15-06-14 PLANOLES-PUIGCERDA

15-06-14

II TRAVESSA PLANOLES-PUIGCERDÀ

Si una sortida em crida especialment l'atenció, és aquesta. És una ruta d'una duració més aviat curta, però molt intensa. I pedalar a 2000 metres d'alçada pel nostre Pirineu és un privilegi que poques vegades es dona.

I a més, avui érem 10, molts més dels que vam anar la primera vegada. Érem el Martin (que repetia), la Carme, el Gerard, el Ricard, el Pedro, el Quim, el José, el Juan, el Josep i jo.

El que també m'està agradant últimament, és que quan organitzem alguna sortida, en moltes d'elles ja posem el II o el III davant, com per exemple aquesta, que ja és la segona, i moltes d'altres. Això vol dir que ens mantenim en el circuït de btt!!! jejeje

El mati es presentava incert en quant al temps. Be, de fet, camí de Barcelona Estació de Sants, em va caure una tempesta espectacular. Jo anava confiat, perquè el Néstor m'havia dit que les possibilitats de pluja al Pirineu i pre Pirineu eren poques, però val, mai pots saber-ho amb seguretat, així que de fet, la sortida la vam fer acceptant aquesta possibilitat de mullar-nos.

El tren va sortir de Sants puntual a les 07,00 i allà el vam agafar el Pedro i jo. A la Sagrera van incorporar-se el Martin i el José. A La Garriga, l'Eduard i el Gerard, mentre que el Quim, la Carme, el Josep i el Juan ens esperaven a Planoles. 

A la mateixa estació de Planoles ens vam prendre un tallat i ens vam demanar un entrepà per dinar, ja que a partir de Dòrria, ja no trobaríem més bars i valia la pena assegurar-nos que no ens faltés el menjar en tota la travessa.

A aquelles hores, 09,30 del mati, feia bona fresca. La temperatura era la ideal per la pràctica de la BTT, poc sol i fresca, però l'aire era fort segons el moment, i augmentava la sensació de fred.

Sobre les 10,00 aproximadament ens vam posar en marxa. Durant la setmana hem dubtat si sortíem de Planoles o Ribes de Freser, però finalment ens vam decantar per Planoles, per procurar arribar, al menys, al tren de les 17,11, tot i que després vam patir un fort retard en el tren i vam sortir a les 19,03. El tram des de Ribes, que és també preciós, és molt costerut i ens hagués retardat molt l'arribada a Puigcerdà. Potser si la fem en dissabte, ens podem arriscar i mira, si arribem més tard de les 19,00 ens quedem a dormir. Però això un diumenge no ho podem fer.

Així que seguint el nostre trac, aviat vam patir les primeres rampes de la carretereta local que va des de Planoles fins a Nevà i que segueix cap a Fornells de la Muntanya. Aquí, els primers 5 qms son de pujada sostinguda, encara que fent-los per la carretereta asfaltada el rendiment és més gran, ara, res a comparar amb la travessia d'aquest poble, Fornells, amb rampes cronometrades pel Josep, del 27%.

L'arribada a Dòrria, seguint aquesta tònica, continua en pujada. Com vam patir la primera vegada, quan ens vam atrevir a començar la sortida a Ribes!! no sabíem què ens trobaríem camí a Dòrria, un camí difícil i perillós, de manera que fins i tot vam haver d'avortar la nostra intenció d'arribar a Puigcerdà i conformar-nos en fixar Dòrria com a destí final, tornant seguidament a Ribes.

Això si, aquesta decisió ens va permetre conèixer la cua de bou del bar de l'estació de Ripoll, recordada per tots els membres d'aquella expedició.

Ara, amb la d'avui, ja son tres les vegades que arribem. Curiós com la primera vegada, l''Alfons i jo vam punxar al mateix temps i la mateixa roda davantera, a l'entrada al poble!!!

Aquí tenim una bona font, d'on brolla una aigua fresca molt bona i ens hem assegurat d'omplir tots els nostres bidons, perquè a partir d'aquí, i fins a Puigcerdà, ja no trobaríem més aigua.

