30-05-14, PRADES-SANT CLIMENT

30-05-14, PRADES-SANT CLIMENT

Seguint la proposta de l'Aureli, company d'aventures ciclistes de Sant Climent, avui he participat en una sortida llarga i fins i tot complicada de preparar. Sortir de Prades és difícil, perquè no hi ha tren que ens hi acosti, així que normalment, només es pot fer si passem la nit allà.

Mentre la resta de companys van decidir anar a dormir a casa del germà de l'Aureli, que te casa a Prades, el Cèsar i jo vam pensar en anar en tren fins a Vimbodí, i que a les 06,15 del matí l'Aureli ens recolliria amb la furgo. Però durant la festa de l'aniversari de l'Èric, el pare de la Judit, al explicar-li la nova aventura ciclista que faria, em va dir que anés a casa seva a dormir, ja que ells tenen casa a Vilanova de Prades, a 8 qms d'aquest poble. 

Aleshores si, quedava oberta la possibilitat d'anar a casa del Paco i la Montse, que son els pares de la Judit, i així a banda de fer-lis una visita, estava a la zona, inclòs més a la vora de Prades que de Vimbodí.

Vaig quedar divendres a l'estació de França amb la Montse,, per fer el viatge en tren, fins a l'Espluga de Francolí, on ens va venir a buscar el Paco. Gran record guardo de l'Espluga, de quan érem petits i hi anava amb el meu cosí Jaume al ball i al cinema.

Eren les 05,50 quan em va sonar el despertador. M'havia costat molt dormir. Sempre em passa, ja sigui estant a casa o fora, quan l'endemà he de fer alguna sortida i m'he d'aixecar d'hora, em costa agafar el son, i avui potser més, al no estar acostumat al llit i al coixí, tot i que estava molt còmode.

En Paco també s'ha aixecat al mateix moment que jo, per fer-me una mica de companyia. De seguida, vaig fer-me un cafè amb llet i vaig sucar uns quants melindros, que estaven boníssims!! era important sortir de casa amb alguna cosa a l'estómac, perquè passarien algunes hores abans d'esmorzar.

Camí a la rotonda on havia quedat amb l'Aureli, molta boira i bastant fred. 

A les 06,30 en punt arribava l'Aureli, amb la furgoneta a recollir-me i tot seguit, ens vam dirigir ja cap a Prades. Els primers moments estàvem dins d'una espesa boira, però a mida que avançàvem, s'anava esvaint, perquè anàvem pujant. Vam poder contemplar un paisatge preciós del sol, sortint per entre mig de la boira. 

A Prades vam arribar en pocs minuts, i de seguida vam anar a buscar la resta de companys, els quals ens esperaven encara dins el mon dels somnis!!!

A aquelles hores feia fresca. Vaig sortir de casa amb l'equipament de la federació catalana de ciclisme, amb màniga llarga i culot curt, i es notava certa fresqueta.

Sobre les 07,15 ens vam posar en marxa i lògicament, lo primer de tot, ens fem la foto a la plaça del poble.

A aquelles hores, els veïns estaven guarnint la plaça, ja que aquell dia es celebrava la Festa de la Farigola.

Poc després de posar-nos en marxa, vam deixar la carretera i ja vam entrar al camí, que poc a poc s'anava enfilant. La muntanya estava plena d'aigua per tot arreu, degut a les pluges d'aquests dies, el que li donava un punt més d'emoció a la sortida.

El camí era pedregós i de vegades difícil, molt tècnic. Amb aquesta bicicleta, mentre vas per camins normals, funciona de conya, molt ràpida i segura. En canvi, en pujades amb pedres i roques, o baixades del mateix estil, em costa una mica, sobretot les baixades, que em dona una sensació d'altura d'un cert vertigen.

En un moment donat, entre la boira vam arribar a un lloc conegut com La Creu Trencada.

Poc després de seguir pujant una estona, vam agafar una baixada molt complicada (al menys per mi), i així ho deuria veure l'Aureli, quan em va avisar que anés en compte. I efectivament, poc després de iniciar-la, la cosa es va complicar molt. Baixava poc a poc, i és que encara em veig massa amunt sobre la bici.

