19
al 25-07-13 CAMÍ SANT JAUME EN BTT DES DE LLEÓ
Portava
unes quantes setmanes planificant aquesta sortida que començava
avui. Però no tenia clar on. Fins i tot 24 hores abans, no havia
decidit on aniria. I per unes hores, fins i tot no tenia clar si
sortiria. El Gerard finalment no podia venir amb mi, per una lesió a
l'espatlla i en 24 hores havia de decidir anar-me'n sol, o deixar-ho
córrer per un altre dia.
Sap
greu no poder sortir amb ell aquest any. Portem tres anys, tres
estius en els que ell i jo ens anem a fer alguna ruta amb les bicis,
i m'apena no poder-ho fer aquest any. Però el noi porta unes
setmanes amb dolor i no l'he de forçar, ni molt menys, clar.
Tenia
molts dubtes; Fem unes quantes etapes de la TRANSPIRINENCA? Pinta
força be, però cada dia hi ha tempestes al Pirineu!! Anem a fer la
ROUTE DU COLS, a França per pujar als seus ports mítics, del Tour
de França? Està be, però és una sortida molt dura i a més,
imagino que a França, el cost de la sortida seria força alt i una
altre cosa, amb les alforges super plenes, no se com podem pujar-los
aquests ports... Un cop ja he fet el Camí St Jaume i he pujat O
Cebreiro, amb el que em va costar, degut també al pes que portava,
crec que m'hagués sigut impossible pujar el Tourmalet, per exemple.
Comencem el Camí Sant Jaume a Roncesvalles? o a Sant Jean Pied du
Port? Anem a Sevilla i comencem un altre cop la fantàstica VIA DE LA
PLATA? Buff, quants dubtes!!!
Tot
i aquests desigs també estava la problemàtica de com ens desplacem
amb la bici fins el punt de sortida. Has d'anar en rodalies o en
trens regionals o en mitja distància, com ja he fet altres vegades.
Però a veure, segons on vulgui anar, és molt pesat; s'han d'agafar
2 trens, o 3 trens fins el lloc de començar la ruta. Així que la
cosa sincerament, perillava. Ja estava pensant en fer alguna cosa
pels Ports de Tortosa durant les vacances a Les Cases i deixar-ho
córrer ara.....
Però
de cop i volta, el dia 18-07-13, ja passades les 22,30 hores, em poso
a navegar per Internet, i me'n vaig a ALSA, la companyia d'autobusos,
i miro; podria anar a Lleó i començar la mateixa ruta que vam fer
el Gerard i jo pel Camí St Jaume, amb possibilitat d'arribar a
Fisterra? Hi ha un bus que surt a les 22,30 en direcció a aquella
ciutat, i puc endur-me'n la meva bici, pagant un suplement de 10
euros. Condicions, s'ha d'embolicar, o posar en alguna caixa, o bossa
de transport.
Penso,
fora dubtes, aquí me'n vaig!! Em trec el bitllet per l'endemà i
després busco una solució pel transport de la bici. A més, també
seria mala sort que la gent d'ALSA no em deixi pujar al bus, amb el
bitllet a la ma, portant algun sistema de protecció. En cap cas
estic pensant en presentar-me a l'estació sense alguna solució per
la bici.
Així
que això és el que faig; la mateixa nit del dia 18-07, trec el
bitllet i pago el suplement.
L'endemà,
el mateix dia de la sortida, a primera hora me'n vaig a LEROY MERLIN,
compro plàstic de bombolles per embolicar-la, però pregunto també
si tenen alguna bossa on pugui guardar la bici per transportar-la en
bus i a més, que no pesi. I em donen una bossa, que val 12 euros,
d'un plàstic resistent, però al mateix temps molt lleuger, amb una
corda que ajuda a mantenir l'envol-tall ben lligat i dic, això és
el que buscava!! Aquesta bossa, també està pensada per l'hivern,
per guardar els mobles de la terrassa. És una "tot terreny".
Autobús d'ALSA, a l'estació del Nord, de BARCELONA.
Així
que al vespre, anem cap a l'estació i a la mateixa andana 19, d'on
sortiria el meu bus, desmunto la roda del davant i col·loco la bossa
sobre la bici. La deixa completament embolicada i fins i tot poso la
roda del davant dins del paquet, amb la bici. Li dono la volta per
lligar-la be i perfecte!! Per moure-la, l'agafo de la roda del
darrera i d'un braç dels amortidors. Arribat el moment "d'embarcar",
el conductor del bus no em posa cap problema, em diu on vol que la
posi i tema resolt. No només aquest; és que aquesta bossa m'ha
obert els ulls i em permet, a partir d'ara anar on vulgui amb la
bici.!! Ai, ai, quin descobriment!!.
El
viatge en bus a Lleó és molt llarg. Dormo a estones, però
malament, clar. I això que aquest autocar és un EUROBUS, sembla que
el "no va més" d'Alsa, i efectivament és més ample que
els "normals", però tot i així, dormir és una tasca
complicada.
Sobre
les 02,00 de la matinada arribem a una àrea de servei vora
Saragossa, de nom RAUSAN, una típica àrea oberta 24 hores al dia,
al servei dels centenars d'autocars que cada dia i cada nit s'aturen
aquí, per donar servei als passatgers i de passada, cobrar la seva
comissió el conductor de torn. De cobradors de comissions, n'hi ha a
tot arreu!!
20-07-13 LLEÓ-RABANAL DEL CAMINO, 75 qms.
20-07-13 LLEÓ-RABANAL DEL CAMINO, 75 qms.
A
les 08,15 arribem a Lleó. Un dia esplèndid, molt de sol, serà un
dia calorós. A la mateixa estació, al costat de l'andana, aprofito
que no hi ha ningú pel mig, i em canvio de roba. En trec la que
portava i em poso l'equipament ciclista. Una mica arriscat, potser
si, però anant sol, no puc deixar la bici i tot el meu equipatge i
tancar-me en un lavabo per canviar-me.
El
primer que faig és anar cap el centre de la ciutat. He de posar el
primer segell a la meva credencial i penso en l'ajuntament ja que els
albergs normalment a aquesta hora poden estar tancats. Però es
confirmen les meves sospites; dissabte a les 09,00 del mati,
l'ajuntament és tancat. Sort que al costat mateix està la policia
municipal, i entro a que em segellin ells la preuada credencial. Al
menys que facin alguna cosa de profit!!
Després,
faig una petita volta turística a la ciutat, a la recerca dels seus
monuments més importants, per fotografiar-los i que formin part de
la meva futura peli; la casa Botines, d'Antoni gaudí; la Catedral,
el parador nacional a la Pl Sant Marc, l'església de Sant Isidoro,
etc.
Ja
me'ls conec de sobres tots aquests llocs, ja he vingut unes quantes
vegades, però no importa, sempre trobo alguna cosa nova que no
m'havia fixat abans.
Surto
de la ciutat travessant el Pont Romà sobre el riu Bernesga, i just a
la sortida, m'aturo a una cafeteria per prendre'm un tallat amb una
pasta i, sobretot, comprar-me un parell d'ampolles d'aigua ben freda,
per omplir la motxilla d'aigua. Recordo que l'any passat, amb el
Gerard, ens va costar trobar algun lloc on poguéssim comprar aigua
freda amb ampolles de litre i mig.
