20-10-13, LES QUATRE ERMITES DEL GARRAF I UN MONESTIR

20-10-13 LES QUATRE ERMITES DEL GARRAF I UN MONESTIR

aquesta sortida ens la vam proposar fer justament quan vam fer, fa uns mesos, una que vam batejar, com LES TRES ERMITES DEL GARRAF. El moment en que acabem una satisfactòria sortida, sempre ens provoca una pujada d'adrenalina tant bestial, que és just el moment de proposar noves aventures i perquè no, cada vegada més difícils.

Així que dit i fet, la tornem a programar, però posant-li una mica més de dificultat, la recerca i conquesta d'una nova ermita. Dic una mica més de dificultat, perquè al final, ens han sortit uns 150 mts més de desnivell positiu que l'altre vegada.

A les 08,00 del mati ja estava davant la UME, apunt per començar la ruta. Aquí s'han incorporat el Jordi Puiggròs, el Josep, el Xavier, el Toni, i la Rosa, i aviat ens hem posat en marxa per dirigir-nos a St Boi, a recollir als nostres companys Jorge, Pilar i Diego. Així que a les 08,45, tots nou ens hem posat en marxa, per enfilar, ben aviat, la pujada a la primera ermita del dia. Només que hem entrat al parc de St Ramon, hem comprovat que s'hi estava celebrant una prova ciclista, així que hem extremat les precaucions, per tal d'evitar accidents. És important destacar la quantitat de gent que un mati de diumenge “pren” aquesta muntanya, gent caminant, corrents o en bici, contínuament amunt i avall, fent el seu esport preferit.

M'alegra molt comprovar la meva evolució sobre la bici, ja que recordo fa uns anys que quan volia fer aquesta pujada, em veia obligat a aturar-me algunes vegades per descansar i prendre aire, i avui, en canvi, l'he pujat d'una sola tirada, al meu ritme, clar, però sense aturar-me per res. Al menys és satisfactori comprovar que l'esforç val la pena!!

A Sant Ramon, és a dir, a la primera ermita, hem arribat a les 09,23, per tant, hem estat (jo, clar, els cracs molt menys), 38 minuts des de l'estació fins dalt.

Aquí m'he trobat a l'amic Manuel, de St Climent, que havia pujat fent l'esport que més li agrada, com és córrer per la muntanya. Després, també l'he saludat travessant el pont de fusta.

Com és lògic, aquí ens hem fet les primeres fotografies, tots molt contents de la nostra gesta. A aquella hora, ja estava obert el bar, en canvi, altres vegades l'he trobat tancat, no se quin és el seu horari. Un dia els hi preguntaré, perquè aquest bar podria ser el final de la travessa en sentit contrari.., que ja l'estic pensant!!.

hem sortit de Sant Ramon a les 09,37 i els he demanat als companys que em donessin cinc minuts, temps per arribar abaix, al costat del pont, i poder-los gravar mentre anaven arribant. El primer que ha passat, lògicament, perquè és una màquina de pedalar, ha sigut el Diego, i mentre els demés anaven baixant, també he ajudat a la organització de la cursa, posant-me en un lloc estratègic, per avisar-los que anaven baixant els meus companys, perquè mentre el meus baixaven més o menys ràpids de dalt l'ermita, els de la cursa apareixien de cop i volta per un corriol molt estret i poc controlable, de manera que podria produir-se algun problema. La sort, és que l'arribada d'aquest corriol amb el camí de baixada, era de forta pendent, i els ciclistes de la cursa entraven caminant.

Ha sigut en aquesta baixada, on dos companys s'han caigut, la Pilar i el Toni, qui s'ha endut la pitjor part. Sense fer-se mal de manera greu, la caiguda li ha suposat una bona esgarrapada al braç i a la cama. Allà mateix, amb la meva farmaciola, els he fet una primera assistència, posant-lis desinfectant i netejant la ferida.

La pujada des de Sant Climent, fins a EL ROSER, la segona ermita, te “tela marinera”!, fins i tot ja sortint des del poble, quan agafem el camí de les cases noves, evitant, per tant, la pujada directe per l'església, que hagués sigut molt més dura, clar, perquè és més recta.

Tot i així, i després d'unes quantes ziga-zagues, hem arribat a l'ermita, quan eren les 11,10. aquí, ens hem trobat a tot un grup de gent de St Climent, encapçalats per la plana major de la secció local de la ANC, la Roser, el Jaume, etc. Fins i tot, ha sigut el mateix Jaume qui ens ha fet la fotografia del grup. Aquesta pujada, també l'he fet directa, sense aturar-me.

Al Roser ens hem estat una estoneta, perquè ha sigut on hem esmorzat els entrepans.

Hem sortit del Roser a les 11,36 i és quan hem gaudit de bones baixades, primer, per desfer el camí de pujada a l'ermita des del cementiri, on ens hem creuat amb el grup del Jaume, i després deixant el cementiri a la nostra dreta, seguint baixant fins a la riera, on aquí si, comença de nou la pujada, no massa exigent, que ens porta, primer, a la cruïlla de Can Bori, i després quan segueix pujant uns centenars de metres més, fins que quan el camí s'aplana i s'eixampla, ens trobem amb la desviació a l'esquerra que, tot baixant, ens porta a Can Amat. En aquesta cruïlla, m'he trobat amb un altre grup que caminava per la zona, on he pogut saludar a un company que ve a la Massa Crítica i que va venir a la caminada nocturna de la UME.

Abaix, a Can Amat, on vam arribar a les 12,10, no hem pogut gaudir del tot de la visita a l'ermita. Només arribar, ha sortit el propietari renyant-nos i recordant-nos que aquell lloc és privat. Te raó, però tampoc era per posar-se així; nosaltres només anàvem a fer-nos algunes fotos, alguna vam fer, i marxar de seguida. Estava esvarat, que cada vegada hi ha més gent, que fem soroll, etc. En fi, de seguida vam marxar, no vam entrar a discutir-li els nostres drets d'usadors d'aquells camins, que encara que travessin propietats privades, el trànsit és permès sempre. Si no vol que la gent s'acosti a la seva ermita, que ho delimiti be, no?

Després, ens van venir uns quilòmetres durs, perquè vam iniciar una pujada que anava des del nivell de la riera, fins Begues. A més, i per fer totes les pujades i agafar el màxim de camins i el mínim de carretera, en el nostre ascens vam agafar fins i tot el camí que puja a Can Planes, justament per després poder gaudir del camí de terra que planejant per entre mig del bosc, arriba a l'accés al Parc Natural del Garraf, on girem a l'esquerra i ens disposem a entrar-hi.

Aquí, camí molt conegut, anar pujant fins a la creu d'entrada al Parc, i després baixada llarga i divertida fins pràcticament La Plana Novella, on vam dinar al DSU, com teníem previst. Ens van preparar un menú compost d'arròs amb botifarra de Burgos i un guisat de vedella a la alemanya, molt bo, fet amb vi i vinagre.

A La Plana Novella vam arribar a les 14,00 h, quasi dues hores després de sortir de can Amat, i del restaurant vam sortir a les 16,15, un pèl massa tard per la feina que encara ens quedava, però que no va impedir arribar a la nostre destinació. 

