CAMÍ SANTIAGO EN BICI Lleó - Santiago juliol 2013

19 al 25-07-13, CAMÍ SANT JAUME EN BTT. LLEÓ-SANTIAGO

19 al 25-07-13 CAMÍ SANT JAUME EN BTT DES DE LLEÓ

Portava unes quantes setmanes planificant aquesta sortida que començava avui. Però no tenia clar on. Fins i tot 24 hores abans, no havia decidit on aniria. I per unes hores, fins i tot no tenia clar si sortiria. El Gerard finalment no podia venir amb mi, per una lesió a l'espatlla i en 24 hores havia de decidir anar-me'n sol, o deixar-ho córrer per un altre dia.

Sap greu no poder sortir amb ell aquest any. Portem tres anys, tres estius en els que ell i jo ens anem a fer alguna ruta amb les bicis, i m'apena no poder-ho fer aquest any. Però el noi porta unes setmanes amb dolor i no l'he de forçar, ni molt menys, clar.

Tenia molts dubtes; Fem unes quantes etapes de la TRANSPIRINENCA? Pinta força be, però cada dia hi ha tempestes al Pirineu!! Anem a fer la ROUTE DU COLS, a França per pujar als seus ports mítics, del Tour de França? Està be, però és una sortida molt dura i a més, imagino que a França, el cost de la sortida seria força alt i una altre cosa, amb les alforges super plenes, no se com podem pujar-los aquests ports... Un cop ja he fet el Camí St Jaume i he pujat O Cebreiro, amb el que em va costar, degut també al pes que portava, crec que m'hagués sigut impossible pujar el Tourmalet, per exemple. Comencem el Camí Sant Jaume a Roncesvalles? o a Sant Jean Pied du Port? Anem a Sevilla i comencem un altre cop la fantàstica VIA DE LA PLATA? Buff, quants dubtes!!!

Tot i aquests desigs també estava la problemàtica de com ens desplacem amb la bici fins el punt de sortida. Has d'anar en rodalies o en trens regionals o en mitja distància, com ja he fet altres vegades. Però a veure, segons on vulgui anar, és molt pesat; s'han d'agafar 2 trens, o 3 trens fins el lloc de començar la ruta. Així que la cosa sincerament, perillava. Ja estava pensant en fer alguna cosa pels Ports de Tortosa durant les vacances a Les Cases i deixar-ho córrer ara.....

Però de cop i volta, el dia 18-07-13, ja passades les 22,30 hores, em poso a navegar per Internet, i me'n vaig a ALSA, la companyia d'autobusos, i miro; podria anar a Lleó i començar la mateixa ruta que vam fer el Gerard i jo pel Camí St Jaume, amb possibilitat d'arribar a Fisterra? Hi ha un bus que surt a les 22,30 en direcció a aquella ciutat, i puc endur-me'n la meva bici, pagant un suplement de 10 euros. Condicions, s'ha d'embolicar, o posar en alguna caixa, o bossa de transport.

Penso, fora dubtes, aquí me'n vaig!! Em trec el bitllet per l'endemà i després busco una solució pel transport de la bici. A més, també seria mala sort que la gent d'ALSA no em deixi pujar al bus, amb el bitllet a la ma, portant algun sistema de protecció. En cap cas estic pensant en presentar-me a l'estació sense alguna solució per la bici.

Així que això és el que faig; la mateixa nit del dia 18-07, trec el bitllet i pago el suplement.

L'endemà, el mateix dia de la sortida, a primera hora me'n vaig a LEROY MERLIN, compro plàstic de bombolles per embolicar-la, però pregunto també si tenen alguna bossa on pugui guardar la bici per transportar-la en bus i a més, que no pesi. I em donen una bossa, que val 12 euros, d'un plàstic resistent, però al mateix temps molt lleuger, amb una corda que ajuda a mantenir l'envol-tall ben lligat i dic, això és el que buscava!! Aquesta bossa, també està pensada per l'hivern, per guardar els mobles de la terrassa. És una "tot terreny".

 Autobús d'ALSA, a l'estació del Nord, de BARCELONA.

Així que al vespre, anem cap a l'estació i a la mateixa andana 19, d'on sortiria el meu bus, desmunto la roda del davant i col·loco la bossa sobre la bici. La deixa completament embolicada i fins i tot poso la roda del davant dins del paquet, amb la bici. Li dono la volta per lligar-la be i perfecte!! Per moure-la, l'agafo de la roda del darrera i d'un braç dels amortidors. Arribat el moment "d'embarcar", el conductor del bus no em posa cap problema, em diu on vol que la posi i tema resolt. No només aquest; és que aquesta bossa m'ha obert els ulls i em permet, a partir d'ara anar on vulgui amb la bici.!! Ai, ai, quin descobriment!!.

El viatge en bus a Lleó és molt llarg. Dormo a estones, però malament, clar. I això que aquest autocar és un EUROBUS, sembla que el "no va més" d'Alsa, i efectivament és més ample que els "normals", però tot i així, dormir és una tasca complicada.

Sobre les 02,00 de la matinada arribem a una àrea de servei vora Saragossa, de nom RAUSAN, una típica àrea oberta 24 hores al dia, al servei dels centenars d'autocars que cada dia i cada nit s'aturen aquí, per donar servei als passatgers i de passada, cobrar la seva comissió el conductor de torn. De cobradors de comissions, n'hi ha a tot arreu!!


20-07-13 LLEÓ-RABANAL DEL CAMINO, 75 qms.

A les 08,15 arribem a Lleó. Un dia esplèndid, molt de sol, serà un dia calorós. A la mateixa estació, al costat de l'andana, aprofito que no hi ha ningú pel mig, i em canvio de roba. En trec la que portava i em poso l'equipament ciclista. Una mica arriscat, potser si, però anant sol, no puc deixar la bici i tot el meu equipatge i tancar-me en un lavabo per canviar-me.

El primer que faig és anar cap el centre de la ciutat. He de posar el primer segell a la meva credencial i penso en l'ajuntament ja que els albergs normalment a aquesta hora poden estar tancats. Però es confirmen les meves sospites; dissabte a les 09,00 del mati, l'ajuntament és tancat. Sort que al costat mateix està la policia municipal, i entro a que em segellin ells la preuada credencial. Al menys que facin alguna cosa de profit!!

Després, faig una petita volta turística a la ciutat, a la recerca dels seus monuments més importants, per fotografiar-los i que formin part de la meva futura peli; la casa Botines, d'Antoni gaudí; la Catedral, el parador nacional a la Pl Sant Marc, l'església de Sant Isidoro, etc.

La casa Botines, a Lleó.

Ja me'ls conec de sobres tots aquests llocs, ja he vingut unes quantes vegades, però no importa, sempre trobo alguna cosa nova que no m'havia fixat abans.

Surto de la ciutat travessant el Pont Romà sobre el riu Bernesga, i just a la sortida, m'aturo a una cafeteria per prendre'm un tallat amb una pasta i, sobretot, comprar-me un parell d'ampolles d'aigua ben freda, per omplir la motxilla d'aigua. Recordo que l'any passat, amb el Gerard, ens va costar trobar algun lloc on poguéssim comprar aigua freda amb ampolles de litre i mig.

La sortida de Lleó, lletja, ho sento, no trobo res que pugui fer-me variar la meva opinió de la sortida d'aquesta ciutat. La gent diu que normalment, les sortides de les grans ciutats totes son lletges, però jo crec que Lleó guanya la palma. A més, durant més de 10 qms, tot és carretera amb molt de trànsit i amb moltes variants degudes a obres fetes recentment, que fa que fins i tot perdis de vista algunes senyals, com ens ha passat al mateix temps a un ciclista basc i a mi, que de cop i volta, dalt d'un pont, no sabíem per on havíem d'anar. I és curiós aquest dubte, quan he passat per aquí en diverses vegades, però és el que dic, les obres espatllen els camins, amaguen els senyals, desapareixen, de manera que o hi ha alguna ànima caritativa capaç d'entendre això i posar-se a marcar correctament el camí, o durant un tram et trobes mig perdut.

En Joxean, que és el ciclista basc i jo, ens hem aturat una bona estona al poble Virgen del Camino, davant de la casa d'un d'aquells personatges del Camí Sant Jaume tant particulars; es tracta d'Agapito. El conec des de la primera vegada que vaig passar per aquí, ja fa 8 anys. Te una taula davant de casa seva, sota l'ombra d'un arbre, amb un ample ventall de queviures bàsics a disposició dels pelegrins; aigua, patates fregides, olives, caramels, segell per la credencial, etc. En Joxean i jo allà ens hi hem estat potser 30 minuts, parlant de política. Aquests bascos estant al·lucinant amb el procés que hem obert a Catalunya, amb el nostre "dret a decidir". Ens estan veient valents, "con dos cojones", com diu ell.

