13-03-15 BARDENAS REALES

Després de mesos preparant aquesta sortida, per fi ha arribat el dia. Els nervis previs, molts. He passat la nit anterior al viatge nerviós, com sempre que comença una aventura d’aquesta envergadura.

 I portar a 28 persones a 400 qms de casa seva durant dos dies, en te, d’envergadura....

La sortida de fet ha sigut doble, en el sentit que uns hem passat només una nit fora de casa, que és el que en principi havíem acordat, i altres companys han volgut aprofitar el cap de setmana, i passar-hi dues nits.

El viatge també l’hem organitzat cada un pel seu compte, encara que lògicament, després la gent s’ha organitzat com millor li ha semblat.

Els que han passat les dues nits, han pogut llogar una furgoneta per portar les bicis, 14 en total, mentre que la gent s’ha situat en diferents cotxes, per millorar els costos dels desplaçaments, mentre que els que passàvem només una nit, hem anat pel nostre compte.

Des del primer moment, el Juan Arnaldos i jo ens vam posar d’acord en anar amb el meu cotxe. No podia portar ningú més, perquè no me’n fio del porta bicis que tinc, i no li  vull posar més de dues bicicletes.

En Juan i jo vam quedar que marxaríem d’hora i aniríem fent, camí de l’alberg. El vaig recollir a les 10,00 del matí i ja ens vam ficar a la autovia Barcelona-Lleida.

Durant el viatge, vam localitzar al Quim, i ens vam trobar amb ell a l’hora del dinar, a Pina de Ebro.

Tot el camí el vam fer per autovies-carreteres, sense agafar en cap moment l’autopista.

El Juan i jo vam arribar sobre les 16,30 al alberg Virgen del Yugo, situat a uns 6 qms del poble d’Arguedas, a les mateixes portes del Parc Natural de las Bardenas Reales. Vam arribar massa d’hora, perquè encara estava tancat i vaig haver d’avisar als que el porten, que ja estàvem allà, més que res perquè començava a fer fred. Van trigar una mitja hora en arribar. Mentre, el Juan i jo ens vam entretenir jugant amb un guineu que va venir al nostre costat, buscant menjar desesperadament.

Mentre esperàvem que arribessin els companys, el Juan, el Quim que va venir darrera nostre i jo, vam fer els nostres llits i fins i tot vam anar a posar la calefacció a les habitacions dels companys, perquè la trobessin calenta quan arribessin.

La gent va començar a arribar i vam distribuir les habitacions com les havíem planificat, en funció a quan es van anar inscrivint, ja que una d’elles, la de set persones, no tenia bany dins.

Sobre les 21,00 els que estàvem al alberg vam anar cap el restaurant Camino de Bardenas, on havíem reservat taula per 17 persones, disposats a provar i assaborir alguns plats típics de la zona, com la minestra de verdures i els cogollos de Tudela, amb uns mini espàrrecs damunt, també propis del territori. Tant la verdura com els cogollos, estaven molt bons. De segons, vam demanar costelles de xai, entrecots i sèpies a la planxa.

Al restaurant ens vam trobar amb la resta dels companys que van arribar.

Sobre les 23,00 vam tornar al alberg i ens vam anar a dormir, ja que l’endemà ens esperava una sortida molt especial.

14-03-15

Ens hem aixecat a les 07,00 del matí, per arribar a temps a esmorzar a les 07,30, com havíem planificat. El tema era matinar, perquè es que a més, havíem de recollir els entrepans del pic nic d’avui, i sent 25 dormint allà, la cosa se’ns podria haver sortit de mare.

Vaig repartir els entrepans i a les 09,00 en punt ens fèiem la fotografia del grup, posats tots un al costat de l’altre, davant mateix de la ermita que li dona nom al alberg, Ntra. Sra. Del Yugo.

Vam comprovar també que els gps funcionessin be, i tot seguit ens vam posar en marxa.

La ruta surt de l’alberg i es dirigeix cap a un lloc conegut com a la Senda Viva, una mena de tobogan molt tècnic, amb fortes pujades i baixades, que ens acosta a Arguedas, sense entrar-hi.

Vam fer un primer reagrupament al costat d’un corral típic d’aquesta zona, una construcció d’una sola planta, baixa i que dóna un aire als corrals i les cases que es veuen en les pel·lícules del oest americà, sobretot de la zona de Mèxic.

