14-12-14 RONDA VERDA DE BARCELONA.

Avui hem fet la primera part d’aquesta ruta que dóna la volta a Barcelona i a le poblacions del seu entorn, com l’Hospitalet, Badalona, St Adrià. Nosaltres hem fet Estació de Sants-Estació de França, amb la idea que sempre tinguem estació de tren que ens porti i ens reculli.

A més, hem incorporat una novetat a la proposta de la Ronda Verda, ja que el que hem fet ha sigut visitar els monuments per on passàvem, fer-li fotos, gaudir de l’entorn. No ens hem conformat en seguir la ruta, sinó que basant-nos en ella, hem fet la nostra.

Davant el Palau Nacional, entrant  a Montjuïc.

Així que a les 09,00 del mati, ens hem trobat a l’estació de Sants la Montse, el Lluís, el Miguel, el Cèsar, el Toni, el Manel i jo i ens hem dirigit cap a la Pl Espanya, passant per davant de Les Arenes, antiga plaça de toros reconvertida en centre comercial i les Torres Venecianes, tant característiques de l’entrada del Passeig Maria Cristina i que puja en direcció a la muntanya.

Hem agafat unes escales mecàniques que ens han portat fins davant mateix del Palau Nacional i ja de seguida ens hem incorporat al trac de la Ronda Verda, seguint-la cap a l’esquerra, per arribar al Palau Sant Jordi i l’estadi Lluís Companys. Aquí hem tingut molta sort, perquè eren les 10,00 en punt, hora en que obren les portes i hem pogut entrar i fer-nos algunes fotografies.

A l'estadi de Montjuïc.

Després ha vingut la part més costeruda, quan hem pujat al Castell. Tots hem anat fent xino-xano i tots hem arribat fins a les portes mateix, però no hem entrat, perquè ara hi ha que pagar per entrar-hi.

Foto al Castell.

Seguim amb més fotos i continuem. A l’alçada del Monument a la Sardana hem entrat fins el Mirador de l’Alcalde, on hem menjat els entrepans i també fet algunes fotografies del Port de Barcelona.

Hem pedalat una mica pel port, i m’ha agradat trobar-me amb la paradeta de les Golondrinas, on anava de petit a donar una volta pel port en vaixell.

D'aquí hem pujat per les Rambles, passant per la Plaça Reial i hem pujat fins a la Pl del Pí, on a la seva Església celebraven un concert de guitarra espanyola.

Hem visitat el pessebre de la Pl Sant Jaume, una mica pobre, sincerament, i hem pujat en direcció a la Catedral, passant per les quatre columnes del Temple d'august, situades dins el Centre excursionista de Catalunya.

Les columnes del Temple d'August.

seguidament ens hem dirigit cap a El Born, l'Església de Sta Maria del Mar i finalment hem acabat la ruta visitant l'hotel Vela, al final del passeig marítim de la Barceloneta.

Foto davant l'hotel WELA.

6-7-8/12/14. PORTBOU-BLANES

La nostra ruta.

6-7-8 Desembre, PORTBOU-BLANES

06-12-14. PORTBOU-CASTELLÓ D’AMPÚRIES, 72 QMS

 A les 07,46 agafàvem el MD que en un parell d’hores llargues, ens deixaria a PORTBOU. Només baixar del tren, el primer que hem notat ha sigut un fort vent, que durant els següents dies incrementaria la seva força.

Aquesta expedició la formàvem els socis de la UME Carme, Pedro, Josep i Jordi Vilajoan, i també els amics Mila, Jordi, Alfons, Laia i la Sol.

Només sortir de la estació, hem agafat la carretera que en pocs quilòmetres ens portaria a Llançà, on hem agafat el fantàstic Camí de Ronda que vorejant el mar, en portaria fins a El Port de la Selva.

Continuem i ens fiquem ja de ple al Parc Natural del Cap de Creus, un paratge sensacional, maquíssim, sempre envoltat pel mar. Pedalant per camins durs de fer, amb fortes pujades i relliscoses baixades, ja que te molta pedra solta.

Una trucada de l’Alfons ens ha evitat baixar a la Cala Tavallera, prevista de fer amb el trac que portàvem. Ens ha dit que el tram final era molt difícil i una mica perdedor, i com que hem començat tard (sortíem de Portbou a les 10,30), li hem fet cas i hem continuat cap a Cadaqués, seguint el GR92.

Tot i que segur que no tenia la dificultat de baixar i pujar la cala, deu ni do aquest tros. Ens ha fet baixar per un corriol molt tècnic, on només els cracs ha pogut seguir-lo muntats en bicicleta i després continuat ja per un tram molt millor, fins que a les 15,30 hem arribat a Cadaqués. Aquí hem fet un descans, i hem menjat alguna cosa. Tot i que portava menjar de casa, com que ens hem aturat davant d’una botiga de menjars fets, no he pogut evitar la temptació i m’he comprat quatre ous farcits, que estaven molt bons.

A les 16,00 hem reiniciat el camí. Hem baixat fins el port, continuant pedalant fins al final mateix, on comença el camí de terra que, seguint el gr 92, ens portaria a Roses. Per aquesta zona, com pràcticament durant tot el  camí, la tramuntana s’ha fer notar. El paisatge, fantàstic.

Aquí se’ns ha fet de nit, però hem tingut la sort de passar abans que es fes fosc i poder-les admirar, les cales Jòncols i Monjoi.

Hem arribat a Castelló d’Empúries a les 19,30, ja totalment fosc. Sort que ja ho teníem previst, i portàvem llums de sobres.

07-12-14, CASTELLÓ D’AMPÚRIES-PALAMÓS, 75 QMS

Hem sortit a les 08,30 del mati i ven aviat hem arribat fins a l’entrada als Aiguamolls de l’Empordà. Cada vegada que hem arribat aquí en bici, ens han prohibit el pas, amb l’argument que per culpa dels turistes dels càmpings que sovintegen a la vora, veuen obligats a prohibir el pas, però avui la guarda ha tingut un bon dia i ens ha deixat passar. Això si, no hem molestat per res a la fauna, hem passat amb molta calma, sense sorolls ni estridències.

A l’Escala hem fet un petit descans per menjar-nos els entrepans de l’esmorzar, amb un vent fortíssim, i hem seguit, ara pel Parc Natural del Montgrí i les Illes Medes. Hem travessat un bosc fantàstic i de seguida hem arribar a Torroella de Montgrí, on hem travessat el riu Ter, immens, i l’hem seguit pel seu marge dret, fins al final mateix, a la platja, on hem seguit per uns camins i arrossars, que ara per la dreta, ara per l’esquerra, ens han portat fins a Pals, on hem pres uns cafès a un bar del poble.

De Pals, aviat hem arribat a Palafrugell, on hem agafat la via verda del Tren Petit i que de seguida ens ha portat fins a la Platja la Fosca, on estava situat el nostre hotel.

08-12-14 PALAMÓS-BLANES, 63 QMS

Avui els comiats han sigut al mati, després de l’esmorzar, ja que uns quants companys s’han dirigit cap a Caldes de Malavella, mentre que la Carme, el Josep i jo hem continuat el nostre camí fins a Blanes.

La ruta ha començat seguint el Port de Palamós i continuant pels passeig marítims dels pobles que anàvem passant, com Sant Antoni de Calonge, Platja d’Aro, etc. Hem agafat a S’Agaró un camí de ronda que, com el de Llançà, ens ha permès pedalar molt a la vora de l’aigua.

El dia en un principi ha sigut assolellat i sense vent. Ja quasi arribant a Blanes, s’ha ennuvolat una mica.

A Sant Feliu de Guíxols hem fet l’últim cafè. Hem preguntat a la oficina de turisme si funcionava el vaixell que fa la ruta St Feliu- Tossa, però ens han dit que no, que només funciona els estius. Així que res, després del  cafè hem continuat. Aquest tram, de Sant Feliu fins a Blanes, ha sigut molt costerut. La carretera és un continu tobogan, però tobogans dels forts, on passàvem dels 4-5 metres sobre el nivell del mar, a quasi 200 en molt pocs quilòmetres, i això varies vegades, per lo que ha sigut un cansament espectacular, i més amb alforges plenes fins dalt.

Hem arribat a Blanes a les 14,00 i abans d’agafar el tren de tornada, hem fet un bon dinar de comiat i celebració per haver acabat aquesta sortida tant maca. En total han sigut 210 qms i 3500 m +.

22 i 23 Novembre 2014, GAVÀ-LES CASES D'ALCANAR

La nostra ruta.

22 i 23 de Novembre 2014, ST CLIMENT-GAVÀ-LES CASES. 190 qms en bicicleta de carretera.

Ja feia molt de temps que tenia pensat fer aquesta sortida, unir Sant Climent de Llobregat, amb Les Cases d’Alcanar, els meus dos llocs de residencia, en una sortida en bici d’un sol dia.

Lògicament, el primer que vaig fer és proposar-ho als meus companys de la BTTUME, ja que estava segur que a uns quants els entusiasmaria aquesta idea, i efectivament, aviat vam concretar un petit grupet que portaríem a terme aquest repte. A última hora, vam tenir la baixa del Cèsar, a causa d’una caiguda que va tenir unes setmanes enrere, el que va impossibilitar que podés participar.

Aquesta sortida era la més llarga que hem organitzat mai, així que teníem d’intentar tenir-ho tot ben lligat. En un primer moment, no vam fer esdeveniment, com fem habitualment quan proposem alguna sortida. Aquesta travessa no era apta per a tothom, així que només ho proposaria al nostre grup de socis de BTTUME. Per una banda, teníem d’evitar que vingués qui no podés fer-la sencera i després, per temes d’acondicionament a casa. La meva proposta era anar a dormir al nostre apartament, així que les possibilitats de dormir eren dues persones a la meva habitació com a màxim, dues a la dels llits petits, i un parell o tres màxim al menjador, entre el sofà i un matalàs que tenim de més a la habitació petita.

Lògicament, l’apartament era pensat en passar la nit, i cada un de nosaltres portaríem el nostre sac de dormir, perquè allà no tenim roba de llit per tanta gent. Jo, que al final vaig dormir al meu llit, també ho vaig fer dins el sac.

El segon tema era que per la llarga quilometrada que volíem fer, el més convenient seria fer-ho amb un cotxe de suport. Ho fem així quan portem a terme la Flama del Canigó i ens funciona molt be. El cotxe, a banda d’ajudar en qualsevol situació de caiguda, o cansament, també ens porta l’equipatge i molt important, ens serveix d’avituallament.

Ho vam parlar i de seguida es va oferir el Juanmi. La nostra idea en tot cas era portar un cotxe, però que poguéssim pedalar tots, però el Juanmi es va estimar més venir “de turisme”, com ha dit ell, sense bici.

Així que lligant-lo tot, va arribar el dia de la sortida,

Dissabte, dia 22 de Novembre 2014.

Vam quedar a la UME a les 06,45 del mati. Mitja hora abans, vaig sortir de casa ja sobre la bici, sense anar-hi amb el cotxe, per no fer-lo passar la nit a l’estació. En aquest trajecte, de casa a l’estació, vaig anar amb la motxilla ben carregada a l’esquena, amb el sac, roba de carrer, de recanvi, estris d’higiene, etc.

Al final, vam sortir a les 07,10. Érem el Josep Martínez, la Carme Cano, el Juan Arnaldos i jo, més com dic, el  Juanmi portant el cotxe.

Encara era fosc, així que vam engegar els fantàstics llums que portem i ens vam posar en marxa, agafant la carretera de Santa Creu de Calafell, en direcció Castelldefels. Poc després de començar la pedalada, vam passar per davant d’on viu el Cèsar, i el vam cridar, fent-li una salutació que no va escoltar, lògicament, perquè a aquelles hores encara estaria dormint. Era una manera de recordar-lo, ja que com he dit abans, no va poder venir per culpa d’una caiguda.

Pujant i baixant les Costes del Garraf se’ns va fer de dia. És curiós com aquesta carretera que coneixem tots de tota la vida com la de Les Costes del Garraf, oficialment es diu Carretera de Barcelona a Valls, segons els mapes de Via Michelin.  Aquesta carretera ja és una vella coneguda per mi, l’he fet moltes vegades, tant amb la bici de carretera últimament, com amb la de BTT ja fa uns quants anys.

Aquests primers quilòmetres, com sempre em passa, em vaig endarrerir respecte al grup, de manera que fins i tot el Josep va venir a pedalar amb mi una estona, per no deixar-me sol, separat de la resta. Després entro en calor i mantinc el ritme del grup, però sempre, d’entrada, em costa més.

