22-12-13
1er ENTRENAMENT 5 PICS DE BEGUES. MONTAU-LA MOLA
ens
trobem a les 08,00 del mati davant la UME, la Carme, Juanmi, Toni,
Cèsar, Oriol, Quim i jo, en un mati que comença fred. Sortint de
Sant Climent, estàvem a 2 graus!!
Llàstima
que a aquesta hora, el bar de sota la UME està tancat, perquè ens
aniria be un cafè ben calent a aquella hora.
Ens
posem en marxa seguint el camí ja conegut, com és la pujada a Can
Bori, que per començar la jornada, no està gens malament. Ara ja no
m'aturo, però em segueix costant la tira. També és cert que avui
estic notant més dificultat que altres dies; porto 15 dies sense
agafar la bici (la sortida de la setmana passada en ocasió de La
Marató de tv3, no compta, per massa light) i a més, arrossego un
refredat bastant fort des de fa uns dies.
Dalt
a Can Bori, ens trobem amb una caravana de ciclistes de Sant Climent,
els “dimonis”, que van disfressats de para Noel, amb els seus
vestits vermells i barbes blanques. Fan goig tanta gent disfressada!!
seguim
amunt, però a la cruïlla amb la carretera de Begues, el Toni se'n
torna, se li està fent una sortida massa forta per ell, i s'estima
més donar-se la volta. Jo ja veia feia estona que estava patint
massa, i recordem, anar en bici ha de ser un plaer i no un càstig.
S'hauria d'entrenar més, perquè amb l'entrenament i l'esforç, tots
evolucionem.
Pugem
la carretera, i com fem últimament, a la corba coneguda com del
“burrito”, una corba molt tancada a la dreta en forta pujada,
seguim recte pel camí que porta a Can Planes, una autèntica
escalada, però que ens permet, poc després de començar-la, pedalar
per entre mig del bosc, molt millor paisatge que la carretera que
anàvem seguint que, a més, és la més perillosa de Catalunya.
Aquí,
dins un camí preciós, estret i trencat, em trobo de sobte amb un
bassal d'aigua i no em dona temps d'esquivar-lo. Poso la roda
davantera dins el bassal i pràcticament em caic, faig una mena de
micro tombarella que per sort, aconsegueixo equilibrar i no caure.
Com a mínim hi havia un forat de 40 qms plens d'aigua!!
Poc
abans de començar la pujada al Montau, al costat de la benzinera de
Begues Parc, abandonada per cert, esmorzem els nostres entrepans i
ens adonem que per arribar allà, quan portem 14 qms, ho hem fet en
més de dues hores. La mitja és dolenta, però clar, el temps
aturats a Can Bori per veure l'espectacle dels climentons vestits de
vermell, i l'espera al Toni allà on el camí es troba amb la
carretera, ens han fet perdre molt de temps.
A
partir d'ara, comença lo bo. L'atac al primer dels cims que volem
fer avui. Decidim que la pujada la farem seguint la carretera, en
lloc d'una pista que surt a l'esquerra i que va seguir un dia la
Ònia, bestial, segons ella. Tot i així, la pista asfaltada també
puja i allarga bastant la nostra petita filera. Com abans a Can Bori,
em vaig quedant enrere, pujo molt més lent que la resta de companys.
Dins del nostre grup d'avui, diríem que el Quim i l'Oriol son els
que millor pugen, la Carme i el Cèsar van fent, i jo que vaig
enlentint l'expedició.
Ens
aturem per agafar aire a la cruïlla del camí per on vindrem quan
fem la 5 PICS, un camí que ve d'un pic conegut com el Sotarro, pel
qual avui no passem. A partir d'aquí, s'acaba la pista asfaltada i
comença el camí de terra, el qual puja de debò, el que m'obliga a
aturar-me i descansar un parell de vegades. Més endavant, fins i tot
hauré de caminar una mica.
Seguint
aquest tobogan, finalment arribem al cim del Montau, de 658 mts, on
ens fem algunes fotografies i descansem una mica.
A
continuació reiniciem la marxa, aquesta vegada baixant per una pista
molt difícil (per mi, clar), ja que te molt desnivell de baixada i a
més, trencada i amb moltes pedres. Fins i tot m'he caigut una vegada
que no he pogut controlar la bicicleta en un dels forats. Tot aquest
tram, fins la carretera, l'he baixat muntat sobre la bici, amb molta
precaució, excepte un petit tros, ja molt cap el final, que m'he
acollonit i m'he estimat més baixar i fer-los a peu.
A
la carretera, hem girat a la dreta i hem pedalat durant un
quilòmetre, justament fins arribar al qm 17, on ens hem desviat a ma
esquerra, per un camí que ens portaria a LA MOLA. Aquí, mentre els
companys s'han quedat uns minuts a menjar alguna cosa, m'he estimat
més seguir i no aturar-me, per no perdre el ritme que portava. La
pujada a La Mola és molt més dura que la del Montau, encara que el
seu cim estigui per sota d'aquest. Fins i tot te uns quants trams
encimentats, on la bici s'agafa més, perquè realment, amb aquell
desnivell se'ns hagués fet molt difícil pedalar. Ha sigut en aquest
tram on he hagut de caminar una mica, perquè realment no podia
avançar. Un dels problemes que m'he trobat i em passa sovint, és
quan estic pujant amb el plat petit i el pinyó gran, és a dir, amb
lo més facilet, que si m'aturo, aleshores no tinc manera de
tornar-me a pujar. Fins i tot, de vegades, quan veig que m'he
d'aturar a descansar, procuro augmentar un pinyó, amb la intenció
que quan reinicii la marxa, la bici s'agafi més al terra.
La
decepció ha vingut dalt la Mola, perquè avui volíem fer coincidir
dos esdeveniments, l'entrenament pròpiament dit i l'acabament del
pessebre que vam fer l'any passat, quan, en motiu de l'aniversari de
la ÒNIA, vam pujar-hi i vam muntar les figuretes d'un pessebre.
Avui, la nostra intenció era portar la caseta, però ja dic, quan
hem arribat dalt, hem comprovat que les figures no estaven, així que
res, hem deixat la caseta, a l'espera de tornar-hi un altre dia, a
portar més figures.
En
fi, sembla mentida que hagi gent capaç de fer coses així. Cal,
robar unes baratíssimes figures de pessebre?
Després
hem continuat, aquesta vegada seguint el gr i baixant pel senderó
que ens porta fins la pista que va d'Olesa a Sitges. Aquest tros, el
fem caminant.
Camí
de La Plana Novella, la bici se'm ha espatllat. He tingut un problema
amb el canvi dels pinyons, de manera que entre el Cèsar i el Juan
Miquel m'han fet una reparació d'urgència, al menys que em permetés
seguir. La condició era que havia de mantenir el pinyó gran,
impossibilitant fer canvis que milloressin un millor desenvolupament
de les marxes.
Al
DSU ens hem aturat per dinar. Ens han donat la taula gran i com
sempre, hem dinat molt be. Grata ha sigut també una xerrada que hem
mantingut tots plegats sobre els pisos buits, la crisis i els bancs,
jejeje
sobre
les 16,30 hem reiniciat la marxa, veient clarament que ens seria
impossible arribar amb llum de dia, però en la nostra voluntat de
fer la volta complerta, sense acabar a Sitges. Així que només
sortir del DSU hem tornat enrere, per fer-nos algunes fotografies
davant del Monestir Budista de La Plana Novella, i hem anat a buscar
el camí de terra que, passant per Vallgrassa, ens deixa a la pista
asfaltada que va des de el Rat Penat, fins a Olivella. Aquí ens ha
costat també força la pedalada, perquè ja estàvem molt cansats.