El temps, tot i que quan ens vam aixecar era d’un cel totalment clar i sense núvols, aviat es va tapar i segons on miraves, es veien algunes cortines de pluja, així que la por a que ens plogués era real, No passava res si patíem una pluja normaleta, però es que a la nostra ruta teníem molts quilòmetres on rodaríem en pistes d’argila, i clar, si plou s’enganxaria a les rodes i ens faria impossible avançar, ni tant sols pedalar, com em va passar durant la prèvia.

Però val, per sort ens va aguantar molt be el dia. Els núvols i la boira que vèiem allà al costat servien per tenir una lluminositat molt maca de la zona.

Ens vam tornar a reagrupar al  costat de l’aquarterament militar, moment on se’ns va afegir l’Alfred, que no havia pogut dormir amb nosaltres per un  compromís que li havia aparegut de sobte a la feina. El seu sacrifici venint va ser molt gran, ja que va dormir només dues hores per seguidament agafar el cotxe i venir a pedalar amb nosaltres.

Aquest és just el lloc on comença la ruta típica del Parc, fer la volta a la zona militar. Nosaltres, però, vam fer més. Ja que estàvem allà vam voler fer una ruta que ens permetés conèixer el parc en la seva totalitat, i tot i que hi ha llocs d’accés prohibit per protegir la fauna de la zona, principalment grans aus, com voltors i  àguiles, ho vam aconseguir, perquè vam seguir el trac que van utilitzar l’any 2013 els organitzadors de una prova ciclista de BTT que es celebra a la zona. Vam seguir la EXTREM BARDENAS 2013. Aquesta ruta és de 101 qms, i la vam retallar uns 20, per deixar-la en 83, ja que vam obviar la part que passa molt allunyada del parc. Jo crec que la organització de la extrem Bardenas la van incloure només per allargar-la.

Pocs quilòmetres més endavant, vam deixar el circuït general i vam entrar a la nomenada BARDENAS NEGRAS, un espai més muntanyós que les BARDENAS BLANQUES, i que de seguida s’enfila. Quan vaig venir a fer la prèvia, no vaig poder passar dels tres quilòmetres, perquè havia plogut i l’argila del terra se’m enganxava a la bici, i em feia impossible de pedalar. En canvi, ara feia dies que no plovia i el terra estava sec del tot, i es podia pedalar be.

D’entrada doncs s’enfila bastant i després aquest tram va tirant. Poc abans de travessar la carretera que va de Egea de los Caballeros a Tudela, vam tornar a aturar-nos en una altre d’aquelles típiques construccions, de corrals i de guarda de bestiar. Aquí vam descansar i menjar alguna cosa, per anar fent.

Tal i com havíem comunicat abans de sortir, la idea era intentar arribar a dinar al centre de informació, perquè després només quedessin pocs quilòmetres fins arribar a l’alberg.

Després de continuar i travessar la carretera, vam iniciar el que seria la pujada de més alçada del dia. La sort és que el camí era ample i fàcil, això si, costerut, de manera que la filera es va allargar molt.

Com havíem dit, alguns portàvem walki talki, imprescindible quan es fa una sortida d’aquesta envergadura, perquè ens permet estar connectats en tot moment, excepte quan hi ha alguna muntanya entre mig, o la distància és massa llarga, ja que els nostres aparells son senzills.

Això si, les vistes espectaculars, sobretot a mida que anàvem pujant l’espectacle millorava  consideradament.

Ens vam tornar a reagrupar dalt de tot i a partir d’aquí vam gaudir d’una llarga baixada per una pista que travessava un bosc de pins, molt frondós i preciós. La pena és que aquestes baixades encara que siguin llargues, duren poc, perquè aviat arribes al final.

A partir d’aquí duresa de la bona. No per fortes pujades, sinó per culpa del vent. Com quan vaig venir a fer la prèvia, aquí bufa fort el vent, sembla que molt sovint, perquè dues vegades que vinc, dues que l’enxampo. Però clar, aquesta vegada van ser uns 30 qms continus de lluita, que ens va fer cansar més del compte. De fet, a una companya, la Natàlia, la va fer plegar de lo cansada que estava, ja que a més, acabava de passar un refredat i estava fluixa.

Ja tornant, alguns companys es van quedar a dinar en una mena de refugi que vam trobar, però la majoria vam continuar, per allò de dinar el més a la vora possible.

Després d’haver sortit del circuït, 30 qms més endavant ens hi vam tornar a incorporar. Ara teníem el RALLON i la RALLA davant nostre, uns “cabeçons” als quals no podem accedir, perquè hi ha cria de voltors i àguiles, que per cert, es veuen volar per sobre del cim, buscant menjar.

