07-06-15
MANRESA-STA CECÍLIA DE MONTSERRAT
Aquesta
vegada, i amb un dia de molta calor, ens vam trobar 14 amics per fer aquesta
ruta que per mi, és la més maca per arribar a Montserrat, sortint de Manresa i
passant per Castellgalí i Sant Cristòfol.
L’arribada
a Manresa la vam fer en diferents transports; alguns van anar-hi amb els FFGG, altres
amb la renfe, i altres, entre els que em compto, amb el cotxe particular.
Anar-hi en cotxe te l’avantatge que un cop tornes cap a casa, no estàs pendent
d’horaris de trens, ni de cues. A més, pots portar roba seca per canviar-te.
Per
primer cop, vaig voler congelar la bossa blava del camelbak plena d’aigua, per
la molta calor que s’esperava. Tenia una mica de por de veure si congelant
l’aigua, podria espatllar la bossa, però no, va anar molt be i em va permetre
anar bevent aigua fresca durant tot el dia. A Santa Cecília vaig pensar que
se’m havia acabat l’aigua, perquè ja no en sortia, però no, efectivament no
quedava aigua, però sí quedava encara força gel, així que si hagués posat aigua
d’alguna font, encara hagués tingut aigua fresca per una bona estona.
Vam
sortir de Manresa una mica tard, entre que vam esperar a dos companys que van
venir amb la RENFE, una mica allunyada del lloc on sortíem, i la visita al bar,
que potser es va allargar una mica, la qüestió és que vam sortir de Manresa
quasi a les 10,00. Però val, tampoc es tracta d’anar a cop de pito. Farà calor,
però això ja ho sabem.
Sortint
de Manresa vam fer uns tres quilòmetres seguint la carretera que porta fins el
poble que es diu El Pont de Vilomara, però en mig d’una rotonda, ja agafem el
camí de terra que travessant camps i boscos, ens acosta a Castellgalí. En
aquest primer tram, hem tingut pujades ja només sortir de la mateixa estació,
que ens obligava a dosificar esforços i anar descansant de tant en tant. Quan
pedalàvem pel mig dels camps, la calor era insuportable, ara be, en canvi, quan
travessàvem.
En
un d’aquests revolts, en un camí amb molta pols i relliscós, va caure la Tina,
una companya que ha vingut per primera vegada amb nosaltres, però per sort no
li va passar res. Algunes esgarrapades i a continuar.
Poc
després de Castellgalí, i abans de Sant Cristòfol, vam lluitar contra el tram
de més pujada de tot el camí, un tros molt empinat i amb molta pedra solta, que
ens feia estrènyer els dents ben fort, per tal de no posar el peu al terra.
Aquest petit però emprenyador tros ens deixa molt a la vora de Sant Cristòfol,
on realment comença la definitiva pujada a Montserrat.
En
aquesta petita aturada que vam fer a Sant Cristòfol, em vaig menjar un tros de
poma que em va caure molt be. Es una gran fruita aquesta, perquè no es fa malbé
tant ràpidament amb la calor com el plàtan, i a més, alimenta força.
Quan
vam arribar a Santa Cecília, sobre les 14,00, vam decidir que no arribaríem
fins el Monestir, perquè hi havia gent que ja estava molt cansada i també era
una mica tard per altres, així que després de descansar una mica, vam iniciar
la baixada a Monistrol per la carretera, arribant al restaurant a les 14,30,
hora justa en la que havíem quedat.
Una
altre dels avantatges de portar el cotxe, és que un cop acabada la ruta i abans
de dinar, pots deixar-hi la bici.
En total hem fet uns 40
qms
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada