Tot i que érem una pila apuntats, al final hem sigut vuit valents/es els que hem format part d'aquesta expedició d'avui; el Miquel, el Rubén, la Sol, la Inma Poyato, la Maria Rosa, el Pedro, el Gerard i jo. Ens hem trobat quasi tots a Gavà, excepte en Rubén, que ens esperava a l'estació dels ffgg de Sant Boi.
Avui a més, es celebrava la festa del primer aniversari de l'Èric així que per mi era vital organitzar-me de manera que podés tornar el més aviat possible a casa, per tant, a primera hora, vaig posar la bici al cotxe i me'n vaig anar a Sitges a deixar-lo aparcat a l'entrada mateix de la població, de manera que quan arribés al finalitzar la sortida, el tingués allà mateix, i no estigués pendent del rodalies. Així, després de deixar-lo ven aparcat, me'n vaig anar a l'estació, on vaig agafar el rodalies, coincidint amb el Miguel, que ens portaria a Gavà, com a la resta de companys.
Havia sortit de casa en màniga curta, ja que em vaig oblidar el para vents sobre la taula, de manera que aquests primers minuts de pedalada, el fred es feia notar. Fins i tot, mentre avançava, pensava en la possibilitat d'anar a casa a buscar roba quan passéssim per Sant Climent, però val, després, quan vas entrant en calor, el fred també comença a desaparèixer. També estava núvol i de fet a primera hora m'havien caigut algunes gotes, i tenia certa por a que plogués, però per sort, a mida que avançava el dia, els núvols anaven desapareixent i s'obrien algunes clarianes, el que ens va permetre, al llarg del dia, no patir un excés de calor.
A les 08,30 gairebé ens posàvem en marxa a Sant Boi, enfilant ja de seguida la primera pujada i la primera ermita del dia, quan hem pujat a Sant Ramon, on hem arribat a les 09,15 del matí. La sortida de Gavà i Sant Boi l'hem fet en els mateixos horaris del passat mes d'Octubre 2013, i mentre aleshores arribàvem a les 09,23, avui com dic, eren les 09,15. La cosa pintava be en quan els horaris.
Ja en aquell moment, Sant Ramon estava ple de ciclistes!!
A aquelles hores feia fresca, i ens hi hem estat molt poca estona. La justa per fer-nos un parell de fotos i tot seguit iniciar la baixada a Sant Climent. Hem baixat pel lloc de sempre, travessant el pont de fusta de la carretera i pujant pels camps de cirerers del poble fins a les Creus de Querol. En aquest punt, entre els molts ciclistes que pedalaven per la zona, vaig tenir la sort de trobar-me i poder saludar al Manel Marmol, quina casualitat!!
Per les Creus vam passar sense aturar-nos, baixant tot seguit pel camí que en forta pendent ens ha dut a Sant Climent. Per la hora que sortíem de Gavà (la Sol ens havia dit que venia a les 08,15 perquè havia perdut el tren), havia escrit als meus company de la UME, la Anna i al Joan Carles, que segurament passaríem per Sant Climent entre les 10,00 i les 10,30 i arribàvem tant d'hora, que em temia que encara no haguessin arribat, però no, va ser entrar al poble i trobar-me'ls prenent uns cafès al bar de la plaça, on en aquest dia es celebrava la Festa de la Cirera, i motiu pel qual la Anna i el Joan Carles, i també la Maria, havien vingut al poble.
Després de la volteta per les parades dels pagesos que exposaven els seus exquisits fruits, hem iniciat la pujada a la segona ermita del dia, la ermita del Roser, on hem arribat a les 10,45, mentre que l'any passat vàrem arribar a les 11,10. Seguíem be i millorant els temps.
Com l'any passat, aquí ens hem menjat els nostres entrepans, que la gana ja es feia notar.
Seguint el mateix camí que l'any passat, hem girat cua i passant pel cementiri de Sant Climent, ens hem dirigit al camí que porta a la cruïlla de Can Bori, seguint aquest camí cap amunt. Es bo perquè aquest tros sembla una mena d'autopista bicicletera, de la quantitat de ciclistes que passen camí de Begues o de Sitges.
Poc després, hem arribat a la tercera ermita del dia, la que està a la propietat de Can Amat, i que segons sembla, es diu ermita de la Salut. Aquí, l'any passat el propietari es va enfadar amb nosaltres, pel soroll que fèiem, segons ens va dir.
Alguna foto i en marxa, no cridem al mal temps, que el propietari no havia sortit. Ara ens tocava, a més, una llarga pujada. Primer, seguint aquest camí que ens portaria fins al qm 6 de la carretera Gavà-Begues, però després seguint en pujada una bona estona més. I si les pujades no eren prou, a més vam voler entrar al bosc pujant per Can Planes, una autèntica escalada, que retalla una mica el camí, però que en contra partida, ens porta per camins i boscos, curta però molt vertical. M'agradaria saber el percentatge de inclinació!!!.
El camí de Can planes ens va portar de cop al Parc natural del Garraf, on vam entrar pel mateix camí de sempre. D'entrada hi ha un tram pla, però de seguida les pujades continuen, fins a la Creu, on ara si, ens deixem anar en una llarga i plàcida baixada, que en poca estona ens porta a La Plana Novella.
Aquí hem arribat a les 13,10, molt millor que l'any passat (14,00). Només arribar, els companys em van avisar que perdia oli del amortidor, i efectivament, el cargol estava molt fluix. Dilluns la portaré a la botiga.
Ens hem fet algunes fotografies davant del Monestir i tot seguit hem anat al restaurant DSU, on ens hem menjat una bona botifarra, que al menys a mi particularment, m'ha sabut a poc. És la segona vegada que no demano el menú (16 euros), pensant que demanant només un sol plat anirem més depresa i serà més econòmic, i potser si, però al final, entre les cervesetes, el cafè, etc, ens acaba costant quasi el mateix que el menú.
Sobre les 14,45 ens vam posar en marxa (16,45 l'any passat), sempre millorant els temps.
Aquest últim tram ens va costar a partir de les pujades finals que ens portaven a les antenes, i a més, la bici em relliscava molt amb les pedres. Aquest tros vaig anar molt insegur.
Però val, tot arriba, i sobre les 15,30 vam arribar a l'última ermita del dia, la de la Trinitat, deixant anar tots una immensa alegria per la fita aconseguida. 1505 mts de desnivell positiu en 53 qms, no està gens malament.
Després de les fotografies corresponents que donaven fe del nostre pas per aquesta quarta ermita, vam dirigir-nos cap a Sitges, on com deia al principi d'aquest relat, vaig deixar als companys per dirigir-me on tenia aparcat el cotxe.
Intentant mantenir com a mínim la mitja del dia que vam fer la prèvia, avui hem tornat a quedar i a sortir a la mateixa hora. Érem el Cèsar, el Miguel, la Anna, el Pedro, el Rubén i jo.
Aquesta sortida l'he fet amb la bici del Gerard, perquè l'altre dia, quan volia fer una segona prèvia d'aquesta sortida a Montserrat, el tram St Esteve-Montserrat, un autobús la va destrossar, i realment ha sigut una mala decisió, perquè no estic acostumat, ni als pedals, que no porten puntera, ni al selló, que per error flagrant meu, vaig substituir a última hora, traient el de làtex que portava, per l'original, molt prim i dur, que m'ha causat una lesió important.
Però be, al final tot ha anat be.
Sortíem de davant la UME a les 07,45 i ja ens hem enfrontat a les primeres pujades del dia, quan hem enfilat Can Bori. Aquí, ja ens hem tret alguna peça de roba, ja que a aquelles primeres hores del dia, encara feia fresqueta.
