10-11-12 OCTUBRE 2014, TRAVESSA PORTS DE TORTOSA

TRAVESSA DELS PORTS DE TORTOSA, 10-11-12 D'OCTUBRE 2014

Tenia tantes ganes de començar aquesta travessa, que em moria d'impaciència.

I es que sortir a la aventura, amb la bicicleta i amb els companys que participàvem en aquesta sortida, era sinònim d'èxit, de passar-nos-ho be, de guardar un dels millors records que tinc en les sortides en bici en les que participo.

 Eren tantes les ganes de viure aquesta sortida, que fins i tot vaig proposar als meus companys anar a muntar al tren a l'estació de França, d'on sortia, tot i que podríem anar a Sants o a Vilanova, més a la vora de casa. Però no, millor la fantàstica Estació de França, l'estació d'on partia quan era un jove introvertit, membre de l'agrupament escolta St Felip Neri, de Barcelona, i on vaig viure de jove les meves primeres aventures a la muntanya.

 Els quatre, a l'estació de França, poc abans de iniciar la sortida.

Vaig sortir de casa molt aviat, tenia pressa, estava nerviós, volia començar a viure l'aventura. I vaig avisar als meus companys, dient-los que, tot i que faltaven dues hores per la sortida del tren, ja me'n anava cap a l'estació, ja volia olorar els trens, veure'ls, admirar-los. També observar els viatgers que anaven amunt i avall per l'estació, un home vestit molt elegant amb una maleta i un maletí, el que es diu un home de negocis, clar. I una parella molt jove, potser 16-17 anys, amb les seves motxilles, sacs de dormir, tenda, estris penjant, com unes botes i una tovallola tècnica d'aquestes que venen a les botigues barates de roba d'esport. Joves i enamorats; se'ls veia feliços, agafats de la ma, il·lusionats. Seria aquesta potser la seva primera aventura a la muntanya en tenda?

 Els meus companys, en Josep, Martin, Cèsar, van entendre la meva pressa, i també van venir més aviat, també ells estaven il·lusionats per començar aquesta gran aventura.

Lo primer de tot, lògicament, ens fem la primera de les moltes fotografies que ens faríem plegats. Tots quatre portàvem la nostra armilla, anàvem d'uniforme, lluíem el nostre escut de la UME amb orgull, amb la satisfacció de pertànyer a un gran col·lectiu de gent que, com nosaltres, estima la natura. Quina sort haver donat amb aquesta entitat, de formar part d'aquest grup de gent que tant m'ha ensenyat i que tant encara m'ensenyarà sobre la muntanya, i d'haver fet aquesta secció de bicicleta que tantes satisfaccions ens està donant.!

 Aviat anem cap el nostre tren, i quina sorpresa més agradable!! és un tren dels nous, que son més ràpids i molt més còmodes. Aquests trens ja fa temps que corren per la via de Girona, son els trens de mitja distància, que fins i tot tenen el seu espai, ample i còmode, per les bicicletes, però que mai havia vist encara circular per la zona sud de Catalunya. Que ve, anem avançant!!

El Cèsar i el Josep, fixant les nostres bicis al tren.

Posem les bicis al nostre replà i a continuació seiem els quatre junts, amples. És l'avantatge d'anar a buscar el tren a la seva estació d'origen, pots escollir el lloc, buscar-lo amb tranquil·litat, sabent que tenim temps de sobres, i no com hagués passat a Sants per exemple, o a Vilanova, que hagéssim hagut de pujar precipitadament, juntament amb la gran majoria de passatgers. Tot presses, empentes, algú que s'enfada i nervis per posar les bicis ben condicionades.

El tren es posa en marxa, i nosaltres, que anem per feina pel nostre equip, ens posem a treballar, el que també vol dir, a parlar sobre el nostre equipament ciclista, les opcions que tenim. Som conscients que tenim una mica de pressa, portem més de dos anys i encara no tenim l'equipament que ens reconegui en les nostres sortides i ara ja ens hi posem de debò. Ens diem a nosaltres mateixos que d'allà sortim "vestits"!!

Portem una armilla, però és generalitzada de la UME, però no, nosaltres volem la nostra, què carai!!!

Al final, perquè en aquest equip sempre ens posem d'acord ben aviat, decidim què volem; ens farem una armilla de qualitat, bona, que ens faci bon servei i que ens diferencií. Només això, deixem més equipament pel futur, perquè amés, ens surt car, així que culots i mallots ho deixem per la primavera.

La qualitat d'aquesta armilla la coneixem, per tant, tot i el preu, ens decidim per ella. I de moment no passem d'aquí.

Ens falta també un petit lema que hem d'acabar de perfilar. Tenim una primera paraula, “som-hi”, però ens falta finalitzar-la.

Mentre el tren avança, anem xerrant, parlant de sortides, de pròximes i passades, del bon sabor de boca, del bon record que ens deixen totes, unes més, d'altres menys, però totes ens deixen sempre un record molt agradable, que és justament el que ens permet seguir proposant i participant en noves aventures, com per exemple la d'avui.

També observem el temps. De cop i volta, ens adonem que a fora està plovent de debò, i ràpidament tots repassem les nostres alforges, protegim la nostra roba, per quan ens toqui sortir del tren a Ulldecona.

Mentre, notem també que el tren porta una bona estona aturat vora l'estació de l'Hospitalet de L'infant. Aturat és quan millor es veuen els tolls d'aigua del terra, com cau la pluja i els fa cada vegada més grans.

Ja estem pensant en si perdrem la connexió a l'altre tren, ja que a la estació de l'Aldea, hem de baixar i fer transbord, i clar, a veure si tanta estona aturat, ens el farà perdre.!

Per acabar-ho d'adobar, per l'altaveu fan una crida, que ens omple de preocupació, busquen un metge o personal sanitari que es desplaci al primer vagó. Ostres!!!, què passa ara??

Al cap de més de tres quarts d'hora, el tren es posa en marxa, però s'atura de seguida, ara si, a l'estació de l'Hospitalet de L'infant. Aquí torna a quedar-se aturat una bona estona, i acabem veient el perquè; el tren espera l'arribada d'una ambulància que veiem que s'acosta, imagino que per endur-se la persona malalta o accidentada, objecte de la demanda de personal sanitari.

Per l'altaveu també ens tranquil·litzen, quan diuen que aviat ens posarem en marxa, i que en tot cas, per la gent que hem de fer un canvi de tren, que estiguem tranquils, que l'altre tren ens espera, que no marxarà sense nosaltres, que vol dir, en definitiva, que mantenim el pla previst inicialment. Arribarem més tard, però no passa res. Si un cas, a Ulldecona trucarem al càmping per informar-los del nostre retard, i ja està.

A l'Aldea, amb quasi una hora de retard, fem el canvi de tren. Sort que des de l'Aldea fins a Ulldecona només hi ha una estació. Anem com sardines!! No ens podem moure i en prou feines podem pujar al nostre vagó abans no marxi. Això si, ens assabentem per un infermer que la causa de la demanda de personal sanitari era per atendre a un senyor que li havia agafat un atac d'epilèpsia. Pobre, esperem que estigui recuperat!!

Mentre tant, tenim la sort que ha deixat de ploure. 20 minuts de tren i arribem a Ulldecona, i per fi podem respirar aire fresc, ja que en aquell vagó l'aire era irrespirable.

Abans de posar-nos en marxa, repassem els equipatges i les proteccions per la pluja, no sigui que pel camí ens caigui algun xàfec!! Jo no porto llums darrera, me les vaig deixar a la bici de carretera, el Martin porta poca llum davant, així que ens situem més o menys en línia i ens protegim tots amb les llums que portem. El Martin va davant, jo darrera d'ell per fer-li llum, mentre que el Josep i el Cèsar van darrera meu, amb potents llums vermelles en la part del darrera de les seves bicis.

Aviat sortim de Ulldecona seguint la carretera en direcció a La Sènia. Ja me la conec força be aquesta carretera. A part d'altres vegades, aquest mateix estiu he passat en tres o quatre ocasions per aquí, fent rutes des de Les Cases d'Alcanar, amb la bici de carretera.

El camí és fàcil, amb un principi de lleugera pujada. Llàstima que és de nit i no podem veure el Castell d'Ulldecona, el qual queda a la nostra esquerra. No està il·luminat i passa totalment desapercebut.

No és molt tard encara, però pels carrers dels pobles per on passem no es veu una ànima. Entre la pluja que ha caigut a la tarda, i que estem entrats a la tardor, a aquelles hores, 20,30 de la nit, refresca, i la gent s'estima més estar-se a casa. Ells s'ho perden, no ens veuen passar i no poden tenir-nos al seu abast per fotografiar-se amb nosaltres!!jejeje

Moments abans d'entrar a La Sènia vam veure aquesta olivera, i també va caure al nostre àlbum de fotos.

A La Sènia ens aturem uns minuts. Fem el que es diu una “parada tècnica” per buidar coses, mentre aprofitem per omplir els bidons d'aigua d'una font i també per confirmar al càmping la nostra pròxima arribada. Ens pregunten quan arribarem i els diem que no ho sabem, que potser una hora, i quan diem que estem a La Sènia, ens diuen que no, que màxim en mitja hora ja estem allà. Segur? Ostres, ens sembla que no podrà ser, però val, tant de bo. Per la nostra banda estem tranquils després d'haver avisat.

