24-03-13 VI ETAPA CAMÍ CATALA ST JAUME EN BTT VIC-MANRESA

24-03-13

 VI ETAPA CAMI CATALÀ ST JAUME EN BTT, VIC-MANRESA

aquesta vegada érem deu amics els que ens hem trobat per fer aquesta dura etapa del nostre camí català st Jaume en bici, i lo millor de tot, que anem mantenint – augmentant els amics que ens acompanyen en les nostres aventures, i de diferents llocs: la Susanna, el Cèsar, el Toni, de Castelldefels; la Lola, de Gavà; la Luciana i el Siscu, de Vilanova; l'Alfons, de Terrassa; el Simon i el Joan, de Barcelona, jo de St. Climent.

Uns quants ens hem trobat a l'estació de Renfe de Gavà, uns altres ja venien dins el tren i els altres s'han sumat a Sants.

A Vic ens hem estat una estoneta, perquè l'amic Joan havia perdut el tren, i el Toni i la Luciana s'han esperat a Sants a que arribés i venir tots plegats en el següent tren, que per sort, passaria poc després.

Mentre els esperàvem, he buscat per Vic alguna botiga per comprar-me algun impermeable, per si finalment es complien els avisos meteorològics, i acabava plovent. Per altre banda, segurament em vaig equivocar en algun moment, però hagués jurat que havia vist unes previsions de sol per tot Catalunya, però els companys coincidien en dir-me que no, que plouria, com així finalment passà.

Així que ja preparats, ens hem posat en marxa, sempre mirant el cel i desitjant que el temps es mantingués serè. De fet, en les primeres hores, fins i tot el sol es deixava notar a través d'alguns núvols prims.

El grup ens hem anat estirant, podíem fer-ho perquè érem tres els que portàvem el gps i podíem orientar-nos amb seguretat. Això per una banda està be, perquè permet anar la gent menys preparada a un ritme més suportable, sense els patiments d'intentar no perdre de vista al grup, perquè sempre hi ha algú, normalment jo, que va amb ells amb el gps, amb la seguretat de no perdre'ns, però per altre banda, no m'agrada, perquè som un grup, i sempre hem anat tots plegats, en un esforç mutu, tant els de davant, que afluixen per agrupar-se amb els endarrerits, com d'aquests per mantenir el ritme dels altres.

Hem passat pels pobles de Senfores i de Sta Eulàlia de Riuprimer, entrant ja de ple dins el bosc, i enfrontar-nos ja de ple a la persistent pujada d'avui, ja que en aquesta primera part de la ruta, havíem d'assolir uns primers 20 qms de pujades constants.

Això si, l'espectacle del paisatge, preciós. Hem travessat boscos immensos per camins estrets, i fins i tot alguna riera que ha posat a prova la nostra perícia sobre la bici.

I com sempre, després de fortes pujades, arriba el millor moment, quan podem gaudir d'una agradable baixada, que ens porta fins a un llogarret maquíssim, un poblet que es diu L'Estany, tot de cases de pedra, on destaca l'ermita de Sta Maria de l'Estany. Aquí ens hem estat una bona estona, admirant el poble i fotografiant-lo mil vegades.

Després, seguint en més baixada, hem anat tirant, mentre l'estomac ja ens estava avisant de les seves presses per menjar alguna cosa. Ho hem pogut fer a Artés, a un restaurant que es diu La Llosa, on ens han atès de conya, al contrari de l'altre, La Sardana, on no han volgut saber res de nosaltres. 

 

El temps anava tornant-se cada vegada més fosc, fins el punt que al marxar després de dinar, he demanat un parell de bosses de plàstic a la cambrera, per protegir al màxim possible el mòbil. Un cop reiniciada la marxa, m'he posat al davant, per intentar anar estirant el grup, per tal de procurar arribar el més aviat possible a Manresa, per intentar evitar la pluja, però potser hem anat massa ràpids, la qüestió és que el Simon s'ha quedat enrere i finalment ha perdut el contacte amb nosaltres. Mentre això passava, ens queia una tempesta de les que fan època, amb llamps, trons i fortes pedregades. I just en aquest moment, el Joan i jo hem anat cap enrere a buscar al nostre company, mentre la Luciana i altres companys l'anaven parlant per telèfon perquè es mantingués al lloc on estava i també per anar-lo animant. Quan et passa una cosa d'aquestes, que et perds al mig del bosc, és fonamental no perdre els nervis i mantenir la calma, i la millor manera és estar en contacte telefònic amb gent.

De seguida l'hem trobat, aixoplugat sota d'un arbre, intentant guarir-se de l'aiguat que estava queient en aquell moment i hem seguit la ruta prevista, en direcció Manresa.

Jo estava xop del tot, ja que, junt amb el Cèsar, érem els únics que no portàvem impermeable. Ha sigut curiós, com poc després de sortir del bosc, i abans d'arribar a Manresa, la pluja s'havia calmat i fins i tot a Manresa no havia caigut ni una gota, coses típiques de les tempestes de primavera.

Ara, lo més divertit ha sigut quan al arribar a Maresa, repeteixo, ciutat totalment eixuta, mentre els companys rentaven les bicis, m'he comprat roba a una benzinera, per altre banda, motiu més que justificat per rebre les brometes dels meus companys, però és que a més, només sortir de la benzinera, amb la roba eixuta, s'ha posat a ploure a base de be, de manera que quan he arribat a l'estació del tren, estava força mullat, això si, menys que si no m'hagués canviat de roba.

En fi, això ens demostra que sempre hem d'anar a la muntanya preparats, un impermeable no pesa i ens pot evitar quedar xops en un moment donat.

En total avui hem fet 75 qms