Tot i que en un primer moment teníem decidit agafar la pujada coneguda pel nom de “el burrito”, quan ha arribat el moment ho hem rebutjat, perquè la sortida d'avui era molt llarga i dura, i no valia la pena fer-la encara més difícil, així que quan hem arribat a la carretera, ja no l'hem deixat fins a Olesa de Bonesvalls, lloc on ens hem aturat a descansar i a esmorzar al bar on ja ens vam aturar l'altre dia. He passat per davant moltes vegades quan he fet rutes per la zona, però no havia entrat mai, i mira, ara dues vegades quasi seguides en pocs dies de diferència.
Després d'esmorzar un bon entrepà de xistorra, hem continuat, ara sí, per camins, que en pujada sense gaire dificultat, ens ha portat fins a la carretera 340, la qual hem travessat i seguit pel seu traçat antic, fins arribar a la Creu de d'Ordal. Aquest tros que ens porta des d'Olesa de Bonesvalls fins a la carretera, és preciós!. També és el primer cop que hi passo i m'ha agradat molt. És curiós com les carreteres van variant al llarg dels anys. En aquest cas, primer hi havia aquest tros antic que comento, per on vam passar amb els meus pares, per exemple, quan anàvem a Torralba; després l'actual traçat, ja més ample i segur que el primer. Però que ja seguidament, s'està acostant la autovia, aturada en aquests moments a Vallirana, però que encara que sigui molt poc a poc, acabarà substituint aquesta. En fi, és el que ha passat al llarg dels segles, clar, sempre un traçat nou substituint a un antic.
Foto del dia de la prèvia, quan ens va poder acompanyar el Josep.
A la Creu de d'Ordal ens hem fet algunes fotografies, com a primera de les conquestes del dia, i que lògicament ens serveix d'alguns moments de descans.
Ha sigut a partir d'aquí, on he notat més que no portava la meva bici. Hem tingut algunes pujades fortes, per uns camins trencats i relliscosos, i el fet de no portar la caçoleta als pedals, em privava de fer més força al pedalar. De fet, avui he arrossegat més la bici que l'altre dia, i era perquè em costava molt engegar!! també ha motivat aquesta dificultat, el fet que aquesta bici només porta 8 pinyons, en lloc dels 10 que portava la meva, de manera que el desenvolupament de les marxes no tenia el mateix recorregut.
Com a novetat, i a pesar de les pujades que anàvem assolint, aquesta vegada vam decidir juntament amb el Miguel, que faríem una petita sorpresa als nostres companys i pujaríem fins la bola de meteorologia, situada en el camí de baixada cap a Gelida, el punt més alt, sense comptar Montserrat. Segons ens ha explicat un company ciclista, hi havia trossos del 23%.
Després ja hem gaudit d'una bona baixada, que en ziga-zagues i per bones pistes, ens ha portat fins a la Font Freda, ja molt a la vora de Gelida. Segurament els senderistes de la UME també passarien per aquí en algun moment de la seva marxa a Montserrat.
A Gelida hem arribat sobre les 12,10, de manera que ni ens hem plantejat quedar-nos a l'espera dels companys caminadors, ja que pels horaris d'altres anys, encara els quedava una hora com a mínim, així que hem continuat. Hem fet el mateix camí que vam gravar l'altre dia, tot i portar el trac original de Sitges-Montserrat, però val, segons els mapes hem fet una mica més de volta, però res més.
Tot i així, hem arribat a les 14,00 a St Esteve, i de seguida al restaurant on teníem previst dinar. A la nostra arribada, la mestressa ens ha dit que els de la UME havien trucat per avisar-la que arribarien amb retard, sobre les 15,30m perquè un company havia tingut una lesió al genoll, així que vam decidir dinar.
Ja feia estona, que anava arrossegant una lesió “crònica”, que m'apareix de tant en tant, i les molèsties anaven creixent.
Sobre les 15,20 vam reiniciar la marxa. Ara si, vam seguir el trac original, el qual ens va permetre esquivar un petit tram de forta pujada. A aquelles hores, qualsevol cosa que millori la pedalada, és benvinguda!!
Tot i aquest petit canvi, la resta del camí va ser la mateixa de l'altre dia, molt divertit el tram de baixada pel bosc i la pedalada seguint la riera, que encara que poca, portava prou aigua com per anar passant contínuament per sobre d'ella. Al sortir de l'aigua, vam passar per la zona on la UME munta el seu avituallament abans de Collbató, a una zona industrial on hi ha una fàbrica de palets, molt a la vora ja de Esparreguera.
En aquest poble, la Anna se'n va anar cap a Olesa a agafar el tren i tornar a casa. Jo estava dubtós, perquè la lesió em molestava cada vegada més.
Tot i això, vam decidir continuar, ara seguint per una carretereta de servei paral·lela a la autovia, que puja de manera contínua cap a Collbató. Aquí, el Rubén estava disposat a marxar cap a Monistrol i tornar i al final, mentre fèiem una cerveseta molt reparadora, vam decidir que tots tornaríem amb ell en direcció a Monistrol. Jo, perquè degut a les molèsties que sentia, havia dit que seguiria fins a Montserrat, però pujant amb el cremallera, tenia molt clar que no podia seguir pedalant per molt més temps. Els altres companys, van decidir també venir i en el seu cas, que també feia meu si es confirmava, volien provar a veure si el telefèric ens permetia pujar en bici.
I efectivament, ho vam preguntar i ens van dir que si, o sigui que després de pagar els 7 euros que val el tiquet, vam pujar a Montserrat ficats, nosaltres i les nostres bicis, dins d'aquell aparell més propi d'algunes pelis del 007 dels anys 60!!
Un cop arribats, ja només vam haver d'esperar que arribessin els nostres companys senderistes, cosa que van anar fent a partir de les 20,00 h. Els primers, tres cracs que van fer la pujada des de Collbató corrents!!!
Sobre les 21,00 vam agafar l'autobús que ens va portar a Gavà.
És igual; no tinc ganes d'escriure res sobre el dinar.
Avui hem fet una altre bona sortida, com és la nocturna LES PLANES-ST CUGAT-BARCELONA.
També feia uns dies que havia fet la prèvia, per tal de conèixer i gravar el camí. Per fer-lo, el dia que vaig fer la prèvia amb el Toni, vaig baixar dos tracs al meu GPS, per tal de poder fer el camí Les Planes-Sant Cugat, el qual desconeixia, i després, el de Sant Cugat-Barcelona, que si ve aquest l'havia fet caminant amb el Pere i l'Enric, com que el vaig trobar, me'l vaig baixar.
Érem 18 companys que vam fer aquesta ruta. L'últim en inscriure's va ser l'Aureli, veí de Sant Climent, i ell i jo vam quedar a la farmàcia del poble, com sempre que anem junts a alguna sortida.
Ens vam anar trobant tots a l'estació de Les Planes, tal i com havíem quedat, també el Cèsar, que va venir directament des de Castelldefels, mentre que els demés ho vam fer amb els ferrocarrils.
A les 19,15 ens vam posar en marxa, seguint, en primer lloc, la pujada existent des de l'estació fins que enfilem la baixada a Sant Cugat. Una pujada un pel dura, però que quan comences a estar-ne fart, s'acaba i et ve una bona baixada. Va ser divertit quan vam passar pel costat d'una noia, instal·lada amb la seva furgo i el seu gos, al mig del bosc, mentre cantava cançons amb la seva guitarra.
Al Pi de'n Xandri ens hi vam estar una bona estona, primer per fer-nos les fotos corresponents, i més quan ve l'Emilio, que en son unes quantes, i totes artístiques!!!
També vam fer temps, a l'espera que es fes una mica més fosc, ja que havia massa llum per com havíem catalogat la sortida de NOCTURNA, heheh,
Sobre les 21,00 ens vam posar en marxa un altre vegada, entrant de nou al parc de Collserola, i seguint el camí que en poca estona ens portaria a l'ermita de Sant Medir. Sent veí de Gràcia com soc, i sent Sant Medir el seu patró, no havia anat mai en 60 anys a aquesta ermita, i aquest any ja en porto tres, comptant la que vam fer caminant el Pere, l'Enric i jo.
