Avui hem fet la primera part d’aquesta ruta que dóna la volta a Barcelona i
a le poblacions del seu entorn, com l’Hospitalet, Badalona, St Adrià. Nosaltres
hem fet Estació de Sants-Estació de França, amb la idea que sempre tinguem
estació de tren que ens porti i ens reculli.
A més, hem incorporat una novetat a la proposta de la Ronda Verda, ja que
el que hem fet ha sigut visitar els monuments per on passàvem, fer-li fotos,
gaudir de l’entorn. No ens hem conformat en seguir la ruta, sinó que basant-nos
en ella, hem fet la nostra.
Davant el Palau Nacional, entrant a Montjuïc.
Així que a les 09,00 del mati, ens hem trobat a l’estació de Sants la
Montse, el Lluís, el Miguel, el Cèsar, el Toni, el Manel i jo i ens hem dirigit
cap a la Pl Espanya, passant per davant de Les Arenes, antiga plaça de toros
reconvertida en centre comercial i les Torres Venecianes, tant característiques
de l’entrada del Passeig Maria Cristina i que puja en direcció a la muntanya.
Hem agafat unes escales mecàniques que ens han portat fins davant mateix
del Palau Nacional i ja de seguida ens hem incorporat al trac de la Ronda
Verda, seguint-la cap a l’esquerra, per arribar al Palau Sant Jordi i l’estadi
Lluís Companys. Aquí hem tingut molta sort, perquè eren les 10,00 en punt, hora
en que obren les portes i hem pogut entrar i fer-nos algunes fotografies.
A l'estadi de Montjuïc.
Després ha vingut la part més costeruda, quan hem pujat al Castell. Tots
hem anat fent xino-xano i tots hem arribat fins a les portes mateix, però no
hem entrat, perquè ara hi ha que pagar per entrar-hi.
Foto al Castell.
Seguim amb més fotos i continuem. A l’alçada del Monument a la Sardana hem
entrat fins el Mirador de l’Alcalde, on hem menjat els entrepans i també fet
algunes fotografies del Port de Barcelona.
Hem pedalat una mica pel port, i m’ha agradat trobar-me amb la paradeta de
les Golondrinas, on anava de petit a donar una volta pel port en vaixell.
D'aquí hem pujat per les Rambles, passant per la Plaça Reial i hem pujat fins a la Pl del Pí, on a la seva Església celebraven un concert de guitarra espanyola.
Hem visitat el pessebre de la Pl Sant Jaume, una mica pobre, sincerament, i hem pujat en direcció a la Catedral, passant per les quatre columnes del Temple d'august, situades dins el Centre excursionista de Catalunya.
Les columnes del Temple d'August.
seguidament ens hem dirigit cap a El Born, l'Església de Sta Maria del Mar i finalment hem acabat la ruta visitant l'hotel Vela, al final del passeig marítim de la Barceloneta.
A les 07,46 agafàvem el MD que en un
parell d’hores llargues, ens deixaria a PORTBOU. Només baixar del tren, el
primer que hem notat ha sigut un fort vent, que durant els següents dies
incrementaria la seva força.
Aquesta expedició la formàvem els socis de la UME Carme, Pedro, Josep i
Jordi Vilajoan, i també els amics Mila, Jordi, Alfons, Laia i la Sol.
Només sortir de la estació, hem agafat la carretera que en pocs quilòmetres
ens portaria a Llançà, on hem agafat el fantàstic Camí de Ronda que vorejant el
mar, en portaria fins a El Port de la Selva.
Continuem i ens fiquem ja de ple al Parc Natural del Cap de Creus, un
paratge sensacional, maquíssim, sempre envoltat pel mar. Pedalant per camins
durs de fer, amb fortes pujades i relliscoses baixades, ja que te molta pedra
solta.
Una trucada de l’Alfons ens ha evitat baixar a la Cala Tavallera, prevista
de fer amb el trac que portàvem. Ens ha dit que el tram final era molt difícil
i una mica perdedor, i com que hem començat tard (sortíem de Portbou a les
10,30), li hem fet cas i hem continuat cap a Cadaqués, seguint el GR92.
Tot i que segur que no tenia la dificultat de baixar i pujar la cala, deu
ni do aquest tros. Ens ha fet baixar per un corriol molt tècnic, on només els
cracs ha pogut seguir-lo muntats en bicicleta i després continuat ja per un
tram molt millor, fins que a les 15,30 hem arribat a Cadaqués. Aquí hem fet un
descans, i hem menjat alguna cosa. Tot i que portava menjar de casa, com que
ens hem aturat davant d’una botiga de menjars fets, no he pogut evitar la
temptació i m’he comprat quatre ous farcits, que estaven molt bons.
A les 16,00 hem reiniciat el camí. Hem baixat fins el port, continuant
pedalant fins al final mateix, on comença el camí de terra que, seguint el gr
92, ens portaria a Roses. Per aquesta zona, com pràcticament durant tot el camí, la tramuntana s’ha fer notar. El
paisatge, fantàstic.