També ara és un bon moment per mostrar el meu agraïment a l'Aureli, per la paciència que va tenir amb mi, esperant-me i acompanyant-me quasi tot el dia. A mi això em sabia molt greu, perquè veia que estava trencant molt el ritme normal del grup. 

Poc després de la baixada, la qual en la seva darrera part ho era per una pista asfaltada, vam arribar a l'ermita del Remei, molt a la vora d'Alcover.

Aquí vam esmorzar. Portàvem uns 30 qms (faltaven 100!!!). em vaig demanar un entrepà de truita a la francesa i dues cerveses sense alcohol.

A partir d'Alcover, podem dir que la muntanya i els grans boscos com els que havíem passat en la primera part de la ruta, s'havien acabat. Ara entràvem en camps i que, tot i que seguíem en muntanya russa, ja no ens trobaríem fortes dificultats, excepte alguna pujada puntual.

Anàvem passant petits pobles o nuclis, com La Masó, Vallmoll, Nul·les o Vilabella, on vam aturar-nos per comprar aigua i fruita. Ja estàvem en ple sol i la calor començava a fer estrall. També la gana, així que aquí va caure un plàtan. També vaig substituir l'aigua de la camelback, ja que s'anava escalfant amb el sol.

Després vindrien Salomó i Bonastre, abans de fer una espectacular pujada per una pista – carretera asfaltada, que ens va portar fins a Albinyana, des d'on ja podíem veure allà al fons l'Arboç, on teníem previst dinar.

Total aquesta zona la tenia més o menys coneguda, perquè quan hem fet la ruta des de Montblanc, hem passat per aquí. Per exemple, recordo i amb molta alegria, quan li vaig preguntar a l'Aureli si ja havíem passat el circuit i em va dir que ja feia estona l'havíem deixat enrere.

Quan vam entrar a l'Arboç, ens vam trobar un poble amb molt de bullici al carrer. Es celebrava el mercat al carrer i la zona per on anàvem nosaltres, estava molt plena de paradetes de productes típics de la zona.

El restaurant estava al mig mateix del carrer principal i les bicis les vam poder guardar a la bodega del restaurant.

Com a curiositat, explicar que quan vaig demanar una cervesa, per lluitar contra la calor i el cansament que portava, em van dir que no en tenien, que s'havien acabat. En un restaurant a les 14,00 h s'acaben les cerveses!!!

Estava molt acalorat i vaig aprofitar per rentar-me la cara i les mans. Amb quines ganes m'hagués donat una bona dutxa.

Va ser allà, al restaurant, quan vaig pensar que no volia continuar sent una càrrega pels meus companys. Encara ens faltaven 50 qms i vaig decidir que a partir d'allà, seguiria pel meu compte. Estava molt cansat i pensava en vàries coses, arribar fins a Vilafranca i agafar el tren o potser fins a Avinyonet i demanar-li a l'Elvira que em vingués a buscar.

En qualsevol cas, el principal motiu era no continuar sent una càrrega pels companys i deixar, amb la meva marxa, que fessin aquesta última part de la ruta, al seu ritme, que sent ells com son, és un ritme molt alt.

Vaig pensar que ja els tocava, sobretot a l'Aureli, gaudir plenament de la bici, saltar, baixar com boixos, i amb mi no podia fer-ho.

Quan ens vam separar, vaig continuar el meu camí seguint la n 340. És un suplici el soroll bestial que fan els cotxes i els camions per aquesta nacional, ja que passen contínuament. Però també estic bastant acostumat a la carretera, la meva experiència amb la bici de rodes estretes, em permet estar més o menys acostumat i tot i que vaig amb molta precaució, realment no li tinc por. Això si, anant per la carretera hi ha un perill evident, i és quan s'acosta la desviació a algun poble, La Ràpita, Santa Margarida i els Monjos, Vilafranca, que he d'anar molt en compte quan travesso el ramal per continuar per la carretera, ja que poden venir cotxes pel meu darrere, amb la intenció d'agafar aquella desviació. Així que normalment, m'acosto molt lentament fins que ja em veig obligat a fer la maniobra de travessar el ramal, quasi aturant-me i, si cal, fer-ho caminant.