Aquest tros es va fer llarg, des de la baixada van ser més de 30 qms d’anar endavant, fins que finalment ens vam tornar a trobar uns quants a un altre d’aquests refugis, però ja molt a la vora del símbol del Parc, el CASTILDETIERRA. Aquí alguns van dinar, però altres vam preferir esperar, menjar fruita o fruits secs, per enganyar l’estómac, amb la intenció d’anar fent, fins arribar al centre de informació, el qual ja estava molt a la vora.

El Castildetierra és impressionant.

Es també una construcció natural argilosa, que amb el temps es  va desmuntant i els trossos caient. Està protegit i no permeten que la gent passi d’unes balles, però val, estan molt a la vora del monument i s’aprecia perfectament.

Arribats aquí, la moral torna a aixecar-se. Sabem que ens queden pocs minuts per arribar al centre de informació i per tant, estem ja a uns 15 qms del nostre destí.

En pocs minuts, vam arribar i ens vam seure al mateix terra de dins l’edifici, per evitar el fred que feia fora, i ens vam disposar a menjar-nos els nostres entrepans. Com estava previst, la nevera estava plena de begudes refrescants, però no de cerveses. I la veritat, no se el perquè. Això que ho vam demanar, però res, algun purità no li sembla be que es venguin cerveses.

Allà ens hi vam estar uns 30-40 minuts, i sobre les 16,30 vam tornar a posar-nos en marxa. Només sortir ens va ploure, lo suficient com per aturar-nos a posar-nos els impermeables, però per sort, poc després el cel es va obrir i va sortir un bon sol.

Alguns companys van decidir retallar camí sense avisar-me, cosa que en un moment donat em va fer estar-me 12-14 minuts esperant-los per res, perquè no vaig poder parlar amb ells ni per walki ni per telèfon. Però be...

Ens va donar molta moral també quan el Juan ens va trucar per dir-nos que ell i els que anaven amb ell, ja havien arribat. Ells van passar de llarg el desviament al centre de informació i mentre nosaltres descansàvem, van continuar, així que ens van agafar més de mitja hora d’avantatge. Però ja dic, el fet de saber que ja havien arribat, tot i que en aquell moment estàvem pujant, ens va animar molt.

I això que ens van avisar que guardéssim forces pel tram final!!

Efectivament, després de pujar i pedalar per camins plans una bona estona, vam arribar a una cruïlla on un cartell ens indica, a Arguedas 8 qms i al alberg 2,2. Aquest cartell ens anima molt perquè queda molt poc, però el que no diu es que els últims 2 son de molt forta pujada, però que es pot fer be, poc a poc però be, perquè la pista és ample.

A les 18,00 en punt vaig trucar a ‘Elvira per avisar-la de que acabava d’arribar. 9 hores he estat!!! Amb un  bon dolor de cames, però molt content per la gesta aconseguida.

Això a nivell personal, content per haver fet tota la volta, però sobretot, content perquè tot ha funcionat de meravella. La gent ha quedat contenta, hem organitzat be els menjars, les habitacions i el tema de mostrar la llicència o treure’s l’assegurança temporal.

Al final, tot eren alegries, abraçades, cerveses de celebració, així que vaig descansar psíquicament, pensant en que per sort tot havia anat be.

Jo no em quedava per l’endemà, així que després de beure’m un aquarius, me’n vaig anar a dutxar i canviar-me de roba. Vaig gaudir de la dutxa com mai, l’aigua baixava amb força i prou calenta com per deixar-me de conya. Va durar la dutxa, certament, lògicament també, perquè em va costat 2,50 euros, així que vaig aprofitar.

Sobre les 19,30 el Juan i jo vam agafar el cotxe i vam tornar cap a casa, com havíem previst. Vam voler comprar alguns articles típics de la zona, com espàrrecs, o vi, o el que sigui, però no va haver-hi manera de trobar cap botiga oberta a Arguedas i menys a les gasolineres.
Vam sopar a l'àrea de servei d'Alfajarín, on per cert, ens van posar tres plats!! Vaig arribar a casa sobre les 03,00 de la matinada

09-03-15 SANT VICENS DE CALDERS-SITGES

EN aquesta sortida érem els socis Ana, Joan Carles, Cèsar, Susana, Miguel i Jordi i 8 amics més.

Aquesta és de les sortides que preparem per la gent poc avesada a anar en bici, perquè vagin entrenant i sobretot, agafar-li confiança.

A les 09,00 hem arribat a Sant Vicens, i abans de començar la pedalada, he tret les assegurances temporals a tots els participants que no tenien llicència.

La sortida ha sigut molt lleugera. Només sortir de St Vicens, ens hem ficat al passeig marítim de Comarruga, seguint-lo en direcció Sitges. Hem notat molt que s’acosten les eleccions, perquè eren moltes les obres d’acondicionament que es veuen al llarg del camí.