La sortida de Dòrria segueix en forta pujada, fins que uns metres més amunt, la cosa s'estabilitza i tot i que segueix pujant, ara ja la cosa va més tranquil·la.

Camí del primer cim, la Creu de Maians, a 2010 metres d'alçada, ens hem trobat un bon ramat de cavalls, igual que l'any passat, potser aquesta vegada eren més atrevits, ja que ens esperaven al mateix camí, encara que quan passàvem pel costat, fugien una mica.

A la muntanya trobar-te cavalls és una meravella, tant grans i tant dòcils!!.

A la Creu hem descansat una estona. El tros de camí en aquesta part de la ruta, transcorria pel prat, encara que en millors condicions que l'any passat, quan per culpa de ser en aquell moment un terra massa tou, ens obligava a caminar, ja que les rodes de les bicis s'enfonsaven.

Enguany, en canvi, tot i que també costava, vam poder arribar-hi pedalant.

Ens hi vam estar una estoneta. Valia la pena gaudir d'aquell racó, de fer-li fotos, de gravar-lo dins el nostre record, perquè el paisatge era de somni. 

Després vam continuar. Primer en una baixada fantàstica, però curta. Aviat torna la pujada, el camí empinat, els rierols que venen de més amunt, de tant en tant més cavalls, més fotos, més oh!!!!

Què bonic és el Pirineu!!!

I ja finalment vam arribar al final de la pujada. Un lloc paradisíac; una lloma d'herba que ens permet observar un munt de muntanyes allà al fons, amb força neu encara i que fent una volta de 360 graus ens permet respirar fons, i felicitar-nos pel lloc on hem arribat, per la immensa sort de ser-hi, potser fins i tot de ser uns privilegiats d'arribar fins aquí en bici. 

Ha costat molt, però ho hem aconseguit i la nostra felicitat era plena.

Ara, a més, i per acabar la ruta de forma molt agradable i relaxada, gaudíem d'una llarga baixada, d'uns 14 qms, que per camins envoltats d'avets i de més cavalls, ens ha portat, primer a Age, i després a Puigcerdà, on hem arribat a les 14,30 aprox.

Per l'horari, haguéssim pogut fer la sortida des de Ribes, perfecte, però segueixo amb la idea del dissabte.

Ara ja tocava dinar, però abans hem anat fins el llac, a fer una volta al seu perímetre en bici i personalment, a buscar els ànecs i cignes blancs, per finalment, dinar i descansar seguts a la gespa que l'envolta.

A les 17,11 hauria d'haver sortit el tren, però una averia va endarrerir el retorn fins les 19,03. estàvem be, seguts al tren, xerrant i recordant  aquesta fantàstica ruta i no vam ni molestar-nos pel retard. No surt el de les 17,11? doncs sortim amb el de les 19,03, res més.

Ens ho hem passat molt be, la Carme, el Josep, el Quim, el Gerard, el Ricard, el Juan, el José, el Pedro i el Martin.

Hem fet 37 qms 

07-08-09 de JUNY 2014 NONASP-HORTA SANT JOAN-TORTOSA

07-08-09 JUNY 

NONASP-HORTA SANT JOAN-TORTOSA

Avui l'hem tornat a muntar grossa. Tal i com teníem previst, hem fet la sortida en la que celebràvem el segon aniversari de la creació de la secció BTT de la UME, la qual vam fer coincidir amb la sortida social de la UME.

En una primera idea, el que havíem pensat era organitzar una sortida doble; per una banda, uns quants companys, els més preparats,  farien una travessa pels Ports de Tortosa. L'havíem nomenat TRAVESSA EXTREMA ALS PORTS, ja que el pla era que anirien en tren fins a Ulldecona el dia 07 pel mati i pujarien per camins fins arribar al refugi de la Font Ferrera, on passarien la primera nit. L'endemà, aquest equip faria una travessa de banda a banda, pujarien al cim del Caro i baixarien a Horta de Sant Joan, on coincidirien amb nosaltres. I per l'altre, un altre grup de gent, el majoritari, perquè també seríem els no tant cracs, que faríem TORTOSA-HORTA-TORTOSA. No obstant, aviat vam canviar la ruta del primer dia, a proposta de l'Enric, i vam decidir finalment que faríem NONASP-HORTA SANT JOAN-TORTOSA. 

