28-08-15 PUIGCERDÀ-ST QUIRZE DE BASORA

De fet, la meva idea era fer Puigcerdà-Vic, seguint un trac que portava molts dies estudiant, que fa Puigcerdà-Barcelona.

El que no tenia massa clar era el com i quan. M’explico; per arribar a Puigcerdà, tenim el tren, perfecte per arribar al inici de la ruta, però el problema era que fins i tot el primer, arriba molt tard a la capital de la Cerdanya. Concretament, els dies laborables, com el d’ahir, te prevista l’arribada a les 09,35. Si pensem en el cap de setmana, se’n va a les 10,30.

Posats a buscar solucions, vaig pensar en diverses possibilitats; anar en cotxe fins a Puigcerdà ven d’hora, fer la travessa i després tornar en tren, des d’on sigui, a recollir-lo. Però aquesta solució em suposaven alguns dubtes. El cost de la sortida es multiplicava, ja que hauria de comptar el preu de fer en cotxe l’anada i tornada a Puigcerdà més el del tren d’anar a recollir-lo. També em feia por el simple fet d’anar a deixar-lo tant lluny. I si em passa alguna cosa? Si el deixo a Puigcerdà, cada vegada sóc més lluny d’ell, en canvi, si el deixo a Vic, cada vegada sóc més a la vora...

També havia pensat en fer la travessa en dos dies, en aquest cas fins i tot amb la possibilitat de fer la ruta sencera Puigcerdà-casa, opció que també te un cost elevat. Però era factible; vas en el primer tren fins a Puigcerdà i et poses en marxa, i ven entrada la tarda, busques un hotelet per passar la nit i continuar l’endemà. Però a part del cost, i la roba de recanvi? Si passo la nit fora, m’hauria de canviar de roba per sopar al menys, no? Una mica complicat, eh! No es pot anar tant carregat per fer una ruta així. Ja el camelback segons com pesa lo seu, ara posa-li encara que sigui el mínim imprescindible per passar una nit fora. De fet, es que no hi cap res.

I aleshores vaig decidir-me; cotxe fins a Vic, deixar-lo aparcat allà, i tren fins a Puigcerdà.

No obstant, arribant a Vic la ment m’insistia en que anés fins a Puigcerdà. Em deia que si anava en cotxe arribaria a les 08,30 i amb el tren a les 09,33.(al final van ser les 10,15).

Però no, vaig entrar a Vic i el vaig aparcar a la vora de la estació. I encara vaig tenir temps de comprar-me un entrepà i una coca cola per menjar-me’l durant el camí.

I amb això dels horaris, que rars son els de renfe; segons l’horari que havia vist a Internet, el tren de BCN-PUIGC arribava a Vic a les 07,43 i efectivament, va arribar a aquesta hora, però en realitat el tren que va arribar no era el previst. Aquest feia BCN-RIPOLL, el que vol dir que a Ripoll em vaig esperar a l’andana uns quants minuts, que arribés el de Puigcerdà. Total, que vam arribar a les 10,15. Ja us podeu imaginar, que me’n vaig recordar del pla d’anar a Puigcerdà en cotxe. Hagués arribat quasi dues hores abans...

El primer que vaig fer, lògicament, és donar una volta a la ciutat, passar per l’estany i els principals carrers, abans de posar-me ja directament en camí a complir amb el meu somni de fer aquesta travessa.

La sortida de Puigcerdà fa el mateix camí del tren però lògicament a la inversa. A Queixans tinc el primer dubte. Els cartells em diuen que a l’esquerra vas en direcció la Collada de Toses i Ripoll, i recte Barcelona pel túnel del Cadí. Dubto perquè no conec la zona i no se si ja estic a les portes del túnel o no. Però val, al final el que faig és seguir el trac que porto, i tiro endavant. Després, ven pensat, recordo que la ruta no em porta per la Collada de Toses, jo no vaig en direcció Ripoll. I a més, vaig be, perquè vaig seguint el trac en tot moment.

De moment la ruta és plana. Trobo un cartell que em diu La Molina 6 qms i penso que s’ha acabat la bona vida, i que començaré a pujar. I si, però tampoc és res de l’altre mon. Vaig pujant de manera molt suau, amb alguna petita rampa que passo sense cap problema.  A la meva esquerra tinc les vies del tren que m’ha portat fins a Puigcerdà. No se, però aquestes coses, saber que tens escapatòries, em dona seguretat. Clar que això dura el que dura. Aviat girem fort a la dreta i començo a pujar, i deixo el tren cada vegada més baix.

Arribo a La Molina, un parell de fotos, una d’un ós que sembla tret d’un parc infantil i segueixo. Una cosa és La Molina poble i l’altre l’entramat de cases, apartaments, hotels i instal·lacions de remuntadors. Després de La Molina poble, la cosa ja s’enfila més. Ara sí que estem escalant!!

Deixem la carretera que em portaria a Toses, una altre diferent a la anterior, i gir brusc a la dreta, en direcció al Coll de la Creueta. El cartell m’indica que falten 7 qms, i que els dos primers pugen al 2%. No se perquè em sembla que és més del 2%, però be, el paisatge ja és de somni, estem sobre els 1800 mts i tot son prats, vaques i cavalls. Sort que porto la go pro i puc anar gravant sense parar, gaudint molt d’aquell espai tant obert, sense arbres, un prat al cent per cent, amb desenes de cavalls i vaques pastant per allà on vulguin. Allò és molt gran, no se’l acabaran el menjar. Així estan de grans i fortes aquestes bèsties... Ara be, com s’ho fan a l’hivern, quan tot allò és ple de neu?

