SORTIDES EN BTT

13-03-15 BARDENAS REALES

Després de mesos preparant aquesta sortida, per fi ha arribat el dia. Els nervis previs, molts. He passat la nit anterior al viatge nerviós, com sempre que comença una aventura d’aquesta envergadura.

 I portar a 28 persones a 400 qms de casa seva durant dos dies, en te, d’envergadura....

La sortida de fet ha sigut doble, en el sentit que uns hem passat només una nit fora de casa, que és el que en principi havíem acordat, i altres companys han volgut aprofitar el cap de setmana, i passar-hi dues nits.

El viatge també l’hem organitzat cada un pel seu compte, encara que lògicament, després la gent s’ha organitzat com millor li ha semblat.

Els que han passat les dues nits, han pogut llogar una furgoneta per portar les bicis, 14 en total, mentre que la gent s’ha situat en diferents cotxes, per millorar els costos dels desplaçaments, mentre que els que passàvem només una nit, hem anat pel nostre compte.

Des del primer moment, el Juan Arnaldos i jo ens vam posar d’acord en anar amb el meu cotxe. No podia portar ningú més, perquè no me’n fio del porta bicis que tinc, i no li  vull posar més de dues bicicletes.

En Juan i jo vam quedar que marxaríem d’hora i aniríem fent, camí de l’alberg. El vaig recollir a les 10,00 del matí i ja ens vam ficar a la autovia Barcelona-Lleida.

Durant el viatge, vam localitzar al Quim, i ens vam trobar amb ell a l’hora del dinar, a Pina de Ebro.

Tot el camí el vam fer per autovies-carreteres, sense agafar en cap moment l’autopista.

El Juan i jo vam arribar sobre les 16,30 al alberg Virgen del Yugo, situat a uns 6 qms del poble d’Arguedas, a les mateixes portes del Parc Natural de las Bardenas Reales. Vam arribar massa d’hora, perquè encara estava tancat i vaig haver d’avisar als que el porten, que ja estàvem allà, més que res perquè començava a fer fred. Van trigar una mitja hora en arribar. Mentre, el Juan i jo ens vam entretenir jugant amb un guineu que va venir al nostre costat, buscant menjar desesperadament.

Mentre esperàvem que arribessin els companys, el Juan, el Quim que va venir darrera nostre i jo, vam fer els nostres llits i fins i tot vam anar a posar la calefacció a les habitacions dels companys, perquè la trobessin calenta quan arribessin.

La gent va començar a arribar i vam distribuir les habitacions com les havíem planificat, en funció a quan es van anar inscrivint, ja que una d’elles, la de set persones, no tenia bany dins.

Sobre les 21,00 els que estàvem al alberg vam anar cap el restaurant Camino de Bardenas, on havíem reservat taula per 17 persones, disposats a provar i assaborir alguns plats típics de la zona, com la minestra de verdures i els cogollos de Tudela, amb uns mini espàrrecs damunt, també propis del territori. Tant la verdura com els cogollos, estaven molt bons. De segons, vam demanar costelles de xai, entrecots i sèpies a la planxa.

Al restaurant ens vam trobar amb la resta dels companys que van arribar.

Sobre les 23,00 vam tornar al alberg i ens vam anar a dormir, ja que l’endemà ens esperava una sortida molt especial.

14-03-15

Ens hem aixecat a les 07,00 del matí, per arribar a temps a esmorzar a les 07,30, com havíem planificat. El tema era matinar, perquè es que a més, havíem de recollir els entrepans del pic nic d’avui, i sent 25 dormint allà, la cosa se’ns podria haver sortit de mare.

Vaig repartir els entrepans i a les 09,00 en punt ens fèiem la fotografia del grup, posats tots un al costat de l’altre, davant mateix de la ermita que li dona nom al alberg, Ntra. Sra. Del Yugo.

Vam comprovar també que els gps funcionessin be, i tot seguit ens vam posar en marxa.

La ruta surt de l’alberg i es dirigeix cap a un lloc conegut com a la Senda Viva, una mena de tobogan molt tècnic, amb fortes pujades i baixades, que ens acosta a Arguedas, sense entrar-hi.

Vam fer un primer reagrupament al costat d’un corral típic d’aquesta zona, una construcció d’una sola planta, baixa i que dóna un aire als corrals i les cases que es veuen en les pel·lícules del oest americà, sobretot de la zona de Mèxic.