Aquest primer tram, NONASP-HORTA, encara que dur, va ser preciós. Felicitats, Enric, per proposar-ho!!

Finalment però, la ruta pels PORTS la vam anul·lar i vam mantenir, només la segona.

Hem tingut també alguns problemes organitzatius amb gent nova que ens va crear alguns problemes, cosa que em va deixar perplex, en el sentit que gent que ni ens coneix i que es va apuntar, ens va complicar bastant la vida. 

Passo dels detalls, però això si, ja no tornarem a caure en aquesta mena d'errors, en el futur estarem segurs dels nous companys que vulguin venir amb nosaltres, preguntant clarament per ells a qui ens els presenti. No obstant, em resisteixo a no fer una consideració; us imagineu que anem 19 persones amb 19 bicicletes a agafar el tren i el revisor ens ho impedeix?. Quanta estona passaria abans que algunes d'aquestes persones insolidàries em reclamés l'import pagat de l'alberg, si no poguéssim anar-hi?

Tampoc deixarem venir a la gent egoista, punyetera, tiquis-miquis, toca-peres, insolidària, etc.

07-06-14 NONASP-HORTA DE SANT JOAN

Dissabte ens vam trobar, com sempre, davant del LDL, per agafar l'autocar. Vaig tenir la sort de trobar-me amb els companys de UME que anaven al campament i el Josep Maria em va fer el favor de portar-me la motxilla, ja que en aquesta bici nova, no tinc porta equipatges i per tant, tampoc alforges. Vam participar els socis Anna Ballesteros, Joan Carles Velazquez, Josep Martinez, Gemma Alapont i Jordi Vilajoan. I els amics Jaume, Laia, Eli, Anna, Enric, Inma, Mara, Eduard, Carmen, Silvia, Felipe, i Gerard.

Teníem previst sortir a les 07,30, ja que pel temps que estem i per la ruta d'avui, sabia de la seva dificultat i de la calor que passaríem, però algun retard d'algun company, ens va obligar a sortir més enllà de les vuit.

Sobre les 11,30 l'autocar ens va deixar a Nonasp, i després de les visites al servei i de l'avituallament oportú d'aigua i begudes en general, perquè ja no trobaríem ni fonts ni bars en 32 qms, sobre les 12,00 ens vam posar en marxa.

M'hagués agradat que el fet d'anar en autocar, ens hagués permès avançar força l'horari en respecte al tren, però va ser impossible. De fet, el tren arribava a les 12,03!!

Dins el grup, aviat vam veure com una companya s'anava quedant enrere de manera preocupant. Simplement, no estava preparada per fer aquesta ruta, i és el que dic d'estar segurs de a qui portem; simplement es tracta de fer un doble favor vigilant-ho; a la persona en si, ja que si no pot seguir al grup, acaba patint molt, física i psíquicament, perquè el seu cos no dóna per més i perquè veu que està perjudicant a tots, i al grup, clar, perquè contínuament s'han de fer aturades per esperar-la, el que alenteix molt el ritme de tots. Vam anar així, tirant durant els primers 26 qms, quan vam arribar a la cruïlla amb la carretera que portava  cap a Batea, on el Jaume, que és qui l'havia convidat, amb molt bon criteri va decidir anar-se'n cap a aquest poble i agafar un taxi que els portés a Horta Sant Joan. 

A partir d'aquí, la cosa va anar molt millor, tot i que la calor seguia fent estralls. Un lloc ideal per aturar-nos i descansar va ser Pinyeres, un poble abandonat, on dins les seves cases mig en runes s'estava molt fresc, però aquest plaer ens el vam permetre només uns minuts. Havíem de continuar.

En quant els horaris, ja veia que ens resultaria impossible arribar 14,00-15,00 a Arenys Lledó, on teníem reserva per dinar, però encara no podia fer res, cap trucada, perquè encara no estava en disposició de saber a quina hora podríem arribar.