També teníem nervis, de veure com el dia s'anava apagant i no
portàvem llums. Finalment, però, tot arriba, i sobre les 17,30,
quan la llum solar quasi era inexistent, hem baixat pel Rat Penat
fins a la carretera c31, on hem decidit que aniríem a buscar el tren
a Castelldefels Platja, que ens portaria, en dues parades, a Gavà,
on teníem els cotxes. Eren les 18,15 quan arribàvem a l'estació de
Castelldefels, de manera que podem dir que la sortida d'avui, ens ha
suposat, en tot plegat, 10 hores.
Seguint
una proposta del club ciclista de Balsareny-Navàs, l'Ajuntament de
Sant Climent de Llobregat va fer una proposta als clubs ciclistes del
poble, per participar en la MARATÓ DE TV3. El tema era que de cada
poble, es muntaria una caravana ciclista, i es dirigiria cap el poble
cap de comarca, en el nostre cas, a Sant Feliu de Llobregat.
La
secció BTT de la UME no podia faltar a participar en aquesta
iniciativa. Tot i que no som de St Climent, vaig parlar amb el seu
alcalde, i de seguida li va sembla molt be la nostra col·laboració.
La
UME i la societat civil catalana, sempre hem mostrat una gran
predisposició en donar suport a tota mena d'accions i iniciatives
solidàries, i bona mostra d'això, a banda d'altres activitats dutes
durant l'any, és la participació en la Marató de TV3, que sempre
ha sigut d'una gran participació ciutadana, fins el punt que, com
sabem, aquest acte solidari és el més important, econòmicament, de
tots els que s'organitzen durant l'any arreu del mon. Concretament,
les donacions dels catalans signifiquen uns 1,60 euros per persona,
mentre que el segon país del mon és Xile, amb 1,20, tot
aproximadament.
Així
que feta la proposta de l'ajuntament, confirmem la nostra resposta, i
fem com sempre, una crida als nostres socis i amics per aconseguir la
seva participació.
En
total, dotze amics i amigues ens vam trobar a quarts de nou del matí,
davant l'entitat, per traslladar-nos a St Climent. Un cop arribats,
sobre les 09,00, i amb un fred que pelava, lo primer de tot va ser
recollir les nostres samarretes commemoratives d'aquest acte.
Impressionava veure quasi cent ciclistes vestits amb la samarreta de
la Marató.
Sobre
les 10,00 i després de les fotografies de rigor, ens hem posat en
marxa en direcció a St Boi, on a la plaça de l'Ajuntament ens
esperaven més ciclistes. Aquests desplaçaments, fets per carretera,
els hem fet en dues parts, sempre acompanyats i protegits per la
policia i mossos.
Seguidament,
hem continuat fins la següent paradeta, a les portes de TV3, on ens
hem fet més fotografies d'un grup que cada vegada era més nombrós.
I
ja, finalment, sobre les 12,15 hem arribat a St Feliu de Llobregat,
on després de fer algunes voltes pel centre del poble, la plana
major de l'Ajuntament ens esperava als jardins del Palau Falguera,
una joia del segle XVII, on ens hem fet la fotografia final del tot
el grup. A més, l'ajuntament ha tingut a be obsequiar-nos a tots els
participants amb un bon entrepà i una ampolla d'aigua, que ha resolt
en un moment la gana que ja feia estona es deixava notar en els
nostres estomacs.
Per
tornar Gavà, vam anar a buscar els camins del Llobregat, que primer
ens portava a St Boi i després, seguint la carretera, fins a Gavà,
on vam fer una cerveseta abans de donar per acabada aquesta sortida.
Aquesta
vegada només hem anat el Cèsar i jo. Com la de l'altre dia,
aquestes sortides son prèvies, en el sentit que anem a estudiar,
sobretot, els temps i quilometratges, per després proposar-les al
nostre equip de la UME.
En
un principi, la nostra idea era fer-la molt més llarga, arribant a
Figueres, però hem de reconèixer que potser era massa agosarada
aquesta idea. A més, hem tingut la pega que el tren que hem agafat
d'anada a Girona, ha sortit de Sants a les 07,46, arribant a les
09,03 a Girona, massa tard pel nostre programa, ja que ens hagués
interessat més el tren que surt sobre les 07,00, però aquest només
surt els dies feiners. També ens ha perjudicat, que estem al
desembre, de manera que es fa de nit molt més aviat, sobre les
17,30, de manera que ens era impossible arribar a Figueres amb llum
de dia.
El
primer tram l'hem fet com un coet. Es tracta de la via verda del
Carrilet II, que va des de Girona fins a St Feliu de Guíxols. Son
uns 40 qms i els hem fet en dues hores i mitja. Després ha vingut un
tros una mica més avorrit, quan hem travessat diferents pobles de la
costa, com Platja d'Aro, Palamós, Calonge, on la seva principal
característica, a banda de la bellesa de les seves platges, son els
moltíssims bars, hotels i establiments del ram. Son pobles dedicats
exclusivament al turisme de sol, cerveseta i platja. Poc abans
d'arribar a St Feliu, se'm ha trencat una peça que aguanta el gps al
manillar de la bici, el que l'ha incapacitat per poder-lo seguir. A
més, i per acabar-ho d'adobar, poc després se'm han acabat les
piles. Sort que el Cèsar portava el seu i ens hem pogut orientar be.
Més
endavant, hem agafat la Ruta del Tren Petit, que porta des de Palamós
a Palafrugell, una mena de via verda de petit recorregut, que ens ha
portat a travessar un bosc preciós, encara que amb molta sorra.
A
partir d'aquí, als tres qms hem arribat a Pals, un poble
impressionant per les seves cases de pedra. Hem estat una estona a la
plaça major, ja que allà es trobava l'ajuntament i volíem
aconseguir algun mapa per orientar-nos millor per la zona. A Pals hem
decidit que acabaríem la ruta a Flaçà, situat a uns 25 qms d'on
estàvem, perquè eren les 14,30 i sabíem clarament que no podríem
arribar a Figueres amb llum de dia. Encara faltaven uns 55 qms i
segur que amb la mitja que portàvem, arribaríem passades les 17,30,
hora en que es fa fosc i haguéssim patit, també, més fred.
Així
que anant seguint el mapa, hem passat per Palau-sator, Ullastret,
Parlavà i Rupià, on ens hem menjat uns entrepans que ens han entrat
de conya, de la gana que teníem.
Després
ja només ens faltaven 7 qms per arribar a Flaçà, lloc on agafaríem
el tren. Hem tingut la mala sort que se'ns ha escapat un tren que
sortia a les 16,50, mentre que nosaltres arribàvem a les 17,01, i
ens hem hagut d'esperar fins les 18,05, quan hem agafat un MD.
L'anècdota ha sigut que no ens ha donat temps de pujar als vagons
bici i ens hem estat a una plataforma, esquivant passatgers.
06-12-13
RIPOLL-OLOT-GIRONA, PIRINEXUS PRIMERA ETAPA
Com
aquell que res, el Cèsar, la Susanna i jo, ens hem muntat aquesta
sortida, planificada a les 22,00 h.
Feia
dies que no agafava la bici, i això ho he notat en els primers
quilòmetres, sobretot a la pujada al Coll de Santigosa.
Hem
agafat el primer tren, que surt de Sants a les 06,08, perquè jo
tenia un sopar i no podia arriscar-me a arribar tard a casa. Això
ens ha obligat a agafar el rodalies de les 05,06, única manera
d'arribar a Sants per enllaçar amb aquell tren. No hi ha cap altre
rodalies que surti més tard i arribi a temps a agafar-lo.
A
Ripoll, ens hem pres uns cafès i de seguida ens hem posat en marxa,
en direcció St Joan de les Abadesses. Hem sortit a les 08,45 de
Ripoll. En aquest tram, que es fa seguint la via verda del Carbó,
estàvem a – 5 graus!!! sort que aviat hem arribat a St Joan, on el
sol ens ha acompanyat i hem millorat la temperatura. No obstant, aquí
m'he posat la funda de les botes, perquè tenia els peus gelats.
