Avui
hem tornat a fer aquest cim del Garraf. Aquesta vegada hem format tot
un equipàç, amb la Luciana, la Ònia, la Lola, el Cèsar i jo.
Sobre
quarts de deu hem començat la ruta, sortint de Gavà i pujant per
can Bori. Hem tingut un primer contratemps, quan a la Ònia se li ha
punxat una roda, però aviat hem substituït la càmera i hem pogut
continuar la nostra ruta.
Quan
ja estàvem a la carretera, en lloc de seguir en ella cap a la
benzinera de Begues, a la corba tancada a la dreta, davant mateix de
can Planes, hem seguit recte amunt, justament per passar per aquest
mas, per evitar al màxim la carretera i també, perquè es pedala
molt millor pels camins de terra, i més per aquests, envoltats de
boscos i vinyes.
A
la benzinera de Begues ens hem comprat begudes, i ja ens hem dirigit
directament cap a la nostra destinació d'avui, el Montcau. Hem girat
cua per on veníem, per tal de seguir pel camí de terra que anàvem
venint, justament per seguir avançant pel bosc i per una trialera
molt divertida que ens ha permès gaudir d'allò més.
A
l'alçada de Begues Parc ja hem trobat el camí definitiu. Quan hem
arribat a la cruïlla entre el camí de terra (pista vermella) i la
pista asfaltada, hem seguit aquesta última, que en constant pujada,
ens ha portat fins a la central elèctrica. Tot i la constant pujada
esmentada, no te res a veure amb la dificultat de la pista vermella,
molt més directa, per tant, amb un desnivell molt més difícil.
Després
d'un petit descans a la central elèctrica, ja hem enfilat la darrera
part de la pujada, ara si, amb alguns trams realment de forts
desnivells, que tot i que no ens han fer posar el peu al terra, sí
ens obligava a avançar molt lentament, abusant del plat petit.
També, abans d'arribar dalt, ens hem pres un petit descans
aprofitant l'ombra d'un gran pi.
Abans
d'arribar dalt de tot, ens hem estat una estona fent-nos unes
fotografies a la torre de vigilància, feta com una barraca de fusta
enlairada.
Pocs
metres després, ara si, ja hem arribat a la Creu que corona el cim
del Montau, on ens hem fet un mont de fotos. Fins i tot a uns
ciclistes que han arribat uns minuts més tard que nosaltres, els hem
demanat que ens en fessin alguna.
Seguidament,
al contrari de l'altre dia, quan vam tornar pel mateix camí, hem
continuat en la mateixa direcció, seguint, lògicament, el trac que
portava. Aquest camí, al menys per nosaltres, és totalment
impossible de fer-lo en sentit contrari, ja que el desnivell és molt
acusat. A més, fins i tot la baixada és difícil, perquè és un
camí ple de pedres, que dificulten la conducció i el control dels
frens.
Però
val, finalment hem arribat a la carretera, sobre el qm 16, i l'hem
agafat cap a l'esquerra, en direcció Begues.
Passat
aquest poble, i en el quilòmetre 6, hem agafat el mateix camí de
terra per on hem vingut abans, el qual, ara tot de baixada, ens ha
portat en pocs minuts un altre cop a Gavà, on hem donat per acabada
aquesta sortida.
He
de dir que ahir vaig recollir la bici per enèsima vegada, perquè el
tema plats-cadena no s'acabava de solucionar, però que avui sembla
que funcioni amb normalitat.
amb
la bicicleta de carretera, el Cèsar i jo hem anat a fer una volta.
Ens hem trobat a casa a les 16,30 i hem anat a agafar la carretera de
St Boi, en direcció a l'estret de Roques, i des d'allà, hem passat
per St Vicenç dels Horts, per anar a trobar la N-340, per seguir-la
amunt. A Cervelló hem fet la primera paradeta per descansar,
sobretot, perquè el sol escalfava d'allò més.
Avui
he estrenat la camelbak, una mena de motxilla pel transport d'aigua,
ja que ara, o la porto als bidons, o a les alforges, però ens anem
de cara a l'estiu, i l'aigua comença a escalfar-se. En canvi, al
camelbak es manté freda. Be, excepte l'aigua que es troba dins el
tub, ja fora de la motxilla i camí de la boca. És curiós veure com
l'aigua que primer beus, està calenta, mentre que seguidament
t'arriba la fresca del bidó.
La
pujada al Port de l'Ordal ha costat una mica, però la veritat, em
pensava que costaria més. Jo he fet algunes vegades aquesta mateixa
volta d'avui, però a l'inrevés, és a dir, començant a Gavà i
pujant cap a Begues, i és la primera vegada que ho faig començant
per Cervelló i Vallirana.
Un
cop dalt, de seguida hem arribat a Avinyó Nou, on ens hem comprat
aigua, un parell de llaunes d'Acuarius i també un bon tros de coca i
xocolata, que ens ha permès recuperar energia per continuar la ruta.
Estàvem
la mar de be seguts a un banc de la plaça d'Avinyó, quan han tocat
las 19,15, cosa que ens ha fet reaccionar i moure'ns depresa, per no
trobar-nos a les fosques abans d'arribar a casa.
Des
d'Avinyó se que tinc 30 qms fins a casa. El tros d'Avinyó a Begues
ha sigut una mica dur, perquè ja estàvem cansats, però sobretot,
el que ens ha perjudicat, anímicament, era comprovar com el sol
anava desapareixent i també, que la temperatura anava minvant.
El
tros de Begues a Gavà, que és la baixada per la carretera, em costa
de fer amb comoditat amb aquesta bicicleta. He d'anar frenant
contínuament i al final fins i tot em fan mal les mans. També,
potser per la velocitat, o per la por als cotxes que et passen, els
nervis se'm posen a l'estómac i quasi m'agafen ganes de vomitar, com
ja em va passar l'altre vegades.
A
Gavà ens hem acomiadat, ja que ell s'anava cap a Castelldefels i jo
a Sant Climent.
Per
sort, encara que just, he arribat a casa amb llum de dia, després de
fer 68 qms,
aquesta
sortida de fet era la prèvia de la que teníem previst fer el proper
dia 28 d'Abril, la RIBES-PUIGCERDÀ, i menys mal que la vam fer,
perquè és una sortida massa forta per anar amb un grup gran de
persones (apuntades 12), vam poder comprovar la seva dificultat, i
finalment, vam decidir anul·lar-la. Si haguéssim vingut fins aquí
tot el grupet sense saber on ens ficàvem, ho haguéssim passat força
malament.
Ahir
érem l'Alfons, el Martin, el Cèsar i jo, que més o menys tenim
preparació suficient per fer-la amb seguretat, però va arribar un
moment en que vam decidir plegar, perquè no teníem cap seguretat
d'arribar a Puigcerdà a temps d'agafar el tren de tornada.
La
cosa va anar així.
A
les 07,04 del mati vaig agafar el tren de rodalies que em portaria a
Sants. Dins el tren, ens vam trobar amb el Cèsar, que venia de
Castelldefels. A Sants, després de prendre'ns un bon tallat a la
cafeteria, quines poques ganes de treballar que te la gent, per cert, ens vam
trobar amb el Martin a l'andana número 8, on agafaríem el nostre
tren. I a l'estació de Torre Baró, finalment ens vam trobar amb
l'Alfons, o sigui que avui, cada un de nosaltres, s'ha incorporat a
una estació diferent.
