20-04-11, 4art dia de ruta: JÉRICA-TORRALBA

DIA 20-04-11

QUART DIA DE RUTA

JÉRICA – TORRALBA DEL PINAR, 27,00 qms

Sortint de Jérica

Les previsions meteorològiques no eren gens optimistes. Per exemple, en una consulta que vaig fer ahir al vespre sobre el temps que ens podria fer avui, sobre aquesta zona pronosticaven un 100% de possibilitats de pluja.

Així que quan ens hem aixecat, he mirat la manera de protegir l’ordinador. L’he posat dins de cinc bosses de plàstic (la bossa del lavabo, la de la roba per netejar del propi hotel, les dues de les compres que van fer l’altre dia en una benzinera, i la gran, que ja la portàvem de casa. Tot i això, a banda de portar-lo sempre, dins d’un sobre de bombolles.

També, a l’hora de fer les alforges, hem posat d’alt de tot, en una l’impermeable, i en l’altre la jaqueta de primavera, per si ens feia massa fred, poder posar-la sobre la que portàvem posada. I també a ma, els guants de plàstic que vam agafar de la benzinera l’altre dia, pensant en que si plovia, millor posar-nos-els, per evitar patir fred als dits.

Amb totes aquestes previsions, i després de donar bon compliment a l’esplèndid esmorzar (esplèndid i barat) que ens ha preparat l’hotel, a les 09,10 h del matí ens hem posat en marxa, lògicament, sempre després de la habitual salutació a la càmera de vídeo.

Hem tingut sort, perquè per tornar cap a Caudiel, no ha calgut agafar el mateix camí que ahir per venir. Diguem que ahir, per arribar a l’hotel, vam donar tota la volta a Jérica, de manera que avui només mancava tancar el cercle i trobar-nos amb la mateixa carretera, aquest cop en sentit contrari al d’ahir.

Ven aviat hem arribat a Caudiel, tot i la pujada que representava arribar des de Jérica, i a l’entrada mateix ja hem agafat el carrer que ens van indicar ahir, per anar a trobar la carretera que ens portaria a Torralba.

Només sortir del poble, hem vist l’esperat cartell que ens indicava el camí cap el poble. Torralba estava només a 21 qms, o sigui que moral dalt de tot, perquè realment ens faltava poc per assolir el nostre objectiu final, que era arribar a Torralba del Pinar, des de Monreal i Ojos Negros.

A més, tot i les previsions, el temps era bastant bo, tenint fins i tot un bon sol que ens ha acompanyat molta estona. Després hem tingut estones de sol i estones de núvols, però res de pluja, lo que ens ha ajudat a tirar força be.

 Higueras

Als 10 qms de Caudiel, quasi sempre en pujada, però assequible, entrem a Higueras, nom que com el del poble següent, Pavías, havia escoltat moltes vegades parlar-ne a la mama, però que mai havia visitat. Higueras es un poble molt petit, potser fins i tot més que Torralba. Està situat al costat d’un barranc ple d’arbres fruités, envoltat també per innumerables ocells, que en aquell moment ens han rebut amb els seus cants, com saludant el nostre pas per les seves terres. El pas del net i del bes net, de l’avi Alejandro, així, en castellà, com es deia ell, fill de Torralba, i qui, d’alguna manera, com també de la mama, ens han portat fins aquí.

Pocs quilòmetres després, hem passat per Pavías, on ens hem comprat uns refrescs al bar del poble, per reposar forces i descansar una mica.

 Pavias

A partir d’aquí, quan ja només ens faltaven 8 qms, comença una pujada constant, encara que també l’hem agafat força be. No obstant, potser ha sigut el dia que més estona hem pedalat amb el plat 1.

I quan ja només faltaven uns 3 qms, hem agafat la baixada final, forta, fins que de cop, com sortint del no res, apareix el poble, Torralba. Per fi hem arribat, després d’uns 240 qms, des que vam començar a Monreal del Campo, el passat diumenge, fins avui, pedalant per la via verda de Los Ojos Negros.

 Ja arribem a Torralba

 i que quedi constància gràfica

A casa de la Nati, ja ens estava esperant l’Elvira, la pròpia Nati, la Ascensión, i unes senyores que aprofitaven el dia per rebre a la perruquera, que es desplaça al poble a pentinar les senyores que s’apuntin.