Després
de St Joan, hem anat a buscar la carretera que puja al Coll de
Santigosa. Ens ha fet un dia esplèndid, sense gens de boira, just al
contrari de la última vegada que vaig passar per aquí, quan una
espessíssima boira ens obligava a vigilar la velocitat.
A
Olot hem descansat una mica i hem aprofitat per menjar algunes
pastes, i seguidament ja hem reprès la marxa, seguint la via verda
del Carrilet, que ens porta ja fins a Girona. De Olot hem sortit a
les 11,30.
Aquesta
via verda te uns trams realment maquíssims, quan passem per unes
trinxeres excavades a banda i banda de la muntanya, a l'estil “mina
dels bandolers” a Hostalets de'n Bas, però a lo bèstia!.
El
camí és molt fàcil de seguir, primer tenim uns quilòmetres plans,
però després gaudim d'una llarga baixada d'uns 25 qms, des de poc
després de sortir de Sant Esteve de'n Bas fins a La Cellera de Ter,
on hem dinar al restaurant Quer, ja conegut per nosaltres d'altres
sortides.
Finalment
i amb la panxa plena, només ens queden els últims 20 qms fins
Girona, on hem arribat a les 16,30.
Avui
he tornat a participar en aquesta passejada, organitzada per la
federació catalana de ciclisme, una mena de festa popular en
bicicleta, ja que cada vegada s'apunta més gent. Fins el punt que,
per primera vegada, en lloc de sortir del Nou Camp, on s'havia fet
sempre, aquesta vegada s'ha optat per un lloc de més fàcil sortida,
ja que en la sortida des de el Nou Camp, es produïa un embús
monumental, pel poc espai urbà existent a la zona.
Aquesta
vegada, hem sortit des del passeig de la zona franca. També per
primer cop, la organització ha volgut fer inscripcions, per tal de
saber exactament la gent que hi prendria part, i l'èxit no el pot
escatimar ningú, a les 12 del migdia del dia anterior, passàvem de
4000 els ciclistes inscrits, en una prova que definitivament, s'ha
convertit en la més popular de totes les proves ciclistes que
s'organitzen en aquesta activitat del passeig. Està clar també que
dos factors han col·laborat en l'èxit, el bon temps, amb sol i bona
temperatura, i també la pujada per les costes del Garraf, en
direcció a Sitges, sense cotxes, de manera que puges les costes amb
la tranquil·litat de no tenir ensurts de cotxes que et passin pel
teu costat. Aquest aspecte, per la gent que no fa bici de carretera,
és tot una novetat i festa.
De
la nostra colla, hem sigut molts els que hem participat, inclòs el
Gerard, que no se l'ha volgut perdre, així que també hem estrenat,
per fi i després de quatre anys, les rodes de carretera que em van
regalar quan vaig comprar la bici. El Gerard anava amb la bici de
carretera, i jo amb la meva BTT, però amb les rodes estretes. Ha
sigut una molt bona experiència, i he pogut comprovar que amb aquest
canvi, la bici de BTT funciona perfectament com a bici de carretera.
La
gran quantitat de gent ha fet que durant tot el trajecte fins a
Sitges, hi hagués molta gent a la carretera, inclòs les Costes del
Garraf, el que ha obligat als Mossos a no permetre ni als ciclistes,
fer el tram invers, des de Sitges fins a BCN, fins que haguessin
arribat la quasi totalitat de ciclistes.
El
Gerard i jo, només d'arribar a Sitges, hem tornat enrere pel mateix
camí, seguint un altre cop les costes, en el que ha sigut una
pedalada final de 81 qms. De tants ciclistes que tornàvem, semblava
que participéssim en una nova prova, ja que ocupàvem tot el carril
de tornada, i només ens han passat poquets cotxes.
1-2
i 3 de Novembre 2013 LA PUEBLA DE HÍJAR-HORTA ST JOAN-TORTOSA.
VIES
VERDES DE LA VAL DE ZAFÁN, TERRA ALTA I BAIX EBRE.
Finalment
ha arribat el dia de la gran sortida, planificada des del mes de
Febrer.
Quan
vam preparar aquesta aventura, vèiem clar que ens calien passar dues
nits de ruta, per la llarga distància que suposava fer les tres vies
verdes. I mirant el calendari, només trobàvem dos caps de setmana
així de llargs, el del 19 de Maig, i el d'ara.
El
primer no el podíem agafar, perquè teníem la celebració del 50è
aniversari de la UME, i fèiem, juntament amb el Cèsar i el Simon,
el tram Ulldecona-Caro-Tortosa, així que només ens quedava aquest.
En
un primer moment, i durant molts mesos, la nostra idea i objectiu que
en principi vèiem com a difícil d'aconseguir, era omplir un LOFT de
12 persones situat a la població d'Alcañiz, pel primer dia, i
l'alberg Els Olivers, d'Horta St Joan pel segon. Però quan vaig
voler demanar els permisos a Renfe, em van dir que per 12 persones
amb bicicleta no me'l donaven, perquè aquest és un tren molt curt,
que màxim 5-6 en total.
En
un primer moment, aquest revés significava una forta decepció,
perquè si no podíem anar en tren, com hi anàvem tants (12)?.
Aleshores
vaig buscar en empreses d'autocars, a veure quins preus em donaven, i
la decepció seguia, perquè els preus eren desorbitats. Finalment,
però, vaig parlar amb el Víctor, de la UME, ja que nosaltres, a
senderisme, també lloguem autocars, a veure quins preus em podrien
donar. I després d'alguns correus, amb preguntes i respostes, vam
decidir que llogaríem un autocar de 29 places. Érem 12 i ara ens
calia arribar a 29, perquè el preu del viatge ens sortís
acceptable. O sigui que més emocions!!
I
aquí van aparèixer els companys que normalment surten amb
nosaltres, i tots van fer bona campanya, per anar anotant nous
companys d'aventura. Durant els primers dies de Setembre, cada dia
teníem noms nous i aviat vam arribar als 29, vam tancar les
inscripcions, i si un cas, dèiem, obríem una llista d'espera, per
si hagués alguna baixa o, també, per si alguns, pocs, volien fer
els trasllats en tren.
Però
també vaig anar parlant amb l'empresa RAVIGO, la dels autocars de la
UME, i vaig veure que podríem fins i tot llogar un autocar de 60
places, encara que en tot cas, posaríem un màxim de 40
participants, sabent que el preu per 40 en un autocar de 60 ens
sortia igual que el de 29 per 29.
Ja
estava solucionat el transport, però encara faltaven altres coses,
on dormíem i on menjàvem?
Per
dormir primer dia de ruta, vaig anar parlant amb la Teresa, de
l'hostal El Trillero,d'Alcañiz, conegut a través de Internet i de
seguida ens va proporcionar la solució. Ens va oferir el LOFT de 12,
més habitacions suficients per tots. Una de triple, dues de
individuals, i la resta, dobles. El Gerard i jo anàvem a una doble.
Això pel primer dia. Pel segon, tots dormíem a l'alberg Els
Olivers, d'Horta de Sant Joan. Per tant, solucionada la mitja pensió
dels dos dies.