Aquí se’ns ha fet de nit, però hem tingut la sort de passar abans que es
fes fosc i poder-les admirar, les cales Jòncols i Monjoi.
Hem arribat a Castelló d’Empúries a les 19,30, ja totalment fosc. Sort que
ja ho teníem previst, i portàvem llums de sobres.
07-12-14, CASTELLÓ D’AMPÚRIES-PALAMÓS, 75 QMS
Hem sortit a les 08,30 del mati i ven aviat hem arribat fins a l’entrada
als Aiguamolls de l’Empordà. Cada vegada que hem arribat aquí en bici, ens han
prohibit el pas, amb l’argument que per culpa dels turistes dels càmpings que
sovintegen a la vora, veuen obligats a prohibir el pas, però avui la guarda ha
tingut un bon dia i ens ha deixat passar. Això si, no hem molestat per res a la
fauna, hem passat amb molta calma, sense sorolls ni estridències.
A l’Escala hem fet un petit descans per menjar-nos els entrepans de
l’esmorzar, amb un vent fortíssim, i hem seguit, ara pel Parc Natural del
Montgrí i les Illes Medes. Hem travessat un bosc fantàstic i de seguida hem
arribar a Torroella de Montgrí, on hem travessat el riu Ter, immens, i l’hem
seguit pel seu marge dret, fins al final mateix, a la platja, on hem seguit per
uns camins i arrossars, que ara per la dreta, ara per l’esquerra, ens han
portat fins a Pals, on hem pres uns cafès a un bar del poble.
De Pals, aviat hem arribat a Palafrugell, on hem agafat la via verda del
Tren Petit i que de seguida ens ha portat fins a la Platja la Fosca, on estava
situat el nostre hotel.
08-12-14 PALAMÓS-BLANES, 63 QMS
Avui els comiats han sigut al mati, després de l’esmorzar, ja que uns
quants companys s’han dirigit cap a Caldes de Malavella, mentre que la Carme,
el Josep i jo hem continuat el nostre camí fins a Blanes.
La ruta ha començat seguint el Port de Palamós i continuant pels passeig
marítims dels pobles que anàvem passant, com Sant Antoni de Calonge, Platja
d’Aro, etc. Hem agafat a S’Agaró un camí de ronda que, com el de Llançà, ens ha
permès pedalar molt a la vora de l’aigua.
El dia en un principi ha sigut assolellat i sense vent. Ja quasi arribant a
Blanes, s’ha ennuvolat una mica.
A Sant Feliu de Guíxols hem fet l’últim cafè. Hem preguntat a la oficina de
turisme si funcionava el vaixell que fa la ruta St Feliu- Tossa, però ens han
dit que no, que només funciona els estius. Així que res, després del cafè hem continuat. Aquest tram, de Sant
Feliu fins a Blanes, ha sigut molt costerut. La carretera és un continu tobogan,
però tobogans dels forts, on passàvem dels 4-5 metres sobre el nivell del mar,
a quasi 200 en molt pocs quilòmetres, i això varies vegades, per lo que ha
sigut un cansament espectacular, i més amb alforges plenes fins dalt.
Hem arribat a Blanes a les 14,00 i abans d’agafar el tren
de tornada, hem fet un bon dinar de comiat i celebració per haver acabat
aquesta sortida tant maca. En total han sigut 210 qms i 3500 m +.
22 i 23 de Novembre 2014, ST CLIMENT-GAVÀ-LES CASES. 190 qms en bicicleta
de carretera.
Ja feia molt de temps que tenia pensat fer aquesta sortida, unir Sant
Climent de Llobregat, amb Les Cases d’Alcanar, els meus dos llocs de
residencia, en una sortida en bici d’un sol dia.
Lògicament, el primer que vaig fer és proposar-ho als meus companys de la
BTTUME, ja que estava segur que a uns quants els entusiasmaria aquesta idea, i
efectivament, aviat vam concretar un petit grupet que portaríem a terme aquest
repte. A última hora, vam tenir la baixa del Cèsar, a causa d’una caiguda que
va tenir unes setmanes enrere, el que va impossibilitar que podés participar.
Aquesta sortida era la més llarga que hem organitzat mai, així que teníem
d’intentar tenir-ho tot ben lligat. En un primer moment, no vam fer
esdeveniment, com fem habitualment quan proposem alguna sortida. Aquesta
travessa no era apta per a tothom, així que només ho proposaria al nostre grup
de socis de BTTUME. Per una banda, teníem d’evitar que vingués qui no podés
fer-la sencera i després, per temes d’acondicionament a casa. La meva proposta
era anar a dormir al nostre apartament, així que les possibilitats de dormir
eren dues persones a la meva habitació com a màxim, dues a la dels llits
petits, i un parell o tres màxim al menjador, entre el sofà i un matalàs que
tenim de més a la habitació petita.