Després de dutxar-nos, la Nati ens ha preparat una magnífica paella, amb la que hem acomiadat aquesta bona sortida que hem fet en bicicleta. El Gerard i jo ens ho hem passat de conya. Ja estem pensant amb la sortida del proper estiu, a seguir la nostra Via de la Plata.

 una gran paella, si senyor!!

Adéu, Torralba, fins la propera!!!

Molt bona sortida i molt contents d’haver-la fet.

19-04-11, 3er dia de ruta: LA PUEBLA-JÉRICA

Dia 19-04-11

TERCER DIA DE RUTA:

LA PUEBLA DE VALVERDE – JÉRICA, 70,0 QMS

Avui l’esmorzar (inclòs en el preu de l’habitació) ens guardava una agradable sorpresa; croissant, un panet, margarina, mel, suc de taronja, i melmelada de préssec per farcir el pa. També, taronjada i cafès. El Gerard, llet amb cola cao. Molt bo i molt complet, suficient com per posar-nos a fer la ruta prevista, amb l’estómac ple.

Seguint les instruccions del propietari de l’hotel, per arribar a la via verda hem seguit un camí que sortia directament des de darrera de l’edifici. L’hem trobat de seguida, això si, hem tingut que passar per sobre les vies del tren, ja que no hi havia un accés directe. Tot plegat, ha sigut fàcil i gens arriscat.

 un bon prat

Així que a partir d’aquell moment, ja ens trobàvem un altre cop dins la via verda, en direcció sud. A partir d’aquest moment, a més, hem gaudit d’un bon tros de bona baixada, que ens ha permès avançar molt ràpidament, encara que, amb la nostra afecció a les fotografies i vídeos, ens hem entretingut molt, gràcies, això si, als bonics paisatges per els que passàvem.

el Gerard, sobre les restes d'un pont antic

També, avui ha sigut un dia en que hem travessat 4 o 5 túnels, alguns d’ells amb llum automàtica, que capta el moviment de la gent i es posen en marxa soles. Van molt be, perquè encara que portem lots, i a més dos cada un, fan molt poca llum i segons com, al pedalar dins d’aquella foscor, fa que em desorienti bastant, fins el punt de tenir perill de topar-me contra la paret.

Sobre les 11,00, quan passàvem per el costat d’una benzinera situada al costat mateix de la via, ens hem comprat uns entrepans, aigua i uns acuarius, perquè portàvem molt poca aigua, i encara ens faltaven molts quilòmetres. Els entrepans, els hem comprat pensant ja amb l’hora de dinar. Quan surts a fer aquestes rutes, no saps ni on ni quan trobarem algun lloc per menjar, o per comprar aigua, així que es millor avançar-se i preparar-se degudament, per si la gana o la set apareixen en qualsevol moment, manera com normalment es manifesten. Pràcticament no avisen, de cop t’entra la gana i si no pots menjar, se’t baixa la resistència a valors mínims (per exemple, la “pàjara” que ens va agafar fent la via de la Plata, al costat de Castilblanco, a Sevilla.

Avui no feia vent i el cel estava serè, encara que també amb alguns núvols voltant per aquí. L’amo de l’hotel, ens ha dit que aquesta nit ha plogut. Segons la tv, sembla que es pot complicar el temps en aquests propers dies. Tant de bo arribem a Torralba sense pluges.

Després de passar Barraques, ja al País Valencià, ens hem aturat a menjar-nos els entrepans, sota mateix d’un moli aerogenerador. Sembla mentida la diferència que hi ha, entre veure’ls allà dalt, petits, que estar-ne sota mateix d’un. I per aquest comentari, es podrà deduir que hem pujat bastant de nivell, cosa que després hem aprofitat, per gaudir d’una bona baixada durant molts quilòmetres.

Avui ens hem creuat amb bastants ciclistes, ja sigui en el mateix sentit que nosaltres, com en sentit invers.

Sobre les 14,00 h hem arribat a Caudiel. Aquí, hem sortit de la via i ens hem dirigit, per carretera, fins a Jérica, per que seguir per la via verda, era fer molt més volta. No obstant, ja veurem si demà fem el mateix camí de tornada, o seguim la via verda (en sentit contrari), perquè per arribar a Jèrica, en ha suposat una bona baixada per carretera, el que vol dir pujada per demà. Ja veurem.