La
sortida de Lleó, lletja, ho sento, no trobo res que pugui fer-me
variar la meva opinió de la sortida d'aquesta ciutat. La gent diu
que normalment, les sortides de les grans ciutats totes son lletges,
però jo crec que Lleó guanya la palma. A més, durant més de 10
qms, tot és carretera amb molt de trànsit i amb moltes variants
degudes a obres fetes recentment, que fa que fins i tot perdis de
vista algunes senyals, com ens ha passat al mateix temps a un
ciclista basc i a mi, que de cop i volta, dalt d'un pont, no sabíem
per on havíem d'anar. I és curiós aquest dubte, quan he passat per
aquí en diverses vegades, però és el que dic, les obres espatllen
els camins, amaguen els senyals, desapareixen, de manera que o hi ha
alguna ànima caritativa capaç d'entendre això i posar-se a marcar
correctament el camí, o durant un tram et trobes mig perdut.
En
Joxean, que és el ciclista basc i jo, ens hem aturat una bona estona
al poble Virgen del Camino, davant de la casa d'un d'aquells
personatges del Camí Sant Jaume tant particulars; es tracta
d'Agapito. El conec des de la primera vegada que vaig passar per
aquí, ja fa 8 anys. Te una taula davant de casa seva, sota l'ombra
d'un arbre, amb un ample ventall de queviures bàsics a disposició
dels pelegrins; aigua, patates fregides, olives, caramels, segell per
la credencial, etc. En Joxean i jo allà ens hi hem estat potser 30
minuts, parlant de política. Aquests bascos estant al·lucinant amb
el procés que hem obert a Catalunya, amb el nostre "dret a
decidir". Ens estan veient valents, "con dos cojones",
com diu ell.
És
d'un poble que es diu Azkoitia, independentista i li sap molt greu
que els polítics d'Euskadi no s'hagin pujat al carro català. També
em reconeix que estan molests amb els polítics catalans, quan el seu
antic leendakari, Ibarretxe, va fer aquell moviment cap a la
independència d'Euskadi, i a Catalunya vam deixar que el tombessin
sense pietat al parlament espanyol sense recolzar-lo. I amb això li
dono tota la raó. En fi, de totes maneres m'ha felicitat i ja dic,
te l'esperança que els seus polítics, si ens va be a nosaltres,
agafin el mateix camí. L'he explicat que vam anar a veure el partit
de futbol Euskadi-Catalunya, que vam participar en el dinar amb EA i
també a la manifestació prèvia al partit. Ell també hi era a
aquell dinar, amb gent d'HB.
Tota
aquesta conversa, l'hem mantinguda davant la casa del senyor Agapito,
amb la bandera d'Espanya penjada a la seva finestra, com ha fet
sempre des que el conec. Lògicament, quan vaig fer la foto d'un
cartell que te allà penjat, al costat de la bandera, la vaig
esquivar!!
Després
sí agafem camí de terra, per fi. Passem per un poble molt bonic,
Hospital-Puente de Órbigo, travessant un llarguíssim pont medieval,
el "puente honroso".
El pont sobre el riu Órbigo.
L'any 1434, aprofitant la màxima afluència de pelegrins per ser Any Sant, va tenir lloc la gesta del PAS HONROSO, protagonitzada pel senyor DON SUERO DE QUIÑONES, i nou dels seus cavallers. Aquest grup de cavallers desafiava en combat singular a aquells altres del seu rang que pretenguessin creuar el pont. Després d'aquests combats, que van durar des del dia 10 de Juliol, fins el dia 09 d'Agost, interrompudes només el dia de la festivitat del Sant, Don Suero i els seus homes van marxar en peregrinació a Santiago.
Després
seguim per camins, fent alguna "escalada" que a aquelles
hores del migdia, ja feien estralls a la meva capacitat de
resistència. Sort que sense tenir massa temps a queixar-me, sobre
les 13,00 arribo a "LA CASA DE LOS DIOSES", on en David
Vidal, català de St Sadurní d'Anoia, te una mena de
refugi-alberg-xiringuito, fantàstic, amb aigua i sucs de fruites a
disposició de tots els que passem per casa seva. Ja fa tres anys que
està establert allà, mantenint un esperit "ecològic" en
la seva vida. Abans treballava en una entitat bancària, però ho va
deixar tot, diu, per muntar aquest lloc, al servei dels pelegrins,
als quals va dirigit l'apel·latiu de DIOSES, ja que per ell, els
Deus som nosaltres, en peregrinació a Santiago. No te res de
religiós, és un "hippy" que ha trobat allà la seva
manera de viure la vida, envoltat, al menys així ho he vist les dues
vegades que he passat per allà, d'unes dones en el seu estil, hippy,
descalços, i sempre a punt per donar un got d'algun suc de fruites a
tothom que passa per allà. Només demana la voluntat. Això si, si
entres a la seva pàgina d'Internet, et diu que el seu objectiu és
que cada persona que la visiti, li faci un donatiu d'1 euros, per
pagar la compra d'aquell refugi, o el que sigui, i que li va costar
24.000 euros.
Poc
després arribo a la Cruz de St Justo, en un petit turonet, des d'on
ja es veu, allà al fons, Astorga i la seva catedral. Ara toca
relaxant baixada i un parell de quilòmetres per carretera, fins
entrar a aquesta ciutat, que com sempre en aquestes dates, està a
punt de celebrar les seves festes de Romans i Asturs. El Gerard i jo
l'any passat les vam viure en primera persona.
A
Astorga, i com l'any passat, he dinat a la plaça de l'ajuntament en
una taula exterior, sota l'ombra d'un ample para-sol.
L'Ajuntament de Astorga.
Per dinar, un
capritx, callos i calamars a la romana. Gens vianda d'estiu, ja ho
se, sobretot els callos, però estaven boníssims, i mira, ja se que
els següents 20 quilòmetres, fins a la meva destinació d'avui,
costarà, després d'aquell dinar i amb aquell sol, però ho faré
amb la satisfacció d'haver gaudit d'aquell menjar ple de greix, amb
un suquet boníssim. I perquè no s'ha posat a tir el "cocido
maragato"!!! jejeje, no, això si que m'hagués impossibilitat
seguir, amb tota seguretat. Me'l vaig menjar en una de les vegades
que vaig passar per aquí i segur que el Cocido Maragato m'hagués
obligat a quedar-me a Astorga.
Realment,
aquests últims 20 qms d'avui m'han costat la tira; Sort ha tingut
l'hostal d'avui que ja estava reservat, perquè mentre m'hi acostava,
m'han agafat ganes de fer-li el salt. He passat per l'alberg de
Murias, que te molt bona pinta, però res, soc un home de paraula,
així que he passat de llarg. Això si, a la font del poble, m'he
refrescat d'allò més. El cap sota l'aixeta, amb l'aigua ben fresca,
que m'ha permès reaccionar a la calor i continuar.
He
passat per Santa Catalina de Somoza, el poble que li agrada molt a la
Maria, de la UME. Es cert que aquí comencen a passar uns quants
pobles molt bonics, tots pràcticament d'un sol carrer, amb cases de
pedra i dedicats principalment als pelegrins. Aquí ja em vaig quedar
a dormir una vegada.
Després
he passat per El Ganso, un altre poble petit, on m'he aturat a un bar
molt conegut al Camí, el CAWBOY, un bar típic, ple de fotografies
de pelegrins. Aquí he demanat el clàssic Acuarius i després m'he
estat assegut una bona estona a un banc del mateix carrer, sota una
bona ombra. Faltava poc pel meu destí, uns cinc quilòmetres, però
cada vegada em costava més.