Ens vam trobar per primera vegada amb el Juanmi a la benzinera que trobem poc abans d’arribar a Sitges, on vam poder omplir els bidons d’aigua. De seguida vam continuar, ja que de fet només portàvem 25 qms de pedalada.

Es curiós, però al poc de començar, quan portàvem això, 20 o 25 qms, entre mi ja calculava que portàvem el 10%, o el 20% més endavant, joc que em donava al·licients pensant amb el que ja teníem fet i del que ens quedava.

Preparats per la sortida. Estem a la estació RENFE de Gavà.

Sempre em passa, i imagino que a tothom, que en una llarga pedalada, o caminada quan feia el camí de Sant Jaume, per exemple, que busco imaginar situacions, per tal d’anar passant el temps i no adonar-me’n del que encara em queda.

Sitges va passar aviat i tot seguit ens vam tornar a aturar, aquesta vegada a Vilanova i la Geltrú, a menjar-nos xurros amb uns tallats a una xurreria que coneixem, a la que ja hem anat alguna altre vegada, quan hem fet sortides nocturnes per la zona del Garraf.

Uns bons xurros tot començant la sortida, estem a Vilanova.

Després vam anar passant els pobles costaners de Cubelles, Cunit, etc. Crèiem que la ruta seguiria en la seva totalitat aquesta carretera C31, però passat Calafell, el trac els va portar per l’interior, pels passeigs marítims, lluny de la carretera i molt més segurs, encara que aquest desviament ens allunyava del contacte amb el Juanmi, i això em preocupava, no sabia si aquest traçat seria llarg o curt. Però no, poc després, a l’alçada de Comar-ruga, vam tornar a la carretera, i poc després ens vam trobar un altre cop amb el Juanmi, a Creixell.

Esmorzant a Creixell.

Va ser curiós com, mentre estàvem aturats parlant amb ell per telèfon per tractar de localitzar-nos, va passar un cotxe pel nostre costat, que sortia d’un d’aquells carrers, el conductor del qual circulava parlant amb el mòbil, la dona no portava el cinturó cordat, i el nen petit, anava totalment lliure pel seient del darrere. Unes quantes infraccions sí que acumulava. Jo li vaig ensenyar la càmera, com volent dir-li que així no podia circular, i li va donar el telèfon a la dona.

A l’alçada d’Altafulla, quan ens quedaven uns 7-8 qms per arribar a Tarragona,  i també mentre creuàvem aquesta ciutat, ens van caure quatre gotes, que em feien témer que la pluja acabés fent-nos la punyeta, però no, per sort només van ser això, quatre gotetes de res.

El tram Tarragona – Cambrils potser va ser el pitjor, en el sentit que travessar Vila-Seca i Salou, va ser molt avorrit. Cambrils el vam passar per la seva part alta, lluny del mar, i passat aquest poble vam trucar al Juanmi, amb qui vam tornar a trobar-nos pocs quilòmetres després.

Aquestes trobades amb el Juanmi van anar molt be, trencàvem la rutina de la pedalada, fèiem petar la xerrada uns minuts, i lògicament, aprofitàvem per omplir d’aigua els bidons o menjar una mica de fruita.

Després de passar L’Hospitalet del Infant i el circuit de Calafat, a l’alçada de l’Ametlla de Mar la carretera, la n340 per la que vam circular des de l’alçada de Calafell, s’allunya de la costa i s’enfila una estona, fins arribar a l’alçada de la central nuclear de Vandellós.

Deixem el circuit de Calafat a la nostra esquerra, fins que uns quilòmetres més enllà passem per El Perelló i l’Ampolla, moment en que ja començo a notar aquella alegria de les bones sortides, de les molt difícils, quan comences a veure o intuir que estàs ja molt a la vora de la teva destinació.

Això si, aquest tram, des de l’Hospitalet fins el Perelló, tot el tros de la central nuclear, el vam passar pràcticament sols, sense cotxes ni els molt emprenyadors camions que ens passen moltes vegades massa a la vora nostra i que, més d’una vegada, el seu vent al passar-nos ens ha mogut una mica.

Aquí vam fer l’últim avituallament. Estàvem molt cansats, però ja ho teníem tant a la vora que el cansament i el mal de qualsevol cosa, no ho notàvem, ara venia allò que coneixem com a “subidón”, paraula espanyola que indica un augment bestial i quasi de sobte d’adrenalina, per estar a punt d’aconseguir alguna fita molt important. Aquí vam tornar a menjar fruita. Com veieu, durant el dia vam menjar els xurros a Vilanova i l’entrepà d’esmorzar a Creixell, però no ens vam aturar a dinar. Passàvem amb la fruita, alguns fruits secs o xocolata, el que ens  va permetre anar tirant força be, sense perdre massa temps.

Uns quilòmetres més enllà i passàvem l’Aldea, on l’endemà agafaríem el tren de tornada, agafant la nova carretera que ens evitat passar pel centre del poble,  i creuàvem el riu Ebre, amb tota la seva majestuositat i el gran significat emotiu que això significava. La l’havíem passat, ja estàvem a les seves terres, l’ambient ja m’era molt familiar, perquè a partir d’aquí, els estius vinc amb la bici, o sigui, ja em sentia a casa, tot i que faltaven quasi 30 qms.

Passat Amposta, i per evitar la n340 i els seus camions, dels que ja estàvem cansats, vam agafar la TV3408, una carretera local, que en 10 qms ens portava fins a Sant Carles de la Ràpita, en un tram sense cotxes i molt agradable.

Ja pràcticament estàvem a casa!!!

Vam passar pel passeig marítim i el tram nou que voreja la platja, inclosa una passarel·la de fusta que va per sobre de l’aigua durant uns metres, fins que finalment, després del far de Sant Carles, ens fiquem de nou a la n340 antiga, la original, la que passa pels càmping i urbanitzacions i que evita, fins a la fàbrica de ciment, coincidir de nou amb la n340 nova, i per tant, amb els  cotxes i camions que passen per ella.

Ja pràcticament estem. Passem la benzinera i en dos quilòmetres més ens trobem ja la desviació, a la nostra dreta, que ens entra a Les Cases d’Alcanar. Entràvem al poble a les 17,30, o sigui, poc més de 10 hores des de la nostra sortida de Gavà, a les 07,10 del mati.