Sobre les 16,30 vam arribar a Caseres, des d'on vaig trucar al restaurant, avisant-los que arribaríem tard. Aquí, un cop avisat el restaurant i confirmat que ens esperava, ens vam aturar una estoneta, descansant a la ombra mentre preníem alguna cerveseta fresca....

En conya, dèiem que avui faríem un dinar-berenar, com així va ser, ja que a Arenys Lledó vam arribar a les 18,30 aproximadament, hora en la que ens vam posar a dinar.

També aquí vam tenir un petit rifi-rafe amb la propietària del restaurant. Quan va veure que érem 14-15, ens va dir que només ens donaria de dinar si li pagàvem les 22 reserves que li havíem fet. Vaig parlar amb ella explicant-li algunes baixes que teníem i li vaig fer una jugada de pòquer; o acceptes els que som i paguem pels que som, o res, ens anem tranquil·lament a Horta, que el tenim a 7 qms. Lògicament, va baixar el to i va acceptar donar-nos de menjar i cobrar només pels que érem.

Jo es que la veritat, no entenc com la gent pot fer coses d'aquestes. Què vols, quedar-te amb els 22 dinars o recuperar una part important?

aquí, el Pedro atacant amb prudència el seu tros de pollastre.

Per fer aquesta última part de la ruta d'avui, vam dividir-nos, entre els que, per cansament, van voler continuar la ruta per carretera, i els altres, que vam fer-ho seguint el camí. A mi se'm va passar el cansament després del dinar i estava força animat a fer aquesta última part seguint el camí. I la veritat, va ser un encert, perquè va ser preciós i a més, la asfixiant calor havia desaparegut i en aquella última hora de la tarda, es pedalava de cine.

Sobre les 21,00 entràvem a Horta.  Després de deixar les bicis a bon resguard, vam anar de seguida a les nostres habitacions. Jo tenia la meva motxilla allà, tal i com havíem quedat amb el Josep Maria, però no vaig voler dutxar-me encara. En aquesta primera nit, a la nostra habitació érem 5, el Josep, l'Eduard, el Joan Carles, la Anna, i jo, mentre que l'endemà, al marxar la Anna i el Joan Carles, ens vam quedar 3.

Per sopar, només em vaig menjar un plat d'ensaladilla russa i un flam.

Després, ens vam estar una bona estona a la terrassa, fent petar la xerrada acompanyats d'una ampolla de ginebra i unes quantes tòniques que ens van permetre assaborir una estona molt agradable.

Abans d'anar-me'n a dormir, vaig dutxar-me a les dutxes de baix, les quals tenen un petit problema de coordinació entre l'aigua freda i la calenta....

08-06-14 TREKING A LES ROQUES DE'N BENET I DINAR DE CAMPAMENT.

Després d'esmorzar, els nostres companys de la UME ens van venir a buscar amb els seus cotxes, i ens van portar fins el començament de la ruta. Em va agradar molt, perquè ja feia anys que, des de Horta de Sant Joan, veia aquelles pedrotes, les Roques d'en Benet, però no hi havia pujat mai. 

A mitja pujada, vam entrar en una cova on hi ha un conjunt d'estalagmita preciós. Aquí, el caprici de la natura ha creat una mena de pila baptismal, on una gota d'aigua va caient contínuament, i ha creat aquesta figura maquíssima. Dins la “pila”, l'aigua està gelada i transparent. Quines ganes donaven de beure'n!!!

La Silvia, la Inma i el Josep dins la cova.

Seguidament vam continuar pujant, ara per entre mig d'un pedregal, d'on podia anar-me agafant de la pared i d'algun arbust, per mantenir l'equilibri, fins que finalment vam arribar dalt de tot. Quin paisatge!! fins i tot vam poder gaudir de la presència d'algunes cabres que voltaven per allà.

Per fi, després de tants anys de veure-les allà lluny, finalment vaig poder pujar-hi a aquestes roques. El paisatge que ens envoltava era preciós, podent veure tota la plana, amb Horta, Lledó, Arenys, allà al fons, sota els nostres peus.