El temps, tot i que quan ens vam aixecar era d’un cel totalment clar i sense núvols, aviat es va tapar i segons on miraves, es veien algunes cortines de pluja, així que la por a que ens plogués era real, No passava res si patíem una pluja normaleta, però es que a la nostra ruta teníem molts quilòmetres on rodaríem en pistes d’argila, i clar, si plou s’enganxaria a les rodes i ens faria impossible avançar, ni tant sols pedalar, com em va passar durant la prèvia.

Però val, per sort ens va aguantar molt be el dia. Els núvols i la boira que vèiem allà al costat servien per tenir una lluminositat molt maca de la zona.

Ens vam tornar a reagrupar al  costat de l’aquarterament militar, moment on se’ns va afegir l’Alfred, que no havia pogut dormir amb nosaltres per un  compromís que li havia aparegut de sobte a la feina. El seu sacrifici venint va ser molt gran, ja que va dormir només dues hores per seguidament agafar el cotxe i venir a pedalar amb nosaltres.

Aquest és just el lloc on comença la ruta típica del Parc, fer la volta a la zona militar. Nosaltres, però, vam fer més. Ja que estàvem allà vam voler fer una ruta que ens permetés conèixer el parc en la seva totalitat, i tot i que hi ha llocs d’accés prohibit per protegir la fauna de la zona, principalment grans aus, com voltors i  àguiles, ho vam aconseguir, perquè vam seguir el trac que van utilitzar l’any 2013 els organitzadors de una prova ciclista de BTT que es celebra a la zona. Vam seguir la EXTREM BARDENAS 2013. Aquesta ruta és de 101 qms, i la vam retallar uns 20, per deixar-la en 83, ja que vam obviar la part que passa molt allunyada del parc. Jo crec que la organització de la extrem Bardenas la van incloure només per allargar-la.

Pocs quilòmetres més endavant, vam deixar el circuït general i vam entrar a la nomenada BARDENAS NEGRAS, un espai més muntanyós que les BARDENAS BLANQUES, i que de seguida s’enfila. Quan vaig venir a fer la prèvia, no vaig poder passar dels tres quilòmetres, perquè havia plogut i l’argila del terra se’m enganxava a la bici, i em feia impossible de pedalar. En canvi, ara feia dies que no plovia i el terra estava sec del tot, i es podia pedalar be.

D’entrada doncs s’enfila bastant i després aquest tram va tirant. Poc abans de travessar la carretera que va de Egea de los Caballeros a Tudela, vam tornar a aturar-nos en una altre d’aquelles típiques construccions, de corrals i de guarda de bestiar. Aquí vam descansar i menjar alguna cosa, per anar fent.

Tal i com havíem comunicat abans de sortir, la idea era intentar arribar a dinar al centre de informació, perquè després només quedessin pocs quilòmetres fins arribar a l’alberg.

Després de continuar i travessar la carretera, vam iniciar el que seria la pujada de més alçada del dia. La sort és que el camí era ample i fàcil, això si, costerut, de manera que la filera es va allargar molt.

Com havíem dit, alguns portàvem walki talki, imprescindible quan es fa una sortida d’aquesta envergadura, perquè ens permet estar connectats en tot moment, excepte quan hi ha alguna muntanya entre mig, o la distància és massa llarga, ja que els nostres aparells son senzills.

Això si, les vistes espectaculars, sobretot a mida que anàvem pujant l’espectacle millorava  consideradament.

Ens vam tornar a reagrupar dalt de tot i a partir d’aquí vam gaudir d’una llarga baixada per una pista que travessava un bosc de pins, molt frondós i preciós. La pena és que aquestes baixades encara que siguin llargues, duren poc, perquè aviat arribes al final.

A partir d’aquí duresa de la bona. No per fortes pujades, sinó per culpa del vent. Com quan vaig venir a fer la prèvia, aquí bufa fort el vent, sembla que molt sovint, perquè dues vegades que vinc, dues que l’enxampo. Però clar, aquesta vegada van ser uns 30 qms continus de lluita, que ens va fer cansar més del compte. De fet, a una companya, la Natàlia, la va fer plegar de lo cansada que estava, ja que a més, acabava de passar un refredat i estava fluixa.

Ja tornant, alguns companys es van quedar a dinar en una mena de refugi que vam trobar, però la majoria vam continuar, per allò de dinar el més a la vora possible.