A Sant Medir ja pràcticament no ens vèiem, el que ens agradava molt, clar, perquè el que volíem era engegar els nostres llums. Aquí vam sopar els nostres entrepans i al acabar, vam continuar el nostre camí, ara ja gairebé negra nit.
Aviat vam agafar una trialera, la mateixa que havia fet caminant i l'altre dia amb el Toni, i en canvi, aquesta vegada, a diferència de l'altre, la vaig pujar molt be. Només em vaig aturar ja al final, quan unes pedrotes molt grans em van impossibilitar mantenir l'equilibri. Però molt be, vaig quedar molt content d'aquesta pujada. La Imma també va pujar molt be, i poc a poc va anar arribant la gent. Menció especial pel tàndem de l'Emilio i la Loli, ja que pujar per aquell camí amb tàndem, te el seu mèrit!!
Dalt de tot de la trialera, ja només ens quedaven pocs metres per arribar a la Font Groga, ja al costat mateix de la carretera. I aquí va ser on va “morir” la bateria de la meva llum, i això que era nova. En tinc dues i a les dues els ha passat el mateix, de cop i volta deixen de funcionar!! sort que el Sisku me'n va deixar una, per poder continuar.
I així ho vam fer, quan tothom va arribar dalt, ens vam anar poc a poc fins el Tibidabo, on hi havia una mica de boira. A aquelles hores està tancat, però podem arribar en bici fins a la plaça d'entrada, i allà, lògicament i més amb l'Emilio, ens vam fer més fotos.
Després, el Cèsar i l'Aureli van tornar en bici cap a casa, mentre la resta vam anar a buscar els nostres trens.
16 al 21 ABRIL 2014 VIA DE LA PLATA EN BICICLETA Primer tram, SEVILLA-MÈRIDA
El passat mes de Setembre 2013, va ser quan vam publicar, dins els esdeveniments de la BTTUME, la proposta de fer un tram de la VIA DE LA PLATA, concretament, SEVILLA - CÀCERES, durant la setmana santa del 2014.
Per portar-lo a terme, ens calia posar fil a l'agulla en diversos temes; La primera possibilitat que vam pensar era sortir de Gavà el dissabte anterior, dia 11, i tornar el dilluns de Pasqua, dia 21. Onze dies, on vèiem que tindríem d'entrada dos problemes, un, l'excessiu cost de la sortida (10 nits d'hotel) i dos, que alguns dels possibles companys interessats en participar, treballen i potser no tindrien la possibilitat de fer festa la primera part de la setmana, dies laborables lògicament.
Així que de seguida, vam rebaixar les nostres expectatives; sortiríem dimecres dia 16 i mantindríem el 21 com a data de tornada. D'aquesta manera, rebaixem el cost i donem la possibilitat a que vingui qui vulgui, que per la gent, els dies laborables no siguin un obstacle. Això si, ja no acabaríem a CÀCERES, sinó a MÈRIDA.
També vam veure, que si la cosa se'ns animava de gent, aleshores el problema vindria també en com traslladem les bicis a SEVILLA i les tornem de MÈRIDA. Si ens decidim per l'autocar de ALSA, ens permeten portar les bicis, però només dues per autocar, segons expliquen a la seva pàgina web. El servei és bo, perquè només cal embolicar-les una mica i ja està. L'any passat, vaig utilitzar aquest servei en el tram que vaig fer de LEÓN a SANTIAGO, i em va anar força be. Ara, només dues per autocar ens seria impossible per aconseguir una expedició més o menys gran.
Al dia només surten dos autocars (4 bicis), i possiblement un parell de nosaltres podria avançar el viatge al dia anterior (4 bicis més). Es a dir, potser ens posaríem en 8 participants, lo que a veure, no estava gens malament, però també sap greu dir no a més amics que volguessin venir.
I aleshores va aparèixer en Miquel Palet. En Miquel és de TERRASSA i normalment organitza expedicions en furgoneta, acompanyant a grups que volen fer alguna sortida llunyana, que requereix maletes, diversos dies, etc. L'any 2013, per exemple, va acompanyar a un grup d'amics de TERRASSA, en la seva expedició al camí de Sant Jaume, que van fer, curiosament també, LEÓN – SANTIAGO.
I em va proposar fer el mateix; llogar una furgoneta que portaria les bicis més els equipatges fins a SEVILLA, i que després ens acompanyaria durant tots els dies, fent-nos suport per qualsevol cosa que podés passar.
Em va semblar genial; ens resolia el problema del transport de les bicis i ens afegia un servei fantàstic, com era fer-nos de suport, el que ens permetia portar prou equipatge i a més, la seguretat de tenir-lo al costat si ens passés qualsevol cosa. A més, també s'encarregava de reservar-nos els hotels. Només calia que li diguéssim quin tipus d'habitació volíem, si individual, o doble, etc, i ell ho reservava.
A partir de quan vam publicar l'esdeveniment al Facebook, els nostres companys es van anar apuntant. Lo primer que vam dir era que només podríem acceptar a 16 ciclistes (15 més en Miquel), perquè aquest era el número de participants que van fer a l'estiu, i la furgoneta anava plena del tot. Però la gent va seguir interessant-se i volien venir, així que finalment vam tancar les inscripcions en 21 participants, llogant la furgoneta més gran possible.
A partir del mes de Novembre, ja vam anar traient-nos els bitllets d'avió d'anada (a SEVILLA) i tornada (des de MADRID, on arribaríem en tren des de MÉRIDA).
I així van anar passant les setmanes i els mesos. Vam preveure un dia de trobar-nos tots, per conèixer-nos, ja que un grup era majoritàriament de TERRASSA, un altre de GAVÀ i un altre de diversos llocs, però finalment aquesta trobada no la vam poder fer, per motius d'agenda.
Finalment va arribar el dia.
Concretament, divendres onze d'abril, vaig recollir les bicis del taller del Rafa, que el te a TERRASSA, i les vaig portar directament a casa del Carles Corbera, un dels participants i lloc on tots portaríem les bicis i els equipatges, per després carregar-ho a la furgoneta.
La furgoneta la llogaria en Miquel, i ell, el Carles i la seva esposa Teresa, van sortir el dia 14 després de dinar, amb prou temps per arribar be a SEVILLA pel dia de la nostra arribada.
També el 14 van iniciar el viatge l'Anna i l'Enric, els últims companys en incorporar-se a la expedició, aquests en l'autocar de Alsa, única manera de participar en aquesta súper aventura, ja que ara si, la furgoneta anava plena fins dalt i ja no cabia res més.
I finalment, el 16 vam sortir la resta de l'expedició en direcció SEVILLA. El viatge el vam fer en avió. El vam agafar a les 07,50 del mati, i a les 09,25 ja estàvem a Sevilla.
PRIMERA ETAPA, SEVILLA-CASTILBLANCO DE LOS ARROYOS , 40 qms
L'avió va sortir amb retard de BARCELONA, perquè l'aeroport de SEVILLA va estar tancat una bona estona, a causa de la boira, però això si, com que no portàvem equipatges facturats, de seguida vam anar a agafar l'autobús que ens portaria al centre de la ciutat.
Aquí ja vam comprovar què significava anar un grup de 20; uns vam agafar el primer autocar, i la resta el següent, ja que no hi cabíem tots, jejeje
Ens va deixar a l'estació d'autobusos, i allà ens esperava el Miquel amb la furgoneta.
Va ser allà mateix on ens vam canviar de roba. Uns simplement ens vam treure roba de sobre i vam deixar al descobert la roba de ciclista, mentre que altres van aprofitar la caixa de la furgo, per canviar-se. També allà, al bar de l'estació, vaig comprar les primeres de moltes ampolles d'aigua que vaig comprar en tot aquest viatge.