Sobre
les 10,15 vam arribar a Ribes, i lo primer de tot, un altre tallat al
bar de l'estació, on l'Alfons volia donar records d'algú als seus
propietaris.
Tot
seguit vam posar-nos en marxa, cap el nostre destí, a Puigcerdà.
Aviat
van arribar les primeres rampes, en primer lloc per una pista mig
asfaltada, que tot hi ha que dir-ho, més que rampes, que dit així
pot entendre's com que de tant en tant ens en trobàvem alguna, era
una única i duríssima rampa, de vegades superior al 15% de
desnivell.
Era
bonic veure com aquell poble, Queralbs, que sortint de Ribes veiem
allà dalt a la muntanya, en aquests moments el veiem allà baix!!!
tot un canvi de perspectiva, que donava idea de l'ascens que estàvem
assolint.
D'aquesta
manera, amb el plat petit i el pinyó gran, que per cert, continuant
amb els problemes en els canvis, vam arribar a Vilamanya, on ens vam
prendre un petit i merescut descans. Tot i així, la ruta seguia
pujant i de seguia, agafant una corba a l'esquerra, vam deixar el
camí asfaltat, per substituir-lo per un de terra, el qual vam
seguint, sempre pujant, fins que vam arribar a una altre pista
asfaltada, de baixada, que ens portava a fins a Planoles. No obstant,
el trac en un moment donat deixa la pista asfaltada i agafa un
corriol que surt a la nostra dreta, que baixa en força desnivell,
pràcticament fins al nivell de riera, molt a la vora d'aquest poble,
el qual nosaltres no vam entrar. Durant aquesta estona de baixada,
alguns vam fer-ho caminant, del fort desnivell que estàvem desfent.
Després,
el camí es torna a enfilar, de vegades de manera molt costeruda, ja
que finalment, tots quatre vam baixar de les bicis, i vam anar
seguint la ruta caminant. Aquest corriol, de vegades passava pel
costat del precipici, i si haguéssim passat muntats en les bicis, no
hagués resultat estrany patir algun accident. A banda d'aquest
perill, era tant fort el desnivell, que pràcticament ens era
impossible pedalar, fora d'alguns metres molt concrets.
Uns
moments divertits van ser quan vam travessar algunes rieres que
baixaven molt plenes d'aigua, amb molta força, de forma que ens vam
mullar botes i peus fins a l'alçada dels turmells.
Poc
abans d'arribar a Dòrria, poble que veiem allà dalt, davant nostre,
però que no acabava d'arribar, perquè teníem que seguir per el
perímetre enrevessat de la muntanya, vam passar pel costat d'un grup
de vaques que ens impedien el pas, ja que s'estaven allà,
tranquil·lament, sense moure's del seu lloc. A més, una d'elles,
embarassada i molt grossa, estava enfilada a un petit pla sobre
nostre, relliscant i amb algun perill, al menys així ho veia jo, que
acabés caient sobre nostre.
La
nostra esperança era que a Dòrria trobéssim algun bar per menjar
una mica, ja que la gana començava a fer estralls. La gana i la sed,
ja que l'aigua començava a faltar.
La
nostra decepció va ser quan a l'arribar, vam poder comprovar que de
bar res, i de restaurant, encara menys!! sort que unes nenes que
jugaven al parc, ens van ensenyar on es trobava la font, i això va
ser al menys per aquesta banda, la nostra salvació.
A
Dòrria, l'Alfons i jo vam canviar una càmera, ja que els dos vam
punxar quasi al mateix temps.
Asseguts
als bancs al costat mateix de la font, i menjant les poques
provisions que portàvem, vam decidir dues coses, una, que anul·làvem
la sortida del dia 28, no podíem de cap manera portar tot el grup
per aquí, pel desnivell, pel vertigen que possiblement hagués
afectat a algú i sobretot, perquè pels horaris de tren previstos,
era impossible poder arribar a temps a Puigcerdà d'agafar l'últim
tren.
I
dos, nosaltres mateixos també decidíem acabar aquí, justament pel
tercer motiu, la més que previsible possibilitat de no arribar a
temps a agafar l'últim tren.
Així
que amb tot decidit, vam dirigir-nos primer cap a Tosses, però ja de
camí, vaig proposar dirigir-nos, via carretera, cap a Ribes de
Fresser, ja que seria tot baixada i teníem temps suficient per
agafar el tren que sortiria a les 17,00 de Puigcerdà.
D'aquesta
manera, vam arribar a les 16,10 a l'estació de Ribes on, sense
pensar-nos-ho massa, vam demanar alguns dels plats que tenien allà
exposats i que per cert, ja ens havíem fixa't el mati. Vam demanar
un plat de cua de bou amb bolets i un plat de callos, tot això per
repartir pels quatre.
La
veritat és que aquell dinar ens va saber a glòria, i ens va
permetre fer un viatge de tornada absolutament satisfets, de la
sortida i del dinar.
del
26 al 30 de Març 2013, LA FRANJA. Des d'Ulldecona a Binéfar.
26-03-13
ULLDECONA-BESEIT
Com
a continuació de la sortida que vaig fer l'Abril de l'any passat,
avui he tornat a visitar aquesta zona dels Ports de Tortosa. En aquella ocasió, vaig seguir un parell de dies el llibre PER LA FRANJA EN BTT, de'n Josep Insa. Com que a més coincidia que em trobava a Les Cases d'Alcanar, vaig poder començar-lo justament a ran de platja, i vaig fer la primera etapa, pujant cap el pantà d'Ulldecona, que estava aleshores molt buit d'aigua, i seguidament, travessant un petit pont, vaig agafar un camí que surt a la dreta que, pujant per entre mig dels Ports, i després de més de mil metres de desnivell, travessant paratges espectaculars, vaig arribar al Refugi de la Font Ferrera. Avui, com explicaré ara, per arribar al mateix punt, com és el Coll de la Creu, he anat seguint un altre camí. Primer carretera fins a Fredes, i després camí de terra fins al Coll.
En
aquests dies, he portat la bici a fer una repassada general, perquè
tenia problemes en els canvis (que no s'han resolt), i també a posar
càmeres noves amb líquid anti punxades (les retarden, no les eviten
en un 100%), ja que quan començo una ruta llarga, en la que vaig sol
i per terrenys poc habitats, vaig més segur amb la bici repassada.
Així doncs, a primera hora del dia 26, després de carregar les alforges a la bici,
m'he dirigit directament cap a l'estació de tren de Viladecans, on
he comprat el bitllet fins a Ulldecona, per
tenir-lo ja a la butxaca i no comprar-lo a l'estació de França, que
com ja he dit altres vegades, aquesta estació per mi és com la
catedral dels meus desplaçaments en tren. Podria agafar-lo a Sants,
per exemple, però m'agrada més anar fins a l'estació de França,
recordant els meus anys de minyó escolta, ja que era des d'aquella
estació, on iniciàvem les nostres excursions.
estació de França, Barcelona
Un
segurata s'ha volgut guanyar el sou, cridant-me l'atenció perquè
durant un moment he circulat sobre la bici, en el tram que va des
d'on m'ha deixat el tren a l'andana, fins a la zona de pas de l'estació. Total
han sigut 50 metres i ha vingut tot xuleta a dir-me que per allà no
podia anar en bici, justament quan ja havia baixat i seguia caminant.