Finalment,
tot és possible, he arribat a la meva destinació, a Rabanal del
Camino. He trobat l'hostal molt aviat, ja que es troba al mateix
carrer principal. Aquí un altre acuarius ben fresc, i després el
que serà la rutina diària; agafar les meves coses, guardar la bici
i pujar a l'habitació. I aquí també els mateixos actes de cada
dia; obrir les alforges, anar-me'n a donar una llarga i relaxant
dutxa i rentar la roba que porto posada, per fer-la servir l'endemà.
Porto les alforges plenes fins dalt, pesen la hòstia, però procuro
no utilitzar roba de l'equipatge, m'estimo més rentar la que porto
posada i fer-la servir l'endemà. Després, lògicament, em queixo
que porto massa pes i que més de la meitat de les coses no les faig
servir. Però també penso que si no les portés, aleshores segur que
les trobaria a faltar.
Amb
la bugada neta, toca una estona de descans, quasi migdiada, encara
que no massa llarga. A l'entrada de l'hotel m'han avisat que el sopar
comença a les 19,00 (putos estrangers), fins les 21,00. És aviat,
així que me'n vaig a donar una volta pel carrer del poble
(pràcticament l'únic), on per cert, em compro un parell de taronges
i un parell de plàtans a la botiga del poble, fins que veig que
l'Església està oberta, i decideixo entrar. Es diu Església de
nostra Senyora de l'Assumpció, del segle XIII, d'origen templari.
Allà dins, ens trobem un altre cop amb el Joxean. Al matí m'havia
dit que aniria possiblement fins Foncebadon, perquè vol acabar en
pocs dies, però li ha passat el mateix que a mi; massa calor per
pedalar tota la tarda!!
Després
de la celebració d'un acte religiós, que no era una missa, xerrem
una estona, però aviat me'n vaig, no sigui que em quedi sense sopar.
Em menjo un plat de macarrons i una xuleta de vedella.
I
abans d'anar-me'n a dormir, una altre petita volta pel poble, per fer
baixar el menjar.
21-07-13 RABANAL DEL CAMINO – LA PORTELA DE VALCARCE, 70 qms
per esmorzar, un clàssic; tallat, llesques torrades amb mantega i melmelada i suc de taronja. La jornada serà llarga, així que ens hem d'alimentar be. També aigua fresca als bidons i al CAMELBACK, que no falti!!
El
matí és fresc, però no tant com per posar-me el polar que porto i
que vaig utilitzar cada dia l'any passat.
Ara
estem en constant pujada, encara que molt suportable, fins que als 6
quilòmetres, arribo a Foncebadon, un petit llogarret, que gràcies a
que el Camí de Sant Jaume s'ha massificat tant, tot i que havia
estat abandonat durant uns quants anys, ara gaudeix d'uns quants
veïns, com un parell d'albergs i un petit hostal. L'any passat, el
Gerard i jo aquí vam menjar-nos un bon entrepà de truita a la
francesa, però avui he passat molt aviat, sense gana, així que l'he
passat de llarg, això si, i com és costum en els meus
desplaçaments, després de prendre algunes fotos i clips de peli.
Seguint
una mica més amunt, i als dos quilòmetres s'arriba a un dels llocs
més mítics del Camí Sant Jaume, la Creu de Ferro.
A
la Creu de Ferro, que està situada a 1500 metres d'alçada, és
costum deixar un record portat de casa. El que passa és que segons
com, allò sembla més un abocador que un espai mític del camí, per
la quantitat de coses que deixa la gent. Com que no em va donar temps
d'agafar-la, he posat un record que vaig comprar a Rabanal.
La CREU DE FERRO.
Després
arribem a un altre lloc típic d'aquest Camí Sant Jaume, el refugi
de'n Tomàs, qui es fa dir l'últim templer. Te una mena de garito
ple de records a la venda. També és un alberg si a algú li cal,
però jo aquí no em quedaria ni cobrant!! És a dir que al menys en
la etapa d'avui, el camí s'ha convertit en una mena de Parc Temàtic,
això si, gràcies a l'èxit assolit per cada un dels llocs i
persones del que formen part. Al cap i a la fi, quan aquests
personatges aconsegueixen fer-se coneguts, també és gràcies a la
seva dedicació, i el que fan ja és recollir el seu premi en forma
de visites, gent que els saluda, que els compra algun record, i que
finalment, promet tornar-hi. En David Vidal, de la CASA DE LOS
DIOSES, ja està formant part d'aquesta mística història. I a qui
li va molt be, per exemple, és al Tomàs, que pel que sembla, cada
hivern se'n va a Brasil i te una HARLEY aparcada davant del seu
refugi.
A
partir d'aquí, ve una llarga baixada que anant en bici, sempre faig
per carretera. És tant pronunciada, que em fa por fer-la amb el pes
de les alforges plenes i que pugui tenir algun ensurt. Val, jeje,
ensurt el vaig tenir l'any passat, amb el Gerard, quan baixant per la
carretera (més segur?), se'm van creuar tres o quatre isards, a tota
pastilla, i que fins i tot em pensava que em fotaria de lloros amb
l'últim. Sort que aquest em va esquivar al darrer moment i ningú va
prendre mal.
I
poc abans d'arribar a Ponferrada, un altre cosa per explicar; estic
en plena pujada, el que vol dir que la velocitat és mínima, quan
se'm acosten sis o set cadells de gos, molt petits, també molt
bruts, que se'm fiquen per sota la bici, que m'obliguen lògicament a
aturar-me, si no els vull atropellar. Bordaven desesperats, de la
gana que tenien. Com que no me'ls podia treure de sobre, vaig obrir
la llonganissa i la vaig anar fent trossos, i llençar-los ven lluny,
per tal que s'anessin a buscar els trossos i em deixessin marxar.
Eren inofensius, però molt pesats.
Ponferrada
és una altre ciutat que no m'agrada. Potser si que la visita externa
al Castell val la pena, encara que enguany, com l'any passat, en tota
una façana hi ha un gran cartell que l'espatlla completament per la
seva magnitud. També la plaça del Rellotge te alguna cosa especial.
Però res més, com a ciutat, Ponferrada és bastant lletja.
Ara
toca una estona de carretera, fins a Camponaraya, on entro un altre
cop al camí. Aquí xerro una estona amb un senyor que fa el camí,
caminant, amb el seu fill, que no tindrà més de 10-12 anys. Diu que
fan uns 20 qms al dia, i que tenen previst arribar Santiago el proper
dia 1 d'Agost.
La
calor ja comença a fer-se notar. Aviat torno a agafar el camí de
terra, en direcció Villafranca del Bierzo, on m'esperen uns quants
turonets d'aquells que no semblen res i que en canvi, quan estàs a
punt de començar la pujada, veus que de fàcils no en tenen res.
Abans
d'arribar a Villafranca, ajudo a un ciclista, natural d'aquest poble,
perquè ha punxat i la seva manxa no li funciona. Amb la meva, en un
moment inflem la roda i pot continuar.
A
partir de Villafranca, el camí torna a ser lleig, molt lleig. És
simplement un ramal de l'antiga carretera Madrid-Corunya. Aquí, a la
banda esquerra, han fet un carril-pelegrins, amb una mena de canal de
protecció, de formigó, per separar-lo clarament dels cotxes, però
ja dic, un autèntic despropòsit.
Poc
després, i amb força patiment, per la calor i pel cansament, arribo
a la meva destinació d'avui, VALCARCE, un poblet minúscul, com tots
d'un sol carrer, però que te un hotel de carretera baratíssim i
molt ven muntat. De la calor que portava, fins i tot a la mateixa
porta de l'hotel, m'he comprat, directament, dues llaunes d'Acuarius
i me les he pres allà, poc a poc, intentant refrescar el meu cos.