Ara
quedava resoldre el dinar dels tres dies. 40 dinars no s'improvisen
així com així. I aquesta reflexió em va aparèixer el dia que vam
fer la I etapa del camí català St Jaume, quan, sobre les 13,00, ens
preguntàvem on dinaríem. Érem set i no en teníem ni idea. Ho vam
resoldre aviat, però aleshores vaig pensar que no podíem deixar a
l'atzar el dinar de 40 persones durant tres dies, així que vam
començar a organitzar-ho. El dinar del primer dia era potser el més
complicat, perquè amb l'autocar arribaríem sobre les 12,00-12,30,
per tant, el lloc ideal seria SAMPER DE CALANDA, situat a uns 12 qms
de LA PUEBLA, on ens deixaria l'autocar. I sent tants, 12 qms podríem
trigar una hora, així que pensar en dinar sobre les 13,30 a Samper
era bastant probable. Aleshores vaig parlar amb l'ajuntament, per
saber si allà hi havia algun restaurant, i em van posar en contacte
amb El Porche, un restaurant situat a la mateixa plaça de
l'ajuntament. A través de trucades i correus, vam tancar el menú.
Pel segon dia, ho teníem més fàcil, no hi ha cap bar entre
Alcanyís i Horta, per tant, la millor opció era encarregar a El
Trillero, uns entrepans o un pic-nic, opció aquesta última demanada
per 4-5 persones, i tots els demés, entrepà. I pel tercer dia, el
Joan Nicolau, es va posar en contacte amb l'alberg de l'antiga
estació de Benifallet, per veure preus i menús. Havia dinat algunes
vegades, el menjar era bo i el preu normal.
També,
i per agilitzar el temps del dinar, via correu electrònic i
trucades, ens van comunicar amb els establiments per saber què
podríem dinar, i via missatges de FB, amb els company de
l'expedició, perquè fessin la seva comanda. Així, només arribar
als restaurants, ja tindríem els nostres plats més o menys
preparats. Un cop tot tancat, va ser el moment d'anar-hi
personalment, per veure horaris, conèixer els establiments, etc.
Per
tant, resolts el transport, els dinars i els hostals, ja només
quedava començar el viatge.
Això
si, una prèvia era que el dia abans, vaig organitzar que alguns, els
que volguessin, podrien anar a les instal·lacions de l'empresa de
l'autocar, per carregar les bicis i les alforges. La meva idea era
que tot el que estigués fet el dia anterior, seria temps que
estalviaríem l'endemà. Qualsevol cosa que agilitzés la sortida,
valia la pena.
Així
que en total, vam posar 11 bicis. Aquestes, les vam anar posant al
remolc.
Quan
el vaig veure un parell de setmanes abans, em va agafar certa por,
perquè el veia petit. Teníem al nostre abast la bodega d'un autocar
de 60 places i aquest remolc, així que, d'acord amb l'empresa, vam
buidar 20 seients, deixant-ne només 40, per disposar de més espai
dalt. I lo be que ens va anar!!
i
així arribem al moment de la sortida.
Dia
1er, LA PUEBLA DE HÍJAR-ALCANYÍS
l'autocar
arriba a Gavà a les 06,30 en punt, i alguns dels companys que el dia
anterior van anar a deixar les bicis, van venir amb ell. Viuen a BCN,
aprop de l'empresa, així que els hi va anar d'allò més be poder
agafar-lo allà, i estalviar-se el tren d'anada fins a Gavà.
He
de reconèixer que em va agafar una mena de por escènica, quan sobre
quarts de 7 vaig veure com arribava tota una cua de gent, amb les
seves bicis, disposats, tots, a pujar al nostre autocar!! em pensava
que no hi cabríem. Però val, per sort i gràcies a l'ajut i bona
predisposició de tots, ho vam anar fent. Primer, acabant d'omplir el
remolc, ben ple, incloent alguna bici al damunt de les altres.
També,
a la bodega, ben posades i sense treure cap roda, i quan ja no hi
cabien a la bodega, les vam pujar dins l'autocar, ocupant el lloc
dels seients que havíem tret. Menys mal que se'ns va ocórrer i que
l'empresa ho va acceptar, perquè del contrari, només haguessin
cabut, desmuntant rodes, amb el perill de averia que això suposa.
També,
dalt i a la bodega, vam anar posant les alforges de la millor manera
que podíem, apilades, en tots els racons.
I
abans de marxar, la sort de trobar-nos amb en Víctor i el Jesús, de
la UME. Anaven a fer una de les seves sortides de senderisme.
Vam
sortir molt puntuals, sobre les 07,10 ja estàvem en marxa.
La
ruta que va agafar el conductor va ser diferent a la que vaig agafar
jo quan vaig anar l'altre dia a reconèixer el terreny, vam anar per
Lleida i agafant una estona l'autopista, fent bastants quilòmetres
més, però va anar molt be, i a les 12,30 arribàvem a la carretera
on està la benzinera, a dos quilòmetres de La Puebla, i on vam
baixar les bicis i preparar-nos per començar la sortida.
Abans
de marxar, em va venir a veure un noi que es diu Ricardo, d'una
empresa d'esports d'aventura de la zona, a qui li va cridar molt
l'atenció veure tants ciclistes, i em va preguntar on anàvem. Em va
demanar acompanyar-nos per fer-nos un reportatge que el publicaria a
la pàgina web de l'empresa KÁROLOM, es diu. Estava molt interessat,
perquè al saber que faríem el tram LA PUEBLA-TORTOSA, aprofitant
les estructures de les vies verdes, va veure la possibilitat que la
nostra presència ajudés a que els governs locals es posin en marxa
per acondicionar aquest traçat, perquè l'utilitzi molta gent, i
revitalitzi el turisme de la zona. També em va dir que una
periodista d'un diari local em trucaria, per fer-me una entrevista,
pel mateix motiu.
Dos
quilòmetres més enllà de la sortida, ens vam aturar a l'estació
de LA PUEBLA, per fer-nos la primera foto del grup sencer i ja ara
si, vam continuar, en direcció a SAMPER DE CALANDA.
En
el nostre camí, de vegades m'aturava a veure la caravana que estàvem
formant, i realment he de dir que era espectacular. Una llarga fila
de ciclistes!!
Al
cap d'una hora aprox, vam arribar a Samper, ocupant gran part de la
Pl Mayor, on vam aparcar les bicis, ja que el restaurant EL PORCHE,
es troba allà mateix. La Quitèria i el Joaquim, els propietaris de
l'establiment, ho tenien tot preparat, tal i com ja havíem parlat
dies abans, i va ser ocupar la gran taula, i començar a servir-nos
els menjars. A tot arreu on hem dinat i sopat, era bonic veure la
nostra taula, que segons com, semblava més una taula d'un gran
esdeveniment, un casament, una comunió, per lo grans que eren!
El
dinar l'havíem de fer el més ràpid possible, perquè encara
quedaven 30 qms per arribar a Alcanyís, i perquè s'havia avançat
la hora la setmana anterior, per allò d'estalviar llum i volia
arribar encara en llum de dia, per ensenyar al grup l'estany
d'Alcanyís, on vam aturar-nos una estona per fer-nos algunes fotos,
i visitar també el monument al Tambor, activitat musical tant
característica d'aquesta zona. A tots dos llocs, vam arribar be de
llum.
I
ja poc després, i encara amb les últimes llums del dia, vam arribar
a ALCANYÍS, i vam trobar de seguida l'hostal El Trillero, on ens
esperava la Teresa, per donar-nos les nostres habitacions.
El
Gerard i jo vam dormir junts en una habitació doble, tal i com
havíem previst, que totes les parelles tenien habitació doble.
Sobre
les 20,00 vam quedar uns quants per anar a donar una volta pel poble.
Vam visitar la Pl Espanya, una autèntica meravella, amb la seva
Església de Sta Maria la Major, l'ajuntament i la Llotja.
I
a les 21,00 ens vam disposar a sopar al restaurant de l'hostal. A
més, un gran sopar, perquè teníem molts plats per escollir, i tots
van ser molt bons. Tothom vam quedar molt contents de la qualitat del
sopar.
Abans
d'anar a dormir, encara vam tenir temps d'anar a un bar a la vora de
l'hostal, a veure els últims minuts del partit del FCB-Espanyol (vam
guanyar!).