Durant la primera part d'aquest tros, sortint de l'Arboç, em va caure un bon xàfec. Em vaig aturar a guarir el mòbil de la pluja i posar-me l'impermeable, cosa que dubto molt de la seva idoneïtat, ja que potser si que evita que m'entri aigua de la pluja, però tota la roba que porto a sota, queda ben xopa de la suor.

Ara pedalava sense pressió. No voldria que els meus companys pensessin que no valoro el seu ajut, al contrari, ha sigut gràcies a ells que he anat tirant i finalment acabar, però em conec, i se que havia arribat el moment de continuar sol, al meu ritme, amb les meves aturades quan calia, o el meu ritme més lent. 

Havia arribat a Avinyonet, i em sentia amb forces per continuar. Pensava, això si, en que seguint endavant, quan arribés a Begues em compraria una ampolla de litre de acuarius, i a més, des de la benzinera posaria un washapp al grup, per comunicar-lis que havia continuat i dir-lis on em trobava.

Per animar-me, comptava el que em faltava per acabar i al mateix temps, anava comprovant el compte quilòmetres, per veure quants en portava. Després d'Avinyonet, quedaven vuit per Olesa, on vaig passar de llarg, i a partir d'aquí, uns altre set per arribar a Begues. Em preocupava arribar als 130!! a veure si amb aquest canvi de ruta no arribo a fer-los??

Com havia previst, a Begues vaig anar directament a la benzinera i vaig comprar l'acuarius. Tenia la mateixa sensació i la mateixa sed de quan vaig fer la prèvia de La Puebla, quan vaig acabar de nit i literalment vaig arrasar la botiga d'una benzinera, comprant aigua, acuarius, xocolates, etc.

Uns minuts dedicats a escriure la meva situació al grup del washapp de la sortida, i vaig continuar, ara baixant per la carretera de Begues a Gavà, fins el qm 6, on entrem als camins que tant coneixem i que en bona baixada, ens porta fins a Sant Climent. 

Quan vaig arribar a la carretera, vaig consultar el mòbil, per si tenia alguna notícia dels companys, però no hi havia res. Vaig pensar que el més segur és que s'estiguessin dutxant i no deurien veure el meu missatge, així que vaig continuar cap a casa, on lògicament, el primer de tot que vaig anar a fer era una bona i reparadora i relaxada dutxa.

Va ser en aquell moment, quan vaig veure un missatge de l'Aureli, comunicant-me que acabàvem d'arribar al poble. Llàstima, perquè no vaig poder acompanyar-los a fer la segura cerveseta i la fotografia corresponent.

I fins aquí doncs aquesta sortida. Com sempre passa, al principi em veia tant lluny d'acabar la ruta, que tinc clar que mai s'han de seguir els primers impulsos; d'entrada costa, pateixes, t'agafa por a no poder continuar, però insistint, resistint el dolor de cames, resistint el dolor psíquic que representa pensar en que no podràs acabar, resistint la clara temptació simplement d'abandonar, al final pots amb el repte i el guanyes.

La bicicleta te això, com li deia a l'Aureli en el molt temps que vam pedalar junts, rodar, com a ell li agrada dir. Pel meu entrenament, segurament puc fer la mateixa distància que tu, pujar a la mateixa alçada, fer el mateix desnivell positiu, però amb una diferència. Jo mateix. I com jo, cada un de nosaltres. Tots tenim un ritme i és el que hem de seguir. No podem avançar, fer un esforç més enllà del raonablement necessari per progressar. És inútil que vulgui seguir el ritme d'ells, perquè simplement em desfonaré i aleshores sí hauré d'abandonar. Així que normalment també arribaré, però més tard.

En total avui hem fet 131 qms. I porto 283 amb la ORBEA.