En el moment de l'entrada a Les Cases d'Alcanar.

Estàvem desbordats d’alegria. Quan vam passar pel carrer Major i vam arribar a la plaça de davant l’església, on hi ha un pou, vam fer-nos algunes fotografies i ens vam abraçar de la alegria que teníem per haver-ho aconseguit. Avui havíem fet la distància més gran feta en un sol dia,  tots nosaltres, 190 qms. Jo uns quants més, ja que venia de St Climent de Llobregat, però clar, 7 més no tenen importància. Aquí lo gran ha sigut fer el que hem fet, venir a Les Cases des de Gavà.

Després de les abraçades, ens hem anat ja directes a l’apartament. Abans hem volgut reservar taula al restaurant El Faro, però l’hem trobat tancat.

Quan ens hem trobat amb el Juanmi, ja directament hem entrat a casa, i ens hem distribuït per habitacions. Jo m’he agafat la meva, el Josep i la Carme han agafat la d’on dorm el Gerard i el Juanmi i el Juan es situaven al menjador. El Juanmi s’ha portat fins i tot un matalàs i tots el sac de dormir, ja que allà no tenim roba de llit per tanta gent.

A Les Cases sempre m'espera aquesta roseta.

A partir d’aquí, dutxes, canvis de roba i ens hem anat a donar una volta pel poble, aprofitant el moment per reservar taula al Rest. Imar, ja que el Faro seguia tancat.

El sopar ha tingut la categoria que corresponia a una sortida així; hem demanat el menú de 20 euros, el qual constava de un pica-pica de primer, en el que entrava una cassola de mariscada, amb musclos, cloïsses, gambes, llagostins, cargols de mar, etc, i de segon fideuà i arròs caldós amb llagostins. Per beure, hem demanat un vi molt bo, el Viña Esmeralda, i bons postres.

Tot estava molt bo, i fins i tot la Carme ha demanat que li posessin en un taper la resta d’arròs i fideuà que ha quedat a la cassola, perquè ja no podíem més.

Sopant a Les Cases.

Lògicament, amb els estómacs tant plens, no podíem anar-nos a dormir, i hem anat a donar una altre volta pel poble. Per una banda hem anat fins a la actual biblioteca, i per l’altre fins al bar de copes que abans era restaurant, ja passat el poble, davant mateix de la platja. Allà ens hem pres unes tòniques el Juanmi i jo, i uns GT la resta.

Sobre les 00,00 ens posàvem a dormir i ven cert que ens hem adormit de seguida. Portàvem tal cansament, que tots hem caigut en un profund son dels angelets!!!

23-11-14

Després de la neteja general i recollida de tots els estris, sobre les 09,00 ens hem  anat a esmorzar a un dels forns del poble, ja amb les bicicletes. 

Esmorzar a Les Cases, abans de pedalar pel Delta.

 Hem fet un bon esmorzar, a base d’entrepà, cafè amb llet i suc de taronja, i seguidament ens hem anat cap a la zona del Delta. Hem passat Sant Carles un altre cop i ens hem dirigit per la carretereta que porta fins a Poblenou del Delta, i d’allà fins pràcticament la platja. Seguidament, hem agafat la carretera que porta fins a Els Muntells, travessant La Tancada, on per cert, hem pogut gaudir de la visió d’un munt de flamencs, més de cent, allà amuntegats, com donant-se calor i més endavant, a l’altre banda, dels bous que es crien en aquesta zona.

Els flamencs al Delta.

Seguidament hem fet un nou gir de 90 graus, i hem agafat l carretera que primer ens ha portat a Amposta i d’allà a l’Aldea, on, com deia abans, hem agafat el tren a les 13,36 en direcció St Vicens de Calders, on hem agafat el rodalies per anar a Gavà i no veure’ns obligats a anar fins a Barcelona i tornar enrere.

15-11-14 LA PORTALS 2014

En un dia assolellat i molt ventós, el Juanmi, el Jacinto i jo vam anar a fer aquesta volta, coneguda com a Portals. Es tracta de fer una volta a la muntanya de Montserrat, per camins.

Nosaltres l’hem feta pel nostre compte, però quan s’organitza de forma oficial, hi participen centenars de ciclistes. I com he dit alguna vegada, no m’agraden les sortides massa multitudinàries.

Al final, tots tres vam desplaçar-nos fins a Monistrol en cotxe. És més car, però tens l’avantatge que un cop has acabat, tens el cotxe allà i no t’has d’esperar a que vingui el tren, ni les molèsties amb els passatgers, ja que aquest tren de tornada de Montserrat, sempre va ple.

Sobre les 09,15 vam començar la sortida, enfilant ja de seguida el camí que voreja el riu Llobregat, en direcció Olesa. És el camí que he fet ja unes quantes vegades, que venint de Olesa i en direcció Monistrol, puja a La Puda i després baixa a ran de riu. Com que ha plogut molt en aquests dies, el camí estava ple d’aigua, més o menys com sempre que passem per aquí.

Aquests primers quilòmetres han sigut de baixada general, excepte el tros de pujada a la Puda, que encara que petit, s’enfila força en pocs metres. Després, ve la baixada final que ens porta a la carretera, al principi del camí de La Puda.

Després de conèixer aquest camí en les seves dues vessants, he de dir que en direcció cap a Olesa és més fàcil de pujada que en sentit contrari.

A la carretera, hem fet camí direcció Monistrol durant uns 300 metres, i de seguida hem agafat un camí semi asfaltat, en direcció muntanya, que ens portaria a Collbató. En primer lloc, ja de pujada constant, passem pel mig d’una urbanització, i ja de seguida girem a la dreta, seguint la llera d’una riera coneguda com a Riera del Puig. Aquí costa una mica, perquè la riera és de terra i les rodes s’enganxen una mica, i costa d’avançar.

Després deixem la riera i agafem un camí a ma dreta, iniciem una ziga-zaga amb desnivells molt importants que ens obliga a avançar molt lentament, a dosificar les forces, be, sobretot a mi i no tant al Jacinto, perquè el Juanmi ha tirat molt be tota l’estona. En quan a mi, he notat molt que portava dues setmanes sense sortir en bici, i les cames ja feia estona que em feien mal.

