17-02-15
BARDENAS REALES, (prèvia)
A
meitats del pròxim mes de Març, el nostre grup de la bttume fem una sortida a
Les Bardenas Reales, on per cert, en aquest moment s’han apuntat ja 29
persones. I clar, quan fem una sortida amb tanta gent i sobretot també, tant
lluny, sempre arribo a la conclusió de la conveniència d’anar a fer una
“prèvia”, el que vol dir anar a conèixer el terreny, la ruta, veure les
dificultats que podem trobar, etc.
I vaig
decidir fer-ho justament avui, dia 17 de febrer del 2015, data històrica, que
em quedarà sempre a la memòria, perquè és el dia en que he gestionat la meva
jubilació. 45 anys cotitzats ja son prou anys com per començar aquesta nova i
última etapa en la meva vida, tot hi ha que dir-ho.
Així
que dit i fet, sobre les 14,00 h vaig agafar el cotxe i me’n vaig anar cap
allà. Quatre hores de viatge i 400 qms per endavant.
Per
passar la nit, vaig anar a un hostal on vaig sopar i dormir molt be. La meva
idea era anar a dormir al mateix alberg on passarem les nits del 13 i 14 de
Març, però resulta que durant la setmana resta tancat, a menys que tinguin
algun grup.
El viatge
d’anada molt be, encara que tot just arribar a Arguedas, el poble on vaig
dormir i porta de les Bardenas Reales, va començar a ploure, i vaig pensar ja
en l’endemà, en si plouria durant la marxa.
Vaig
sopar molt be. De primer em van posar POCHAS que és una mena de mongetes, amb
tomàquet, molt bones i de segon COSTELLES DE BE, espectaculars de bones. Les
costelles em van costar un suplement de 4 euros, però va valer la pena.
El dia
18, només despertar-me, vaig aixecar la persiana, i vaig descansar, al veure
que no plovia, tot i que el cel estava ennuvolat. Imagino que molt a la vora va
ploure, perquè el mòbil indicava 4 graus de temperatura i pluja.
Vaig
esmorzar al mateix bar de l’hotel a les 08,15 ,amb una mica de retard sobre
l’horari que havíem quedat de les 08,00, però be. Em van fer un entrepà de
truita a la francesa, per dinar durant la travessa.
Sobre
les 09,00 vaig posar-me en marxa, buscant el trac. Veia que el tenia a la vora,
però no acabava d’arribar i és que després ho vaig veure, el trac realment no
passa per dins el poble, sinó per les muntanyes properes.
Els
primers quilòmetres els vaig fer per una carretera asfaltada, estreta, que poc
a poc et porta fins a coincidir amb el trac, que t’arriba per l’esquerra.
En
aquests primers moments, fent una fotografia del cartell de l’entrada al Parc
Natural de les Bardenas Reales, vaig perdre un guant, i vaig haver de donar
mitja volta fins a trobar-lo. Aquest retorn em va costar 6 qms entre l’anada i
la tornada...
Poc
després de reiniciar la ruta, vaig arribar a les portes del quarter de les
forces armades espanyoles. Un cap primer em va aturar per dir-me algunes coses;
per exemple, em va preguntar si l’estava gravant amb la go pro, li vaig dir que
no, i em va recordar que estava prohibit gravar soldats o les instal·lacions
militars. També, que no podia entrar a la zona militar, perquè justament aquell
dia feien proves amb avions de guerra, llençant bombes i foc real dins el
perímetre militar, i clar, que no m’acostés, perquè podria rebre metralla. Li
vaig preguntar si anava en serio, incrèdul de mi, i em va dir que si. I per
últim, em va inquirir en que era català, en pregunta, perquè veia la senyera a
la meva jaqueta. Dic si, i em pregunta què és això de UME, i dic, unió
muntanyenca eramprunyà, de Gavà, amb 51 anys de vida, molts més que la UME
militar espanyola.
En fi,
lògicament aquesta gent militar s’avorreix i ha de passar el temps d’alguna
manera, com fer preguntes d’aquestes.
Després
vaig continuar, pedalant pel perímetre de la zona militar, la qual sempre em
quedava a la meva esquerra. I efectivament, poc després de marxar, van començar
a arribar avions de guerra, tipus caces, que llençaven bombes i disparaven
contra suposats objectius enemics. És espantós el soroll de les bombes caient i
explotant. Com deu patir la gent que te la guerra a casa. Com juguen a soldats i a la guerra aquesta
gent, amb els nostres impostos...