Aquí ens hi vam estar una estona, fent-nos algunes fotografies i gaudint de l'entorn, fins que va arribar el moment de la tornada i de dirigir-nos cap el campament, on prepararíem el dinar.

Menys mal que els company de UME ens van proposar de venir-nos a buscar amb els cotxes, perquè el campament estava força allunyat de Horta, amb pujada, i hagués sigut força costerut anar-hi amb les bicis, com en un principi volíem fer.

Al campament vam fer el dinar que havíem previst, i com ho havíem comunicat, és a dir, un dinar de campament, on tots havíem de col·laborar en la seva preparació. Col·laborar significava ajudar, però també, esperar a començar a menjar a que estiguéssim tots a la taula, inclòs també als que estàvem fent les botifarres. 

Sembla que aquí algú no va entendre exactament el que això significava i que ens obligarà a extremar les precaucions de cara al futur, com comentava al principi d'aquesta narració. 

Com teníem previst, després del dinar vam tenir també un pastís commemoratiu del nostre segon aniversari.

Després de dinar, vam tornar al alberg, i vam dedicar un parell d'hores a descansar, fins a quarts de vuit, quan uns quants vam decidir agafar les bicis i anar a fer-li una visita a LO PAROT, la olivera de 2000 anys de vida, que es troba al costat del poble. Aquest és l'arbre amb més antiguitat de Catalunya.

Mentre, vam coordinar la tornada de la Eli i de la Inma cap a Tortosa. El viatge els hi va costar una mica més, gràcies a l'abandonament a última hora d'altres companyes apuntades. 

Abans de sopar, xerradeta amb el propietari de l'alberg, la qual ens va permetre tornar dos euros a cada participant, en concepte d'ajuda d'autocar, i mitigar d'aquesta manera el sobrecost que ens havia representat a tots l'abandonament a última hora d'aquestes mateixes persones.

Després de sopar, vam tornar a estar-nos una estoneta xerrant a la terrassa. En aquest cas, gaudint d'uns bons vins i pastissets amb els que ens va obsequiar la parella Joan i Cari.

Una altre dutxa des-coordinada amb la temperatura de l'aigua, i a dormir. Per cert, aquesta segona nit he dormit molt millor que en la primera.

09-06-14 HORTA SANT JOAN-TORTOSA

Tal i com havíem previst, el tema d'avui era esmorzar i marxar el més aviat possible. 

El per què de tanta pressa, te una raó. Com sempre. Mai prenem decisions per caprici. 

Avui teníem, en principi, dos trens per tornar a casa, un a les 17,25 i l'altre a les 19,52. El meu temor era que podria ser que el tren s'omplís més del compte, ja que avui era la tornada d'un pont de tres dies, i per tant, tinguéssim algun problema amb 15-16 bicis, per tant, si això passava, encara tindríem un segon tren.

Per altre banda, podríem tenir problemes diversos, com retards originats per persones o per màquines, com així va ser, de manera que vam “passar” de visitar La Fontcalda (excepte ell Jaume, que li va ensenyar a la seva esposa), ni de dinar a Benifallet. Vam esmorzar be com per anar tirant, i només ens vam aturar al alberg de Benifallet, per descansar i prendre una cervesa. 

I tanta pressa i rapidesa, se'ns va compensar, ja que quan vam arribar a la estació de Tortosa, faltaven 15 minuts perquè sortís un tren cap a Barcelona. Vam quedar parats, perquè clar, a Internet aquest tren i un següent que sortia a les 15,50, no apareixien en els horaris publicats. Nosaltres vam dirigir-nos a l'estació amb la intenció de treure el bitllet del tren de les 17,25, i la sorpresa va ser gran quan vam trobar-nos de manera inesperada amb aquest tren.

Lògicament el vam agafar, encara que fos sense dinar. Per sort, al tren hi havia màquines de begudes i altres esnacs, de manera que també vam poder picar alguna cosa i sobretot, tornar molt abans a casa, gaudint a més de l'aire condicionat del tren.