Ja instal·lats a l’hotel, he parlat amb l’Elvira i després amb la Nati, per quedar per demà. La noia em demanava que anéssim avui mateix per la tarda. Podíem haver-ho fet si ho haguéssim planificat abans, però es el que l’he dit, no he volgut avisar-la amb temps, no fos que ella no estigués a Torralba, i per la nostra arribada es veiés obligada a desplaçar-se des de Castelló.

Després, dutxa i descans.

18-04-11, 3er dia de ruta: CELLA-LA PUEBLA

DIA 18-04-11

SEGON DIA DE RUTA

CELLA – LA PUEBLA DE VALVERDE, 59,00 QMS

Abans de sortir de l’hostal, ens hem pres un batut de xocolata, un tallat, dos dònuts i hem encarregat per després, dos entrepans de formatge.

Més o menys com ahir, sobre les 09,00 h del mati, ens hem posat en marxa.

Avui, hem notat més fred que ahir, sort que l’Elvira ens va convèncer de portar l’equipatge d’hivern.

Hem girat cua, en direcció contaria, cap a Cella, (estàvem a uns 3 qms del poble), per anar a buscar la via verda. L’hem trobat de seguida, però també de seguida, l’hem perdut. Resulta que a Terol també estan fent un aeroport, (una ciutat que potser fins i tot te menys habitants que Castelló – potser l’alcalde es parent den Fabra) i s’han carregat les marques de la via verda, de manera que hem anat tirant i tirant, fins que realment, ens hem adonat que anàvem perduts. No obstant, tampoc passa res, perquè portàvem bon camí, en direcció a Terol. A més, hem passat per un paisatge molt bonic, i si no ens haguéssim perdut, no l’haguéssim vist.

El Gerard, davant d'un bon espectacle.

Quan hem arribat a un polígon industrial, un home molt amable que portava una furgoneta, ens ha confirmat la nostra situació i ens ha portat fins a l’entrada de la ciutat, seguint-lo darrera d’ell.

Ja dic, Terol es una ciutat petita i de seguida hem trobat la plaça del TORICO, una de les atraccions més conegudes de la ciutat. (l’altre, son els “amants de Terol”, però a aquests no els hem anat a visitar. Suposo que aquest diminutiu de “el torico”, es perquè aquest brau es diminut, posat dalt de tot d’una columna, al centre de la plaça.

En aquesta plaça, després de passar per l’ambaixada de Catalunya que significa la Caixa de Catalunya, ens hem menjat l’entrepà de formatge que portàvem de l’hostal d’ahir. Com dic, avui feia més fred que ahir, i la confirmació ens l’ha donat el termòmetre de la plaça; estàvem a 8 graus.

 A la plaça de El Torico.

Després de l’esmorzar, ens hem posat en marxa per anar a trobar, un altre cop, la via verda. Més o menys ens han anat indicant. Hem agafat un altre cop la carretera 634, que dona la volta a la ciutat, en direcció a València, sempre en pujada, fins que hem arribat a un altre de les atraccions de Terol, Dinópolis, on paral·lelament a la carretera, circula un camí de terra, que es el que hem agafat. Aquest ha sigut un camí, de pujada, però ample i bo per circular en bicicleta. Ens han indicat la direcció correcta, cap a la via verda. Hem travessat un bosc preciós, ple de pins, que feien aquella olor tant típica dels pins de la illa de La Palma. Quines ganes tenim, l’Elvira, el Gerard i jo, de tornar a visitar aquella illa!!.

Després d’uns quants quilòmetres, de fer moltes fotos i molts vídeos, hem arribat a la via, per dirigir-nos cap a la nostra destinació d’avui, La Puebla de Valverde.

Ha sigut un tros de pocs quilòmetres, però molt difícil, perquè a banda que hem de fer els següents 12 qms en pujada constant, per assolir el Puerto del Escandón, de 1250 metres d’alçada, ens hem trobat en un fort vent de cara, que ens ha esgotat literalment. No podíem avançar fàcilment, ni tant sols quan després d’assolir el port, hem continuat en baixada. Ja dic, el vent, de cara, no ens deixava. Fins i tot, per exemple, en la baixada, si no pedalàvem, les bicicletes s’aturaven.

 puerto del Escandón

Això si, el paisatge, espectacular. El Gerard ha fet quantitat de fotografies i vídeos, d’un paisatge molt bonic. Eren boscos de pins, d’avets, tot verd. Llàstima que des de la via, al centre mateix d’aquest esplèndid bosc, d’un verd exuberant, apareix una taca blava, que es un cartell de l’autopista, que espatlla el paisatge.