Un cop vestits, ens vam posar en marxa, en direcció a la Catedral, quilòmetre zero de la Via de la Plata – Camí de Sant Jaume, on segellaríem les nostres credencials. Aquí vam estar recordant el Gerard i jo, quan vam començar el nostre camí, a l'estiu del 2010.
Com aleshores, molta cua a la Catedral per entrar a visitar-la. Sort que per segellar les credencials ens permeten passar al davant, i així ho vam fer, segellar per primer cop la nostra credencial.
Després, ens vam fer la primera fotografia de tot el grup, a les portes mateix del temple.
Ara si, després d'aquesta primera foto, ens vam posar en marxa.
La sortida de SEVILLA, com sempre passa en les grans ciutats, molt complicada.
Abans de sortir, també ens vam aturar a una botiga de queviures, a comprar aigua i alguna cosa per anar picant pel camí. Vaig comprar unes “torrijes”, amarades de vi, postre molt típic sevillà per Setmana Santa, segons em van explicar.
De seguida vam traspassar el riu Guadalquivir i aviat vam passar per un poble-dormitori, que es diu CAMAS, molt a la vora de la ciutat. D'aquí vam passar de llarg sense aturar-nos. Vam fer el mateix a SANTIPONCE, un poble que valdria la pena visitar, per les seves runes romanes, però no podíem, perquè ens posávem en marxa molt tard i ens quedava molt de camí encara.
Vam continuar fins a GUILLENA, on vam tenir la sort de poder agafar taula per tots al local de la Peña Bética de GUILLENA. Vam dinar força be. Estàvem en una gran taula, i el Martin, el Gerard, el Josep i jo formàvem un quadrat de quatre, els quals vam demanar una ració diferent cada un de nosaltres, per compartir.
A la sortida, vaig tenir un “petit” canvi d'impressions amb el cambrer, sobre CATALUNYA i Espanya. Ja podeu imaginar de què va anar la conversa.
A partir d'ara, que a més, passaven de les quatre de la tarde, va venir la part més dura del dia. Fins a GUILLENA, la pedalada havia sigut plàcida, en un camí pla i fàcil on tots anàvem força be. Però a partir d'aquest poble, vindrien uns 20 qms de pujada constant, una part important de la qual, ho era per un camí molt trencat i pedregós, que va dificultar molt l'avanç en general. Els cracs, com el Josep, el Gerard o el Martin, van anar tirant força be, però a la resta ens va costar d'allò més. A mig camí, vam passar pel lloc on hi ha una font, on vam poder omplir de nou els bidons. Vaig aprofitar el moment per donar-me un bon bany d'aigua freda pel cap, per refrescar-me.
I sobretot a mi, ja que em vaig començar a trobar malament. Tenia esgarrifànçes i molta sed. La gent va veure que feia mala cara i és que no se el que em va passar. Segons alguns dels companys, havia tingut un tall de digestió, no ho se. Lo curiós és que dues vegades que arribo a CASTILBLANCO en bici, i les dues patint!!!
Un cop arribats al poble, uns quants es van quedar a l'hotel que porta el nom de la vila, on ens havíem quedat el Gerard i jo l'any 2010, mentre que la resta vam anar a una casa rural. Aquest tram, des de l'hotel, fins a la casa, curtet, no vaig ser capaç de fer-lo pedalant, i em vaig pujar a la furgoneta. Aquelles hores van ser de preocupació, perquè no sabia què em passava i si seria capaç de continuar l'endemà. Tenia ganes de treure, però si ho intentava, no podia.
A la casa ens van posar en una mateixa habitació els quatre que havíem dinat també plegats, es a dir, el Martin, el Josep, el Gerard i jo. Era una habitació amb dos llits individuals i un de matrimoni, així que el Gerard i jo lògicament vam agafar aquest últim.
Aquí el problema el teníem en que a aquella casa hi havia pocs banys per tanta gent (14-15), de manera que vaig decidir dutxar-me després de sopar, sense les presses de saber que hi hauria gent esperant que acabés.
Quan els companys van estar llestos, ens vam anar a sopar a un bar de la carretera, situat davant mateix de la benzinera.
Jo no tenia gens de gana. Molta sed, si. De fet, mentre em preparaven el sopar (una amanida i una taronja), em vaig prendre dues clares, i ara si, va servir per netejar-me l'estomac. No entraré en detalls, però va ser a partir d'aquell moment, en que em vaig anar trobant cada vegada millor.
Ens vam endur el sopar a la casa, per poder seure davant la tele i veure el partir del FCB, on, seguint la tònica de la temporada, vam perdre, aquesta vegada contra el RM, la final de la copa del rei. Clar que perdre la final de copa d'un país estranger, tampoc te massa importància. En fi, no sempre es pot guanyar.
A la mitja part, és quan em vaig anar a dutxar, com dic, molt tranquil, perquè tothom estava veient el futbol.
SEGONA ETAPA, CASTILBLANCO DE LOS ARROYOS – EL REAL DE LA JARA, 45 qms
Vam quedar per esmorzar al mateix bar on vam sopar la nit anterior. El dia, magnífic, sol i poca calor, a aquelles hores, clar. I el meu malestar, havia desaparegut miraculosament!!
Les maletes les vam acumular totes al menjador i més tard en Miquel passaria a recollir-les, com hem anat fent al llarg del dia.
Per esmorzar, ens vam estrenar ja aquell primer dia amb bon pernil de la terra, amb pa torrat i sucat amb bon oli, lògicament també de la zona.
Com faríem la resta dels dies, els equipatges els deixaríem a l'establiment de torn, i el Miquel aniria a recollir-los un cop nosaltres ja hauríem marxat. Lògicament, ell s'aixecaria més tard, no li calia fer el mateix horari que nosaltres.
Poc a poc doncs, tots anàvem acabant d'esmorzar, i ens vam posar en marxa, a quarts de deu.
Aproximadament els deu primers quilòmetres, els hem de fer per carretera. És un tram amb diverses ondulacions i la primera “atracció” que trobem és la finca YERBABUENA, famosa pels seus famosos propietaris. A hores d'ara, el seu principal amo, està a la presó, per un accident de trànsit.
A partir d'aquell quilometratge, entrem a una finca particular, Los Berrocales I i II, maquíssima, plena de pins, eucaliptus i alzines, que en poca estona ens porta a la primera pujada important del dia. L'ascens a EL CERRO DEL CALVARIO, una pujadeta molt emprenyadora, on hem d'arrossegar les bicis i que certament, els últims metres son molt complicats de pujar, veient-nos obligats a anar descansant, justament en cada ombra per la que passàvem.
Un cop dalt, el paisatge és sensacional. Estem dalt d'un turonet, en un mirador, i veiem una gran vista sobre les muntanyes i boscos que hem anat deixant enrere.
Aquí ens vam fer algunes-moltes fotografies.
Poc després, i un cop refets de l'esforç, vam iniciar la baixada, també complicada, perquè tenia un desnivell important, en un camí pedregós i bastant trencat, cap a ALMADEN DE LA PLATA, on ens vam prendre unes cervesetes i una mica de pica-pica. Estàvem en aquell moment en que per dinar és massa aviat, però que tens que menjar alguna cosa, perquè encara falta bastant per acabar i a partir d'aquest poble i fins el final d'etapa, no tenim més possibilitats de reposar energia.
Aquest tros que vam iniciar a ALMADEN i que ens portaria a EL REAL DE LA JARA, està indicat a la guia com segurament la millor devesa andalusa, i certament que te molta raó. És un tros preciós, abunden els animals, cavalls, porcs senglars, ovelles, vaques, porcs ibèrics, en uns espais plens de bassals d'aigua i herba mitjana per tot arreu, sempre amb alzines robustes, i algunes gegants, que donen una ombra perfecta, que convida a seure, descansar i potser, fins i tot, dormir.