 

A les 17,15 vam arribar a l'ermita de La Trinitat, gaudint ràpidament d'unes vistes excepcionals de les costes del Garraf i de Sitges, i d'una alegria immensa tots plegats per la fita aconseguida. A més, ens vam trobar amb molt d'ambient, perquè la penya blaugrana de Sitges, estava celebrant una festa. Ens volien convidar, però no podíem estar-nos massa temps, a banda que encara ens quedava un tram de carretera, i no era pla de complicar-nos.

Després de les celebracions amb aigua, petons i abraçades, sobre les 17,30 vam marxar, baixant per la pista asfaltada que porta fins a la carretera de les costes del Garraf, agafant a ma dreta, per dirigir-nos a Sitges. En un moment donat, vam trobar-nos amb una bona caravana, i és que a una senyora li va agafar un atac d'epilèpsia, i la tenien al terra de la carretera, imagino que tot esperant l'ambulància. Aquest fet lamentable, ens va permetre seguir fins a Sitges sense cotxes que ens vinguessin al darrera, perquè estaven aturats darrera del cotxe d'aquella dona i pels Mossos.

A les 18,05 arribàvem a Sitges, ja amb l'alegria desbordant per la gesta aconseguida durant el dia. Ha sigut una sortida dura, hem fet 1400 metres de desnivell positiu en 55 qms, però ens ho hem passat molt be.

El tren ha vingut molt aviat. I ara, fins la propera, que ja estem pensant en fer-la a l'inrevés!!!.

19-10-13 VOLTA PEL LLOBREGAT I EL DELTA

19-10-13

VOLTA PER LLOBREGAT I DELTA

un nou projecte d'avui ha sigut aquesta sortida pel riu Llobregat i les platges de El Prat. Ens han acompanyat, Manel, Miguel, Eli, Simon, Ricardo, Imma, Laia, Alain, Oriol, Núria. Una amiga, la Carme Gràcia m'ha enviat un washhp per dir-me que havia arribat a St Boi a les 09,00, però nosaltres ja havíem sortit, tot i que l'hora de sortida eren les 08,30, ens hem posat en marxa a les 08,45. Llàstima!!.

Així que després de les salutacions corresponents, de seguida hem entrat al riu, aquesta vegada pel camí més a la vora de l'aigua, allunyant-nos una mica del camí “oficial”, que un diumenge al mati sembla una autopista, de la quantitat de gent que hi va.

Com sempre, hem anat tirant riu avall, en direcció a El prat. En un moment donat, he volgut acostar-me fins el camí-gual que travessa el riu, el qual agafem quan ens anem cap a l'altre banda, però segueix tancat i espatllat, a causa de les pluges.

El dia estava ennuvolat, sense ploure, el que vol dir molt bones condicions per la pràctica del ciclisme, permetent-nos pedalar amb una temperatura ideal. Tot i així, al llarg del mati la calor s'ha anat imposant.

Ben aviat hem travessat El Prat i de seguida ens hem posat dins els camins de la zona del Delta, però hem arribat tant aviat, que fins i tot la zona de descans, on teníem previst esmorzar, com l'accés al primer mirador, estaven tancats. Així que just al costat de la porta que impedia avançar, i sobre d'uns bancs, ens hem posat a menjar-nos els nostres entrepans que portàvem per esmorzar. Eren les 09,20, o sigui que fins les 10,00 que posava que obrien, mira si teníem temps. Sort que ens han obert a tres quarts de deu!!

Quan ens han permès el pas, ens hem posat en marxa, tot arribant ben aviat a la zona del primer mirador, el Mirador de la Bunyola, el més a la vora del Llobregat, des d'on es pot observar una magnífica vista de tot aquest espai. Per sort per a tots els que ens agrada la natural, tota aquesta zona del Delta està molt protegida i només et permeten passar per uns camins específics, i ben delimitats. D'aquesta manera, permeten que la natura faci el seu camí, que creixin les plantes i els arbusts de manera natural, al seu aire, sense la ma de l'home.

Això s'observa també al Mirador del Semàfor, on només pots arribar-hi i donar una volta per dins, a través d'una passarel·la de fusta, en forma d'escalextrix, que et porta per damunt la sorra i t'entra dins l'edifici, tot sempre sense tocar per res la sorra. Allà hi ha tota mena de plantes de creixen al seu aire i està prohibit l'accés a la platja, de manera que, efectivament, només veus petjades d'aus per tot arreu, o d'algun gos que corri per allà, però no de l'home, encara que, de manera puntual, també se'n veu alguna, perquè clar, ja sabem que alguns només saben fer justament allò que no haurien de fer. Però val, un 99,5% dels visitants de la zona, son gent responsable, que ajuda a mantenir-la neta i en naturalitat.

Després de tanta meravella, hem girat cua, hem pujat per l'altre banda del canal per on hem arribat, i hem donat la volta a l'aeroport. Com que no anava el primer, ens hem passat de llarg la zona on pots acomodar-te en uns “sofàs” de pedra, per veure en primera línia la panxa dels avions que arriben a l'aeroport.

I tot seguit, ens hem plantat al final de la carretera i ens hem disposat a travessar, per la platja, fins arribar a la Riera de Sant Climent. La última vegada que vam fer aquesta volta, vam poder fer-ho pedalant per la vora de l'aigua, on les rodes aguantaven força be, sense enfonsar-se a la sorra, i vam avançar de conya. Però avui les condicions eren diferents, no hi havia manera de pedalar, les rodes s'enfonsaven del tot, de manera que no hem tingut més remei que fer-ho a la manera tradicional, és a dir, caminant i empenyent les nostres bicis.

Ben aviat hem arribat a la Riera, i ens hem disposat a tornar cap a Gavà. El Miguel ens ha portat pel camí de la riera, per acabar entrant a Gavà just per sota de l'estació del tren. Hem arribat tant aviat, que fins i tot ens hem pres una cerveseta al bar de sota la ume.

En total he fet 37 qms

15-10-13, PRÈVIA LA PUEBLA-TORTOSA

15-10-13

avui m'he agafat la bici, l'he posat dins el cotxe, i m'he anat a La Puebla de Híjar, a conèixer el terreny, per quan anem tota la colla per Tots Sants.

Pensant en que la gent voldrà anar al servei només baixar de l'autocar, primer he fet una paradeta a l'hostal Venta del Barro, a tocar de La Puebla, on vaig dormir l'any passat, quan vaig venir jo sol a fer aquesta ruta. És un bon lloc perquè s'aturi l'autocar, perquè hi ha espai de sobres. Després m'he anat fins al voltant de l'estació, d'on comença la ruta, i després d'aparcar el cotxe i preparar la bici, m'he acostat a l'estació, on també hi ha un bar, i on també els he explicat que vindrem 37 el dia 1. Segurament aquesta serà la opció, perquè aquí estarem al principi mateix de la ruta, mentre que a l'altre bar, després hauríem de fer 2 qms, abans d'arribar a La Puebla i començar el nostre camí.