Després
ja si, el mateix ritual de sempre, deixo la bici al magatzem i pujo a
l'habitació, on em dutxo i rento la roba per l'endemà.
Per
dinar m'he pres una petita llicència, i he demanat una cassoleta de
gambes a l'allet, molt bons, amb dues clares.
A
la tarda, després d'una estona de descans, m'he anat al poble a
donar una volteta, petita, ja dic, aquests pobles no tenen
pràcticament res per ensenyar, el que vol dir que he tornat de
seguida. Abans d'entrar a l'hotel, m'he comprat dos plàtans i dues
taronges, per l'endemà, per anar matant la gana durant la pedalada.
Ja avui, camí d'aquí, m'he menjat la fruita que em vaig comprar
ahir.
L'ermita de La Portela de Valcarce
Per
sopar, m'he demanat una xuleta de vedella, que per aquesta zona és
molt bona.
22-07-13 VALCARCE-SARRIA, 61,00 QMS
Com cada dia, m'he aixecat abans de les 07,00 h. Lo primer, mirar per la finestra, tot desitjant que faci bon temps i no plogui. Sortir tant aviat te un avantatge essencial, agafes la fresca i teòricament, quan comença a fer calor ja has arribat a la teva destinació, o estàs molt a la vora.
Avui
tocava alimentar-se be (encara que procuro fer-ho cada dia), ja que
se'ns presenta una etapa dura, amb la pujada a O Cebreiro com a pas
espectacular, però sense oblidar que a continuació passarem per
l'Alt de St Roque, i més endavant per l'Alt do Poio.
Així
que res, tallat amb un parell de llesques torrades, amb mantega i
melmelada i suc de taronja. També, com sempre, canvi d'aigua als
bidons i sobretot, al Camelback.
No
plou, però està el cel tapat amb una bona capa de boira
Al
recollir la meva bici del magatzem, un altre clàssic, comprovo que
les rodes estiguin inflades i poso les alforges al seu lloc. A partir
d'aquí, començo la ruta d'avui. Lo primer de tot és travessar el
poble de Valcarce, per on vaig passejar ahir a la tarda, i segueixo
endavant. Passo Ambasmestas, on em vaig quedar a dormir en dues
ocasions i entro a la seva ermita, molt petita, maquíssima, amb el
sostre de fusta, i després d'una estoneta de reflexió, segueixo
amunt. A Vega de Valcarce em passa el de sempre quan entro a aquest
poble; noto un agradabilíssim aroma a pa, a forn. Aquí, entrant al
poble, a ma esquerra, hi ha un forn, amb taules a fora, genialment
pensat perquè els pelegrins ens aturem a gaudir dels seus entrepans
i empanades. Aquest establiment desprèn un aroma tant bo que
pràcticament t'obliga a aturar-te. Tindran alguna mena d'elixir amb
temporitzador, que de tant en tant desprèn unes microscòpiques
gotes a l'aire, que arriben a calar fortament en els sentits
d'olfacte dels pelegrins? En fi... No obstant, jo aquesta vegada he
pogut resistir la temptació, i és que havia menjat feia molt poc i
no tenia gana. L'any passat, en canvi, amb el Gerard, sí que ens vam
aturar a menjar uns entrepans de truita i un tros d'empanada.
Segueixo.
Ara passo per Las Herrerias, ja el conec. Ara se que la cosa es
posarà seriosa ben aviat. És passant el poble quan comença la
temuda pujada a O Cebreiro. Final del poble, a ma esquerra.
Comença
la pujada. Al cap i a la fi, passem de 680 metres a Las Herrerias, a
1300 a O Cebreiro en 8,5 quilòmetres. Això significa una pujada
constant al 7,3%.
Aquesta
forta pujada em costa molt. A més, al principi m'agafa fred, així
que em poso el polar, i això em perjudica, perquè pràcticament de
cop i volta m'agafa molta calor.
Poc
després de la sortida de Las Herrerias, ve una bifurcació; seguint
a ma esquerra, es puja a O Cebreiro pel camí a peu. Però per anar
en bici, s'ha de seguir el camí asfaltat que portàvem, tot recte.
M'he
d'aturar algunes vegades a descansar i a beure aigua i també
aprofito per treure'm el polar. Estic absolutament suat. La samarreta
està totalment xopa i si l'exprimís amb força, segur que deixaria
anar algunes gotes de suor.
Be
una altre cruïlla. Seguint a l'esquerra, arribaria a La Faba, però
no interessa. Millor seguir a la dreta, que segueix pujant, ara amb
més desnivell durant uns centenars de metres. Allà dalt es veu
Laguna de Castilla, no és encara O Cebreiro, però he de passar-hi,
així que tinc un objectiu a la vista que costa molt d'aconseguir.
Tot
i la dificultat, encara vaig millor que una parella, que pugen en
bici caminant, quant ja passada la desviació a La Faba, els enxampo
i els passo poc a poc. En aquest tros recupero una mica de
positivitat, perquè veig un cartell que m'indica que, primer a 1000
metres i després a 500, l'arribada d'un bar, a Laguna.
Efectivament,
en aquest poble, que és l'últim de Castella-Lleó, hi ha un alberg,
on abans estaven les escoles quan encara hi havia nens, i també, uns
metres abans, un petit reconet amb dues màquines expenedores de
begudes, on tinc el costum també d'aturar-me sempre que hi passo. És
propietat d'una parella d'ancians que l'any passat estaven prenent la
fresca en aquest lloc quan vam arribar el Gerard i jo i que fins i
tot, em van avisar que també tenien inspeccions, eh!!! A més, aquí
la llauna d'Acuarius val 1 euro, mentre que a la resta de llocs, no
baixa de 1,50-1,70 euros.
Aquí
m'he estat una estona, perquè poc després han arribat uns nanos de
Sevilla i hem estat xerrant una estona. Després, toca continuar,
però ja se que em queda molt poc, així que segueixo la meva ruta
amb més ànims. Tot i així, encara em falten 200 metres de
desnivell, però ara el perfil és més suportable. A més, fins i
tot estem més amunt que el camí que segueixen els pelegrins que
pugen a peu, es veu el camí allà baix. I això m'agrada, perquè sé
que al final, em tocarà arribar a O Cebreiro de baixada, cosa que
m'agrada especialment. És com quan estic a casa, que sempre miro la
manera d'arribar-hi de baixada, encara que això em costi més volta,
o més pujada, però quin goig és arribar deixant-te anar!!!
L'ermita de Santa Maria, a O Cebreiro
Més
o menys son les 10,00 quan arribo a O Cebreiro, i clar, lo de sempre;
entro a l'ermita de Sta Maria, preciosa, tota de pedra, com son les
construccions per aquesta zona i demano que em segellin la
credencial. També m'agrada gaudir mirant les "pallozas",
unes construccions antigues, amb el sostre de palla, on, a causa de
l'extremitat de les temperatures a l'hivern, era costum que les
bèsties i les persones compartissin habitatge.
No
m'estic massa temps. De seguida segueixo, ara per la carretera. Venen
trossos difícils per fer-los en bici, i vull anar fins a Sarria,
així que he de procurar avançar.
A
més, em trobo molt cansat, més del normal, realment.
Poc
després passo per l'Alto de St Roque, a 1335 metres i més endavant
per l'Alto do Poio. Poc abans, em passa la família que vaig
trobar-me ahir, sortint de Cacabellos, i que viatgen tres en un
tàndem, el pare, la mare i un nano que no pot tenir més de 6-7
mesos. Això si, tiren molt!!!. És divertit un cartell posat a la
banda posterior de la bici, on es pot llegir "bebè a bordo"!!!