A més, la mateixa via verda, travessant viaductes i túnels, pedalant per l’antic traçat del tren miner, passant també per les trinxeres, amb parets de grans pedres a banda i banda. Ja dic, val la pena venir fins aquí, pagant aquest peatge d’esforç i dificultats, per després poder veure això.

 La Puebla de Valverde.

Finalment, i ja pràcticament sense piles, hem arribat a l’alçada del poble de La Puebla de Valverde, i hem atacat, literalment, la intendència d’una benzinera. Ens hem comprat fruits secs, galetes i uns entrepans, molt bons, que ens hem menjat allà mateix, seguts al terra, al sol, gaudint del nostre menjar. Fins i tot, de postra, ens hem menjat uns gelats de xocolata.

 es nota que teníem molta gana?

Ja amb la panxa plena i les piles carregades, ens hem dirigit cap a l’hotel que teníem reservat des de fa un mes. Com ahir, aquest hotel també està força lluny del centre del poble. Es un hotel estrany; per entrar a les seves instal·lacions, hem de travessar una barrera que l’obren des de dins. Segons l’home que ens ha atès, que sembla ser l’amo, no vol que aquest hotel es converteixi en un “puticlub”, i no deixa que s’ompli de conductors borratxos. Molt especial.

Quan hem arribat a l’hotel, hem comprovat que s’havia esgotat la bateria del mòbil. La culpa ha sigut perquè al migdia, he hagut de fer unes quantes trucades, a clients que m’havien deixat alguns missatges. Ja fa temps que dic que aquesta bateria, te molt poca duració.

L’anècdota de la tarda ha vingut quan he volgut deixar al sol la bugada d’avui. Com que no teníem sol a l’habitació, he volgut anar al pati del darrera, per la porta del garatge, però no podia sortir fora, perquè la porta d’accés només s’obra des de la recepció. Aleshores, tampoc podia tornar, perquè m’havia oblidat la targeta electrònica que obra la porta. Estava literalment tancat, dins el garatge. No he tingut més remei que saltar a l’exterior a través d’una finestra, fins anar a trobar la nostra habitació i demanar-li al Gerard la clau corresponent.

Al final, però he complert el meu objectiu, de deixar la roba al sol.

Avui hem fet 59 quilòmetres, (55 fins la benzinera, on ens hem quedat sense bateria, més 4-5 fins l’hotel), i hem pujat uns 350 metres de desnivell.

17-04-11, 1er dia de ruta: MONREAL-CELLA

 Dia 17-04-11

VIA VERDA OJOS NEGROS.

PRIMER DIA DE RUTA:

MONREAL DEL CAMPO – CELLA, 73,00 qms.

Després d’esmorzar un tallat, un batut de xocolata, dos croissants, i per endur-nos, un parell d’entrepans de formatge, a les 09,00 del mati ens hem posat en marxa.

Ahir se’ns va espatllar la màquina de filmar antiga. Sort que fa poc li vam comprar una de nova al Gerard, i amb aquesta anem fent el nostre reportatge. Només sortir de l’hostal, de seguida hem enfilat la carretera n-211, en direcció al poble OJOS NEGROS. Sort que portàvem l’equipament d’hivern, perquè a aquestes hores, feia bastant fred. I sort també que fa un bon sol.

 cap allà anem

camí a Ojos Negros

 Església a Ojos Negros

Als 14 qms de la sortida, hem arribat a Ojos Negros. Aquest es el començament pròpiament dit d’aquesta ruta que estem fent, la Via Verda de los Ojos Negros. En aquest poble, hi havia una mina de ferro, potser la més important d’Espanya. La seva gran quantitat de producció, va fer que la companyia propietària de la mina, muntés un tren de via estreta, que portés el material fins a Sagunt. No obstant, i com moltes d’altres vies d’aquest estil, a meitats del segle XX, van decidir tancar la mina, i conseqüentment, també va deixar de funcionar aquest tren. Des de Ojos Negros, seguint una carretera de molt desnivell, hem pujat fins a la mateixa mina. 

 avans de les mines, ens trobem amb aquest molí

Tot son locals i vivendes abandonades, quasi totes derruïdes. 

