01-05-15
QUATRE ERMITES I UN MONESTIR
Avui
hem tornat a fer una sortida que s’ha convertit en un clàssic de la BTTUME. La
que va néixer com a TRES ERMITES I UN MONESTIR, i que després vam sumar a
QUATRE, quan vam incorporar la última, en aquest cas, la TRINITAT, de Sitges.
Ens
vam trobar a les 08,00 davant la UME i vam anar cap a St Boi, on de fet comença
la pujada a la primera ermita, per trobar-nos amb el Juan Arnaldos.
En
total érem la Carme, Josep Martínez, Juan Arnaldos, Guillem, José Luis Soriano,
Miquel, Norbert i jo.
Ja amb
el grup al complert, vam iniciar la primera pujada forta del dia, la que
després d’unes quantes ziga-zagues ens portava cap a Sant Ramon.
A
aquelles hores, ja vam trobar molta gent, sobretot caminants, que feien el
mateix camí que nosaltres. Fins i tot vaig pensar si hauria alguna romeria,
perquè era molta la gent que caminava.
Vam
arribar a Sant Ramon i vam fer-nos algunes fotografies, que deixessin testimoni
del nostre pas per aquesta ermita. Volia comprar-me aigua, però el bar encara
estava tancat, així que ho vaig deixar per fer-ho a Sant Climent.
Després
de les fotos de rigor, vam iniciar la baixada cap al poble, passant per la
“temible” baixada que ens porta fins a la cruïlla de la carretera. Aquesta
baixada te uns metres molt complicats, que sempre m’obliguen a fer-los
caminant. També és veritat que cada vegada faig més tram muntat sobre la bici.
Temps enrere, posava el peu al terra molt abans que ahir, per exemple. Però be,
estic segur que no la faré sencera mai, sobretot perquè no tinc cap ganes de
jugar-me-la i caure, que la roba de la BTTUME és molt cara com per
estripar-la!! Jejdje
A
l’altre banda de la carretera, vam iniciar la pujada que passant pels camps de
cirerers de Sant Ciment, ens va portar fins a la Creu de Querol, on vam
llençar-nos camí de terra avall, fins arribar a Sant Climent. Al poble, vaig
comprar-me aigua al bar i tot seguit vam iniciar la “escalada” cap a l’ermita
del Roser. El primer tram, ja comença al mateix poble, quan vam decidir pujar
pel carrer de l’Església. Puja en més línia recta que donant la volta per la
carretera nova, i això significa uns últims metres realment molt difícils, on
mantenir l’equilibri i no posar el peu al terra és tot un art.
La
cosa no s’acaba aquí; un cop arribats a la zona del cementiri, passat aquest
terrible tram, ens ve la segona part, quan hem de pujar fins a l’ermita. Un
altre cop voltes en forma de ziga-zaga que ens permetin arribar-hi, pujant molt
lentament i repetint els equilibris sobre la bici. Ara potser amb més
dificultat, perquè el terra no està asfaltat i les rodes de la bici rellisquen.
Però
com tot en aquesta vida, al final arribem i podem descansar. Aquí, guarits sota
l’entrada mateix de l’ermita, vam seure al terra i vam menjar-nos els nostres
entrepans. En aquest moment ja portàvem 17 quilòmetres fets i anàvem perfecte
de temps.
Després
del descans i de l’esmorzar, vam continuar. Ara girant cua i baixant pel mateix
camí de pujada, fins a l’alçada del cementiri, on vam continuar baixant, deixant-lo
a la nostra dreta. La meva progressió es nota també en aquesta baixada, quan en
altres ocasions m’he vist obligat a posar el peu al terra i en canvi avui, res,
l’he fet tot seguit.
Creuem
la riera de Salom i tornem a pujar, per arribar a la cruïlla de Can Bori.
Tornem a estar en la autopista preferida dels bikers de la zona, trobant-nos
amb força quantitat de ciclistes amunt i avall per aquests camins. Aquí seguim
pujant fins a la desviació que ens porta a can Amat, on està situada la tercera
ermita del dia, la ermita de la Salut. Aquí ens fem més fotos, però ens avisem
de no fer massa soroll, que als amos del mas no els agraden la gent que fa
soroll. Això ve perquè passat, tot i que el soroll que fem és mínim van sortir
esverats de casa seva, demanant-nos silenci....
Després
de les fotografies corresponents, vam iniciar una de les pujades més llargues
del dia, quan anem des de Can Amat fins a la carretera, just al quilòmetre 6,
pujant pels camins interiors. Una pujada llarga i que es fa lenta, on
precisament el Juan va trobar una font
que jo desconeixia.
A
la carretera no ens vam aturar per res, quan vam arribar on es troben el camí i
la carretera, sempre plena de ciclistes descansant de la forta pujada fins el
lloc, vam passar de llarg i vam anar directament, carretera amunt, fins a la
desviació de Can Planes, a pujar aquells 200 metres duríssims, que ens deixen
al costat d’aquesta masia. Aquest esforç val la pena, perquè ens estalvia uns
metres més de carretera i a més, quan estem dalt, ens permet pedalar pel mig
del bosc una bona estona, cosa molt agradable de fer.
Aquest
caminet ens porta fins a l’entrada al parc del Garraf. És la entrada directe
venint de Begues, que deixant el cementiri a la dreta, i després d’una recta,
comença a pujar, fins arribar al cartell que ens indica la entrada al parc, on
està situada una creu. Aquí estem en una ample pista sense asfaltar, (i esperem
que no ens la asfaltin), on la pedalada és fàcil, tot i que hem de vigilar de
no relliscar-hi, ja que és plena de petites pedretes un pel relliscoses.
Aquesta pista ens porta fins a la urbanització de la Plana Novella, després
d’una llarga baixada i alguna petita remuntada, emprenyadora sobretot perquè
t’has acostumat a baixar i de cop i
volta et trobes amb alguna pujada inesperada.
.jpg)
A
la Plana Novella vam arribar molt be de temps, sobre les 13,15 ja hi érem.
Abans d’anar a dinar vam voler visitar el llac artificial, però malauradament
està sec. Ens vam fer algunes fotografies a les portes del Palau Novella i
seguidament ja vam anar cap el DSU, el restaurant on havíem reservat per dinar.
Aquesta
vegada, a diferència d’altres, estava força ple, i vam haver de “negociar” amb
l’amo que ens fes ràpidament una amanida i una botifarra, per tal d’anar el més
aviat possible, perquè ja vèiem que si esperàvem el nostre torn, ens haguéssim
estat hores parats allà.
Aquí
vaig fer valer la meva condició de “client”, per convèncer-l que anés ràpid en
el nostre servei.
Una
mica més tard de les 15,00 ens vam posar en marxa de nou, ara en direcció a la
última ermita del dia. Primer vam gaudir d’una bona baixada, fins un lloc
conegut com el Fondo de les Llenties, una zona espectacular de maca, tota
envoltada de vinyes, i amb una masia fantàstica a mitja alçada, de nom Can
Mercer.
A
partir d’aquí ens ve una altre emprenyadora pujada. No és molt llarga, però a
aquelles hores tot costa més... un cop dalt, vam avisar als companys cracs de
la sortida, que afluixessin una mica, perquè aviat vindria la desviació a ma
esquerra, que ens portaria a la ermita de la Trinitat.
Aquest
últim tram és també molt bonic. Hi ha alguna rampa, com no podia ser d’altre
manera tractant-se del Garraf, però poc a poc es va aconseguint. Llàstima que
un cop dalt, teníem a sobre un petit núvol de boira, que ens va impedir gaudir
d’una espectacular vista de la costa, amb el mar i Sitges allà al fons!!!
El
camí que era fàcil, després es transforma en difícil, perquè s’omple de pedres
i sigui en baixada o pujada, complica molt la pedalada. Però en fi, al final
arribem fins a l’alçada de les antenes i d’allà a l’ermita només queden un
centenar de metres. Vam arribar molt contents per haver fet aquesta ruta, per
la seva duresa i la seva bellesa, ja que tot i que el terreny del Garraf és
dur, també és espectacular.
Després
de les celebracions i fotografies que deixessin constància de la nostra gesta,
vam iniciar el tram final, que és arribar fins a Sitges. Primer baixem per una
pista asfaltada de moltíssim desnivell en baixada, que deu ser realment molt
complicada de pujar en bici. Aquesta pista ens deixa a la carretera i d’allà a
Sitges son només dos quilòmetres, els quals fem en molt poca estona.
Vam
anar a la estació i vam prendre la última cerveseta de celebració per la gesta
aconseguida, abans d’agafar el tren de tornada.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