He estat anotant algunes dades; camí de La Puebla a Samper de Calanda, on dinarem, tenim 10 qms aprox, dels quals 5 es fan per una carretera asfaltada i la resta, per camins. Aquests son emprenyadors, perquè hi ha molta pedra solta. De fet és normal. Es tracta de l'antic traçat ferroviari, però en aquest cas encara no és via verda, perquè no està arranjada. Fins i tot, de tant en tant passes per sobre d'alguna travessa de fusta.

He procurat anar tranquil, perquè al ser tants, segurament tindrem gent que vagi molt lenta. Així que el trajecte fins a Samper, m'ha portat 45 minuts. Aquí he entrat al restaurant on ens prepararan el dinar i he conegut al Joaquim i a la Quitèria, amos del bar i els que ens faran el dinar. Ja porto unes setmanes de contacte amb ells, per la preparació del menú del primer dia.

Després de prendre'm una cervesa i una tapa de anxova, detall de l'establiment, he fet la següent part de la ruta. Continuem per camí pedregós. Primer passem per un poble que es diu Puig-Moreno, poble creat l'any 1956 i després per la Estanca de Alcanyís, un estany situat dins un bosc de pins.

De Samper a Alcanyís, tenim uns 30 qms, i he estat dues hores. Per tant, entre La Puebla i Alcanyís, podem comptar dues hores i 45 minuts, més el temps dinant; si arribem a les 13,00 i sortim a les 13,30, arribarem a Samper a les 14,15, si estem hora i mitja dinant, sortirem a les 15,45/16,00 en direcció Alcanyís, on arribarem a les 18,00 aprox.

El tros de Samper a Alcanyís inclou antic camí del tren, algun tros de carretera, i la travessa del bosc de l'estany. És bonic aquest tros abans d'Alcanyís. Espero passar de dia, perquè el puguin veure be.

A Alcanyís vaig visitar a la Teresa, de l'hostal on anirem, per veure també com s'hi arriba i poc després vaig continuar. Abans, vaig demanar habitació a un poble que es diu La Fresneda. La idea que em corria pel cap era, sortint de Alcanyís, anar a buscar el tren que em portés de nou a La Puebla, a Casp, però volia anar-hi després d'arribar a Valdealgorfa, per passar també pel camí de la desviació que ens trobarem a aquell poble per esquivar el túnel de l'equinocci, tancat per reparació. Per aquest cas, em vaig treure un mapa, per veure el camí, però malauradament me'l vaig deixar a casa i no vaig saber trobar-lo, de manera que oblidant el camí a Casp, vaig decidir anar a dormir a La Fresneda, per, l'endemà, tornar cap a La Puebla durant el mati, i tornar tot seguit.

El camí a Valdealgorfa, és una contínua pujada, no complicada, però sí seguida, d'uns quants quilòmetres. En aquest poble és on realment comença la via verda de la Val de Zafán, però comença amb una pega, i és, com deia, amb el túnel tancat, és el túnel més famós, de dos quilòmetres de llarg, però tancat, per despreniments. Famós perquè un dia de cada més de Març, el sol es pot veure com passa des de l'altre punta d'accés.

A partir d'aquí, doncs, cal esquivar aquest túnel, hi ho fem a través d'una carretereta petita i estreta, que s'enfila d'allò més. De seguida vaig pensar en que segurament a alguns els hi pugui costar pujar, però val, un petit esforç tothom és capaç de fer.

Després de la pujada, arriba la baixada i sembla que anem en una muntanya russa sempre de baixada, dreta, esquerra, corba rera corba. Molt divertit.

Aviat arriba l'antiga estació de Valjonquera, on després d'uns minuts de dubtes, prenc la decisió de no anar a l'hotel i agafar la carretera en direcció La Puebla. És una decisió difícil, perquè m'esperen més de 60 qms i se'm farà de nit, però o això, o dormo a l'hotel i m'he d'esperar a l'endemà per anar a recollir el cotxe i tornar cap a casa. M'amoïnava el fet de deixar el cotxe tota la nit a La Puebla.

Aquest tros se'm fa molt difícil. En un primer moment vaig tirant. Em poso en marxa a les 17,20 i a les 18,05 passo per els afores d'Alcanyís, a 21 qms, no està malament. Clar que a la carretera, pedalo més depresa, amb alguns moments ràpids de baixada.

És en el tram Alcanyís fins La Puebla, on m'he d'anar aturant contínuament per estirar els muscles, perquè cada vegada estic més cansat. A més, tinc gana i sed i no trobo cap bar, ni benzinera. Son 40 qms de solitud, perquè allò és mig desert; no hi ha ni cases, ni benzineres, ni res de res. Mentre tant, se'm fa de nit, i encenc el llum nou, que funciona de cine. Poso la llum curta, per evitar que s'esgoti la bateria. En tinc dues, però no les conec encara i no se quan duren.

Al final, tot arriba, i també Híjar, el poble abans de La Puebla i a més, amb la sort de trobar en primer lloc una benzinera, amb una botiga. Allà que me'n vaig! Una ampolla de litre i mig d'aigua per substituir la del camelbak, dues llaunes d'acuarius, una de cervesa i dos donuts!

Un cop refet, segueixo el meu camí, ara amb la moral molt alta, ja estic arribant. Fins i tot no faig cas de la senyora de la benzinera, i per anar a La Puebla, agafo la primera desviació que trobo, cap a la dreta. Em diu que vagi recte i que em dirigeixi a La Puebla a l'alçada de l'hostal Venta del Barro, perquè la primera desviació és per una carretereta estreta i amb corbes i no li faig cas, clar, ja he begut i menjat i torno a tenir les piles carregades. Aquesta és més difícil? Doncs és la que agafo!!

arribo a La Puebla després de 6 qms, i començo a donar voltes pel poble sense trobar l'estació. Un cartell m'indica, però no aconsegueixo arribar-hi, fins que un senyor em veu tant desorientat, que m'atura, em pregunta i em guia correctament.

És el president del club BTT de La Puebla, i es posa molt content de xerrar una estona amb mi.

Finalment, trobo el cotxe, em canvio de roba, poso la bici dins, i me'n vaig, xino xano, cap a casa. Surto del poble a les 21,15 i arribo a les 00,45, tres hores i mitja, davant les quatre i mitja del mati. En total, 8 hores de viatge en cotxe i nou de viatge en bici!! en total he fet 123 qms

06-10-13 SANT LLORENÇ DE MUNT

06-10-13 VOLTA PEL PARC NATURAL ST LLORENÇ MUNT

Avui hem tingut el plaer de participar en una sortida preparada pels nostres amics de Terrassa. Concretament, per la Carme, que és qui ha posat tota el cor i els nervis perquè tot sortís molt be, i després pel Juanmi i el Jacint, que se l'han treballat fent algunes sortides prèvies per conèixer be el camí.

També semblava que podria ploure, però al final la cosa ha aguantat i fins i tot hem tingut bones estones de sol.