La llàstima és que per la hora que és no podem comprar queviures pels dos pròxims dies. Haurem d'assortir-nos al càmping i al refugi, segurament més car, però no podem fer res. Hem arribat massa tard a La Sènia per culpa del retard del tren.

Abans de sortir d'aquest poble, que a més, és l'últim que trobarem fins a Horta, fem un petit joc de nens; el Cèsar i el Josep, pedalant, s'agafen de la ma, mentre el Martin passa per sota i jo ho filmo amb la meva càmera. Qualsevol cosa ens serveix per passar-ho be!

Finalment, i sobre les 21,30, arribem al càmping Molí de l'Abat. Hem passat per davant algunes vegades, però mai havíem entrat.

Entrada nocturna al càmping Molí de l'Abad.

I aquí us presentem a la recepcionista.

Aquí vam reservar una caseta de fusta pels quatre, i hem de dir que va ser un encert. Era una caseta petita, però prou gran com perquè hi càpiguen dues lliteres dobles, per un total de quatre persones. A més, dins hi havia una taula i quatre cadires de plàstic, les quals vam treure fora, les vam deixar al porxo de la caseta, per poder posar dins les nostres bicicletes. Tenint-les a bon resguard, estàvem més tranquils.

Llitera de l'esquerra, dalt Josep, baix Martin. De la dreta, dalt Jordi, baix Cèsar.

Primer de tot doncs el que vam fer fou anar a prendre possessió de la nostra caseta i deixar les bicis, i a continuació ens vam dirigir al menjador, a sopar el menú de la casa.

Aquí les quatre bicis van caber-hi molt be.

Si ve la caseta ens va semblar molt be de preu, 50 euros els quatre, 12,50 per persona, en canvi vam trobar el preu del menú , de 18 euros, un tant desorbitat. Però clar, a aquelles hores no ens dona temps a fer res més. Al cap i a la fi, aquell seria l'últim àpat seriós, abans d'arribar al refugi nou caro. Ja sabem que aquests tipus d'establiments carreguen el que poden per incrementar els seus marges.

Vam sopar un menú que volia ser un delicatessen sense ser-ho, tot i que estava força bo en general. De primer vam compartir una bona amanida, uns talls de llonganissa, una mini hamburguesa amb ceba caramel·litzada i una tasseta d'escudella barrejada molt bona, que ens va recordar que anem cap a l'hivern. De segon, ells tres van demanar truita de riu, i jo una brotxeta de carn de vedella, molt bona també, però un pel dura, però be en general.

Aquí els quatre brindant en la nostra primera nit de ruta, al càmping.

Després, i ja pensant en l'endemà, vam encarregar primer un petit esmorzar, que va consistir en suc de taronja, una petita ampolla de Cacaolat i unes pastes, això per prendre abans de sortir del càmping, més dues ampolles de litre i mig d'aigua, ja que en tot el dia no trobarem aigua fins que arribem al refugi Nou Caro, i i uns entrepans, per esmorzar i dinar pel camí. Aquí ens van cobrar força, ja que cada entrepà ens va costar 5 euros!!! Deu ni do el pagament del bar.!! la nit a la caseta barateta, comparat amb la factura del bar....

Tot seguit ens anem ja cap a la caseta. I molt aviat ens posem a dormir, i el primer de tot el Martin. Va ser posar-se dins el sac i es va quedar adormit en un moment. El Josep i jo vam escollir la llitera de dalt, i el Cèsar i el Martin, a baix. Som així de solidaris, eh, Josep?

11-10-14

Sobre les cinc m'aixeco per anar al servei, i comprovo, amb satisfacció que el cel està estrellat, pel que significa de bon temps durant la pedalada. Això si, a la matinada fa força fred.

A les 07,00 sona el primer despertador. No volíem aixecar-nos tant d'hora, quina mandra!!! però no teníem més remei; la ruta del dia era llarga, dura i encara que ara no es veia cap núvol, podria ploure, a la muntanya sempre passa, així que ens convenia avançar el màxim possible. A més, es que quan arribem a la zona del Caro, encara ens faltarà la pujada, perquè volem fer-la avui mateix i  poder dedicar el dia de demà a l'última part de la travessa, inèdita per nosaltres, Caro-Horta.

Això si, tota la nit vigilant en no caure'm, ja que dormia a la llitera de dalt sense barana, que m'he posat sempre el més a la vora possible de la paret, i en canvi, quan m'aixeco ja per baixar, calculo malament on poso el peu, i em caic de cul!!

Tot i la hora de diana, que encara era pràcticament de nit, quan vam marxar ja clarejava.

El Josep,preparant la seva bicicleta.

I aquí els quatre a punt de marxar a iniciar la sortida del dia.

Abans, vam esmorzar l'encàrrec del dia anterior, això si, sense cafè, sense res calent que ficar-nos a la panxa. Vam marxar amb l'esperança d'arribar al pantà en pocs minuts, ja que allà hi ha un bar restaurant, i poder prendre'l allà, però res, estava tancat. Eren tres quarts de nou quan ens plantàvem al pantà i tot i que el cartell del Bar indicava que obrien a aquesta hora, arribats a les 09,00 allà no obria ningú, així que vam decidir marxar, això si, abans ens vam fer una altre fotografia a les portes de l'establiment.

Ja estem a punt per entrar al parc dels Ports de Tortosa.

El pantà estava molt buit. De totes les vegades que he passat per aquí, mai l'he vist tant vuit com avui!!!  iaixò em va cridar molt l'atenció, ja que últimament ha plogut molt, però es veu que per aquí no tant, clar...

Estat en el que es troba el Pantà d'Ulldecona, sembla que per aquí ha plogut poc.

Després de les fotos de rigor, vam iniciar la pedalada, ara ja pel camí de terra, que segueix pantà amunt, per la seva marge esquerra.

La pista és fàcil, ample i de pujada sostinguda però molt suau, de manera que aquests primers quilòmetres en que anem mantenint el pantà a la nostra dreta,  es fan sense cap dificultat tècnica, pujant i baixant amb molta facilitat.

Quan es va acabant el pantà, passem pels l'últims llocs habitats de la zona; son unes masies que es diuen Mas de Joan i Mas de l'Abella, en una zona coneguda com El Magraner. Passades aquestes edificacions, uns metres més endavant passen per la Font de la Fou, de llarg, perquè portem aigua de sobres, i més amunt el camí es divideix en dos, el de l'esquerra, que en aquest tros es diu Barranc de la Sal, i el de la dreta, de nom Barranc de la Fou, i és el que seguirem.

El camí segueix pujant, ara una mica més, però encara fàcil de seguir. Per nosaltres una mica més difícil, però pel pes que portem, per les alforges, que ens obliguen a extremar les precaucions, pel seu pes i pel seu volum.

Pocs quilòmetres més amunt passem per una zona d'esbarjo coneguda com l'àrea de lleure de la Font, on la gent pot arribar fins aquí en cotxes i passar-hi el dia, portant-se entrepans o menjar cuinat de casa. No està permès cuinar-hi ni fer foc, com és lògic. Ara estem ja dins la zona perimetrada com el Parc Natural dels Ports de Tortosa.

Oficialment estem entrant al Parc Natural dels Ports de Tortosa-Beseit.

Això si, per les dates que estem, contínuament ens passen i ens trobem quantitats il·limitades de cotxes i sobretot, de 4x4, a la caça de bolets, que pel que vam poder comprovar, per aquesta zona se'n fan molts. Un continu pas de cotxes que, lògicament, espanta les bèsties i que no ens va permetre veure cap cabra, durant aquell mati.

 El cistell d'un home que en volia més i més.

Esperem i desitgem que en nom de mantenir aquest parc el més cuidat possible, no se'ls acudeixi asfaltar aquest camí, ja que aleshores allò semblaria la zona de Collserola asfaltada, on el pas de cotxes és d'un darrera l'altre.

Més amunt, seguint en tot moment el Barranc de la Fou , i a l'alçada de la Font del Teix, el camí s'encimenta, i ara si, el desnivell és brutal, la pedalada molt difícil, molt llarga, i més quan encara que només siguin dècimes de segon, t'atreveixes a aixecar els ulls de la roda del davant i mires el camí, el que falta, intentant comprovar i quasi pregar, que quedi poc, que vegis com s'aplana,però no, veus que encara falta molt, que no s'acaba la pujada. Es desesperant aquest moment, perquè pràcticament vas més lent que si anessis caminant, i veus com algun company està allà amunt esforçant-se, veus com pateixen i tot seguit et poses al seu lloc, i penses que encara et toca a tu i que si ells ja estan allà, tu també hi hauràs de passar. Tot això, com dic, en dècimes de segon, perquè aleshores immediatament baixes de nou els ulls cap el terra, cap a la teva roda davantera, i segueixes, fins i tot i a pesar de la dificultat, potser encara tens unes mínimes forces per aixecar-te del selló durant uns segons, perquè saps que si ho fas, avances més, vas un pel més ràpid, i clar, el patiment acabarà abans. Tot i això, que en grans pujades sempre és així, en aquesta ocasió amb l'afegit de les alforges, que poc però pesen i els cotxes que et passen, els caçadors de bolets, que se't posen darrere, esperant el millor moment de passar-te, i que t'obliguen a estar pendent també d'ells, que no et donin un cop i pensant també a veure si et passen d'una puta vegada!!! Haurien d'estar prohibits els cotxes a la muntanya, coi!!

