18-04-11, 3er dia de ruta: CELLA-LA PUEBLA

DIA 18-04-11

SEGON DIA DE RUTA

CELLA – LA PUEBLA DE VALVERDE, 59,00 QMS

Abans de sortir de l’hostal, ens hem pres un batut de xocolata, un tallat, dos dònuts i hem encarregat per després, dos entrepans de formatge.

Més o menys com ahir, sobre les 09,00 h del mati, ens hem posat en marxa.

Avui, hem notat més fred que ahir, sort que l’Elvira ens va convèncer de portar l’equipatge d’hivern.

Hem girat cua, en direcció contaria, cap a Cella, (estàvem a uns 3 qms del poble), per anar a buscar la via verda. L’hem trobat de seguida, però també de seguida, l’hem perdut. Resulta que a Terol també estan fent un aeroport, (una ciutat que potser fins i tot te menys habitants que Castelló – potser l’alcalde es parent den Fabra) i s’han carregat les marques de la via verda, de manera que hem anat tirant i tirant, fins que realment, ens hem adonat que anàvem perduts. No obstant, tampoc passa res, perquè portàvem bon camí, en direcció a Terol. A més, hem passat per un paisatge molt bonic, i si no ens haguéssim perdut, no l’haguéssim vist.

El Gerard, davant d'un bon espectacle.

Quan hem arribat a un polígon industrial, un home molt amable que portava una furgoneta, ens ha confirmat la nostra situació i ens ha portat fins a l’entrada de la ciutat, seguint-lo darrera d’ell.

Ja dic, Terol es una ciutat petita i de seguida hem trobat la plaça del TORICO, una de les atraccions més conegudes de la ciutat. (l’altre, son els “amants de Terol”, però a aquests no els hem anat a visitar. Suposo que aquest diminutiu de “el torico”, es perquè aquest brau es diminut, posat dalt de tot d’una columna, al centre de la plaça.

En aquesta plaça, després de passar per l’ambaixada de Catalunya que significa la Caixa de Catalunya, ens hem menjat l’entrepà de formatge que portàvem de l’hostal d’ahir. Com dic, avui feia més fred que ahir, i la confirmació ens l’ha donat el termòmetre de la plaça; estàvem a 8 graus.

 A la plaça de El Torico.

Després de l’esmorzar, ens hem posat en marxa per anar a trobar, un altre cop, la via verda. Més o menys ens han anat indicant. Hem agafat un altre cop la carretera 634, que dona la volta a la ciutat, en direcció a València, sempre en pujada, fins que hem arribat a un altre de les atraccions de Terol, Dinópolis, on paral·lelament a la carretera, circula un camí de terra, que es el que hem agafat. Aquest ha sigut un camí, de pujada, però ample i bo per circular en bicicleta. Ens han indicat la direcció correcta, cap a la via verda. Hem travessat un bosc preciós, ple de pins, que feien aquella olor tant típica dels pins de la illa de La Palma. Quines ganes tenim, l’Elvira, el Gerard i jo, de tornar a visitar aquella illa!!.

Després d’uns quants quilòmetres, de fer moltes fotos i molts vídeos, hem arribat a la via, per dirigir-nos cap a la nostra destinació d’avui, La Puebla de Valverde.

Ha sigut un tros de pocs quilòmetres, però molt difícil, perquè a banda que hem de fer els següents 12 qms en pujada constant, per assolir el Puerto del Escandón, de 1250 metres d’alçada, ens hem trobat en un fort vent de cara, que ens ha esgotat literalment. No podíem avançar fàcilment, ni tant sols quan després d’assolir el port, hem continuat en baixada. Ja dic, el vent, de cara, no ens deixava. Fins i tot, per exemple, en la baixada, si no pedalàvem, les bicicletes s’aturaven.

 puerto del Escandón

Això si, el paisatge, espectacular. El Gerard ha fet quantitat de fotografies i vídeos, d’un paisatge molt bonic. Eren boscos de pins, d’avets, tot verd. Llàstima que des de la via, al centre mateix d’aquest esplèndid bosc, d’un verd exuberant, apareix una taca blava, que es un cartell de l’autopista, que espatlla el paisatge.

A més, la mateixa via verda, travessant viaductes i túnels, pedalant per l’antic traçat del tren miner, passant també per les trinxeres, amb parets de grans pedres a banda i banda. Ja dic, val la pena venir fins aquí, pagant aquest peatge d’esforç i dificultats, per després poder veure això.

 La Puebla de Valverde.

Finalment, i ja pràcticament sense piles, hem arribat a l’alçada del poble de La Puebla de Valverde, i hem atacat, literalment, la intendència d’una benzinera. Ens hem comprat fruits secs, galetes i uns entrepans, molt bons, que ens hem menjat allà mateix, seguts al terra, al sol, gaudint del nostre menjar. Fins i tot, de postra, ens hem menjat uns gelats de xocolata.

 es nota que teníem molta gana?

Ja amb la panxa plena i les piles carregades, ens hem dirigit cap a l’hotel que teníem reservat des de fa un mes. Com ahir, aquest hotel també està força lluny del centre del poble. Es un hotel estrany; per entrar a les seves instal·lacions, hem de travessar una barrera que l’obren des de dins. Segons l’home que ens ha atès, que sembla ser l’amo, no vol que aquest hotel es converteixi en un “puticlub”, i no deixa que s’ompli de conductors borratxos. Molt especial.

Quan hem arribat a l’hotel, hem comprovat que s’havia esgotat la bateria del mòbil. La culpa ha sigut perquè al migdia, he hagut de fer unes quantes trucades, a clients que m’havien deixat alguns missatges. Ja fa temps que dic que aquesta bateria, te molt poca duració.

L’anècdota de la tarda ha vingut quan he volgut deixar al sol la bugada d’avui. Com que no teníem sol a l’habitació, he volgut anar al pati del darrera, per la porta del garatge, però no podia sortir fora, perquè la porta d’accés només s’obra des de la recepció. Aleshores, tampoc podia tornar, perquè m’havia oblidat la targeta electrònica que obra la porta. Estava literalment tancat, dins el garatge. No he tingut més remei que saltar a l’exterior a través d’una finestra, fins anar a trobar la nostra habitació i demanar-li al Gerard la clau corresponent.

Al final, però he complert el meu objectiu, de deixar la roba al sol.

Avui hem fet 59 quilòmetres, (55 fins la benzinera, on ens hem quedat sense bateria, més 4-5 fins l’hotel), i hem pujat uns 350 metres de desnivell.