DIA
2on, ALCANYÍS-HORTA DE SANT JOAN
A
les 08,00 del matí ja estàvem tots esmorzant, i per cert, molt
malament; resulta curiós que tots coincidíssim en qualificar el
sopar com a excel·lent, com a qualitat i com a quantitat de plats a
escollir, i també en qualificar l'esmorzar de raquític. Ens van
donar un tallat/cafè/cafè amb llet i una pasta industrial. En
canvi, vam quedar molt contents dels entrepans del dinar.
A
les 09,00 h i poc ja sortíem d'Alcanyís, donant-li l'adéu tots
plegats aturats al semàfor situat al costat de l'hostal.
Els
primers quilòmetres, després d'un petit tram asfaltat, segueix el
camí del tren sense acondicionar. Fins a Valdealgorfa el que s'ha
fet fins ara ha sigut treure les vies i les travesses de fusta, i
poca cosa més. De seguida, el Gerard se'n va anar endavant,
juntament amb uns quants cracs que els calia més adrenalina. Es
tracta d'un tram, d'uns 10 qms, de lleugera i sostinguda pujada,
pràcticament sempre amb el mateix desnivell, i que ens va forçar a
que passessin uns quants minuts, llargs, entre els primers que van
arribar a l'antiga estació de Valdealgorfa, i els últims.
El
Gerard s'ho va passar molt be, anant al costat del David i picant-se
tots dos en alguns moments, jeje.
No
obstant, el pitjor en quan a “escalada”, va venir poc després.
La via durant uns quilòmetres desapareix, perquè travessa un túnel
de 2 qms de llarg, conegut com el Túnel de l'Equinocci, perquè un
dia de Març, el sol es veu des de l'altre banda. Però com que
aquest túnel està tancat, per despreniments, ens veiem obligats a
fer una volta, pujant una muntanya de fort desnivell, això si, amb
el terra asfaltat, el que facilitat la pedalada. Lògicament, aquí
el grup també es va estirar bastant.
Ja
de baixada, cap a l'antiga estació de Valjonquera, vam tenir una
averia que per sort vam poder anar esquivant durant la resta de la
pedalada. La bici del Jordi Camarasa, va perdre un cargol del
pedalier, i sort que el Josep Martínez el va trobar i vam poder fer
una reparació d'urgència. Encara que amb molèsties, va poder
seguir fins el final de la sortida.
A
l'estació de Vall-de-roures, ens vam aturar a dinar els entrepans
que ens havia preparat la Teresa, d'Alcanyís, permetent-nos a tots
descansar i reposar forces.
Encara
quedava camí, però poc a poc, vam arribar a HORTA ST JOAN, on,
abans d'entrar al poble, vaig portar al grup a visitar LO PAROT, una
olivera gegant que, segons diuen, te més de 2000 anys de vida. Està
protegida encerclada amb una tanca de fusta. Aquí també ens vam fer
algunes fotos.
I
després ja si, vam arribar a Horta, aturant-nos a la Pl Major, on
ens vam seure en unes taules a prendre cerveses i descansar, que el
dia havia sigut fort. Aquí, i ja quan ens dirigíem a l'alberg, em
vaig trobar amb l'Aureli, de St Climent, quina casualitat, oi?
A
l'alberg vam prendre possessió de les nostres dues habitacions, i
ens vam dedicar la resta de la tarda lliure, uns per dutxar-se només
arribar, altres a descansar una estona, etc. Uns quants vam decidir
anar a visitar el Museu Picasso i donar una volta al poble, que és
preciós.
Sobre
les 20,30 ja vam seure en la nostra espectacular taula de 36, per
sopar. El primer plat va ser d'arròs, normalet, però en el segon
vam gaudir un bon plat de vedella amb bolets, que de tant bo que
estava, vam repetir unes quantes vegades.
I
per acabar el dia, ens vam estar una estona asseguts a la terrassa,
donant bon compliment d'unes ampolles de whisky i licor, que van
desaparèixer en pocs minuts!!
Abans
de les 12,00, a dormir, tal i com indiquen els cartells allà
penjats.
DIA
3er, HORTA SANT JOAN-TORTOSA
he
passat molt bona nit. L'únic és que en llocs tant petits i estrets
em costa molt organitzar-me les coses. Sobre les 06,00 ja estava
buscant coses i posant-les en ordre, per després guardar-les a les
alforges, però era impossible, perquè a més, volia fer-ho sense
fer soroll, tasca impossible quan mous bosses de plàstic. M'he
aixecat a veure el temps, i ja a aquella hora, n'érem uns quants
donant voltes per allà o passejant per la terrassa de l'alberg.
Sobre
les 07,00, uns quants hem fet una fila i em entrat a l'habitació,
taral·lejant la cançó militar que convida a aixecar-se del llit.
En un moment, tothom ha començat a aixecar-se i obrir els llums.!!
a
les 08,30 ja estàvem davant d'un boníssim esmorzar. Tot un munt de
llesques de pa amb tomàquet amb pernil i formatge, pastes, torrades,
etc, molt be i molt complert.
I
lògicament, abans de marxar, ens hem fet la foto de grup, amb Horta
a la nostra esquena.
Tot
i que el dia ha començat ennuvolat, de seguida ha escampat i ha
sortit un bon sol.
Els
primers quilòmetres han sigut molt divertits, perquè el tram Horta
– Bot, te una baixada força pronunciada, que ens ha permès
avançar ràpidament, fent els 10 qms que separen els dos pobles, en
molt poc temps. Aquí, hem passat ja alguns túnels i sobretot
l'últim, bastant llarg.
A
Bot ens hem aturat una estona per reagrupar-nos, i seguir a
continuació, ja que en pocs quilòmetres més, arribàvem a LA
FONCALDA, un lloc preciós, per les formes en que l'aigua ha donat a
les roques, creant un barranc que deu ser la delícia dels
afeccionats a aquest esport. Aquí ens hem estat una bona estona,
fent fotos i alguns, mullant-se els peus en una petita piscineta,
d'on brolla aigua calenta.
En
aquest lloc, sobretot a la sortida, hem anat molt en compte de no
deixar-nos ningú, perquè estava ple de gent, i clar, de vegades es
fa difícil reconèixer algú d'esquena, amb el casc, les olleres de
sol, etc. Però val, per sort no ha passat res.
I
poc després de continuar, i després de travessar més túnels i més
viaductes, hem arribat a l'antiga estació de BENIFALLET, on teníem
previst dinar. Hem arribat sobre les 12,15 h, així que hem estat una
hora fins l'hora de dinar. Durant aquest temps, hem pogut fer de tot,
des de llegir el diari, com la parella Anna-Enric, descansar a les
hamaques, com moltíssims, o prendre'ns una cerveseta.
I
a l'hora prevista, hem anat a un lloc preparat pel nostre dinar. És
un dels locals de l'estació, potser utilitzat com a discoteca,
perquè estava ple de sofàs del tipus “chi-loud”, amb una barra
en un reco. Tot això ho havien apartat, per poder preparar tres
taules i poder donar cabuda a tota la expedició.
Abans
del dinar, vam tenir la alegria de rebre la visita de la Maria i el Víctor, veïns de
Benifallet i companys a la UME. Dues excursions en bici per la zona i dues visites, que grans que sou, amics!!! Això si, s'han quedat de pedra, al veure
aquella gentada.
Han
vingut justament després d'un petit espectacle que ens hem muntat
tots plegats, cridant com boixos. Jo crec que aquell era justament el
moment en que ens donàvem compte, tots plegats, de l'èxit d'aquesta
sortida. Havíem passat tres dies junts, ens ho havíem passat molt
be, tot sota control, i sense cap problema.