Tot i això, els paisatges, magnífics;

Els Ports de Tortosa, exuberants.

Sobre les 12,00 ens aturem a esmorzar els entrepans encarregats el dia anterior al càmping. I aquí el campió és el Martin, porta un bon tros de pa que manté la qualitat sense fer-se dur, o massa tou, amb uns bons trossos de formatge, llonganissa, o llom ibèric, boníssim, i això si, com ell diu, amb una bona navalla afiladíssima!!!!

Esmorzant els nostres entrepans.

Tot i el cel estrellat de primera hora del matí i del sol espatarrant dels primers moments del dia, a aquestes alçades, quan ja estem aproximadament als 800 metres, el temps comença a variar i ens preocupa una mica. Els núvols comencen a passar i alguns a acumular-se. No es veu perill de pluja, però estem a la muntanya, aviat rodant als 1250 mts així que sabem que tot és possible per aquí amunt.

Per aquesta zona tenim alguns arbres monumentals que no podem visitar pel nostre pla d'avui,però que valdrà la pena fer una altre sortida, per visitar-los. Avui passem per la vora del Pi  Gros del Retaule i  del Faig Pare, o del retaule.

El Pi gros del Retaule.

El Faig Pare. No hem pogut passar-hi, però anirem. Veieu les arrels i les persones?.

En aquests moments del dia, estem sempre pujant, de vegades amb molt desnivell, que ens obliga a dosificar i prendre alguna cosa. Ah!, i la gran decisió d'ahir de comprar-nos un parell d'ampolles d'aigua de litre i mig, perquè n'hem beguda molta, i a la tarda, arribant al refugi, quasi ja no ens en quedava.

En aquest avançar, arriba un moment en que hem de baixar de les bicis, per esquivar una mena de cadena, que fa impossible el pas dels cotxes. Al menys sabem que a partir d'allà, i fins a la desviació al refugi, anirem tranquils i sense ensurts, ni gent enganxada a la nostra bicicleta intentant passar quan abans millor.

De fet, pobre gent, no? Aquests que depenen tant del cotxe, que no saben anar a pixar si no és amb el cotxe, i les presses que tenen... semblava que avui fos l'últim dia de bolets i que se'ls acabarien, i ja us asseguro que no, que per aquí hem vist cabassos molt plens d'aquesta exquisidesa. En fi, no ho diem massa fort. Era broma..... quasi no n'hi ha de bolets....

Al final arribem pràcticament dalt de tot d'aquesta zona. Ara ve descans del bo. Estem al Mas de la Vallcanera. Aquí el paisatge ha canviat radicalment, d'un terreny boscós i dur, passem a uns prats verds molt espaiosos, conformant uns bancals grans i amples. El conjunt el forma un gran mas, amb bestiar i la carrasca grossa de la Vallcanera, un gran abreujador pels animals.

La Vallcanera, a 1250 mts. d'alçada.

Ara estem justament als 1250 metres d'alçada i arribem a creuar-nos amb el gr7, el camí que ve per la dreta d'altres zones del parc.

Nosaltres ara agafem un bon tram de baixada. De fet, anem en direcció al Refugi de la Font Ferrera, sense arribar-hi. És en aquest tram on l'any 2012 vaig tenir la sort de trobar-me amb una cabra mascle espectacular, a la que vaig poder fer una fotografia maquíssima.

Aquest gr7 pel que anem ara, del qual fem un quilòmetre aproximadament, segueix avall, passant també molt a la vora de El Negrell, però nosaltres aviat agafem una desviació a la dreta, repetint el camí que vam fer l'any passat amb el Simon i el Cèsar, quan vam venir en motiu del 50^è aniversari de la UME.  En aquests moments, els pals indicadors ens diuen que ens falten 17 qms pel Refugi Caro i 22 pel Cim del Caro. Encara falta molt, però anem be.

Els cartells ens animen, quedat molt, però queda poc.!

A partir d'ara anem seguint el gr8, que venint del Refugi Font Ferrera, puja cap El Tossal de Tall Nou, un cimet de 1235 mts.. Tornem a fer pujades i baixades, però ja sense les exigències d'abans. Amb el Cèsar comentem que podríem dinar en un espai fantàstic que vam conèixer l'any passat, amb unes vistes del Parc impressionants, però els cracs Martin i Josep s'escapen i passen de llarg. Nosaltres ens aturem a gaudir d'aquell lloc i li fem les corresponents fotografies, ja que com dic, es un precipici fantàstic i impressionant. Hem d'anar en compte de no relliscar, podríem anar molt avall!!!

Ara ve un tobogan, principalment de fortes baixades, que ens permeten deixar-nos anar. Jo no tant, tinc problemes amb el porta equipatges, es mou i fa que les alforges segons com toquin les rodes, el que m'obliga a extremar les precaucions, no fos que en alguna baixada forta l'alforja anés a parar dins la roda i es produís un accident important.

Abaix, ens retrobem tots, i és quan decidim aturar-nos a dinar. Ens mengem el segon dels entrepans encarregats ahir. Be, al menys encarreguem menjar i ens els acabem, ho vam calcular be. Van sortir a 5 euros entrepà, però ens els vam acabar. El Martin, amb els seus embotits, formatges i navalles súper afilades, es menja lo seu, i comparteix amb nosaltres, que per altre banda, estava boníssim. M'ha donat una molt bona idea per futures sortides.

Ara ja estàvem molt a la vora del refugi on passaríem la nit, el Nou Refugi del Caro.  De fet, els indicadors ens diuen que estem a 5 qms de El Masclar, que és com una urbanització de la zona de El Caro, on es troba el nostre refugi.

Però el nostre destí ens fa patir. Tornem a fer fortes pujades, ara amb el terra primer encimentat i després asfaltat, senyal clara de que ens estem acostant a la civilització, El Masclar, la nostra destinació, però ens ha costat molt arribar fins el Coll de la Carrasqueta, punt des d'on ja és tot baixada. Primer passem pel restaurant on vam dinar l'any passat, i tot seguit trobem ja el Refugi Nou Caro, un refugi molt ven preparat, millor que el de la Font Ferrera. Al menys aquí ens permeten deixar les bicis al magatzem i podem pujar a les nostres habitacions a deixar la roba. Al refugi de la Font Ferrera, en canvi, fins a partir de les 20,00 no et deixen pujar a les lliteres.

Foto del refugi Nou Caro, feta l'endemà, amb la metressa Maria i el Mario.

De fet, després, això si, de prendre una fresquíssima cerveseta, deixem les alforges i la roba a les nostres lliteres, i continuem, ara en direcció al Cim del Caro.

Aviat arribem a la desviació, que a la dreta, ens hi puja. Que va anem ara totalment vuits de pes. Jo porto les alforges, sense res dins, clar, però no les ho volgut treure, per evitar que amb el moviment torni a moure's i a tocar la roda.

La pujada, com sempre, és dura, molt desnivell, 450 mts, en 3,80 qms, però no se si serà per la il·lusió de tornar-hi, també perquè era la primera vegada pel Josep i pel Martin, la qüestió és que tot i el considerable esforç, se'm va fer força be.

A mida que pujàvem, la boira s'anava fent més espesa i ens va obligar a posar-nos els impermeables, ja que aquesta boira se't fica per entre la roba i t'acaba mullant.

Una ombra s'acosta muntada en bici....

I tant d'esforç de tot el dia, va obsequiar-nos amb un premi especial, creuar-nos amb un petit grup de cabres, que a més, no es van espantar, i s'estaven allà, a veure si les donàvem alguna cosa per menjar. Ens van permetre fer-lis moltes fotografies. Com a premi a la seva paciència amb nosaltres, els hi vam donar un tros de xocolata.

Una de les cabres, menjant-se un tros de barreta.

També és cert que aquells minuts amb les cabres ens van permetre un petit descans que ens va anar força be. De seguida vam continuar i ara si, ja fins dalt, fins coronar el Cim del Caro, a 1447 mts. Ens vam situar en rotllana al centre de la terrasseta del mirador i allà ens vam fer un munt de fotos, amb una alegria desbordant per la nostra fita.

I és que siguin les vegades que siguin que fem coses d'aquestes, la nostra alegria segueix sent com la del primer dia; ja sigui pujar al Caro com pujar a Montserrat o a qualsevol altre lloc, ens dóna una alegria enorme aconseguir el nostre objectiu. I clar, tot és perquè ens ho passem molt be fent aquest esport i també, i encara potser lo més important, fer-ho nosaltres, un gran grup d'amics que cada dia que passa i que fem coses junts, més ens acoblem i millor ens ho passem. Avui érem nosaltres quatre, el Cèsar, el Josep, el Martin i jo, però també podríem nomenar més gent del nostre equip, que tenen el mateix entusiasme en aquest esport que nosaltres, que tenen el mateix esperit de companyerisme, el mateix tarannà i amb els que em definitiva, formem aquest equip que es diu BTTUME, una bona colla d'amics que ens hem conegut tard, no fa molt, però que aviat ens hem obert i hem aconseguit aquesta amistat tant sana com la que lluïm plegats. La prova d'aquesta amistat i bon rotllo, és justament aquestes sortides, que en fem unes quantes al cap de l'any. Podríem fer sortides de una, dues o més nits, si no estiguéssim segurs del bon funcionament del grup? No!

Els "cinc", fent-nos una selfie!!!

Després de les fotos de rigor, i també d'haver deixat un escrit al llibre de visites del cim, aviat hem iniciat el camí de tornada cap el refugi. 