Després de trobar-nos a l'estació de Terrassa Est, i de prendre el cafè corresponent, sobre quarts de deu ens hem posat em marxa, en direcció al Parc Natural de Sant Llorenç de Munt, anant en primer lloc fins a Matadepera, reagrupant-nos justament al costat del restaurant on vam dinar amb en Pere Paré i Enric Estrenjer. A partir d'aquí la cosa ja es posa seriosa. Entrem al bosc i ja ens anem trobant forts desnivells, que fins i tot en algun moment, ens fan posar el peu al terra, a alguns. En aquest tram, després també d'algunes fortes baixades, un noi d'un altre grup s'ha caigut i li ha semblat que potser s'hagués trencat o fissura't el braç, de manera que he fet ús de la meva farmaciola i l'he embenat amb la bena compressiva, per subjectar-lo i que pogués anar a l'hospital protegit.

Després de fortes pujades i baixades,ens hem aturat a descansar a l'ermita de les Arenes, una ermita situada al mig del bosc.

Seguidament, més pujades!!! però res, anem fent, poc a poc, i també descansant per agafar aire i seguim, que la ruta és molt maca. 

Teníem previst aturar-nos a St Llorenç Savall, però se'ns ha fet tard i hem continuat, cap a Castellar del Vallès, on la Carme havia previst dinar. 

Aquí uns quants ens hem acomiadat i no ens hem quedat. Jo tenia pressa, perquè tenia un compromís familiar que la Carme ha sabut dispensar i juntament amb la Imma, el Rafa, el Jordi, la Maite i jo ens hem anat, aquesta vegada seguint la carretera, cap a Terrassa, on de seguida hem arribat a l'estació de renfe, i a més, hem tingut la sort que el tren ha vingut molt ràpid.

Una gran sortida, forta i exigent, però molt agradable.

En total hem fet 49 qms 

21-09-13 CCSJ, LLANÇÀ-FIGUERES

21-09-13 CAMÍ CATALÀ ST JAUME EN BICI. LLANÇÀ-FIGUERES

Avui hem tornat a començar aquest camí, del qual, per altre banda, ja portem fetes vuit etapes.

Com sempre que anem tant lluny, no tenim més remei que matinar, per agafar el tren de les 06,46, el primer i que ens deixa a Llançà a un quart de deu. Lo nou, és que ara m'estic acostumant a anar fins a BCN amb el cotxe, de manera que no m'he de preocupar del tren de rodalies. El problema per agafar-lo tant aviat, és que no hi ha una combinació acceptable en horaris. Vull dir que per agafar el tren de les 06,46, he d'agafar un rodalies que surt de Viladecans a les 05,08, i arriba a Sants a les 5,27, una hora i quart abans que l'altre. A més, dissabtes i diumenges, no s'ha de pagar al tiquet a les zones blaves i verdes de Barcelona, i de moment, sempre trobo aparcament.

A Sants, ens hem trobat amb la Imma i amb un company nou que es diu Diego. També, mentre parlava amb ella a l'entrada de l'estació, m'he trobat i he saludat al Sergi, un veí del nostre carrer a qui feia molt que no veia. Se que ha tingut algun problema personal, però per sort ja està tot solucionat. Sempre me'n recordo de quan el Gerard era molt petit, i una vegada vam anar a veure els reis mags, a St Climent, i el Sergi el va agafar a coll. Tinc una foto i sempre em dic que un dia li donaré. I avui, l'he explicat. S'ha posat content.

Sort que m'he plantat a Sants molt aviat, perquè voltant per l'estació he pogut veure que el tren sortia a les 06,46, i em pensava que havia comunicat a la gent que sortia a les 06,56,de manera que ràpidament he trucat a la Imma i al Diego, per comunicar-lis l'horari real. Mira, els mòbils van molt be, sobretot per aquestes coses. He pogut parlar amb ells i avisar-los.

El viatge a Llançà, molt llarg, dues hores i mitja, perquè, a més,l'hem fet en un tren regional, que s'atura a quasi totes les estacions.

Sort que mira, aprofitem per xerrar, esmorzar, fer una mini becaina... A Granollers havia de pujar un altre company, en David, però ha perdut el tren, així que hem decidit esperar-lo a Llançà mentre preníem un cafè. A Figueres han pujat la Carme i el José Luis, i finalment, a Llançà ens esperava el Simon.

En tren ha arribat més o menys puntual i el dia era esplèndid, cap núvol a l'horitzó!!.

I com estava previst, quan ens hem trobat amb el Simon, ens hem anat a prendre un cafè a un bar que ens ha aconsellat, ja que els seus pares tenen un apartament aquí i lògicament coneix força be el poble.

Sense prendre'ns massa estona asseguts al cafè, de seguida hem marxat a buscar al company que venia amb retard, en David, i aleshores si, ens hem posat en marxa, en direcció a trobar el Camí de Ronda, que ens portaria des de Llançà fins a El Port de la Selva.

Aquest és un camí preciós; va seguint la costa, per una mena de carril preparat perquè la gent vagi caminant, o com és el nostre cas, en bicicleta. Passa per cales espectaculars, on l'aigua és molt transparent. Donaven ganes de banyar-nos, cosa que no podíem fer, lògicament, perquè havíem de seguir el nostre camí, però ganes no ens han faltat.

Això si, moltes aturades, perquè com que les vistes son tant maques, vulguis o no t'has de parar i fer algunes fotos per després gaudir d'aquests entorns.

Aviat, però, la cosa s'ha posat seriosa; a partir de El Port de la Selva, on alguns han comprat aigua, hem iniciat la pujada. Aquí s'ha acabat la xerrameca; de cop i volta, tothom s'ha posat seriós i disposat a fer la pujada de la millor manera possible. De seguida, els cracs d'avui, és a dir, el José Luis, el Diego i el David, han desaparegut. Han posat la directa i cap a munt que s'han llençat.

La pujada al Monestir, ja dins el Parc Natural, és constant i amb un desnivell mitjà d'aprox el 7%. l'he pujat directe, en alguns moments molt poc a poc. Només m'he aturat un moment en que no arribava al tub de l'aigua, o sigui que be. He arribat el quart, i de seguida també el Simon, que ha fet una pujada perfecte.

Als pocs minuts han arribat la Imma i la Carme, juntes, i part del seu retard ha sigut perquè la Carme no s'ha trobat be. Fins i tot, un cop dalt, li ha aparegut la carn de gallina. Sort que a partir d'aquí, tot ha millorat i s'ha refet.

Ens hem trobat amb la desagradable sorpresa de que la Font dels Monjos, d'on l'altre vegada brollava una aigua fresquíssima i molt bona, avui no funcionava. Sempre que passa això, em pregunto si tindrà alguna cosa a veure el bar del Monestir, per exemple. Quina casualitat, no? Que no sigui el primer lloc on passa que quan arribes fet caldo, et trobes amb la font tancada i un bar al costat?

Hem decidit pagar l'entrada al Monestir (4,50 euros, caríssim!!), però valia la pena visitar-lo. Amb aquesta és la tercera vegada que pujo i encara no havia entrat mai, i m'ha agradat, per fer-li algunes fotografies i veure'l per dins.