Abans
d'agafar el següent tren, m'he anat un moment a un bar del passeig,
a prendre'm un tallat i una pasta, i així guardar-me l'entrepà que
portava de casa, per dinar.
He
pujat al vagó preparat per portar les bicis, i allà m'he quedat,
sense buscar seient als vagons de passatgers, perquè allà on tenia
la bici, no hi havia manera de lligar-la, així que m'he estimat més
seure allà mateix.
Al
poc, ha pujat una noia, curiosament de Les Cases d'Alcanar, on tenim l'apartament, que
viatjava amb un gat que portava dins d'una gàbia, i el revisor li ha
dit que hauria d'haver tret també un bitllet pel gat. D'entrada em
pensava que li estava fent broma, sincerament, perquè és curiós
que jo pugui viatjar amb la bici i les alforges, gratis, i en canvi,
fer-ho amb un gat engabiat, que no molesta, costi 4,50 euros, com
realment és en el trajecte que feia. Em sembla sincerament un abús desproporcionat.
Al
final, li ha perdonat, però sí l'ha insistit que per un altre
vegada, ho tingui en compte.
A
l'hora prevista he arribat a Ulldecona. El dia ennuvolat, però
aguantant. Després dels preparatius pertinents, m'he posat en marxa
cap el meu destí, els Ports de Tortosa.
Fins
a La Sènia, he anat tallant camí per diverses pistes i carreteres,
per coincidir aquí amb el trac que portava de casa. A La Sènia, com
l'any passat, m'he aturat a la plaça del poble a menjar-me l'entrepà
i a comprar-me una ampolla d'aigua Font Vella sabor a fruites, molt bona. En aquesta ocasió, era de sabor a plàtan.
Quan
he arribat al pantà d'Ulldecona, he pogut comprovar la diferència
abismal de la seva capacitat, ja que mentre l'any passat estava molt
buit, avui estava ple a vessar, fins dalt de tot.
el Pantà d'Ulldecona
El
que sí he canviat en respecte l'any passat, ha sigut en que avui, en
lloc de dirigir-me al Refugi de la Font Ferrera pel camí de terra,
que surt del costat mateix del pantà, he seguit carretera amunt, en
direcció a Fredes, molt més assequible, perquè clar, l'any passat
passava per aquí molt més aviat que avui, i si matinant tant, vaig
arribar al refugi a les 18,30 i a més, ja estàvem dins l'horari
d'estiu, avui si hagués seguit el mateix camí, se'm hagués fet de
nit a mig camí, i clar, no era pla circular per aquests camins de
nit. A més, el dia amenaçava contínuament amb ploure. Per tant, la
opció ha sigut clarament pujar per Fredes, via que tampoc coneixia.
el Convent de Benifassà
A
partir de passar pel costat del Monestir, ha començat a ploure, i ja
pràcticament no ha deixat de fer-ho, amb més o menys intensitat. De
fet, de la pluja m'estava quedant gelat, de manera que he pensat que
em quedaria a dormir a Fredes, potser un pel massa aviat, però és
que la pluja m'anava calant. No eren tempestes fortes, però si
pluges persistents. He arribat a Fredes sobre les 16,30, on m'he pres
un tallat, però he hagut de continuar el meu camí, perquè dels dos
hostals que hi ha, en cap havia habitació lliure. Així que després
del cafè, he carregat aigua a les cantimplores i he continuat cap
amunt, ara si, el camí ja era de terra.
Els
primers quilòmetres son de pujades fortes. Ara anava “despullat”,
perquè el trac m'havia desaparegut (va pel camí de terra deixat
enrere al pantà), per tant, estava avançant sol, només amb la
indicació de la mestressa del bar de Fredes, d'agafar aquesta pista
forestal sempre amunt, sense deixar-la en cap desviació.
I
així ha sigut, perquè sobre les 17,45 he arribat al ja conegut per
mi, Coll de la Creu, a uns 1250 mts d'alçada, on hi ha una cruïlla;
si segueixes cap a la dreta, en 4,8 qms et porta fins el Refugi, on
volia anar des del primer moment, però també indicava que en 16 qms
arribaria a Beseit, i he tingut un moment de dubte; si agafo el camí
del Refugi, en 5 qms arribo, a més en forta baixada, el que voldrà
dir que demà hauré d'agafar fortes pujades per tornar al mateix
lloc. Per altre banda, si me'n vaig cap a Beseit, tot això que ja
portaré fet. Per l'hora que era, encara em quedava temps per fer els
16 qms aprofitant la llum del dia, així que res, un petit cop de
pedal, i cap a Beseit. Això si, amb l'angoixa que no tenia lloc
reservat per dormir. Però val, de
moment, tirem avall, aprofitem la llum i no ens aturem per res. Fins
i tot se'm va encendre l'avís al gps de manca de bateria, però no
vaig fer-ne cas. Se que a partir de quan ve l'avís, encara pot durar
un parell d'hores, així que seguim avall sense fer cas.
També
estava plovent, de vegades més intensament, i encara que estava de
baixada, el desnivell era important, en un camí molt trencat, de
manera que moltes vegades havia d'anar molt poc a poc, per no
relliscar amb el fang i caure. També, el fred cada vegada era més intens, anava tot xop i sobretot les cames i els peus, la part més exposada a la pluja, em feien mal del fred.
Sobre
les 19,30 del vespre, quan ja pràcticament no m'hi veia, vaig
arribar a Beseit, i allà, sota d'un balcó per guarir-me de la
pluja, vaig trucar a l'Elvira, ara sí tenia cobertura, perquè ella
des de l'ordinador de casa em busqués algun hostal, cosa que va
aconseguir ràpidament, trobant lloc a l'hotel Font del Pas, on vaig
arribar passades les 20,00, ja nit del tot.
Beseit
L'hotel
Font del Pas és una casona antiga, als afores de Beseit, camí de
Vall-de-roures, molt ben equipada i això si, un pel car.
Després
d'una dutxa autènticament reparadora, amb aigua calenta i aguantant
la temperatura, vaig baixar a sopar. De primer vaig demanar cigrons a
l'ametlla, i de segon conill arrebossat, tot molt bo. Mentre sopava, vaig estar fullejant un petit llibret publicat pels ajuntaments de la zona, on expliquen les característiques de les antigues presons dels pobles de la Franja. Millor no entrar en detalls.
A
l'habitació, com cada dia, tota la roba escampada, mentre que amb
l'assecador del cabell, vaig estar-m'hi una bona estona, assecant els
mitjons, la samarreta, etc. Les botes, completament mullades, vaig
omplir-les amb papers de diaris i també força paper higiènic,
perquè xuclés tota la humitat, aprofitant que al servei hi havia
tres rotllos.
En
aquest primer dia, he fet 71,20 qms i la resta d'estadístiques, son:
temps
total: 07,36 hores
temps
en moviment: 06,02 hores
velocitat
màxima: 34,30 qmh/h
mitja
en moviment: 11,80 qms/hora
mitja
total: 09,30 qms/hora
ascens
total acumulat: 1373 metres
altitud
màxima acumulada: 1257,00 metres.
27-03-13,
BESEIT-ARENYS LLEDÓ
Com
sempre, després de la tempesta arriba la calma, i després de les
pluges d'ahir i sobretot d'aquesta nit, quan ha plogut de debò, el
dia ha començat assolellat i amb bona temperatura.