Em
va emocionar quan un company, el Jaume, va fer un petit discurs,
explicant lo be que s'ho havien passat, etc, i clar, vaig contestar-lo,
agraint el treball de tots els companys que van fer possible aquesta
sortida, com el Cèsar, el Joan, l'Alfons, la Carme, la Imma, que d'una manera
o altre, van fer que tot sortís be, de la mateixa manera que tots
els participants, quant tots ells van col·laborar al 100% en el bon
funcionament de la expedició.
També,
la Carolina, va aprofitar per felicitar l'aniversari de la seva
parella, el Carles, ja que justament en aquell dia feia anys. Li va
fer portar un parell dels pastissos del postre, amb uns llums. Tot
molt emotiu.
I
ja només quedava la última part de la nostra expedició, els últims
22 qms que ens portarien a Tortosa. Aquí vam pitjar una mica
l'accelerador, tot era pla i el camí, al menys al principi, fàcil i
sense cap problema. És arribant a Tortosa quan hem de vigilar de no
perdre'ns, perquè hi ha moltes cruïlles i sobretot ja dins la
ciutat.
Vam
quedar amb el xofer de l'autocar que ens trobaríem passat el pont
del Mil·lenni, i així va ser, el vam trobar de seguida. En pocs
minuts vam muntar les bicis, seguint un ordre necessari, que era que
les bicis que baixarien a Gavà, haurien d'estar les primeres, per
poder treure-les de manera ràpida a l'arribada.
Ja
dins l'autopista, ens vam aturar a la primera benzinera, per visites
diverses als serveis i ja, a partir d'aleshores, línia directa cap a
Gavà, on vam arribat sobre les 20,00 h.
I
ara el que toca, i amb moltes ganes i agraïment, donar les gràcies
a tots/es els participants, perquè sense el seu bon humor, les seves
ganes de passar-ho be, la seva complicitat i el seu BON ROTLLO,
hagués sigut impossible aconseguir fer aquesta sortida amb
l'altíssima qualitat en que l'hem fet.
Moltes
gràcies a Carme Cano, Imma Burrull, Ricardo, Luciana, Joan Nicolau,
Elis Alia, Mila, Jordi Camarasa, Lola Munyoz, Cèsar, Susana, Núria
Álvarez, Joan Belmonte, Patricia, Martin, Montanyans, Carles Gil,
Carolina, Carme Jansat, Miquel Cano, Inés Carles, José Martinez,
Cristina Cajal, Natàlia Urgell, Isabel Rovira, Gerard Vilajoan,
David Roca, Anna Ambros, Enric Escardo, Pedro Burgues, Mati, Alfons,
Laia, Jaume Carner, Gemma Uoc. Jordi Vilajoan.
20-10-13
LES QUATRE ERMITES DEL GARRAF I UN MONESTIR
aquesta
sortida ens la vam proposar fer justament quan vam fer, fa uns mesos,
una que vam batejar, com LES TRES ERMITES DEL GARRAF. El moment en que acabem una satisfactòria sortida, sempre ens provoca una pujada d'adrenalina tant bestial, que és just el moment de proposar noves aventures i perquè no, cada vegada més difícils.
Així
que dit i fet, la tornem a programar, però posant-li una mica més
de dificultat, la recerca i conquesta d'una nova ermita. Dic una mica
més de dificultat, perquè al final, ens han sortit uns 150 mts més
de desnivell positiu que l'altre vegada.
A
les 08,00 del mati ja estava davant la UME, apunt per començar la
ruta. Aquí s'han incorporat el Jordi Puiggròs, el Josep, el Xavier,
el Toni, i la Rosa, i aviat ens hem posat en marxa per dirigir-nos a
St Boi, a recollir als nostres companys Jorge, Pilar i Diego. Així
que a les 08,45, tots nou ens hem posat en marxa, per enfilar, ben
aviat, la pujada a la primera ermita del dia. Només que hem entrat
al parc de St Ramon, hem comprovat que s'hi estava celebrant una
prova ciclista, així que hem extremat les precaucions, per tal
d'evitar accidents. És important destacar la quantitat de gent que
un mati de diumenge “pren” aquesta muntanya, gent caminant,
corrents o en bici, contínuament amunt i avall, fent el seu esport
preferit.
M'alegra
molt comprovar la meva evolució sobre la bici, ja que recordo fa uns
anys que quan volia fer aquesta pujada, em veia obligat a aturar-me
algunes vegades per descansar i prendre aire, i avui, en canvi, l'he
pujat d'una sola tirada, al meu ritme, clar, però sense aturar-me
per res. Al menys és satisfactori comprovar que l'esforç val la
pena!!
A
Sant Ramon, és a dir, a la primera ermita, hem arribat a les 09,23,
per tant, hem estat (jo, clar, els cracs molt menys), 38 minuts des
de l'estació fins dalt.
Aquí
m'he trobat a l'amic Manuel, de St Climent, que havia pujat fent
l'esport que més li agrada, com és córrer per la muntanya.
Després, també l'he saludat travessant el pont de fusta.
Com
és lògic, aquí ens hem fet les primeres fotografies, tots molt
contents de la nostra gesta. A aquella hora, ja estava obert el bar,
en canvi, altres vegades l'he trobat tancat, no se quin és el seu
horari. Un dia els hi preguntaré, perquè aquest bar podria ser el
final de la travessa en sentit contrari.., que ja l'estic pensant!!.
hem
sortit de Sant Ramon a les 09,37 i els he demanat als companys que em
donessin cinc minuts, temps per arribar abaix, al costat del pont, i
poder-los gravar mentre anaven arribant. El primer que ha passat,
lògicament, perquè és una màquina de pedalar, ha sigut el Diego,
i mentre els demés anaven baixant, també he ajudat a la
organització de la cursa, posant-me en un lloc estratègic, per
avisar-los que anaven baixant els meus companys, perquè mentre el
meus baixaven més o menys ràpids de dalt l'ermita, els de la cursa
apareixien de cop i volta per un corriol molt estret i poc
controlable, de manera que podria produir-se algun problema. La sort,
és que l'arribada d'aquest corriol amb el camí de baixada, era de
forta pendent, i els ciclistes de la cursa entraven caminant.
Ha
sigut en aquesta baixada, on dos companys s'han caigut, la Pilar i el
Toni, qui s'ha endut la pitjor part. Sense fer-se mal de manera greu,
la caiguda li ha suposat una bona esgarrapada al braç i a la cama.
Allà mateix, amb la meva farmaciola, els he fet una primera
assistència, posant-lis desinfectant i netejant la ferida.
La
pujada des de Sant Climent, fins a EL ROSER, la segona ermita, te
“tela marinera”!, fins i tot ja sortint des del poble, quan
agafem el camí de les cases noves, evitant, per tant, la pujada
directe per l'església, que hagués sigut molt més dura, clar,
perquè és més recta.
Tot
i així, i després d'unes quantes ziga-zagues, hem arribat a
l'ermita, quan eren les 11,10. aquí, ens hem trobat a tot un grup de
gent de St Climent, encapçalats per la plana major de la secció
local de la ANC, la Roser, el Jaume, etc. Fins i tot, ha sigut el
mateix Jaume qui ens ha fet la fotografia del grup. Aquesta pujada, també l'he fet directa, sense aturar-me.
Al
Roser ens hem estat una estoneta, perquè ha sigut on hem esmorzat
els entrepans.
Hem
sortit del Roser a les 11,36 i és quan hem gaudit de bones baixades,
primer, per desfer el camí de pujada a l'ermita des del cementiri,
on ens hem creuat amb el grup del Jaume, i després deixant el
cementiri a la nostra dreta, seguint baixant fins a la riera, on aquí
si, comença de nou la pujada, no massa exigent, que ens porta,
primer, a la cruïlla de Can Bori, i després quan segueix pujant uns centenars de
metres més, fins que quan el camí s'aplana i s'eixampla, ens trobem
amb la desviació a l'esquerra que, tot baixant, ens porta a Can
Amat. En aquesta cruïlla, m'he trobat amb un altre grup que caminava
per la zona, on he pogut saludar a un company que ve a la Massa
Crítica i que va venir a la caminada nocturna de la
UME.