Després, hem continuat i hem anat a visitar l'ermita de St Helena, a pocs metres del monestir, maquíssima, especial, d'una senzillesa extrema. A tots ens ha agradat molt. Aquí, on s'hi arriba pujant unes llargues escales, el Diego les ha baixat després, muntat en la seva bici, a tota pastilla!!.

A partir d'aquí, gaudim d'una esplèndida baixada per la carretera, fins a Vilajuïga, on hem decidit continuar, tot i l'hora, per trobar un lloc per dinar més a la vora de Figueres. I l'hem trobat a Peralada, on,davant mateix del Casino, hem trobat un bon restaurant, on també hem pogut guardar les bicis i tenir-les a la nostra vista.

El dinar, molt be i molt bo. Ha servit també per xerrar una bona estona i relaxar-nos una mica, després de l'esforç del mati, ja que estàvem molt a la vora de la nostra destinació.

No obstant, per mantenir la concentració del grup, he dit que encara ens faltaven uns 15 qms, i he demanat als cracs que es posessin davant perquè tiressin del grup. En realitat, faltaven 6-7 qms, i els hem fet molt ràpidament.

A Figueres, primer hem anat a l'aparcament on tenia el cotxe la Carme, perquè ens volia ensenyar una roba que és la que utilitzarà en Rafa per fer els equipaments de la federació catalana de ciclisme, d'hivern.

Ràpidament ens hem anat cap a l'estació, perquè hem sentit l'avís que arribava un tren i podríem avançar quasi una hora la nostra tornada. Pels pèls, hem arribat a temps i l'hem agafat, això si, era un d'aquells regionals, molt ple. Però, ens ha permès arribar a BCN quasi una hora abans del permès.

En total he fet 41 qms

15-09-13 RIPOLL-OLOT-GIRONA

15-09-13

RIPOLL-OLOT-GIRONA

be, uns quants si que han completat aquesta sortida. Jo no, perquè s'ha accidentat un company entrant a Olot, fins el punt de trencar-se un os que es diu “cap del radi”, del braç esquerra i m'he quedat amb ell, per acompanyar-lo a Barcelona.

De fet, el dia ja ha començat malament. Com que la sortida del tren era tant aviat, a les 07,00 del mati, he decidit anar en cotxe fins a l'estació de Sants i aparcar-lo per allà. Ja ho he fet altres vegades i sempre trobo un lloc o altre a l'avinguda de Roma. Així que he agafat les coses i m'he anat cap allà tranquil·lament.

Quan ja tenia el cotxe aparcat, ha sigut quan m'he adonat que no portava la motxilla de l'aigua amb la conseqüent bossa, el que lògicament em preocupava, perquè a més, tampoc havia agafat els bidons i per acabar-ho d'adobar, portava la bici del Gerard, que no porta suport per les alforges, o sigui que com portaria l'aigua?

Sort que a l'estació de Sants estava oberta la botiga de records, i mira, remenant per allà, he trobat una bossa, tipus sarró, de 15 euros, que finalment m'ha anat molt be per posar-hi coses, com un parell d'ampolles d'aigua que he comprat al bar, juntament amb un entrepà.

O sigui que per aquest tema, la cosa quedava reparada. Això si, no és el mateix portar una motxilla, que aquest sarró, que després ho veuria, molestava bastant durant la pedalada. Però al menys em servia per portar al menys un parell d'ampolles d'aigua mitjanes.

Però, més coses!! mentre estava dins la botiga, ja disposat a pagar, he vist passar al Cèsar i a la Susanna, i dic entre mi, però si estan a la Via de la Plata, son ells? I efectivament, ho eren. Malauradament, el Cèsar s'havia caigut el dia anterior i s'havia fet mal a les costelles, el que els obligava a cancel·lar la ruta i tornar cap a casa. Vaja mala sort, pobres!!

A Sants ens trobem tots; el Josep, el Simon, el Jordi Puiggròs, la Imma, el Ricard i un company nou, el José A., amic del Jordi.

I la l'hora prevista, agafem el nostre tren, que ens deixarà a Ripoll i te com a destinació La Tour de Carol, a França.

En aquest tren, hem inaugurat un altre sistema de transport de les bicis. Han ideat un sistema en el que amb el mateix espai d'abans, en caben quatre, en lloc de tres. Van dretes, lligades amb velcro. No cal que pengin de la roda, com altres sistemes, i ja dic, perfecte per transportar-les.

Durant el camí, hem estat mirant al cel tota l'estona. Les possibilitats de pluja eren evidents, inclòs previstes pel servei meteorològic, però de moment s'anava aguantant.

Quan hem arribat a Ripoll, de seguida ens hem posat en marxa, perquè el Simon volia que anéssim a saludar a la responsable del bar de la via verda del Ferro, a St Joan, on vam esmorzar el dia de La Flama.

El trajecte fins al bar de l'alberg, fàcil, en lleugera pujada, sostinguda, però fàcil de fer. A més, només son 9 qms i hem arribat de seguida. I complint amb el desig del Simon, hem saludat a la Fina, com així es diu la senyora.

Després alguns hem anat a passar pel pont penjant sobre el riu Ter. El Si,on i el Ricard s'han estimat més anar directament al Coll de Santigosa, per anar avançant.

He demanat ser el primer en passar, per poder gravar als companys i just al principi, he relliscat i m'he caigut, sense conseqüències, perquè com dic, estava al just al començament. Relliscava molt, perquè les plaques de fusta estaven mullades per la pluja i la rosada, i a les botes portem les cales, que son de ferro, tot plegat molt relliscós.

Amb molt de compte he passat a l'altre banda. El Ter venir molt ple i la veritat, fa una mica de respecte passar-lo en aquestes condicions.

Quan he arribat, ha sigut quan han anat passant la resta de companys, un a un, per no patir que el pont es mogui més del compte. El Josep, no obstant, ha intentat passar muntat en la bici, i ha passat el possible en aquestes condicions; ha relliscat i s'ha caigut. Sort que el pont està molt ben fet, amb un parell de cables d'acer que fa de barana, molt tensos, de manera que s'ha agafat i no s'ha caigut. El principal problema és que si algú cau, encara que pugui agafar-se dels cables, és molt difícil poder recuperar el lloc al pont, i el més segur és que acabés caient a l'aigua.

En fi, per sort, tot ha sigut un ensurt, i hem pogut continuar, però aleshores em dono compte d'un problema tècnic a la meva bici. Alguns radis de la roda del davant estaven fluixos, de manera que la roda rodava fent una mena de ziga-zaga, que em preocupava molt. Tenia por que la roda pogués acabar sortint disparada en algun moment i em pegués una caiguda que podria ser perillosa, si passava en alta velocitat, sobretot.

Tot i així ,vaig anar tirant. Els primers quilòmetres, a més, eren de pujada, perquè agafàvem la carretera que passava pel Coll de Santigosa, un tram d'uns 8 qms de pujada, en una carretera amb molt poc trànsit, i que lògicament no em permetia anar depresa. La por que tenia era per la baixada, molt pronunciada, cap a Olot. A més, quan vam arribar al Coll, a 1056 mts d'alçada, ens vam trobar amb uns bancs de boira molt tupida, que dificultaven molt la visibilitat. Tot plegat, em va obligar a anar baixant amb molt de compte, encara que al final, fins i tot vaig agafar els 43 qms/h. De fet, veia que anava avançant i la roda s'aguantava be, el que em donava força confiança.