Després de les ziga-zagues, hem continuat pujant, fins que finalment hem arribat a l’alçada de l’autovia que porta a Lleida, i hem continuat per un camí lateral, que ens ha portat fins a Collbató.

Hem arribat a les 11,00 aproximadament, i hem esmorzat en un bar de la plaça. Jo portava entrepà de casa, però al final m’he decidit a demanar-me un entrepà de truita, per guardar l’altre per més endavant, ja que a partir d’aquell moment, en principi ja no trobaríem cap altre bar fins acabar la sortida, a Monistrol.

Que bons i que grans son els entrepans que preparen a segons quins bars!! Aquest meu el podria haver repartit al menys entre dues persones. De fet, el Juanmi i el Jacinto se’n repartit un entre els dos.

Ja amb la panxa plena, sobre quarts de dotze hem continuat el nostre camí. Avui, a més, he estrenat un nou GPS, el GARMIN dakota 20, i he pogut seguir la ruta, gràcies a que el dia abans vaig anar a casa del Cèsar a que m’ensenyés com funciona, ja que ell en te un igual. Te molt bones prestacions. Ara espero que m’aguanti una bona temporada, perquè l’altre s’ha acabat espatllant. Clar que l’he utilitat molt!!

Després, sense deixar de pujar, hem continuat la ruta, mantenint sempre la muntanya de Montserrat a la nostra dreta, fins arribar al poble de El Bruc. A partir d’aquí, el desnivell de pujada s’incrementa molt i fins i tot hem hagut de posar el peu al terra un parell de vegades, sobretot en el tram final de la pujada, quan arribàvem a La Massana.

En aquest punt, jo tenia molta necessitat de beure alguna beguda dolça, sobretot coca cola, com si de cop i volta m’hagués quedat sense sucre al cos. A La Massana hi havia un gran desplegament de Mossos i de Bombers, i en un primer moment em creia que hi havia alguna prova esportiva, de manera que fins i tot pensava que podria haver alguna parada d’avituallament, on compraria la tant anhelada beguda de cola fresca, però no. He preguntat a un bomber què passava, i m’ha dit que estaven allà en la recerca d’un muntanyenc francès que feia dies s’havia perdut.

Arribar fins a La Massana ens ha costat molt a tots, jo estava que no podia, però per sort, a partir d’aquí ja tot canvia. Durant uns centenars de metres baixem per la carretera, en direcció al Monestir, però aviat ens desviem per un camí de terra. Ja des de La Massana, pràcticament tot és baixada, de vegades fins i tot perillosa. Al final, hem arribat a la carretera B1123, que seguint-la cap a la dreta, ens ha portat a Marganell i després fins a la desviació en direcció Sant Cristòfol, justament per on passem quan fem Manresa – Montserrat i també seguint el camí que vam fer a principis d’any en una sortida que vam fer en bici de carretera amb el Rafa. Aquí hem deixat el trac i lo primer que hem fet ha sigut aturar-nos a un bar i prendre’m l’anhelada beguda refrescant de cola, que m’ha anat de perles.

Aquí ja portàvem 40 qms, i hem decidit que dinaríem al Restaurant  Can Ibars, de Monistrol, un restaurant que ja coneixem d’altres vegades, on hem arribat en 30 minuts.

Aquí hem guardat les bicis al magatzem i ens hem disposat a menjar-nos un menú molt bo. 

02-11-14, XX PEDALADA BARCELONA-SITGES-SANT CLIMENT

En un principi volia participar a la XX MARXA DEL GARRAF organitzada per la UME, però el Gerard em va dir que volia participar en aquesta pedalada, així que a última hora vaig canviar d'activitat i em vaig passar a la bicicleta de carretera.

No és per buscar més motius, però segur que no estant gens ni mica entrenat en sortides llargues caminant, no hagués acabat ni molt menys la Marxa.

Així que a l'hora prevista, vam sortir de casa amb les bicis, en direcció a l'estació de rodalies de Viladecans.

Tot i que anàvem força d'hora, el tren ja anava ple de ciclistes en direcció a la Pl Espanya, lloc de trobada i sortida de la pedalada.

Al tren ja ens vam trobar uns quants amics, i a partir d'aquí va ser un continuo d'anar trobant amics dels molts que coneixem en les nostres activitats ciclistes.

A l'hora prevista va començar la pedalada. Els organitzadors sempre fan una mena de salutació, normalment sempre enfocada amb la necessitat de buscar la seguretat a la carretera, ja que malauradament, cada cap de setmana tenim notícies d'accidents en que algun ciclista ha resultat ferit o mort, normalment atropellat per algun cotxe.

El Gerard, que està fet un crac, poc després de saludar als nostres amics, ja se'n va anar a situar-se prop de les primeres files, i ja no el vaig tornar a veure fins a l'arribada a Sitges.

Abans de començar, i situat sota mateix de les torres venecianes, em vaig menjar el meu entrepà, perquè un cop posat en marxa ja m'estimo més anar fent sense aturar-me.

Aquesta vegada la sortida es va fer per primer cop a la avinguda Maria Cristina, en direcció a Montjuïc, de manera que vam començar de pujada, com si anéssim al castell o a l'estadi olímpic, però sense arribar-hi, ja que en un moment donat ens vam desviar per dirigir-nos a la Zona Franca, i ja des d'aquí seguint el mateix camí de l'any passat, per travessar el Riu Llobregat pel costat de la fàbrica de Nissan, ja a El Prat.

La pedalada ha sigut, com sempre, multitudinària. Segons els organitzadors es van apuntar més de 4000 ciclistes, i aquí hem d'afegir a la gent que, com jo mateix, vam anar-hi sense inscriure'ns.

Per motius que desconec, aquesta vegada no vam passar pel centre de Castelldefels, i vam agafar un tros d'autovia de Castelldefels, la de sempre, cosa veritablement inaudita, que tallin aquesta via no havia passat mai. Això van ser pocs metres, ja que de seguida ens vam incorporar a la carretera antiga i ja ara si, fins arribar a les Costes del Garraf, verdadera atracció d'aquesta sortida, el poder fer aquest tram de les Costes sense cotxes i poder, per tant, fer-lo amb la tranquil·litat que cap cotxe intentarà avançar-nos ni provocar cap accident. També, el fet de poder situar-te al carril contrari sense perill, forma part d'aquesta atracció.