Per
cert, aquest parc te moltes normes i moltes prohibicions d’anar aquí o allà,
son molt estrictes amb els ciclistes i visitants ens general, en canvi, al centre
mateix del parc és un espai militar on
es llencen bombes de foc real. Quina hipocresia, no? Clar, que no havia dit que
l’exèrcit espanyol paga a l’ajuntament 2 milions d’euros l’any en concepte de
lloguer, segons em va dir l’amo del hotel.
Entre
foto i foto, vaig arribar al punt on la ruta gira a la dreta, per dirigir-se
cap el lloc conegut com les Bardenas Negras. La cosa comença fort, pujant, però
quan portava dos o tres quilòmetres, vaig haver de tornar-me enrere, perquè de la
pluja, el fang es ficava per tot arreu a la bici i m’impedia continuar. Quedava
frenada totalment, perquè s’acumulava, entre altres llocs, al pont entre la
roda del davant i els amortidors.
Així
que vaig tornar a la pista que envolta el camp de tir i vaig estalviar-me 30
qms aproximadament. Aquí em vaig trobar amb una altre soldat, que em va parar,
més simpàtica que el cabo primer d’abans, i em va explicar el mateix, que no
entri al camp de tir pel perill de les bombes.
Just
en aquest punt, el camí gira a l’esquerra 90 graus i al cap de 4 qms més, uns
altre 90 graus, com si, encara que amb la llunyania, estiguéssim tornant cap a
Arguedas o la ermita.
En
aquest moment, és quan a la nostra dreta, però a certa distància, es veu un
dels símbols del parc, un monticle conegut amb el nom de El Rallón, en que el
seu cim és un altiplà impressionant. Tot i de lluny, impressiona veure’l.
L’accés a aquest lloc és prohibit, perquè és zona de nidificació d’àligues,
cosa que vaig poder comprovar en directe, quan vaig veure volar sobre el seu
cim una dotzena d’àligues fent voltes per allà.
Pràcticament
des de la desviació a les Bardenas Negras que no vaig poder arribar, he tingut
un fort vent de cara, conegut per aquesta zona i per l’Aragó com el Cierzo, un
fort vent que a més, era força fred. Tota l’estona l’he passat així, amb moltes
dificultats i de vegades amb dolors als genolls, de la força que feia als
pedals de la bici.
Així
fins el següent gir d’uns altres 90 graus, també a l’esquerra, on de seguida es
veu allà lluny el símbol de Navarra, el Castildetierra, un monticle en forma
cònica invertida. De lluny sembla petit, penses que tant nom i tanta
importància i després és una muntanyeta de res, però quan t’acostes, és quan
comproves la seva magnitud, no per gran, perquè no ho és, però sí és diferent.
Hi ha un panell que explica com era fa milers d’anys, molt més ample i que
l’efecte de la pluja i el vent, l’han anat retallant, fins que ha quedat tal i
com es veu actualment. Pronostiquen que en un futur, s’haurà trencat per la
banda de dalt, pel mateix efecte de la força de la natura i anirà caient el seu
cimet. Et demanen que no t’acostis, per preservar-lo. Al seu voltant, hi ha un
terra argilós amb formes molt ondulades i característiques de gran part d’aquest
parc.
Les
pedres que es veuen a la base, han caigut del cim en el transcurs dels anys. I
ara digues-me perquè han de llençar bombes tant a la vora d’aquest lloc.
Poc
després de continuar, vaig arribar a una cruïlla. El trac segueix cap endavant,
seguint el camí, però jo vaig agafar la carretera a la dreta, perquè uns homes
em van dir que aquella carretera portava al centre d’informació del parc, i
vaig voler anar-hi, perquè havia parlat amb una tal Andrea fa setmanes,
avisant-la de la nostra visita.
Em va
donar un planell i vaig comprovar que allà tenen màquines de begudes fredes,
cosa que ens anirà molt be quan anem tots, perquè durant tota la volta no
trobarem cap font i aquest serà l’únic lloc on podrem agafar begudes i potser
podrà ser el lloc del dinar.
Després
ve la última part de la sortida. Poc després de deixar el centre de informació i de passar un petit pont sobre un barranc,
vaig agafar un camí de terra que surt a la dreta , que de seguida s’enfila. El
camí tira be, però em vaig trobar amb el mateix problema que al principi,
primer molt vent de cara, potser fins i tot ara més fort i després més fang. I
de tant en tant, cartells anunciant “gossos”, que em feien témer que si allò
volia dir que podrien venir gossos a mossegar-me, amb aquella pujada i aquell
vent, com collons sortiria del embolic? La sort és que no va aparèixer cap gos.