Si el dia anterior vaig punxar jo, avui seria el Josep qui punxaria dues vegades en pocs metres. A ell li va passar pràcticament ja sortint d'aquest magnífic espai, que per altre banda, ens guardava una sorpresa que no esperàvem, quan ens vam trobar amb uns quilòmetres de forta pujada, que ens van obligar a dosificar esforços, el que en un altre idioma significa que vam descansar diverses vegades.
En un principi, el tram entre ALMADEN i EL REAL, es feia seguint tota l'estona per carretera, perquè el propietari per un passava el camí, un dia que es va aixecar amb el peu torçat, va decidir prohibir el pas dels caminants i dels ciclistes per la seva propietat. Per això, la guia dona com a camí més segur, la carretera, però també indica una via alternativa, que s'enfila per la muntanya, que és la que vam seguir, ja que l'any 2007 el propietari d'aquesta finca va permetre el pas per ella de tots els pelegrins. Per això la guia enganya una mica, perquè tot i que en una pàgina ens indica les dues possibilitats, en la del perfil inclou només la via de la carretera, fent que els perfils surtin molt més suaus del que en realitat son.
A EL REAL DE LA JARA, ens vam allotjar al mateix hostal que vam anar el Gerard i jo l'any 2010, l'hostal La Encina. Aquí vam tenir temps de dutxar-nos i després, fent un passeig, anar fins a la plaça de l'església a reservar taula per sopar, i tot seguit fer una visita al castell, que és espectacular i que està dalt del turó. Es tracta d'un castell molt gran, que te totalment renovada la muralla exterior, i que tot l'interior està arranjat per concerts i espectacles a l'aire lliure.
Vam escollir aquell restaurant, perquè estava situat molt estratègicament al costat de l'església d'on sortiria la processó del poble. Ens agradava la possibilitat de poder veure una processó andalusa, en el seu entorn. Aquí la gent, generalment es molt creient i tots sabem de la importància que representen les processons en aquesta terra.
Per sopar, em vaig demanar ensaladilla russa i calamars a la romana.
Després ja, donant un altre passeig, vam tornar cap a l'hostal, gaudint d'una magnífica vista del cel estrellat, sense contaminació, permetent-nos veure un cel molt estrellat i fantàstic.
TERCERA ETAPA. EL REAL DE LA JARA – FUENTE DE CANTOS, 42 qms
Tot i les reserves dels cambrers de l'hostal, que no volien obrir aviat perquè aquella nit estaven de festa (la de setmana santa), al final van accedir a obrir el bar a les 08,30 i nosaltres, que estàvem disposats a anar a un altre lloc, vam decidir quedar-nos.
Be, tots no. Agraïm que el cambrer ens obrís el bar, però estava ell sol, el que voldria dir que amb sort, començant a esmorzar a les 08,30, podríem acabar més enllà de les 09,30, de manera que alguns companys van decidir, amb bon criteri, anar a esmorzar a un altre lloc. Això no va agradar a alguns dels nostres companys, que creien que ja que ens obria, estàvem obligats a quedar-nos tots, cosa que no comparteixo, ja que efectivament va obrir, però també va cobrar, no ens va regalar res.
Be, en qualsevol cas, quan vam acabar els que estàvem allà, ens vam posar en marxa i encara vam tenir la sort que els companys que se'n havien anat a esmorzar a l'altre bar, encara estaven per allà.
De seguida, el Gerard, el Josep i el Martin, van marxar al seu rotllo. Son forts i amb ganes de donar-li canya, i van fer be. Ja estàvem uns quants per acompanyar a tot el grup.
Només sortir de EL REAL, vam entrar a EXTREMADURA. Justament després de passar un gual, a l'altre banda canviàvem de comunitat. En aquest lloc de frontera, hi ha un castell preciós, una mica fet caldo, però que aguanta be les seves principals estructures, que el diu castell de Torres. A partir d'aquí, i per camí de terra ample, s'inicia un tram de 12 qms, que permeten una pedalada ràpida. Vaig sortir embalat, avisant als companys que ens trobaríem en una ermita situada al final d'aquest camí. En aquest lloc, em vaig trobar a un ciclista que feia el tram ZAFRA – SEVILLA, en sentit invers. Anava seguint la VIA DE LA PLATA, i m'explicava de les dificultats que tenia al fer el camí a l'inrevés, ja que les senyals estan posades només en un sentit, en direcció a SANTIAGO i no en els dos.
Mentre, van anar arribant la resta del grup. Ens vam reagrupar i vam continuar, a partir d'ara seguint la carretera, fins a un poble que es diu MONESTERIO, una mica capital del pernil ibèric per excel·lència.
Lògicament, donada la fama, ens vam aturar a una cafeteria, a prendre una ració de bon pernil, i que realment, ho era. Aquell plat ens va costar 8 euros, però ja dic, boníssim.
Després de MONESTERIO, els roures i les alzines que ens havien acompanyat fins aquest poble, poc a poc van anar desapareixent, i cada vegada pedalaríem per espais més oberts. El que sí es manté es el continuo obrir i tancar reixats, més coneguts a la zona com a “cancelas”.
Ens en vam fer un fart i més que en farem en propers trams, fins més enllà de BEJAR.
Aquest tros fins a FUENTE DE CANTOS no te massa més a explicar. Potser la travessa d'un petit bassal, que a l'estiu baixa molt més sec i que igualment que aleshores, també ara et donen ganes de donar-te un petit bany.
Al poble de la nostra destinació vam arribar sobre les 14,00 hores. Ja feia estona que el Gerard, el Josep i el Martin havien arribat, i fins i tot s'havien dutxat.
Aquí ens allotjàvem a l'hostal Extremadura, situat a la mateixa carretera general, davant mateix del quarter de la Guàrdia Civil.
Vam entrar les bicis pel mig del bar, i allò va ser un espectacle divertit, sobretot pels clients del bar, clar, no es veu tots els dies que mentre estàs prenent uns vinets, entra un grup de 20 ciclistes.
Abans de dutxar-me, el Gerard i jo vam baixar a dinar, així ja teníem tota la tarda per descansar, després de l'habitual bugada, lògicament, com sempre hem fet en les nostres sortides.
Sobre les 19,00 vam quedar per trobar-nos tots i anar a fer una volta pel poble, també amb la idea de veure la processó del poble.
Mentre esperàvem que tots arribessin, escoltàvem a uns grup flamencs que cantaven en un entarimat situat a un racó del bar, tot molt autèntic de la zona. Era una música andalusa, amb un toc de rumba, que m'agradava escoltar.
En aquest hostal és on va haver-hi el que jo diria únic problema seriós del grup. De fet, quan anem tants, és lògic patir retards per diferents motius, o cues a l'hora de demanar els menjars, o pagar, o potser alguna queixa vetllada sobre l'habitació que li ha tocat a no se qui, i a mi no, etc. Però aquí en definitiva, el que va passar és que el Sisku, per un problema del local, no de les reserves del Miquel, es va veure obligat a compartir habitació amb dues dones, en una triple. No passa res, ja que quan anem a albergs, també dormim tots a la mateixa habitació, però aquí havia gent que dormia en habitacions individuals, i penso sincerament que alguna de les senyores que dormia sola, aquella nit es podia haver ofert a compartir la habitació triple amb les altres dues senyores i deixar al Sisku sol a la individual. Però en fi, per alguna cosa son individuals, no?
Quan vam estar tots, ens vam anar a fer el previst, és a dir, fer una volta pel poble i acostar-nos a l'església. Vam poder entrar i veure en primera persona com es prepara una processó dins l'església, amb els portants (costaleros), els familiars, les autoritats, aquests i els anteriors vestits de gala, els primers amb força proteccions per les espatlles per evitar lesions del pes dels pas. N'hi havia un, que no va sortir aquell vespre, que el porten 50 portants i que cada un d'ells aguanta 50 quilos. Això si, es van tornant, clar.