Lògicament, l’apartament era pensat en passar la nit, i cada un de
nosaltres portaríem el nostre sac de dormir, perquè allà no tenim roba de llit
per tanta gent. Jo, que al final vaig dormir al meu llit, també ho vaig fer
dins el sac.
El segon tema era que per la llarga quilometrada que volíem fer, el més
convenient seria fer-ho amb un cotxe de suport. Ho fem així quan portem a terme
la Flama del Canigó i ens funciona molt be. El cotxe, a banda d’ajudar en
qualsevol situació de caiguda, o cansament, també ens porta l’equipatge i molt
important, ens serveix d’avituallament.
Ho vam parlar i de seguida es va oferir el Juanmi. La nostra idea en tot
cas era portar un cotxe, però que poguéssim pedalar tots, però el Juanmi es va
estimar més venir “de turisme”, com ha dit ell, sense bici.
Així que lligant-lo tot, va arribar el dia de la sortida,
Dissabte, dia 22 de Novembre 2014.
Vam quedar a la UME a les 06,45 del mati. Mitja hora abans, vaig sortir de
casa ja sobre la bici, sense anar-hi amb el cotxe, per no fer-lo passar la nit
a l’estació. En aquest trajecte, de casa a l’estació, vaig anar amb la motxilla
ben carregada a l’esquena, amb el sac, roba de carrer, de recanvi, estris
d’higiene, etc.
Al final, vam sortir a les 07,10. Érem el Josep Martínez, la Carme Cano, el
Juan Arnaldos i jo, més com dic, el
Juanmi portant el cotxe.
Encara era fosc, així que vam engegar els fantàstics llums que portem i ens
vam posar en marxa, agafant la carretera de Santa Creu de Calafell, en direcció
Castelldefels. Poc després de començar la pedalada, vam passar per davant d’on
viu el Cèsar, i el vam cridar, fent-li una salutació que no va escoltar,
lògicament, perquè a aquelles hores encara estaria dormint. Era una manera de
recordar-lo, ja que com he dit abans, no va poder venir per culpa d’una
caiguda.
Pujant i baixant les Costes del Garraf se’ns va fer de dia. És curiós com
aquesta carretera que coneixem tots de tota la vida com la de Les Costes del
Garraf, oficialment es diu Carretera de Barcelona a Valls, segons els mapes de
Via Michelin. Aquesta carretera ja és
una vella coneguda per mi, l’he fet moltes vegades, tant amb la bici de
carretera últimament, com amb la de BTT ja fa uns quants anys.
Aquests primers quilòmetres, com sempre em passa, em vaig endarrerir
respecte al grup, de manera que fins i tot el Josep va venir a pedalar amb mi
una estona, per no deixar-me sol, separat de la resta. Després entro en calor i
mantinc el ritme del grup, però sempre, d’entrada, em costa més.
Ens vam trobar per primera vegada amb el Juanmi a la benzinera que trobem
poc abans d’arribar a Sitges, on vam poder omplir els bidons d’aigua. De
seguida vam continuar, ja que de fet només portàvem 25 qms de pedalada.
Es curiós, però al poc de començar, quan portàvem això, 20 o 25 qms, entre
mi ja calculava que portàvem el 10%, o el 20% més endavant, joc que em donava
al·licients pensant amb el que ja teníem fet i del que ens quedava.
Preparats per la sortida. Estem a la estació RENFE de Gavà.
Sempre em passa, i imagino que a tothom, que en una llarga pedalada, o
caminada quan feia el camí de Sant Jaume, per exemple, que busco imaginar
situacions, per tal d’anar passant el temps i no adonar-me’n del que encara em
queda.
Sitges va passar aviat i tot seguit ens vam tornar a aturar, aquesta vegada
a Vilanova i la Geltrú, a menjar-nos xurros amb uns tallats a una xurreria que
coneixem, a la que ja hem anat alguna altre vegada, quan hem fet sortides
nocturnes per la zona del Garraf.
Uns bons xurros tot començant la sortida, estem a Vilanova.
Després vam anar passant els pobles costaners de Cubelles, Cunit, etc.
Crèiem que la ruta seguiria en la seva totalitat aquesta carretera C31, però
passat Calafell, el trac els va portar per l’interior, pels passeigs marítims,
lluny de la carretera i molt més segurs, encara que aquest desviament ens
allunyava del contacte amb el Juanmi, i això em preocupava, no sabia si aquest
traçat seria llarg o curt. Però no, poc després, a l’alçada de Comar-ruga, vam
tornar a la carretera, i poc després ens vam trobar un altre cop amb el Juanmi,
a Creixell.
Esmorzant a Creixell.