Després
de l'Alto do Poio, gaudeixo d'una baixada llarga, d'uns 15
quilòmetres, i em passa com l'any passat amb el Gerard. A l'altre
banda de la muntanya, de cop el temps torna a refrescar, i a més
força, de manera que em veig obligat a tornar a posar-me el polar un
altre cop.
Entre
el cansament i el fred, m'estan agafant moltes ganes d'arribar a la
meva destinació d'avui, i cada vegada em costa més. M'he d'aturar
un parell de vegades a descansar i a veure aigua, em fan mal les
cames, i tinc por si demà estaré millor o no.
Donat
el meu cansament, passo de seguir cap a Sant Gil, on vaig anar fa uns
anys caminant, i on un gos em va donar un ensurt de mil dimonis, i
vaig directament, per la carretera, que és també la via per on van
els caminants, i arribo a Samos, on m'aturo a fer algunes fotos al
seu monestir. Allà, quina casualitat, em trobo un altre cop amb el
Joxean, que ara s'acompanya d'un amic. Ens saludem afectuosament,
però jo me'n vaig de seguida, perquè vull menjar-me un entrepà de
truita. Volia anar a una cafeteria que està a la carretera, que es
diu España, però tenia totes les taules ocupades, aixi que segueixo
endavant fins trobar-ne un altre.
El Monestir de Samos.
Aquí,
em fan un entrepà bestial, que fins i tot es mereix que li faci una
foto i la pengi al facebook. Allò ha sigut esmorzar-dinar!!
També
truco a la Verònica, que em demana veure forros i ja de passada, a
l'hotel Roma, de Sarria, per reservar habitació. Com es nota que
estem en crisi!! els preus dels hotels, molt més econòmics que fa
un any!.
Arribo
aviat, ja que Sarria està només a 12 qms de Samos. Aquí em fan
deixar la bici a la terrassa, així que prenc algunes precaucions i
la lligo amb la cadena de seguretat. No m'agrada massa, perquè a
banda dels possibles lladres, també me la fan deixar a l'aire
lliure, o sigui que si plou, es mulla. Però clar, tampoc passa res,
perquè pot no ploure a la nit, i caure un bon aiguat mentre estigui
pedalant l'endemà.
I
a l'habitació, lo de sempre, dutxa i bugada.
Després,
vaig a fer una cosa que tenia prevista des de feia uns dies, buscar
una perruqueria i tallar-me el cabell. Fins i tot la meva intenció
era deixar-me'l pelat del tot, però després, quan m'he trobat
davant del barber, m'he fet enrere, i després de veure diferents
mides de tall, m'he decidit pel número tres. Aquesta perruqueria
crec que te tots els seus estris originals, és a dir, possiblement
tots tenen 40 o 50 anys. El barber, posem el doble!! Fins i tot, quan
m'ha repassat el coll, allò que fan amb la navalla, en lloc de
colònia, o un "after save" normal, m'ha posat alcohol de
98 graus, així com Varon Dandy al poc cabell que em quedava.
Al
sortir m'he comprat com sempre una mica de fruita, i ja he tornat a
l'hotel, a descansar, fins l'hora de sopar. Aquest hotel te un
restaurant car, al contrari que el preu de les habitacions, però
també tenen un menú de 15 euros, que estava força bo. Per sopar he
menjat Revoltillo de bolets i gambes, i un filet de vedella, molt bo.
De postre, trufes amb nata, boníssimes.
23-07-13,
SARRIA-MELIDE, 63 qms
M'he
aixecat a les 07,00, com sempre i a les 07,30 ja estava ficant les
alforges a la bici i posant-me en marxa. He seguit escrupolosament el
camí original, perquè volia passar per davant d'un roure
extraordinari, preciós i grandíssim, que ja vaig veure les primeres
vegades que vaig passar per aquí.
A partir d'aquí, de Sarria, el camí es massifica de pelegrins, i seguir pel camí te la seva pega, perquè els has d'anar esquivant contínuament. Com sabem, a la Catedral de Santiago ens donaran la Compostela, que és com el títol per haver fet el camí, i obliguen que pels que el facin caminant, siguin com a mínim els últims 100 quilòmetres. Des de Sarria, en falten uns 111, de manera que hi ha molts pelegrins que comencen aquí, i en veritat que es nota.
De totes maneres, i a pesar d'aquest inconvenient, val la pena fer-ho, seguir en tot moment el camí i obviar la carretera, perquè no tens l'estrès del trànsit, pedales moltes vegades per dins d'un bosc espès, gaudint de bones ombres que t'ofereixen els arbres i aquest contacte directe amb la natura, compensa be les dificultats de la massificació o inclòs, d'algunes pujades i rampes que et fan suar més del compte.
La sortida de Sarria implica, d'entrada, una pujada força important i costeruda, que fins i tot m'ha obligat a posar el peu al terra, ja que entre el camí, una mena de trialera de pujada, més els pelegrins, m'ha sigut impossible evitar-ho. De fet, fins el següent poble, Barbadelo-Rente, que només son 5 qms, hi ha un desnivell de 200 metres.
A partir d'aquí, de Sarria, el camí es massifica de pelegrins, i seguir pel camí te la seva pega, perquè els has d'anar esquivant contínuament. Com sabem, a la Catedral de Santiago ens donaran la Compostela, que és com el títol per haver fet el camí, i obliguen que pels que el facin caminant, siguin com a mínim els últims 100 quilòmetres. Des de Sarria, en falten uns 111, de manera que hi ha molts pelegrins que comencen aquí, i en veritat que es nota.
De totes maneres, i a pesar d'aquest inconvenient, val la pena fer-ho, seguir en tot moment el camí i obviar la carretera, perquè no tens l'estrès del trànsit, pedales moltes vegades per dins d'un bosc espès, gaudint de bones ombres que t'ofereixen els arbres i aquest contacte directe amb la natura, compensa be les dificultats de la massificació o inclòs, d'algunes pujades i rampes que et fan suar més del compte.
La sortida de Sarria implica, d'entrada, una pujada força important i costeruda, que fins i tot m'ha obligat a posar el peu al terra, ja que entre el camí, una mena de trialera de pujada, més els pelegrins, m'ha sigut impossible evitar-ho. De fet, fins el següent poble, Barbadelo-Rente, que només son 5 qms, hi ha un desnivell de 200 metres.
El súper roure, a la sortida de Sarria.
Avui el dia ha començat núvol i amb boira, i això ha sigut molt bo, perquè no ha fet calor i he anat tirant força be durant tot el dia.
Després de passar uns quants pobles més, ha arribat el moment d'enfilar la baixada que em portaria a Portomarín. Un veí de la zona, que s'ha posat a parlar amb mi quan m'ha vist passar, m'ha avisat que anés en compte, que la baixada és molt pronunciada i que molta gent ha caigut de la bici. Efectivament és forta, però no m'ha calgut posar el peu al terra.
A Portomarín pràcticament no m'he aturat per res, només per fer alguna fotografia, però res més. De seguida he continuat la ruta prevista, tornant a pujar un altre cop, ara en direcció a Melide, 40 qms més enllà.
Degut al cansament d'ahir, tenia por de si avui les cames em respondrien correctament, ja que tornaria a ser una etapa llarga. Per sort, tot ha anat força be.