És d'un poble que es diu Azkoitia, independentista i li sap molt greu que els polítics d'Euskadi no s'hagin pujat al carro català. També em reconeix que estan molests amb els polítics catalans, quan el seu antic leendakari, Ibarretxe, va fer aquell moviment cap a la independència d'Euskadi, i a Catalunya vam deixar que el tombessin sense pietat al parlament espanyol sense recolzar-lo. I amb això li dono tota la raó. En fi, de totes maneres m'ha felicitat i ja dic, te l'esperança que els seus polítics, si ens va be a nosaltres, agafin el mateix camí. L'he explicat que vam anar a veure el partit de futbol Euskadi-Catalunya, que vam participar en el dinar amb EA i també a la manifestació prèvia al partit. Ell també hi era a aquell dinar, amb gent d'HB.

Tota aquesta conversa, l'hem mantinguda davant la casa del senyor Agapito, amb la bandera d'Espanya penjada a la seva finestra, com ha fet sempre des que el conec. Lògicament, quan vaig fer la foto d'un cartell que te allà penjat, al costat de la bandera, la vaig esquivar!!

Després sí agafem camí de terra, per fi. Passem per un poble molt bonic, Hospital-Puente de Órbigo, travessant un llarguíssim pont medieval, el "puente honroso".

El pont sobre el riu Órbigo.

L'any 1434, aprofitant la màxima afluència de pelegrins per ser Any Sant, va tenir lloc la gesta del PAS HONROSO, protagonitzada pel senyor DON SUERO DE QUIÑONES, i nou dels seus cavallers. Aquest grup de cavallers desafiava en combat singular a aquells altres del seu rang que pretenguessin creuar el pont. Després d'aquests combats, que van durar des del dia 10 de Juliol, fins el dia 09 d'Agost, interrompudes només el dia de la festivitat del Sant, Don Suero i els seus homes van marxar en peregrinació a Santiago.  

Després seguim per camins, fent alguna "escalada" que a aquelles hores del migdia, ja feien estralls a la meva capacitat de resistència. Sort que sense tenir massa temps a queixar-me, sobre les 13,00 arribo a "LA CASA DE LOS DIOSES", on en David Vidal, català de St Sadurní d'Anoia, te una mena de refugi-alberg-xiringuito, fantàstic, amb aigua i sucs de fruites a disposició de tots els que passem per casa seva. Ja fa tres anys que està establert allà, mantenint un esperit "ecològic" en la seva vida. Abans treballava en una entitat bancària, però ho va deixar tot, diu, per muntar aquest lloc, al servei dels pelegrins, als quals va dirigit l'apel·latiu de DIOSES, ja que per ell, els Deus som nosaltres, en peregrinació a Santiago. No te res de religiós, és un "hippy" que ha trobat allà la seva manera de viure la vida, envoltat, al menys així ho he vist les dues vegades que he passat per allà, d'unes dones en el seu estil, hippy, descalços, i sempre a punt per donar un got d'algun suc de fruites a tothom que passa per allà. Només demana la voluntat. Això si, si entres a la seva pàgina d'Internet, et diu que el seu objectiu és que cada persona que la visiti, li faci un donatiu d'1 euros, per pagar la compra d'aquell refugi, o el que sigui, i que li va costar 24.000 euros.

Poc després arribo a la Cruz de St Justo, en un petit turonet, des d'on ja es veu, allà al fons, Astorga i la seva catedral. Ara toca relaxant baixada i un parell de quilòmetres per carretera, fins entrar a aquesta ciutat, que com sempre en aquestes dates, està a punt de celebrar les seves festes de Romans i Asturs. El Gerard i jo l'any passat les vam viure en primera persona.

A Astorga, i com l'any passat, he dinat a la plaça de l'ajuntament en una taula exterior, sota l'ombra d'un ample para-sol. 

L'Ajuntament de Astorga.

Per dinar, un capritx, callos i calamars a la romana. Gens vianda d'estiu, ja ho se, sobretot els callos, però estaven boníssims, i mira, ja se que els següents 20 quilòmetres, fins a la meva destinació d'avui, costarà, després d'aquell dinar i amb aquell sol, però ho faré amb la satisfacció d'haver gaudit d'aquell menjar ple de greix, amb un suquet boníssim. I perquè no s'ha posat a tir el "cocido maragato"!!! jejeje, no, això si que m'hagués impossibilitat seguir, amb tota seguretat. Me'l vaig menjar en una de les vegades que vaig passar per aquí i segur que el Cocido Maragato m'hagués obligat a quedar-me a Astorga.

Realment, aquests últims 20 qms d'avui m'han costat la tira; Sort ha tingut l'hostal d'avui que ja estava reservat, perquè mentre m'hi acostava, m'han agafat ganes de fer-li el salt. He passat per l'alberg de Murias, que te molt bona pinta, però res, soc un home de paraula, així que he passat de llarg. Això si, a la font del poble, m'he refrescat d'allò més. El cap sota l'aixeta, amb l'aigua ben fresca, que m'ha permès reaccionar a la calor i continuar.

He passat per Santa Catalina de Somoza, el poble que li agrada molt a la Maria, de la UME. Es cert que aquí comencen a passar uns quants pobles molt bonics, tots pràcticament d'un sol carrer, amb cases de pedra i dedicats principalment als pelegrins. Aquí ja em vaig quedar a dormir una vegada.

Després he passat per El Ganso, un altre poble petit, on m'he aturat a un bar molt conegut al Camí, el CAWBOY, un bar típic, ple de fotografies de pelegrins. Aquí he demanat el clàssic Acuarius i després m'he estat assegut una bona estona a un banc del mateix carrer, sota una bona ombra. Faltava poc pel meu destí, uns cinc quilòmetres, però cada vegada em costava més.

Finalment, tot és possible, he arribat a la meva destinació, a Rabanal del Camino. He trobat l'hostal molt aviat, ja que es troba al mateix carrer principal. Aquí un altre acuarius ben fresc, i després el que serà la rutina diària; agafar les meves coses, guardar la bici i pujar a l'habitació. I aquí també els mateixos actes de cada dia; obrir les alforges, anar-me'n a donar una llarga i relaxant dutxa i rentar la roba que porto posada, per fer-la servir l'endemà. Porto les alforges plenes fins dalt, pesen la hòstia, però procuro no utilitzar roba de l'equipatge, m'estimo més rentar la que porto posada i fer-la servir l'endemà. Després, lògicament, em queixo que porto massa pes i que més de la meitat de les coses no les faig servir. Però també penso que si no les portés, aleshores segur que les trobaria a faltar.

Amb la bugada neta, toca una estona de descans, quasi migdiada, encara que no massa llarga. A l'entrada de l'hotel m'han avisat que el sopar comença a les 19,00 (putos estrangers), fins les 21,00. És aviat, així que me'n vaig a donar una volta pel carrer del poble (pràcticament l'únic), on per cert, em compro un parell de taronges i un parell de plàtans a la botiga del poble, fins que veig que l'Església està oberta, i decideixo entrar. Es diu Església de nostra Senyora de l'Assumpció, del segle XIII, d'origen templari. Allà dins, ens trobem un altre cop amb el Joxean. Al matí m'havia dit que aniria possiblement fins Foncebadon, perquè vol acabar en pocs dies, però li ha passat el mateix que a mi; massa calor per pedalar tota la tarda!!

Després de la celebració d'un acte religiós, que no era una missa, xerrem una estona, però aviat me'n vaig, no sigui que em quedi sense sopar. Em menjo un plat de macarrons i una xuleta de vedella.

I abans d'anar-me'n a dormir, una altre petita volta pel poble, per fer baixar el menjar.

21-07-13 RABANAL DEL CAMINO – LA PORTELA DE VALCARCE, 70 qms

per esmorzar, un clàssic; tallat, llesques torrades amb mantega i melmelada i suc de taronja. La jornada serà llarga, així que ens hem d'alimentar be. També aigua fresca als bidons i al CAMELBACK, que no falti!!

El matí és fresc, però no tant com per posar-me el polar que porto i que vaig utilitzar cada dia l'any passat.

Ara estem en constant pujada, encara que molt suportable, fins que als 6 quilòmetres, arribo a Foncebadon, un petit llogarret, que gràcies a que el Camí de Sant Jaume s'ha massificat tant, tot i que havia estat abandonat durant uns quants anys, ara gaudeix d'uns quants veïns, com un parell d'albergs i un petit hostal. L'any passat, el Gerard i jo aquí vam menjar-nos un bon entrepà de truita a la francesa, però avui he passat molt aviat, sense gana, així que l'he passat de llarg, això si, i com és costum en els meus desplaçaments, després de prendre algunes fotos i clips de peli.

Seguint una mica més amunt, i als dos quilòmetres s'arriba a un dels llocs més mítics del Camí Sant Jaume, la Creu de Ferro.

A la Creu de Ferro, que està situada a 1500 metres d'alçada, és costum deixar un record portat de casa. El que passa és que segons com, allò sembla més un abocador que un espai mític del camí, per la quantitat de coses que deixa la gent. Com que no em va donar temps d'agafar-la, he posat un record que vaig comprar a Rabanal.