A Sitges ens vam trucar amb el Gerard i vam quedar en trobar-nos a la benzinera, primer gran punt de trobada de tota la gent que va en grup o amb amics, i queden a la benzinera fins que es reuneix tot el grup.

Nosaltres també vam fer-ho, i molts amics dels que sortim a la UME.

Finalment, i després d'acomiadar-nos de tots, el Gerard i jo vam iniciar el camí de tornada, i aquest s'ha convertit ja en la segona gran atracció del dia, perquè som tants els ciclistes que fem el camí de tornada, que un altre cop anem sols, això si, només pel nostre carril. D'aquesta manera es dóna la curiositat que pel carril d'anada en direcció a Sitges passen els cotxes, i en canvi, pel de tornada a Barcelona no en passa cap. de fet, durant tota la tornada només ens van passar un parell de motos.

Al costat de la pujada al Rat Penat ens vam tornar a trobar amb el Gerard, i vam decidir tornar a casa pel passeig marítim, potser un pel més llarg, però també més segur, ja que no passen tants cotxes com a la carretera antiga.

Al pirulí de Gavà ens vam tornar a trobar, lògicament amb això de trobar-nos vull dir que el Gerard esperava a que jo arribés, i ja des d'aquí sí que ens vam acomiadar fins a casa.

01-11-14, SANT CLIMENT-MONTSERRAT-SANT CLIMENT

01-11-14, SANT CLIMENT-VOLTA A MONTSERRAT-MONESTIR-SANT CLIMENT.

Aquesta vegada, vam proposar fer una sortida d'entrenament, de cara a la pròxima sortida que farem el dia 22 de Novembre, quan ens llancem a fer l'anomenada ULTRA BIKE Gavà-Les Cases d'Alcanar, així, buscant noms espectaculars!!!

Aquell dia seran vora 200 qms i cal fer entrenaments abans, per poder arribar al dia D el més entrenats possible.

Per tant i seguint també l'horari que caldrà fer aquell dia, ens vam trobar a les 07,30 del mati el Cèsar, el Miguel, el Juan Arnaldos i jo, a Viladecans. Concretament, vam quedar a la benzinera, ja que vaig aprofitar per inflar la roda davantera, la qual tenia un pel baixa i que posats a inflar-la, se'm va espatllar la vàlvula i la vaig haver de canviar, perquè ja era impossible inflar-la.

Vam seguir la carretera en direcció Martorell i al costat mateix del Pont del Diable, ens vam desviar camí d'Olesa de Montserrat. Aquest camí ja l'he fet altres vegades, amb la bici de carretera.

Passat Olesa i a l'alçada d l'aeri, ens vam desviar en direcció Collbató, fent aleshores 7 qms de pujada sostinguda, fins arribar a aquest poble. En aquell moment ja teníem gana, així que ens vam anar fins a un bar que hi ha a la plaça del poble, i ens vam menjar els nostres entrepans que portàvem per esmorzar.

De passada, també vam descansar, ja que el ritme que portàvem era potser més fort de l'habitual. Normal, amb els cracs que estiraven la sortida.!!

Després vam seguir en direcció al poble de El Bruc, també conegut en les nostres sortides, i vam continuar cap a Can Massana, amb trams de forta pujada. Durant aquesta pujada, em vaig caure dues vegades, per culpa que se'm va sortir la cadena, vaig fer dos “xupats de cadena”,que vol dir que se'm surt del pinyó gran, en direcció als radis, i lògicament, al posar-se fora dels pinyons automàticament deixa de pedalejar, la bici pràcticament s'atura del tot i al portar pedals automàtics, que a més els estreno avui, m'ha fet caure, perquè no vaig saber treure'ls a temps.

Aquests pedals els he posat de moment a la bici de carretera, perquè ajuden molt a la pedalada, fas més força amb menys esforç. En un futur, quan estigui ben acostumat a ells, els posaré també a la BTT, ja que podré mantenir les botes. Però ja dic, això ho faré quan estigui molt acostumat al seu ús.

A Can Massana ens trobem en una cruïlla,. Si anéssim recte, en direcció Manresa, acabaríem desviant-nos cap a la dreta, en direcció Marganell i Castellvell i el Vilar, però vam decidir agafar la desviació que cap a la dreta, ens porta primer a l'ermita de Sta Cecília i després al Monestir de Montserrat. En aquest tram, ens trobem una mena de tobogan, ja que ens trobem amb pujades i baixades constants, això si, sempre en una carretera ample i fàcil de seguir. L'únic perill d'aquest tros de carretera és que el sol està a l'altre banda, per lo que fa més fred i lo pitjor, el terra està moll encara de la rosada de la matinada, amb algun perill de relliscada si fem alguna frenada forta.

 Finalment, arribem al Monestir i podem comprovar les immenses cues de cotxes que es formen vora l'aparcament. És curiós, que amb lo car que resulta aparcar als llocs habilitats, la gent segueixi passant pel tub. Molts si, aparquen fora els límits de l'aparcament, però és igual, hi ha molta cua per entrar i trobar un petit forat.

Vam estar poquet davant el monestir, el suficient com per fer-nos algunes fotografies i de seguida vam continuar, perquè el tema era tornar fins a Gavà. En aquell moment portàvem 70 qms justos i encara ens faltava la tornada, això si, seria més curta, perquè en lloc de refer el camí fins aquell moment, vam baixar directament cap a Monistrol. A mi em va anar be un petit cotxe blanc que es va posar davant meu i que anava molt tranquil, de manera que em va permetre posar-me al seu darrera i anar baixant, ràpid però sense passar-me. Els meus companys, em van passar i ens vam trobar a la cruïlla de Monistrol.

D'aquí, ja direcció Gavà. De tant en tant ens preníem uns minuts de descans, perquè com he dit abans, el ritme d'avui ha sigut fort, amb poques aturades i descansos.

El pitjor d'aquesta sortida va ser una caiguda del Cèsar, ja passat Martorell i abans de St Andreu de la Barca. Es va donar un cop bastant fort al cap i a les espatlles. Estava estabornit, així que el vaig fer seure a la parada de l'autobús i vaig trucar al 112 perquè vinguessin a veure'l.

Vaig tenir una decepció amb la companyia que teòricament vetlla per nosaltres de la Federació Catalana de Ciclisme, ja que segons em van dir quan els vaig trucar, només venen a veure al accidentat quan participa en una prova o sortida organitzada per la pròpia FCC, però no si és una sortida d'una altre mena.