Després
d'un copiós esmorzar a base de bufet lliure, amb ous ferrats
inclosos, vaig iniciar la segona etapa. Els veïns de Beseit em van
dir que no se'm passés pel cap anar pels camins, perquè estarien
plens fins d'alt de fang, així que com que a més, l'etapa d'avui
seria curta, vaig decidir anar, per la carretera, fins a
Vall-de-roures, a donar una volta per aquell poble, que ja coneixia i
que m'agradava la idea de tornar-li a fer una visita. Sobretot, volia
anar a la oficina de turisme a veure si aconseguia un mapa de la
zona, ja que no porto el llibre d'aquesta ruta i, tot i que el trac
és segur, m'agrada saber quins pobles tenim als voltants i quines
possibilitats hi ha de combinacions per anar-hi.
A
Vall-de-roures vaig canviar la bateria de la go pro, perquè no
hauria carregat be i s'aturava. Després vaig passar per la oficina
de turisme, vaig aconseguir el mapa i vaig seguir el meu camí.
A
Cretes vaig estar parlant una estona amb l'encarregat d'un hostal,
sobre la qualitat de la via verda, i del turisme que aporta, i de
seguida vaig continuar, agafant aleshores la via verda una estona, en
direcció Lledó i d'aquí ràpidament vaig arribar al final de
l'etapa d'avui, al poble d'Arenys Lledó, on tenia reservada
habitació a l'hostal La Sociedad, on vaig arribar a quarts de dotze
del migdia.
plaça Major d'Arenys Lledó
Probablement
hagués pogut continuar fins a un poble que es diu Maella, per
avançar una mica la ruta de l'endemà, però em vaig quedar, perquè
tenia feta la reserva i no tenia a ma informació sobre hostals del
següent poble. Al cap i a la fi, si la etapa d'avui ha resultat
curta, ho ha sigut justament perquè ahir vaig avançar, ja que en
lloc de quedar-me al refugi, vaig fer 22 qms més, anant fins a
Beseit.
Vaig
aprofitar que arribava aviat a l'hostal per rentar-me la samarreta i
així continuar portant la mateixa en la ruta de l'endemà. Sempre em passa el mateix i crec que mai aprendré; porto massa roba, al final de la sortida sempre em queden unes quantes peces que no he usat, i és per això, perquè si puc, rento la roba i la utilitzo l'endemà. Però val, el dia que vulgui realment estalviar-me pes i deixi roba a casa, aleshores la trobaré a faltar, com l'impermeable el dia de la VI ETAPA del CCSJ.
A
l'hostal no tenia cobertura al mòbil, però la senyora em va deixar
trucar a casa des del telèfon fixe per avisar que ja
havia arribat.
Després
d'escampar la roba, fer la bugada i dutxar-me, vaig baixar al bar a
dinar, on em vaig menjar un plat de macarrons, i llomillo de segon.
A
la tarda, sobre les 17,00 me'n vaig anar a donar una volta pel poble,
a fer algunes fotos. Vaig pujar fins el turonet on està l'església
i des d'on vaig poder trucar a casa, l'únic lloc del poble on hi
havia cobertura.
Abans
de sopar, els propietaris de l'hostal em van deixar connectar-me a
Internet, perquè volia comprovar la ruta de l'endemà. La meva idea
era saber si a Nonasp hi havia hostals, per si la cosa se'm
complicava i havia de quedar-me a dormir. Amb el Cèsar i la Susanna
teníem previst que potser els visitaria a Nonasp, a casa dels pares
de la Susanna, i ells volien que em quedés a dormir, cosa que jo agraïa naturalment, però no m'anava be, amb les meves previsions d'acabar
la ruta dissabte i tornar a casa el mateix dia. Lo de buscar hostal era només per si per les condicions del viatge, pluges o averies, m'obligaven a quedar-me, que aleshores em sabria greu molestar, encara que se lo molt amics que som i que no els molestaria en res.
Per
sopar vaig repetir els macarrons, que estaven molt bons, i unes
salsitxes a la planxa.
En
aquesta segona etapa he fet 35,03 qms, i les estadístiques
acumulades, son:
quilòmetres
acumulats: 106,23 qms
temps
total: 10,22hores
temps
en moviment: 08,12 hores
velocitat
màxima: 47,00 qms/hora
mitja
en moviment: 12,90 qms/hora
mitja
total: 10,20 qms/hora
ascens
total: 1698 metres
altura
màxima: 1257 metres.
vista des de la plaça de l'església, a Arenys Lledó
28-03-13
ARENYS LLEDÓ-MEQUINENSA
tot
i les preocupacions que tenia el dia anterior en quant al camí a
seguir, el tema és que el trac funciona molt be, així que
simplement només calia seguir-lo. Potser el que m'amoïnava serien
les possibles dificultats que podria trobar-me als camins, degut a
les pluges, com fang, excés d'aigua, etc. Però en realitat, com
dic, el trac m'ha portat en tot moment al lloc on tenia previst anar.
Potser l'única pega és que el baixar-lo tot sencer, des de Les
Cases d'Alcanar fins a Benasc, que en total son 405 qms, segons com
el camí que et marca el fa amb traços massa genèrics, abusant de
les línies rectes, i quan et trobes amb cruïlles amb diverses
possibilitats, pot fer-te equivocar del camí correcte, però això
tampoc és cap problema, perquè finalment, si t'has equivocat, aviat
te'n adones compte, perquè el triangle que et porta, es desvia molt aviat de la ratlla a seguir, per tant, gires
cua i vas a buscar el camí correcte. És a dir, que si tens un bon
trac al gps, no s'ha de patir per la orientació. Això si, clar, no
et permet desviar-te, ni anar per una altre banda, ja que en aquest
cas, cosa que he fet algunes vegades, lògicament abandones el trac.
Per
exemple, la primera vegada que el vaig “obviar”, va ser al
arribar al pantà d'Ulldecona. El trac, que és el mateix que vaig
seguir l'any passat, i com he explicat abans, quan arriba al pantà
et puja pantà amunt, només travessar un petit pont et fa girar cap
a la dreta, seguint un camí de terra. En aquest cas, lògicament ha
desaparegut del meu gps, perquè vaig decidir seguir per la carretera
cap a Fredes. Es curiós com a mida que avances, si mires el gps veus
que el trac (la ruta) que anaves seguint, va desapareixent de la
pantalla, fins que finalment no la veus. L'únic que anava seguint,
des d'aquell moment, era la carretera, cosa que apareix a la pantalla
del gps. Però quan he arribat a Fredes i la carretera s'acaba i
segueixes pel camí de terra, aleshores a la pantalla només apareix
el triangle, que ets tu, i un fi rastre que vas deixant al teu pas.
És com si et trobessis totalment desprotegit, és una qüestió
mental, vas seguint el trac i vas segur, saps que vas be, i quan no
hi és, perquè t'has desviat, expressament o no, et notes més sol en el camí.
En
un altre exemple, que és el que he fet avui, quan he fet el tram
Nonasp-Mequinensa, com que ja estava cansat i a més, ho aconsella el
llibre que em vaig comprar, quan diu que aquest tram del camí, si ha plogut molt millor
anar per la carretera, quan he agafat la carretera i el trac m'ha
anat desapareixent, també pots ampliar l'alçada de la vista que
tens del mapa, lo suficient com per anar comprovant que si be tu
estàs anant per un camí concret, també veus el trac en la seva
posició. Al pujar, amplies el camp de visió i per tant, ets capaç
de veure per on vas, per on queda el trac, quina distància hi ha i
també, quan t'acostes de nou, com es va acostant a tu, fins que
acabes dient “mira, el trac deu coincidir amb aquest camí allà
davant”.