Després em trobo un altre cartell que segueix donant-me informació de desnivell. Ara em diu que falten dos quilòmetres per arribar al cim de la Creueta, i que seran al 4%. Torno a dubtar de la veracitat d’aquesta informació. Però m’és igual, perquè estic al·lucinant, gaudint cada metro que avanço. Corono i toca la baixada, llarga baixada. Penso en quan un dia la Carme va proposar anar a fer la Creueta. Es extremadament dura de fer-la en aquest sentit en que estic baixant. Les rampes son molt llargues i son molts quilòmetres!! Clar que ella i la gent de Terrassa amb la que surt, estan molt preparats, però no se si jo ho hagués pogut fer, sincerament.

Baixant, m’atura un noi holandès que em demana si tinc aigua. Li dono la mitja ampolla de coca cola que encara em queda i li omplo el bidó amb aigua freda, del camelback. Com es pot fer aquesta pujada (ell fa Castellar de N’huc – La Molina) sense proveir-se de suficient aigua?

L’espectacle continua. Ara em torno a aturar a fer fotos, perquè veig, allà a baix Castellar de N’huc i al fons, el Pedraforca. Realment és al·lucinant.!!

En la baixada, passo de llarg Castellar, perquè el trac no hi entra expressament, però aleshores em preocupa que porto poca aigua. Sort que estic baixant i ràpidament em planto davant d’un restaurant, l’Hostal les Fonts, on decideixo quedar-me a dinar. Son poc més de les 13,30 h. No sóc molt favorable a dinar quan encara falta molta ruta, i menys entaular-me. Però em calia anar al servei i clar, aquestes coses les has de tenir en compte quan vas sol i portes bici. Al menys aquest restaurant tenia lloc on guardar-la i ja m’hi vaig quedar. Això si, vaig dinar poquet, amb unes costelletes de xai boníssimes.

Abans de marxar, compro una ampolla d’aigua freda i la poso quasi sencera al camelback, i la poca que em queda, al bidó. Son les 15,00 h i fa un sol asfixiant. Sort que al menys de moment, la carretera segueix baixant, i així serà els pròxims quilòmetres, fins arribar a La Poble de Lillet.

Aquí el trac em porta en direcció Campdevànol, també sense entrar a La Pobla. Vaig tirant, i al poc em ve una desviació a ma dreta, que indica Sant Jaume de Frontanyà. Son 9 qms, però em van resultar molt difícils de fer. No tenia forces a les cames i vaig caminar una estona, necessitava caminar per relaxar els músculs. Si em muntava a la bici i em venia pujada, simplement em quedava clavat al terra. Aquesta era una carretera molt estreta i divertida, amb un paisatge preciós. També, ple de vaques que anaven amunt i avall, mirant-me quan passava molt a la vora d’elles, però sense immutar-se.

Jo crec que aquesta mena de “pájara” em va venir per una suma de factors; la molta calor que feia, el no conèixer el camí, l’entorn, no poder calcular el temps que em faltava o quants quilòmetres faltaven, la solitud d’aquell espai, sense cases, sense trobar-me ningú, etc.

A partir de St Jaume la moral va tornar a venir. La carretera era més ample, ja no em trobava davant d’aquell tobogan anterior, on no hi havia lloc pel descans. Ara anava en direcció Borredà, a 9 qms, amb més baixades, així que aviat vaig tornar a agafar moral. Si portava 59 qms volia dir que me’n faltaven uns 40 més o menys.

A Borredà vaig entrar al poble a veure si trobava un bar o una font, però no ho vaig trobar, al menys per on vaig anar, així que res, buscaria una casa a demanar aigua, perquè ja tenia poques existències. Vaig trobar de seguida una casa on l’amo estava segut a la ombra, sota d’una morera gegant i li vaig demanar aigua. Ell no es va aixecar, però de seguida va sortir una noia de dins la casa, estrangera, per interessar-se en la meva visita. Em va explicar que no em podia donar aigua fresca, perquè aquell senyor al que cuidava, no li calia aigua fresca, així que no en tenien. Primer em va oferir un got, però vaig aprofitar la gentilesa per demanar-li que m’omplis un bidó.

En aquell moment vaig veure un cartell que anunciava St Quirze de Basora, 30 qms,  en la mateixa direcció que portava i em vaig dir que si arriba un moment en que vegi que anar a St Quirze era més a la vora que anar a Vic, escolliria la primera opció, i agafaria el tren per anar fins a Vic a recollir el meu cotxe.

El que he de dir també és la importància de portar el camelback i de portar-lo ple d’aigua congelada de casa. Em dura molt i de tant en tant el vaig carregant amb aigua nova, de manera que tinc aigua fresca durant tot el dia. Ahir, per exemple, a les 18,30, quan vaig arribar a St Quirze, encara tenia gel i per tant, l’aigua estava fresca, tot i que l’anava omplint amb aigua que portava als bidons, de temperatura ambient, el que vol dir força calenta.