Va ser curiós com, mentre estàvem aturats parlant amb ell per telèfon per
tractar de localitzar-nos, va passar un cotxe pel nostre costat, que sortia
d’un d’aquells carrers, el conductor del qual circulava parlant amb el mòbil,
la dona no portava el cinturó cordat, i el nen petit, anava totalment lliure
pel seient del darrere. Unes quantes infraccions sí que acumulava. Jo li vaig
ensenyar la càmera, com volent dir-li que així no podia circular, i li va donar
el telèfon a la dona.
A l’alçada d’Altafulla, quan ens quedaven uns 7-8 qms per arribar a
Tarragona, i també mentre creuàvem
aquesta ciutat, ens van caure quatre gotes, que em feien témer que la pluja
acabés fent-nos la punyeta, però no, per sort només van ser això, quatre
gotetes de res.
El tram Tarragona – Cambrils potser va ser el pitjor, en el sentit que
travessar Vila-Seca i Salou, va ser molt avorrit. Cambrils el vam passar per la
seva part alta, lluny del mar, i passat aquest poble vam trucar al Juanmi, amb
qui vam tornar a trobar-nos pocs quilòmetres després.
Aquestes trobades amb el Juanmi van anar molt be, trencàvem la rutina de la
pedalada, fèiem petar la xerrada uns minuts, i lògicament, aprofitàvem per
omplir d’aigua els bidons o menjar una mica de fruita.
Després de passar L’Hospitalet del Infant i el circuit de Calafat, a
l’alçada de l’Ametlla de Mar la carretera, la n340 per la que vam circular des
de l’alçada de Calafell, s’allunya de la costa i s’enfila una estona, fins
arribar a l’alçada de la central nuclear de Vandellós.
Deixem el circuit de Calafat a la nostra esquerra, fins que uns quilòmetres
més enllà passem per El Perelló i l’Ampolla, moment en que ja començo a notar
aquella alegria de les bones sortides, de les molt difícils, quan comences a
veure o intuir que estàs ja molt a la vora de la teva destinació.
Això si, aquest tram, des de l’Hospitalet fins el Perelló, tot el tros de
la central nuclear, el vam passar pràcticament sols, sense cotxes ni els molt emprenyadors
camions que ens passen moltes vegades massa a la vora nostra i que, més d’una
vegada, el seu vent al passar-nos ens ha mogut una mica.
Aquí vam fer l’últim avituallament. Estàvem molt cansats, però ja ho teníem
tant a la vora que el cansament i el mal de qualsevol cosa, no ho notàvem, ara
venia allò que coneixem com a “subidón”, paraula espanyola que indica un
augment bestial i quasi de sobte d’adrenalina, per estar a punt d’aconseguir
alguna fita molt important. Aquí vam tornar a menjar fruita. Com veieu, durant
el dia vam menjar els xurros a Vilanova i l’entrepà d’esmorzar a Creixell, però
no ens vam aturar a dinar. Passàvem amb la fruita, alguns fruits secs o
xocolata, el que ens va permetre anar
tirant força be, sense perdre massa temps.
Uns quilòmetres més enllà i passàvem l’Aldea, on l’endemà agafaríem el tren
de tornada, agafant la nova carretera que ens evitat passar pel centre del
poble, i creuàvem el riu Ebre, amb tota
la seva majestuositat i el gran significat emotiu que això significava. La
l’havíem passat, ja estàvem a les seves terres, l’ambient ja m’era molt
familiar, perquè a partir d’aquí, els estius vinc amb la bici, o sigui, ja em
sentia a casa, tot i que faltaven quasi 30 qms.
Passat Amposta, i per evitar la n340 i els seus camions, dels que ja
estàvem cansats, vam agafar la TV3408, una carretera local, que en 10 qms ens
portava fins a Sant Carles de la Ràpita, en un tram sense cotxes i molt
agradable.
Ja pràcticament estàvem a casa!!!
Vam passar pel passeig marítim i el tram nou que voreja la platja, inclosa
una passarel·la de fusta que va per sobre de l’aigua durant uns metres, fins
que finalment, després del far de Sant Carles, ens fiquem de nou a la n340
antiga, la original, la que passa pels càmping i urbanitzacions i que evita,
fins a la fàbrica de ciment, coincidir de nou amb la n340 nova, i per tant, amb
els cotxes i camions que passen per
ella.
Ja pràcticament estem. Passem la benzinera i en dos quilòmetres més ens
trobem ja la desviació, a la nostra dreta, que ens entra a Les Cases d’Alcanar.
Entràvem al poble a les 17,30, o sigui, poc més de 10 hores des de la nostra
sortida de Gavà, a les 07,10 del mati.
En el moment de l'entrada a Les Cases d'Alcanar.
Estàvem desbordats d’alegria. Quan vam passar pel carrer Major i vam
arribar a la plaça de davant l’església, on hi ha un pou, vam fer-nos algunes
fotografies i ens vam abraçar de la alegria que teníem per haver-ho aconseguit.
Avui havíem fet la distància més gran feta en un sol dia, tots nosaltres, 190 qms. Jo uns quants més,
ja que venia de St Climent de Llobregat, però clar, 7 més no tenen importància.