I una altre vegada vam tenir sort per sopar, perquè vam trobar un bar davant mateix del lloc on ens vam situar per veure-la passar, i només acabar-la ens vam poder seure per sopar. Abans, la Imma va fer de cambrera i va anar anotant els plats que vam escollir, tot això al mig del carrer, de manera, quan vam seure a la taula, una part de la feina estava feta.
Finalment, vam tornar xino-xano al hotel, on abans de pujar a dormir, encara ens vam prendre una copeta seguts tranquil·lament a les taules del carrer, mentre els cantaors encara ens obsequiaven amb les seves cançons flamenques.
QUARTA ETAPA. FUENTE DE CANTOS – VILLAFRANCA BARROS, 46 qms
Tot i que en un principi vam quedar d'esmorzar a les 08,30, uns quants ens vam anticipar i vam baixar molt més aviat, per tal de no col·lapsar el bar. En aquests temps de crisi, a tot arreu estem trobant-nos amb un sol cambrer, i els temps de servei de 20 persones s'allarguen molt, de manera que val la pena esglaonar-nos en el temps.
En aquesta quarta etapa, el Gerard i jo ja portàvem una ampolla d'aigua quasi congelada, el que ens permetia anar fent camí amb aigua fresca al camelback. La nostra estratègia ha sigut anar comprant poca aigua, sempre freda, però constant al llarg dels pobles, per mantenir-la freda durant la ruta.
Ara, el grup ja s'anava estirant més. Els de davant, els cracs de sempre, perquè només començar ja desapareixien, i la resta, estirant el grup d'allò més. De tant en tant, ens aturàvem per tal d'agrupar-nos i que no es perdés ningú, ja que tot i que està força ben senyalitzada, sempre pot haver-hi algun moment de despiste, com efectivament ha passat, quan hem hagut d'anar a buscar a algú que s'havia passat de llarg alguna desviació.
Aquesta primera part de la ruta, passa en un 100% per camins de terra, sense trepitjar en cap moment carretera.
Em va agradar molt la visita que vam fer al poble de PUEBLA DE SANCHO PEREZ, quan un vilatà ens va convèncer que visitéssim l'ermita, l'alberg i la plaça de bous, tot en un mateix lloc. Aquesta visita ens va retardar els nostres temps i augmentar una mica el quilometratge, però va valer molt la pena. Vam visitar l'ermita de Nrta Sra de Belén, molt maca i sobretot, molt neta (es nota la feina del l'ermità que se'n cuida), que te al seu costat també l'alberg del poble i està adossada a una plaça de bous, de forma bastant irregular, no rodona, i que segons diuen, és la més antiga d'Espanya, ja que segons la guia, data del segle XVI.
Abans de marxar, vaig comprar fruita per tenir-ne a l'abast en aquesta i la següent etapes.
Es divertit i curiós veure com la gent ens mira, quan entrem a algun poble tanta gent muntada en bicicletes!!!
El pas per ZAFRA, un altre petit embolic amb les senyals. Nosaltres anàvem seguint també el trac del GPS, però clar, de vegades el que està gravant la ruta, buscar algun bar, o ves a saber què, de manera que vas seguint les indicacions i t'estranyes quan veus que es dirigeix en direcció contraria a les senyals, per exemple. I això també va passar aquí. Mentre que la direcció correcte era seguir una gran avinguda amunt, el trac ens portava per dins d'un polígon industrial, que potser fins i tot tallava una mica de camí, però ho vam trobar una mica enrevessat i al menys en aquesta ocasió, vam seguir millor les senyals.
A la sortida de ZAFRA vam fer front una bona pujada que ens va obligar a dosificar i anar fent sense presses. Això si, un cop vam arribar dalt, al costat d'unes antenes, vam gaudir molt d'una gran baixada, per terra encimentat, en direcció a LOS SANTOS DE MAIMONA.
En aquest poble vam voler visitar l'església, però el que passa, que el capellà ens ho va impedir, dient que l'estaven netejant. Quina mena de capellà es aquest, que impedeix als pelegrins visitar un temple? Li vaig dir a la senyora que molt amablement ens va impedir l'accés per ordre del capellà, que li digués que quan arribem a Santiago, no ens recordarem d'ell davant del sant. Au!
Així que sense la visita al temple, ens vam posar en marxa tot seguit. Ara ens venien 15 qms de camí, pràcticament tot de bona baixada, que ens va permetre deixar-nos anar una mica, controlant els frens. Vaig avançar-me, perquè el camí no oferia cap possibilitat de pèrdua, ja que estàvem entre mig de dos reixats, a banda i banda del camí.
En aquest tram, vaig poder comprovar la poca cobertura que tenen els walquis que portem, ja que aviat deixem d'estar connectats, quan estem lluny un de l'altre. Ens caldria uns més potents, perquè en una ruta així, on la gent ens allarguem molt entre el primer i l'últim, hem de poder estar segurs que estem connectats si ens cal, per qualsevol cosa que ens podés passar. En aquest cas, els mòbils no valen, perquè entre mig del bosc o de les muntanyes, moltes vegades no tenim cobertura.
Abans d'arribar a VILLAFRANCA DE LOS BARROS, vam traspassar un parell de vegades les vies del tren i per l'entrada definitiva al poble, vam fer els últims dos quilòmetres per la carretera, en lloc d'anar pel camí de terra, per avançar una mica, que ja teníem gana i eren quasi les tres de la tarda.
Aquí ens esperava un bonic hotel de tres estrelles, a preu de dues, molt còmode. Abans de dutxar-me, el Gerard i jo, i també altres companys, vam baixar a dinar al mateix restaurant de l'hotel, i tot seguit, lo habitual en aquestes sortides, bugada, dutxa i descans.
Sobre les 20,00 vam anar a fer una volta pel poble, que per cert, a diferència d'altres, no te res d'especial en visitar. Vam anar a l'alberg a segellar i després a reservar taula per sopar.
Com cada dia, moments abans de posar-nos a dormir, ens toca refer la maleta, intentar que la roba que portem no s'arrugui massa, i com sempre, lamentar l'excés d'equipatge que portem, quan comprovem que de tota la roba, més del 50% no la farem servir en tot el viatge. Però be, aquesta és una assignatura pendent per la meva organització de viatges d'aquesta mena. Sort que aquesta vegada, la furgoneta era l'encarregada de transportar-la amunt i avall.
CINQUENA ETAPA. VILLAFRANCA DE LOS BARROS-MÈRIDA, 40 qms
El dia obre amb pluja. Fins avui ens havíem salvat, però el mati neix plujós. També ens agrada, estem entusiasmats perquè avui arribem a MERIDA. Be, contents i no, perquè se'ns acaba una aventura meravellosa, que ens ha permès conèixer uns llocs molt especials i molt bonics, però clar, és el que toca.
La pluja ens complica una mica la pedalada, perquè anem per camins de terra, que amb el contacte amb l'aigua, es converteix en fang i se'ns posa per tot arreu als elements principals de les bicicletes. Els canvis i els frens es compliquen una mica.
Sort que al cap d'uns quilòmetres, surt el sol, de manera que el terra s'asseca i podem anar desprenent fang de les bicis, a mida que avancem. En tot cas, ja tenim decidit que quan arribem a MERIDA, abans de guardar les bicis, les portarem a rentar a alguna benzinera. No és el més adient, perquè l'aigua a pressió no és bona per segons quins llocs de la bici, però sí convenient, per rentar-les i també, molt important, que no embrutin la furgoneta.