Durant uns quants quilòmetres, he circulat per la carretera, ja que el camí la seguia en tot moment, en un caminador que de vegades anava per la dreta i d'altres per l'esquerra, però sempre enganxat, així que he pensat en posar-me al carril de la dreta i anar tirant. A més, i amb això reconec que he tingut sort, a partir de Palas de Rei, he gaudit d'una boníssima baixada, per lo que he avançat molt. Fins i tot a mida que m'anava acostant a Melide, pensava en la possibilitat de continuar fins a Arzúa, allà on vam acabar el Gerard i jo l'any passat, però finalment he desistit de fer-ho. Cada dia, a partir de portar unes quantes hores pedalant, m'agafa un dolor d'irritació a l'entrecuix, del freg de les cames al pedalar, que de vegades resulta bastant insuportable, que fins i tot m'obliga a aixecar-me del selló per alleujar la zona. La llàstima és que a casa tinc alguna pomada per aquestes coses, però no vaig portar-la.
A Melide he entrat a les 14,00 h aprox i m'he anat de seguida al meu hostal, el qual recordava d'una altre vegada, quan buscava l'alberg i no el trobava.
I clar, lo de sempre, treure les alforges i guardar la bici, abans de pujar a l'habitació a dutxar-me i fer la bugada. Lo inèdit, haver de pagar l'habitació per avançat. Potser amb la pinta que porto, amb el cabell tallat al 3, espanta la gent!!
Tot seguit, he anat a complir amb el principal ritual quan s'arriba a aquesta població, anar a menjar un bon plat de pop a la gallega, regat amb ribeiro, a Casa Ezequiel, tot un clàssic entre els pelegrins. Mira si és conegut, que les taules son allargades, amb bancs, perquè la gent es segui l'un al costat de l'altre, al més pur estil basc.
A la tarde he anat a donar una volta per la ciutat, a veure si trobava alguna cosa diferent per fotografiar, però res, aquests pobles quan surts de les clàssiques ermites-esglésies, poca cosa més tenen a ensenyar. Així que aviat m'he tornat al meu hostal a dormir una estona.
Al vespre, he sopat també molt be, perquè davant mateix de l'hostal he trobat una cafeteria que per 11 euros et donaven un bon plat de mandonguilles i una ampolla de ribeiro, molt bo.
14-07-13 MELIDE-SANTIAGO, 54 QMS
Avui ha sigut el dia que més aviat m'he aixecat, a les 06,15 del mati, cosa normal, tractant-se de l'últim dia. I potser si que anava un pel accelerat, perquè mentre esmorzava i després d'estar-me una estona xerrant amb la mestressa, que per cert, s'ha recordat que ja havia estat allà fa un parell o tres d'anys, de cop m'agafo les coses i faig l'intent de marxar. Dic l'intent, perquè la dona, al veure que marxava sense pagar, de seguida m'ho ha recordat!!
L'ultim dia de camí sempre és diferent a tots els altres. Per una banda tens ganes d'arribar, però per l'altre, et sap greu. La meva intenció a més, era passar de llarg Santiago i anar fins a Fisterra, però mentre pedalava, que és quan millor penso, al igual que mentre camino, no havia manera de trobar la millor combinació per fer aquesta extensió. A veure, son 90 qms, de manera que si, poden ser dues etapes d'uns 45 qms cada una, però clar, això representa que després també n'he de fer 90 per tornar a Santiago, per després procedir a tornar a casa. No puc fer-ho des de Fisterra, no hi ha combinació directe. Com ho puc fer? Quan arribi truco als de Seur i que vinguin a endur-se la bici? Però m'hauré d'estar allà fins que vinguin? Si vaig, arribaré divendres, quan vindran ells, dilluns? I mentre què faig? El principal problema és que en els autobusos de línia de petits pobles, és molt complicat emportar-me la bici, més les alforges, etc. Si tingués clar que no hi ha cap problema, tot resolt, però i si no puc?
Al final, després de tants dubtes, he decidit que no, no vaig a Fisterra, perquè no se què fer amb la bici i a més, son quatre dies més de menjars-hotels-despeses. Faré el mateix de l'any passat, arribaré a la Pl Obradoiro i esperaré que Seur em vingui a proposar endur-se la bici i tornar demà cap a casa en tren, que és molt més còmode que en autocar. Clar, un altre opció és anar en tren fins A Corunya i allà agafar l'Euro bus, el mateix que vaig agafar divendres per arribar a Lleó. En aquest autocar ja tinc experiència en portar la bici sense cap problema!! També podria agafar-lo a Santiago, però sempre m'estimo més agafar-lo al principi del recorregut, per poder posar be la bici a la bodega.
És curiós, però de vegades se'm tanca el cervell i no hi ha manera d'avançar.
Els pobles van passant, i els boscos, immensos, d'eucaliptus altíssims, de castanyers centenaris, de grans roures, et permeten submergir-te en la seva foscor, que per molta calor que faci, allà dins sempre hi ha una temperatura ideal per passejar o circular en bici.
Sobre les 11,30 arribo al Monte do Gozo, ple de gent. Un grup de joves, potser 100 o més, tots amb samarretes grogues, omplen de gom a gom la petita ermita que allà ens reb, cantant les seves cançons i donant un aire d'alegria que s'encomana a tots els qui en aquell moment estem per allà.
Abans d'iniciar la darrera part del meu camí, la baixada a Santiago, segello la meva credencial allà mateix i tot seguit em poso en marxa. Baixant cap a la ciutat, passo al grup de joves i en un tres i no tres em planto als primers carrers de la ciutat. D'entrada, lletja, edificis de cases antigues, barrejades amb alguns edificis nous de trinca, amb grans parcs que li donen una mica de color.
Poc després ja estic a l'entrada de la zona històrica, i ja s'olora la proximitat de la Catedral. Els carrers estan plens de pelegrins, barrejats amb els veïns, però fàcilment identificables els uns i els altres. Estem a 24 de Juliol, revetlla del dia gran de Galiza, i alguns balcons mostren orgullosos la seva bandera. Al cap i a la fi, a Galiza també hi ha un sentiment nacionalista, amb alguns pics independentistes, encara que ni molt menys al nivell de Catalunya. Al cap i a la fi, d'allà han sigut i son els principals dirigents espanyols dels darrers anys, el dictador Franco, el ministre Fraga, que després seria president de la Xunta, o el mateix Rajoy, president actual del govern espanyol.
Poc a poc, com gaudint del moment, arribo a la Pl de l'Obradoiro. Abans, i com a darrer pas, he de baixar unes escales, on un gaiter sempre és allà donant-nos la benvinguda, fent música amb la seva gaita.
La Catedral de SANTIAGO, ja he arribat!!
Entro
a la plaça i donant una gran volta, segurament perquè segueixo
negant-me a arribar, em poso davant de la Catedral, majestuosa, com
sempre. La plaça plena, també com sempre. Plena de pelegrins de
motxilla, de bicicleta, de cotxe, d'autocar, de tren i d'avió,
perquè a Santiago, i sobretot avui, vigília del seu patró, Galiza
s'omple de visitants i de pelegrins. Pelegrins de sempre, i visitants
que un cop aquí, es converteixen, com per art de màgia, en
pelegrins.
Després de les fotos de rigor, començo a mirar a banda i banda, intentant buscar a la gent de Seur, ja que m'esperava el mateix de l'any passat, un autèntic atac dels comercials de les diferents empreses de transport, intentant vendre't els seus serveis de transport, per enviar la bici a casa. És el mateix que quan toca la loteria de Nadal, que als pocs minuts els voltants de l'administració de loteria que ha venut el número premiat, és literalment envaït per comercials de banca, intentant aconseguir la confiança dels premiats perquè dipositin el seu premi a la seva entitat bancària.