Aquest tren va fer el trajecte Tarragona-Barcelona directe i a Sants tots els que teníem els cotxes a Gavà, vam agafar el rodalies de tornada.

En total he fet 136 qms

30-05-14, PRADES-SANT CLIMENT

30-05-14, PRADES-SANT CLIMENT

Seguint la proposta de l'Aureli, company d'aventures ciclistes de Sant Climent, avui he participat en una sortida llarga i fins i tot complicada de preparar. Sortir de Prades és difícil, perquè no hi ha tren que ens hi acosti, així que normalment, només es pot fer si passem la nit allà.

Mentre la resta de companys van decidir anar a dormir a casa del germà de l'Aureli, que te casa a Prades, el Cèsar i jo vam pensar en anar en tren fins a Vimbodí, i que a les 06,15 del matí l'Aureli ens recolliria amb la furgo. Però durant la festa de l'aniversari de l'Èric, el pare de la Judit, al explicar-li la nova aventura ciclista que faria, em va dir que anés a casa seva a dormir, ja que ells tenen casa a Vilanova de Prades, a 8 qms d'aquest poble. 

Aleshores si, quedava oberta la possibilitat d'anar a casa del Paco i la Montse, que son els pares de la Judit, i així a banda de fer-lis una visita, estava a la zona, inclòs més a la vora de Prades que de Vimbodí.

Vaig quedar divendres a l'estació de França amb la Montse,, per fer el viatge en tren, fins a l'Espluga de Francolí, on ens va venir a buscar el Paco. Gran record guardo de l'Espluga, de quan érem petits i hi anava amb el meu cosí Jaume al ball i al cinema.

Eren les 05,50 quan em va sonar el despertador. M'havia costat molt dormir. Sempre em passa, ja sigui estant a casa o fora, quan l'endemà he de fer alguna sortida i m'he d'aixecar d'hora, em costa agafar el son, i avui potser més, al no estar acostumat al llit i al coixí, tot i que estava molt còmode.

En Paco també s'ha aixecat al mateix moment que jo, per fer-me una mica de companyia. De seguida, vaig fer-me un cafè amb llet i vaig sucar uns quants melindros, que estaven boníssims!! era important sortir de casa amb alguna cosa a l'estómac, perquè passarien algunes hores abans d'esmorzar.

Camí a la rotonda on havia quedat amb l'Aureli, molta boira i bastant fred. 

A les 06,30 en punt arribava l'Aureli, amb la furgoneta a recollir-me i tot seguit, ens vam dirigir ja cap a Prades. Els primers moments estàvem dins d'una espesa boira, però a mida que avançàvem, s'anava esvaint, perquè anàvem pujant. Vam poder contemplar un paisatge preciós del sol, sortint per entre mig de la boira. 

A Prades vam arribar en pocs minuts, i de seguida vam anar a buscar la resta de companys, els quals ens esperaven encara dins el mon dels somnis!!!

A aquelles hores feia fresca. Vaig sortir de casa amb l'equipament de la federació catalana de ciclisme, amb màniga llarga i culot curt, i es notava certa fresqueta.

Sobre les 07,15 ens vam posar en marxa i lògicament, lo primer de tot, ens fem la foto a la plaça del poble.

A aquelles hores, els veïns estaven guarnint la plaça, ja que aquell dia es celebrava la Festa de la Farigola.

Poc després de posar-nos en marxa, vam deixar la carretera i ja vam entrar al camí, que poc a poc s'anava enfilant. La muntanya estava plena d'aigua per tot arreu, degut a les pluges d'aquests dies, el que li donava un punt més d'emoció a la sortida.

El camí era pedregós i de vegades difícil, molt tècnic. Amb aquesta bicicleta, mentre vas per camins normals, funciona de conya, molt ràpida i segura. En canvi, en pujades amb pedres i roques, o baixades del mateix estil, em costa una mica, sobretot les baixades, que em dona una sensació d'altura d'un cert vertigen.

En un moment donat, entre la boira vam arribar a un lloc conegut com La Creu Trencada.