Però la cosa es va complicar a l'entrada d'Olot. Estàvem dubtant, de si ens aniria be agafar un carril bici que vam trobar només entrar a la ciutat, pensant en la possibilitat que aquell carril continués empalmés amb la Via Verda del Carrilet I, la que ens portaria des d'Olot fins a Girona. En Josep es va proposar anar a veure'l, per intentar esbrinar-ho i amb ell va anar un company que s'estrenava avui amb nosaltres, el José Antonio, amb tanta mala pota, el José Antonio, que no es va poder desenganxar les cales, que les estrenava avui, i va caure, amb la mala fortuna de trencar-se un os del braç que es diu “cap del radi”, del braç esquerra.

D'entrada no sabíem si se'l havia trencat o no, però al noi li feia força mal, de manera que vam decidir portar-lo a l'hospital St Jaume, d'Olot.

Aquí ens van fer esperar quasi un parell d'hores, mentre en visitaven. Nosaltres, al carrer, en aquest dia fred i ennuvolat, estàvem agafant fred. En el moment en que ens van confirmar aquest trencament, vaig decidir quedar-me amb ell, per fer-li costat i que estigués en tot moment acompanyat per algú. A mi també m'anava be, perquè anava patint pel tema de la roda de la meva bici, així que d'aquesta manera, la resta del grup se'n va anar a continuar la ruta cap a Girona. Aquesta travessa Ripoll-Olot-Girona, és molt maca, però te una pega, i és que l'has de fer sencera si vols tornar, perquè a Olot, diguem que a mig camí, no hi ha tren, o sigui que t'has de buscar la vida.

Quan en José Antonio va sortir, amb el braç enguixat, ens vam anar caminant, fins a l'estació dels autobusos, que per sort, estava allà mateix, a 100 mts de l'hospital.

Allà vam menjar-nos un entrepà i esperar-nos fins a les 16,00, que obrien la taquilla. Vam veure que hi havia molts autocars en direcció Barcelona, així que en principi no hauríem de tenir cap problema. Però sí que el vam tenir; aquesta companyia, TEISA, dona prioritat absoluta als passatgers “normals”, i si portes bici, t'has d'esperar per saber si tens lloc o no, encara que siguis el primer de la cua per treure el bitllet. Vaig explicar l'accident del company, però el sistema és el sistema. Em vaig esperar, allà mateix, a la finestreta, que anessin passant els viatgers, i clar, diumenge a la tarda, tothom torna a Barcelona, i finalment em diu que no hi ha lloc. Al veure que tenim un accidentat, finalment, va proposar-nos anar fins a Vic i allà agafar el tren, cosa que vam acceptar, clar, era millor això que res, o que tornar en taxi, que val 150 euros.

En fi, mentre, els companys van anar seguint la seva ruta i per sort sense cap entrebanc nou.

Potser érem nosaltres els que portàvem la mala espina???

en José Antonio i jo vam agafar aquest bus cap a Vic, en el qual només viatjàvem tres persones, nosaltres dos i una dona. El conductor em va dir que s'anava a l'aeroport de Barcelona a recollir un equip de bàsquet d'Olot, que venia de Palma. Li vaig dir, com aquell que res, que ens podria portar a Barcelona, però no va dir res, sord....

A Vic vam agafar el tren a les 17,40.

08-09-13, VIII ETAPA CCSJ, MANRESA-MONTSERRAT-IGUALADA

08-09-13 VIII ETAPA CCSJ, MANRESA-MONTSERRAT-IGUALADA

Per fer aquesta sortida d'avui, estàvem 11 persones apuntades, però les pluges del darrer dia i, sobretot, les previsions meteorològiques, van anar desanimant a uns quants, de manera que finalment vam sortir 6, la Carme, la Anna, el Quim, el José Luís, el Pedro i jo.

En el meu interior no sabia, lògicament si plouria, però també tenia un cert cuquet a pedalar una estona sota la pluja. En la prèvia de l'altre dia vaig passar tanta calor, que fins i tot desitjava un canvi de temps.

Aquestes baixes, més la marxa de la Ònia a Bèlgica i les vacances del Cèsar, ha portat que des de la nostra zona, (Gavà), només sortís jo.

El primer que vaig fer al aixecar-me, va ser mirar el cel. Vaig veure estrelles, així que vaig escriure a tots per animar-los. Semblava que podríem tenir un bon dia!!

Me'n vaig anar amb el cotxe fins a l'estació de St Boi, per agafar allà el tren. Està molt be, perquè per moltes hores que el tingui allà, després puc convalidar el tiquet de l'aparcament, amb el bitllet de tren i em surt gratis. Agafàvem el que surt de la Pl. Espanya a les 07,36, i en el qual havia pujat en aquella estació el Pedro. A Martorell van pujar la resta de la expedició, tots ells venint de la zona del Vallès.

A l'hora prevista vam arribar a Manresa, i abans de iniciar la pedalada, ens vam prendre un cafè que ens entonés. No feia fred, però l'ambient era fresc i com deia al principi, amb possibilitats de pluja. 

Només sortir de Manresa, posats ja al camí, vam creuar uns quants bassals, que em feien pensar que aquella seria la tònica de tot el dia, passar aigua i fang contínuament, però per sort, no. Aquells dos van ser els únics. Després, tot camí, tot creuant uns boscos maquíssims i gaudint, en tot moment, d'aquella olor que desprenen els boscos després de fortes pluges, a fulles mullades.

He de tornar a dir, que aquesta via per pujar a Montserrat és la que més m'agrada. En primer lloc, perquè des de pràcticament Manresa, puges per camins de terra (excepte quan travessem urbanitzacions o algun poble, clar), però res a veure, per exemple, a fer-ho per la carretera, com fèiem abans des de Monistrol. També, perquè el camí és preciós. Avui, per exemple, quan teníem davant nostre la muntanya de Montserrat, es veien uns núvols baixos, per sota dels cims, que formaven com una corona, deixant veure la part baixa i alta de la muntanya, mantenint els núvols al mig.

També, com està el tema de l'11 de Setembre!!! Quan hem passat per Castellgalí, hem vist tot de senyeres i estelades, tot esperant celebrar aquesta diada. En aquests moments, hi ha un esperit independentista a Catalunya, que mai havia sigut tant evident!

Potser la dificultat més forta d'aquesta sortida han sigut un parell de qms abans d'arribar a St Cristòfol, que ens ha fet tirar fort de cames, per la seva duresa. Quan vaig venir l'altre dia, com que el terra estava sec, amb molta terra seca, les rodes de la bici em relliscaven i vaig haver de posar el peu al terra, però avui, després de la pluja, les rodes han aguantat be i l'he pujat tot sencer.