Doncs l'any passat amb els comercials d'empreses de transport va passar això, una mena de moscons voltant als ciclistes per vendre el seu producte, però avui res, no en veig a cap. Val, no passa res. Justament, el de seur tenia també una mini delegació a la Oficina del Pelegrí, allà on m'han de donar la Compostela, així que res, m'agafo la bici i després de passejar per la plaça, donant un parell de voltes, com un gall d'indi ensenyant les seves plomes, jo la meva bici, com pretenent que la gent s'adonés de la presencia d'un pelegrí en bicicleta, me'n vaig cap a la OP. Però un cop allà, veig que és impossible quedar-m'hi. Hi ha una cua bestial, però quan dic bestial exactament vull dir bestial, segurament de més de dues hores de cua, i decideixo anar-me'n a l'hotel, ja tornaré a la tarda sense la bici. El meu principal problema era que la oficina es troba al primer pis, per tant, hauria de deixar la bici al carrer i estar durant molts minuts sense veure-la/vigilar-la. Millor anar a l'hotel, trucar al de seur, i tornar a Santiago, a la tarda, en bus.
I així ho faig. Me'n he d'anar a un poble que es diu Os Tilos, a uns 7 qms de Santiago, que és on està el meu hotel, on arribo després de les indicacions que em facilita un taxista. Ja hi havia anat l'any passat i més o menys sabia per on quedava, però millor preguntar i no perdre el temps donant voltes.
L'hotel Os Tilos és de quatre estrelles, però a un preu de dues; 40 euros, una mica car, però estem a les portes de les festes de la ciutat, i de la comunitat autònoma sencera, i tot està ple. Aquí, lo primer que faig és trucar al comercial de seur que em va atendre l'any passat, el Juan Carlos. Es recorda de mi, i de seguida quedem d'acord. Em fa un preu especial, com a recompensa d'un error que va tenir l'any passat i quedem que a partir de les 18,00 passaran a recollir-la, a la bici i a les alforges. Així que com l'any passat amb el Gerard, em disposo a seleccionar el que em quedo, és a dir, la roba que portaré posada les següents 24 hores, i tot lo demés ho poso dins les alforges, perquè m'ho portin tot ells la propera setmana.
Amb aquesta feina feta, torno a Santiago, ara agafant l'autobús número 6, que te parada davant mateix de l'hotel, i em deixa a la Pl Galiza, molt a la vora del centre històric, i compleixo escrupolosament el pla previst; Primer, torno a anar a la Oficina del Pelegrí. Hi ha potser menys pelegríns esperant que quan he anat unes hores abans, i faig la cua corresponent. Ara, que quan baixo, la cua s'ha multiplicat. Menys mal que ja ho tinc fet!!! Allà mateix hi ha una oficina de Renfe, però ara mateix està tancada, llàstima, perquè em cal informació d'horaris de trens. Després m'hi passaré un altre cop.
A continuació m'en vaig a la Catedral, a visitar-la com és preceptiu; abraç al Sant, després de la corresponent cua, visita a la cripta, al pòrtic de la Glòria, meditació assegut a un banc..
Ara son les 15,30, bona hora per menjar. Tot està ple i a més, pel centre, és caríssim, però finalment trobo una cafeteria que es diu Trafalgar, al costat mateix de Casa Camilo, on vam dinar el Gerard i jo l'any passat, on menjo molt be, i a molt millor preu. Menjo de capritx, musclos al vapor, empanada gallega i pop a feira. Tot regat amb tres gots de vi (te'l van omplint, és albariño), i una mica de pastís de Santiago de postre. Tot molt bo.
A l'acabar, torno a la zona de la oficina del pelegrí, per entrar al petit despatx de renfe. Finalment, compro un bitllet per demà al vespre, al tren hotel que surt de A Corunya a les 18,00 i a més, pel fet de tenir la Compostela, em fan un 20% de descompte en el preu del bitllet. Em diu l'empleada que és l'últim bitllet individual que resta per vendre.
Després de tot això, ja decideixo tornar a l'hotel a descansar una estona, per tant, me'n vaig a buscar un altre cop l'autobús número 6, que em deixa un altre cop a les portes de l'hotel.
I després del descans, tot canvia a Galiza. Per la televisió donen la notícia d'un accident ferroviari que s'ha produït a les portes de Santiago, a quatre quilòmetres exactament. Les primeres notícies son precipitades, però ja parlen de morts i d'un accident bastant fort. Al final, malauradament, els morts son 80 i els ferits més de cent. Sembla que el conductor anava a 190 qms/h, per un lloc on te una velocitat màxima de 80.
Com per art de màgia,la gent desapareix de cop i volta. Un gran sentiment de pena ho envaeix tot. Tothom se'n va a casa, als hotels, als albergs, a seguir les notícies per televisió.
No surto a sopar, a la mateixa cafeteria em menjo un entrepà, mentre llegeixo un diari esportiu.
25-07-13
el dia comença plovent. Sort que havia decidit no anar a Fisterra, perquè sinó, avui m'hagués trobat pluja a la ruta. Esmorzo al mateix hotel i cap a les 10,00, amb el mateix bus d'ahir, me'n vaig a l'estació del tren. Els meus temors eren si la circulació de trens estaria tallada. El meu tren cap a Barcelona d'aquesta tarda, surt des de A Corunya, i per arribar-hi, hauria de fer-ho agafant un mitja distància a Santiago, però podria ser que les comunicacions estiguessin tallades, així que millor esbrinar-ho ven aviat, perquè si cal, me'n vaig a l'estació de bus per fer aquest desplaçament Santiago-Coruña. A més, plovent tampoc puc anar a la zona història, no es pot passejar.
Per sort, els trens funcionen amb normalitat, això si, amb algun petit retard. Com deia, l'accident s'ha produït quatre quilòmetres més enrere, per tant, el tram fins a Coruña està net.
Agafo el tren a les 10,50 i en 30 minuts arribo a A Coruña. L'estació està una mica allunyada del centre, i em fa mandra anar-me'n lluny, així que busco un ciber i escric algunes etapes d'aquesta ruta al meu bloc, mentre faig temps que arribi l'hora del dinar.
M'en vaig a dinar allà mateix, a una cafeteria on demano una mica d'ensaladilla russa i una hamburguesa.
Les hores costen molt de passar. Sempre penso el mateix, tants cinemes, vuits, que hi ha als centres comercials, i en canvi no n'hi ha al costat de les estacions de trens, o aeroports, on molts viatgers es passen hores esperant el seu transport. Si hagués un cinema, me'n hagués anat a veure alguna peli i se'm hagués fet més curta l'espera.
No obstant, tot arriba. A les 17,30 ja arriba el tren i puc instal·lar-me al meu seient. És un tren hotel, i tinc un seient individual, molt més còmode que les files de dues.
Xerrant amb el revisor a l'estació de Monforte, on el tren s'atura uns quants minuts, perquè enganxen els trens que venen de A Coruña i de Vigo, ens explica que no entén què ha passat, perquè efectivament el tren anava en excés de velocitat, però aleshores, el que sembla que ha fallat ha sigut un sistema de frenada automàtica, que serveix justament per això, quan un tren circula a una velocitat superior a la permesa, hi ha sistemes que l'aturen automàticament. Aquí això no ha passat.
Pena que aquesta crònica acabi així.
Després de les fotos de rigor, començo a mirar a banda i banda, intentant buscar a la gent de Seur, ja que m'esperava el mateix de l'any passat, un autèntic atac dels comercials de les diferents empreses de transport, intentant vendre't els seus serveis de transport, per enviar la bici a casa. És el mateix que quan toca la loteria de Nadal, que als pocs minuts els voltants de l'administració de loteria que ha venut el número premiat, és literalment envaït per comercials de banca, intentant aconseguir la confiança dels premiats perquè dipositin el seu premi a la seva entitat bancària.