Abaix,
a Can Amat, on vam arribar a les 12,10, no hem pogut gaudir del tot
de la visita a l'ermita. Només arribar, ha sortit el propietari
renyant-nos i recordant-nos que aquell lloc és privat. Te raó, però
tampoc era per posar-se així; nosaltres només anàvem a fer-nos
algunes fotos, alguna vam fer, i marxar de seguida. Estava esvarat,
que cada vegada hi ha més gent, que fem soroll, etc. En fi, de
seguida vam marxar, no vam entrar a discutir-li els nostres drets
d'usadors d'aquells camins, que encara que travessin propietats
privades, el trànsit és permès sempre. Si no vol que la gent
s'acosti a la seva ermita, que ho delimiti be, no?
Després,
ens van venir uns quilòmetres durs, perquè vam iniciar una pujada
que anava des del nivell de la riera, fins Begues. A més, i per fer
totes les pujades i agafar el màxim de camins i el mínim de
carretera, en el nostre ascens vam agafar fins i tot el camí que
puja a Can Planes, justament per després poder gaudir del camí de
terra que planejant per entre mig del bosc, arriba a l'accés al Parc
Natural del Garraf, on girem a l'esquerra i ens disposem a entrar-hi.
Aquí, camí molt conegut, anar pujant fins a la creu d'entrada al Parc, i
després baixada llarga i divertida fins pràcticament La Plana
Novella, on vam dinar al DSU, com teníem previst. Ens van preparar
un menú compost d'arròs amb botifarra de Burgos i un guisat de
vedella a la alemanya, molt bo, fet amb vi i vinagre.
A
La Plana Novella vam arribar a les 14,00 h, quasi dues hores després
de sortir de can Amat, i del restaurant vam sortir a les 16,15, un
pèl massa tard per la feina que encara ens quedava, però que no va
impedir arribar a la nostre destinació.
A
les 17,15 vam arribar a l'ermita de La Trinitat, gaudint ràpidament d'unes vistes excepcionals de les costes del Garraf i de Sitges, i d'una
alegria immensa tots plegats per la fita aconseguida. A més, ens vam
trobar amb molt d'ambient, perquè la penya blaugrana de Sitges,
estava celebrant una festa. Ens volien convidar, però no podíem
estar-nos massa temps, a banda que encara ens quedava un tram de
carretera, i no era pla de complicar-nos.
Després
de les celebracions amb aigua, petons i abraçades, sobre les 17,30
vam marxar, baixant per la pista asfaltada que porta fins a la
carretera de les costes del Garraf, agafant a ma dreta, per
dirigir-nos a Sitges. En un moment donat, vam trobar-nos amb una bona
caravana, i és que a una senyora li va agafar un atac d'epilèpsia, i la tenien al terra de la carretera, imagino que tot esperant
l'ambulància. Aquest fet lamentable, ens va permetre seguir fins a
Sitges sense cotxes que ens vinguessin al darrera, perquè estaven
aturats darrera del cotxe d'aquella dona i pels Mossos.
A
les 18,05 arribàvem a Sitges, ja amb l'alegria desbordant per la
gesta aconseguida durant el dia. Ha sigut una sortida dura, hem fet
1400 metres de desnivell positiu en 55 qms, però ens ho hem passat
molt be.
El
tren ha vingut molt aviat. I ara, fins la propera, que ja estem
pensant en fer-la a l'inrevés!!!.
un
nou projecte d'avui ha sigut aquesta sortida pel riu Llobregat i les
platges de El Prat. Ens han acompanyat, Manel, Miguel, Eli, Simon,
Ricardo, Imma, Laia, Alain, Oriol, Núria. Una amiga, la Carme Gràcia
m'ha enviat un washhp per dir-me que havia arribat a St Boi a les
09,00, però nosaltres ja havíem sortit, tot i que l'hora de sortida
eren les 08,30, ens hem posat en marxa a les 08,45. Llàstima!!.
Així
que després de les salutacions corresponents, de seguida hem entrat
al riu, aquesta vegada pel camí més a la vora de l'aigua,
allunyant-nos una mica del camí “oficial”, que un diumenge al
mati sembla una autopista, de la quantitat de gent que hi va.
Com
sempre, hem anat tirant riu avall, en direcció a El prat. En un
moment donat, he volgut acostar-me fins el camí-gual que travessa el
riu, el qual agafem quan ens anem cap a l'altre banda, però segueix
tancat i espatllat, a causa de les pluges.
El
dia estava ennuvolat, sense ploure, el que vol dir molt bones
condicions per la pràctica del ciclisme, permetent-nos pedalar amb
una temperatura ideal. Tot i així, al llarg del mati la calor s'ha
anat imposant.
Ben
aviat hem travessat El Prat i de seguida ens hem posat dins els
camins de la zona del Delta, però hem arribat tant aviat, que fins i
tot la zona de descans, on teníem previst esmorzar, com l'accés al
primer mirador, estaven tancats. Així que just al costat de la porta
que impedia avançar, i sobre d'uns bancs, ens hem posat a menjar-nos
els nostres entrepans que portàvem per esmorzar. Eren les 09,20, o
sigui que fins les 10,00 que posava que obrien, mira si teníem
temps. Sort que ens han obert a tres quarts de deu!!
Quan
ens han permès el pas, ens hem posat en marxa, tot arribant ben
aviat a la zona del primer mirador, el Mirador de la Bunyola, el més
a la vora del Llobregat, des d'on es pot observar una magnífica
vista de tot aquest espai. Per sort per a tots els que ens agrada la
natural, tota aquesta zona del Delta està molt protegida i només et
permeten passar per uns camins específics, i ben delimitats.
D'aquesta manera, permeten que la natura faci el seu camí, que
creixin les plantes i els arbusts de manera natural, al seu aire,
sense la ma de l'home.
Això
s'observa també al Mirador del Semàfor, on només pots arribar-hi i
donar una volta per dins, a través d'una passarel·la de fusta, en
forma d'escalextrix, que et porta per damunt la sorra i t'entra dins
l'edifici, tot sempre sense tocar per res la sorra. Allà hi ha tota
mena de plantes de creixen al seu aire i està prohibit l'accés a la
platja, de manera que, efectivament, només veus petjades d'aus per
tot arreu, o d'algun gos que corri per allà, però no de l'home,
encara que, de manera puntual, també se'n veu alguna, perquè clar,
ja sabem que alguns només saben fer justament allò que no haurien
de fer. Però val, un 99,5% dels visitants de la zona, son gent
responsable, que ajuda a mantenir-la neta i en naturalitat.
Després
de tanta meravella, hem girat cua, hem pujat per l'altre banda del
canal per on hem arribat, i hem donat la volta a l'aeroport. Com que
no anava el primer, ens hem passat de llarg la zona on pots
acomodar-te en uns “sofàs” de pedra, per veure en primera línia
la panxa dels avions que arriben a l'aeroport.
I
tot seguit, ens hem plantat al final de la carretera i ens hem
disposat a travessar, per la platja, fins arribar a la Riera de Sant
Climent. La última vegada que vam fer aquesta volta, vam poder
fer-ho pedalant per la vora de l'aigua, on les rodes aguantaven força
be, sense enfonsar-se a la sorra, i vam avançar de conya. Però avui
les condicions eren diferents, no hi havia manera de pedalar, les
rodes s'enfonsaven del tot, de manera que no hem tingut més remei
que fer-ho a la manera tradicional, és a dir, caminant i empenyent
les nostres bicis.
Ben
aviat hem arribat a la Riera, i ens hem disposat a tornar cap a Gavà.