La CREU DE FERRO.

Després arribem a un altre lloc típic d'aquest Camí Sant Jaume, el refugi de'n Tomàs, qui es fa dir l'últim templer. Te una mena de garito ple de records a la venda. També és un alberg si a algú li cal, però jo aquí no em quedaria ni cobrant!! És a dir que al menys en la etapa d'avui, el camí s'ha convertit en una mena de Parc Temàtic, això si, gràcies a l'èxit assolit per cada un dels llocs i persones del que formen part. Al cap i a la fi, quan aquests personatges aconsegueixen fer-se coneguts, també és gràcies a la seva dedicació, i el que fan ja és recollir el seu premi en forma de visites, gent que els saluda, que els compra algun record, i que finalment, promet tornar-hi. En David Vidal, de la CASA DE LOS DIOSES, ja està formant part d'aquesta mística història. I a qui li va molt be, per exemple, és al Tomàs, que pel que sembla, cada hivern se'n va a Brasil i te una HARLEY aparcada davant del seu refugi.

A partir d'aquí, ve una llarga baixada que anant en bici, sempre faig per carretera. És tant pronunciada, que em fa por fer-la amb el pes de les alforges plenes i que pugui tenir algun ensurt. Val, jeje, ensurt el vaig tenir l'any passat, amb el Gerard, quan baixant per la carretera (més segur?), se'm van creuar tres o quatre isards, a tota pastilla, i que fins i tot em pensava que em fotaria de lloros amb l'últim. Sort que aquest em va esquivar al darrer moment i ningú va prendre mal.

I poc abans d'arribar a Ponferrada, un altre cosa per explicar; estic en plena pujada, el que vol dir que la velocitat és mínima, quan se'm acosten sis o set cadells de gos, molt petits, també molt bruts, que se'm fiquen per sota la bici, que m'obliguen lògicament a aturar-me, si no els vull atropellar. Bordaven desesperats, de la gana que tenien. Com que no me'ls podia treure de sobre, vaig obrir la llonganissa i la vaig anar fent trossos, i llençar-los ven lluny, per tal que s'anessin a buscar els trossos i em deixessin marxar. Eren inofensius, però molt pesats.

Ponferrada és una altre ciutat que no m'agrada. Potser si que la visita externa al Castell val la pena, encara que enguany, com l'any passat, en tota una façana hi ha un gran cartell que l'espatlla completament per la seva magnitud. També la plaça del Rellotge te alguna cosa especial. Però res més, com a ciutat, Ponferrada és bastant lletja.

Ara toca una estona de carretera, fins a Camponaraya, on entro un altre cop al camí. Aquí xerro una estona amb un senyor que fa el camí, caminant, amb el seu fill, que no tindrà més de 10-12 anys. Diu que fan uns 20 qms al dia, i que tenen previst arribar Santiago el proper dia 1 d'Agost.

La calor ja comença a fer-se notar. Aviat torno a agafar el camí de terra, en direcció Villafranca del Bierzo, on m'esperen uns quants turonets d'aquells que no semblen res i que en canvi, quan estàs a punt de començar la pujada, veus que de fàcils no en tenen res.

Abans d'arribar a Villafranca, ajudo a un ciclista, natural d'aquest poble, perquè ha punxat i la seva manxa no li funciona. Amb la meva, en un moment inflem la roda i pot continuar.

A partir de Villafranca, el camí torna a ser lleig, molt lleig. És simplement un ramal de l'antiga carretera Madrid-Corunya. Aquí, a la banda esquerra, han fet un carril-pelegrins, amb una mena de canal de protecció, de formigó, per separar-lo clarament dels cotxes, però ja dic, un autèntic despropòsit.

Poc després, i amb força patiment, per la calor i pel cansament, arribo a la meva destinació d'avui, VALCARCE, un poblet minúscul, com tots d'un sol carrer, però que te un hotel de carretera baratíssim i molt ven muntat. De la calor que portava, fins i tot a la mateixa porta de l'hotel, m'he comprat, directament, dues llaunes d'Acuarius i me les he pres allà, poc a poc, intentant refrescar el meu cos.

Després ja si, el mateix ritual de sempre, deixo la bici al magatzem i pujo a l'habitació, on em dutxo i rento la roba per l'endemà.

Per dinar m'he pres una petita llicència, i he demanat una cassoleta de gambes a l'allet, molt bons, amb dues clares.

A la tarda, després d'una estona de descans, m'he anat al poble a donar una volteta, petita, ja dic, aquests pobles no tenen pràcticament res per ensenyar, el que vol dir que he tornat de seguida. Abans d'entrar a l'hotel, m'he comprat dos plàtans i dues taronges, per l'endemà, per anar matant la gana durant la pedalada. Ja avui, camí d'aquí, m'he menjat la fruita que em vaig comprar ahir.

 L'ermita de La Portela de Valcarce

Per sopar, m'he demanat una xuleta de vedella, que per aquesta zona és molt bona.

22-07-13 VALCARCE-SARRIA, 61,00 QMS

Com cada dia, m'he aixecat abans de les 07,00 h. Lo primer, mirar per la finestra, tot desitjant que faci bon temps i no plogui. Sortir tant aviat te un avantatge essencial, agafes la fresca i teòricament, quan comença a fer calor ja has arribat a la teva destinació, o estàs molt a la vora.

Avui tocava alimentar-se be (encara que procuro fer-ho cada dia), ja que se'ns presenta una etapa dura, amb la pujada a O Cebreiro com a pas espectacular, però sense oblidar que a continuació passarem per l'Alt de St Roque, i més endavant per l'Alt do Poio.

Així que res, tallat amb un parell de llesques torrades, amb mantega i melmelada i suc de taronja. També, com sempre, canvi d'aigua als bidons i sobretot, al Camelback.

No plou, però està el cel tapat amb una bona capa de boira

Al recollir la meva bici del magatzem, un altre clàssic, comprovo que les rodes estiguin inflades i poso les alforges al seu lloc. A partir d'aquí, començo la ruta d'avui. Lo primer de tot és travessar el poble de Valcarce, per on vaig passejar ahir a la tarda, i segueixo endavant. Passo Ambasmestas, on em vaig quedar a dormir en dues ocasions i entro a la seva ermita, molt petita, maquíssima, amb el sostre de fusta, i després d'una estoneta de reflexió, segueixo amunt. A Vega de Valcarce em passa el de sempre quan entro a aquest poble; noto un agradabilíssim aroma a pa, a forn. Aquí, entrant al poble, a ma esquerra, hi ha un forn, amb taules a fora, genialment pensat perquè els pelegrins ens aturem a gaudir dels seus entrepans i empanades. Aquest establiment desprèn un aroma tant bo que pràcticament t'obliga a aturar-te. Tindran alguna mena d'elixir amb temporitzador, que de tant en tant desprèn unes microscòpiques gotes a l'aire, que arriben a calar fortament en els sentits d'olfacte dels pelegrins? En fi... No obstant, jo aquesta vegada he pogut resistir la temptació, i és que havia menjat feia molt poc i no tenia gana. L'any passat, en canvi, amb el Gerard, sí que ens vam aturar a menjar uns entrepans de truita i un tros d'empanada.

Segueixo. Ara passo per Las Herrerias, ja el conec. Ara se que la cosa es posarà seriosa ben aviat. És passant el poble quan comença la temuda pujada a O Cebreiro. Final del poble, a ma esquerra.

Comença la pujada. Al cap i a la fi, passem de 680 metres a Las Herrerias, a 1300 a O Cebreiro en 8,5 quilòmetres. Això significa una pujada constant al 7,3%.

Aquesta forta pujada em costa molt. A més, al principi m'agafa fred, així que em poso el polar, i això em perjudica, perquè pràcticament de cop i volta m'agafa molta calor.

Poc després de la sortida de Las Herrerias, ve una bifurcació; seguint a ma esquerra, es puja a O Cebreiro pel camí a peu. Però per anar en bici, s'ha de seguir el camí asfaltat que portàvem, tot recte.

M'he d'aturar algunes vegades a descansar i a beure aigua i també aprofito per treure'm el polar. Estic absolutament suat. La samarreta està totalment xopa i si l'exprimís amb força, segur que deixaria anar algunes gotes de suor.

Be una altre cruïlla. Seguint a l'esquerra, arribaria a La Faba, però no interessa. Millor seguir a la dreta, que segueix pujant, ara amb més desnivell durant uns centenars de metres. Allà dalt es veu Laguna de Castilla, no és encara O Cebreiro, però he de passar-hi, així que tinc un objectiu a la vista que costa molt d'aconseguir.

Tot i la dificultat, encara vaig millor que una parella, que pugen en bici caminant, quant ja passada la desviació a La Faba, els enxampo i els passo poc a poc. En aquest tros recupero una mica de positivitat, perquè veig un cartell que m'indica que, primer a 1000 metres i després a 500, l'arribada d'un bar, a Laguna.

