15-09-13 RIPOLL-OLOT-GIRONA

15-09-13

RIPOLL-OLOT-GIRONA

be, uns quants si que han completat aquesta sortida. Jo no, perquè s'ha accidentat un company entrant a Olot, fins el punt de trencar-se un os que es diu “cap del radi”, del braç esquerra i m'he quedat amb ell, per acompanyar-lo a Barcelona.

De fet, el dia ja ha començat malament. Com que la sortida del tren era tant aviat, a les 07,00 del mati, he decidit anar en cotxe fins a l'estació de Sants i aparcar-lo per allà. Ja ho he fet altres vegades i sempre trobo un lloc o altre a l'avinguda de Roma. Així que he agafat les coses i m'he anat cap allà tranquil·lament.

Quan ja tenia el cotxe aparcat, ha sigut quan m'he adonat que no portava la motxilla de l'aigua amb la conseqüent bossa, el que lògicament em preocupava, perquè a més, tampoc havia agafat els bidons i per acabar-ho d'adobar, portava la bici del Gerard, que no porta suport per les alforges, o sigui que com portaria l'aigua?

Sort que a l'estació de Sants estava oberta la botiga de records, i mira, remenant per allà, he trobat una bossa, tipus sarró, de 15 euros, que finalment m'ha anat molt be per posar-hi coses, com un parell d'ampolles d'aigua que he comprat al bar, juntament amb un entrepà.

O sigui que per aquest tema, la cosa quedava reparada. Això si, no és el mateix portar una motxilla, que aquest sarró, que després ho veuria, molestava bastant durant la pedalada. Però al menys em servia per portar al menys un parell d'ampolles d'aigua mitjanes.

Però, més coses!! mentre estava dins la botiga, ja disposat a pagar, he vist passar al Cèsar i a la Susanna, i dic entre mi, però si estan a la Via de la Plata, son ells? I efectivament, ho eren. Malauradament, el Cèsar s'havia caigut el dia anterior i s'havia fet mal a les costelles, el que els obligava a cancel·lar la ruta i tornar cap a casa. Vaja mala sort, pobres!!

A Sants ens trobem tots; el Josep, el Simon, el Jordi Puiggròs, la Imma, el Ricard i un company nou, el José A., amic del Jordi.

I la l'hora prevista, agafem el nostre tren, que ens deixarà a Ripoll i te com a destinació La Tour de Carol, a França.

En aquest tren, hem inaugurat un altre sistema de transport de les bicis. Han ideat un sistema en el que amb el mateix espai d'abans, en caben quatre, en lloc de tres. Van dretes, lligades amb velcro. No cal que pengin de la roda, com altres sistemes, i ja dic, perfecte per transportar-les.

Durant el camí, hem estat mirant al cel tota l'estona. Les possibilitats de pluja eren evidents, inclòs previstes pel servei meteorològic, però de moment s'anava aguantant.

Quan hem arribat a Ripoll, de seguida ens hem posat en marxa, perquè el Simon volia que anéssim a saludar a la responsable del bar de la via verda del Ferro, a St Joan, on vam esmorzar el dia de La Flama.

El trajecte fins al bar de l'alberg, fàcil, en lleugera pujada, sostinguda, però fàcil de fer. A més, només son 9 qms i hem arribat de seguida. I complint amb el desig del Simon, hem saludat a la Fina, com així es diu la senyora.

Després alguns hem anat a passar pel pont penjant sobre el riu Ter. El Si,on i el Ricard s'han estimat més anar directament al Coll de Santigosa, per anar avançant.

He demanat ser el primer en passar, per poder gravar als companys i just al principi, he relliscat i m'he caigut, sense conseqüències, perquè com dic, estava al just al començament. Relliscava molt, perquè les plaques de fusta estaven mullades per la pluja i la rosada, i a les botes portem les cales, que son de ferro, tot plegat molt relliscós.

Amb molt de compte he passat a l'altre banda. El Ter venir molt ple i la veritat, fa una mica de respecte passar-lo en aquestes condicions.

Quan he arribat, ha sigut quan han anat passant la resta de companys, un a un, per no patir que el pont es mogui més del compte. El Josep, no obstant, ha intentat passar muntat en la bici, i ha passat el possible en aquestes condicions; ha relliscat i s'ha caigut. Sort que el pont està molt ben fet, amb un parell de cables d'acer que fa de barana, molt tensos, de manera que s'ha agafat i no s'ha caigut. El principal problema és que si algú cau, encara que pugui agafar-se dels cables, és molt difícil poder recuperar el lloc al pont, i el més segur és que acabés caient a l'aigua.