A l’alçada de l’hostal Cobert de Puigcercós, un lloc amb un càmping al costat i on els nens es banyaven a la riera de Merles, vaig deixar el trac, el qual es desviava cap a la dreta, seguint la riera, i que em portaria a Vic passant per Prats de Lluçanès, fent molta volta, i vaig seguir aquesta carretera, ja que segons havia vist en un cartell a Borredà, em quedaven molt pocs quilòmetres per arribar a Alpens, camí de St Quirze.

De fet, aquesta desviació no la vaig veure, imagino que es tracta d’una pista asfaltada, però no se. De cop veig que s’allunya el trac...

A Alpens, on per cert, hi ha una escultura d’una cobla i una rotllana de gent ballant sardanes feta de ferro forjat, vaig preguntar a unes senyores i em van dir que em quedaven 15 qms per St Quirze i 30 per Vic, així que ja estava decidit on acabaria. A més, veia uns núvols cada vegada més gruixuts. Hi havia que donar-se pressa, no fos cas que acabés plovent.

Encara dins d’Alpens, vaig trucar a l’Elvira perquè em mirés els horaris dels trens. Eren les 18,04 i em va dir que a les 18,39 en passava un per St Quirze, i ja l’altre a les 19,23. Estava a 16 qms i no em creia que arribaria a temps, però mira, la carretera estava be i a més hi havia molta baixada, així que vaig fer un últim esforç donant-ho tot i em vaig plantar a la estació a les 18,34, cinc minuts abans que passés el tren. Després va arribar amb 10 minuts de retard, com és normal en renfe, o sigui que el vaig poder agafar. El tram St Quirze/Vic el vaig fer gratis, perquè en aquesta estació no tenen gent venent bitllets i el revisor no va passar en els 15 minuts que dura el trajecte. Tampoc a Vic vaig tenir problemes per sortir de la estació, o sigui que viatge gratis.!

Després ja només quedava anar a posar la bici al cotxe i marxar cap a casa.

Durant el retorn vaig pensar molt en la sortida d’avui. Venia molt cansat, amb dolor a les cames que segur demà haurà desaparegut. Satisfet d’haver fet aquesta sortida. Pensant però en com és possible que algú la pugui fer fins a Barcelona i en un dia!!! Buf!!!

Potser la repetirem amb l’equip i aleshores haurem de pensar en la manera de sortir de Puigcerdà molt d’hora, molt d’hora....

En definitiva, una sortida fantàstica, un gran paisatge i val la pena repetir-la amb el grup, perquè els agradarà. Però hem de mirar això de la hora de sortida. O dormim a Puigcerdà, amb lo qual t’obliga a portar alguna roba, o anem a primera hora a deixar el cotxe allà, per poder posar-nos en marxa màxim a les 08,00 del matí. Avui, amb un parell d’hores més, segurament hagués arribat fins a Vic.

21-08-15, LES CASES-FREDES-LES CASES

Aquesta sortida ja s’ha convertit en un clàssic, la pujada fins a Fredes des de Les Cases. I com en el cas del Caro, també vaig congelar la bossa d’aigua del camelback, per assegurar-me tenir aigua freda durant tota la sortida.

Les estadístiques principals son:

Les Cases – La Sènia, 1,30 h i 30 qms

La Sènia – Fredes, 1 h 55 minuts, i 25 qms

Sortida de Fredes a les 12,38, arribada a La Sènia a les 13,35 i a Les Cases a les 14,55 h.

16-08-15 LES CASES-CIM DEL CARO-LES CASES

La pujada al cim del Caro en bici, 1447 mts sobre el nivell del mar, als Ports de Tortosa, ja l’he fet varies vegades, però mai encara l’havia intentat des de Les Cases d’Alcanar. Tenia ganes de fer-la, però em costava arrencar, perquè significava aixecar-me molt d’hora i enfrontar-me a un repte nou i difícil, com és l’anada i tornada al Caro.

Però clar, després de tants anys fent sortides al mes d’Agost des de Les Cases, em resulta una mica avorrit fer les mateixes sortides de sempre, com la volta a la Serra de Godall, o la visita al Delta. Així que aquest repte del Caro des de casa em fascinava.

Però no trobava el moment oportú. Fins que...

Vaig pensar, i si vas al Caro amb aigua del mar i el bateges?

I aleshores si, em vaig motivar prou com per fer-ho. El dia abans vaig congelar l’aigua dins la bossa del camelback, per estar segur que tindria prou aigua per la pujada i tornada.

Em vaig aixecar abans de les 07,00 del mati. I allò que t’agafa mandra, i penses, ostres!! Tot preparat i al final no hi vas??? I res, dir-me això i llevar-me d’un salt del llit.

Ho tenia tot preparat, la roba, la  badana, els guants. Em vaig fer un tallat i em vaig menjar una ensaïmada, i em vaig preparar un entrepà per menjar-me’l pel camí. Vaig buscar una ampolla petita d’aigua i a les 07,30 estava a la platja, davant de casa, omplint-la d’aigua del mar per batejar el cim del Caro.

Ja se que és una tonteria, però repeteixo, em calia una motivació extra, i aquesta em servia.

Vaig calcular malament l’acció d’agafar l’aigua, i em vaig mullar els peus en el procés d’omplir l’ampolla, per tant, també jo aquell mati em vaig batejar amb l’aigua del mar.