Efectivament, en aquest poble, que és l'últim de Castella-Lleó, hi ha un alberg, on abans estaven les escoles quan encara hi havia nens, i també, uns metres abans, un petit reconet amb dues màquines expenedores de begudes, on tinc el costum també d'aturar-me sempre que hi passo. És propietat d'una parella d'ancians que l'any passat estaven prenent la fresca en aquest lloc quan vam arribar el Gerard i jo i que fins i tot, em van avisar que també tenien inspeccions, eh!!! A més, aquí la llauna d'Acuarius val 1 euro, mentre que a la resta de llocs, no baixa de 1,50-1,70 euros.

Aquí m'he estat una estona, perquè poc després han arribat uns nanos de Sevilla i hem estat xerrant una estona. Després, toca continuar, però ja se que em queda molt poc, així que segueixo la meva ruta amb més ànims. Tot i així, encara em falten 200 metres de desnivell, però ara el perfil és més suportable. A més, fins i tot estem més amunt que el camí que segueixen els pelegrins que pugen a peu, es veu el camí allà baix. I això m'agrada, perquè sé que al final, em tocarà arribar a O Cebreiro de baixada, cosa que m'agrada especialment. És com quan estic a casa, que sempre miro la manera d'arribar-hi de baixada, encara que això em costi més volta, o més pujada, però quin goig és arribar deixant-te anar!!!

L'ermita de Santa Maria, a O Cebreiro

Més o menys son les 10,00 quan arribo a O Cebreiro, i clar, lo de sempre; entro a l'ermita de Sta Maria, preciosa, tota de pedra, com son les construccions per aquesta zona i demano que em segellin la credencial. També m'agrada gaudir mirant les "pallozas", unes construccions antigues, amb el sostre de palla, on, a causa de l'extremitat de les temperatures a l'hivern, era costum que les bèsties i les persones compartissin habitatge.

No m'estic massa temps. De seguida segueixo, ara per la carretera. Venen trossos difícils per fer-los en bici, i vull anar fins a Sarria, així que he de procurar avançar.

A més, em trobo molt cansat, més del normal, realment.

Poc després passo per l'Alto de St Roque, a 1335 metres i més endavant per l'Alto do Poio. Poc abans, em passa la família que vaig trobar-me ahir, sortint de Cacabellos, i que viatgen tres en un tàndem, el pare, la mare i un nano que no pot tenir més de 6-7 mesos. Això si, tiren molt!!!. És divertit un cartell posat a la banda posterior de la bici, on es pot llegir "bebè a bordo"!!!

Després de l'Alto do Poio, gaudeixo d'una baixada llarga, d'uns 15 quilòmetres, i em passa com l'any passat amb el Gerard. A l'altre banda de la muntanya, de cop el temps torna a refrescar, i a més força, de manera que em veig obligat a tornar a posar-me el polar un altre cop.

Entre el cansament i el fred, m'estan agafant moltes ganes d'arribar a la meva destinació d'avui, i cada vegada em costa més. M'he d'aturar un parell de vegades a descansar i a veure aigua, em fan mal les cames, i tinc por si demà estaré millor o no.

Donat el meu cansament, passo de seguir cap a Sant Gil, on vaig anar fa uns anys caminant, i on un gos em va donar un ensurt de mil dimonis, i vaig directament, per la carretera, que és també la via per on van els caminants, i arribo a Samos, on m'aturo a fer algunes fotos al seu monestir. Allà, quina casualitat, em trobo un altre cop amb el Joxean, que ara s'acompanya d'un amic. Ens saludem afectuosament, però jo me'n vaig de seguida, perquè vull menjar-me un entrepà de truita. Volia anar a una cafeteria que està a la carretera, que es diu España, però tenia totes les taules ocupades, aixi que segueixo endavant fins trobar-ne un altre.

El Monestir de Samos.

Aquí, em fan un entrepà bestial, que fins i tot es mereix que li faci una foto i la pengi al facebook. Allò ha sigut esmorzar-dinar!!

També truco a la Verònica, que em demana veure forros i ja de passada, a l'hotel Roma, de Sarria, per reservar habitació. Com es nota que estem en crisi!! els preus dels hotels, molt més econòmics que fa un any!.

Arribo aviat, ja que Sarria està només a 12 qms de Samos. Aquí em fan deixar la bici a la terrassa, així que prenc algunes precaucions i la lligo amb la cadena de seguretat. No m'agrada massa, perquè a banda dels possibles lladres, també me la fan deixar a l'aire lliure, o sigui que si plou, es mulla. Però clar, tampoc passa res, perquè pot no ploure a la nit, i caure un bon aiguat mentre estigui pedalant l'endemà.

I a l'habitació, lo de sempre, dutxa i bugada.

Després, vaig a fer una cosa que tenia prevista des de feia uns dies, buscar una perruqueria i tallar-me el cabell. Fins i tot la meva intenció era deixar-me'l pelat del tot, però després, quan m'he trobat davant del barber, m'he fet enrere, i després de veure diferents mides de tall, m'he decidit pel número tres. Aquesta perruqueria crec que te tots els seus estris originals, és a dir, possiblement tots tenen 40 o 50 anys. El barber, posem el doble!! Fins i tot, quan m'ha repassat el coll, allò que fan amb la navalla, en lloc de colònia, o un "after save" normal, m'ha posat alcohol de 98 graus, així com Varon Dandy al poc cabell que em quedava.

Al sortir m'he comprat com sempre una mica de fruita, i ja he tornat a l'hotel, a descansar, fins l'hora de sopar. Aquest hotel te un restaurant car, al contrari que el preu de les habitacions, però també tenen un menú de 15 euros, que estava força bo. Per sopar he menjat Revoltillo de bolets i gambes, i un filet de vedella, molt bo. De postre, trufes amb nata, boníssimes.

23-07-13, SARRIA-MELIDE, 63 qms

M'he aixecat a les 07,00, com sempre i a les 07,30 ja estava ficant les alforges a la bici i posant-me en marxa. He seguit escrupolosament el camí original, perquè volia passar per davant d'un roure extraordinari, preciós i grandíssim, que ja vaig veure les primeres vegades que vaig passar per aquí.
A partir d'aquí, de Sarria, el camí es massifica de pelegrins, i seguir pel camí te la seva pega, perquè els has d'anar esquivant contínuament. Com sabem, a la Catedral de Santiago ens donaran la Compostela, que és com el títol per haver fet el camí, i obliguen que pels que el facin caminant, siguin com a mínim els últims 100 quilòmetres. Des de Sarria, en falten uns 111, de manera que hi ha molts pelegrins que comencen aquí, i en veritat que es nota.
De totes maneres, i a pesar d'aquest inconvenient, val la pena fer-ho, seguir en tot moment el camí i obviar la carretera, perquè no tens l'estrès del trànsit, pedales moltes vegades per dins d'un bosc espès, gaudint de bones ombres que t'ofereixen els arbres i aquest contacte directe amb la natura, compensa be les dificultats de la massificació o inclòs, d'algunes pujades i rampes que et fan suar més del compte.
La sortida de Sarria implica, d'entrada, una pujada força important i costeruda, que fins i tot m'ha obligat a posar el peu al terra, ja que entre el camí, una mena de trialera de pujada, més els pelegrins, m'ha sigut impossible evitar-ho. De fet, fins el següent poble, Barbadelo-Rente, que només son 5 qms, hi ha un desnivell de 200 metres.

 El súper roure, a la sortida de Sarria.

Avui el dia ha començat núvol i amb boira, i això ha sigut molt bo, perquè no ha fet calor i he anat tirant força be durant tot el dia.
Després de passar uns quants pobles més, ha arribat el moment d'enfilar la baixada que em portaria a Portomarín. Un veí de la zona, que s'ha posat a parlar amb mi quan m'ha vist passar, m'ha avisat que anés en compte, que la baixada és molt pronunciada i que molta gent ha caigut de la bici. Efectivament és forta, però no m'ha calgut posar el peu al terra.
A Portomarín pràcticament no m'he aturat per res, només per fer alguna fotografia, però res més. De seguida he continuat la ruta prevista, tornant a pujar un altre cop, ara en direcció a Melide, 40 qms més enllà.
Degut al cansament d'ahir, tenia por de si avui les cames em respondrien correctament, ja que tornaria a ser una etapa llarga. Per sort, tot ha anat força be.
Durant uns quants quilòmetres, he circulat per la carretera, ja que el camí la seguia en tot moment, en un caminador que de vegades anava per la dreta i d'altres per l'esquerra, però sempre enganxat, així que he pensat en posar-me al carril de la dreta i anar tirant. A més, i amb això reconec que he tingut sort, a partir de Palas de Rei, he gaudit d'una boníssima baixada, per lo que he avançat molt. Fins i tot a mida que m'anava acostant a Melide, pensava en la possibilitat de continuar fins a Arzúa, allà on vam acabar el Gerard i jo l'any passat, però finalment he desistit de fer-ho. Cada dia, a partir de portar unes quantes hores pedalant, m'agafa un dolor d'irritació a l'entrecuix, del freg de les cames al pedalar, que de vegades resulta bastant insuportable, que fins i tot m'obliga a aixecar-me del selló per alleujar la zona. La llàstima és que a casa tinc alguna pomada per aquestes coses, però no vaig portar-la.
A Melide he entrat a les 14,00 h aprox i m'he anat de seguida al meu hostal, el qual recordava d'una altre vegada, quan buscava l'alberg i no el trobava.
I clar, lo de sempre, treure les alforges i guardar la bici, abans de pujar a l'habitació a dutxar-me i fer la bugada. Lo inèdit, haver de pagar l'habitació per avançat. Potser amb la pinta que porto, amb el cabell tallat al 3, espanta la gent!!
Tot seguit, he anat a complir amb el principal ritual quan s'arriba a aquesta població, anar a menjar un bon plat de pop a la gallega, regat amb ribeiro, a Casa Ezequiel, tot un clàssic entre els pelegrins. Mira si és conegut, que les taules son allargades, amb bancs, perquè la gent es segui l'un al costat de l'altre, al més pur estil basc.