 

Les naus on es reparaven els trens.

Allà mateix comença un camí que un dia formarà part de la via verda, però encara no, perquè es un camí, preparat, però molt curt. De seguida s’arriba a la pròpia via, i clar, a partir d’aquí s’ha de seguir per la carretera.

Un parell de vegades, ens hem aturat per fer-nos algunes fotografies a la mateixa via. Fins i tot també hem fet un parell de vídeos, preparant la gravació de manera que ens agafés als dos, xerrant tranquil·lament, com si no fóssim conscients de la presència de la càmera.

Al poble Villar de Salz, ens ha fet gràcia (ràbia), trobar carrers a nom del general Franco i de l’almirall Carrero. En aquest poble, ens hem aturat a esmorzar els entrepans que portàvem, ben asseguts en unes taules al mig del poble.

Aquí estem, asseguts a les vies del tren.

Després, a seguir pedalant, per aquestes desèrtiques terres, on a banda dels pobles, no es troben cases ni res que indiqui la presència de l’home. Tot muntanya, tot pins. En un moment donat, hem gaudit d’una bona baixada, assolint els 50 qms/h, per aquesta desèrtica carretera. En un llarg trajecte d’un parell d’hores, només ens han passat un parell o tres de cotxes.

Sobre les 15,30 hem arribat a Cella, i la decepció del dia; tenia feta la reserva a un hostal inexistent en aquest poble. No se què em deuria passar al reservar, al fer-ho a un hostal d’un altre poble.

Per sort, hem trobat un altre hostal, l’hostal El Poro, a la carretera de Terol, on ens hem instal·lat.

Avui, com que hem arribat aviat, he pogut fer la bugada, encara que a aquestes hores de la nit, 23,18 h, no s’ha assecat del tot. Veurem demà.

Al sopar, hem coincidit amb una parella de ciclistes que també estant fent aquesta ruta. Ens han dit que a l’hostal de Monreal, els han cobrat 2,50 euros per bicicleta. Ella es de El Vendrell, i ell te pinta de basc. Quan m’han vist, la noia s’ha dirigit a mi en català, perquè ahir em va veure no se on, amb el polar de la UME, amb el títol de la Marxa del Garraf. Son experts ciclistes, perquè han donat la volta a Espanya, han viatjat per Àfrica, etc.

En total avui hem fet 73 qms, es a dir, que hem fet la segona marca més alta en quilometratge des que anem en bicicleta. La primera de totes, fou a la via de la Plata, quan en la etapa de Mèrida, en vam fer 90 qms.

DIA 16-04-11
ANEM A FER LA VIA VERDE DE OJOS NEGROS, ACABANT A TORRALBA DEL PINAR.

APROXIMACIÓ D'AVUI: ST. CLIMENT – VALÈNCIA - MONREAL DEL CAMPO

Els despertadors ens avisen a les 06,00 del mati. Amb tot preparat, sobre les 07,00 ens disposem a sortir, pedalant, cap a l’estació de rodalies de Viladecans, per dirigir-nos, seguidament, cap a l’estació de França, on surt el tren cap a València.

El primer escull del dia, es quan al començar a pedalar, el porta equipatges del Gerard, degut al seu propi pes, toca la roda posterior de la seva bici. La solució la proposa ell mateix; el traiem i el muntem més amunt. així, tot i el desplaçament que es produirà, es manté allunyat de la roda, i podem iniciar la marxa. Es el problema de les bicicletes de doble suspensió, que no pots instal·lar un porta equipatges normal, només un

Ja els val a Cicles Castillo, de Gavà, no haver previst aquest problema.

amb aquest tren de l'esquerra, hem viatjat cap a València

A l’estació de Viladecans ens esperem uns 15 minuts, fins que arriba el nostre rodalies. En 25 minuts, ens porta a l’estació de França.