En algun moment hem patit alguna protesta d’alguns vianants, només pel fet d’anar en bici. Es curiós com la gent es creu amb el dret d’exigir que els ciclistes no podem circular per les amples aceres del passeig. No tenim cap culpa que encara no hagi un bon carril bici al llarg de tot el passeig marítim català.

A Cunit ens hem aturat a un bar a esmorzar els nostres entrepans, ben asseguts en una terrassa al mateix passeig.

Després de Vilanova ha sigut quan hem trobat algunes pujades, però sense massa importància. De seguida hem arribat  Sitges, donant per acabada la sortida.

28-02-15 GAVÀ-MARTORELL-GAVÀ ( per algunes cracs....)

28-02-15

GAVÀ-MARTORELL EN BICICLETA.

En una d’aquestes sortides que muntem sobre la marxa, avui hem fet aquesta de Gavà-Martorell, seguint el riu Llobregat. Hem sortit a les 08,30 de davant la UME, i érem el Miguel, Manuel, Montse i jo. També s’ha afegit el Manel, que havia quedat amb uns amics ja ficats al riu Llobregat.

En aquesta primera part de la ruta, ens ha guiat el Miguel, ja que en lloc d’anar per la carretera fins a St Boi, ens ha portat pels camps de conreu de El Prat, molt més segur en quan a trànsit, però una mica més llarg.

En aquesta població hem entrat al riu, pujant per la seva marge dreta, fins a Sant Boi, on hem passat a l’altre banda creuant el riu pel gual vell, que per cert, de vegades està arrasat per l’aigua quan el riu be ple.

A l’alçada de l’altre gual, el nou, ens hem trobat amb el Lluís, amb qui havíem quedat, creuant un altre cop el riu per aquest nou gual, i mantenint d’aquesta manera el riu a la nostre esquerra.

Ha sigut en aquest moment quan ens hem trobat amb el Guillem, que feia una ruta amb els companys Joan Carles i Eladio. Ells anaven a dinar calçots a Espiells, i compartien ruta amb nosaltres fins a Martorell.

La ruta ha anat molt be, encara que amb continu vent de cara que molestava una mica.

Hem travessat un altre cop el riu per una passarel·la que el creua, per evitar l’últim tros fins a Martorell, que en aquesta banda acaba pujant a la carretera i ens ofereix un petit tram un pel perillós. No passa res si no podem evitar-ho, però havent la possibilitat d’arribar per l’altre banda, ens hem estimat més fer-ho, i entrar a Martorell pel Pont del Diable. La nostra idea era anar a esmorzar al hotel Manel, però en aquesta època de l’any no tenen les taules a la terrassa, de manera que ens hem estimat més anar a un altre bar, aquest situat a més davant mateix de la estació de tren dels ferrocarrils, en els quals estava previst tornar.

Aquí m’he demanat una cervesa, ja que portava entrepà de casa. Després d’esmorzar, la gent s’ha animat i han decidit tornar també en bici, però el Manuel i jo no, tal i com teníem previst, hem tornat en tren, fins a l’estació de Sant Boi, on hem seguit per la carretera fins a Viladecans, on ens hem separat, ell continuant en direcció Gavà i jo pujant per la carretera de Sant Climent.

17-02-15 BARDENAS REALES, (prèvia)

17-02-15 BARDENAS REALES, (prèvia)

A meitats del pròxim mes de Març, el nostre grup de la bttume fem una sortida a Les Bardenas Reales, on per cert, en aquest moment s’han apuntat ja 29 persones. I clar, quan fem una sortida amb tanta gent i sobretot també, tant lluny, sempre arribo a la conclusió de la conveniència d’anar a fer una “prèvia”, el que vol dir anar a conèixer el terreny, la ruta, veure les dificultats que podem trobar, etc.

I vaig decidir fer-ho justament avui, dia 17 de febrer del 2015, data històrica, que em quedarà sempre a la memòria, perquè és el dia en que he gestionat la meva jubilació. 45 anys cotitzats ja son prou anys com per començar aquesta nova i última etapa en la meva vida, tot hi ha que dir-ho.

Així que dit i fet, sobre les 14,00 h vaig agafar el cotxe i me’n vaig anar cap allà. Quatre hores de viatge i 400 qms per endavant.

Per passar la nit, vaig anar a un hostal on vaig sopar i dormir molt be. La meva idea era anar a dormir al mateix alberg on passarem les nits del 13 i 14 de Març, però resulta que durant la setmana resta tancat, a menys que tinguin algun grup.