Tot seguit em vaig posar en marxa. Els primers quilòmetres molt coneguts per mi. Carretera nacional 340 amunt. Era diumenge, així que el trànsit de camions seria menor que en un dia laborable i retallava una mica de camí si hagués anat per Sant Carles. Segurament, en canvi, si hagués escollit direcció Ulldecona, possiblement m’hauria estalviat algun quilòmetre més, però val.

A Amposta hi ha una gran rotonda i de seguida es veu el cartell que indica direcció Tortosa. La meva destinació era Roquetes, a uns tres qms de Tortosa, com he fet altres vegades, quan he deixat allà el cotxe per pujar al Caro.

A les 09,30 del mati passava per davant de l’església de Roquetes, on malauradament en aquell moment estaven celebrant un enterrament.

Ara ja estava camí dels Ports. Quan surts d’aquest poble, de seguida et trobes a aquella serralada davant teu. Lògicament, els ulls de seguida se’n van a trobar les antenes, i penses que és allà on vas. I et preguntes si seràs capaç de fer-ho, perquè ho veus molt amunt!!!!

La pujada al Caro te això, un acostament pla, fins que aviat et trobes amb un cartell que t’indica “cim del Caro, 13 qms”. Això no és veritat. En realitat, des d’aquell punt, els 13 qms coincideixen amb el Mirador del Portell, situat a 1050 mts. Després, encara et falten cinc més, fins arribar al cim.

Mentre vas pedalant, amb la muntanya davant, penses amb el que t’espera. Veus allà dalt les ratlles que indiquen per on passa la carretera, com pugen en forma de ziga-zaga, i tornes a pensar en lo difícil que està la pujada.

La velocitat de la bici baixa de cop, una vegada comences a pujar. Em falten pinyons!! A més, i hauré de portar-la a revisar, quan poso el pinyó més gran, la cadena frega i fa un soroll estrany.

M’aturo algunes vegades a descansar. He comprovat que si paro encara que sigui un minut, aleshores arrenco molt millor de com venia. A més, també puc aixecar-me de la bici pedalar amb més potència, el que em permet avançar millor.

Entre aturades, glops d’aigua i fotografies, arribo sobre les onze a la Font del Cargol, situada a uns 700 metres d’alçada, on decideixo menjar-me l’entrepà. Ja feia estona que tenia gana i havia previst esmorzar aquí. A la font, hi ha una família fent-se fotos i quan se’n van, arriba un ciclista de la zona. Em diu que fa la pujada i baixada. Només descansa un moment i segueix.

Després de l’esmorzar i de repetir algunes fotos, segueixo el meu camí. Ara ja entro a la zona de les ziga-zagues, ara a la dreta, ara a l’esquerra. La carretera puja en intensitat de desnivell i avanço molt lentament.

A les 12,00 h arribo al mirador, situat a 1050 mts d’alçada. Es un lloc ideal per fer fotografies de tota la zona per on hem pujat. Com que em rondava pel cap girar cua i no pujar al Caro, agafo la bici i avanço, com si no volgués saber res del mon, i segueixo endavant, lluitant contra el meu interior, aquell personatge dolent que volia que em retirés. No!! Segueixo!!

Poc després d’iniciar la marxa, arribo al cartell definitiu, el que m’indica que el Cim del Caro m’espera després dels pròxims 3,8 qms.

Ara si que no hi ha res que m’impedeixi pujar. Estic a tocar del cel, o del cim, com vulguis.

Aquesta carretera comença molt trencada i faig els primers metres caminant, per tal d’esquivar millor els sots, però després s’arregla i puc seguir muntat en la bici. Corbes molt tancades a dreta i esquerra, fins que en un moment donat començo a veure les antenes. Tant lluny que les veia quan encara estava al principi de la ruta, i mira, ja les tinc a tocar.

Llàstima que aquesta vegada no m’han vingut a rebre les cabres, com van venir la última vegada que vaig pujar, amb els companys.

El millor moment de tots és quan arribes a les portes del cim i et trobes amb el cartell que anuncia CIM DEL CARO, 1447 mts. Aquí ens hem fet fotos tots els que hi hem pujat, perquè és la culminació d’un esforç titànic.

Seguidament m’he anat fins un mirador i allà, mirant primer en direcció Les Cases d’Alcanar, situada darrera del Montsià, i després donant una volta de 360 graus, he vessat l’aigua que portava del mar i he batejat el Caro, tal i com ho havia previst.

Les estadístiques de pujada i baixada, han sigut:

Les Cases-Roquetes, 01,45 h ........Roquetes - Les Cases, 02,10 h

Roquetes-Cim del Caro, 03,30 h.....Cim del Caro-Roquetes, 54 min.

Els 3,8 qms primers de baixada, tenen tanta pendent, que realment m’acaben fent mal les mans, de recolzar-me fort al manillar i donar-li contínuament als frens.

Després la baixada fins a Roquetes ha sigut molt ràpida i en total, m’he plantat en aquest poble en menys d’una hora.

El tros més emprenyador ha sigut el de tornada a Les Cases, pel cansament, la calor i sobretot, el vent de cara que he tingut tota l’estona de la N340. Poc després de l’Ampolla, m’he aturat en una benzinera a menjar-me un entrepà i descansar una mica, i poc després he reiniciat la marxa. Sobre les 16,00 arribava a casa.