El regional de València, ja es a la via 06. També li diuen “el borreguero”, perquè s’atura a totes les estacions de Catalunya, passat St. Vicens de Calders. Anem cap allà, buscant els vagons que permetin duu les bicicletes. Muntem i després d’instal·lar-nos, vaig a comprar unes begudes, per l’esmorzar. Mentre, el Gerard, que per localitzar famosos sembla que porti un radar a sobre, es troba l’actor català Joel Joan, i li demana fer-se una fotografia. En Joel, viatja cap a València, a participar en una manifestació de recolzament perquè el govern del PP permeti rebre la senyal de TV3 en aquell territori. Sembla mentida que al segle XXI, encara hi hagi censura (d’emissió d’una tv pública).

A l’estació del Passeig de Gràcia, s’hi munta molta gent, però es a l’estació de Sants, on el vagó es converteix en una autèntica llauna de sardines. No hi cap ni una ànima més. Tant complicat ho veig, que decideixo aixecar-me del meu seient, i desplaçar-me cap a la plataforma on estant les bicis, per protegir-les de possibles lladregots i també, per ajudar la gent, intentant que no els molestin massa. Tot i la incomoditat que suposen les bicis per els viatgers, la gent s’ho pren molt be, i ningú protesta per la seva presència. En aquest aspecte estem tranquils, perquè portem els nostres permisos.

Per permetre que la gent pugui pujar i sortir del vagó, opto per aixecar-les, deixant-les només repenjades al terra amb la roda del darrera, de manera que al tenir-les dretes, permeten crear una petita via, per on passarà la gent. També hem tingut mala sort, perquè les bicis estan justament a la porta on normalment entren i surten els viatgers. Però es que ara ja no hi puc fer res, no puc anar a l’altre banda.

Amb aquestes incomoditats i esquivant-les de la millor manera, sobre les 12,00 h arribem a l’estació de Tortosa. Aquí, seguint les instruccions de l’interventor, baixem del tren i ens anem al final del tot, on hi ha un furgó especial, preparat per allotjar 10-12 bicis. Llàstima no haver-ho sabut abans, coi! De fet, quan a l’estació de França hem decidit pujar a la plataforma on viatjàvem, ho hem fet perquè a l’entrada del vagó, hem vist una imatge d’una bici, sense aturar-nos a pensar que realment, aquella imatge ens indicava la direcció del furgó on portar-les.

A partir de Tortosa, hem viatjat molt més còmodes, amb les bicis al seu lloc i nosaltres ben asseguts al nostre seient. Fins i tot hem pogut dormir una petita estona. Ara ja sabem com hem de viatjar amb bicis.

Sobre les 14,30 hem arribat a València. I lo primer que hem fet ha sigut buscar un bar, amb taules al carrer, per el tema de les bicis, i dinar. Ens hem menjat un menú amb paella, com no podia ser d’altre manera en aquesta ciutat.

 Dinant a València.

Després, a l’estació, hem fet algunes fotografies d’uns mosaics i hem fet una mica de conya, com sempre. Amb qui ens hem posat avui? Amb l’alcaldessa de València, Rita Barberà.

A les 16,47 en punt ha sortit el nostre tercer tren del dia, el mitja distància, que va de València fins a Saragossa. Anàvem pràcticament buits. A més, aquest tren te una zona especial per guardar les bicicletes, molt còmode i pràctic. Fins i tot te candau!!

El viatge ens ha sembla massa llarg. Al cap i a la fi, durant el dia d’avui hem fet més de 8 hores de tren.

Durant el trajecte, hem pogut carregar tots els aparells electrònics, perquè cada seient te assignat un endoll elèctric.

Monreal del Campo

A les 19,55 en punt, hem arribat a la nostra destinació, la població de Monreal del Campo. No ens ha costat gens trobar el nostre hostal, de nom El Botero, senzill, però còmode. De seguida, hem guardat les bicis al magatzem, i hem pres possessió de la nostra habitació.

Després de sopar, ens hem quedat al bar, a veure la primera part del partit de futbol entre el RM-FCB. La segona part, l’hem vist a la nostra habitació. Hem acabat 1-1, de manera que es manté la distància que li portem al RM (8 punts), per lo que crec sincerament que la lliga no se’ns pot escapar.

Avui, en tren, hem fet:

VILADECANS – EST. FRANÇA, 25,00 minuts

EST. FRANÇA – VALÈNCIA, 5,30 hores

VALÈNCIA – MONREAL DEL CAMPO, 3,20 hores.