No
se si he sigut prou entenedor amb aquestes explicacions, però en tot cas,
lo primer, si el trac que t'has baixat d'Internet és correcte, no et
preocupis, perquè sempre et portarà allà on vols anar. Quina pot
ser la incorrecció? Doncs per exemple, que qui l'hagi penjat a
Internet, hagi posat que anava en bici, com vas tu, mentre que
realment l'hagi fet caminant, el que vol dir que podria haver passat
per llocs impossibles de fer-ho amb bici, però en fi, també he de
dir que en tot aquest temps, mai m'ha passat.
Val.
Doncs sortint d'Arenys Lledó el tema sempre és anar per un camí de
terra que manté en tot moment, el riu Algars a la teva esquerra.
camí de Nonasp
Aquest
camí t'acaba portant fins a un poble que es diu Caseres, on ha sigut
divertit trobar-me amb el noi de l'empresa Esgambi que l'any passat em va guiar des de l'estació de Prat de Compte fins a Pinell
de Brai, quan em vaig trobar el túnel tancat per uns despreniments.
I
ha sigut justament sortint d'aquest poble, quan m'he donat compte que
un dels cables del fre de davant estava trencat. En fi, tenia por que
la cosa se'm compliqués, però afortunadament no ha passat res, i he
pogut acabar la ruta amb normalitat.
Sortint
de Caseres i un cop et trobes amb la carretera nacional N-420, s'ha
de travessar i seguir per un camí també de terra que segueix avall.
Tota
aquesta zona per la que passem ara és molt maca, plena de zona de
conreus i d'arbres fruiters i oliveres. El riu Algars segueix tota
l'estona al meu costat esquerra i travessem un altre carretera, la
c-221 que per la dreta va a Batea i per l'esquerra a Calaceit. Jo
segueixo endavant, i gaudint molt del camí, perquè els arbres i els
camps estan florint i de vegades em trobo davant meu unes catifes de
flors blanques i grogues, que m'agraden molt. Quina sort passar ara
per aquí, perquè segurament aviat perdran les flors, uns perquè
donin fruits i els altres perquè simplement passa el seu temps, i
quedaran un altre cop verds, fins el proper any.
catifes de flors, camí a Nonasp
Després
de tant luxe, aviat passo per un poble abandonat i en runes que es
diu Pinyeres, i és una pena que l'hagin abandonat, perquè està en
un immillorable lloc per descans dels viatgers, caminants i ciclistes
que passin per aquí. En els meus somnis despert, ja m'imagino muntar una mena d'alberg. Tindria èxit?
Si
no fos perquè la travessa dels Ports és impressionant, per
l'alçada, pel que representa de dificultat i els grans paisatges que
ofereixen els seus boscos i els seus precipicis, diria que aquesta
etapa d'avui és la millor, però no, deixem-la com la segona millor,
perquè ha sigut un luxe anar seguint tota l'estona el riu Algars i
pedalant per aquests camins plens d'arbres fruiters, molts d'ells en
plena floració.
aquest poble abandonat es diu Pinyeres
I
el que encara faltava abans d'arribar a Nonasp, ha sigut quan he
travessat el riu a través d'uns guals que, per la quantitat d'aigua
que baixava, m'he mullat d'allò més els peus. L'he travessat així
quatre vegades, encara que les dues primeres, per error meu. He sigut
tossut quan he vist un cartell que indicava Nonasp, 15 qms, i l'he
volgut seguir, tot i que marxava del trac. Aquesta decisió m'ha
portat a travessar el riu a través del gual, sense cap necessitat,
perquè poc després d'haver-ho fet, he comprovat que aquell camí
que indicava Nonasp, seria pels que van caminant, no en bici, per
tant, m'he vist obligat a tornar enrere i a més, tornar a
travessar-ho de la mateixa manera.
Després
han vingut uns metres de forts desnivells als que ja m'havia
desacostumat, i m'ha costat molt arribar dalt del turonet, però ha
valgut la pena, perquè un altre cop el paisatge ha sigut magnífic.
Aquest camí després ha tornat a ser de forta baixada i un altre cop
s'ha posat al costat del riu, el qual, ara si, l'he travessat un
parell de vegades, pedalant per sobre els guals, mullant-me sempre
els peus fins els turmells, fins que sobre les 13,00 h he arribat a
Nonasp. Com que encara em quedaven 33 qms fins al final de l'etapa
d'avui, a Mequinensa, abans de continuar he entrat a un súper i m'he
comprat menjar i begudes. Allà mateix, m'he begut una ampolla
sencera d'aigua Font Vella amb sabor a plàtan, que m'ha agradat
molt.
l'escut de Nonasp
A
Nonasp, com que encara faltava molt i ja estava cansat, he agafat la
carretera cap a Mequinensa. Segons el llibre de ruta, és normal
aconsellar al ciclista a fer aquest tram per la carretera, pel mal
estat dels camins després de fortes pluges, així que no m'he volgut
arriscar i he seguir carretera amunt, ja que els primers quilòmetres
son de pujades.
Després,
quasi ja arribant a Mequinensa, amb el trac un altre cop al centre
del meu gps, la carretera baixa en picat seguint unes corbes molt
tancades fins al final de la vall, a nivell de riu, on es troba
Mequinensa i el seu pantà, mentre que veus el seu castell dalt d'un
turó a l'altre banda del riu.
Abans
d'anar a l'hostal, vaig aturar-me a una benzinera per rentar la bici,
perquè la tenia plena de fang que fins i tot impedia el bon
funcionament dels canvis.
Ara
si, ja podia anar a buscar l'hostal Royal, on tenia reservada
habitació. I com sempre, després de deixar la bici ben protegida,
agafo les alforges i m'ho pujo tot, com sempre també a l'habitació.
Aquí, dutxa, bugada de samarreta i cap a dinar, ja que tot i que a
Nonasp m'havia comprat un fuet que havia anat menjant durant el camí,
seguia tenint gana. Vaig dinar un plat de macarrons (més bons els
d'Arenys Lledó), i calamars a la romana.
Mequinensa
A
la tarda, primer vaig descansar amb una estona de migdiada i després
vaig anar a donar una volta pel poble, passejant pel costat del
pantà. Mequinensa és un poble relativament nou, perquè als anys
60, quan es va fer aquest pantà, que es diu de Riba Roja, el poble
original va quedar submergit sota les aigües.
Per
sopar, vaig menjar-me un plat combinat al mateix hostal, amb ou
ferrat, patates i bistec.
En
total, avui he fet 80,39 qms i les estadístiques acumulades, son:
quilòmetres
acumulats: 184,62 qms
temps
total acumulat: 17,25 hores
temps
en moviment acumulat: 13,47 hores
velocitat
màxima: 47,40 qms/hora
mitja
total acumulada: 10,6 qms/hora
mitja
en moviment acumulat: 13,4 qms/hora
desnivell
acumulat positiu: 2398 mts
altura
màxima: 1257 mts.
29-03-13.
MEQUINENSA-BINÉFAR
com
sempre, a primera hora del mati em poso en marxa. Normalment, sobre
quarts de nou ja estic de ruta, després de pagar i esmorzar al
mateix hostal.
