companys que no s'atrevien a fer-ho per la passarel·la, i acompanyant també a altres, que van travessar-la caminant.

Aquest va ser un moment llarg, que potser ens va portar més de trenta minuts, i ens va endarrerir força els horaris previstos.
Quan vam arribar a Vila-rodona, ens vam estar una estona, carregant aigua i fent petar la xerrada, potser en el millor moment, després de l'aventura passada pel riu. Aquí vam tornar a fer unes entrevistes, una novetat recent en els vídeos, que li dona un nou estil.
A partir d'aquí, una quarta part. Molt de camp, algunes pujades fortes, i cada vegada més calor. Van venir uns quilòmetres durs per tot plegat. 
Quan vam arribar a Masllorenç, vaig trucar al restaurant de la carretera c51 que vaig visitar l'altre dia, per avisar-los que anàvem 40, i així tinguessin la taula preparada. Encara ens faltaven uns quilòmetres que es van fer eterns. Vam passar per Masarbonés, un poble molt petit que, per cert, l'altre dia vaig entrar amb el cotxe i em va costar la tira poder sortir dels seus estrets carrers!! El motiu de la visita era veure si havia algun bar o restaurant, però res.
A partir d'aquest poble, un trajecte dur i difícil. Vam combinar pujades i baixades fortes, en un terreny amb molta pedra, el que va dificultar molt el ritme. També, el fet d'anar tants, ens enlentia la marxa, lògicament. I més en aquest tros, en que la Cristina va caure i li va obligar a extremar les precaucions a partir d'aquell moment. Es normal, quan es cau la por s'incrementa.

Sobre les 16,00 vam arribar al restaurant El Castell, situat en plena carretera c51 i a uns 6 qms de El Vendrell. Aquí teníem la gran taula preparada i la gent va poder menjar els seus entrepans o el menú de la casa. Jo vaig demanar entrepà de truita la francesa. 
Aquest dinar va durar una hora i poc, la gent va saber enllestir-lo aviat, perquè encara ens faltaven 30 qms per la nostra destinació.
Aleshores, entre tots vam decidir que aniríem fins a Vilanova, però seguint el passeig marítim, i el principal motiu era que si ens posàvem al camí, que era la ruta prevista, el més probable era que se'ns fes de nit abans d'arribar, amb el conseqüent perill que això hagués comportat, així que després de la foto de rigor de després de dinar, ens vam posar en marxa.
Això si, després de reparar una punxada que va patir la Carme.
Sobre l'entrada a El Vendrell, uns quants companys van decidir acabar aquí, i se'n van anar fins a St Vicenç de Calders, a agafar el rodalies. Alguns eren de Terrassa i clar, encara tenien força camí per endavant.
La resta vam continuar, com dic, sempre avall fins trobar la platja, i els passeigs marítims, i van anar passant pobles; Comarruga, Calafell, Cunit, sempre pel costat del mar i gaudint d'un paisatge preciós, ja que a mida que pedalàvem, l'ombra del nostre cos projectada pel poc sol que quedava, cada vegada s'anava fent més i més llarga, fins que finalment, va desaparèixer. 
També, en diverses ocasions, era divertit comprovar la cara de sorpresa de les persones quan ens veien, perquè clar, és poc habitual un grup de 40 ciclistes. Alguns fins i tot ens van confondre amb si participàvem en  alguna cursa i ens aplaudien al nostre pas.
La Luciana i el Miguel, veïns de Vilanova, ens van anar guiant per camins asfaltats sense trànsit, fins a la nostra destinació final, com era l'estació de RENFE de Vilanova, on vam arribar a quarts de vuit i ja fosc, fent exactament els mateixos quilòmetres que si haguéssim anar per la muntanya, el que vol dir exactament, que si haguéssim escollit l'altre camí, haguérem arribat encara molt més tard, el que vol dir, fosc del tot.
A Vilanova ens vam situar entre dos trens i en diferents vagons, de manera que vam passar força desapercebuts. 
En total avui hem fet 80 qms.