05-08-15 MONTBLANC-SANT CLIMENT EN BICI DE CARRTERA

05-08-15 MONTBLANC-SANT CLIMENT EN BICI DE CARRETERA

Avui he fet realitat aquesta travessa de la que tenia moltes ganes de fer. Havia vist un trac que fa Montblanc-Terrassa, i l’havia proposat a l’equip, ja que alguns companys viuen en aquella població o pels voltants, però encara no l’havíem posat en marxa, així que finalment em vaig decidir a fer-la ahir, i finalment vaig tenir la sort que m’acompanyés en Joan Galles, un gran company i crac de la bici.

A primera hora vaig anar fins a Sants a trobar-me amb ell, i plegats vam agafar el tren de les 07,06, en lloc d’esperar-lo a Gavà, per on passa a les 07,21. Sempre m’agrada començar les sortides en tren des de la seva estació d’origen, sobretot des de la estació de França, ja que em porta molts records de quan era nen i sortia amb l’agrupament escolta sant Felip Neri, de Gràcia.

A Sant Vicens de Calders vam canviar de vagó, ja que el que anàvem, no aniria més enllà d’aquest poble. Sort que aquell empleat ens va avisar, perquè no ho sabíem.

A Montblanc vam prendre un cafè i comprar aigua freda, i de seguida ens vam posar en marxa.

La ruta comença anant cap a La Guàrdia dels Prats i segueix, en pujada, passant per Barberà de la Conca, fins que ens trobem en una desviació, on a l’esquerra vas a Sarral i a la dreta, amb bona baixada, passes per Cabra del Camp. Vam passar per davant del camí per on venim quan fem la Montblanc-Vilanova en btt, fent aquest trajecte en 40 minuts, mentre que en btt son una hora i mitja aproximadament.

Aquesta baixada, d’uns sis quilòmetres, dura fins a El Pla de Santa Maria, on ens desviem a l’esquerra, per agafar la carretera de El Pont d’Armentera.

Aquí vam trobar la glòria. Una carretera estreta, sempre en pujada, però fent-ho pel mig del bosc, amb molta ombra i pràcticament sense cotxes. La pujada és constant, fins que arribem a un lloc conegut com Esblada, de quatre cases, on arribem al punt més alt del dia, amb  718 mts, i ja agafem baixada.

Vam aturar-nos a descansar i esmorzar al bar de la benzinera de Miralles, conegut empresari del petroli que ha tingut algun problema amb hisenda....

Ara ens venen uns 40 qms de pràcticament baixada, seguint una carretera molt estreta i solitària, tant que fins i tot el Joan va fer el comentari de a veure si l’havien tancada per nosaltres. Crec que en tota la baixada, només ens va creuar un cotxe.

A Capellades vam tornar a descansar en un bar de la carretera. Aquí vam prendre un refresc de cola, que les forces ja començaven a fallar i ens calia sucre a dojo.

Aquí la cosa ja no era tant amable. A partir d’aquest poble molts cotxes i molta calor, cada vegada més. Sort que porto la motxilla d’aigua i la congelo, de manera que vaig tenint aigua fresca durant tot el dia. No entenc la moda dels ciclistes de carretera, que no volen portar aquesta motxilla, però en canvi porten fins i tot quatre ampolles d’aigua i les butxaques plenes de coses. En fi, deu ser la moda...

En aquesta carretera, que per sort seguia en baixada cap a Martorell, em va fer gràcia veure el cartell del poble on passen l’estiu la Imma i el Ricardo, St Llorenç d’Hortons.

A Martorell el Joan es va anar i jo vaig continuar fins a casa. Em trobava be, tot i que molt cansat, però anima’t per continuar. M’havia proposat arribar fins a casa per poder gravar la sortida, és com un objectiu que em poso per continuar.

Lo dolent és que a partir de Martorell, com l’altre dia tornant de la Volta a Montserrat, vaig tenir fort vent de cara que m’impedia avançar a millor velocitat, però val, em vaig trobar millor que aleshores, perquè en aquesta ocasió, no vaig tenir gana i a més, encara em quedava una barreta a la bossa.

Com a exemple de que anava millor, està en que no em vaig aturar en lloc, en cap bar, vaig anar fent, potser poc a poc, però sense aturar-me. El pitjor tros, com és lògic, va ser la pujada per la carretera de Sant Boi a Sant Climent per l’estret de Roques, però val, son poc més d’un quilòmetre i es fan en nou minuts des de la avinguda de Sant Ramon. Després, tot baixada per la carretera de Sant Climent, fent allò que m’agrada, d’arribar al poble de baixada. Millor si és fins a casa, però clar, això és difícil amb una bici de carretera

02-08-15 VOLTA A MONTSERRAT BICI CARRETERA

Avui he participat en una sortida a proposta de la Carme. Ells, com és lògic, han sortit de Terrassa, ja que seguien un trac que surt d’allà. Jo tenia una combinació de trens molt dolenta i no he volgut anar en cotxe, perquè m’hagués obligat a fer l’anada i tornada des d’aquella ciutat, i els horaris no m’anaven be, així que mirant la ruta, vaig decidir agafar un tren fins a Olesa de Montserrat, situat a uns 16-17 qms del punt de confluència d’on arribarien ells des de Terrassa. A partir d’aquí, que és la carretera de Marganell, ja circulàvem per la mateixa carretera.