El viatge d’anada molt be, encara que tot just arribar a Arguedas, el poble on vaig dormir i porta de les Bardenas Reales, va començar a ploure, i vaig pensar ja en l’endemà, en si plouria durant la marxa.

Vaig sopar molt be. De primer em van posar POCHAS que és una mena de mongetes, amb tomàquet, molt bones i de segon COSTELLES DE BE, espectaculars de bones. Les costelles em van costar un suplement de 4 euros, però va valer la pena.

El dia 18, només despertar-me, vaig aixecar la persiana, i vaig descansar, al veure que no plovia, tot i que el cel estava ennuvolat. Imagino que molt a la vora va ploure, perquè el mòbil indicava 4 graus de temperatura i pluja.

Vaig esmorzar al mateix bar de l’hotel a les 08,15 ,amb una mica de retard sobre l’horari que havíem quedat de les 08,00, però be. Em van fer un entrepà de truita a la francesa, per dinar durant la travessa.

Sobre les 09,00 vaig posar-me en marxa, buscant el trac. Veia que el tenia a la vora, però no acabava d’arribar i és que després ho vaig veure, el trac realment no passa per dins el poble, sinó per les muntanyes properes.

Els primers quilòmetres els vaig fer per una carretera asfaltada, estreta, que poc a poc et porta fins a coincidir amb el trac, que t’arriba per l’esquerra.

En aquests primers moments, fent una fotografia del cartell de l’entrada al Parc Natural de les Bardenas Reales, vaig perdre un guant, i vaig haver de donar mitja volta fins a trobar-lo. Aquest retorn em va costar 6 qms entre l’anada i la tornada...

Poc després de reiniciar la ruta, vaig arribar a les portes del quarter de les forces armades espanyoles. Un cap primer em va aturar per dir-me algunes coses; per exemple, em va preguntar si l’estava gravant amb la go pro, li vaig dir que no, i em va recordar que estava prohibit gravar soldats o les instal·lacions militars. També, que no podia entrar a la zona militar, perquè justament aquell dia feien proves amb avions de guerra, llençant bombes i foc real dins el perímetre militar, i clar, que no m’acostés, perquè podria rebre metralla. Li vaig preguntar si anava en serio, incrèdul de mi, i em va dir que si. I per últim, em va inquirir en que era català, en pregunta, perquè veia la senyera a la meva jaqueta. Dic si, i em pregunta què és això de UME, i dic, unió muntanyenca eramprunyà, de Gavà, amb 51 anys de vida, molts més que la UME militar espanyola.

En fi, lògicament aquesta gent militar s’avorreix i ha de passar el temps d’alguna manera, com fer preguntes d’aquestes.

Després vaig continuar, pedalant pel perímetre de la zona militar, la qual sempre em quedava a la meva esquerra. I efectivament, poc després de marxar, van començar a arribar avions de guerra, tipus caces, que llençaven bombes i disparaven contra suposats objectius enemics. És espantós el soroll de les bombes caient i explotant. Com deu patir la gent que te la guerra a casa.  Com juguen a soldats i a la guerra aquesta gent, amb els nostres impostos...

Per cert, aquest parc te moltes normes i moltes prohibicions d’anar aquí o allà, son molt estrictes amb els ciclistes i visitants ens general, en canvi, al centre mateix del parc  és un espai militar on es llencen bombes de foc real. Quina hipocresia, no? Clar, que no havia dit que l’exèrcit espanyol paga a l’ajuntament 2 milions d’euros l’any en concepte de lloguer, segons em va dir l’amo del hotel.

Entre foto i foto, vaig arribar al punt on la ruta gira a la dreta, per dirigir-se cap el lloc conegut com les Bardenas Negras. La cosa comença fort, pujant, però quan portava dos o tres quilòmetres, vaig haver de tornar-me enrere, perquè de la pluja, el fang es ficava per tot arreu a la bici i m’impedia continuar. Quedava frenada totalment, perquè s’acumulava, entre altres llocs, al pont entre la roda del davant i els amortidors.

Així que vaig tornar a la pista que envolta el camp de tir i vaig estalviar-me 30 qms aproximadament. Aquí em vaig trobar amb una altre soldat, que em va parar, més simpàtica que el cabo primer d’abans, i em va explicar el mateix, que no entri al camp de tir pel perill de les bombes.

Just en aquest punt, el camí gira a l’esquerra 90 graus i al cap de 4 qms més, uns altre 90 graus, com si, encara que amb la llunyania, estiguéssim tornant cap a Arguedas o la ermita.