Un bon plat de pop a la gallega, a Melide.

A la tarde he anat a donar una volta per la ciutat, a veure si trobava alguna cosa diferent per fotografiar, però res, aquests pobles quan surts de les clàssiques ermites-esglésies, poca cosa més tenen a ensenyar. Així que aviat m'he tornat al meu hostal a dormir una estona.
Al vespre, he sopat també molt be, perquè davant mateix de l'hostal he trobat una cafeteria que per 11 euros et donaven un bon plat de mandonguilles i una ampolla de ribeiro, molt bo.


14-07-13 MELIDE-SANTIAGO, 54 QMS

Avui ha sigut el dia que més aviat m'he aixecat, a les 06,15 del mati, cosa normal, tractant-se de l'últim dia. I potser si que anava un pel accelerat, perquè mentre esmorzava i després d'estar-me una estona xerrant amb la mestressa, que per cert, s'ha recordat que ja havia estat allà fa un parell o tres d'anys, de cop m'agafo les coses i faig l'intent de marxar. Dic l'intent, perquè la dona, al veure que marxava sense pagar, de seguida m'ho ha recordat!!
L'ultim dia de camí sempre és diferent a tots els altres. Per una banda tens ganes d'arribar, però per l'altre, et sap greu. La meva intenció a més, era passar de llarg Santiago i anar fins a Fisterra, però mentre pedalava, que és quan millor penso, al igual que mentre camino, no havia manera de trobar la millor combinació per fer aquesta extensió. A veure, son 90 qms, de manera que si, poden ser dues etapes d'uns 45 qms cada una, però clar, això representa que després també n'he de fer 90 per tornar a Santiago, per després procedir a tornar a casa. No puc fer-ho des de Fisterra, no hi ha combinació directe. Com ho puc fer? Quan arribi truco als de Seur i que vinguin a endur-se la bici? Però m'hauré d'estar allà fins que vinguin? Si vaig, arribaré divendres, quan vindran ells, dilluns? I mentre què faig? El principal problema és que en els autobusos de línia de petits pobles, és molt complicat emportar-me la bici, més les alforges, etc. Si tingués clar que no hi ha cap problema, tot resolt, però i si no puc?
Al final, després de tants dubtes, he decidit que no, no vaig a Fisterra, perquè no se què fer amb la bici i a més, son quatre dies més de menjars-hotels-despeses. Faré el mateix de l'any passat, arribaré a la Pl Obradoiro i esperaré que Seur em vingui a proposar endur-se la bici i tornar demà cap a casa en tren, que és molt més còmode que en autocar. Clar, un altre opció és anar en tren fins A Corunya i allà agafar l'Euro bus, el mateix que vaig agafar divendres per arribar a Lleó. En aquest autocar ja tinc experiència en portar la bici sense cap problema!! També podria agafar-lo a Santiago, però sempre m'estimo més agafar-lo al principi del recorregut, per poder posar be la bici a la bodega.
És curiós, però de vegades se'm tanca el cervell i no hi ha manera d'avançar.
Els pobles van passant, i els boscos, immensos, d'eucaliptus altíssims, de castanyers centenaris, de grans roures, et permeten submergir-te en la seva foscor, que per molta calor que faci, allà dins sempre hi ha una temperatura ideal per passejar o circular en bici.
Sobre les 11,30 arribo al Monte do Gozo, ple de gent. Un grup de joves, potser 100 o més, tots amb samarretes grogues, omplen de gom a gom la petita ermita que allà ens reb, cantant les seves cançons i donant un aire d'alegria que s'encomana a tots els qui en aquell moment estem per allà.
Abans d'iniciar la darrera part del meu camí, la baixada a Santiago, segello la meva credencial allà mateix i tot seguit em poso en marxa. Baixant cap a la ciutat, passo al grup de joves i en un tres i no tres em planto als primers carrers de la ciutat. D'entrada, lletja, edificis de cases antigues, barrejades amb alguns edificis nous de trinca, amb grans parcs que li donen una mica de color.
Poc després ja estic a l'entrada de la zona històrica, i ja s'olora la proximitat de la Catedral. Els carrers estan plens de pelegrins, barrejats amb els veïns, però fàcilment identificables els uns i els altres. Estem a 24 de Juliol, revetlla del dia gran de Galiza, i alguns balcons mostren orgullosos la seva bandera. Al cap i a la fi, a Galiza també hi ha un sentiment nacionalista, amb alguns pics independentistes, encara que ni molt menys al nivell de Catalunya. Al cap i a la fi, d'allà han sigut i son els principals dirigents espanyols dels darrers anys, el dictador Franco, el ministre Fraga, que després seria president de la Xunta, o el mateix Rajoy, president actual del govern espanyol. 
Poc a poc, com gaudint del moment, arribo a la Pl de l'Obradoiro. Abans, i com a darrer pas, he de baixar unes escales, on un gaiter sempre és allà donant-nos la benvinguda, fent música amb la seva gaita.

La Catedral de SANTIAGO, ja he arribat!!
 