Poc després de seguir pujant una estona, vam agafar una baixada molt complicada (al menys per mi), i així ho deuria veure l'Aureli, quan em va avisar que anés en compte. I efectivament, poc després de iniciar-la, la cosa es va complicar molt. Baixava poc a poc, i és que encara em veig massa amunt sobre la bici.

També ara és un bon moment per mostrar el meu agraïment a l'Aureli, per la paciència que va tenir amb mi, esperant-me i acompanyant-me quasi tot el dia. A mi això em sabia molt greu, perquè veia que estava trencant molt el ritme normal del grup. 

Poc després de la baixada, la qual en la seva darrera part ho era per una pista asfaltada, vam arribar a l'ermita del Remei, molt a la vora d'Alcover.

Aquí vam esmorzar. Portàvem uns 30 qms (faltaven 100!!!). em vaig demanar un entrepà de truita a la francesa i dues cerveses sense alcohol.

A partir d'Alcover, podem dir que la muntanya i els grans boscos com els que havíem passat en la primera part de la ruta, s'havien acabat. Ara entràvem en camps i que, tot i que seguíem en muntanya russa, ja no ens trobaríem fortes dificultats, excepte alguna pujada puntual.

Anàvem passant petits pobles o nuclis, com La Masó, Vallmoll, Nul·les o Vilabella, on vam aturar-nos per comprar aigua i fruita. Ja estàvem en ple sol i la calor començava a fer estrall. També la gana, així que aquí va caure un plàtan. També vaig substituir l'aigua de la camelback, ja que s'anava escalfant amb el sol.

Després vindrien Salomó i Bonastre, abans de fer una espectacular pujada per una pista – carretera asfaltada, que ens va portar fins a Albinyana, des d'on ja podíem veure allà al fons l'Arboç, on teníem previst dinar.

Total aquesta zona la tenia més o menys coneguda, perquè quan hem fet la ruta des de Montblanc, hem passat per aquí. Per exemple, recordo i amb molta alegria, quan li vaig preguntar a l'Aureli si ja havíem passat el circuit i em va dir que ja feia estona l'havíem deixat enrere.

Quan vam entrar a l'Arboç, ens vam trobar un poble amb molt de bullici al carrer. Es celebrava el mercat al carrer i la zona per on anàvem nosaltres, estava molt plena de paradetes de productes típics de la zona.

El restaurant estava al mig mateix del carrer principal i les bicis les vam poder guardar a la bodega del restaurant.

Com a curiositat, explicar que quan vaig demanar una cervesa, per lluitar contra la calor i el cansament que portava, em van dir que no en tenien, que s'havien acabat. En un restaurant a les 14,00 h s'acaben les cerveses!!!

Estava molt acalorat i vaig aprofitar per rentar-me la cara i les mans. Amb quines ganes m'hagués donat una bona dutxa.

Va ser allà, al restaurant, quan vaig pensar que no volia continuar sent una càrrega pels meus companys. Encara ens faltaven 50 qms i vaig decidir que a partir d'allà, seguiria pel meu compte. Estava molt cansat i pensava en vàries coses, arribar fins a Vilafranca i agafar el tren o potser fins a Avinyonet i demanar-li a l'Elvira que em vingués a buscar.

En qualsevol cas, el principal motiu era no continuar sent una càrrega pels companys i deixar, amb la meva marxa, que fessin aquesta última part de la ruta, al seu ritme, que sent ells com son, és un ritme molt alt.

Vaig pensar que ja els tocava, sobretot a l'Aureli, gaudir plenament de la bici, saltar, baixar com boixos, i amb mi no podia fer-ho.

Quan ens vam separar, vaig continuar el meu camí seguint la n 340. És un suplici el soroll bestial que fan els cotxes i els camions per aquesta nacional, ja que passen contínuament. Però també estic bastant acostumat a la carretera, la meva experiència amb la bici de rodes estretes, em permet estar més o menys acostumat i tot i que vaig amb molta precaució, realment no li tinc por. Això si, anant per la carretera hi ha un perill evident, i és quan s'acosta la desviació a algun poble, La Ràpita, Santa Margarida i els Monjos, Vilafranca, que he d'anar molt en compte quan travesso el ramal per continuar per la carretera, ja que poden venir cotxes pel meu darrere, amb la intenció d'agafar aquella desviació. Així que normalment, m'acosto molt lentament fins que ja em veig obligat a fer la maniobra de travessar el ramal, quasi aturant-me i, si cal, fer-ho caminant.