El camí porta cap a un corral en runes, havent primer de traspassar una porta
de ferro. Mentre m’hi acostava, mirava el trac per comprovar que anava be,
perquè clar, això de passar una porta, encara que es trobava oberta, no em feia
cap gràcia. Entre això i els gossos, ja em diràs...
Després
de la casa en runes, em vaig trobar amb més fang, de manera que vaig veure’m
obligat a caminar pel voral, una mica enfilat, per obviar el centre del camí,
tot ple de fang i aigua durant un parell de quilòmetres. Degut al cansament i
al vent, que continuava sent fort i de cara, vaig decidir caminar una mica,
perquè pedalant la velocitat no era més alta, així que descansava una mica
mentre caminava. En un moment donat, em vaig aturar per menjar-me una barreta,
que per cert, és molt bona, de xocolata i plàtan, bastant sucosa, no es fa una
bola a la boca.
El
camí entra en una mena de passadís més alegre, pla i amb matolls a banda i
banda, que et permeten respirar. Vas millor, et permet relaxar-te i vas pensant
en que el final no pot trigar. Veig el trac, l’allunyo per veure quan queda, i
efectivament, el camí fa un brusc gir a l’esquerra en el que em trobo i
s’acosta el final. No obstant, penso, el trac acaba, i no ho tenia previst.
Estic fent una ruta circular, no pot acabar. I pateixo, i em pregunto, i si
acaba abans d’arribar a l’ermita, com continuo? Justament no feia ni 24 hores
que li havia dit al Quim que amb aquests tracs és impossible perdre’s. I si em
perdo??
Durant
tot el camí, tota la ruta, l’espai és verge, però en la primera part, quan vas
pel circuït, de tant en tant veus algun ciclista, o algun cotxe, o fins i tot
militars, com els que m’han parat, però sortint del centre de informació i
agafant el camí de la dreta, la cosa canvia. No es veu ningú, res, excepte la
casa en runes no sembla que per allà hagi passat mai ningú, ni una senyal, ni
un pal de llum, res. Només el paisatge àrid del desert.
Per
sort, al final veig una senyal que m’indica que vaig be, que el trac no
m’enganya. Un cartell m’avisa que em queden 2,2 qms per arribar a l’ermita de
la Virgen del Yugo, i uns 8 per Arguedas. Val, ja quasi estic. A més, ara el
camí és més ample i fàcil. Ja podia haver sigut tot així, no? Val, no, millor
un caminet més estret i divertit, home, que els amples al final sembles
autopistes i son molt monòtons.
Els
tracs que havia consultat ho deien i realment vaig comprovar-ho, els últims
centenars de metres fins arribar a l’ermita, s’eternitzen, perquè son de pujada
constant. Des del principi del camí, veus l’ermita allà dalt, i penses, val,
som-hi, fins allà hem de pujar.
És
dur, però s’arriba aviat. La zona de l’ermita i l’alberg, totalment buides de
gent, no hi ha ningú. Es una zona arranjada, planera i preparada perquè la gent
descansi. Sembla que aquí celebren alguna romeria, com la trobada de la verge,
o més ben dit, l’aparició de la verge, segons es llegeix en una làpida, perquè
l’aparcament de cotxes és monumental, deu venir aquí tot el poble a fer
pelegrinatge!
L’alberg,
tancat, com deia abans, igual que l’ermita.
Allà,
en un banc de pedra vaig menjar-me l’entrepà que m’havien fet al hotel, a
resguard del vent, sense massa fred. La
poma, bona, però la mandarina seca, com les que tenim últimament a casa, no
valen res.
I quan
va venir el moment de tornar, aleshores vaig comprovar que, efectivament, el
trac havia desaparegut. Arribava justament fins aquí i desapareixia.
Com
que no tenia trac, vaig seguir per la carretera, això si, per no perdre’m vaig
seguir el google maps del mòbil, que des de l’ermita em va senyalar el camí a
Arguedas.
Els de
l’hotel es van portar molt be. Al mati, mentre esmorzava, la mestressa em va
dir que no faria la habitació i que si volia, podria dutxar-me al acabar. De
fet aquesta no era la meva intenció, però va donar la casualitat que quan vaig
arribar al cotxe, que el tenia aparcat davant mateix de l’hotel, el germà de la
propietària em va veure, i va insistir en que em quedés a dutxar, per fer el
camí de retorn net i descansat, cosa que vaig agrair profundament, perquè així
va ser, vaig poder gaudir d’una dutxa molt relaxant i reparadora, per fer
després els 400 qms fins a casa molt més descansat, amb la roba seca.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada