SORTIDES EN BTT

23-06-14 CUSTÒDIA DE LA FLAMA DEL CANIGÓ

Tal i com teníem previst, a les 06,45 els despertadors es van anar posant en marxa. Tot ho teníem a punt, així que aviat ens vam posar els nostres equipaments, guardar les nostres coses, i disposar-nos a esmorzar al menjador de l'alberg. Començava un gran dia ple d'emocions pel Miguel, per la Loli (la única noia i crac però crac de veritat!!), l'Edu, el Pedro, el Norbert i jo.

L'any passat no vam saber entendre'ns amb els responsables de l'establiment, i vam haver d'anar a esmorzar al bar de la estació, però aquesta vegada ho vam parlar millor, de manera que ara si, tot i que sortíem en un horari molt abans de l'hora que obre el menjador, ens van tenir preparat el nostre esmorzar, el qual era boníssim, a base de bufet, on hi havia de tot, embotit, pastes, kelogs, fruita, etc, a part clar dels cafès amb llet, etc.

Vam anar complint el nostre horari des dels primers minuts. Ens havíem proposat sortir de l'alberg a les 07,00, i realment eren les 07,01 quan ens posàvem en marxa. Abans, tothom ha deixat les seves coses al cotxe de la Marta, per tal d'anar més lleugers de pes.

Degut a la dificultat ja explicada que vam tenir en poder travessar els túnels en bici, ja havíem preparat el pla b, que volia dir, agafar el tren de les 07,59, que en pocs minuts ens deixaria a Torelló, primer poble on ja podríem anar en bici per la carretera sense causar cap infracció de trànsit. 

De fet, podríem haver baixat a un poble que es diu Organyà, però aquell tren no s'hi aturava.

El camí cap a Ripoll, fàcil i ràpid. Vam decidir fer-lo directament per la carretera, per evitar algun ensurt a la via verda, en la nostra intenció de fer-lo a tota velocitat. Difícil que a aquelles hores se'ns creui algú, però val, totes les precaucions son poques.

El tren va arribar a les 08,20 a Torelló, i ja aquí vam anar seguint el trac que m'havia passat l'Aureli. Quan vam sortir de l'alberg, ens vam abrigar una mica, perquè el dia començava tapat i amb certa fresca, però després el sol es va obrir camí, i a mida que avançava el dia, més calor teníem.

A Vic vam tenir el primer avituallament amb la Marta. El dia anterior havíem posat tots un petit fons, perquè ella comprés gel, aigua i fruites diverses, de manera que ens asseguréssim durant tot el dia, de tenir aigua fresca per anar reposant les nostres motxilles i bidons.

La nostra moral estava intacta. La pedalada era perfecte i avançàvem a molt bona velocitat.

De fet, excepte un parell de trams de camins de terra, tot era asfalt i molta baixada, així que avançàvem força be.

La primera dificultat en forma de pujada va venir després de Centelles, on també vam tenir el segon avituallament. Aquí sí ens vam trobar amb la pujada cap a St Feliu de Codines, i clar, el grup es va allargar, de manera que tothom la fes al seu ritme.

Poc abans de St Feliu i en el descans després de la pujada, vam descansar uns minuts, i vaig aprofitar per fer les entrevistes que m'agrada incloure de tant en tant a les pelis.

A St Feliu vam descansar al mateix bar de l'any passat, sota un ombra boníssima. La idea era que ens esperaríem fins l'arribada dels companys de St Ciment i també del nostre equip de Foc, però tots dos grups veníem amb retard, així que després d'assaborir una bona i fresca clara i de parlar amb la Anna, pel tema dels entrepans del dinar, vam reiniciar la marxa.

La Anna, és una companya que s'incorporava a Caldes, el següent poble i on dinàvem, al càmping el Pasqualet, on també ens trobaríem amb els companys de St Climent i del nostre equip de Foc. El tema dels entrepans venia perquè l'any passat vam quedar-nos a dinar amb els de St Climent, i vam estar-nos massa estona. També, perquè nosaltres el que volíem era dinar i marxar, sense esperar-los, perquè aquests nois tiren molt i ens fan anar amb la llengua fora. D'aquesta manera, si marxem abans que ells, ens atraparan molt més enllà i no patirem tant com l'any passat.

La trobada amb els nostres companys de l'equip de Foc de la UME va ser molt emotiva. Li diem “equip de foc”, als nostres companys joves de la UME, que la nit anterior, a les 12,00, encenien la flama al cim del Canigó, flama que a partir d'ara, custodiàvem l'equip de btt.

També la trobada amb els nostres amics de St Climent, alguns dels quals autèntics cracs, ja que venen des del refugi de Cortalet, fent en total 240 qms de travessa. Si nosaltres amb 160 ens pensem que fem quelcom especial, ells amb 240 ni t'explico!!

Mentre estàvem esperant al menjador, em van presentar a l'alcalde i la seva esposa, i van venir ràpidament a encendre la seva flama, el que em vaig negar, esperant, lògicament, que arribessin els de St Climent que son, en definitiva, els encarregats de fer-ho.

Tal i com teníem preparat gràcies a les accions de la Anna, els entrepans estaven a punt, i ens els vam començar a menjar a les 13,30. vam ocupar un dels extrems de la taula, i en un moment ens els vam menjar. Poc després, van començar a arribar l'Aureli i la resta de companys de St Climent, moment en que nosaltres vam aprofitar per marxar, com deia, procurant que ells encara triguessin prou temps com per deixar-nos avançar força.

Sobre les 14,15 vam reiniciar la marxa, com dia, ara amb la incorporació de la Anna. Aquesta primera part de la ruta encara era de baixada, i vam travessar Caldes pel seu centre històric. Després, aviat va arribar Sentmenat, ja agafant algunes pujades, on vam aturar-nos una mica a posar aigua d'una font, ja que a la Marta no la trobaríem fins passat Sabadell. 

Aquí hem tingut una mica de descoordinació, ja que lògicament, si ella no porta el trac de la ruta, és molt difícil coincidir en un lloc precís. L'any que ve mirarem que en porti, així li serà molt més fàcil localitzar-nos.

En el tram que va des de Sentmenat fins a Sabadell, vam patir una llarga pujada. Ja la recordava de l'any passat, però val,només és qüestió d'anar fent, com sempre, cada un al seu ritme.

No ens vam trobar amb la Marta a Sabadell, així que la vaig trucar per dir-li que agafés la carretera de Rubí, que ens passaria i podríem tenir avituallament, que per cert, necessitàvem amb urgència.

Passat Sabadell i St Quirze del Vallès, torna a venir forta pujada, encara que no molt llarga. Just abans d'acabar-la, és on ens vam trobar amb ella i ens vam poder avituallar d'aigua i fruita fresca. Ha sigut un gran encert aquesta decisió de muntar aquest avituallament. La Marta ens acompanyava igual fent-nos de suport per qualsevol cosa que ens podés passar, com l'any passat, però enguany, a més, hem organitzat aquest avituallament, incloent-hi gel, que ens ha permès tenir aigua freda i diverses peces de fruita. Molt be per ella, per encarregar-se'n de comprar-ho tot i mantenir el rebost ple.

Ara sí podíem dir que les pujades ja havien acabat. Poc després, passàvem per Rubí i ja tot era seguir la carretera, en lleugera baixada, que ens ha portat, primer, a Castellbisbal i després al polígon industrial, última de les parades abans d'arribar a St Vicenç dels Horts.

Va ser arribar al polígon i començar a arribar-hi els de St Climent. Havíem aconseguit arribar abans que ells i ja, a partir d'ara, ja tot seria una passejada. 

Després d'uns petits minuts de descans, vam reiniciar la marxa, ara ja tots dos equips plegats, entrant pel riu, on fèiem l'entrega de la flama als companys de Begues, sota l'autovia que travessa el riu.