La primera part de la ruta d'avui, tota de lleugera baixada, ens porta a TORREMEJIA. Aquí ens agrupem de nou, i ens dirigim cap a l'alberg, a segellar. El trobem tancat, però algú avisa a l'hospitaler i ve de seguida amb el segell, per tal que podem complir amb el tràmit de segellar les credencials.
En aquest lloc, portat potser per la eufòria de la pròxima arribada a la nostra destinació, faig algunes entrevistes per la meva peli, i una d'elles a una de les veïnes que estaven a la porta de casa seva, veient l'espectacle que formàvem amb les nostres bicis i vestimentes de coloraines. Doña Isabel em va atendre molt amablement, i des d'aquí vull donar-li les gràcies.
Des de TORREMEJIA, continua la baixada, ara ja definitivament cap a MERIDA. És un petit tram de 16 qms que no ens ofereix cap problema, excepte, potser, la travessa d'un petit barranc, molt a la vora de la carretera, que obliga a baixar de la bici i fer-la a peu, per tal de salvar un bon bassal d'aigua situat estratègicament al vell mig del camí.
Alguns, en aquest tram vam recular, i el vam fer per la carretera. Trampa, trampa, hehehe
Just abans d'arribar a MERIDA, se'm va tancar el GPS. Sort vaig tenir que em passés aquí, i no més enrere, perquè ja no se'm va tornar a obrir. I si algunes coses son imprescindibles en una sortida com aquesta, son el WALKI TALKI, i el GPS.
A casa vaig descobrir que el que s'havia espatllat era la targeta micro SB. Menys mal!!
Abans d'entrar a la ciutat, ens vam aturar al principi del Pont Romà (800 metres de llarg, i 2000 anys d'història), perquè era el lloc idoni per fer-nos les fotografies finals de trajecte. Vam esperar a que arribés el Miquel, perquè estiguéssim tots i immortalitzar el moment de la nostra arribada.
Un cop feta la sessió fotogràfica, ens vam anar “cagant llets”, cap a la benzinera del costat del DECATHLON, on ens havien dit que trobaríem les mànigues de rentat, per deixar les bicis com noves.
Després, vam enfilar de nou l'entrada a la ciutat, aquesta vegada fent una entrada triomfal pel seu pont romà, fins a dirigir-nos a l'hostal, on vam deixar les bicis al garatge i prendre possessió de les nostres habitacions.
Aquí si, abans d'anar a dinar ens vam dutxar. A l'entrada a MERIDA, a l'altre banda del pont, ens vam trobar amb un noi que es diu Marc, de l'Hospitalet de Llobregat, que viu aquí i que pel que sembla, la seva família te un restaurant i ell reparteix publicitat del seu establiment pels turistes que arriben. Es va dirigir a nosaltres en català, ja que ens va veure els equipaments de la federació catalana de ciclisme.
Vam tenir alguns moments de dubtes, però finalment vam anar al lloc aconsellat per ell, i realment vam dinar molt be i a millor preu. Tant, que fins i tot al vespre vam tornar-hi, per sopar i al mateix temps, veure el partir del FCB contra l'At Bilbao. En aquesta ocasió, vam guanyar.
Després de dinar, ens vam anar a fer una volta per la ciutat i visitar els seus principals monuments. Vam passar pel temple de Diana, vam anar cap a la zona del teatre i amfiteatre romans, però no vam entrar, perquè l'entrada valia 12 euros, així que ens vam decidir per fer una volta amb el tren turístic, que per 4 euros ens va portar per tots els monuments, com el viaducte, el pont romà, l'alcassaba, etc.
Tornant a l'hostal, vam decidir que aquella mateixa tarda posaríem les bicis a la furgoneta, per tal de deixar-la carregada i no obligar al Miquel a matinar per fer-ho. I sort que ho vam fer així, perquè l'endemà, quan hagués sigut el moment de carregar-les, estava plovent força.
Així que, també sota la pluja, uns quants vam anar-les carregant, feina que ens va portar potser mitja hora, perquè clar, era allò de posar-les be, que ocupessin el menys espai possible, perquè també hauríem de posar després les maletes, etc. fer això l'endemà, sota una pluja forta i tenint que agafar el tren, potser ens hagués complicat més del compte la tornada.
Sobre les 20,30 vam quedar per sopar i com deia abans, vam anar al mateix lloc del migdia. La mestressa ens va tractar molt be, i realment vam sopar de conya i a un preu baratíssim. Al final, amb bona propina i tot, ens va sortir per cinc euros per persona, ja dic, molt ben atesos.
Abans de pujar a les habitacions, uns quants vam anar a prendre una copeta, una mica com a comiat de la sortida.
SISÈ DIA. MÈRIDA-MADRID-BARCELONA
Com deia, el dia s'aixecava plovent, i de vegades amb força, així que vaig proposar que demanéssim uns taxis que ens portessin a l'estació. Estava bastant a la vora de l'hostal, però 15 minuts caminant no ens el treia ningú i sota la pluja hagués sigut molt emprenyador. El taxi, finalment, ens va costar aproximadament un euro per persona.
Vam anar aviat a l'estació, per tal d'esmorzar al bar, ja que el viatge en tren fins a MADRID durava quasi cinc hores.
En aquesta tornada, l'únic problema el vam tenir quan el Sisku no va poder comprar el seu bitllet, i es va haver d'esperar al tren de les 15,00 h, el que també el va fer tornar en tren a Barcelona.
A MADRID, on plovia també bastant, l'Enric i l'Anna se'n van anar directament cap a l'estació dels autobusos, ja que el seu autocar cap a Barcelona sortia a les 16,00. Mentre tant, quasi la totalitat del grup es va baixar a Atocha, mentre que el Gerard i jo vam seguir fins al final del trajecte, a Chamartin, amb la intenció d'anar a fer-li una visita a l'estadi del RM, on el Gerard es va fer algunes fotografies.
Ja no ens vam trobar més amb el grup, fins a l'aeroport. Després de la visita al camp del RM, vam agafar el metro, ben xops, i vam anar fins al centre, a la estació de Sol, per passejar i dinar pels voltants de la Pl Mayor, on vam dinar i on ens vam prendre un cafè amb llet, fent nostre la famosa frase de l'alcaldessa de MADRID, de quan va presentar la candidatura a les olimpíades de l'any 2020, quan en la seva exposició va deixar anar: “relaxing cup of café con leche in la plaza mayor”, jejeje.,
Després de dinar, vam visitar una mica la ciutat, ja que havia deixat de ploure. Vam anar baixant fins l'edifici del congres dels diputats, vam pujar pel paseo del prado, la font de Neptuno, la Cibeles, la porta d'Alcalà, etc, fins que vam arribar a Atocha, on vam agafar el metro en direcció a l'aeroport, on sobre les 18,00 ens vam trobar de nou amb els nostres companys.
A les 19,25 en punt vam agafar el nostre avió i a les 20,35 vam arribar a BARCELONA,.
Com deia en la primera crònica de la Pirinexus, aquesta travessa circular s'ha preparat recentment, i te com a objectiu fer una volta sencera entre les comarques del nord de Catalunya, El Ripollès, El Pla de l'Estany, El Gironès i el Baix i Alta Empordà, això a Catalunya, i la zona de la Catalunya Nord, més enllà dels Pirineus, ja en territori francès.
Fa uns mesos, vam fer la que vam bategar com la Pirinexus I, quan vam fer el tram Ripoll-Olot-Girona, i ara tocava fer-ne la II, la que sortint de Girona ens portaria a Flaçà, fent una bona volta per la Costa Brava.
En quant al transport, aquesta vegada ens vam decidir pel tren, perquè encara que segons les inscripcions podríem ser molts, les notícies meteorològiques eren dubtoses en quan a l'estabilitat del temps, el que vol dir que les possibilitats d'anulacions eren força possibles, com efectivament va ser, tot i que en total, vam anar 22 .