Sobre les 01,00 hores, ens hem posat a dormir.

02-04-11, MONTSERRAT X CENTELLES

02-04-11

avui hem fet una sortida que teníem preparada des de fa setmanes, pujar a Montserrat per la banda del darrere de la muntanya.

Això significava, fer l'aproximació al punt de sortida, en tren.

Així que a primera a hora, concretament a les 05,45 h, ens ha saltat el despertador. Hem sortit de casa passades les 06,30, i hem anat amb el temps tant just, que finalment, hem perdut el pren previst, que sortia de St. Boi, a les 06,54 h.

Tot i així, el matí l'hem començat “mogut”, perquè el que no ens ha passat mai, i son molts els cops que hem muntat el porta bicicletes del cotxe, just arribar a St. Boi, hem tingut que aturar el cotxe, per tancar be la porta del maleter, uns segons que hem perdut, preciosos.

Després, ja a l'estació, ens ha costat molt saber com treure els bitllets de la màquina automàtica. No sabíem ni a quina zona anàvem, (ells ffcc fan com els rodalies, que el preu del bitllet es marca segons la llunyania de la destinació, i aquesta es concreta amb un número de zona). També, volia pagar amb la targeta de crèdit, però aleshores no recordava el número de la contrasenya.

Finalment, ja amb els bitllets a la ma, pugem corrents les escales, mentre sentim que arriba el tren, però quan arribem a l'andana, veiem que no es aquella, que estem a l'andana 1, i el tren està a la 2. A córrer cap a la 2, però finalment, quan estem a punt d'arribar-hi, el tren comença la seva marxa, amb la conseqüent frustració per la nostra banda, perquè aquella pèrdua significava una hora d'espera.

Tot i així, menys mal que l'hem perdut, perquè en aquell moment que ens sentíem tant malament per haver-lo perdut, me'n adono que havia perdut el moneder, amb 50 euros, totes les targetes i tots els carnets d'identificació.

Torno enrere, a veure si està per la banda de les taquilles, però d'entrada no podia accedir-hi, perquè ja havia validat el bitllet. Torna a validar-ho, (com si fos la sortida), el que significava que ja no podria tornar a utilitzar-lo per entrar (i que si no trobava el moneder, tampoc tenia diners per comprar-ne un altre). Tot pegues....

Res, que miro per tot arreu, i res. Mentre tant, han baixat persones d'un tren que ha arribat, i n'han arribat d'altres del carrer, per lo que lo primer que he pensat es que algú se'l ha trobat i clar, no ha dit res i se'l ha quedat.

Per tornar a l'andana on era el Gerard, com que ja no tenia un bitllet vàlid, m'he hagut de colar, passant per sota les portes, reptant, com un jeta qualsevol.

Sort que mentre estava repassant la zona, el Gerard m'ha cridat, i m'ha dit que l'havia trobat. Simplement, el moneder estava a la banda alta de les escales mecàniques, a la zona on les escales desapareixen per fer el camí de tornada. Menys mal, que el moneder s'ha quedat allà, encallat, sense traspassar aquella zona.

I finalment, menys mal també que hem perdut el tren, perquè si l'haguéssim agafat, aleshores si que el podria haver donat per perdut del tot. Dins d'aquest període negre, també m'ha passat que se'm ha trencat una vareta de les olleres. Es a dir, algú m'ha fet alguna mena de vudú? Que cabrons....

O sigui, que en trenta minuts, o menys, ens ha passat:

• ens hem d'aturar a tancar be el maleter, cosa que no ens ha passat MAI
• no sabia el número de la targeta de crèdit, ni la zona, tot nervis
• perdem el tren per uns quants segons
• perdem (d'entrada) el moneder.
• Se'm trenca la vareta de les olleres.

I finalment, l'angelet que ens acompanya:

Al perdre el tren, ens n'adonem que havíem perdut el moneder, ens posem a buscar-lo i el trobem.

En fi, ja amb el moneder a la ma, ens disposem a passar una hora, a l'espera del següent tren.

A l'hora prevista, en aquest cas les 07,54 h, arriba, i ens posem en marxa.