Després d’haver sortit del circuït, 30 qms més endavant ens hi vam tornar a incorporar. Ara teníem el RALLON i la RALLA davant nostre, uns “cabeçons” als quals no podem accedir, perquè hi ha cria de voltors i àguiles, que per cert, es veuen volar per sobre del cim, buscant menjar.

Aquest tros es va fer llarg, des de la baixada van ser més de 30 qms d’anar endavant, fins que finalment ens vam tornar a trobar uns quants a un altre d’aquests refugis, però ja molt a la vora del símbol del Parc, el CASTILDETIERRA. Aquí alguns van dinar, però altres vam preferir esperar, menjar fruita o fruits secs, per enganyar l’estómac, amb la intenció d’anar fent, fins arribar al centre de informació, el qual ja estava molt a la vora.

El Castildetierra és impressionant.

Es també una construcció natural argilosa, que amb el temps es  va desmuntant i els trossos caient. Està protegit i no permeten que la gent passi d’unes balles, però val, estan molt a la vora del monument i s’aprecia perfectament.

Arribats aquí, la moral torna a aixecar-se. Sabem que ens queden pocs minuts per arribar al centre de informació i per tant, estem ja a uns 15 qms del nostre destí.

En pocs minuts, vam arribar i ens vam seure al mateix terra de dins l’edifici, per evitar el fred que feia fora, i ens vam disposar a menjar-nos els nostres entrepans. Com estava previst, la nevera estava plena de begudes refrescants, però no de cerveses. I la veritat, no se el perquè. Això que ho vam demanar, però res, algun purità no li sembla be que es venguin cerveses.

Allà ens hi vam estar uns 30-40 minuts, i sobre les 16,30 vam tornar a posar-nos en marxa. Només sortir ens va ploure, lo suficient com per aturar-nos a posar-nos els impermeables, però per sort, poc després el cel es va obrir i va sortir un bon sol.

Alguns companys van decidir retallar camí sense avisar-me, cosa que en un moment donat em va fer estar-me 12-14 minuts esperant-los per res, perquè no vaig poder parlar amb ells ni per walki ni per telèfon. Però be...

Ens va donar molta moral també quan el Juan ens va trucar per dir-nos que ell i els que anaven amb ell, ja havien arribat. Ells van passar de llarg el desviament al centre de informació i mentre nosaltres descansàvem, van continuar, així que ens van agafar més de mitja hora d’avantatge. Però ja dic, el fet de saber que ja havien arribat, tot i que en aquell moment estàvem pujant, ens va animar molt.

I això que ens van avisar que guardéssim forces pel tram final!!

Efectivament, després de pujar i pedalar per camins plans una bona estona, vam arribar a una cruïlla on un cartell ens indica, a Arguedas 8 qms i al alberg 2,2. Aquest cartell ens anima molt perquè queda molt poc, però el que no diu es que els últims 2 son de molt forta pujada, però que es pot fer be, poc a poc però be, perquè la pista és ample.

A les 18,00 en punt vaig trucar a ‘Elvira per avisar-la de que acabava d’arribar. 9 hores he estat!!! Amb un  bon dolor de cames, però molt content per la gesta aconseguida.

Això a nivell personal, content per haver fet tota la volta, però sobretot, content perquè tot ha funcionat de meravella. La gent ha quedat contenta, hem organitzat be els menjars, les habitacions i el tema de mostrar la llicència o treure’s l’assegurança temporal.

Al final, tot eren alegries, abraçades, cerveses de celebració, així que vaig descansar psíquicament, pensant en que per sort tot havia anat be.

Jo no em quedava per l’endemà, així que després de beure’m un aquarius, me’n vaig anar a dutxar i canviar-me de roba. Vaig gaudir de la dutxa com mai, l’aigua baixava amb força i prou calenta com per deixar-me de conya. Va durar la dutxa, certament, lògicament també, perquè em va costat 2,50 euros, així que vaig aprofitar.

Sobre les 19,30 el Juan i jo vam agafar el cotxe i vam tornar cap a casa, com havíem previst. Vam voler comprar alguns articles típics de la zona, com espàrrecs, o vi, o el que sigui, però no va haver-hi manera de trobar cap botiga oberta a Arguedas i menys a les gasolineres.
Vam sopar a l'àrea de servei d'Alfajarín, on per cert, ens van posar tres plats!! Vaig arribar a casa sobre les 03,00 de la matinada