El nostre pas pel Caro, deixem constància escrita.

Allà feia fresca i la feina ja la teníem feta.  Ara tocava baixar, guardar les bicis i dutxar-nos.

Al refugi ens han posat en una habitació de 6. També en lliteres, com la nit anterior. Encara faltava per arribar el Xavier, que ens havia dit que vindria en cotxe, directament al refugi, en qualsevol moment.

Un cop dutxats, sobre les 18,00 vam baixar al menjador i vam fer petar la xerrada, prenent alguna cerveseta i passant l'estona, fins que arribés l'hora de sopar. Mentre, va arribar el Xavier i es va poder dutxar abans del sopar.

En la nostra taula érem 8, nosaltres cinc i tres valencians que celebraven alguna cosa especial, perquè van beure cava en lloc del vi del menú.

On si va coincidir aquest refugi amb el de la Font Ferrera, va ser en el menú; d'entrada, amanida per quatre, de segon macarrons, i de tercer pollastre al forn. He de dir que en aquest cas, el pollastre em va agradar més que el cuinat pel Gabriel, el guarda del refugi de la Font Ferrera. Un altre canvi és que allà de postres només tenen iogurt, i aquí també hi havia fruita i flam.

Aquest refugi el porta la Maria, que feia uns quants anys que portava l'altre refugi vora el Caro, el nomenat Refugi del Caro, però pel que sembla, se'ls va acabar la concessió i no els van voler renovar, així que en plena època de crisi com l'actual, es van llançar a la aventura, van comprar aquesta casa i van inaugurar aquest refugi fa uns quants mesos.

Que tingueu sort, Maria, ens ho vam passar molt be amb vosaltres!!

Després de sopar vam anar a fer una volta per la zona, i vam entrar al restaurant on vam dinar l'any passat, de nom Restaurant del Port. Allà ens vam recomanar que demanéssim un licor especial, fet amb unes arrels que creixen submergides en alcohol. aquest licor es diu Beata Maria, i ja us asseguro que de beata no en te res.!!

Aquí ens hi vam estar una bona estona i al marxar fins i tot em vaig comprar una samarreta amb una imatge dels ports i la cabra, veritable reina de la zona.

També vam poder comprovar que en aquesta part de Els Ports, coneixem força be al Xavier Carbonell, el company que es va afegir a la nostra expedició en el mateix refugi.

Aviat vam anar a dormir, perquè al refugi es demana silenci a les 22,30.

12-10-14

A les 07,00 van començar a sonar els despertador. Avui el dia seria llarg, amb més de 80 qms de bicicleta, els 35 primers totalment inèdits per nosaltres. També ha matinat amb el cel sense cap núvol, encara que a l'hora que ens hem posat de camí, feia bona fresca.

Portàvem el trac i sobretot, el coneixement del terreny per part d'en Xavier, que se'l coneix molt. De fet conec al Xavier després de seguir una de les seves rutes, “en bici per la franja”, que va des de Les Cases d'Alcanar fins a quasi l'Aneto.

Pel seu coneixement del terreny, en un moment donat hem abandonat el trac i l'hem seguit a ell, que ens ha portat per un camí millor. El tema d'avui era anar el més aviat possible, per la llarga quilometrada que teníem per davant. De fet, hem tirat cap avall, desfent el camí d'ahir durant un parell de quilòmetres, fins que hem agafat una desviació a ma dreta, que ja de seguida en veia que ens dirigia en direcció a Horta.

Les vistes, magnífiques.

Ara ens anàvem enfilant un altre cop seguit en gr7, fins que a un lloc conegut com el Mas de la Patuda, l'hem deixat a la nostra dreta i hem seguit cap a l'esquerra, on seguíem pujant, i que al mateix temps ens permetia gaudir d'unes vistes fantàstiques. En un moment donat, el camí s'anava enfilant, fent voltes de ferradura, i com que m'havia aturat a gravar i fer algunes fotografies, veia allà dalt els meus companys com avançaven, pujant cada vegada més. Quan els veia allà amunt, em deia que val, la pròxima foto la faré des d'allà, que estan més alts i la vista serà millor.!!

Els quatre, amb Les Roques de'n Benet al fons.

Hem arribat al Coll de Llinars, on teníem unes vistes fantàstiques i a més, allà lluny podíem veure un bon ramat de bous braus, pasturant al seu aire. En totes les guies havia llegit aquesta possibilitat de veure'ls, i de fet hi ha uns quants cartells en tota aquesta zona, que ens avisa de la seva presència. No se si haurà sigut la casualitat, o que d'allà no surten, però la qüestió és que a la vora, no n'hem vist cap.

Baixant pel mig del bosc.

Després de veure'ls, el Xavier ens ha portat, tallant un altre cop i sortint del trac, per dins d'un bosc espectacular, maquíssim de fer, pedalable quasi en la seva totalitat, i que ens ha permès gaudir molt d'aquest tros.

Grans paisatges!!!

Estàvem per la zona de Les Foies, i aviat hem arribat al Coll de les Carabasses, on hem repetit amb entusiasme la sessió de fotos, perquè les vistes eren immillorables. Allà al fons, a la nostra dreta, es veien les Roques de'n Benet, on vam anar al Juny a caminar amb els companys de la UME. En aquests moments les vèiem molt lluny,i pensava que sort que anem en bicis, perquè avui ens quedava passar per allà i després fer 50 qms més fins arribar a Tortosa!!

El Cèsar, amb el sol darrera.

En Xavier s'ha quedat aquí, perquè havia vingut en cotxe fins el refugi i clar, ara li tocava fer el camí invers, per recollir-lo.

Ha sigut un gran plaer Xavier, esperem veure't ben aviat!!!

Un espectacle.

Ara estàvem dalt la carena, i a partir d'aquí ens ha tocat fer tota la baixada caminant. Excepte algun moment puntual, no hem tingut més remei que fer aquest tros caminant, perquè era un corriol molt estret, amb moltes pedres i per moments amb gran precipici a la nostra dreta, així que hem fet el que sempre s'ha de fer en aquests moments, extremar les precaucions.

Les Roques d'en Benet.

La baixada ens ha portat quasi una hora, fins que finalment hem arribat a l'altre banda de la carena i hem pogut agafar el camí de terra, que en uns quants quilòmetres ens ha portat a passar per davant del Mas de la Franqueta, on vam dinar plegats amb els companys de la UME.

Seguint aquest mateix camí, hem passat per la desviació que vam seguir quan vam pujar a les Roques del Benet.

Estàvem contents perquè el “pitjor” ja havia passat.  Ho poso entre cometes, perquè vull dir que era el més difícil, però no pitjor, al contrari, és la millor ruta que hem fet, tot el el descens caminant, que això fins i tot els més experts fan. Si que hi ha alguns trossos ciclables, però pocs. Perds més temps pujant i baixant de la bici que fent el camí caminant al seu costat.

Poc abans d'arribar a Horta de Sant Joan, vam passar per davant del Monument als Bombers morts en l'incendi de Horta de fa uns anys, situat en un bonic paratge, just davant mateix de Les Roques d'en Benet.

Monument als Bombers morts en l'incendi d'Horta de fa uns anys.

A Horta vam arribar sobre les 14,30 i ens vam dirigir a dinar a algun bar de la plaça. El problema era que portàvem les bicis, així que no podíem deixar-les fora i nosaltres ficar-nos dins els bars, i això ens va suposar dinar amb unes dues centes mil mosques voltant pels nostres plats, totalment increïble, molt emprenyador. Això ens va fer menjar molt ràpidament, clar, no fos cas que entre patata fregida i patata fregida, ens mengéssim alguna mosca!!

Celebrant a Horta de Sant Joan que estem acabant la ruta d'aquests dies.

De seguida vam agafar la via verda, que en aquest tram és coneguda com de la TERRA ALTA,  i aquí si vam poder avançar a bona velocitat. En aquest pis, les alforges no pateixen i em van permetre avançar força be, passant els arxi coneguts túnels i aqüeductes que formen part d'aquesta via. Que be que van aquestes llums que portem ara, que fan una llum espectacular i que ben ve sembla que siguin llums de cotxes.

Hem anat tirant 27 qms seguits, fins arribar a la estació de Benifallet, on ens hem aturat uns minuts per prendre'ns un cafè i descansar una mica. L'horari que portàvem era bo, i si no teníem cap problema, arribaríem a temps d'agafar el tren de les 17,25. de fet, va ser qüestió d'arribar a l'estació i anar a muntar directament al tren, sense comprar els bitllets, perquè hi havia força cua i només faltaven 10 minuts per la seva sortida. Sempre que ens trobem en una situació així, pugem directament, i esperem que passi el revisor per pagar-li directament a ell.

Tot i que va sortir bastant vuit de Tortosa, a mida que passàvem estacions, el tren s'anava omnplint. El Cèsar i jo vam decidir baixar a l'estació de St Vicenç de Calders, per no haver d'anar fins a Barcelona, i agafar així un rodalies que ens portés a Castelldefels i Gavà.

Lo dolent va ser que poc abans d'arribar a Castelldefels, el tren va estar aturat una llarga estona, perquè segons ens van dir, algú s'havia tirat a la via.

I fins aquí, una gran sortida, a l'espera ja de fer-ne una altre que la millori, cosa força difícil!!!

Fins la pròxima!

12 i 13 Juliol 2014, PIRINEXUS III

12 i 13 Juliol 2014. PIRINEXUS III

Li dic pirinexus III, perquè en el nostre equip de la bttume ja portem feta la part I (Ripoll-Girona) i II (Girona-Flaçà). 

Aquesta Pirinexus III representava tornar a Ripoll i pujar cap a França, per anar rodant fins a la costa francesa i baixar des d'allà a Catalunya, seguint per la costa brava.

Uns dies abans, vaig estar en contacte amb la Pilar, una companya que també ens anem trobant de tant en tant fent bici, perquè havia vist que ella l'havia fet unes setmanes enrere, i volia conèixer temps, lloc per dormir, etc. Amb una petita diferència; la Pilar havia fet la ruta clàssica, rodar a França fins a Le Boulou i tornar a Catalunya des d'allà per la Jonquera. Nosaltres, en canvi, volíem anar més lluny, i com dic, arribar fins a la costa mediterrània.

Al final, la vaig proposar al nostre equip, en petit comitè, per tal de fer una prèvia d'aquesta sortida, a veure què.

La Pilar em va dir on havien dormit, però no va haver-hi manera de poder posar-me en contacte amb ells; era una mena d'alberg a Arles sur Mer, però ja dic, els vaig escriure un parell de correus sol·licitant informació per dormir i no em van contestar.

Així que valent-me dels motors de recerca del Google, vaig trobar la pàgina Booking, i d'aquí vaig poder reservar un mòbil-home a un càmping de Àrgeles sur Mer. Donada la volta que fèiem, ens era millor anar a dormir més enllà d'on es va quedar la Pilar.

12-07-14

Vam decidir, com sempre, agafar el primer tren, així que a les 04,00 del mati ja sonava el meu despertador. Resulta que els que vivim al Baix Llobregat, tenim un petit problema, i és que si volem agafar un tren que surti a les 07,00 del mati, hem d'agafar un rodalies que passa a les 05,08, i ens obliga a esperar, a l'estació de Sants, més d'hora i mitja, perquè el següent rodalies ja no passa fins tres quarts de set, i arriba a Sants més tard de les 07,00, el que vol dir que amb el tren que ens interessa ja havent marxat.

Total, que a les 05,06 em munto al rodalies, on ens trobem amb el Cèsar i arribem a Sants a les 05,20. a aquestes hores, a Sants hi ha molta gent, uns perquè han d'agafar els seus trens, però altres, molts gent jove que van al MCDONALDS de l'estació, on per molt pocs diners, podem refer-se de la nit esbojarrada que segur molts han passat, menjant hamburgueses a bon preu.

Sobre les 06,45 ha arribat el Josep, i ja seguidament hem baixat cap a l'andana, on puntualment, ha sortit el nostre tren. 

L'avantatge d'agafar aquests trens tant matiners, és que encara no vam plens de gent i pots seure còmodament.

A Clot, hem vist que pujada la Sílvia Mas, qui ens ha dit que anava a fer una ruta per Mollet del Vallès.

El tren ha arribat puntual a Ripoll. El dia es veia mig ennuvolat i ens donava la sensació que podria ploure al llarg del dia.

Després de tots els preparatius, ens vam posar en marxa, en direcció a St Joan de les Abadesses, pujant per la Via Verda del Carbó, força coneguda per nosaltres. A St Joan vam entrar al poble, perquè em volia comprar una altre càmera de 29”, ja que només en portava una, però la botiga estava tancada, així que res, mirarem a veure si a Camprodon podem fer la compra.

Vam seguir una mica per la carretera i aviat vam entrar al camí marcat per GPS, un camí que circulava pel mig del bosc, preciós, això si, amb algunes rampes èpiques.

A Camprodon vam entrar, perquè volíem veure el pont romànic sobre el riu Ter, esmorzar i comprar la càmera. Aquesta no vaig poder comprar-la, perquè a la botiga només en teníem de vàlvula gran, i les meves son estretes. El que sí em vaig comprar va ser un impermeable, perquè feia fresca i podria ploure, i el paravent que porto l'aigua de la pluja el travessa.

També aquí vam esmorzar, asseguts tranquil·lament a un banc de la plaça. Ens vam comprar uns entrepans i un bon tros de coca, i amb això ja tiraríem molts quilòmetres. En aquest forn, venien aquelles capses de galetes de Camprodon, que teníem a casa, quan era nen.

Amb l'estómac ple, vam reiniciar la nostra marxa. Encara ens quedava la part més dura del dia, la pujada al Coll D'ares. Des de Ripoll, son 45 qms de pujada, però és des de Camprodon, on la cosa comença a pujar i enfilar-se.

Pocs quilòmetres després, vam arribar a Molló, l'últim poble de Catalunya abans d'arribar a França, tot i que encara més amunt i abans del cim, també hi ha un restaurant on poder dinar quan passem amb la colla per aquí.

En aquests moments estem en pendents que oscil·len entre el 3,3% i el 5,3% de desnivell positiu, informació indicada en cartells molt il·lustratius, que ajuden a veure per on anem.

Al Coll d'Ares ens hi vam estar una bona estona, fent fotografies. En aquest lloc hi ha un cartell amb el títol “camí de retirada”, que és per on van passar els refugiats que durant la guerra civil, van fugir de la repressió del règim franquista. Els pobres no sabien que a França, els col·laboracionistes francesos amb els nazis, alemanys i espanyols, a molts d'ells els retornarien a Espanya, donant-los a les autoritats sublevades espanyoles, i que molts d'ells moririen afusellats, com el president Lluís Companys, o empresonats durant anys.

A partir d'aquí, ja s'havien acabat les pujades. Ara, amb forta baixada, ens plantàvem a Prats de Molló, on vam agafar la carretera D115, que circula pel marge esquerra del riu TEC i anàvem passant pobles, com Le Tech, i Arles sur Tech, on vam dinar uns entrepans seguts a la terrassa d'un bar. Aquella placeta semblava treta d'una pel·lícula dels anys 50, era com si no haguessin tocat res, els mateixos finestrons a les cases, les parets sense reparar. Tot molt autèntic.

No ens hi vam estar massa estona, les hores anaven passant i teníem una hora màxima d'arribada al càmping de les 20,00 h, moment en que tancaven la recepció i ens hagués representat perdre la reserva al càmping, i buscar un altre allotjament.

Sort teníem que pràcticament des de Coll d'ares, tot era baixada, però també és cert que cada vegada bufava més fort el vent de cara, que moltes vegades quasi ens frenava.

Aquest fet de l'horari d'admissió al càmping, ens va obligar a seguir pedalant per la carretera, en lloc d'agafar de tant en tant alguna desviació per camins que marcava el trac. En tot cas, eren uns trams molt petits que ens entraven i sortien de la mateixa carretera, no ens perdíem cap paisatge diferent del que vèiem.

Quan vam travessat Ceret, em va agradar veure una “mini” manifestació anti taurina, amb gent portant petites pancartes on, entre d'altres, es podia llegir “pour quoi”? En aquells dies, sembla ser que a aquell poble es celebrava alguna “corrida”.

Sobre les 17,00 vam passar per l'exterior de Le Boulou, i ja vèiem que anàvem be de temps. Aviat ens vam desviar per una via verda asfaltada, i seguint un mapa que portàvem del Via Michelin, vam buscar un poble que es diu St Andreu, des d'on hi ha un camí que porta directament al poble de Taxo, on està situat el càmping.

Ens va costar una mica trobar-lo, però finalment, després de preguntar unes quantes vegades, sobre les 18,00 i poc vam arribar. Un càmping grandiós, ple de mòbil-home i amb molt poques tendes. La zona aquesta de Taxo, està plena de càmpings de les mateixes característiques, mòbil-home, bungalows, etc. Poques tendes. Molta gent treballant a la recepció, el que no va evitar que ens portés molta estona les gestions de la inscripció. Aquí vam fer el pagament de la totalitat de la reserva, (ells ja havien cobrat 30 euros a compte), i també vam haver de pagar 8 euros per persona, en concepte de lloguer de llençols. Una mica car, però clar, els que passen 8 dies, o 15, també paguen 8 euros, com nosaltres, que només ens hi estàvem una nit.

El primer que vam fer després de deixar les nostres coses, va ser anar a la piscina, a refrescar-nos. Ens hi vam estar pràcticament una hora, fins l'hora que tancaven, a les 20,00, moment que vam tornar al mòbil-home a dutxar-nos i vestir-nos, per anar a sopar.

Vam anar al petit restaurant del càmping, on lo primer de tot va ser prendre'ns una cervesa gelada. Després vam sopar, una amanida per tots i jo, de segon, carn de vedella.

Bona vetllada, xerrant uns bons amics.

Després, vam anar a donar una volta i volíem veure si podíem trucar a casa, però no se el perquè, el meu mòbil no em permet fer trucades des de l'estranger. Sort que el Cèsar em va deixar el seu, més que res, per tranquil·litzar a l'Elvira i que sabés que estàvem be.

Sobre les 23,00 ja estàvem al llit. Ells dos van estar en una habitació amb dos llits, i jo em vaig posar en una altre, en la part baixa d'una llitera.

13-07-14

Vam posar els despertadors a les 07,00, perquè a les 08,00 vindrien els del càmping a comprovar que tot estava be i retornar-nos 105 euros que ens havien obligat a deixar com a penyora. Efectivament, a l'hora prevista van venir i com que tot estava be, ens ho van retornar.

De manera que a les 08,15 ja estàvem en marxa. El tema d'avui era que a les 10,00 el Martin arribaria a Portbou a esperar-nos, i la nostra intenció era arribar el més aviat possible per trobar-nos amb ell.

Donant alguna volta, al final vam arribar a Cotlliure, un poble costaner maquíssim, on vam esmorzar en una terrassa davant el mar. La platja, en aquell moment encara estava buida de gent. 

Seguidament vam continuar el nostre camí. 

Vam passar per Banyuls, i anàvem avançant, sempre o pujant o baixant, era un tobogan continuo. Finalment vam arribar a Cerbère, l'últim poble de França, on vam tornar a pujar, aquesta vegada bastant, permetent-nos veure una vista fantàstica de les seves instal·lacions ferroviàries.

Al Cap de Cerbère ens vam aturar a admirar el paisatge i fer algunes fotografies. Si miràvem al sud, vèiem Portbou; si ho fèiem al nord, Cerbère, un paisatge costaner, preciós.

Aviat va venir la baixada i amb ella vam travessar el que havia sigut en el seu temps la frontera franco-catalana. En una baixada llampeg, vam arribar a Portbou a les 12,00, on ens esperava el Martin des de les 10,00 que havia arribat!! 

A Portbou petit descans, més begudes fresques i continuem. Ara ja hem decidit que farem el trajecte previst en un principi, anirem a pujar el monestir de sant Pere de Rodes.

Vam preguntar a la oficina de turisme, i ens van aconsellar seguir per la carretera travessant els túnels, el que ens evitava pujar per la carretera antiga cap el Coll del Frare.

Aviat ens vam plantar a Llançà i vam aturar-nos un moment a la benzinera, a inflar les rodes i tornar a carregar beguda pels següents trams.

Aquí vam agafar el Camí de Ronda, com ja hem fet altres vegades, que ens porta seguint en tot moment la línia de la costa, passant multitud de  cales i platges, amb més tobogans, encara que no tant com quan estàvem per la costa francesa, passant el far i arribant a les 13,45 a les portes de El Port de la Selva, on sense descansar per res, vam iniciar la pujada al Monestir de St Pere de Rodes. Aquí, cada un de nosaltres va anar pujant al seu ritme, sense pressa, patint d'allò més, ja que a aquelles hores la calor era intensa. Sort que de tant en tant el sol desapareixia amagat pels núvols, però val, de manera inapreciable.

Al cap d'una hora i quart, vam arribar al Monestir. La decepció va venir quan vam comprovar que encara està tancada la Font dels Monjos, una llàstima, perquè d'allà brolla una aigua molt freda que segur hagués reparat el nostre cansament i saciat la nostra sed. Però de manera inexplicable, aquesta font ja fa un parell d'anys que l'agència catalana de l'aigua l'ha tancat, i realment no entenc el motiu, perquè abans havíem begut d'aquesta aigua, sense cap problema.

Ah, clar!! dóna la casualitat que dins el recinte del Monestir, hi ha un bar on venen ampolles d'aigua, i casualitat!! per accedir al bar, has de pagar els 4 euros d'entrada al recinte. Quina casualitat, oi?

Curiós que la mateixa empleada, al veure'ns enfadats, va sortir on érem nosaltres, a portar-nos un full de reclamació, perquè entenia la dona que teníem raó d'enfadar-nos.

Poc després, ja descansats i apunt per continuar, vam reiniciar la nostra marxa, ara en direcció a Vilajuïga. Vam seguir la carretera i la vam baixar a molt bona velocitat, per arribar a aquest poble, on vam dinar. Aquí vam comprovar els horaris dels trens, i vam decidir anar fins a Figueres, ja que a Vilajuïga ens haguéssim hagut de quedat un parell d'hores esperant algun tren que s'aturés aquí.

Vam agafar el MD de les 18,49 i en poca estona ens vam plantar a casa.

En aquesta sortida he fet 217 qms

29-06-14 ST CLIMENT-RAT PENAT-ST CLIMENT BICI CRTA.

Avui he fet una sortida sol, d'entrenament.

He agafat la bici de carretera i ha sigut quan ja estava pedalant, que he pensat en anar a provar si podria fer el RAT PENAT. 

Sortint de St Climent, m'he trobat al Manel, que amb la seva bici ha vingut a pujar el Roser.

Quan he arribat al punt “de no retorn”, jeje, he respirat fons i m'he llançat a la aventura. 

La cosa comença lògicament de pujada, però certament, continua sent molt difícil. El meu objectiu era no aturar-me, encara que anés molt poc a poc, però m'ha sigut impossible. En un moment donat ja m'he vist obligat a aturar-me i descansar una mica, i a partir d'aquest moment, m'he parat varies vegades, això si, sense caminar.

En aquesta pujada hi ha diversos llocs complicats, però potser el que més em costa sempre és la pujada de després de La Clota. No se si és la més costeruda, o potser és psicològicament que al arribar a aquest lloc et penses que ja està tot fet, i que trobar-te amb la pujada següent et desmunta, no ho se. 

Esta clar que aquesta pujada és molt difícil, i el millor exemple l'he vist mentre estava descansant, quan un cotxe s'ha vits obligat a posar la primera marxa per continuar pujant.

No obstant la dificultat, i és la segona vegada que la faig amb la bici de carretera (la primera vaig donar la volta a mig camí), em dóna la sensació que amb la bici de btt pujo millor, segurament és perquè la combinació de plats i pinyons està millor preparada per a grans desnivells de pujada.

En fi, que en tot cas, lo important és haver-la fet, l'entrenament portat a terme.

En total he fet uns 45 qms. 

27-06-14 NOCTURNA-NOCTURNA (gavà-vilanova i la geltrú)

Avui hem fet la nostra II NOCTURNA GAVÀ-VILANOVA, una travessa al Garraf  i que és la segona vegada que la fem.

Com l'any passat, ens hem anat trobant a Gavà, al bar de sota la UME, a les 23,00, per sopar i fer temps, ja que l'esperit de la sortida era que la fem nocturna-nocturna, per arribar a Vilanova a menjar xurros amb xocolata (obren la xurreria a les 06,00) i agafar el tren de tornada.

En aquesta sortida hem participat el Miquel, el Santi, la Inma, el Josep, el Jorge i jo. També ens va acompanyar al sopar el Cèsar, però no a va poder venir a la sortida.

Eren les 00,00 en punt, quan ens fèiem la fotografia del grup, davant la UME, com a moment de principi de la sortida.

A mi no em digueu que no és especial començar a fer una pedalada com aquesta a les 12 de la nit!

Després de pujar per tota la rambla, hem entrat al camí de terra que en un primer tram i fort desnivell, ens ha portat a Can Bori. Aquí, tot i l'hora i la fresca de la nit, la suor ja feia estralls. Petit descans i seguim pujant, fins que en un moment donat, ens decidim a apagar els nostres llums, i continuar sota la llum de les estrelles. Quin espectacle aquest, pedalar sense cap llum artificial, poder observar el cel estrellat que, ja en aquesta zona, ens obsequiava amb una vista posada en infinites llums minúscules.

La pedalada ens l'hem pres amb molta calma, ja que com deia abans, volíem arribar a Vilanova en una hora en que la xurreria estigués oberta, i no ens passés com l'any passat, que vam arribar tant aviat que estava tancada i finalment ens vam anar al bar de la estació.

Després d'un petit tros de carretera que no tenim més remei de fer, aviat ens hem desviat pel camí conegut com la “corba del burrito”, on es puja a Can Comes. Una pujada molt vertical, de pocs metres, però que ens permet entrar de seguida al bosc i deixar la carretera, que si sempre és perillosa, més ho és un dissabte a la matinada.

Poc després, ja hem agafat el camí de terra que surt de Begues i que primer puja i després baixa, fins arribar a La Plana Novella.

Aquí hi ha el monestir budista, on ens hem fet algunes fotografies i a més, reparar una punxada que ha tingut la Inma.

una ombra espectacular del Jorge, davant les portes del monestir.

Hem fet molta broma, i fins i tot patíem per si en un moment donat podíem molestar el descans dels monjos, cosa que no era la nostra intenció, lògicament.

Un cop reparada la roda, potser sobre les 03,00 de la matinada, hem continuat el nostre camí. Primer, gaudint d'una bona baixada que segueix a La Plana Novella i després d'una última pujada que ens ha deixat fins a un lloc conegut com Els Caçadors, des d'on hi ha una magnífica vista de la zona del litoral de Castelldefels.

Poc després, arribàvem a Sitges, on hem fet una petita volta pel centre i pel seu passeig marítim. Aquí, hem tornat a inflar la roda de la Inma, i és que sembla que tenia una petita fuga.

Pel poc que ens quedava, hem decidit anar tirant, sense tornar a canviar la càmera. A partir d'aquí, el Miquel ens ha guiat pel camí interior, molt pedregós per moments i amb forts desnivells, que finalment, sobre les 05,15 ens ha portat al far de Vilanova, on ens hem fet la foto del grup celebrant l'arribada a la nostra destinació.

Com estava previst, hem anat a buscar la xurreria, però abans, hem tingut la sort de passar per una  benzinera on hem pogut rentar les nostres bicis i fer, de passada, temps fins les 06,00, hora en la que obrien la xurreria.

I efectivament, sobre aquesta hora hem arribat a la xurreria. Encara faltaven uns minuts, però hem pogut seure a les taules, tot esperant que obrissin la xurreria, i poder gaudir d'uns xurros amb xocolata boníssims i molt reparadors.

En un primer moment, al principi de la sortida, teníem previst que igual ens donaríem un banyet, i fins i tot el Josep s'ha portat el seu banyador i tovallola, però després, quan hem acabat els xurros, només hem tingut ganes d'anar a agafar el tren i acabar la sortida.

Una gran experiència fer aquesta travessa nocturna.

26-06-14

VOLTA PER L'ORDAL EN BICI DE CARRETERA.

Ja tenia ganes d'agafar la bici de carretera i fer una volta pel costat de casa, com a entrenament i manteniment físic. He fet la tradicional volta que des de St Climent, m'ha portat a Viladecans, St Boi, St Vicenç dels Horts, Quatre Camins, Cervelló, Vallirana, l'Ordal, Avinyonet, St Pere Molanta, Sitges, Castelldefels i un altre cop St Climent. 

Una de les paradetes que no puc deixar de fer és al forn de Avinyonet del Penedès, on sempre que passo per aquí, em compro xocolata amb ametlles i coca. Em dóna força per continuar.

Una volta de 93 qms en unes tres hores de pedalada.

23-06-14 CUSTÒDIA DE LA FLAMA DEL CANIGÓ

Tal i com teníem previst, a les 06,45 els despertadors es van anar posant en marxa. Tot ho teníem a punt, així que aviat ens vam posar els nostres equipaments, guardar les nostres coses, i disposar-nos a esmorzar al menjador de l'alberg. Començava un gran dia ple d'emocions pel Miguel, per la Loli (la única noia i crac però crac de veritat!!), l'Edu, el Pedro, el Norbert i jo.

L'any passat no vam saber entendre'ns amb els responsables de l'establiment, i vam haver d'anar a esmorzar al bar de la estació, però aquesta vegada ho vam parlar millor, de manera que ara si, tot i que sortíem en un horari molt abans de l'hora que obre el menjador, ens van tenir preparat el nostre esmorzar, el qual era boníssim, a base de bufet, on hi havia de tot, embotit, pastes, kelogs, fruita, etc, a part clar dels cafès amb llet, etc.

Vam anar complint el nostre horari des dels primers minuts. Ens havíem proposat sortir de l'alberg a les 07,00, i realment eren les 07,01 quan ens posàvem en marxa. Abans, tothom ha deixat les seves coses al cotxe de la Marta, per tal d'anar més lleugers de pes.

Degut a la dificultat ja explicada que vam tenir en poder travessar els túnels en bici, ja havíem preparat el pla b, que volia dir, agafar el tren de les 07,59, que en pocs minuts ens deixaria a Torelló, primer poble on ja podríem anar en bici per la carretera sense causar cap infracció de trànsit. 

De fet, podríem haver baixat a un poble que es diu Organyà, però aquell tren no s'hi aturava.

El camí cap a Ripoll, fàcil i ràpid. Vam decidir fer-lo directament per la carretera, per evitar algun ensurt a la via verda, en la nostra intenció de fer-lo a tota velocitat. Difícil que a aquelles hores se'ns creui algú, però val, totes les precaucions son poques.

El tren va arribar a les 08,20 a Torelló, i ja aquí vam anar seguint el trac que m'havia passat l'Aureli. Quan vam sortir de l'alberg, ens vam abrigar una mica, perquè el dia començava tapat i amb certa fresca, però després el sol es va obrir camí, i a mida que avançava el dia, més calor teníem.

A Vic vam tenir el primer avituallament amb la Marta. El dia anterior havíem posat tots un petit fons, perquè ella comprés gel, aigua i fruites diverses, de manera que ens asseguréssim durant tot el dia, de tenir aigua fresca per anar reposant les nostres motxilles i bidons.

La nostra moral estava intacta. La pedalada era perfecte i avançàvem a molt bona velocitat.

De fet, excepte un parell de trams de camins de terra, tot era asfalt i molta baixada, així que avançàvem força be.

La primera dificultat en forma de pujada va venir després de Centelles, on també vam tenir el segon avituallament. Aquí sí ens vam trobar amb la pujada cap a St Feliu de Codines, i clar, el grup es va allargar, de manera que tothom la fes al seu ritme.

Poc abans de St Feliu i en el descans després de la pujada, vam descansar uns minuts, i vaig aprofitar per fer les entrevistes que m'agrada incloure de tant en tant a les pelis.

A St Feliu vam descansar al mateix bar de l'any passat, sota un ombra boníssima. La idea era que ens esperaríem fins l'arribada dels companys de St Ciment i també del nostre equip de Foc, però tots dos grups veníem amb retard, així que després d'assaborir una bona i fresca clara i de parlar amb la Anna, pel tema dels entrepans del dinar, vam reiniciar la marxa.

La Anna, és una companya que s'incorporava a Caldes, el següent poble i on dinàvem, al càmping el Pasqualet, on també ens trobaríem amb els companys de St Climent i del nostre equip de Foc. El tema dels entrepans venia perquè l'any passat vam quedar-nos a dinar amb els de St Climent, i vam estar-nos massa estona. També, perquè nosaltres el que volíem era dinar i marxar, sense esperar-los, perquè aquests nois tiren molt i ens fan anar amb la llengua fora. D'aquesta manera, si marxem abans que ells, ens atraparan molt més enllà i no patirem tant com l'any passat.

La trobada amb els nostres companys de l'equip de Foc de la UME va ser molt emotiva. Li diem “equip de foc”, als nostres companys joves de la UME, que la nit anterior, a les 12,00, encenien la flama al cim del Canigó, flama que a partir d'ara, custodiàvem l'equip de btt.

També la trobada amb els nostres amics de St Climent, alguns dels quals autèntics cracs, ja que venen des del refugi de Cortalet, fent en total 240 qms de travessa. Si nosaltres amb 160 ens pensem que fem quelcom especial, ells amb 240 ni t'explico!!

Mentre estàvem esperant al menjador, em van presentar a l'alcalde i la seva esposa, i van venir ràpidament a encendre la seva flama, el que em vaig negar, esperant, lògicament, que arribessin els de St Climent que son, en definitiva, els encarregats de fer-ho.

Tal i com teníem preparat gràcies a les accions de la Anna, els entrepans estaven a punt, i ens els vam començar a menjar a les 13,30. vam ocupar un dels extrems de la taula, i en un moment ens els vam menjar. Poc després, van començar a arribar l'Aureli i la resta de companys de St Climent, moment en que nosaltres vam aprofitar per marxar, com deia, procurant que ells encara triguessin prou temps com per deixar-nos avançar força.

Sobre les 14,15 vam reiniciar la marxa, com dia, ara amb la incorporació de la Anna. Aquesta primera part de la ruta encara era de baixada, i vam travessar Caldes pel seu centre històric. Després, aviat va arribar Sentmenat, ja agafant algunes pujades, on vam aturar-nos una mica a posar aigua d'una font, ja que a la Marta no la trobaríem fins passat Sabadell. 

Aquí hem tingut una mica de descoordinació, ja que lògicament, si ella no porta el trac de la ruta, és molt difícil coincidir en un lloc precís. L'any que ve mirarem que en porti, així li serà molt més fàcil localitzar-nos.

En el tram que va des de Sentmenat fins a Sabadell, vam patir una llarga pujada. Ja la recordava de l'any passat, però val,només és qüestió d'anar fent, com sempre, cada un al seu ritme.

No ens vam trobar amb la Marta a Sabadell, així que la vaig trucar per dir-li que agafés la carretera de Rubí, que ens passaria i podríem tenir avituallament, que per cert, necessitàvem amb urgència.

Passat Sabadell i St Quirze del Vallès, torna a venir forta pujada, encara que no molt llarga. Just abans d'acabar-la, és on ens vam trobar amb ella i ens vam poder avituallar d'aigua i fruita fresca. Ha sigut un gran encert aquesta decisió de muntar aquest avituallament. La Marta ens acompanyava igual fent-nos de suport per qualsevol cosa que ens podés passar, com l'any passat, però enguany, a més, hem organitzat aquest avituallament, incloent-hi gel, que ens ha permès tenir aigua freda i diverses peces de fruita. Molt be per ella, per encarregar-se'n de comprar-ho tot i mantenir el rebost ple.

Ara sí podíem dir que les pujades ja havien acabat. Poc després, passàvem per Rubí i ja tot era seguir la carretera, en lleugera baixada, que ens ha portat, primer, a Castellbisbal i després al polígon industrial, última de les parades abans d'arribar a St Vicenç dels Horts.

Va ser arribar al polígon i començar a arribar-hi els de St Climent. Havíem aconseguit arribar abans que ells i ja, a partir d'ara, ja tot seria una passejada. 

Després d'uns petits minuts de descans, vam reiniciar la marxa, ara ja tots dos equips plegats, entrant pel riu, on fèiem l'entrega de la flama als companys de Begues, sota l'autovia que travessa el riu.

L'estona del riu va ser molt curta, i aviat vam entrar a la carretera, per arribar a St Vicenç dels Horts. Aquí la emoció pel que estàvem fent, ja s'estava gestant. La policia local de St Vicenç ens va custodiar i obrir pas entre el trànsit, fins al lloc on vam donar-li la seva flama. Ens van portar a una esplanada on tenien preparada la foguera i ens van donar entrepans i begudes, molt ben preparats.

Ja feia estona que anàvem a un ritme molt tranquil, anàvem molt per davant dels horaris previstos, així que vam tenir temps de fer-nos fotos, descansar, menjar els entrepans, etc.

Després, els companys de St Vicenç ens van portar a fer una volta pel poble, fins a deixar-nos a la carretera, justament on l'any passat ens vam trobar amb la comitiva en el nostre camí cap a Gavà, quan pensàvem que era massa tard i ens havíem perdut la festa.

Pocs minuts més tard, arribàvem a St Boi del Llobregat, on davant de la seva església, la comitiva local ens tenia preparada una boníssima coca i begudes que ens van anar de conya. Fins i tot va aparèixer una ampolla gran de cervesa, però aquesta exquisida i refrescant beguda, només va estar a l'abast de poca gent, entre els quals no vaig tenir la sort de pertànyer.

Aquí ja es van incorporar alguns corredors, quatre concretament, que van iniciar la gran comitiva que aniríem formant a partir d'aquell moment. Una mica més enllà, es van anar afegint més, i quan ens acostàvem a Viladecans, la caravana era immensa, entre tots els ciclistes i els corredors de St Climent, Viladecans i Gavà.

Durant aquesta última part de la ruta, a St Vicenç dels Horts, vaig ser portador de la flama, encesa dins un quinqué, i gràcies a la parafina, no se'm va apagar en tot el trajecte, i això que havia moments que anàvem bastant ràpid.

L'arribada a Viladecans com l'any passat, amb molta festa, amb castellers i repartint també coca entre tots nosaltres.

Ara, la emoció del dia va venir quan, de cop i volta, ens vam quedar sols els de Gavà. Tothom havia desaparegut, els de St Climent i els de Viladecans, així que vam continuar nosaltres sols, els ciclistes i el grup, petit encara, de corredors que ens acompanyaven. Va ser a la rotonda de la Roca, ja entrant a Gavà, on ens esperaven més corredors i amics de la ume i de les diferents entitats. Aquest últim tros fins a la rambla, va ser apoteòsic, amb la policia local custodiant-nos, els corredors davant nostre i el més divertit, les mares dels nens i nenes que corrien amb nosaltres, corrent elles per sobre l'acera, per no perdre de vista als nanos. 

Allà, a la cruïlla entre la rambla i la carretera, estaven tots, l'Elvira, amics, molts companys de la UME fent-nos els honors de l'arribada. Carn de gallina inclòs ara quan ho escric, perquè és un sentiment especial el que es sent. Per tu mateix, però també, per la gent que t'espera, a qui veus els ulls emocionats i orgullosos de veure com la Flama del Canigó entra al seu poble, amb el pes històric i reivindicatiu que això representa.

Estoneta de descans i seguim, ara rambla amunt, amb la música de percussió dels sonaquetomba acompanyant-nos. 

Just al costat del monument als màrtirs de l'onze de setembre 1714, van haver-hi discursos de benvinguda, de la Mireia, representant a l'agrupament escolta, del Josep Campany, en un discurs polític i reivindicatiu, i del Marc Zurriaga, que va estar immens, explicant a la gent el que havíem fet.

Després, desfilada fins a la plaça  Balmes, on nosaltres, l'Elvira i jo vam donar per acabada la nostra participació. Com l'any passat, després de l'eufòria de l'arribada, va aparèixer de cop i volta el desgast, el cansament, l'esgotament, i vam decidir no quedar-nos a sopar ni a la resta de la festa, com era, justament, l'encesa de la foguera de la revetlla de Sant Joan, amb la Flama que portàvem des del cim del Canigó.

Una altre molt emotiva custòdia.

22-06-14, GORGS DE CAMPDEVÀNOL

22 de Juny 2014, GORGS DE CAMPDEVÀNOL

Igual que en la sortida de la Flama de l'any passat, l'any passat, avui dia 22 hem volgut fer tambe una mena de prèvia, d'escalfament, de cara a la gran sortida de demà, quan farem la custòdia de la flama del Canigó, des de St Joan de les Abadesses, fins a Gavà.

I ha sigut a proposta del nostre amic Miguel, que hem fer els Gorgs de Campdevànol.

Aquest matí érem el Miguel, el Juan, la Anna, el Pedro, la Loli, el Norbert, l'Edu i jo, els que hem fet aquesta primera part de la ruta. Per gaudir de tot el dia, hem agafat un tren matiner, que no el primer, el qual ens ha portat fins a Campdevànol, d'on surt la ruta dels Gorgs.

Eren sobre les 10,15 que hem hem posat en marxa, després de la fotografia de rigor, feta a la mateixa estació de tren.

La ruta era curta, i aviat, en 6-7 qms, hem arribat a la nostra destinació, els Gorgs de Campdevànol. 

Son una serie de gorgs, o salts d'aigua, que van formant petits bassals, on la gent es banya. Ja escrivia qui va penjar la ruta, que normalment, els festius de l'estiu, aviat s'ompla de gent, com així hem pogut comprovar.

Hem visitat tres o quatre gorgs, alguns dels quals de molt difícil accés, sobretot en bici, havent-la de deixar més amunt i tornant-nos per tal de vigilar-les.

En el gorg de la Olla ens hem mig banyat. Ens hem tret les botes, hem pujat al màxim el culot, i hem entrat a l'aigua, que per cert, estava bastant gelada. Llàstima de no haver portat banyador, perquè era un bon moment per donar-nos un petit bany. Sobre el culot no podíem fer-ho, ja que amb la badana mullada, podria espatllar-se i perdre el seu efecte de forma, gruix i anti bacteriològic.

Tampoc podíem estar-nos massa estona, perquè com deia abans, ens tornàvem per vigilar les bicis, de manera que jo mateix he sigut dels primers en sortir de l'aigua i pujar dalt, on m'esperava el Norbert, al que he substituït en el procés de vigilància.

Per cert, l'he hagut de demanar que em pugés la meva motxilla d'aigua,perquè me l'havia deixat al costat del gorg.

Sobre quarts d'una hem girat cua, anant tots plegats fins a Ripoll, on hem buscat un bon lloc per dinar. I ho hem fet davant mateix del Monestir, justament a un bar on l'amo ens ha explicat que la setmana passada, en motiu de l'aniversari de la fundació de la ciutat, van crear una botifarra de 1125 metres (el temps de vida de Ripoll), on van caldre la carn de 120 porcs.

Després del dinar, l'Anna se'n va tornar cap a Barcelona. Moltes gràcies per acompanyar-nos, Anna!!

Abans de continuar el nostre camí, vaig aturar un cotxe dels mossos, per parlar-lis del tema de l'autovia. L'any passat, quan vam venir a fer la custòdia de la flama, ens van deixar passar per l'autovia, ja que al construir-la, van deixar sense camí alternatiu durant un bon tram als ciclistes. Van utilitzar l'antiga carretera, per transformar-la en autovia, sense fer al mateix temps algun carril paral·lel, o via de servei, de manera que de cop i volta, ens trobem que no podem passar-hi.

El mosso em va escoltar, però no es va voler comprometre a deixar-nos passar sense multar-nos. Simplement em va dir que havíem de demanar un permís, cosa que vaig intentar durant alguns dies, sense aconseguir poder parlar directament amb la persona que ens podria haver donat aquest permís.

Nosaltres ja teníem decidit que l'endemà, faríem el tram Ripoll-Torelló en tren, única forma de fer la ruta en bici, però mira, al trobar-me'l, ho vaig intentar per darrera vegada i directament amb un mosso de Ripoll.

Poc després vam reiniciar la marxa. Ben aviat, perquè la distància era curta, vam arribar a St Joan de les Abadesses, on abans d'anar al nostre alberg, ens vam dirigir a gaudir de la segona activitat del dia, com era travessar un pont penjant sobre el riu Ter, espectacular.

És un pont que em va ensenyar el Jordi Puiggròs i realment fa sensació. Tots vam travessar-l'ho amb molta cura, i més després d'haver parlat amb un veí de la zona, el qual ens va dir que anéssim en compte, que hi ha hagut gent que ha caigut al aigua, i que com que el fons està ple de fang, no se'n surten. Glub!!

Després d'aquesta proesa, vam dirigir-nos cap a St Joan de les Abadesses, fent una petita volta pel poble, abans de dirigir-nos definitivament al alberg.

Abans, però, el Juan es va acomiadar de nosaltres, ja que, igual que la Anna, només havia vingut diumenge, per impossibilitat de quedar-se dilluns per qüestions personals. Moltes gràcies Juan, fins aviat company!!

Només d'arribar al alberg, vam pagar el compte i vam prendre possessió de la nostra habitació. Els companys, molt amablement, em van permetre ocupar una llitera de baix!!

Després de deixar les coses (les meves les portava la Marta), vam anar al bar de l'estació, a prendre unes cerveses, mentre ens anàvem tornant a dutxar-nos.

Mentre això passava, va arribar la Marta Comas amb el seu cotxe, de manera que a partir d'aquell moment, ja estàvem tots els components de la travessa.

El sopar em va agradar molt. Canelons de primer i peix fregit amb calamars a la romana de segon.

I ja, després d'una petita volta per la zona per tal de fer baixar el menjar, ens vam tornar a la nostra habitació, on vam poder dedicar uns minuts a fer un munt de bromes tots plegats.

Per exemple, amagar-li la bici a la Loli, jejeeje