Entro a la plaça i donant una gran volta, segurament perquè segueixo negant-me a arribar, em poso davant de la Catedral, majestuosa, com sempre. La plaça plena, també com sempre. Plena de pelegrins de motxilla, de bicicleta, de cotxe, d'autocar, de tren i d'avió, perquè a Santiago, i sobretot avui, vigília del seu patró, Galiza s'omple de visitants i de pelegrins. Pelegrins de sempre, i visitants que un cop aquí, es converteixen, com per art de màgia, en pelegrins.
Després de les fotos de rigor, començo a mirar a banda i banda, intentant buscar a la gent de Seur, ja que m'esperava el mateix de l'any passat, un autèntic atac dels comercials de les diferents empreses de transport, intentant vendre't els seus serveis de transport, per enviar la bici a casa. És el mateix que quan toca la loteria de Nadal, que als pocs minuts els voltants de l'administració de loteria que ha venut el número premiat, és literalment envaït per comercials de banca, intentant aconseguir la confiança dels premiats perquè dipositin el seu premi a la seva entitat bancària.
Doncs l'any passat amb els comercials d'empreses de transport va passar això, una mena de moscons voltant als ciclistes per vendre el seu producte, però avui res, no en veig a cap. Val, no passa res. Justament, el de seur tenia també una mini delegació a la Oficina del Pelegrí, allà on m'han de donar la Compostela, així que res, m'agafo la bici i després de passejar per la plaça, donant un parell de voltes, com un gall d'indi ensenyant les seves plomes, jo la meva bici, com pretenent que la gent s'adonés de la presencia d'un pelegrí en bicicleta, me'n vaig cap a la OP. Però un cop allà, veig que és impossible quedar-m'hi. Hi ha una cua bestial, però quan dic bestial exactament vull dir bestial, segurament de més de dues hores de cua, i decideixo anar-me'n a l'hotel, ja tornaré a la tarda sense la bici. El meu principal problema era que la oficina es troba al primer pis, per tant, hauria de deixar la bici al carrer i estar durant molts minuts sense veure-la/vigilar-la. Millor anar a l'hotel, trucar al de seur, i tornar a Santiago, a la tarda, en bus.
I així ho faig. Me'n he d'anar a un poble que es diu Os Tilos, a uns 7 qms de Santiago, que és on està el meu hotel, on arribo després de les indicacions que em facilita un taxista. Ja hi havia anat l'any passat i més o menys sabia per on quedava, però millor preguntar i no perdre el temps donant voltes.
L'hotel Os Tilos és de quatre estrelles, però a un preu de dues; 40 euros, una mica car, però estem a les portes de les festes de la ciutat, i de la comunitat autònoma sencera, i tot està ple. Aquí, lo primer que faig és trucar al comercial de seur que em va atendre l'any passat, el Juan Carlos. Es recorda de mi, i de seguida quedem d'acord. Em fa un preu especial, com a recompensa d'un error que va tenir l'any passat i quedem que a partir de les 18,00 passaran a recollir-la, a la bici i a les alforges. Així que com l'any passat amb el Gerard, em disposo a seleccionar el que em quedo, és a dir, la roba que portaré posada les següents 24 hores, i tot lo demés ho poso dins les alforges, perquè m'ho portin tot ells la propera setmana.
Amb aquesta feina feta, torno a Santiago, ara agafant l'autobús número 6, que te parada davant mateix de l'hotel, i em deixa a la Pl Galiza, molt a la vora del centre històric, i compleixo escrupolosament el pla previst; Primer, torno a anar a la Oficina del Pelegrí. Hi ha potser menys pelegríns esperant que quan he anat unes hores abans, i faig la cua corresponent. Ara, que quan baixo, la cua s'ha multiplicat. Menys mal que ja ho tinc fet!!! Allà mateix hi ha una oficina de Renfe, però ara mateix està tancada, llàstima, perquè em cal informació d'horaris de trens. Després m'hi passaré un altre cop.
A continuació m'en vaig a la Catedral, a visitar-la com és preceptiu; abraç al Sant, després de la corresponent cua, visita a la cripta, al pòrtic de la Glòria, meditació assegut a un banc..
Ara son les 15,30, bona hora per menjar. Tot està ple i a més, pel centre, és caríssim, però finalment trobo una cafeteria que es diu Trafalgar, al costat mateix de Casa Camilo, on vam dinar el Gerard i jo l'any passat, on menjo molt be, i a molt millor preu. Menjo de capritx, musclos al vapor, empanada gallega i pop a feira. Tot regat amb tres gots de vi (te'l van omplint, és albariño), i una mica de pastís de Santiago de postre. Tot molt bo.
A l'acabar, torno a la zona de la oficina del pelegrí, per entrar al petit despatx de renfe. Finalment, compro un bitllet per demà al vespre, al tren hotel que surt de A Corunya a les 18,00 i a més, pel fet de tenir la Compostela, em fan un 20% de descompte en el preu del bitllet. Em diu l'empleada que és l'últim bitllet individual que resta per vendre.
Després de tot això, ja decideixo tornar a l'hotel a descansar una estona, per tant, me'n vaig a buscar un altre cop l'autobús número 6, que em deixa un altre cop a les portes de l'hotel.
I després del descans, tot canvia a Galiza. Per la televisió donen la notícia d'un accident ferroviari que s'ha produït a les portes de Santiago, a quatre quilòmetres exactament. Les primeres notícies son precipitades, però ja parlen de morts i d'un accident bastant fort. Al final, malauradament, els morts son 80 i els ferits més de cent. Sembla que el conductor anava a 190 qms/h, per un lloc on te una velocitat màxima de 80.
Com per art de màgia,la gent desapareix de cop i volta. Un gran sentiment de pena ho envaeix tot. Tothom se'n va a casa, als hotels, als albergs, a seguir les notícies per televisió.
No surto a sopar, a la mateixa cafeteria em menjo un entrepà, mentre llegeixo un diari esportiu.

25-07-13
el dia comença plovent. Sort que havia decidit no anar a Fisterra, perquè sinó, avui m'hagués trobat pluja a la ruta. Esmorzo al mateix hotel i cap a les 10,00, amb el mateix bus d'ahir, me'n vaig a l'estació del tren. Els meus temors eren si la circulació de trens estaria tallada. El meu tren cap a Barcelona d'aquesta tarda, surt des de A Corunya, i per arribar-hi, hauria de fer-ho agafant un mitja distància a Santiago, però podria ser que les comunicacions estiguessin tallades, així que millor esbrinar-ho ven aviat, perquè si cal, me'n vaig a l'estació de bus per fer aquest desplaçament Santiago-Coruña. A més, plovent tampoc puc anar a la zona història, no es pot passejar.
Per sort, els trens funcionen amb normalitat, això si, amb algun petit retard. Com deia, l'accident s'ha produït quatre quilòmetres més enrere, per tant, el tram fins a Coruña està net.
Agafo el tren a les 10,50 i en 30 minuts arribo a A Coruña. L'estació està una mica allunyada del centre, i em fa mandra anar-me'n lluny, així que busco un ciber i escric algunes etapes d'aquesta ruta al meu bloc, mentre faig temps que arribi l'hora del dinar.
M'en vaig a dinar allà mateix, a una cafeteria on demano una mica d'ensaladilla russa i una hamburguesa.
Les hores costen molt de passar. Sempre penso el mateix, tants cinemes, vuits, que hi ha als centres comercials, i en canvi no n'hi ha al costat de les estacions de trens, o aeroports, on molts viatgers es passen hores esperant el seu transport. Si hagués un cinema, me'n hagués anat a veure alguna peli i se'm hagués fet més curta l'espera.
No obstant, tot arriba. A les 17,30 ja arriba el tren i puc instal·lar-me al meu seient. És un tren hotel, i tinc un seient individual, molt més còmode que les files de dues.
Xerrant amb el revisor a l'estació de Monforte, on el tren s'atura uns quants minuts, perquè enganxen els trens que venen de A Coruña i de Vigo, ens explica que no entén què ha passat, perquè efectivament el tren anava en excés de velocitat, però aleshores, el que sembla que ha fallat ha sigut un sistema de frenada automàtica, que serveix justament per això, quan un tren circula a una velocitat superior a la permesa, hi ha sistemes que l'aturen automàticament. Aquí això no ha passat.
Pena que aquesta crònica acabi així.

Aquest és el tren que m'ha portat un altre cop a BCN.

A les 08,44 del dia 26, el tren arriba a Sants i fi d'aquest viatge.

07-07-13, VIC-GIRONA, per SAU-SUSQUEDA

El grup, a VIC, abans de posar-nos en marxa.

07-07-13

VIC-GIRONA II, pels pantans de SAU i SUSQUEDA.

Si ahir la vam fer bona, avui l'hem feta grossa. I com ahir, també érem 9. Cèsar, Simon, Jorge, Jordi Puiggròs, Maite, Mari, José, Toni i jo.

Tot i que havíem quedat a les 06,45 a l'estació de Gavà, tant el Cèsar com jo hem arribat abans. Fins i tot hem agafat el tren anterior, de manera que ens ha donat prou temps per anar a Sants a prendre unes pastes i suc de taronja. Sempre faig el mateix, esmorzo tallat amb pastes a casa, i poc després, a Sants, repeteixo.

Poc a poc han anat arribant els companys, i aviat érem el Simon, Josep, i el Jordi P, més nosaltres dos. Abans d'entrar a les andanes, ens hem trobat amb la Mati, que s'anava a fer una via ferrada. No tenia el plaer de conèixer-la en persona, però si l'havia vist pel FB. Quina casualitat, no? El mon és un mocador.

La Maite m'havia dit que arribaria de Sabadell a les 07,42 i ha pogut pujar al tren de miracle, perquè baixava les escales mecàniques d'accés a les andanes, just al mateix moment en que arribava el tren. L'hora de sortida del nostre tren, les 07,56!!

durant el trajecte, ens hem anat situant al llarg del tren, per molestar el menys possible a la resta de passatgers. A St Andreu han pujat un grup d'escoltes que anaven al Tagamanent, a El Figaró, que l'han acabat d'omplir.

Un cop arribats a Vic, de seguida tenim el primer problema; el Jordi Puiggròs s'ha deixat la motxilla al tren. Ha tingut molta sort que han pogut organitzar la devolució en un primer tren que passaria en sentit contrari. Menys mal, perquè allà duia la documentació, diners, etc.

Sobre les 10,10 ens hem fet una foto a la Pl Major de Vic, i tot seguint ens hem posat em marxa. Moments abans, m'he comprat dues ampolles d'aigua i he substituït la dels bidons, per mantenir aigua freda en tot moment.

Els primers quilòmetres son molt pesats, perquè s'han de fer per carretera. Primer hem passat per Calldetenes, i després per Folgueroles, on el trac m'ha fet despistar. No m'ha anat gens be avui, potser la baixada de la ruta d'Internet va fallar, perquè a banda d'aquesta despistada, que ens ha fet perdre un temps preciós, i ens ha fet pujar per uns carrers molt costeruts sense necessitat, també m'ha fallat, bastant, al llarg de la ruta. Sort que repetíem aquesta ruta, i entre el Cèsar i jo ens hem orientat força be.

El tema és agafar la carretera en direcció al Parador de Vic, on un quilòmetre abans d'arribar, aproximadament, agafem una desviació a la dreta, un camí en principi asfaltat, que va tirant avall, en direcció al pantà de Sau, passant-hi molt a la vora.

En aquest punt, m'ha trucat l'Alfons, per dir-me que ell també estava d'excursió per la zona, participant en una pedalada organitzada per la marca BROMTOM, de bicis plegables.