Aquí lo gran ha sigut fer el que hem fet, venir a Les Cases des de Gavà.
Després de les abraçades, ens hem anat ja directes a l’apartament. Abans
hem volgut reservar taula al restaurant El Faro, però l’hem trobat tancat.
Quan ens hem trobat amb el Juanmi, ja directament hem entrat a casa, i ens
hem distribuït per habitacions. Jo m’he agafat la meva, el Josep i la Carme han
agafat la d’on dorm el Gerard i el Juanmi i el Juan es situaven al menjador. El
Juanmi s’ha portat fins i tot un matalàs i tots el sac de dormir, ja que allà
no tenim roba de llit per tanta gent.
A Les Cases sempre m'espera aquesta roseta.
A partir d’aquí, dutxes, canvis de roba i ens hem anat a donar una volta
pel poble, aprofitant el moment per reservar taula al Rest. Imar, ja que el
Faro seguia tancat.
El sopar ha tingut la categoria que corresponia a una sortida així; hem
demanat el menú de 20 euros, el qual constava de un pica-pica de primer, en el
que entrava una cassola de mariscada, amb musclos, cloïsses, gambes,
llagostins, cargols de mar, etc, i de segon fideuà i arròs caldós amb
llagostins. Per beure, hem demanat un vi molt bo, el Viña Esmeralda, i bons
postres.
Tot estava molt bo, i fins i tot la Carme ha demanat que li posessin en un
taper la resta d’arròs i fideuà que ha quedat a la cassola, perquè ja no podíem
més.
Sopant a Les Cases.
Lògicament, amb els estómacs tant plens, no podíem anar-nos a dormir, i hem
anat a donar una altre volta pel poble. Per una banda hem anat fins a la actual
biblioteca, i per l’altre fins al bar de copes que abans era restaurant, ja
passat el poble, davant mateix de la platja. Allà ens hem pres unes tòniques el
Juanmi i jo, i uns GT la resta.
Sobre les 00,00 ens posàvem a dormir i ven cert que ens hem adormit de
seguida. Portàvem tal cansament, que tots hem caigut en un profund son dels
angelets!!!
23-11-14
Després de la neteja general i recollida de tots els estris, sobre les
09,00 ens hem anat a esmorzar a un dels
forns del poble, ja amb les bicicletes.
Esmorzar a Les Cases, abans de pedalar pel Delta. Hem fet un bon esmorzar, a base
d’entrepà, cafè amb llet i suc de taronja, i seguidament ens hem anat cap a la
zona del Delta. Hem passat Sant Carles un altre cop i ens hem dirigit per la
carretereta que porta fins a Poblenou del Delta, i d’allà fins pràcticament la
platja. Seguidament, hem agafat la carretera que porta fins a Els Muntells,
travessant La Tancada, on per cert, hem pogut gaudir de la visió d’un munt de
flamencs, més de cent, allà amuntegats, com donant-se calor i més endavant, a
l’altre banda, dels bous que es crien en aquesta zona.
Els flamencs al Delta.
Seguidament hem fet un nou gir de 90 graus, i hem agafat l carretera que
primer ens ha portat a Amposta i d’allà a l’Aldea, on, com deia abans, hem
agafat el tren a les 13,36 en direcció St Vicens de Calders, on hem agafat el
rodalies per anar a Gavà i no veure’ns obligats a anar fins a Barcelona i
tornar enrere.
15-11-14 LA PORTALS 2014
En un dia assolellat i molt ventós, el Juanmi, el Jacinto i jo vam anar a
fer aquesta volta, coneguda com a Portals. Es tracta de fer una volta a la
muntanya de Montserrat, per camins.
Nosaltres l’hem feta pel nostre compte, però quan s’organitza de forma
oficial, hi participen centenars de ciclistes. I com he dit alguna vegada, no
m’agraden les sortides massa multitudinàries.
Al final, tots tres vam desplaçar-nos fins a Monistrol en cotxe. És més
car, però tens l’avantatge que un cop has acabat, tens el cotxe allà i no t’has
d’esperar a que vingui el tren, ni les molèsties amb els passatgers, ja que
aquest tren de tornada de Montserrat, sempre va ple.
Sobre les 09,15 vam començar la sortida, enfilant ja de seguida el camí que
voreja el riu Llobregat, en direcció Olesa. És el camí que he fet ja unes quantes
vegades, que venint de Olesa i en direcció Monistrol, puja a La Puda i després
baixa a ran de riu. Com que ha plogut molt en aquests dies, el camí estava ple
d’aigua, més o menys com sempre que passem per aquí.
Aquests primers quilòmetres han sigut de baixada general, excepte el tros
de pujada a la Puda, que encara que petit, s’enfila força en pocs metres.
Després, ve la baixada final que ens porta a la carretera, al principi del camí
de La Puda.
Després de conèixer aquest camí en les seves dues vessants, he de dir que
en direcció cap a Olesa és més fàcil de pujada que en sentit contrari.
A la carretera, hem fet camí direcció Monistrol durant uns 300 metres, i de
seguida hem agafat un camí semi asfaltat, en direcció muntanya, que ens
portaria a Collbató. En primer lloc, ja de pujada constant, passem pel mig
d’una urbanització, i ja de seguida girem a la dreta, seguint la llera d’una
riera coneguda com a Riera del Puig. Aquí costa una mica, perquè la riera és de
terra i les rodes s’enganxen una mica, i costa d’avançar.
Després deixem la riera i agafem un camí a ma dreta, iniciem una ziga-zaga
amb desnivells molt importants que ens obliga a avançar molt lentament, a
dosificar les forces, be, sobretot a mi i no tant al Jacinto, perquè el Juanmi
ha tirat molt be tota l’estona. En quan a mi, he notat molt que portava dues
setmanes sense sortir en bici, i les cames ja feia estona que em feien mal.
Després de les ziga-zagues, hem continuat pujant, fins que finalment hem
arribat a l’alçada de l’autovia que porta a Lleida, i hem continuat per un camí
lateral, que ens ha portat fins a Collbató.
Hem arribat a les 11,00 aproximadament, i hem esmorzat en un bar de la
plaça. Jo portava entrepà de casa, però al final m’he decidit a demanar-me un
entrepà de truita, per guardar l’altre per més endavant, ja que a partir
d’aquell moment, en principi ja no trobaríem cap altre bar fins acabar la
sortida, a Monistrol.
Que bons i que grans son els entrepans que preparen a segons quins bars!!
Aquest meu el podria haver repartit al menys entre dues persones. De fet, el
Juanmi i el Jacinto se’n repartit un entre els dos.
Ja amb la panxa plena, sobre quarts de dotze hem continuat el nostre camí.
Avui, a més, he estrenat un nou GPS, el GARMIN dakota 20, i he pogut seguir la
ruta, gràcies a que el dia abans vaig anar a casa del Cèsar a que m’ensenyés
com funciona, ja que ell en te un igual. Te molt bones prestacions. Ara espero
que m’aguanti una bona temporada, perquè l’altre s’ha acabat espatllant. Clar
que l’he utilitat molt!!
Després, sense deixar de pujar, hem continuat la ruta, mantenint sempre la
muntanya de Montserrat a la nostra dreta, fins arribar al poble de El Bruc. A
partir d’aquí, el desnivell de pujada s’incrementa molt i fins i tot hem hagut
de posar el peu al terra un parell de vegades, sobretot en el tram final de la
pujada, quan arribàvem a La Massana.
En aquest punt, jo tenia molta necessitat de beure alguna beguda dolça,
sobretot coca cola, com si de cop i volta m’hagués quedat sense sucre al cos. A
La Massana hi havia un gran desplegament de Mossos i de Bombers, i en un primer
moment em creia que hi havia alguna prova esportiva, de manera que fins i tot
pensava que podria haver alguna parada d’avituallament, on compraria la tant
anhelada beguda de cola fresca, però no. He preguntat a un bomber què passava,
i m’ha dit que estaven allà en la recerca d’un muntanyenc francès que feia dies
s’havia perdut.
Arribar fins a La Massana ens ha costat molt a tots, jo estava que no
podia, però per sort, a partir d’aquí ja tot canvia. Durant uns centenars de
metres baixem per la carretera, en direcció al Monestir, però aviat ens desviem
per un camí de terra. Ja des de La Massana, pràcticament tot és baixada, de
vegades fins i tot perillosa. Al final, hem arribat a la carretera B1123, que
seguint-la cap a la dreta, ens ha portat a Marganell i després fins a la
desviació en direcció Sant Cristòfol, justament per on passem quan fem Manresa
– Montserrat i també seguint el camí que vam fer a principis d’any en una
sortida que vam fer en bici de carretera amb el Rafa. Aquí hem deixat el trac i
lo primer que hem fet ha sigut aturar-nos a un bar i prendre’m l’anhelada
beguda refrescant de cola, que m’ha anat de perles.
Aquí ja portàvem 40 qms, i hem decidit que dinaríem al Restaurant Can Ibars, de Monistrol, un restaurant que ja
coneixem d’altres vegades, on hem arribat en 30 minuts.
Aquí hem guardat les bicis al magatzem i ens hem disposat a menjar-nos un
menú molt bo.
02-11-14, XX PEDALADA BARCELONA-SITGES-SANT CLIMENT
En un principi volia participar a la XX MARXA DEL GARRAF organitzada per la
UME, però el Gerard em va dir que volia participar en aquesta pedalada, així
que a última hora vaig canviar d'activitat i em vaig passar a la bicicleta de
carretera.
No és per buscar més motius, però segur que no estant gens ni mica entrenat
en sortides llargues caminant, no hagués acabat ni molt menys la Marxa.