En aquest moment, és quan a la nostra dreta, però a certa distància, es veu un dels símbols del parc, un monticle conegut amb el nom de El Rallón, en que el seu cim és un altiplà impressionant. Tot i de lluny, impressiona veure’l. L’accés a aquest lloc és prohibit, perquè és zona de nidificació d’àligues, cosa que vaig poder comprovar en directe, quan vaig veure volar sobre el seu cim una dotzena d’àligues fent voltes per allà.

Pràcticament des de la desviació a les Bardenas Negras que no vaig poder arribar, he tingut un fort vent de cara, conegut per aquesta zona i per l’Aragó com el Cierzo, un fort vent que a més, era força fred. Tota l’estona l’he passat així, amb moltes dificultats i de vegades amb dolors als genolls, de la força que feia als pedals de la bici.

Així fins el següent gir d’uns altres 90 graus, també a l’esquerra, on de seguida es veu allà lluny el símbol de Navarra, el Castildetierra, un monticle en forma cònica invertida. De lluny sembla petit, penses que tant nom i tanta importància i després és una muntanyeta de res, però quan t’acostes, és quan comproves la seva magnitud, no per gran, perquè no ho és, però sí és diferent. Hi ha un panell que explica com era fa milers d’anys, molt més ample i que l’efecte de la pluja i el vent, l’han anat retallant, fins que ha quedat tal i com es veu actualment. Pronostiquen que en un futur, s’haurà trencat per la banda de dalt, pel mateix efecte de la força de la natura i anirà caient el seu cimet. Et demanen que no t’acostis, per preservar-lo. Al seu voltant, hi ha un terra argilós amb formes molt ondulades i característiques de gran part d’aquest parc.

Les pedres que es veuen a la base, han caigut del cim en el transcurs dels anys. I ara digues-me perquè han de llençar bombes tant a la vora d’aquest lloc.

Poc després de continuar, vaig arribar a una cruïlla. El trac segueix cap endavant, seguint el camí, però jo vaig agafar la carretera a la dreta, perquè uns homes em van dir que aquella carretera portava al centre d’informació del parc, i vaig voler anar-hi, perquè havia parlat amb una tal Andrea fa setmanes, avisant-la de la nostra visita.

Em va donar un planell i vaig comprovar que allà tenen màquines de begudes fredes, cosa que ens anirà molt be quan anem tots, perquè durant tota la volta no trobarem cap font i aquest serà l’únic lloc on podrem agafar begudes i potser podrà ser el lloc del dinar.

Després ve la última part de la sortida. Poc després de deixar el centre de informació  i de passar un petit pont sobre un barranc, vaig agafar un camí de terra que surt a la dreta , que de seguida s’enfila. El camí tira be, però em vaig trobar amb el mateix problema que al principi, primer molt vent de cara, potser fins i tot ara més fort i després més fang. I de tant en tant, cartells anunciant “gossos”, que em feien témer que si allò volia dir que podrien venir gossos a mossegar-me, amb aquella pujada i aquell vent, com collons sortiria del embolic? La sort és que no va aparèixer cap gos. El camí porta cap a un corral en runes, havent primer de traspassar una porta de ferro. Mentre m’hi acostava, mirava el trac per comprovar que anava be, perquè clar, això de passar una porta, encara que es trobava oberta, no em feia cap gràcia. Entre això i els gossos, ja em diràs...

Després de la casa en runes, em vaig trobar amb més fang, de manera que vaig veure’m obligat a caminar pel voral, una mica enfilat, per obviar el centre del camí, tot ple de fang i aigua durant un parell de quilòmetres. Degut al cansament i al vent, que continuava sent fort i de cara, vaig decidir caminar una mica, perquè pedalant la velocitat no era més alta, així que descansava una mica mentre caminava. En un moment donat, em vaig aturar per menjar-me una barreta, que per cert, és molt bona, de xocolata i plàtan, bastant sucosa, no es fa una bola a la boca.

El camí entra en una mena de passadís més alegre, pla i amb matolls a banda i banda, que et permeten respirar. Vas millor, et permet relaxar-te i vas pensant en que el final no pot trigar. Veig el trac, l’allunyo per veure quan queda, i efectivament, el camí fa un brusc gir a l’esquerra en el que em trobo i s’acosta el final. No obstant, penso, el trac acaba, i no ho tenia previst. Estic fent una ruta circular, no pot acabar. I pateixo, i em pregunto, i si acaba abans d’arribar a l’ermita, com continuo? Justament no feia ni 24 hores que li havia dit al Quim que amb aquests tracs és impossible perdre’s. I si em perdo??