El Miguel ens ha portat pel camí de la riera, per acabar entrant a
Gavà just per sota de l'estació del tren. Hem arribat tant aviat,
que fins i tot ens hem pres una cerveseta al bar de sota la ume.
avui
m'he agafat la bici, l'he posat dins el cotxe, i m'he anat a La
Puebla de Híjar, a conèixer el terreny, per quan anem tota la colla
per Tots Sants.
Pensant
en que la gent voldrà anar al servei només baixar de l'autocar,
primer he fet una paradeta a l'hostal Venta del Barro, a tocar de La
Puebla, on vaig dormir l'any passat, quan vaig venir jo sol a fer
aquesta ruta. És un bon lloc perquè s'aturi l'autocar, perquè hi
ha espai de sobres. Després m'he anat fins al voltant de l'estació,
d'on comença la ruta, i després d'aparcar el cotxe i preparar la
bici, m'he acostat a l'estació, on també hi ha un bar, i on també
els he explicat que vindrem 37 el dia 1. Segurament aquesta serà la
opció, perquè aquí estarem al principi mateix de la ruta, mentre
que a l'altre bar, després hauríem de fer 2 qms, abans d'arribar a
La Puebla i començar el nostre camí.
He
estat anotant algunes dades; camí de La Puebla a Samper de Calanda,
on dinarem, tenim 10 qms aprox, dels quals 5 es fan per una carretera
asfaltada i la resta, per camins. Aquests son emprenyadors, perquè
hi ha molta pedra solta. De fet és normal. Es tracta de l'antic
traçat ferroviari, però en aquest cas encara no és via verda,
perquè no està arranjada. Fins i tot, de tant en tant passes per
sobre d'alguna travessa de fusta.
He
procurat anar tranquil, perquè al ser tants, segurament tindrem gent
que vagi molt lenta. Així que el trajecte fins a Samper, m'ha portat
45 minuts. Aquí he entrat al restaurant on ens prepararan el dinar i
he conegut al Joaquim i a la Quitèria, amos del bar i els que ens
faran el dinar. Ja porto unes setmanes de contacte amb ells, per la
preparació del menú del primer dia.
Després
de prendre'm una cervesa i una tapa de anxova, detall de
l'establiment, he fet la següent part de la ruta. Continuem per camí
pedregós. Primer passem per un poble que es diu Puig-Moreno, poble
creat l'any 1956 i després per la Estanca de Alcanyís, un estany
situat dins un bosc de pins.
De
Samper a Alcanyís, tenim uns 30 qms, i he estat dues hores. Per
tant, entre La Puebla i Alcanyís, podem comptar dues hores i 45
minuts, més el temps dinant; si arribem a les 13,00 i sortim a les
13,30, arribarem a Samper a les 14,15, si estem hora i mitja dinant,
sortirem a les 15,45/16,00 en direcció Alcanyís, on arribarem a les
18,00 aprox.
El
tros de Samper a Alcanyís inclou antic camí del tren, algun tros de
carretera, i la travessa del bosc de l'estany. És bonic aquest tros abans d'Alcanyís. Espero passar de dia, perquè el puguin veure be.
A
Alcanyís vaig visitar a la Teresa, de l'hostal on anirem, per veure
també com s'hi arriba i poc després vaig continuar. Abans, vaig
demanar habitació a un poble que es diu La Fresneda. La idea que em
corria pel cap era, sortint de Alcanyís, anar a buscar el tren que
em portés de nou a La Puebla, a Casp, però volia anar-hi després
d'arribar a Valdealgorfa, per passar també pel camí de la desviació
que ens trobarem a aquell poble per esquivar el túnel de
l'equinocci, tancat per reparació. Per aquest cas, em vaig treure
un mapa, per veure el camí, però malauradament me'l vaig deixar a
casa i no vaig saber trobar-lo, de manera que oblidant el camí a
Casp, vaig decidir anar a dormir a La Fresneda, per, l'endemà,
tornar cap a La Puebla durant el mati, i tornar tot seguit.
El
camí a Valdealgorfa, és una contínua pujada, no complicada, però
sí seguida, d'uns quants quilòmetres. En aquest poble és on
realment comença la via verda de la Val de Zafán, però comença
amb una pega, i és, com deia, amb el túnel tancat, és el túnel
més famós, de dos quilòmetres de llarg, però tancat, per despreniments.
Famós perquè un dia de cada més de Març, el sol es pot veure com
passa des de l'altre punta d'accés.
A
partir d'aquí, doncs, cal esquivar aquest túnel, hi ho fem a través
d'una carretereta petita i estreta, que s'enfila d'allò més. De
seguida vaig pensar en que segurament a alguns els hi pugui costar pujar, però val, un petit esforç tothom és capaç de fer.
Després
de la pujada, arriba la baixada i sembla que anem en una muntanya
russa sempre de baixada, dreta, esquerra, corba rera corba. Molt
divertit.
Aviat
arriba l'antiga estació de Valjonquera, on després d'uns minuts de
dubtes, prenc la decisió de no anar a l'hotel i agafar la carretera
en direcció La Puebla. És una decisió difícil, perquè m'esperen
més de 60 qms i se'm farà de nit, però o això, o dormo a l'hotel
i m'he d'esperar a l'endemà per anar a recollir el cotxe i tornar
cap a casa. M'amoïnava el fet de deixar el cotxe tota la nit a La
Puebla.
Aquest
tros se'm fa molt difícil. En un primer moment vaig tirant. Em poso
en marxa a les 17,20 i a les 18,05 passo per els afores d'Alcanyís,
a 21 qms, no està malament. Clar que a la carretera, pedalo més
depresa, amb alguns moments ràpids de baixada.
És
en el tram Alcanyís fins La Puebla, on m'he d'anar aturant
contínuament per estirar els muscles, perquè cada vegada estic més
cansat. A més, tinc gana i sed i no trobo cap bar, ni benzinera. Son
40 qms de solitud, perquè allò és mig desert; no hi ha ni cases,
ni benzineres, ni res de res. Mentre tant, se'm fa de nit, i encenc
el llum nou, que funciona de cine. Poso la llum curta, per evitar que
s'esgoti la bateria. En tinc dues, però no les conec encara i no se
quan duren.
Al
final, tot arriba, i també Híjar, el poble abans de La Puebla i a
més, amb la sort de trobar en primer lloc una benzinera, amb una
botiga. Allà que me'n vaig! Una ampolla de litre i mig d'aigua per
substituir la del camelbak, dues llaunes d'acuarius, una de cervesa i
dos donuts!
Un
cop refet, segueixo el meu camí, ara amb la moral molt alta, ja
estic arribant. Fins i tot no faig cas de la senyora de la benzinera,
i per anar a La Puebla, agafo la primera desviació que trobo, cap a
la dreta. Em diu que vagi recte i que em dirigeixi a La Puebla a
l'alçada de l'hostal Venta del Barro, perquè la primera desviació
és per una carretereta estreta i amb corbes i no li faig cas, clar,
ja he begut i menjat i torno a tenir les piles carregades. Aquesta és
més difícil? Doncs és la que agafo!!
arribo
a La Puebla després de 6 qms, i començo a donar voltes pel poble
sense trobar l'estació. Un cartell m'indica, però no aconsegueixo
arribar-hi, fins que un senyor em veu tant desorientat, que m'atura,
em pregunta i em guia correctament.
És
el president del club BTT de La Puebla, i es posa molt content de
xerrar una estona amb mi.
Finalment,
trobo el cotxe, em canvio de roba, poso la bici dins, i me'n vaig,
xino xano, cap a casa. Surto del poble a les 21,15 i arribo a les
00,45, tres hores i mitja, davant les quatre i mitja del mati. En
total, 8 hores de viatge en cotxe i nou de viatge en bici!! en total
he fet 123 qms
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