Així que a l'hora prevista, vam sortir de casa amb les bicis, en direcció a
l'estació de rodalies de Viladecans.
Tot i que anàvem força d'hora, el tren ja anava ple de ciclistes en
direcció a la Pl Espanya, lloc de trobada i sortida de la pedalada.
Al tren ja ens vam trobar uns quants amics, i a partir d'aquí va ser un
continuo d'anar trobant amics dels molts que coneixem en les nostres activitats
ciclistes.
A l'hora prevista va començar la pedalada. Els organitzadors sempre fan una
mena de salutació, normalment sempre enfocada amb la necessitat de buscar la
seguretat a la carretera, ja que malauradament, cada cap de setmana tenim
notícies d'accidents en que algun ciclista ha resultat ferit o mort, normalment
atropellat per algun cotxe.
El Gerard, que està fet un crac, poc després de saludar als nostres amics,
ja se'n va anar a situar-se prop de les primeres files, i ja no el vaig tornar
a veure fins a l'arribada a Sitges.
Abans de començar, i situat sota mateix de les torres venecianes, em vaig
menjar el meu entrepà, perquè un cop posat en marxa ja m'estimo més anar fent
sense aturar-me.
Aquesta vegada la sortida es va fer per primer cop a la avinguda Maria
Cristina, en direcció a Montjuïc, de manera que vam començar de pujada, com si
anéssim al castell o a l'estadi olímpic, però sense arribar-hi, ja que en un
moment donat ens vam desviar per dirigir-nos a la Zona Franca, i ja des d'aquí
seguint el mateix camí de l'any passat, per travessar el Riu Llobregat pel
costat de la fàbrica de Nissan, ja a El Prat.
La pedalada ha sigut, com sempre, multitudinària. Segons els organitzadors
es van apuntar més de 4000 ciclistes, i aquí hem d'afegir a la gent que, com jo
mateix, vam anar-hi sense inscriure'ns.
Per motius que desconec, aquesta vegada no vam passar pel centre de
Castelldefels, i vam agafar un tros d'autovia de Castelldefels, la de sempre,
cosa veritablement inaudita, que tallin aquesta via no havia passat mai. Això
van ser pocs metres, ja que de seguida ens vam incorporar a la carretera antiga
i ja ara si, fins arribar a les Costes del Garraf, verdadera atracció d'aquesta
sortida, el poder fer aquest tram de les Costes sense cotxes i poder, per tant,
fer-lo amb la tranquil·litat que cap cotxe intentarà avançar-nos ni provocar
cap accident. També, el fet de poder situar-te al carril contrari sense perill,
forma part d'aquesta atracció.
A Sitges ens vam trucar amb el Gerard i vam quedar en trobar-nos a la
benzinera, primer gran punt de trobada de tota la gent que va en grup o amb
amics, i queden a la benzinera fins que es reuneix tot el grup.
Nosaltres també vam fer-ho, i molts amics dels que sortim a la UME.
Finalment, i després d'acomiadar-nos de tots, el Gerard i jo vam iniciar el
camí de tornada, i aquest s'ha convertit ja en la segona gran atracció del dia,
perquè som tants els ciclistes que fem el camí de tornada, que un altre cop
anem sols, això si, només pel nostre carril. D'aquesta manera es dóna la
curiositat que pel carril d'anada en direcció a Sitges passen els cotxes, i en
canvi, pel de tornada a Barcelona no en passa cap. de fet, durant tota la
tornada només ens van passar un parell de motos.
Al costat de la pujada al Rat Penat ens vam tornar a trobar amb el Gerard,
i vam decidir tornar a casa pel passeig marítim, potser un pel més llarg, però
també més segur, ja que no passen tants cotxes com a la carretera antiga.
Al pirulí de Gavà ens vam tornar a trobar, lògicament amb això de
trobar-nos vull dir que el Gerard esperava a que jo arribés, i ja des d'aquí sí
que ens vam acomiadar fins a casa.
01-11-14, SANT CLIMENT-VOLTA A MONTSERRAT-MONESTIR-SANT CLIMENT.
Aquesta vegada, vam proposar fer una sortida d'entrenament, de cara a la
pròxima sortida que farem el dia 22 de Novembre, quan ens llancem a fer
l'anomenada ULTRA BIKE Gavà-Les Cases d'Alcanar, així, buscant noms
espectaculars!!!
Aquell dia seran vora 200 qms i cal fer entrenaments abans, per poder
arribar al dia D el més entrenats possible.
Per tant i seguint també l'horari que caldrà fer aquell dia, ens vam trobar
a les 07,30 del mati el Cèsar, el Miguel, el Juan Arnaldos i jo, a Viladecans.
Concretament, vam quedar a la benzinera, ja que vaig aprofitar per inflar la
roda davantera, la qual tenia un pel baixa i que posats a inflar-la, se'm va
espatllar la vàlvula i la vaig haver de canviar, perquè ja era impossible
inflar-la.