El tros Olesa – cruïlla, és la crta C55, ample i sense problemes, amb trànsit però sense perill, perquè hi ha vorada. Només tenim el problema de passar dos túnels, però val, m’he posat la llum del darrere i no he tingut cap problema. Aquest tram és força pla, encara que amb un lleuger augment de desnivell, però es fa be.

Després he agafat la BV1123, la que porta a Marganell. Aquesta carretera és més estreta, però no te molt de trànsit i es fa força be. A més, de seguida gaudeixes amb les vistes a Montserrat, que d’entrada la tens a la teva esquerra.

Des de Marganell he escrit als companys i els he dit que anava tirant, ja que jo vaig més lent que ells, així podria anar al meu ritme.

A partir d’aquí, aquesta carretera es va enfilant i t’ho has de prendre amb calma. Quatre quilòmetres més endavant, arribem a la cruïlla amb la carretera BP1101, que va de Can Massana fins a Manresa. Aquí falten uns 8 qms per arribar dalt, dels quals els últims tres son força durs. M’he aturat un parell de vegades a fotografiar la zona cremada pel recent incendi a Òdena, realment impressionant. Sort que les flames no van anar a parar a l’altre banda, perquè aleshores hagués sigut molt difícil lluitar contra el foc.

Poc abans de Can Massana, el Josep em va dir que s’aturaven a esmorzar a Marganell, així que vaig decidir continuar i esperar-los a algun bar de El Bruc, on esmorzaria.

La baixada des de Can Massana, espectacular. Ja a l’alçada de El Bruc em vaig fer un petit embolic amb les carreteres i vaig haver de caminar uns metres, per no pedalar en sentit prohibit.

En aquest poble vaig esmorzar segut en una taula al carrer, mentre esperava que tots arribessin.

Després de la trobada, ens vam posar en marxa en direcció a Collbató, on vam agafar la carretera de Monistrol, que fa una deliciosa baixada. A baix, vam anar fins a Olesa, on vam decidir que seguiríem fins a casa, pedalant junts quasi fins a Martorell, on ells seguirien la carretera de Terrassa i jo la NII antiga, que passa pels pobles que voregen el Llobregat, fins a Sant Boi.

Els últims quilòmetres em van costar molt. Estava cansat, tenia MOLTA gana i a més, el vent de cara, cada vegada més fort. Vaig anar tirant tranquil·lament fins el bar dels xinesos situat a la carretera de Sant Climent, encara a St Boi, amb l’esperança de trobar alguna cosa per menjar, però no, només em vaig poder menjar una pasta i un acuarius de llimona.

La pujada per la carretera de Sant Climent, molt costosa, però val, al final vaig arribar a l’estret de roques, el que em va permetre deixar-me anar de baixada fins el poble. Només quedaven els últims metres fins a casa.

09-07-15 SOPAR A LA PLATJA

Com cada segon dijous de cada mes, avui hem tornat a fer el nostre sopar a la platja. Aquesta vegada, sempre innovant, la vam batejar com a LA GRAN MUSCLADA, i és que segons vaig poder llegir per Internet, per les revetlles de Sant Joan i Sant Pere, abans els veïns de Barcelona feien unes grans musclades als terrats de casa seva. Aquells eren els inicis del que després s’ha convertit en revetlles. Segons vaig escoltar per la ràdio, és el millor temps per els musclos, quan estan més bons, així que vam dir, com sempre fem alguna cosa diferent, per una vegada i perquè no senti un precedent, deixarem de banda els entrepans d’ous ferrats i els canviarem per aquesta gran musclada, on vam incorporar també calamars a la romana i entrepans de salmó fumat. Tot regat amb bon vi blanc, negre i cava!!

Aquesta vegada els encarregats de les compres van ser el Manuel i el Miguel. Vam venir 20 persones, entre elles l’Antonio, qui va anar a buscar unes olles al local de la ume i va portar uns grans fogons de casa seva. També va ser el cuiner, sempre ajudat per molts dels amics i amigues que ens han acompanyat.

El muntatge va ser apoteòsic. Quan la gent passava pel nostre costat, es feia creus de veure tants fogons, plats, entrepans, etc.

Mentre cuinàvem, el Manuel i jo vam anar a parlar amb el responsable del xiringuito situat molt a la vora, per avisar-lo del que faríem i que després, al acabar, aniríem a fer uns cafès. El tema era tenir-lo de la nostra banda, i que no truqués a la policia, per exemple per denunciar-nos per competència deslleial.

Tot va resultar molt bo, els musclos, amb la picadeta que va portar l’Antonio, els calamars, els entrepans, els pastissos. I això si, van caure un munt d’ampolles de vi i cava, el que va fer que agaféssim empenta, i ens poséssim a cantar havaneres.

Després de netejar-ho tot, vam anar a prendre el cafè promès i vam donar per acabat el sopar, no sense avisar que pel pròxim (10-09), farem ROM CREMAT i cantada d’havaneres.

3-4-5 de JULIOL. III ANIVERSARI BTTUME A ÀGER

03 de Juliol, Dissabte

Després de molts mesos de preparació, per fi ha arribat el gran dia, quan comencem a fer realitat la celebració del nostre III aniversari.