L'estona del riu va ser molt curta, i aviat vam entrar a la carretera, per arribar a St Vicenç dels Horts. Aquí la emoció pel que estàvem fent, ja s'estava gestant. La policia local de St Vicenç ens va custodiar i obrir pas entre el trànsit, fins al lloc on vam donar-li la seva flama. Ens van portar a una esplanada on tenien preparada la foguera i ens van donar entrepans i begudes, molt ben preparats.

Ja feia estona que anàvem a un ritme molt tranquil, anàvem molt per davant dels horaris previstos, així que vam tenir temps de fer-nos fotos, descansar, menjar els entrepans, etc.

Després, els companys de St Vicenç ens van portar a fer una volta pel poble, fins a deixar-nos a la carretera, justament on l'any passat ens vam trobar amb la comitiva en el nostre camí cap a Gavà, quan pensàvem que era massa tard i ens havíem perdut la festa.

Pocs minuts més tard, arribàvem a St Boi del Llobregat, on davant de la seva església, la comitiva local ens tenia preparada una boníssima coca i begudes que ens van anar de conya. Fins i tot va aparèixer una ampolla gran de cervesa, però aquesta exquisida i refrescant beguda, només va estar a l'abast de poca gent, entre els quals no vaig tenir la sort de pertànyer.

Aquí ja es van incorporar alguns corredors, quatre concretament, que van iniciar la gran comitiva que aniríem formant a partir d'aquell moment. Una mica més enllà, es van anar afegint més, i quan ens acostàvem a Viladecans, la caravana era immensa, entre tots els ciclistes i els corredors de St Climent, Viladecans i Gavà.

Durant aquesta última part de la ruta, a St Vicenç dels Horts, vaig ser portador de la flama, encesa dins un quinqué, i gràcies a la parafina, no se'm va apagar en tot el trajecte, i això que havia moments que anàvem bastant ràpid.

L'arribada a Viladecans com l'any passat, amb molta festa, amb castellers i repartint també coca entre tots nosaltres.

Ara, la emoció del dia va venir quan, de cop i volta, ens vam quedar sols els de Gavà. Tothom havia desaparegut, els de St Climent i els de Viladecans, així que vam continuar nosaltres sols, els ciclistes i el grup, petit encara, de corredors que ens acompanyaven. Va ser a la rotonda de la Roca, ja entrant a Gavà, on ens esperaven més corredors i amics de la ume i de les diferents entitats. Aquest últim tros fins a la rambla, va ser apoteòsic, amb la policia local custodiant-nos, els corredors davant nostre i el més divertit, les mares dels nens i nenes que corrien amb nosaltres, corrent elles per sobre l'acera, per no perdre de vista als nanos. 

Allà, a la cruïlla entre la rambla i la carretera, estaven tots, l'Elvira, amics, molts companys de la UME fent-nos els honors de l'arribada. Carn de gallina inclòs ara quan ho escric, perquè és un sentiment especial el que es sent. Per tu mateix, però també, per la gent que t'espera, a qui veus els ulls emocionats i orgullosos de veure com la Flama del Canigó entra al seu poble, amb el pes històric i reivindicatiu que això representa.

Estoneta de descans i seguim, ara rambla amunt, amb la música de percussió dels sonaquetomba acompanyant-nos. 

Just al costat del monument als màrtirs de l'onze de setembre 1714, van haver-hi discursos de benvinguda, de la Mireia, representant a l'agrupament escolta, del Josep Campany, en un discurs polític i reivindicatiu, i del Marc Zurriaga, que va estar immens, explicant a la gent el que havíem fet.

Després, desfilada fins a la plaça  Balmes, on nosaltres, l'Elvira i jo vam donar per acabada la nostra participació. Com l'any passat, després de l'eufòria de l'arribada, va aparèixer de cop i volta el desgast, el cansament, l'esgotament, i vam decidir no quedar-nos a sopar ni a la resta de la festa, com era, justament, l'encesa de la foguera de la revetlla de Sant Joan, amb la Flama que portàvem des del cim del Canigó.

Una altre molt emotiva custòdia.