I com teníem previst i per això hem repetit la sortida, els pantans avui estaven ben plens, a diferència de l'altre vegada. Quin goig veure'ls així de plens.!!

 primeres imatges del pantà de SAU.

El dia d'avui ha sigut molt calorós, sort que durant gran part de la travessa, hem passat per l'interior del bosc, gaudint plenament de l'ombra que ens oferien els arbres.

Quina enveja ens ha fet la gent que gaudia d'una piscina a una casa de colònies, a la vora de Vilanova de Sau!! ens haguéssim llençat a l'aigua vestits i si cal, amb les bicicletes!.

Després de la casa de colònies, hem entrat més encara al bosc, continuant per un petit corriol, al final del qual ens ha dut, com per art de màgia, davant d'un bar de carretera, on hem pogut gaudir d'una cervesa i a més, he pogut comprar-me aigua pel camelback, ja que el deuria tancar malament a Vic, perquè de cop i volta he vist que anava perdent aigua. Sort d'aquesta troballa, perquè sincerament, sense aigua no se com hagués arribat al final de la ruta!!

 Que plens estan ara els pantans!!

més endavant hem arribat a la pressa de Sau, tot un espectacle passar per allà i veure'l tant ple d'aigua. Del campanar de l'ermita submergida, només es veu un pel la part més alta, quan de vegades, en època de sequera, fins i tot es pot anar-hi caminant i entrar-hi!!

Ara hem de canviar de banda uns centenars de metres, perquè per on veníem s'ha produït un despreniment i fa pràcticament impossible continuar, fins que més avall, per un pont, tornem a la banda que anàvem seguint des del principi, els pantans sempre a la nostre esquerra. A partir d'aquí, ha vingut la segona part, pròpiament dita. Toca tornar a pujar, de manera contundent durant uns quilòmetres. Ens ho prenem amb calma, perquè a més, en aquell lloc ara no hi ha arbres, ni ombres.

Coronem el collet i ara si, la baixada ja és definitiva, excepte alguna petita ascensió, però en general baixada. Només emprenya la molta arena que hi ha, el que fa perillar l'estabilitat damunt les bicis. Un company fins i tot s'ha caigut en aquest tros.

En un moment donat, hem travessar un rierol, moment que tots hem vist com el lloc ideal per baixar de les bicis, treure'ns els cascs, els guants i submergir el cap sota l'aigua que per allà corre. Que fresca i deliciosa!! això ens ha donar més energia per seguir!!

aquí estem, gaudint d'aquest fres recó.

Després seguim gairebé sempre sota la ombra dels arbres, excepte moments puntuals, fins que ens acostem a la segona presa del dia, la del Pantà de Susqueda. Un parell de quilòmetres abans d'arribar, el Jordi Puiggròs m'ha deixat la seva bicicleta de 29 polsades. Va molt be. Al tenir la roda més gran, a la mateixa cadència, avança més que la resta. Dit d'una altre manera, per fer la mateixa distància que jo, per exemple, amb el mateix desenvolupament de plats i pinyons, farà menys pedalada que jo.

Aquí ens hem tornat a reagrupar. Passaven de les 15,00 i ja teníem gana, així que quan hem continuat, ho hem fet ja gaudint d'una gran baixada, primer seguint la mateixa marge, i després travessant a l'altre banda del riu, però sempre en baixada, el que ens ha permès plantar-nos a La Cellera de Ter, en poca estona. Aquí i abans d'anar cap el restaurant, ens hem aturat una estona a un bar situat a les portes mateix de la planta generadora d'electricitat.

Mentre em prenia una clara, he trucat al restaurant, per confirmar la nostra reserva, no fos que al no dir-lis res, ens trobéssim sense taules per dinar.

Aquest l'hem fet a LA PRESÓ, un bar-restaurant de La Cellera, bastant pitjor que el QUER, on volíem anar i no hem pogut perquè estan de vacances. Aquí és on vam dinar la primera vegada, i on vam trobar un menú molt bo.

Aquí, a banda de dues clares, m'he menjat un plat combinat d'aquells en els que el colesterol millor s'ho passen; botifarra, ou ferrat, bacó i patates fregides! Però clar, tenia gana i aquest luxe no podia passar-lo de llarg.

Sobre les 17,15 hem continuat el nostre camí, fent els darrers 19 qms que ens portarien a Girona. Aquí hem mantingut un ritme alt, per intentar (i aconseguir), agafar el tren de les 18,49 i no haver d'esperar-nos al de les 19,19.

ja arribant, i intentant superar una acera, m'he caigut de la bici.

Hem arribat tant justos a l'estació, que ens hem anat directament a l'andana, a pagar el bitllet al mateix revisor del tren. Si haguéssim volgut treure els bitllets, no haguéssim pogut agafar aquest tren, que a més, era mitja distància, refrigerat i amb neveres amb beguda fresca!!!

En total avui he fet 78 qms,

06-07-13, GAVÀ-VILANOVA-CASTELLET-PANTÀ FOIX-VILANOVA

06-07-13
GAVÀ-VILANOVA-CASTELLET-PANTÀ DE FOIX-VILANOVA

Avui hem participat en una sortida preparada per la Luciana, una amiga que ve del grup argentí de Sitges-Vilanova, com la Rosa, el Gustau, etc. Gent agradabilíssima.

En total hem sigut nou, el Cesar, la Lola, la Luciana, el Joan Nicolau, la Nyans, el Gerard, el Miquel ,el Quim i jo.

Amb el Cèsar, com anem així de sobrats, jeje, vam decidir que aniríem a Vilanova per les Costes del Garraf, així que he quedat a les 06,45 amb la Lola a la benzinera de la sortida de Gavà, per anar a recollir al Cèsar a Castelldefels a les 07,00.

Amb la Luciana vam quedar a l'estació de Vilanova a les 08,30 i la nostra previsió era arribar-hi al menys 10-15 minuts abans, per prendre un cafè, abans de posar-nos en marxa.

Així que quan ens hi hem ficat, la Lola, el Cèsar i jo ja portàvem 30 qms fets, una prèvia perfecta, amb les cames molt entrenades per afrontar amb alguna garantia d'èxit la sortida prevista.

Clar que amb això hi ha que anar en compte, no sigui que et passis de frenada i aleshores et trobis massa cansat per seguir la gent, però no, ens ha anat a tots tres molt be aquesta pedalada prèvia de Gavà-Castelldefels-Vilanova.

Després de les salutacions pertinents, ens hem posat em marxa sobre les 08,45, hora en que el sol es deixava notar clarament.

D'entrada, hem fet el mateix camí per on ens va portar la Luciana la primera vegada que vam venir a fer una ruta amb ella. Seguint alguna pista encimentada (que representava la seva duresa) hem anat pujant fins arribar a una masia que es diu Can Molins, on ens hem fet la foto de tot el grup, repetint la mateixa acció de l'altre vegada. Aquí, la Nyans i el Gerard s'han enfilat dalt de l'esquelet d'un arbre que queda, totalment sec i mort, per fer-se una fotografia més especial. Ha estat be, ja que fins i tot els hem acostat una bici perquè la foto quedés encara més perfecte.

Seguidament hem continuat en direcció a l'atalaia, sense arribar-hi, en una ascensió digne del Pirineu, molt costeruda. Llàstima que aquesta zona fa uns anys va patir un incendi i encara es veuen tots els arbres negres i cremats. Dalt de tot i abans d'arribar a la torre, ens hem desviat per un camí que surt a la dreta, que, baixant, ens ha portat a Castellet. Abans, el Cèsar ha patit una punxada, normal, ja que el camí és molt pedregós.

A mig camí abans de Castellet, hem passat per les runes d'una masia, on hem gaudit d'un gran espectacle de tota la zona. 

 

M'ha agradat molt el poble de Castellet, molt petit i amb les cases de pedra. I naturalment amb el seu castell, impressionant. Mai havia pujat fins aquí, he passat per la carretera, però sense pujar-hi.

Aquí ens hem pres una cerveseta a la ombra, en un lloc on passava una brisa fantàstica i molt reparadora.

Seguidament, hem enfilat la darrera part de la ruta. Hem baixat fins la carretera i ens hem anat a buscar uns camins que baixen per la banda dreta del pantà, mantenint-lo sempre a la nostre esquerra, i passant, de vegades, molt a la vora de l'aigua. Aquí, la Luciana ens ha demanat precaució, ja que el camí és estret i davant d'alguna baixada d'atenció, podríem anar a parar a l'aigua.

Aquest pantà és petit i de seguida hem arribat a la presa, la qual hem travessat fàcilment. Aquí, abans de travessar-la del tot, ens hem fet més fotografies de record.

A partir d'aquí, ja només quedaven uns 10 qms fins arribar a Vilanova, i els enfilàvem a bona marxa, però ens hem hagut d'aturar una estona, perquè en un moment donat, hem vist com la Lola, la Nyans i el Gerard no venien, ni agafaven el telèfon, així que m'he anat cap enrere a buscar-los. La meva preocupació era que m'estranyava que no agafessin els telèfons cap dels tres, així que cap allà que m'he anat. He fet uns tres qms enrere, fins que finalment els he vist venir i m'he incorporat a ells. La Lola ha tingut una punxada i clar, vulguis o no, canviar una càmera no et treu 15-20 minuts.