Vam seguir la carretera en direcció Martorell i al costat mateix del Pont
del Diable, ens vam desviar camí d'Olesa de Montserrat. Aquest camí ja l'he fet
altres vegades, amb la bici de carretera.
Passat Olesa i a l'alçada d l'aeri, ens vam desviar en direcció Collbató,
fent aleshores 7 qms de pujada sostinguda, fins arribar a aquest poble. En
aquell moment ja teníem gana, així que ens vam anar fins a un bar que hi ha a
la plaça del poble, i ens vam menjar els nostres entrepans que portàvem per
esmorzar.
De passada, també vam descansar, ja que el ritme que portàvem era potser
més fort de l'habitual. Normal, amb els cracs que estiraven la sortida.!!
Després vam seguir en direcció al poble de El Bruc, també conegut en les
nostres sortides, i vam continuar cap a Can Massana, amb trams de forta pujada.
Durant aquesta pujada, em vaig caure dues vegades, per culpa que se'm va sortir
la cadena, vaig fer dos “xupats de cadena”,que vol dir que se'm surt del pinyó
gran, en direcció als radis, i lògicament, al posar-se fora dels pinyons
automàticament deixa de pedalejar, la bici pràcticament s'atura del tot i al
portar pedals automàtics, que a més els estreno avui, m'ha fet caure, perquè no vaig saber treure'ls a temps.
Aquests pedals els he posat de moment a la bici de carretera, perquè ajuden
molt a la pedalada, fas més força amb menys esforç. En un futur, quan estigui
ben acostumat a ells, els posaré també a la BTT, ja que podré mantenir les
botes. Però ja dic, això ho faré quan estigui molt acostumat al seu ús.
A Can Massana ens trobem en una cruïlla,. Si anéssim recte, en direcció
Manresa, acabaríem desviant-nos cap a la dreta, en direcció Marganell i
Castellvell i el Vilar, però vam decidir agafar la desviació que cap a la
dreta, ens porta primer a l'ermita de Sta Cecília i després al Monestir de
Montserrat. En aquest tram, ens trobem una mena de tobogan, ja que ens trobem
amb pujades i baixades constants, això si, sempre en una carretera ample i
fàcil de seguir. L'únic perill d'aquest tros de carretera és que el sol està a
l'altre banda, per lo que fa més fred i lo pitjor, el terra està moll encara de
la rosada de la matinada, amb algun perill de relliscada si fem alguna frenada
forta.
Finalment, arribem al Monestir i
podem comprovar les immenses cues de cotxes que es formen vora l'aparcament. És
curiós, que amb lo car que resulta aparcar als llocs habilitats, la gent
segueixi passant pel tub. Molts si, aparquen fora els límits de l'aparcament,
però és igual, hi ha molta cua per entrar i trobar un petit forat.
Vam estar poquet davant el monestir, el suficient com per fer-nos algunes
fotografies i de seguida vam continuar, perquè el tema era tornar fins a Gavà.
En aquell moment portàvem 70 qms justos i encara ens faltava la tornada, això
si, seria més curta, perquè en lloc de refer el camí fins aquell moment, vam
baixar directament cap a Monistrol. A mi em va anar be un petit cotxe blanc que
es va posar davant meu i que anava molt tranquil, de manera que em va permetre
posar-me al seu darrera i anar baixant, ràpid però sense passar-me. Els meus
companys, em van passar i ens vam trobar a la cruïlla de Monistrol.
D'aquí, ja direcció Gavà. De tant en tant ens preníem uns minuts de
descans, perquè com he dit abans, el ritme d'avui ha sigut fort, amb poques
aturades i descansos.
El pitjor d'aquesta sortida va ser una caiguda del Cèsar, ja passat
Martorell i abans de St Andreu de la Barca. Es va donar un cop bastant fort al
cap i a les espatlles. Estava estabornit, així que el vaig fer seure a la
parada de l'autobús i vaig trucar al 112 perquè vinguessin a veure'l.
Vaig tenir una decepció amb la companyia que teòricament vetlla per
nosaltres de la Federació Catalana de Ciclisme, ja que segons em van dir quan
els vaig trucar, només venen a veure al accidentat quan participa en una prova
o sortida organitzada per la pròpia FCC, però no si és una sortida d'una altre
mena.
L'ambulància el va recollir i el va portar a l'hospital de Martorell,
mentre nosaltres vam portar la bici a una botiga que havia al costat mateix,
perquè la guardessin fins que l'anéssim a recollir.
Mentre, vaig anar a casa a deixar la meva bici, agafar el meu cotxe i anar,
primer a recollir-li la bici i després a recollir-lo a ell a l'hospital. Vaig
estar amb ell una hora llarga, fins que sobre les 20,00 li van donar l'alta.
Estava una mica despistat, però sense importància.