Tot i que els actes principals estan previstos fer-los entre dissabte i diumenge, al final vam decidir sortir divendres i fer nit al càmping, per gaudir d’unes hores més de la nostra festa. Anàvem lluny, així que valia la pena aprofitar al màxim el desplaçament.

Vam fer el viatge en cotxe a mida que la gent acabava de treballar, de manera esglaonada. Per la nostra banda, vam quedar que la Ana Ballesteros, el Joan Carles i jo aniríem amb el meu cotxe.

Els vaig recollir a les 15,30. I amb els nervis, la primera sorpresa, quan arribo a Gavà per recollir-los, me’n adono compte que porto al cotxe la cadireta de l’Èric!! En lloc d’anar a casa a deixar-la, la deixo on viu el Joan Carles,  i així m’estalvio el desplaçament.

Durant el camí vam estar en contacte amb diversos companys. Vam quedar amb el Juan Arnaldos i ens vam trobar abans d’arribar a Balaguer. També teníem previst coincidir amb la Cristina, però una averia en el seu mòbil la va fer retardar l’hora de sortida, i va venir més tard.

Sobre les 19,00 vam arribar al càmping la Vall d’Àger, i després de fer les inscripcions pertinents, vaig disposar-me a muntar la meva tenda. Feia molts anys que no passaria un parell de nits en tenda, i estava una mica nerviós pel seu muntatge. Sort que és d’aquestes que es despleguen soles i en un moment les tens obertes.

Em vaig emportar també el matalàs i l’inflador elèctric. Com que no tenia electricitat, vaig anar a inflar-lo als serveis del càmping i em va quedar molt be. Va de conya, perquè va durar els dos dies sense desinflar-se res. Ara, la imatge de passejar pel càmping amb el matalàs inflat, apoteòsica!!

Sobre les 21,00 vam anar trobant-nos al bar. La Montse ens havia avisat que sortia tard de casa, així que tot i que havia previst sopar amb ells, al final hi vaig fer a la cafeteria, junt amb altres companys.

Uns quants vam agafar la idea del Pedro, i vam apuntar-nos a fer una sortida nocturna, planificada per ell. Sobre les 23,30 ens vam posar en marxa.

Va ser una sortida curta, d’uns 11 qms, però molt intensa al principi, on ens vam trobar una llarga pujada per un camí empedrat, i de fort desnivell. Havia decidit portar la bici del Gerard en  lloc de la meva, per por a la seguretat,  i reconec que em vaig equivocar, perquè aquesta bici em va molt petita, i contínuament tenia la sensació de caure’m. Era com si estigués pedalant amb una bici de nen.

En aquesta sortida vam passar per Agulló, poble originari del pare del Pedro, on vam arribar a quarts d’una. A la plaça del poble, hi havia tot de nenes jugant, mentre nosaltres podíem gaudir d’una lluna plena fantàstica.

A les 01,00 aproximadament vam tornar al càmping, on els nostres companys ens esperaven a la terrassa del bar/restaurant, però no vam poder prendre res, perquè el tanquen a les 00,00.

Així que després de guardar les bicis al magatzem (si que hagués pogut portar la meva),ens vam anar a dormir.

He de reconèixer que amb això del càmping i la tenda he d’aprendre a organitzar-me, perquè no sabia on tenia res.

Vaig passar bona nit. Em vaig tancar dins la tenda, amb totes les cremalleres tancades, per evitar en lo possible que entressin mosquits i altres bitxos. D’entrada no em vaig posar dins el sac. Tenia molta calor, tot i que quan vaig tornada de la nocturna, em vaig anar a dutxar. Això si, de matinada, vaig haver de posar-me dins el sac, perquè tenia fred.

04-07-15

Dissabte, dia 04, ens vam aixecar aviat, perquè la primera activitat que faríem era caiac i havíem d’estar màxim a les 10,00 al embarcador. Eren quarts de set quan el Joan Alsina i jo vam anar a donar una volta pel poble, a veure si trobàvem algun bar obert, però no, tot tancat. Lo primer que va obrir va ser el bar de la benzinera, on a les 07,40 estàvem prenent un cafè. Vam tornar al càmping i quan van anar arribant els companys ens vam anar un altre cop cap el poble, i aleshores si, estava obert un bar a la carretera, on vam demanar entrepans i cafès diversos.

El tema era que el bar del càmping no l’obren fins les 09,00, i clar, tanta gent demanant entrepans i cafès ens hagués portat més enllà de les 10,00. No entenc com no obren abans, com per exemple les 08,00, per tota la gent que marxa aviat, per tal d’anar a fer alguna activitat per la zona, com caiac, parapent, etc.

Abans de les 10,00 ja estàvem al embarcador, i després de pagar i rebre unes mínimes instruccions, ens vam posar en marxa. Els caiacs eren de dues persones, així que el meu el vaig compartir amb la Cristina.

Va ser una experiència fantàstica. A més, l’aigua estava molt tranquil·la i navegàvem molt be, amb molta seguretat. En cap moment vaig tenir por a bolcar, el caiac va molt segur en aquelles aigües.

El trajecte que havíem encarregat era de 7 qms, d’anada. Arribàvem a un altre embarcador i allà ens esperava un “vaixell/bus”, que ens tornaria al lloc de sortida, on teníem els cotxes.