L'ambulància el va recollir i el va portar a l'hospital de Martorell, mentre nosaltres vam portar la bici a una botiga que havia al costat mateix, perquè la guardessin fins que l'anéssim a recollir.

Mentre, vaig anar a casa a deixar la meva bici, agafar el meu cotxe i anar, primer a recollir-li la bici i després a recollir-lo a ell a l'hospital. Vaig estar amb ell una hora llarga, fins que sobre les 20,00 li van donar l'alta.

Estava una mica despistat, però sense importància.

El vaig portar fins a casa seva.

19-10-14 MONTBLANC-SANT CLIMENT

19-10-14 MONTBLANC-SANT CLIMENT DE LLOBREGAT

Amb un bon refredat que em va impedir assistir a la sortida d’ahir per Collserola, avui m’he llençat a la aventura, a participar en aquesta travessa fantàstica, que ens ha portat en onze hores, des de Montblanc fins a St Climent.

Que curiós és això d’organitzar sortides i esperar la participació de la gent. La última vegada que vam fer Montblanc-Vilanova, érem 41 participants, mentre que avui, tant sols érem en Cèsar, Xavier i jo.

No obstant, he de dir que per la llargada de la sortida i per la ruta seguida, hagués sigut un suplici impossible de seguir per molts dels nostres amics que van venir en aquella sortida. Avui han sigut 120 qms en pràcticament 90% camins i corriols, molts pedregosos i difícils de seguir, mentre que en la nostra coneguda Montblanc-Vilanova,  el quilometratge va ser d’uns 80 qms, amb l’abús de la carretera, en la part final de la sortida

Eren les 07,22 quan el tren va arribar a l’estació de Gavà, provinent de Barcelona. Vaig pujar al mateix vagó en el que viatjava en Xavier Carbonell, el company que va venir a pedalar amb nosaltres la setmana anterior als Ports de Tortosa, mentre que a la següent estació, Castelldefels, va pujar el Cèsar.

Així que vam ser nosaltres tres els participants en aquesta sortida. L’Aureli estava apuntat, però finalment no va poder venir, perquè estava compromès amb muntar els llums de l’escenari del Casal del poble. També hi havia una altre persona apuntada, però aquesta no va venir, sense avisar, com malauradament passa sovint. Be, malauradament per ells, clar, que es perden unes bones sortides...

I el primer ensurt dins el tren.

Quan vaig treure’m el bitllet a la màquina automàtica de l’estació, el Gavà-Montblanc, vaig veure que em sortia un bitllet estrany, mig negre mig gris, totalment diferent als taronges que sempre surten, però no li vaig donar massa importància, com tampoc li vaig donar al fet que les portes no s’obrissin quan posava el bitllet a la ranura per validar-lo. Com que passa sovint que aquestes portes no funcionin per mil motius, al veure que no se’m obria simplement vaig fer un gest a la taquillera perquè la obrís des del seu lloc, per poder passar amb la bicicleta. Aquest gest, com dic, és normal i ella la va obrir sense fer cap mena de comprovació.

Però quan va venir el revisor, em va dir que aquell bitllet no era vàlid. En principi em pensava que estava fent broma, però no, va trucar a Gavà i es va informar. Diu que aquest bitllet algú l’havia deixat allà i que quan vaig comprar el meu, va quedar a la màquina i per sort algú el va portar a la taquillera. Finalment, em van dir que no me’l cobrarien i que pagués el nou, al mateix revisor.

En fi, coses rares....

A les 09,06 el tren va arribar a Montblanc, i abans de començar vam entrar al bar de la estació. El porta una xinesa des de fa temps, la recordo d’altres vegades. Vam prendre uns cafès, el Xavi va demanar un entrepà i jo vaig comprar aigua fresca, per portar-la al kamelbac.

El Xavier, el Cèsar i jo, a punt de començar.

Sobre les 09,30 ens vam posar en marxa, seguint el trac que portàvem de l’Aureli. Tot i que la ruta, en un principi, era la mateixa que seguíem nosaltres en la Montblanc-Vilanova, només passar el pont romà, ells van una mica més enllà, però recuperen el camí nostre molt aviat, a l’alçada del convent i del cementiri.

A partir d’aquí, 100% el nostre.

Agafem en direcció sud, com si anéssim a Prenafeta i a la Serra de Miramar, sempre el més a la vora possible de l’autopista, direcció Tarragona. Aquest tram te fortes pujades i algunes baixades tècniques que requereixen posar-hi tots els sentits, ja que està ple de trencalls i moltes pedres.

Després de passar per darrera de l’aparcament de la benzinera de l’autopista, la creuem en el tercer pont que trobem, després de fortes rampes de pujada. Ja a l’altre banda de l’autopista, fem un tros pla i la resta de forta baixada, per un camí ample i fàcil, en direcció a Cabra del Camp.

A Cabra, tenim una altre diferència respecte al “nostre” trac. Mentre que nosaltres seguim per la carretera que a més ens permet agafar bona velocitat per acostar-nos a El Pla de Santa Maria, el trac de l’Aureli ens endinsa pel mig de la riera a la mateixa sortida de Cabra. Mentre nosaltres anem per sota, entre mig d’un camí divertit i molt més bonic, encara que en moments també de certa dificultat, la carretera és allà amunt. Clar, quan hem fet la nostra sortida, en aquest tros hem avançat força, perquè la carretera, que a més és de baixada, ens permet avançar ràpid, mentre que el camí és molt més lent, lògicament.

No obstant, aquest camí s’acaba aviat i sortim a la carretera, per continuar de seguida per més camí, ara potser més lleig, però que segueix evitant al màxim l’asfalt.

Amb en Xavier, sortint de El Pla.

Amb ell arribem a El Pla de Santa Maria i aquí tornem a agafar el nostre, ara seguint uns quants quilòmetres per pistes, pistes primer asfaltades, després no, i després si, travessant un altre cop l’autopista,  fins trobar la carretera general, a l’alçada d’Aiguamúrcia, on ens fiquem de nou al bosc, seguint un estret corriol que ens ha de portar a travessar tres vegades el riu Gaià. El problema és que en aquesta ocasió, tots els ponts estan trencats, de manera que no tenim més remei que passar el riu caminant i mullant-te els peus, lògicament.

Intentant passar el riu sense caure'm dins!

Quan  vam passar-hi la última vegada, els ponts estaven força malmesos i ja es veia que, o els reparaven, o s’acabarien trencant, com així ha sigut.

A Vila-rodona, el poble que segueix als ponts, omplim d’aigua els bidons i comprem queviures a una botiga. Jo compro fruita. Mentre, el Xavier aprofita per assecar-se els peus i el Cèsar es menja l’entrepà.

Descans i avituallament a Vilarodona.

Seguim i fem una volta innecessària pel poble, ja que el trac ens porta cap avall, per immediatament recuperar el mateix carrer pel que veníem, i sortim del poble. Ara encara seguirem una bona estona el camí conegut. Passem pel costat d’aquella casa que te un cotxe a la teulada, travessem la carretera c51 a tocar de Vilardida i ens fiquem en un camp de raïm, pel que pugem una bona estona.

Passem de llarg una urbanització que es diu l’Alzineta i seguim per camí, fins a Rodonyà i Masllorenç.

Aquí, en lloc de seguir pel camí que coneixem, força dur i molt pedregós, ara anem seguint una pista asfaltada durant uns quilòmetres, que ens permet avançar una mica i recuperar temps, que anem una mica justos.

A continuació seguim, per un camí preciós i travessem un altre poblet petit, Masabornés.

El crac Cèsar guiant la expedició.

Seguidament agafem un altre bonic tram, també molt pedregós i en forta pendent de baixada, que ens deixa a la carretera i al punt on nosaltres seguim carretera avall fins arribar al restaurant on dinem. Avui en canvi, la carretera només l’hem agafat per travessar-la, i continuar també per camí, fins que hem arribat al circuit de proves automobilístic, el qual hem seguit durant tot el seu perímetre exterior a través d’una pista primer sense asfaltar i després asfaltada, també durant uns quilòmetres, que ens ha permès recuperar una mica de temps.

Poc després de sortir del circuit, hem arribat a un poble que es diu Santa Oliva, on hem dinat uns entrepans en una mena de xiringuito que hem trobat. És un espai que a partir d’ara només estarà obert els caps de setmana, però que els mesos d’estiu resta obert cada dia. Te una carpa al costat i a l’estiu, cada cap de setmana fan música.

Uns quilòmetres més endavant i passem per l’Arboç. Quan vaig fer Prades-Sant Climent amb l’Aureli, a partir d’aquest poble em vaig estimar més seguir sol, per la carretera, perquè em veia incapaç de seguir el ritme d’aquells cracs. Vaig anar per la N 340 fins a Avinyonet i a partir d’aquí, la carretera fins a Gavà, així que avui, amb els meus companys més “terrenals” hem seguit el tram fil per randa, fent en tot moment el traçat original (excepte a partir de Begues, perquè es feia de nit).

Hem agafat un camí que ens ha portat pel Corral de’n Rafeques, i que en un moment donat ens ha permès veure, allà al fons, el castell de Castellet, el que ens ha donat certa moral al comprovar per on anàvem. Vèiem també que Vilafranca del Penedès estava allà al costat, però no hi hem entrat.

Quan semblava que anàvem directes a la civilització personalitzada amb Vilafranca o Sta Margarida i els Monjos, el camí s’ha tornat a amagar i ens ha pujat un altre cop, sempre fent tobogans, fins arribar al Castell de Penyafort.

I curiós també quan al mateix temps que passem per una cimentera que podreix les aigües d’un petit riu, ens trobem amb un cartell que ens dóna la benvinguda al Parc del Foix. Estem en els seus límits, però el Foix és un parc preciós, que inclou el pantà i Castellet, i és una pena que una part d’ell estigui tant ficat en aquesta merda de cimentera que fa que passar pel costat del riu fos necessari posar-se una màscara que ens protegeixi de les males olors.

Tot i el cansament, la moral seguia intacta, és més, jo crec que a mida que arribàvem a pobles coneguts, per on hem passat en bici en les nostres sortides habituals, ens fa veure la meta més pròxima, i això ens anima. Per exemple, quan hem arribat a St Pere Molanta, molt conegut pel Cèsar i per mi quan fem alguna sortida en bici de carretera per aquesta zona, ens ha donat moral a dojo.

També ens ha suposat un descans i una bona injecció de moral quan hem arribat a un poble que es diu l’Arborçar de Dalt. Estaven celebrant una mena de festa de la verema, i tots els veïns estaven plegats a la zona esportiva del poble. El tema era que el costum d’aquest poble és que en aquestes festes, venen uns números per un sorteig que consisteix en que, qui guanyi, el premi es el seu pes en ampolles de vi. Just en el moment en que hem arribat, estaven fent el pes i col·locant caixes de vi a l’altre banda de la balança del premiat. Molta festa i molt xivarri. Aquí ens hi hem estat una estona, primer per veure’ns un refresc, però després també intentant reparar una petita averia en la bicicleta d’un nen.

L'Arborçar, poble mil·lenari.

Ja eren quarts de set de la tarda i començava a refrescar. Estava clar que quan marxés el sol, s’acabaria la calor excessiva que hem tingut al llarg del dia.

Després un altre cop el bosc i més camins. Hem entrat a les muntanyes del Garraf i als pocs quilòmetres hem passat per la urbanització Can Mitjans, ja ven entrat al parc, a pocs quilòmetres de la carretera que uneix Avinyonet amb Gavà. A partir d’aquí, de seguida hem arribat a Olesa de Bonesvalls i ja no hem volgut agafar més camins, perquè s’anava fent de nit i només jo portava llums, així que a partir d’aquest moment, ja hem seguit carretera amunt, primer fins a Begues i després fins a Gavà. Ja pràcticament era de nit, i el Cèsar i jo hem baixat junts per tenir llum, mentre que el Xavier havia marxat uns minuts abans. A Gavà, el Cèsar s’ha anat cap a Castelldefels i jo cap a St Climent.

En resum, una sortida molt llarga i dura, amb forts desnivells, però que també m’ha servit per comprovar que quan més cansat estàs, de vegades més respon el cos. Saps que has d’arribar sigui com sigui, així que no hi ha excuses que valguin, s’ha d’arribar.

He de portar la bici a fer una repassada, perquè els frens tornen a fer molt soroll.