El
mati començava amb una lleugera pluja. He travessat el pont que
passa sobre el pantà i he seguit mantenint el riu Segre a la meva
esquerra, pedalant per un camí de terra paral·lel al riu. Més o
menys a l'alçada d'un poble que es diu Sta Maria d'Escarp, el camí
surt del costat del riu i puja una estona fins a la vora de Fraga, on
ens fiquem per un camí que surt a la dreta i que va seguint un canal
que ja no ens deixarà en molta estona. Passada l'autopista, mentre
Fraga queda a la nostra dreta, una mica allunyada, anem seguint
amunt, també al costat del canal, i fins i tot agafem un tros del
Camí de Sant Jaume, encara que molt petit.
El
dia s'ha aclarit més o menys del tot i comença a fer calor. Cada
dia, excepte el primer, m'he acabat traient la jaqueta i pedalar
només amb la samarreta (de la UME). En un moment donat, el camí
s'enfila d'allò més, res que no pugui fer, però ja m'estava
acostumant a rodar a bon ritme sense ensurts.
Monestir, camí de Binéfar
Un
cop dalt, i seguint sempre el canal a la meva esquerra, el camí
avança pla, quilòmetres i quilòmetres envoltat d'immensos camps
d'arbres fruiters i d'algunes granges enormes de vaques, que
desprenen aquelles olors tant característiques.....
Cap
el migdia, arribo a un poble català que es diu Gimenells, i matisso lo del català, perquè aquí, de vegades estem a l'Aragó i de vegades a Catalunya, i
certament em complico la vida, perquè m'empenyo en preguntar pel
camí d'Almacelles, pensant que deu estar a la vora i que des
d'Almacelles podré anar fins a Binéfar, final de la meva sortida,
amb facilitat. Però no. En lloc de seguir el trac, segueixo les
indicacions que em diuen els veïns, en direcció a Almacelles. Jo
veig el la ruta del gps s'està allunyant i que vaig quasi en
direcció contraria. Al final, en una cruïlla, m'aturo i allunyant
la vista del gps trobo per on va el trac, el que m'anima a anar a
buscar-lo, pedalant per camins que m'hi van acostant, fins que
finalment el trobo. És el que passa per anar sense mapa!! A partir d'aquest moment, tot és un pedalar
constants per camins de terra que donen voltes i voltes per granges
de la zona. El temps s'anava ennuvolant i podria començar a ploure
en qualsevol moment, així que el meu pedalar era constant, sense
pràcticament descansar, per tal d'arribar el més aviat possible a
Binéfar, final d'etapa.
Concretament,
el final d'aquesta etapa es troba a un poble que es diu Tamarite de
Litera, però vaig continuar fins a Binéfar, que era el poble d'on l'endemà tenia previst agafar el tren que em portés a Lleida.
camps de cirerers, prop de Binéfar
També,
amb aquests pensaments en que et vas entretenint mentre pedaleiges,
ja que faig el mateix que quan camino, que vaig pensant i imaginant
escenes concretes de la meva vida, concretes reals, o no, a mida que
m'acostava a Binéfar pensava en la possibilitat d'agafar el tren cap
a Lleida aquella mateixa tarda. De fet, sabia que des d'aquest poble
hi ha diversos trens regionals que fan el trajecte Saragossa –
Lleida. Concretament vaig consultar la informació que tenia al
mòbil, on deia que a les 14,10 hi havia un tren. També a les 22,00
de la nit, encara que aquest no m'interessava, per massa tard.
I
justament quan estava entrant a Binéfar, vaig veure que marxava el
tren de les 14,10, així que finalment, vaig desistir de tornar
aquell mateix dia, i me'n vaig anar al centre del poble a buscar un
lloc per dinar. Ja tenia gana i no podia esperar-me a anar abans a
l'hotel i tot el que això significa (dutxa, etc). El vaig trobar en
una cafeteria on em van servir el menjar a la taula del carrer, ja
que tenia allà la bici i no podia entrar a dinar dins. Per dinar
vaig menjar ous trencats amb pernill i botifarra amb patates.
canal de reg, prop de Binéfar
Després,
això si, ja vaig anar cap a l'hostal, situat allà mateix i vaig fer
el ritual de sempre, guardar la bici on em diguin, agafar les
alforges i pujar a l'habitació. I en aquest hotel, per primera
vegada en tot el viatge, em van demanar la documentació per
inscriure'm. Vaig donar el carnet de conduir, cosa que l'endemà,
quan ja estava a casa, em van trucar per avisar-me que me'l havia
deixat allà. Sort que me'l van enviar seguidament per Nacex, broma que em va costar 13 euros.
Aquell
era el pitjor hotel pels que havia passat en aquells dies. No
m'importa si es vell, però el que no puc suportar d'un hotel son
aquelles olors de cosa antiga. L'habitació feia molt mala olor, i
t'asseguro que si hagués portat el sac de dormir, l'hagués estès
sobre el llit i m'hi hagués ficat dins a l'hora de dormir.
Tenia
previst sortir sobre les 20,30 a veure la processó de divendres
sant, però va ploure molt, així que no vaig sortir fins les 21,00,
en que, plovent bastant, vaig anar a sopar a la mateixa cafeteria on
havia dinat al migdia. Per sopar, vaig demanar pasta a la carbonara i
sèpia a la planxa, tot realment molt bo.
Avui
he fet 82,84 qms, i porto:
qms
acumulats: 266,96 qms
temps
total acumulat: 24,04 hores
temps
en moviment acumulat: 19,25 hores
mitja
en moviment acumulat: 13,7 qms/hora
mitja
total acumulat: 11,10 qms/hora
desnivell
positiu acumulat: 2867 metres
altitud
màxima: 1257 mts
30-03-13
DIA DE TORNADA A CASA
la
opció que tenia prevista era marxar amb el tren de les 11,10 cap a
Lleida, per després agafar-ne un altre que em portés a Barcelona.
Però vaig estar mirant distàncies i finalment vaig decidir que el
desplaçament Binéfar – Lleida, el faria en bici. Primer, perquè
aixecant-me aviat, com sempre, m'avorriria com una ostra esperant el
tren a l'estació. Però també perquè quan vaig veure passar ahir
el tren, tot i que es diu Regional, és diferent als que corren per
Catalunya, i clar, vaig pensar, i si vaig a agafar-lo i em diuen que
aquests trens no admeten bicicletes? Què faig a Binéfar a les 11,10
sense poder agafar el tren?. Si, anar directament a Lleida en bici,
però sortint tardíssim. Perquè, a més, i si plou?. Total, que com
que a les 08,00 del mati feia un bon sol i encara faltaven més de
tres hores per la sortida del tren, vaig decidir anar a Lleida en
bici. Vaig sortir a quarts de nou de l'hotel en direcció a Lleida.
Vaig
tenir sort, a més, que els primers 18 quilòmetres, son pràcticament
de baixada, fins arribar a Almacelles. A partir d'aquí, em vaig
complicar una mica, perquè a partir d'Almacelles, en la carretera
n-240 desapareix la indicació de Lleida, com si a partir d'aquell
lloc es podés anar per l'autovia. Però no, justament a l'entrada
d'aquesta via està el típic cartell que prohibeix a les bicicletes
accedir-hi, pel que vaig haver de tornar enrere fins trobar de nou la
nacional.