A partir d'aquest punt, el poble de St Cristòfol, quan estem al qm 14, aprox, iniciem l'últim tram de pujada, sostinguda, amb certa dificultat però fàcil de fer, preciós, perquè tenim en tot moment la muntanya de Montserrat davant nostre, que ens porta, finalment, a l'ermita de Sta Cecília, on ja podem dir i celebrar que hem arribat dalt de tot. Després ens toquen uns qms de carretera, primer de baixada i després d'una mica de pujada, fins passada la zona de l'aparcament.

L'entrada al recinte de Montserrat l'hem fet com altres vegades, posant-me la càmera gravant cap enrere, filmant l'entrada dels meus companys.

Ens hem dirigit directament a l'esplanada del Monestir, sense entrar-hi. A més, ja en aquell moment, quarts de una del migdia, hi havia una cua que superava de llarg la meitat d'aquesta plaça, provinent del cambril de la Verge. No se, potser aquella gent tindria dues hores, o més, de cua!!

després de les fotos de rigor, lo primer que vam fer fou anar al Bar de la Plaça, fora del recinte, a prendre'ns un refresc, encara que certament, al menys per mi, per la poca calor que havia passat, tampoc era una necessitat vital. A més, i m'emprenya molt, les begudes i els menjars, a Montserrat, son extremadament cars! L'altre dia una hamburguesa senzilleta, amb una llesca transparent de formatge, i una cervesa, em va costar 7,25 euros!!

o sigui que el que faríem avui seria marxar després de prendre'ns el refresc. Encara ens quedaven 27 qms fins a Igualada i ja tenia previst que dinaríem a un restaurant, una mica destartalat, situat vora el cim del Coll del Bruc. Semblava que ens voldria ploure uns quilòmetres abans d'arribar, però res, vam anar mantenint les bicis seques tota l'estona.

Al restaurant vam dinar força be, uns menú i altres un plat combinat, que ens va servir per agafar forces per continuar el nostre camí.

La pena d'aquest tros, des de Montserrat fins a Igualada, és que, anant en bici, és 100% asfalt. Hi ha un tros petit de camí, que retalla una mica la carretera, però res més.

Hi ha també un tros molt complicat, quan ens acostem a Castellolí, ja que el camí, imagino que engolit per l'autovia, desapareix, encara que les fletxes grogues et porten contra direcció durant uns metres, amb cert perill, perquè t'obliguen a agafar un tram de la sortida i de fet, et trobes amb cotxes en sentit contrari. A més, i per acabar-ho d'adobar, ens obliguen a traspassar la barana, carregant les bicis. Molt complicat, ja dic.

L'arribada a Igualada com sempre amb les ciutats grans. Polígons industrials que no s'acaben mai... Però val, molt be, com l'altre dia, vam trobar la estació ven aviat i també com l'altre dia, ens vam veure obligats a esperar-nos una bona estona, perquè els trens passen cada hora i vam arribar poc després de sortir l'anterior. Però val, això va servir per prendre'ns un cafè relaxadament, xerrant i fent-nos algunes fotografies que deixessin un bon record d'aquesta sortida.

En total hem fet 55 qms, i porto:

10-08-13, PUJADA AL CIM DEL MONT CARO - PORTS DE TORTOSA

10-08-12, PUJADA AL CIM DEL CARO.

Finalment he pogut complir el meu somni de tornar a pujar al Cim del Caro, encara que mentre pujava, he passat per moments de dubtes, perquè em notava molt cansat.

Però és allò de buscar sempre alguna cosa que et motivi i que t'empenyi a seguir pedalant, i per exemple, a mi em va molt be saber que estic fent una peli de la sortida, i clar, quedaria molt malament si al final no la fes, oi? Jeje...

Doncs anem als fets.

L'Elvira m'ha acompanyat amb el cotxe fins a Roquetes, a uns 20 qms del cim, encara a la plana i tocant a Tortosa, però això si, ja des del primer moment, en lleugera pujada.

Segurament, els meus dubtes d'avui venien perquè no n'estava concentrat del tot de manera exclusiva, en aquesta pujada, perquè em preocupava la tornada. Des del cim del Caro fins a Les Cases hi ha més de 60 qms, com torno? Truco a l'Elvira que em vingui a buscar? Torno simplement en bici? Podré, després de l'esforç de la pujada i la calor? Torno en tren des de Tortosa fins a Ulldecona, o Vinaròs?

Tinc clar que quan una cosa em preocupa, no em permet concentrar-me al 100%. Si quan estic pedalant, sobretot en forta pujada, com és el cas d'avui, a més he de pensar en altres coses, diguem que l'esforç l'estic repartint, així que físicament, perdo potència, segur. Però al final he engegat aquesta decisió a fer punyetes, m'he dit: “puja dalt, gaudeix de la pedalada i després ja en parlarem”. Tanco el tema dient-me que aniré a Les Cases en bici pel camí del canal, que retalla bastant la ruta i ja està.

A les 09,00 en punt em poso en marxa a Roquetes. Justament sona aquesta hora quan dono les primeres pedalades i enfilo els Ports, que de seguida es veuen allà al front. Poc després de sortir, fins i tot puc fer una fotografia del Cim, amb les antenes allà dalt, com dient-me “a veure si ets capaç de venir”!!!. És curiós, perquè les veus allà i sembla que no sigui tant complicat arribar-hi. Be, de fet complicat no és. Estan a uns 20 qms i només és qüestió d'anar fent, d'anar pujant.

La plana aviat s'acaba, i comença pròpiament la pujada, pràcticament després de passar el canal “Xerta-Riu de la Sènia”, que és justament per on penso tornar.

A l'entrada del canal, hi ha un cartell, mig trencat expressament per algú a qui no interessa el que posa, que diu que aquell canal es va fer per portar a terme el transvasament Ebre-País Valencià que es va aturar en el seu moment. Dins l'ànsia constructora valenciana, per seguir fent urbanitzacions, hotels i camps de golf, els calia un element del que no els sobre, aigua, i clar, si no la tenen, la volien venir a buscar del riu Ebre. Ara, mentre escric aquesta crònica, estem en moments en el que partit popular, en el poder amb majoria absoluta, torna a la càrrega.

És des d'aquest lloc, on m'agradaria calcular el percentatge de desnivell que hi ha, des d'aquí, fins el cim. Segur que surt una xifra força alta!!.

Després d'unes quantes corbes a dreta i esquerra, i de quasi mossegar-me els llavis de l'esforç, arribo al meu primer destí d'avui, la Font del Cargol, i primera decepció que, finalment, em farà canviar els plans de la tornada. Com que la sortida és dura i llarga, i fa calor, sé que em caldrà força aigua, així que porto la motxilla plena d'aigua i els dos bidons, en aquest cas vuits, perquè la meva idea, per estalviar pes, era portar la motxilla plena i els bidons vuits, fins arribar a aquesta font, on n'ompliria un per seguir pujant, pensant que després, a la baixada, tornaria a omplir-lo tot d'aigua nova, ja que surt molt freda. Però resulta que l'aixeta està trencada i per molt que la forcis, no hi ha manera que surti aigua.

