10-05-15 RIPOLL-GIRONA

10-05-15 RIPOLL-OLOT-GIRONA

Aquesta sortida també l’hem preparat en pocs dies, allò de “dit i fet”. Feia dies que el Lluis havia mostrat el seu interès per fer-la, així que la vam preparar en un tres i no res.

Al publicar-la al xat, la Gemma ens va avisar que podríem tenir problemes a Girona, pel tren de tornada, perquè justament en aquest dia es celebrava la festa de les Flors, i s’esperava l’assistència de molta gent. N’hi havia, però vam poder tornar be.

Quan la vam planificar, la Susanna i la Montse finalment van decidir no venir, no per no poder fer-la, perquè les dues poden, però a la Montse li han de fer una petita intervenció aviat i no volia arriscar-se a un sobre esforç, així que els hi vam proposar una ruta alternativa; elles agafarien el tren cap a Girona i es dirigirien via verda amunt, en direcció Olot, fins que lògicament, es trobarien amb nosaltres.

Així que el Juan Luque, el Cèsar, el Lluis i jo vam agafar el tren de les 07,01, que ens deixaria a les 09,05 a Ripoll. Com sempre que fem rutes llargues en tren, vam esmorzar durant el camí, per tal d’arribar a Ripoll esmorzats.

Només sortir del tren, vaig notar força fred, i així van ser els primers quilòmetres, els que ens portarien a Sant Joan de les Abadesses. Pedalàvem per la via verda de la Ruta del Ferro, tota l’estona en ombra, així que realment vaig passar fred.

Durant la pedalada en direcció a Sant Joan, mentre anàvem per la via verda, vam veure una immensa caravana ciclista a la carretera, en direcció Ripoll. Era la prova Terra de Remences, on hi participen 3000 ciclistes.

Al bar de la estació de St Joan, ens vam aturar perquè el Cèsar no portava entrepà i va demanar una truita a la francesa i una llesca de pa amb tomàquet. A mi em van agafar ganes de menjar-ne també, així que aquell mati vaig esmorzar dues vegades. Faig fer be, el camí era llarg fins l’hora del dinar i convenia estar be alimentat.

Després de l’oportú segons esmorzar, ens vam posar en marxa, ara travessant Sant Joan pel pont nou, mentre vèiem a la nostre esquerra el pont medieval construït al segle XII. Alguna vegada, també l’hem travessat muntats en les nostres bicis.

A partir d’aquí, comença una pujada per la carretera, que en pocs quilòmetres ens puja fins el Coll de Santigosa, a 1064 mts d’alçada.

Aquí ens vam fer algunes fotografies i de seguida vam iniciar la baixada que ens portaria a Olot. Abans d’arribar a aquesta població, ens vam barrejar amb la cursa que havíem vist abans. Estàvem en una pronunciada baixada i em va agradar passar a alguns dels ciclistes que formaven part de la cursa, perquè clar, ells anaven en bici de carretera, i sempre és un motiu d’orgull passar a ciclistes que van en flaca, quan tu vas en btt. Que no es perdi mai l’esperit competitiu!!

Al inici de la via verda del Carrilet, a Olot, ens esperava una petita recepció índia, quan uns quants natius d’aquell país estaven celebrant una festa. Ens van donar pomes i sucs de fruita, que ens van ajudar a seguir endavant.

Encara no eren les 12 i allà mateix, abans de continuar, vaig trucar el restaurant de la Cellera de Ter, per reservar taula. També vaig escriure a la Montse, per veure com anaven ella i la Susanna, camí de la Cellera, on ens trobaríem.

Seguidament ens vam posar en marxa. El ritme va ser bo. No passàvem massa calor, perquè excepte llocs puntuals, aquesta ruta està molt ben amagada entre arbres i trinxeres, on el sol hi arriba poc.

A partir de Olot el camí és força pla durant uns quilòmetres, que ens permet avançar a bon ritme. A partir de St Esteve d’en Bas, i durant uns 4 qms, el camí s’enfila una mica, fins i tot passant per una carretera asfaltada que  esquiva la c63, però és un esforç curt, de seguida s’arriba a creuar-la i ja comença una llarga baixada, uns 20 qms de bon desnivell que ens permet avançar a una mitja de 30 qms/hora, fins a Amer, on el camí, tot i que segueix baixant, ja  no és tant pronunciada.

Poc després  de passar Amer, agafem un camí que s’enfila força uns quants metres, que trenca el nostre ritme de baixada, però que ens permet pedalar pel mig del bosc, i no seguir la assolellada i sempre perillosa carretera. Aquí ens trobem primer amb aquesta pujada i després en una forta baixada, que ens torna a portar al mateix nivell de la carretera, la qual travessem, per seguir per camins de terra, ja a tocar de El Pasteral, molt a la vora de La Cellera i el restaurant Quer.

En aquest moment coincidim amb la Susanna i la Montse. Elles han passat de llarg la Cellera per venir a trobar-nos i així, tots sis ens dirigim cap el restaurant, a refrescar-nos amb unes clares fantàstiques.

Gaudim molt del dinar i sobretot de les cerveses, després de la calorada que hem tingut. Poc després de les 16,00 ens posem de nou en marxa, i tornem a la via verda, quan falten només 20 qms fins a Girona. Durant el dinar, penso en si podrem tenir dificultats per agafar el tren de tornada, ja que segons ens va dir la Gemma, avui es celebrava la Festa de les Flors i s’esperava molta afluència de públic, també en tren. Vam valorar si anar a algun altre poble a agafar-lo, com Celrà o Flaçà, més amunt de Girona, o Maçanet-Massanes, més al sud, però be, finalment el que vam decidir fou anar a l’estació de Girona, a veure què passava.

Pocs quilòmetres abans d’arribar, dins la via verda et proposen dues alternatives de camins, el de la dreta, més curt, i el de l’esquerra, més llarg però més bonic, perquè travessa una gran fageda preciosa, que et treu de cop la calor, perquè la exuberància dels arbres no permet quasi el pas del sol. Realment es fa una arribada a Girona fantàstica!!

Vam anar directament a la estació i ja d’entrada vaig respirar tranquil, perquè no es veia massa gent, al menys a aquella hora, quasi les sis de la tarda, la quantitat de públic era normal. Clar que just en el moment en que vam arribar havia marxat un tren i clar, l’andana va quedar buida. Això si, durant els següents 30 minuts fins l’altre tren, es va tornar a omplir, però vam poder agafar el tren MD de les 18,19 molt be, sense un excés de viatgers. A més, aquests trens s’aturen a poques estacions, així que el viatge de tornada va ser molt tranquil i sense anar en llaunes de sardines.