En fi, per sort, tot ha sigut un ensurt, i hem pogut continuar, però aleshores em dono compte d'un problema tècnic a la meva bici. Alguns radis de la roda del davant estaven fluixos, de manera que la roda rodava fent una mena de ziga-zaga, que em preocupava molt. Tenia por que la roda pogués acabar sortint disparada en algun moment i em pegués una caiguda que podria ser perillosa, si passava en alta velocitat, sobretot.

Tot i així ,vaig anar tirant. Els primers quilòmetres, a més, eren de pujada, perquè agafàvem la carretera que passava pel Coll de Santigosa, un tram d'uns 8 qms de pujada, en una carretera amb molt poc trànsit, i que lògicament no em permetia anar depresa. La por que tenia era per la baixada, molt pronunciada, cap a Olot. A més, quan vam arribar al Coll, a 1056 mts d'alçada, ens vam trobar amb uns bancs de boira molt tupida, que dificultaven molt la visibilitat. Tot plegat, em va obligar a anar baixant amb molt de compte, encara que al final, fins i tot vaig agafar els 43 qms/h. De fet, veia que anava avançant i la roda s'aguantava be, el que em donava força confiança.

Però la cosa es va complicar a l'entrada d'Olot. Estàvem dubtant, de si ens aniria be agafar un carril bici que vam trobar només entrar a la ciutat, pensant en la possibilitat que aquell carril continués empalmés amb la Via Verda del Carrilet I, la que ens portaria des d'Olot fins a Girona. En Josep es va proposar anar a veure'l, per intentar esbrinar-ho i amb ell va anar un company que s'estrenava avui amb nosaltres, el José Antonio, amb tanta mala pota, el José Antonio, que no es va poder desenganxar les cales, que les estrenava avui, i va caure, amb la mala fortuna de trencar-se un os del braç que es diu “cap del radi”, del braç esquerra.

D'entrada no sabíem si se'l havia trencat o no, però al noi li feia força mal, de manera que vam decidir portar-lo a l'hospital St Jaume, d'Olot.

Aquí ens van fer esperar quasi un parell d'hores, mentre en visitaven. Nosaltres, al carrer, en aquest dia fred i ennuvolat, estàvem agafant fred. En el moment en que ens van confirmar aquest trencament, vaig decidir quedar-me amb ell, per fer-li costat i que estigués en tot moment acompanyat per algú. A mi també m'anava be, perquè anava patint pel tema de la roda de la meva bici, així que d'aquesta manera, la resta del grup se'n va anar a continuar la ruta cap a Girona. Aquesta travessa Ripoll-Olot-Girona, és molt maca, però te una pega, i és que l'has de fer sencera si vols tornar, perquè a Olot, diguem que a mig camí, no hi ha tren, o sigui que t'has de buscar la vida.

Quan en José Antonio va sortir, amb el braç enguixat, ens vam anar caminant, fins a l'estació dels autobusos, que per sort, estava allà mateix, a 100 mts de l'hospital.

Allà vam menjar-nos un entrepà i esperar-nos fins a les 16,00, que obrien la taquilla. Vam veure que hi havia molts autocars en direcció Barcelona, així que en principi no hauríem de tenir cap problema. Però sí que el vam tenir; aquesta companyia, TEISA, dona prioritat absoluta als passatgers “normals”, i si portes bici, t'has d'esperar per saber si tens lloc o no, encara que siguis el primer de la cua per treure el bitllet. Vaig explicar l'accident del company, però el sistema és el sistema. Em vaig esperar, allà mateix, a la finestreta, que anessin passant els viatgers, i clar, diumenge a la tarda, tothom torna a Barcelona, i finalment em diu que no hi ha lloc. Al veure que tenim un accidentat, finalment, va proposar-nos anar fins a Vic i allà agafar el tren, cosa que vam acceptar, clar, era millor això que res, o que tornar en taxi, que val 150 euros.

En fi, mentre, els companys van anar seguint la seva ruta i per sort sense cap entrebanc nou.

Potser érem nosaltres els que portàvem la mala espina???

en José Antonio i jo vam agafar aquest bus cap a Vic, en el qual només viatjàvem tres persones, nosaltres dos i una dona. El conductor em va dir que s'anava a l'aeroport de Barcelona a recollir un equip de bàsquet d'Olot, que venia de Palma. Li vaig dir, com aquell que res, que ens podria portar a Barcelona, però no va dir res, sord....

A Vic vam agafar el tren a les 17,40.