La
pujada que vaig assolir uns quilòmetres abans d'arribar a Lleida,
van valer la pena, perquè després vaig poder gaudir d'una boníssima
baixada, sempre al costat de l'autovia, fins el centre mateix de la
ciutat. Vaig arribar sobre les 10,45 a l'estació del tren, o sigui,
quasi mitja hora abans que sortís el tren de Binéfar.
A
l'estació, em vaig menjar un entrepà i em va tocar esperar,
lògicament, fins la sortida del meu tren. I en aquella poca estona
que vaig estar pul·lulant per l'estació, vaig conèixer a una
senyora, una indigent, que te 103 anys i que es diu Maria, i que la
coneixen tots els empleats de les botigues allà instal·lades, i a
un senyor que es diu Miquel Maria, que te 68 anys i que també es
passa el dia a l'estació, passant el mati amb els trens, xerrant amb els empleats,
etc.
A
les 13,10 vaig agafar el meu tren. Aquest, no tenia vagó especial
per les bicis, així que tot el viatge vaig haver d'estar pendent de
la gent que pujava o baixava, per moure la bici i que podessin passar
tranquil·lament.
Sobre
les 15,15 vaig arribar a l'estació de Vilanova i vaig baixar del
tren, per agafar un rodalies, que em deixés a l'estació de Gavà,
ja que l'altre m'hagués portat fins a l'estació de Sants, molt més
complicat alhora d'agafar el tren cap a Gavà.
A
més, a Gavà vaig passar per una estació de servei, on vaig netejar
la bici amb la mànega a pressió dels cotxes.
aquesta
vegada érem deu amics els que ens hem trobat per fer aquesta dura
etapa del nostre camí català st Jaume en bici, i lo millor de tot,
que anem mantenint – augmentant els amics que ens acompanyen en les
nostres aventures, i de diferents llocs: la Susanna, el Cèsar, el
Toni, de Castelldefels; la Lola, de Gavà; la Luciana i el Siscu, de
Vilanova; l'Alfons, de Terrassa; el Simon i el Joan, de Barcelona, jo
de St. Climent.
Uns
quants ens hem trobat a l'estació de Renfe de Gavà, uns altres ja
venien dins el tren i els altres s'han sumat a Sants.
A
Vic ens hem estat una estoneta, perquè l'amic Joan havia perdut el
tren, i el Toni i la Luciana s'han esperat a Sants a que arribés i
venir tots plegats en el següent tren, que per sort, passaria poc
després.
Mentre
els esperàvem, he buscat per Vic alguna botiga per comprar-me algun
impermeable, per si finalment es complien els avisos meteorològics,
i acabava plovent. Per altre banda, segurament em vaig equivocar en
algun moment, però hagués jurat que havia vist unes previsions de
sol per tot Catalunya, però els companys coincidien en dir-me que
no, que plouria, com així finalment passà.
Així
que ja preparats, ens hem posat en marxa, sempre mirant el cel i
desitjant que el temps es mantingués serè. De fet, en les primeres
hores, fins i tot el sol es deixava notar a través d'alguns núvols
prims.
El
grup ens hem anat estirant, podíem fer-ho perquè érem tres els que
portàvem el gps i podíem orientar-nos amb seguretat. Això per una
banda està be, perquè permet anar la gent menys preparada a un
ritme més suportable, sense els patiments d'intentar no perdre de
vista al grup, perquè sempre hi ha algú, normalment jo, que va
amb ells amb el gps, amb la seguretat de no perdre'ns, però per
altre banda, no m'agrada, perquè som un grup, i sempre hem anat tots
plegats, en un esforç mutu, tant els de davant, que afluixen per
agrupar-se amb els endarrerits, com d'aquests per mantenir el ritme
dels altres.
Hem
passat pels pobles de Senfores i de Sta Eulàlia de Riuprimer,
entrant ja de ple dins el bosc, i enfrontar-nos ja de ple a la
persistent pujada d'avui, ja que en aquesta primera part de la ruta,
havíem d'assolir uns primers 20 qms de pujades constants.
Això
si, l'espectacle del paisatge, preciós. Hem travessat boscos
immensos per camins estrets, i fins i tot alguna riera que ha posat a
prova la nostra perícia sobre la bici.
I
com sempre, després de fortes pujades, arriba el millor moment, quan
podem gaudir d'una agradable baixada, que ens porta fins a un
llogarret maquíssim, un poblet que es diu L'Estany, tot de cases de
pedra, on destaca l'ermita de Sta Maria de l'Estany. Aquí ens hem
estat una bona estona, admirant el poble i fotografiant-lo mil
vegades.
Després,
seguint en més baixada, hem anat tirant, mentre l'estomac ja ens
estava avisant de les seves presses per menjar alguna cosa. Ho hem
pogut fer a Artés, a un restaurant que es diu La Llosa, on ens han
atès de conya, al contrari de l'altre, La Sardana, on no han volgut
saber res de nosaltres.
El
temps anava tornant-se cada vegada més fosc, fins el punt que al
marxar després de dinar, he demanat un parell de bosses de plàstic
a la cambrera, per protegir al màxim possible el mòbil. Un cop
reiniciada la marxa, m'he posat al davant, per intentar anar estirant
el grup, per tal de procurar arribar el més aviat possible a
Manresa, per intentar evitar la pluja, però potser hem anat massa
ràpids, la qüestió és que el Simon s'ha quedat enrere i finalment
ha perdut el contacte amb nosaltres. Mentre això passava, ens queia
una tempesta de les que fan època, amb llamps, trons i fortes
pedregades. I just en aquest moment, el Joan i jo hem anat cap enrere
a buscar al nostre company, mentre la Luciana i altres companys
l'anaven parlant per telèfon perquè es mantingués al lloc on
estava i també per anar-lo animant. Quan et passa una cosa
d'aquestes, que et perds al mig del bosc, és fonamental no perdre
els nervis i mantenir la calma, i la millor manera és estar en
contacte telefònic amb gent.
De
seguida l'hem trobat, aixoplugat sota d'un arbre, intentant guarir-se
de l'aiguat que estava queient en aquell moment i hem seguit la ruta
prevista, en direcció Manresa.
Jo
estava xop del tot, ja que, junt amb el Cèsar, érem els únics que
no portàvem impermeable. Ha sigut curiós, com poc després de
sortir del bosc, i abans d'arribar a Manresa, la pluja s'havia calmat
i fins i tot a Manresa no havia caigut ni una gota, coses típiques
de les tempestes de primavera.
Ara,
lo més divertit ha sigut quan al arribar a Maresa, repeteixo, ciutat
totalment eixuta, mentre els companys rentaven les bicis, m'he
comprat roba a una benzinera, per altre banda, motiu més que
justificat per rebre les brometes dels meus companys, però és que a
més, només sortir de la benzinera, amb la roba eixuta, s'ha posat a
ploure a base de be, de manera que quan he arribat a l'estació del
tren, estava força mullat, això si, menys que si no m'hagués
canviat de roba.
En
fi, això ens demostra que sempre hem d'anar a la muntanya preparats,
un impermeable no pesa i ens pot evitar quedar xops en un moment
donat.
Avui
hem fet aquesta sortida, de la que la setmana passada vaig fer una
prèvia per conèixer els camins, els temps, etc. Hem assistit la
IMMA, la BLANCA, la ROSA, el TONI, el SIMON, L'ALFONS, el MARTIN i
jo.