Pla trencat, perquè el camí pel que pretenia tornar a Les Cases, el canal, no passa per cap poble durant molts quilòmetres, pràcticament fins a un poble que es diu La Galera, situat al menys a 30 qms o més del cim i estic bevent molta aigua, per tant, aviat l'acabaré. Una solució seria continuar dos quilòmetres més enllà i acostar-me fins el restaurant Dels Ports, on vam dinar amb el Cèsar i el Simon, únic lloc on podria comprar beguda, però això vol dir quatre qms més, i no n'estic disposat. Pensaré en tornar en tren, o si estic animat, seguint en bici fins a Les Cases, però per la carretera, més quilòmetres, però amb abastiment d'aigua en pobles i benzineres que trobaré contínuament. Amb aigua freda, la pedalada se'm farà més fàcil.

Des de la Font del Cargol faig algunes fotos més i segueixo uns metres més amunt, on puc aturar-me un moment a fotografiar el monument a la cabra muntesa, autèntica reina d'aquestes muntanyes.

A partir d'aquí aviat ja veig el mirador de El Portell. Ara em toca enfilar les corbes de ferradura tant conegudes d'aquest lloc, on el desnivell segueix fort, però poc a poc ho vaig aconseguint. No he caminat en cap moment, ara, això si, m'he aturat unes quantes vegades a descansar i prendre aire ( i aigua), per seguir pujant.

A les 11,16 en punt he arribat al Mirador de El Portell, el qual està a 1000 metres d'alçada i des d'on falten 5,5 qms per arribar dalt el cim.

Aquí lo típic, unes quantes fotos, i continuem. M'han tornat els dubtes de si pujo fins dalt, però res, he lluitat contra la temptació de la baixada ràpida i fàcil, i he continuat amunt. Quedava poc i no era qüestió de fallar ara.

Efectivament, poc després arribo a la desviació, que a l'esquerra, quan falten 3,8 qms, et porta fins el cim. Molt poc després d'agafar aquest camí, ja tenia clar i segur que arribaria fins dalt. Recordo que quan vam pujar amb el Cèsar, per animar-lo li vaig dir que a partir d'aquell moment, si pugéssim caminant, trigaríem màxim una hora, així que això ja estava fet.

Aquesta última part és també molt dura, perquè en aquests 4 qms, s'han de pujar 450 metres aprox, el que significa un desnivell molt difícil, per sobre de l'11% de mitja. Però estava animat, perquè ja ho tenia a tocar, així que a cada pedalada, la moral era més alta i la satisfacció d'haver-hi arribat, altíssima.

A les 12,23 en punt, és a dir, 3 hores i 23 minuts després de sortir de Roquetes, he arribat al cim del Caro, a 1447 metres, després de lluitar també contra el vent, que segons com, venia amb ratxes bastant fortes.

En comparació a l'any passat, he guanyat força temps, perquè des de Tortosa, el Cèsar i jo vam trigar 5 hores en fer la pujada, comptant els descans, mentre que avui, des de Roquetes (2-3 qms menys), he trigat menys de 3 hores i mitja. Eren les 12,32 quan trucava a l'Elvira per dir-li que havia arribat dalt de tot.

Dalt al mirador de El Caro, he xerrat una estona amb uns nois que també havien arribat en bici, explicant-nos tots les nostres aventures ciclistes.

També, amb un matrimoni, on la senyora m'ha dem anat que els fes una fotografia amb la seva súper càmera fotogràfica, que semblava més aviat d'un professional que d'un afeccionat. Vaja màquina!!.

I l'alegria del mati, i perquè vegis que quasi sempre, l'esforç i la constància acaben donant premi; estava allà dalt, gaudint del paisatge, quan s'acosta una cabra allà mateix, per entre mig dels matolls, que fins i tot m'ha donat temps de gravar-la una bona estona amb la go pro. Quan una parella es disposava a fer-li algunes fotos, s'ha anat corrents, com volen dir, “jo el que he volgut ha sigut permetre al Jordi que em gravi, per l'esforç que representa pujar en bici fins aquí, no per ningú més” jeje,

sense massa cosa més, he enfilat el camí de tornada. Ja tenia clar que passaria de llarg el camí del canal, i aniria fins a Roquetes, primer per comprar beguda i després per decidir si tornava en bici o en tren.

I ja feia be de preocupar-me tant per la beguda, perquè poc després de sortir del Cim del Caro, se'm ha acabat l'aigua de la motxilla. Tres litres d'aigua que s'han acabat en poc més de tres hores!! La sort ha sigut que això m'ha passat baixant, quan no he passat sed i he aguantat força be la manca d'aigua. Ara, si m'hagués passat, per exemple, al mirador de El Portell, quan em quedaven encara més de 5 qms, tots de forta pujada, aleshores segurament no hagués pogut arribar dalt, i ho hagués passat molt malament. Clar que segurament, en aquest cas de necessitat, hagués picat en alguna casa a demanar-ne o fins i tot m'hagués acostat al restaurant, clar!.

I tot per culpa de la Font dels Cargols, que no funciona!!

Així que un cop he arribat a Roquetes, el primer que he fet ha sigut anar a buscar un bar a comprar beguda. No podia buscar un súper, perquè en aquests llocs s'ha de fer cua i porto la bici. Lo millor, un bar, que et permet deixar la bici fora, però en tot moment a la vista. A la primera cafeteria, mala sort, no tenen aigua de litre i mig. Eren la una tocada, així que tenia una mica de gana i m'he menjat una pasta amb un acuarius. Després, he continuat pel mateix carrer fins a la benzinera, on allà si, m'he comprat dues ampolles d'aigua de litre i mig ven fredes, i un altre acuarius per prendre-me'l allà mateix.

Les dues ampolles d'aigua les he posat dins la motxilla, m'he begut l'acuarius i he trucat a l'Elvira, a les 13,50 h, per avisar-la que tornaria en bici; definitivament torno en bici, no se el que trigaré, però aniré venint cap a Les Cases. El que volia dir, també, que rebutjava la idea d'anar fins a l'estació dels FFCC de Tortosa per agafar un tren que em portés a Ulldecona o Vinaròs.

Això si, aquesta última part, molt llarga, ha sigut molt costeruda. Han sigut uns 40 qms de pedalar a ple sol, per la carretera, sense res d'ombra, i a més, amb una lleugera pujada que dura des de Roquetes, fins a Ulldecona, més de 20 qms de pujadeta que no donava cap marge per descansar res. Potser només uns pocs metres abans de la desviació a Freginals i poca cosa més. En aquest tros, m'he aturat moltes vegades, pel casament, per la calor, pel dolor al cul...

A més, i això ja ho sabia, després d'Ulldecona i abans d'arribar a Alcanar, s'ha de pujar un petit cimet, encara que després, a partir d'aquí, ja tot ha sigut molt més fàcil, primer perquè des del cimet aquest ve una bona baixada cap a Alcanar, on m'he pres l'últim acuarius del dia, i després perquè ja des d'Alcanar, arribar a Les Cases ha sigut un passeig. A Alcanar, he trucat a l'Elvira, a les 16,14, per avisar-la que ja estava a punt d'arribar a casa.

En total, he estat 7,30 hores de pedalada i 79 qms.