La Imma, el Ricardo, el Gerard i jo, vam quedar que aniríem fins a Flaçà a deixar els cotxes, i anar en tren a Girona, amb les bicis, a esperar als companys que venien de Barcelona. La idea d'anar amb el cotxe, era bona també perquè com que les previsions eren que plouria, aniria be tenir roba seca al cotxe, cosa que així va ser i lo be que em va anar.!
Sobre les 09,30, després de les presentacions, les visites al servei i alguns cafès que també van caure, ens vam posar en marxa. Per davant teníem 100 qms aprox.
La sortida de Girona, i de fet de totes les grans ciutats, sempre és complicada. Tenim un trac i l'anem seguint, però aquesta vegada, el trac ens suposava de fet un petit problema; estava gravat en sentit invers, és a dir, Flaçà-Girona, el que ens proporcionava algun problema. Per exemple, ens obligava a circular per carrers en contra direcció, ja que era direcció correcta en l'altre sentit, i no en el nostre. Però val, a banda d'això, ens va anar força be, tot i que al vell mig de la sortida, vaig haver de substituir les piles.
El primer tram que vam fer era Girona - St Feliu de Guíxols, seguint la via verda Carrilet II, un tros d'uns 40 qms, fàcils de fer. L'únic, i és normal per la quantitat de gent que anàvem, les aturades sovintegen massa, quan no és per una cosa, és per una altre, però val, també és normal i en tot cas, és una cosa que s'ha de tenir en compte a l'hora de fer previsions d'horaris.
Aquesta ruta, quasi en un 90%, la vam fer el Cèsar i jo feia unes setmanes, justament per veure el camí en vistes a aquesta sortida, però com dic, no tota ha sigut igual.
Després de St Felíu, quan vam entrar al passeig marítim de Platja d'Aro, vam seguir la línia de la platja fins el final, al contrari que l'altre vegada que, en un moment donat, ens va portar per la carretera.
Lo bo d'aquest nou tram de platja va ser que vam agafar un petit tros del camí de ronda, el qual només te un adjectiu; espectacular. Amb les nostres bicis, el vam anar seguint, sempre arran la platja, i fins i tot en segons quin moment del traçat, vam haver de caminar, perquè ens vam trobar amb escales, però això va tenir un premi, i és les excel·lents vistes que gaudíem, de la costa. Preciós.
Un cop passat aquest tros, a la mateixa platja, ens vam aturar una estona a reposar forces i descansar una mica. En aquell moment portàvem uns 40 qms i encara ens faltaven uns 30 per St Felíu de Boada, on teníem previst dinar.
Aquí vam menjar una mica i fer algunes entrevistes pel vídeo, una novetat que li dona un altre aire a la peli.
Després vam allunyar-nos una mica de la costa, fins arribar a St Antoni de Calonge, on vam tornar a pedalar pel costat de l'aigua, més concretament pel passeig marítim. Vam prendre precaucions d'anar poc a poc, ja que al passeig hi havia força gent, passejant. Ja imagino que a l'estiu, seria molt complicat fer una travessa així. Potser la faríem igual, però molt més poc a poc, o fins i tot, caminant.
Abans d'arribar a St Antoni de Calonge, a l'alçada del càmping Cala Gogó, vam trucar al restaurant per confirmar que ens estàvem acostant. Va ser curiós com el del restaurant, al preguntar-li quan podríem trigar, ens va dir 45 minuts, quan en realitat vam trigar més de dues hores. I això que sabia que anàvem en bici!!
Però en fi, nosaltres anàvem avançant, que encara faltava molt. Vam passar també per Palamós i a partir d'aquí, ja vam deixar definitivament la platja, per entrar al camp. Entre camins i carreteres, vam arribar a una altre via verda, la del TREN PETIT, també passada quan vam anar el Cèsar i jo. Aquesta és una via verda petita, que ens acosta a Palafrugell, sense entrar-hi.
Ja feia estona que anàvem aturant-nos de tant en tant, per descansar i reposar forces, amb begudes, caramels o fruita, perquè se'ns estava fent molt llarg.
Després de Palafrugell, i passant per camins de tota mena, plans i en pujada, llisos o amb moltes pedres, i quan el meu gps em marcava que portàvem 68 qms, vam arribar a un altre camí, ara asfaltat, on hi havia una casa i una senyora, i al fons es veia un poble. Se'm va caure la moral al terra quan li vaig preguntar a la senyora si aquell poble era St Feliu, on anàvem a dinar, i em va dir, noooo!!!!! ui!!! encara falta passar Torrent i Pals!! tal i com ens ho va explicar, i a més, ens ho va dir, encara ens faltaven més de 10 qms per St Feliu, informació que jo no podia creure, segons les meves dades, clar que podia estar equivocat, ja que segons les meves previsions, hauríem d'arribar al poble on dinaríem quan portéssim 70 qms, i clar, amb la informació d'aquella dona, ens aniríem als 78. La gent es va desanimar, clar, teníem gana i estàvem cansats. Jo, a més, preocupat, perquè no volia donar una imatge de no tenir controlada la situació.
Però per sort, aquella senyora havia exagerat força. Aviat vam passar per Torrent i de seguida vam veure allà al fons Pals, però cap a la dreta, sense arribar-hi, per tant, St Feliu no podia estar massa lluny. Finalment, vam arribar quan el meu GPS marcava 72 qms. No eren els 70 previstos (havia fet la previsió a ull), però tampoc els 78 que signficaríen si la senyora hagués tingut la raó.
Ens vam posar a dinar passades les 16,00 h, tots amb molta gana. Ens vam donar de temps una hora i vaig parlar amb el cambrer perquè es donés tota la pressa possible, perquè encara ens faltava molt i se'ns podria fer fosc.
A tots els va agradar molt el poble, típic d'aquesta zona del Baix Empordà, ple de cases de pedra, també la possibilitat de guardar les bicis dins el local, i sobretot, la qualitat del menjar, molt bo, en relació qualitat-preu.
Dels 22, 17 vam demanar menú i la resta begudes, perquè portaven el menjar de casa.
Justament el moment d'entrar a dinar, va començar a ploure, i també va aturar-se la pluja mentre érem dins al restaurant.
Allà, vam decidir que a partir d'aquell moment, seguiríem per la carretera. El motiu era que sortiríem sobre les 17,15 i teníem un tren a les 19,10 i l'altre a les 20,30. Si perdíem el de les 19,10, voldria dir que estaríem pedalant pels camins, sense llums, ja que molts no la portaven, així que mira, millor carretera, que son secundàries uns quants quilòmetres, amb poc trànsit, i que en canvi, ens permetia avançar.
Això si, vam agafar la tempesta del dia. Tot el dia la vam estar esquivant, però a la tarda no, vam tenir una pluja molt forta, amb moments de calamarsa, que ens va deixar ben mullats. Jo portava l'impermeable, però res, no se si era l'impermeable o la suor, la qüestió es que vaig quedar xop del tot. Per això he dit al principi, que sort que havia vingut amb el cotxe i que podria canviar-me al arribar a Flaçà.
Els últims quilòmetres van ser els mes durs, perquè no volíem perdre el tren. Em vaig aturar a una gasolinera, quan faltaven 3 qms per Flaçà, a esperar la gent, i a animar-los que seguissin sense aturar-se, que els quedava poc per arribar i tindrien possibilitats d'agafar el tren, com finalment així va ser.
Al final, la Imma, el Ricardo, el Gerard i jo, els vam poder anar a acomiadar a l'estació, mentre nosaltres agafaríem els nostres cotxes.
I val, només em queda agrair al Gerard, que va agafar la meva motxilla després d'una aturada, ja que me l'havia deixat al terra!!! Moltes gràcies, company.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.JPG)
.jpg)
.JPG)
.jpg)
.JPG)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.JPG)
.jpg)
.jpg)