Quasi una hora després, arribem a l'estació de Castellbell i el Vilar, i ens disposem a posar-nos en marxa. Següent problema, se'ns espatlla el complement que agafa la màquina de filmar, al manillar de la bicicleta. Solució, traiem la màquina nova del Gerard, i posem la normal, la que sempre m'emporto, perquè te un forat justament per la mateixa aplicació.

A l'estació de Castellbell li pregunto a un home per on podem assolir la carretera que veiem allà dalt, però que no sabem com accedir-hi, i l'home, molt amablement, ens ho explica.

Seguim per la carretera, ara si, seguint el nostre pla, fins que accedim, a ma dreta, a la desviació prevista, un camí de terra que s'enfila la tira. El Gerard deia que segurament no era millor que lo del Rat Penat de l'altre dia.

Els primers minuts, de forta pujada, havent d'aturar-nos diverses vegades a agafar aire. També aquest es un camí amb molta pedra, amb molts forats i reguerons, que dificulten una pedalada eficient. També, moltes cruïlles i cap cartell, ens han fet dubtar molt. Sort que portàvem un mapa que vaig treure de Internet, que en prou feines ens ajudava. Per què, la gent d'aquestes contrades, no s'ho “curra” una mica, i posa cartells i senyals indicatives del camí correcte?.

Finalment, aquest camí ens ha deixat a la carretera BV1122, i d'aquí, ràpidament hem arribat a St. Cristòfol, una bonica i petitíssima població, (48 habitants l'any 2006) depenent de Castellbell, i que te una ermita del segle XI molt ben restaurada. Hem aprofitat per omplir els bidons d'aigua, que en un dia com el d'avui, amb tanta calor, anàvem exhaurint l'aigua que portàvem de casa.

Aquí ens hem anat guiant per els mapes casolans que portava. Ens ha ajudat molt que tots els carrers d'aquest petit nucli, tenien marcat el nom, així que se'ns ha fet fàcil, seguir el camí.

Ja fora de la població, el camí es transforma en un agradable camí de terra, sempre en pujada, però amb desnivells assequibles. 

 comprovant els mapes

 

Feia tanta calor, que en un moment donat ens hem aturat a treure'ns la samarreta tèrmica, i substituir-la per un altre, d'estiu. Jo fins i tot m'he tret la jaqueta, encara que poc després me l'he tornat a posar, perquè feia un aire fresc que em molestava. També ens ha anat be aquesta aturada, per deixar passar un pesat que se'ns havia acoblat per la cara.

Sobre les 12,00, hem arribat a l'ermita de Santa Cecília de Montserrat, on no hi havia anat mai. Molt maca. En aquest lloc, aprofitant les instal·lacions d'un refugi, ens hem aturat a esmorzar. Ens hem comprat tres llaunes d'acuarius i una ampolla d'aigua de 1,5 litres. I allà, en una taula, ens hem instal·lat per menjar-nos els entrepans que portàvem de casa.

Les vistes, des d'aquest lloc, excepcionals.

dues imatges de l'ermita de Sta. Cecília

L'ermita de Santa Cecília de Montserrat.

A partir d'aquí, tot molt fàcil. Ens hem incorporat a la carretera BP 1103, que en una excepcional i relaxada baixada, ens ha portat primer a la zona de l'aparcament, i després, a la plaça del Monestir. Eren les 13,00 h, quan arribàvem al Monestir de Montserrat.

 ja hem arribat

La idea original nostra era, després de Montserrat, baixar a Monistrol i anar tornant a St. Climent, per el mateix camí que vam emprar per arribar fins aquí fa unes setmanes, però ens ho hem pensat millor, i hem decidit donar per acabada la sortida a Monistrol, perquè avui tenim el sopar de la celebració de l'aniversari del Gerard en som 8, per lo que tampoc era qüestió d'arribar a les 18,00 a casa. Tot i així, agafant el tren de les 13,24, hem arribat a casa sobre les 15,00 hores aproximadament.

Una bona sortida, potser una mica curta, però intensa i dura al principi (i més dura encara més al principi).

En total avui hem fet 33 quilòmetres. Amb aquestes rodes, porto 1547 qms i amb aquesta bicicleta, 2856.

l'entrenament per fer la travessa de la via verda OJOS NEGROS, segueix el seu camí.

fins la propera!!!.