Poc després hem arribat a l'estació i de seguida hem agafat el tren cap a Castelldefels-Gavà.

En total, avui he fet 69 qms.

29-06-13, NOCTURNA GAVÀ-SITGES-VILANOVA

29-06-13

TRAVESSA NOCTURNA GAVÀ-VILANOVA I LA GELTRÚ

aquesta vegada hem volgut anar una mica més enllà, i més que organitzar una sortida nocturna de les que ja hem fet altres vegades, com és anar a sopar a la platja de Port Ginesta, avui el que hem muntat ha sigut fer una nocturna-nocturna, que la sortida ens duri tota la nit.

I a més, aprofitant que avui era la festa major de Gavà, era la nit perfecte per portar a terme aquest projecte.

Vam quedar a les portes de la UME a les 23,00 hores, per buscar un lloc per sopar sense presses, per sortir el més tard possible. Inclòs havia pensat que potser fins i tot podríem trobar un bar en alguna plaça on hagués música en directe, per participar una mica del xivarri, nosaltres, vestits de ciclistes, amb la gent normalment mudada, que estaria per allà, encara que això finalment no ha vam fer.

Sobre aquesta hora ens vam trobar 6 ciclistes, cosa que està molt be donades les circumstàncies (nit, dissabte, festa major), i això que a les darreres hores, es van esborrar uns quants, com si s'haguessin posat d'acord.

Tinc clar que les convocatòries no es poden fer amb massa temps per endavant, perquè la gent, quan veu una activitat que li agrada, tendeix a apuntar-se per inèrcia, justament per això, perquè li fa gràcia i d'entrada vol venir, encara que arribat el moment, no te cap problema en esborrar-se o, pitjor encara, en no presentar-se a la sortida. Aquest fet ja m'ha portat a escriure un parell de notes, demanant una mica més de seriositat.

Mentre esperava als companys, m'he distret una mica mirant les paradetes del mercat medieval, instal·lades a tot lo llarg de la rambla. Lo de sempre, paradeta d'embotits i formatge, escuts medievals, remeis casolans contra tota mena de mals, roba...

abans que vingués ningú, saludo al Josep Gusta i la seva dona, que passegen per la rambla.

A l'hora prevista, comencen a arribar els companys. Primer arriben el Cèsar i la Susanna i només saludar-nos, apareixen tres companys nous, la Mar, el Xavier i el Manel. Després de les salutacions pertinents, busquem un lloc per sopar. Els del bar de sota la UME em diuen que no poden atendre'ns, perquè estan a punt de tancar, cosa que no entenc, clar, tens la possibilitat d'atendre sis clients, que poden demanar-te entrepans i begudes, i no t'interessa?

Res, busquem un altre lloc. Em temia que podríem tenir problemes, degut a la gentada, però no, només creuar la carretera, trobem de seguida un bar amb un parell de taules buides, i ens llancem sobre elles ràpidament, abans que ens les prenguin.

Jo porto entrepà de casa, així que em demano una cervesa. En Cèsar i la Susanna demanen uns creps i els altres també beguda. Estem en animada xerrada, volem començar tard, per arribar també el més tard possible a Vilanova i poder fer el banyet que havíem previst i la xocolata amb xurros. És una nit fresca i jo no porto banyador, però els altres si.

A quarts d'una ens posem en marxa. Pedalem poc a poc rambla amunt, esquivant passejants i nens pels voltants de les atraccions. Ens miren una mica estranyats, amb les nostres bicis i vestimentes, on van aquesta gent? També és curiós com les mares es preocupen desesperadament de protegir els seus nens d'aquests ciclistes sense escrúpols, disposats segurament a passar per damunt de les criatures. Son les mateixes que fumen amb els nens dins els cotxes, o els porten a les platges a torrar-se al sol. Els omplen de crema solar i així pensen que han complert amb la seva responsabilitat i poden gaudir, elles, del sol i els seus raigs ultra violetes, mentre exposen als petits als perills solars. En fi.

Aviat deixem Gavà i entrem al camí que ens porta a Can Bori. Les primeres sensacions de pedalar de nit per la muntanya, son contradictòries, anem amb més precaucions de les normals, els forats, les arrels, les pedres, tenen una altre dimensió, una altre forma, no saps si millor o pitjor, més val anar en molt de compte.

Els nervis fan dificultar algunes decisions; si em poso el tallavent, tinc calor, si me'l trec, tinc fred.

La Mar, el Xavi i el Manuel, tiren molt be, ens van esperant de tant en tant. El Cèsar i jo al nostre aire, ni fred ni calor. A la Susanna li costa, perquè fa pujada, i potser també, amb més precaucions de les normals. Jo també.

El tros més perillós, el de la carretera. Portem llums, també al darrere i així els cotxes ens veuen quan s'acosten a nosaltres, però no les tinc totes. A mida que s'acosten, la tensió puja, després, quan passen de llarg, disminueix. Potser per distreure'-m, els compto, 22 cotxes ens han passat fins que ens desviem per Can Planes. Cap ensurt cap agressió acústica, tot correcte.

A Can Planes encenc la llum que m'ha deixat la Imma. És una llum molt potent i com que passem per un corriol ple d'arrels i roques, poso la potència màxima. M'hi veig molt be, funciona de conya aquest focus.

Entrem al parc, i vaig estalviant llum. Baixo la potència al mínim i porto també la meva lot encesa. És vital veure-hi be i més ara, quan enfilem la primera baixada. Els reguerots i forats provocats per les pluges, son un perill i millor veure-s'hi be. Jo, normalment prenc moltes precaucions en les baixades, però més avui.

A La Plana Novella arribem vora les tres de la matinada. Hi ha trànsit de cotxes, i es sent música, alguna festa que encara dura. Pensem que tant de bo estigués obert el DSU, per descansar i prendre alguna cosa, però no, està tancat com mana la lògica a aquelles hores.

Així que seguim. Ara continuem baixant, en moments de forta pendent, fins que arribem al fons, just al costat d'uns camps de vinyes, on el camí torna a remuntar. Ara toca pujada una estona, 1200 metres de constant pujada fins que esgotats, arribem al Coll de la Fita, des d'on ja veiem llums llunyanes de la costa de Castelldefels.

Aquí toca petit descans, ens reagrupem i tornem, que ara és baixada. En un moment donat, veiem unes llums de Sitges i urbanitzacions diverses, que donen una dimensió diferent a quan passem de dia. Ara, de nit, es veu clarament allò que de dia ni et pares a observar.

Arribem a Sitges, i decidim que anirem a Vilanova per la carretera. La idea era anar-hi seguint el GR92, un camí preciós que passa per la costa, entre el mar i la via del tren, però decidim que no, perquè és un trajecte amb un plus de perillositat que no veiem necessari assumir. Hi ha trams de pujada, on hem de carregar la bici o arrossegar-la, amb petits penya-segats que de nit poden ser més perillosos i creiem que no cal assumir-los.

A les portes de Vilanova, se'm apaga la llum de la Imma, sort que em passa justament quan entrem al barri de Roquetes i ja ens podem veure amb la llum dels fanals. La meva lot també deixa de funcionar, però val, no em preocupa perquè ens veiem.

Son les 04,30 i ens anem directament a la xurreria, ja que la Mar sap on està, però llàstima, està tancada. Ens esperem fins les 05,00 i segueix tancada, no sabem quan obren perquè no hi ha cap cartell, així que decidim marxar i pregar que la cafeteria de l'estació estigui oberta, ja que ens cal aviat un cafè, un tallat, un cafè amb llet, o qualsevol cosa calenta. No ha pogut ser la xocolata desfeta de la xurreria, a veure si podem compensar-ho al bar de l'estació.

Arribem a les 05,15 i faig una foto del rellotge. El bar està tancat, però l'obren al cap de 10 minuts, així que estem salvats!!! jo em prenc un tallat i dos croissants, tenia molta gana!!

hem perdut el primer tren, però la visita a la cafeteria ho compensa. Agafem el segon, que surt a les 06,19.

A Castelldefels baixen la Susanna i el Cèsar, i a Viladecans nosaltres quatre. Seguim cap a St Climent el Xavi i jo i en animada xerrada arribem al nostre poble. Ell viu davant de can Molins i ens acomiadem.

Ha sigut una nit magnífica, la nostra primera nocturna en bici. És tot un espectacle, i segur que la repetirem!! Els companys, molt be, molt agradables i amb ganes de repetir.

a les 07,00 he arribat a casa.

Aquest dia m'ha costat força descansar. Vaig anar a dormir després d'una dutxa i una mica de relax a l'ordinador, però vaig dormir poca estona seguida. Els sorolls, la llum i la calor em despertaven contínuament

en total he fet 51 qms.