Vam tenir la sort de trobar-nos amb la Carme i el Josep, i vam poder fer el viatge de tornada amb ells, dins el vaixell.

Tornant, vaig poder gaudir de les extraordinàries vistes de les escales que no havia vist a l’anada. És un tema pendent, fer una sortida, aquesta vegada caminant, que ens porti per aquestes escales. Ha d’impressionar molt, perquè estan a ran de paret, amb un gran precipici als peus.

Els de senderisme fan una sortida per aquesta zona el cap de setmana 24-25 d’Octubre, potser m’hi apuntaré.

A quarts de tres vam arribar al càmping, i després de dutxar-me vaig anar a dinar. Tenen una carta de plats combinats de molt bon preu i molt bons, i allà vam menjar alguns cada dia.

Després del dinar, una estoneta de piscina i tot seguit vam iniciar la següent activitat, com és la BTT de la tarda. En la nocturna érem poquets, però a la d’aquesta tarda ja vam ser una gran majoria els que vam participar. Vam fer una altre ruta, aquesta més assequible que la nocturna, i sort, perquè feia molta calor i també feia poc que havíem dinat. A mi, per exemple, em va agafar una mica de flato.

Tot i que era més facilona, la vam escurçar, perquè a més, anàvem justos amb els horaris, ja que a les 21,30 començàvem el sopar de celebració del nostre III aniversari de BTT, objecte d’aquesta sortida.

Així que després de les dutxes, ens vam anar cap el menjador, on vam fer el sopar. Ens van deixar la sala gran per nosaltres sols, amb aire condicionat, així que estàvem molt be. Érem 24 i vam haver de seure entre dues taules.

El menú va estar molt be, i per després, i com a celebració, vam portar un pastís impressionant i 9 ampolles de cava, ja que vam pensar en portar-les de casa, segurament molt més barates que demanant-les allà i això segur que si, millor cava, ja que vaig comprar un brut nature boníssim. També la Imma va portar dues ampolles de cava, molt bo. ens el vam acabar tot!!

He de reconèixer que em vaig emocionar una mica a l’hora de bufar les espelmes i dir algunes paraules.

No vam poder allargar molt més la celebració, perquè com deia, el bar el tanquen a les 00,00, hora en que nosaltres també vam decidir donar per acabat el sopar i desfilar cap a les nostres tendes i wungalows.

05-07-15

La nit l’he passat encara millor que l’anterior. Es nota que estic més familiaritzat, que estava  cansat i, molt important, que dormo sobre el matalàs inflable, comodíssim. No perd aire i s’està de conya.

També, la porta tancada i sense ficar-me al sac a primera hora, però sí de matinada.

Per l’esmorzar ja sabem on hem d’anar. Hem demanat entrepans i aigua abundant, perquè avui tocava senderisme pel Congost de Mont-rebei.

Sobre les 09,30 hem agafat els nostres cotxes i ens hem anat fins a La Masieta, un punt on comença aquesta ruta senderista, d’uns 7 qms. El desplaçament és llarg, ja que pugem fins dalt de tot de la cima, des d’on es llencen els de parapent, i baixem per l’altra banda, en un viatge  d’uns 50 minuts.

El cotxe el deixem el pàrquing, el qual costa 4 euros, així que val la pena anar al menys amb quatre persones per cotxe.

De seguida vam posar-nos a caminar, sempre per la marge esquerra del Noguera Ribagorçana, en direcció contraria al que vam fer el dia anterior amb el caiac. Després d’uns centenars de metres normals, arriba el congost, que és un camí excavat a la roca, i que permet desplaçar la gent en direcció sud, una obra molt antiga però de ple servei actualment. Abans per temes de supervivència, avui per esbarjo.

Vam passar per un pont penjant i caminant pel congost vam arribar molt amunt. Els caiacs, des d’allà dalt, es veien minúsculs, tots de diferents colors. El Congost, en la seva banda del riu, es veia molt estret i súper vertical!!

Abans d’arribar a la destinació final, vam decidir acabar la ruta i donar mitja volta. Una cosa son els plans i l’altre complir amb els horaris. No podíem fer molta ruta més, perquè després tocava la tornada i tot i així, escurçant-la, vam arribar al càmping pel voltant de les 15,00, hora ja quasi límit perquè ens donin menjar.

El dia abans vaig parlar amb la mestressa, per demanar-li permís per no desmuntar les tendes fins que no tornéssim de la caminada, per poder dutxar-nos i dinar. Em va dir que si, tot i que la senyora era una mica esquerpa...

Vam dinar en diferents taules, i després, ja si, vaig disposar-me a fer les dues coses que em feien témer una mica, com desinflar el matalàs, sense haver d’anar un altre cop al servei, i el més important, com plegar la tenda. El quant al matalàs, va ser molt senzill. Simplement traient el tap, es va desinflar força ràpid.

La tenda em va costar una mica més, perquè s’ha d’anar plegant d’una manera concreta, però be, la vaig plegar, tot i que un cop plegada, la vaig haver de tornar a desplegar, per treure de dins el sac de dormir. Per això em costava tant plegar-la...

Sobre les 17,00 finalment ens vam posar en marxa, en direcció a casa, on vam arribar sobre les 19,30.

De bici hem fet poquet, potser uns 30 qms entre les dues sortides.

Al final tots vam quedar molt contents de la sortida que havíem fet.