Durant tot el camí, tota la ruta, l’espai és verge, però en la primera part, quan vas pel circuït, de tant en tant veus algun ciclista, o algun cotxe, o fins i tot militars, com els que m’han parat, però sortint del centre de informació i agafant el camí de la dreta, la cosa canvia. No es veu ningú, res, excepte la casa en runes no sembla que per allà hagi passat mai ningú, ni una senyal, ni un pal de llum, res. Només el paisatge àrid del desert.

Per sort, al final veig una senyal que m’indica que vaig be, que el trac no m’enganya. Un cartell m’avisa que em queden 2,2 qms per arribar a l’ermita de la Virgen del Yugo, i uns 8 per Arguedas. Val, ja quasi estic. A més, ara el camí és més ample i fàcil. Ja podia haver sigut tot així, no? Val, no, millor un caminet més estret i divertit, home, que els amples al final sembles autopistes i son molt monòtons.

Els tracs que havia consultat ho deien i realment vaig comprovar-ho, els últims centenars de metres fins arribar a l’ermita, s’eternitzen, perquè son de pujada constant. Des del principi del camí, veus l’ermita allà dalt, i penses, val, som-hi, fins allà hem de pujar.

És dur, però s’arriba aviat. La zona de l’ermita i l’alberg, totalment buides de gent, no hi ha ningú. Es una zona arranjada, planera i preparada perquè la gent descansi. Sembla que aquí celebren alguna romeria, com la trobada de la verge, o més ben dit, l’aparició de la verge, segons es llegeix en una làpida, perquè l’aparcament de cotxes és monumental, deu venir aquí tot el poble a fer pelegrinatge!

L’alberg, tancat, com deia abans, igual que l’ermita.

Allà, en un banc de pedra vaig menjar-me l’entrepà que m’havien fet al hotel, a resguard del vent, sense massa fred.  La poma, bona, però la mandarina seca, com les que tenim últimament a casa, no valen res.

I quan va venir el moment de tornar, aleshores vaig comprovar que, efectivament, el trac havia desaparegut. Arribava justament fins aquí i desapareixia.

Com que no tenia trac, vaig seguir per la carretera, això si, per no perdre’m vaig seguir el google maps del mòbil, que des de l’ermita em va senyalar el camí a Arguedas.

Els de l’hotel es van portar molt be. Al mati, mentre esmorzava, la mestressa em va dir que no faria la habitació i que si volia, podria dutxar-me al acabar. De fet aquesta no era la meva intenció, però va donar la casualitat que quan vaig arribar al cotxe, que el tenia aparcat davant mateix de l’hotel, el germà de la propietària em va veure, i va insistir en que em quedés a dutxar, per fer el camí de retorn net i descansat, cosa que vaig agrair profundament, perquè així va ser, vaig poder gaudir d’una dutxa molt relaxant i reparadora, per fer després els 400 qms fins a casa molt més descansat, amb la roba seca.

08-02-15 TERRASSA-SANT ADRIÀ DE BESÒS

Avui el despertador ha sonat a la mateixa hora que ahir, perquè agafàvem el mateix tren. El que sí ha canviat ha sigut la temperatura, ja que mentre ahir el termòmetre de la farmàcia de la plaça marcava 2º positius, avui en marcava quatre.

A l’estació de Gavà ens hem trobat el Miguel, la Fina, el Manuel, la Elisabeth i jo, i hem agafat el tren de les 07,34. Dins el tren, venien la Montse i el Cèsar i a la estació de Bellvitge ha pujat el Lluis.

A Sants ens hem trobat amb el Guillem i el Manel, a la Sagrera ha pujat la Carme Jansat i tota la resta de companys, fins a sumar-ne 19, ens esperaven a Terrassa.

De socis, érem la Montse, Cèsar, Juanmi, Montse, Miguel, Manuel, Juan Arnaldos i jo.

Hem arribat a Terrassa a la hora prevista i el primer que hem fet ha sigut prendre un cafè i anar al servei, un clàssic les nostres sortides. Potser la cosa s’ha allargat una mica, però clar, érem 19!!

Avui en lloc de seguir trac, hem seguit al Juanmi, ja que fa unes setmanes per aquesta zona del Vallès va haver-hi una ventada molt forta que va tombar centenars de pins, justament per la zona on anàvem avui, i no les teníem totes amb nosaltres. Per sort, el Juanmi ahir dissabte va fer una prèvia, va anar a reconèixer el terreny, i finalment hem pogut fer la ruta, no en la seva totalitat, però deu ni do.

Hem esquivat alguns arbres i vam desviar-nos una mica, fins arribar a la carretera que va de Sabadell a Matadepera, seguint-la uns metres en direcció a aquest poble, per un carril bici, fins que vam arribar a l’ermita de Sant Julià de l’Altura, on ens vam desviat a la dreta, agafant a partir d’aquell moment, el camí de sempre, que comença amb una bona baixada, que ens fa extremer les precaucions, perquè tot i no ser molt difícil, s’ha de vigilar una mica.

Aquest tros és preciós, un mon apart, una vegetació exuberant, i també aquí de tant en tant ens vam trobar algun arbre caigut, però sense conseqüències per la nostra integritat.

La gent va gaudir molt d’aquest tros, on també creuem unes quantes rieres, donant-li un aire més aventurer a la sortida.

Després d’aquesta bona estona, aviat vam arribar a la llera del riu Ripoll, que va tirant avall, esquivant pobles, indústries i camps de conreu, fins que a l’alçada de Montcada i Reixac s’uneix al Besòs. Aquí em vaig despistar una mica, perquè em creia que hi havia algú darrera i em vaig estar esperant una estona, fins que el Cèsar em va confirmar que tothom estava davant.

La última part va anar seguint el Besòs avall, amb la seva àrea fluvial arranjada i molt utilitzada per esportistes de tota mena, gent caminant, en bici, en patins, i moltes famílies amb nens, que li donen molta vida. De fet, hem de vigilar i anar amb molt de compte, perquè està molt masificat.

Aquest camí ens porta fins a la mateixa platja de Sant Adrià, on després de les fotografies de rigor, hem seguit pel seu passeig marítim, primer pel de Sant Adrià i seguidament pel de Badalona, passant per la passarel·la de davant la fàbrica Anís del Mono, on també ens hem fotografiat alguns.

Ja molt aviat, hem arribat al club nàutic del Bétulo, on teníem reservada una taula per dinar una bona paella. En aquest dinar, hem tingut la sort que ens acompanyés la Gemma, vestida de carrer, clar, perquè encara no pot anar en bici per la seva lesió.

07-02-15. SANT CUGAT - PANTÀ DE VALLVIDRERA - SANTS

07-02-15 SANT CUGAT – PANTÀ DE VALLVIDRERA – SANTS

En una sortida organitzada sobre la marxa, i en un dels dies més freds de l’hivern, ens hem trobat a Sant Cugat per tal de fer una sortida pel Parc de Collserola, un espai maquíssim el qual tenim un pel oblida’t.

Hem participat els socis Cèsar, Juan i Jordi, i ens han acompanyat els amics Joan Rovira i Josep Maria Vera.

Quan hem començat a pedalar, a la placeta de davant la estació dels FFGG, el termòmetre assenyalava -1º, o sigui que deu ni do. Sort que el dia era bo i el sol acabaria obrint-se pas per entre mig dels estrets núvols que el tapaven.

També ha sigut el dia en que he estrenat el wind de coll de la BTTUME i a més, el passa muntanyes que em vaig comprar l’altre dia, i que puc dir que va de conya.

Només sortir de Sant Cugat, hem agafat el camí que s’endinsa a Collserola. Hem passat per davant del Pi de’n Xandri i durant uns quilòmetres hem seguit el mateix traçat de quan vam fer la nocturna Les Planes-Tibidabo, passant per l’ermita de Sant Medi.

A l’ermita no hem arribat, perquè hem passat de llarg la desviació que ens hi porta.

He tingut una important averia en la bici. Els cables dels canvis s’han espatllat i s’han pinçat, de manera que era impossible reduir plats, problema greu en aquesta sortida, ja que Collserola està ple de pujades i baixades, algunes fortes, i no podia canviar a plats més petits. He acabat deixant només el del mig i anar tirant.

Sobre els 10 qms hem arribat al Pantà de Vallvidrera, on em feia molta il·lusió tornar-hi després de potser 40 anys que no hi anava.

Les  cases estan igual, no hi ha edificacions noves, només el pantà a gaudit d’una millora important, i és que ara està ple i controlat de manera que quan s’asseca a l’estiu, les aigües subterrànies transvasen aigua al pantà i així es manté sempre ple.

Hem esmorzat a un bar molt peculiar de davant mateix. Ens han preparat una botifarra molt bona, i m’ha cridat l’atenció la forma d’atendre el local de l’amo, sempre segut a una taula i cobrant des d’allà, res del taulell.

Després d’esmorzar, m’he decidit en tornar a Gavà, a veure si el Subirà estigués obert per portar-li la bici, però no, estava tancat, així que hi deixaré per la pròxima setmana.