Els
temps comparats en la setmana passada, han sigut:
lloc,
10-03-13 16-03-13
sortida
de gavà 08,13 h 08,15 h
sortida
st boi 08,39 h 08,42 h
st
ramon 09,22 h 09,42 h
el
roser 10,38 h 11,14 h
monestir
budista 13,08 h 14,17 h
estació
sitges 14,45 h 14,44 h
És
lògic que avui els temps s'hagin superat àmpliament, perquè la
setmana passada vaig anar-hi jo sol i a més, no em vaig aturar per
dinar, mentre que avui hem sigut vuit, amb la Blanca que comença i
que ens ha fet anar una mica més lents, cosa que entenem tots,
perquè algun dia hem començat tots, i aquí lo important son les
ganes de posar-hi i de pedalar. És allò tant conegut com “avui
per mi i demà per tu”.
Després
de les salutacions de rigor, hem anat fins a l'estació dels ffcc de
Sant Boi, a recollir a l'Alfons, i ja tot seguit ens hem posat en
marxa. La comparativa d'horaris respecte la setmana passada ens ha
anat força be, era una bona guia de com anàvem de temps.
Ja
només sortit de la ciutat de St. Boi, hem enfilat la pujada a
l'ermita de Sant Ramon. Abans d'arribar a la font, ens hem aturat una
mica per treure alguna roba, perquè en aquell moment sortia el sol i
començàvem a tenir calor.
És
una llàstima que aquesta font arribi tant aviat, quan encara tenim
les ampolles plenes d'aigua, perquè aquesta aigua és molt bona.
Durant
la pujada, els hi ha costat una mica més al Toni i a la Blanca, però
tots dos han anat tirant força be. Destaco molt el seu interès i
les seves ganes d'enfrontar-se en aquests reptes que, d'alguna
manera, per qui no està molt entrenat, de vegades son un pel massa
forts, però és el que dic sempre, per molt que t'hagi costat, quan
al final arribes a la teva destinació, t'omples d'alegria i
satisfacció, oblidant de seguida l'esforç, de vegades enorme, que
t'ha suposat aconseguir-ho.
A
més, aquesta pujada a St Ramon era especialment important pel Toni,
que tenia moltes ganes de pujar-hi.
Un
cop dalt, quatre fotos de record i de seguida seguim el nostre camí.
Ara
tocava enfrontar-nos a una baixada, molt empinada, que en uns
centenars de metres et porta fins travessar la carretera de Sant
Climent. Excepte els més valents, alguns hem baixat algun tram
caminant. Jo he començat prou be, poc a poc i controlant el camí a
seguir per baixar segur, però ha sigut quan m'he creuat amb un home
que ens ha avisat de la dificultat que tindríem un pel més
endavant, que ja coneixia d'altres vegades, que m'ha obligat a posar
el peu al terra i fer els següents 50 metres caminant. Ha sigut la
vegada que menys he caminat.
Un
cop abaix, hem anat a buscar les Creus de Querol, passant pel mig
dels camps de cirerers, immensos. Estic esperant veure si podem
organitzar una sortida en bici, quan estiguin en plena flor.
De
seguida hem arribat a Sant Climent, on primer hem omplert les
cantimplores d'aigua a la font del poble (ja no trobarem aigua fins
la benzinera de Begues), i després,abans de continuar, hem donat una
volta pel poble, perquè vegin els meus companys lo bonic que és.
Després
continuem la ruta. Primer pugem cap el cementiri i després agafem el
camí que surt a la dreta, que en un parell de revolts pronunciats i
amb força desnivell, ens hem plantat a la segona ermita del dia,
l'ermita del Roser, on al mateix camí d'accés ens esperava la M.
Àngels.
Aquí,
descans un pel més llarg. Hem aprofitat per fer algunes fotos i per
menjar-nos els entrepans de l'esmorzar, ja que en aquell moment la
gana ja treia el cap i a més, ara ja faríem la tirada directe fins
la benzinera de Begues i calia alimentar-se.
Sortint
de l'ermita,
seguim pujant pel camí que després
de les pertinents pujades i baixades, ens portaria fins a la pista
vermella, impossible d'agafar de pujada, no només per el seu
desnivell, sinó que també perquè està molt esquerdada i a més,
amb moltes
pedretes petites, que fan relliscar molt les bicis. Ens hem creuat
amb uns quants ciclistes que l'agafaven de baixada a tota màquina.
Abans d'arribar a la benzinera, hem passat pel Mirador
El Mur, perquè els companys que no el coneixien, poguessin gaudir
d'aquelles vistes.
A la benzinera, i com la setmana passada, m'he comprat
una ampolla d'aigua fresca i tot seguit hem continuat, conscients que
a partir d'aquell moment, només ens faltava una hora per arribar al
restaurant DSU, de La Plana Novella, per dinar. Ara el camí era més
tranquil, també molt conegut, ja que enfilàvem l'accés al Parc
Natural del Garraf, primer amb un tram de pujades, però que després
ens deixa anar avall en una refrescant i fàcil baixada, que ens ha
permès arribar a dinar en una hora aproximadament.
Al restaurant, tal i com els havia comentat, hem fet
l'esmorzar ciclista, ja que vaig pensar que si ens anàvem a la
carta, ens sortiria el menú bastant car, i així, amb el menú
ciclista, sabíem que amb menys de 10 euros dinaríem be, suficient,
perquè encara ens quedava la última part de la sortida, la
conquesta de la tercera ermita, i eren uns 14 qms, dels quals uns
quants de pujades, així que tampoc es tractava d'atipar-nos més del
compte.
La pujada al Coll de la Fita, un dels últims obstacles
del dia, el vaig fer força be, perquè vaig anar xerrant amb la Rosa
i en un tres i no res ens vam trobar dalt de tot. De vegades, pujar
aquest coll em costa tant que he d'aturar-me i inclòs de caminar una
estona, però avui no. També és normal, perquè cada dia em trobo
més entrenat i no em costa tant com abans.
La pujada-baixada a l'ermita de La Trinitat, també te
la seva dificultat, perquè durant un bon tros, anem sobre un camí
ple de pedres, sobretot en baixada, i s'ha d'anar en compte. Ara,
això si, acabes veient unes vistes precioses de Sitges i de tota la
costa, fantàstic. A més, les branques i les copes del pins que
travessen la vista, encara li dona un aire més bonic.
A l'ermita ens hem fet les darreres fotografies i ens
hem creuat tota mena de felicitacions per la gesta d'avui, que potser
sigui la vegada de més desnivell positiu hem fet, ja que segons el
gps, hem arribat als 1500 metres. Tota una proesa.
A continuació ha vingut una relaxant baixada per la
pista encimentada que porta fins a la carretera. Amb l'Alfons hem
volgut muntar una “massa”, en el sentit de voler anar els vuit en
grup, però no ha pogut ser, i ho entenc, perquè a la gent li agafa
por d'anar tots junts, i s'estimen més anar d'un a un, pensant que
així, els cotxes et passaran millor.
Finalment, sobre les 17,30 hem arribat a Sitges, on com
a cloenda de la gran sortida que hem fet avui, el Simón ens ha
convidat a una copeta de cava, a un bar de davant l'estació de
renfe.
Tot i recent treta la bici del taller, no m'ha anat
massa be, ja que la cadena s'ha sortit de lloc en el trajecte plat
del mig-plat petit. Hauré de portar-la un altre cop a veure què li
passa.