Durant la primera part d'aquest tros, sortint de l'Arboç, em va caure un bon xàfec. Em vaig aturar a guarir el mòbil de la pluja i posar-me l'impermeable, cosa que dubto molt de la seva idoneïtat, ja que potser si que evita que m'entri aigua de la pluja, però tota la roba que porto a sota, queda ben xopa de la suor.

Ara pedalava sense pressió. No voldria que els meus companys pensessin que no valoro el seu ajut, al contrari, ha sigut gràcies a ells que he anat tirant i finalment acabar, però em conec, i se que havia arribat el moment de continuar sol, al meu ritme, amb les meves aturades quan calia, o el meu ritme més lent. 

Havia arribat a Avinyonet, i em sentia amb forces per continuar. Pensava, això si, en que seguint endavant, quan arribés a Begues em compraria una ampolla de litre de acuarius, i a més, des de la benzinera posaria un washapp al grup, per comunicar-lis que havia continuat i dir-lis on em trobava.

Per animar-me, comptava el que em faltava per acabar i al mateix temps, anava comprovant el compte quilòmetres, per veure quants en portava. Després d'Avinyonet, quedaven vuit per Olesa, on vaig passar de llarg, i a partir d'aquí, uns altre set per arribar a Begues. Em preocupava arribar als 130!! a veure si amb aquest canvi de ruta no arribo a fer-los??

Com havia previst, a Begues vaig anar directament a la benzinera i vaig comprar l'acuarius. Tenia la mateixa sensació i la mateixa sed de quan vaig fer la prèvia de La Puebla, quan vaig acabar de nit i literalment vaig arrasar la botiga d'una benzinera, comprant aigua, acuarius, xocolates, etc.

Uns minuts dedicats a escriure la meva situació al grup del washapp de la sortida, i vaig continuar, ara baixant per la carretera de Begues a Gavà, fins el qm 6, on entrem als camins que tant coneixem i que en bona baixada, ens porta fins a Sant Climent. 

Quan vaig arribar a la carretera, vaig consultar el mòbil, per si tenia alguna notícia dels companys, però no hi havia res. Vaig pensar que el més segur és que s'estiguessin dutxant i no deurien veure el meu missatge, així que vaig continuar cap a casa, on lògicament, el primer de tot que vaig anar a fer era una bona i reparadora i relaxada dutxa.

Va ser en aquell moment, quan vaig veure un missatge de l'Aureli, comunicant-me que acabàvem d'arribar al poble. Llàstima, perquè no vaig poder acompanyar-los a fer la segura cerveseta i la fotografia corresponent.

I fins aquí doncs aquesta sortida. Com sempre passa, al principi em veia tant lluny d'acabar la ruta, que tinc clar que mai s'han de seguir els primers impulsos; d'entrada costa, pateixes, t'agafa por a no poder continuar, però insistint, resistint el dolor de cames, resistint el dolor psíquic que representa pensar en que no podràs acabar, resistint la clara temptació simplement d'abandonar, al final pots amb el repte i el guanyes.

La bicicleta te això, com li deia a l'Aureli en el molt temps que vam pedalar junts, rodar, com a ell li agrada dir. Pel meu entrenament, segurament puc fer la mateixa distància que tu, pujar a la mateixa alçada, fer el mateix desnivell positiu, però amb una diferència. Jo mateix. I com jo, cada un de nosaltres. Tots tenim un ritme i és el que hem de seguir. No podem avançar, fer un esforç més enllà del raonablement necessari per progressar. És inútil que vulgui seguir el ritme d'ells, perquè simplement em desfonaré i aleshores sí hauré d'abandonar. Així que normalment també arribaré, però més tard.

En total avui hem fet 131 qms. I porto 283 amb la ORBEA.