Doncs l'any passat amb els comercials d'empreses de transport va passar això, una mena de moscons voltant als ciclistes per vendre el seu producte, però avui res, no en veig a cap. Val, no passa res. Justament, el de seur tenia també una mini delegació a la Oficina del Pelegrí, allà on m'han de donar la Compostela, així que res, m'agafo la bici i després de passejar per la plaça, donant un parell de voltes, com un gall d'indi ensenyant les seves plomes, jo la meva bici, com pretenent que la gent s'adonés de la presencia d'un pelegrí en bicicleta, me'n vaig cap a la OP. Però un cop allà, veig que és impossible quedar-m'hi. Hi ha una cua bestial, però quan dic bestial exactament vull dir bestial, segurament de més de dues hores de cua, i decideixo anar-me'n a l'hotel, ja tornaré a la tarda sense la bici. El meu principal problema era que la oficina es troba al primer pis, per tant, hauria de deixar la bici al carrer i estar durant molts minuts sense veure-la/vigilar-la. Millor anar a l'hotel, trucar al de seur, i tornar a Santiago, a la tarda, en bus.
I així ho faig. Me'n he d'anar a un poble que es diu Os Tilos, a uns 7 qms de Santiago, que és on està el meu hotel, on arribo després de les indicacions que em facilita un taxista. Ja hi havia anat l'any passat i més o menys sabia per on quedava, però millor preguntar i no perdre el temps donant voltes.
L'hotel Os Tilos és de quatre estrelles, però a un preu de dues; 40 euros, una mica car, però estem a les portes de les festes de la ciutat, i de la comunitat autònoma sencera, i tot està ple. Aquí, lo primer que faig és trucar al comercial de seur que em va atendre l'any passat, el Juan Carlos. Es recorda de mi, i de seguida quedem d'acord. Em fa un preu especial, com a recompensa d'un error que va tenir l'any passat i quedem que a partir de les 18,00 passaran a recollir-la, a la bici i a les alforges. Així que com l'any passat amb el Gerard, em disposo a seleccionar el que em quedo, és a dir, la roba que portaré posada les següents 24 hores, i tot lo demés ho poso dins les alforges, perquè m'ho portin tot ells la propera setmana.
Amb aquesta feina feta, torno a Santiago, ara agafant l'autobús número 6, que te parada davant mateix de l'hotel, i em deixa a la Pl Galiza, molt a la vora del centre històric, i compleixo escrupolosament el pla previst; Primer, torno a anar a la Oficina del Pelegrí. Hi ha potser menys pelegríns esperant que quan he anat unes hores abans, i faig la cua corresponent. Ara, que quan baixo, la cua s'ha multiplicat. Menys mal que ja ho tinc fet!!! Allà mateix hi ha una oficina de Renfe, però ara mateix està tancada, llàstima, perquè em cal informació d'horaris de trens. Després m'hi passaré un altre cop.
A continuació m'en vaig a la Catedral, a visitar-la com és preceptiu; abraç al Sant, després de la corresponent cua, visita a la cripta, al pòrtic de la Glòria, meditació assegut a un banc..
Ara son les 15,30, bona hora per menjar. Tot està ple i a més, pel centre, és caríssim, però finalment trobo una cafeteria que es diu Trafalgar, al costat mateix de Casa Camilo, on vam dinar el Gerard i jo l'any passat, on menjo molt be, i a molt millor preu. Menjo de capritx, musclos al vapor, empanada gallega i pop a feira. Tot regat amb tres gots de vi (te'l van omplint, és albariño), i una mica de pastís de Santiago de postre. Tot molt bo.
A l'acabar, torno a la zona de la oficina del pelegrí, per entrar al petit despatx de renfe. Finalment, compro un bitllet per demà al vespre, al tren hotel que surt de A Corunya a les 18,00 i a més, pel fet de tenir la Compostela, em fan un 20% de descompte en el preu del bitllet. Em diu l'empleada que és l'últim bitllet individual que resta per vendre.
Després de tot això, ja decideixo tornar a l'hotel a descansar una estona, per tant, me'n vaig a buscar un altre cop l'autobús número 6, que em deixa un altre cop a les portes de l'hotel.
I després del descans, tot canvia a Galiza. Per la televisió donen la notícia d'un accident ferroviari que s'ha produït a les portes de Santiago, a quatre quilòmetres exactament. Les primeres notícies son precipitades, però ja parlen de morts i d'un accident bastant fort. Al final, malauradament, els morts son 80 i els ferits més de cent. Sembla que el conductor anava a 190 qms/h, per un lloc on te una velocitat màxima de 80.
Com per art de màgia,la gent desapareix de cop i volta. Un gran sentiment de pena ho envaeix tot. Tothom se'n va a casa, als hotels, als albergs, a seguir les notícies per televisió.
No surto a sopar, a la mateixa cafeteria em menjo un entrepà, mentre llegeixo un diari esportiu.
25-07-13
el dia comença plovent. Sort que havia decidit no anar a Fisterra, perquè sinó, avui m'hagués trobat pluja a la ruta. Esmorzo al mateix hotel i cap a les 10,00, amb el mateix bus d'ahir, me'n vaig a l'estació del tren. Els meus temors eren si la circulació de trens estaria tallada. El meu tren cap a Barcelona d'aquesta tarda, surt des de A Corunya, i per arribar-hi, hauria de fer-ho agafant un mitja distància a Santiago, però podria ser que les comunicacions estiguessin tallades, així que millor esbrinar-ho ven aviat, perquè si cal, me'n vaig a l'estació de bus per fer aquest desplaçament Santiago-Coruña. A més, plovent tampoc puc anar a la zona història, no es pot passejar.
Per sort, els trens funcionen amb normalitat, això si, amb algun petit retard. Com deia, l'accident s'ha produït quatre quilòmetres més enrere, per tant, el tram fins a Coruña està net.
Agafo el tren a les 10,50 i en 30 minuts arribo a A Coruña. L'estació està una mica allunyada del centre, i em fa mandra anar-me'n lluny, així que busco un ciber i escric algunes etapes d'aquesta ruta al meu bloc, mentre faig temps que arribi l'hora del dinar.
M'en vaig a dinar allà mateix, a una cafeteria on demano una mica d'ensaladilla russa i una hamburguesa.
Les hores costen molt de passar. Sempre penso el mateix, tants cinemes, vuits, que hi ha als centres comercials, i en canvi no n'hi ha al costat de les estacions de trens, o aeroports, on molts viatgers es passen hores esperant el seu transport. Si hagués un cinema, me'n hagués anat a veure alguna peli i se'm hagués fet més curta l'espera.
No obstant, tot arriba. A les 17,30 ja arriba el tren i puc instal·lar-me al meu seient. És un tren hotel, i tinc un seient individual, molt més còmode que les files de dues.
Xerrant amb el revisor a l'estació de Monforte, on el tren s'atura uns quants minuts, perquè enganxen els trens que venen de A Coruña i de Vigo, ens explica que no entén què ha passat, perquè efectivament el tren anava en excés de velocitat, però aleshores, el que sembla que ha fallat ha sigut un sistema de frenada automàtica, que serveix justament per això, quan un tren circula a una velocitat superior a la permesa, hi ha sistemes que l'aturen automàticament. Aquí això no ha passat.
Pena que aquesta crònica acabi així.
A les 08,44 del dia 26, el tren arriba a Sants i fi d'aquest viatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada